Archivo de la categoría: Anoia i Penedés

El molí paperer de l’Hospitalet que va passar a ser fàbrica tèxtil. Els canvis industrials als segles XIX-XX, el paper de les dones

Posted on por
Responder
Edifici molí al Torrent Gornal de l’Hospitalet de Llobregat. AGC

1.    L’Hospitalet pre-industrial.  Mans entre fils, tints i fangs.

A L’Hospitalet, al segle XIX, trobem menció dels primers telers manuals de fusta al servei d’indústries tèxtils de Barcelona. Els propietaris teixidors que es mencionen són bàsicament homes, però probablement eren les dones les que hi treballaven, com es veu en aquest mural de la Riera de la Creu, prop del carrer Parral, on n’hi havia les “cases de Samada”. En 1846 encara n’hi havia 33 telers manuals, 25 eren els de Samada.

Mural a la Riera de la Creu que representa els telers de Samada a la Vila Vella. AGC

Així mateix, les puntaires, dones i nenes, treballaven a les cases en una economia totalment submergida, també al servei de fàbriques fora de L’Hospitalet. En 1853 el 20% de la població femenina de L’Hospitalet feia puntes de coixí. Algunes nenes ho feien a l’escola on la mestra les ensenyava complementant, amb els guanys de la venda, el seu migrat salari. Aquestes feines es concentren al sector de la Vila Vella, el nucli més proper a Cornellà, conegut actualment com a barri “Centre”.

Als “Prats d’Indianes” a la Marina, com “el prat vermell” a Port, on es tenyia de vermell, blanquejaven la roba al sol estenent-la sobre l’herba abans de ser tenyides i/o estampades. Seran el preludi de les primeres indústries auxiliars del tèxtil, elaborant algunes matèries primeres com tints o midons o preparant la roba. La continuïtat seran les fàbriques tèxtils que ocuparan un gran nombre de obreres, deixant les puntes de coixí com una feina residual.

El nom de l’escola «Prat de la Manta» de Sta. Eulàlia té, probablement, el seu orígen un dels Prats d’indianes de la zona

La principal activitat productiva de l’Hospitalet continuarà sent l’agricultura i ramaderia fins ben entrat el segle XX. Moltes de les primeres indústries es dedicaran a transformar els productes derivats d’aquestes activitats, com els fideus o les farines.

Altres indústries seran els forns de maons i rajoles (la fabricació pròpiament dita serà més tardana), les fassines (destil·leries), les dedicades al vidre o a la fusta i altres químiques com un molí de sofre o la de sabó dur (fent sosa a partir de la barrella que creixia als sorrals del Delta) que s’instal·len a Collblanc, encara despoblat, però ben comunicat per la carretera de Madrid.

A la zona deltaica es conreava i treballava el cànem, una feina que precisava un estancament d’aigua que comportava moltes malalties endèmiques i en la que encara es treballava manualment. En 1845 consten quatre espardenyers. [1]


2. Molins hidràulics i màquines de vapor. Les primeres obreres.

Molí i bassa de l’actual museu paperer de Capellades. Foto: Ramon Solé

1819:  Inauguració del Canal de la Infanta. Els camps seran irrigats amb les seves sèquies, el que comportarà una agricultura intensiva molt fèrtil i amb més necessitat de fem i d’adob industrial.

1825… Els salts d’aigua del Canal seran aprofitats per molins fariners al carrer Alps (1824) del futur barri de St. Josep, al salt del Lleonart de la Riera Blanca (1835) i al de la Bordeta (1838) i per molins de tints, com el de campetx que s’importava de les “índies”.

Les fàbriques pròpiament tèxtils, posteriors, aniran combinant la força de l’aigua amb generadors de vapor.

L’Hospitalet té uns 2.000 habitants

1832:  Primera fàbrica de vapor en España al carrer Tallers de Barcelona, la Bonaplata, coneguda com el “Vapor”, indústria tèxtil amb fundició per a fabricar i reparar maquinària tèxtil. En 1835 va ser incendiada. Es prohibirà la instal·lació dins la ciutat emmurallada i la industrialització s’expandirà pel que abans eren pobles com St. Andreu o Sarrià i cap a ciutats properes com L’Hospitalet. El personal obrer serà molt vigilat.

