Els goigs són una composició poètica musical en llengua vernacular amb una tornada i vàries estrofes que als seus remots orígens nasqueren de les cançons de les trobadores i els trobadors, amb les que s’expressava el desig d’aquell amor que es basa en el consentiment. La forma profana d’aquests cants i balls es denomina «cobla», nom que encara perdura a Catalunya. Amb els anys, alguns derivaren en els anomenats “romanços de cec” o “auques”, altres van prendre una forma religiosa, els goigs.

La forma cantada va ser escrita, copiada i reelaborada pels monjos. Davant els desastres que els mateixos humans o les forces de la naturalesa provocaven, els «goigs», encara que van seguir portant aquest nom, es van convertir expressions de dolor i de súplica.

A partir de la s. XVII, amb l’augment de l’ús de la impremta es van fer còpies i van quedar algunes versions en les confraries. Cada una era propietària de la mateixa lletra amb petites variacions, a mida que les regles d’ortografia anaven canviant. Així ens han arribat les col·leccions de goigs de cada lloc amb imatges que poden ser similars a les d’altres i que evolucionen al llarg del temps.

La imatge que es posa a la part superior i els ornaments del voltant són diferents, depenen de l’època i de les possibilitats econòmiques de la confraria que els encarrega. Altres goigs d’altres llocs mostren imatges semblants ja que se solien utilitzar els segells que tenien les impremtes, encara que, de vegades, eren propietat de les confraries.

Vives i Sabaté va recollir 27 goigs impresos en nom de la marededéu de Bellvitge. Els classifica en quatre tipus:

• Goigs catalans antics del carrer Hospital de Barcelona.
• Goigs catalans i castellans antics del carrer Espaseria de Barcelona
• Goigs catalans antics de l’Hospitalet de Llobregat.  
• Goigs moderns del segle X. S’inclouen les noves lletres de Mn. Francesc Tena (1949) i de Francesc Marcé i Sanabra (1960).[1]

L’origen de les llegendes és encara més antic, com la que diu que la marededéu va ser trobada per un bou. Són imatges d’un antic primitivisme (el bou, el pastor, les forces naturals de la terra i el cel) que provenen dels mites antics. En ser reproduïdes en les incomptables marededéus trobades del territori són inscrites en la memòria col·lectiva d’un poble poc il·lustrat.

Joan Amades, com a bon arxiver, va fer un treball colossal recollint tradicions catalanes antigues. A la sèrie: «Goigs d’imatges de la Mare de Déu trobades a la noble ciutat de Barcelona», número 14, presenta els goigs del carrer Hospital, l’origen es remunta al s. XVII, amb una gramàtica actualitzada en el moment de l’edició (1971). Així diu la tornada:

“Essent tan Benefectora

Celestial Reina no errem

Quan devots us aclamem

De Bellvitge Protectora”.

Els goigs del carrer Espaseria són anònims, com els de la carrer Hospital, però estan més elaborat i tenen una versió castellana. Solen començar així:

Puix de quants sou invocada

Vos dignau fer Protectora

Siau la nostra advocada

De Bellvitge gran Senyora.

Les edicions en català tenen uns gravats ornamentals molt elaborats i en alguns dels castellans podem veure una imatge peculiar de la Verge a manera de nimfa, una imatge més alegre pròpia del temps de la Il·lustració que la que veiem als goigs antics.

Durant la Renaixença cultural de la Catalunya del s. XIX, que torna a promoure la llengua catalana després de llargs anys de submissió i conflictes, el ressorgir de les tradicions populars serà una qüestió reivindicativa.

El dia de Sant Jordi es celebrava un aplec organitzat per la parròquia de  l’Hospitalet. Als goigs antics de l’Hospitalet, ja no es demana protecció enfront de la pesta, però es recorda el fet.

La tornada i una estrofa:

I el vuit de setembre la festa de les marededéus trobades, de les que Nostra Senyora de Bellvitge n’és una. En aquests goigs apareixen els noms que el folklore va adjudicar com el «Bell viatge«, un nom bonic i carregat de sentit en un lloc de pas com eren aquestes maresmes.

Durant el segle XIX, gràcies a la canalització del riu Llobregat, els terrenys de la Marina, es converteixen en la zona més fèrtil de Barcelona. La Mare de Déu de Bellvitge serà llavors especialment venerada per gents de la ruralia el dia de St. Jordi i el de les marededéu trobades, el 8 de setembre i el de St. Isidre, al maig. L’ermita era considerada, llavors, la «parròquia dels pagesos» i a la Mare de Deu se la coneixia com «la pageseta«. A la guerra del francès es traslladà la imatge de Sant Isidre a l’ermita, el que obligà a celebrar aquí la seva festa.

A partir del segle XX tenim els “goigs d’autor”.

Mn. Francesc Tena (l’Hospitalet 1921- Barcelona, 2015), va compondre uns goigs per la festivitat de la Mare de Déu de Bellvitge de 1949, quan va ser ordenat sacerdot i els paratges de Bellvitge eren encara bucòlics.

El 1960 Francesc Marcé i Sanabra escriu uns nous «goigs a llaor de Santa Maria de Bellvitge» (Contrallum hospitalenc, 1978), la estrofa està en una de les rajoles del «Camí dels Degotalls o de l’Magnificat, a Montserrat»

 “Des de l’ermita de Bellvitge,

Entre rosers, pollancs i pins,

Guieu tothora els nostres passos,

Reina i Senyora dels camins”

L’himne més recent compost a la Mare de Déu de Bellvitge és el que va escriure, el 1999, José M. Terrón, membre de la comunitat cristiana de la parròquia Mare de Céu de Bellvitge i porta per títol «Pastora de la Marina».  La instrumentació instrumentación “per a cor i cobla” es de Josep Martí i Montoliu.

---

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet,8-9-2021

Als que cantant demanen, agraeixen i busquen la pau i el goig.

[1] Vives i Sabaté (1972) L’ermita de Bellvitge i els seus goigs. Ajuntament de l’Hospitalet.