1840:  Millora de les comunicacions per carretera. Generalització de l’ús del carro, augment de bèsties de tiratge i de fem per l’agricultura. Tot es mou amb un precari equilibri que trontollava, com la mateixa societat. Els adobs, endemés de per les feines del camp, també s’utilitzen per adobar pells, tot era encara molt manual.

1844:  Es menciona una primera bòbila (fabricació de materials de construcció i ceràmiques) a l’Hospitalet, on es fabriquen maons.

Bòbila residual al parc de les Planes a L’Hospitalet de Llobregat. AGC

1853: La Aprestadora Española, fàbrica de blanqueig, tenyit i aprest del cotó, s’instal·la a un antic Prat de blanqueig, el “Prat dels maons” (el nom de maó podria indicar un tipus de tint propi de Balears, Casas, 1985: 14). En 1858 disposen de dos màquines de vapor, hi treballen 29 homes, 2 dones, 11 nens i 3 nenes. En 1862 treballen 90 persones.

Aquesta empresa marxa aviat, però a les seves dependències s’instal·len altres indústries subsidiàries del tèxtil i el nom d’Aprestadora quedarà en un carrer que serà l’inici del nucli del barri de Santa Eulàlia, encara amb masies disseminades.

1854: A Sants, el “Vapor Nou” o “la España Industrial” dona feina a 1.500 persones, la seva població es multiplica ràpidament.

1855:  Comença a funcionar el molí paperer del Torrent Gornal. Antoni Ferrer, nascut a Súria, però procedent de Carme (Anoia) i veí de Barcelona, adquirí un terreny amb un salt d’aigua al Torrent Gornal en 1852. Ferrer, que ja tenia una fàbrica tèxtil a Papiol, comparteix també la explotació d’un molí fariner a Molins de Rei. El molí és l’edifici més alt del moment.

L’edifici molí és seu, actualment, del centre d’estudis de l’Hospitalet. AGC.

1858: L’Hospitalet té prop de 3.000 habitants. A Barcelona s’aprova el pla d’eixampla que s’inicia enderrocant muralles i culminarà, a finals d’aquest segle XIX, annexionant-se els municipis que la envolten.

L’Hospitalet informa a Capitania que té sis fàbriques on hi treballen 105 homes, 17 dones, 25 nens i 10 nenes; probablement les dones eren més. N’hi ha una fàbrica de teixits pintats, “Torres i Vilaseca”, amb 16 homes, 4 dones, 6 nens i 4 nenes. Al molí paperer, en 1861, treballen 16 homes i 12 dones. Les jornades eren de 14 hores, les feines, manuals.

1862: Pau Ferrer i Mora, fill d’Antoni i nascut, com els seus germans, a Carme, es fa càrrec del molí, on hi viuen diverses famílies procedents de poblacions properes, però amb la mort prematura d’en Pau en 1865 i les incerteses que les pèrdues familiars provoquen, deixen el lloc i se’n tornen a la població d’origen o marxen a Sants on esperarien trobar millors feines. Probablement, el orígens de Carme, una població amb tradició paperera, eren els de la mare, que queda a l’ombra, sent, probablement qui comptava amb la xarxa de relacions a l’Anoia i Alt Penedés (Gelida).

Molí de Carme junt a la riera. AGC.

Inicis del barri de Sant Josep, autèntic centre territorial de la ciutat, a partir de la zona industrial que neix entre indústries tèxtils, metal·lúrgiques, bòbiles i habitatges d’obrers d’una sola planta.

1877: L’Hospitalet es descrit així al cens de la província de Barcelona:

            “… Tiene 3.643 habitantes, escuelas… fábricas de abonos artificiales, de harinas, de hilados, de lana y algodón, de productos refractarios, de tejas y ladrillos; posadas, tiendas de comestibles y café…” [2]

3. Canvi de segle, embranzida industrial. Dones propietàries.

1882: Una filla de Pau Ferrer, Leonor i el seu marit, Andreu Basté, descendent de la societat, “Sucesores de Andrés Basté”, inicien una fàbrica de filats i teixits de cotó, ampliant la propietat del molí. Aprofiten el salt del molí afegint un generador de vapor o caldera.[3]

La dona aporta el patrimoni, però és l’home qui el gestiona amb el seu nom.

1884: L’excés de pressió d’una caldera de la filatura de cotó de Martí Rodés causa un mort i un ferit. La fàbrica continua fins 1890.

1893: Inauguració del nou edifici de maó vist i tres plantes de Can Basté (preludi del Tecla Sala) al que queda annexionat l’antic molí, que serà destinat a tallers de fusteria, mecànic, d’electricitat, pintura i filatura.

Pont que comunica l’antic molí amb el nou edifici del Tecla Sala, biblioteca central de L’Hospitalet i centre de cultura i d’art. AGC.

En 1897 treballen 90 homes i 390 dones. En 1900 La fàbrica Basté participa en la Exposició Universal de París, on se la descriu com una “societat protectora dels treballadors”, guanyant una medalla de plata. En 1901 a la fàbrica ja n’hi havia sis-centes làmpades.

1900:  L’Hospitalet té prop de 5.000 habitants. Mor a Barcelona Pau Sans i Guitart, enginyer industrial, especialista en màquines de vapor, poeta i polític nascut a L’Hospitalet el 1836.

1903: Fàbrica Godó i Trias, dedicada a la fabricació de sacs, a Sta. Eulàlia, tocant a la Gran Via (prop de l’actual barri de El Gornal).

1905: Can Trinxet “Unió Industrial Algodonera”, fàbrica dedicada a filats i teixits de cotó, a la carretera de Sta. Eulàlia. En 1923 hi treballen 1.115 homes i 1.078 dones.

1907:  Sederia Can Vilumara

1911:  L’Ajuntament de L’Hospitalet instal·la l’enllumenat elèctric substituint el de gas. L’electricitat, com l’aigua corrent o la cuina de gas substituint la llenya o el carbó, no es generalitza a les cases fins dècades després.

1913:  Tecla Sala i Miralpeix (Roda de Ter, 1886 – L’Hospitalet de Llobregat, 1973) compra l’edifici de Can Basté. Tot i que la fàbrica serà gestionada pel seu marit i pels seus fills, cal destacar que ella no perd el nom ni la participació en les grans decisions, com a propietària.

1918: Al terme hi ha 12 bòbiles. L’Hospitalet és considerada «la bòbila de Barcelona».

El conjunt de fàbriques de maons de Cosme Toda on actualment s’edifiquen nous habitatges. AAGC

1923:  El barri de Sta. Eulàlia concentra diverses indústries: Foneries, d’adobs, tèxtils… aprofitant l’excedent de mà d’obra de barris barcelonins propers, com Sants.

1929:  El Metro arriba a Sta. Eulàlia

1930:  37.650 habitants. Arribaren més de 20.000 persones, principalment de Murcia i Almeria que habitaren especialment els barris de Collblanc-Terrassa, Santa Eulàlia i Centre. L’ocupació principal es repartia així:

Tèxtil:           3.585 persones

Construcció: 1.140 persones

Bòbiles:         445 persones

Metal·lúrgia:  638 persones

Treballadores de la Tecla Sala, 1945. Foto: Centre de l’estudis de L’Hospitalet.

Amb aquestes breus pinzellades de L’Hospitalet hem volgut ressaltar les figures de les dones que, en aquest període del pas de la pre-industrialització a la plena industrialització, van ser totalment relegades, sent realment un equip humà de primera magnitud a les llars, als camps o a les fàbriques i les primeres en incorporar els canvis a les seves llars.

Un estudi interessant seria el de les reivindicacions de les obreres que patiren, com en tots els àmbits de vida, el masclisme imperant tant per part d’encarregats que les controlaven com a les mateixes organitzacions sindicals.

El carrer Parral actualment, on n’hi havien les cases de Samada.

Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 28-03-2024

A les que estudien i expliquen la història sense oblidar el paper de les dones.



[1]
Les dades sobre la història de L’Hospitalet i les seves indústries són de
diverses publicacions de la ciutat, especialment les de Joan Casas: (1985). La formació
de la indústria a l’Hospitalet del s. XIX. CEL’H i (1986). L’Hospitalet de Llobregat, un passeig per la
historia. Ajuntament de l’Hospitalet.

[2] Voltes Bou, Pedro
(1977) Población y economía del
Hospitalet pre-industrial. El barón de Maldá, cronista de la transición a la
ciudad contemporánea. Museu d’Història de la Ciutat, p. 73.

[3]
La informació del molí paperer i la fàbrica tèxtil de Can Basté s’ha extret bàsicament del llibre de Natalia Piernas, Manuel Dominguez et al. (2023) Filant cultura. Història del conjunt industrial del Molí
paperer, Can Basté i Tecla Sala. Centre d’Estudis de l’Hospitalet, Col. Recerques / Retrats 11. També d’un article previ de Marta del Planell (2014).



 







El montserratí, castillos y torres medievales de defensa y vigilancia

Posted on por
1
Castillo de los Castellvell, señores feudales de la zona que rodea Montserrat

En un artículo anterior nos referimos al “montserratí”[1] o área que rodea Montserrat con municipios de diferentes comarcas que están vinculados a esta formación rocosa, sea geográfica, histórica o culturalmente.

Es algo que comprobamos sobre el terreno con la observación des de diferentes posiciones de la silueta “serrada” de esta montaña emblemática que, aunque pudiéramos considerarla una unidad, siempre estuvo dividida, al menos desde que tenemos documentación (alrededor del año 1000).

La zona central de Cataluña: Bages,sur de Osona y del Berguedà, quedó separada de la Gòtia tras la revuelta antifranca (826-827) protagonizada por Aissó y Guillem con el apoyo de tropas sarracenas, partidarios de Berà. Bernat de Septimània, esposo de Duoda y conde de Barcelona entre los años 826 y 832 sofocó la rebelión ganando prebendas con ello, aunque posteriormente sería destituido por intrigas de la corte. Recuperaría su título y sus bienes entre 835 y el 844, cuando moriría decapitado por traición.

Torrota de Vacarisses

La zona estuvo fuera del dominio franco ya que tras la muerte de Ludovico Pío el Imperio queda fragmentado entre sus tres hijos, reinando finalmente Carlos el Calvo (-877) en Occitania. Su conquista representará la posibilidad de ampliar las fronteras hacia el Penedès y hacia La Segarra-Urgel.

Es un área donde abundan los topónimos de origen árabe, como el de “guardia” o “guardiola” (torre de defensa) o el de “cirera”, que significa “luminaria” y señala a las torres de vigilancia y comunicación que encontramos en la cima de montículos, también denominados faros o talayas, un sistema de señales muy necesario en una población tan dispersa.

El castillo de Sacama y la iglesia de St. Pere a Olesa de Montserrat

La arqueología y la toponimia dan muestras de la continuidad de los hábitats, así como de los nuevos establecimientos que progresivamente irán buscando zonas bien irrigadas (como las que responden al topónimo “Palau”[2] de origen musulmán) y comunicadas, dejando atrás aquellos montículos de difícil acceso y fácil vigilancia donde se instalaban castillos y torres.

En las vías que rodean Montserrat, siguiendo los cursos del Llobregat y el Anoia, encontramos fortificaciones desde donde se podría vigilar y controlar el comercio y los impuestos. El mismo fin que tenían los romanos cuando utilizaron la fuerza de los esclavos para construir caminos.

Castellolí, en l’Anoia, un puesto importante de vigilancia y defensa.

Entrado ya el siglo XI encontramos mayor presencia de iglesias que responden a la nueva organización en parroquias y “sagreras”, aunque hay algunas ermitas muy antiguas (alrededor siglo V) que apuntan a una vida monástica con la que se implantó el primer cristianismo que aquí nos llegó desde Oriente a través del norte de África.

De algunas de estas edificaciones sólo quedan sus ruinas o sus nombres (ya que fueron muy transformadas). Veremos algunos ejemplos.

En el norte de Montserrat tenemos castillos como el de Castellbell (feudales que dominaron la zona), el de Castellet (St. Vicenç) o el de Castellgalí, con nombres que ya indican la función de sus orígenes.

Murallas de los restos del castillo de Castellgalí

Entre 889-890 los reyes francos dieron los derechos fiscales de Manresa al obispo de St. Pere de Vic que cederá en 925 al monasterio de Ripoll los diezmos de St. Pere de Vilamarics (“villa Milech” o “Mèlik”) construida sobre una villa romana entre St. Vicente de Castellet, Castellbell y Marganell. Aquí vemos como una propiedad de probable origen musulmán se convierte en una iglesia.

Restos de la iglesia de St. Pere de Vilamarics o «vila Mèlik»

En 951 el papa confirma al monasterio de Ripoll las propiedades de Manresa con sus monesteriolos. Pese a que ya eran pequeños cenobios, Ripoll las tendrá como simples propiedades agrarias. El monasterio de Sta. Cecília (Marganell), más antiguo que el de Montserrat, recibe más donaciones de los fieles. Cesáreo (-981), primer abad reconocido, compró el 942 a su tía Druda y a su primo, Ansulf, por diez onzas de oro, un alodio en el castillo de Marro, más adelante representará uno de los tres intentos de independencia respecto del arzobispado de Narbona. Los litigios entre el abad Oliba de Ripoll y Sta. Cecília por el control de la montaña de Montserrat fueron frecuentes, lo que parece responder a diferencias entre el norte carolingio y estas áreas con mayor presencia musulmana e hispano-goda en las que se dieron intentos de entendimiento (como el “adopcionismo” que promulgaba Félix de Urgel) que serían cercenados.  

El castillo de “Marro”, junto con el de Otger, citado junto a una capilla de Sta. Magdalena en un documento de 1042, son algunos de los primeros mencionados y de los cuales sólo sobrevive el de la Guardia de Collbató que, como el de Bonifacio o de la Guardia del Bruc (del que sólo quedan ruinas junto a los restos de la ermita de “St. Pau Vell”) quedó bajo el obispado y los vizcondes de Barcelona, con sus propios litigios.

Castell de «Guàrdia» de Collbató, uno de los que aún perduran, bajo la mitra de Barcelona

En esta zona sur (la parte norte del Baix Llobregat) encontramos numerosas fortificaciones como el castillo de Sacama (Olesa, con la capilla de St. Pere), los de Espadas y Esparraguera, citados ambos en 985 cuando son entregados a St. Pere de Vic, el de St. Jaume de Castellví de Rosanes (los poderosos feudales de la zona), el de Rosanes en Martorell (así denominado por las arcillas rojizas del Llobregat) o el de Abrera o “Voltrerà” (que significa “cerca del agua”).

Montserrat des del castillo de Rosanes de los poderosos Castellví. Foto: Martí Porterias

Ya en el Alt Penedès, tenemos el de Gelida y en l’Anoia otros varios como el Castell de Cabrera (d’Anoia), el de Masquefa (junto a la capilla de St. Pere), el de Castellolí y, más alejados, los de Piera o el de Ódena. Es en esta zona, cerca de las vías desde las que se amplían las fronteras, donde encontraremos un mayor número de fortificaciones que merecen un estudio propio.

Montserrat des del castillo de Gelida (Anoia)

[1] https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2024/02/28/mes-lluny-o-mes-a-prop-montserrat-a-prop/

[2] En St. Andreu de la Barca (o de “aigüestosses”) hay una zona así denominada.

Maria Àngels García-Carpintero, L’Hospitalet, 16-03-2024

A quienes aman la historia y el patrimonio

Todas las fotos, excepto la que hemos indicado el autor, son de Ramón Solé y de la autora

Més lluny o més a prop, Montserrat al cor

Posted on por
1
Des de Sta. Cecilia de Montserrat

El voltant de Montserrat, anomenat «montserratí», abasta diferents comarques, com el Bages, El Baix Llobregat o l’Anoia. Potser si la distribució comarcal tingués més consideració al relleu, seria més comprensible.

Marganell

Al nord del massís, Marganell, amb Sta. Cecilia i Monistrol, amb Sta. Maria, ambdós al Bages, són els nuclis més emblemàtics i propers.

Camí de St. Pere de Vilamarics (segle X) entre Monistrol i Castellbell

Però el Bages, al sector més proper al riu Llobregat, té altres pobles que poden ser considerats com a part del «montserratí», com Castellbell i el Vilar,

St. Vicenç de Castellet
o Castellgalí

Vacarisses, al Vallés Occidental, formaria part d’aquesta comarca natural,

Vacarisses

però Terrassa, entre Montserrat i la Mola, també forma part dels seus voltants.

Montserrat des del mirador de «Vista alegre» de Terrassa

Al Sud, sempre prop del Llobregat, tenim els municipis de la part nord del Baix Llobregat, com:

Collbató, la població més propera al Sud

I altres com Esparraguera, Olesa o Abrera fins arribar a Martorell, on el Llobregat recull les aigües de l’Anoia.

El Llobregat a Martorell amb Montserrat al fons.

El curs del riu Anoia obre una via de comunicació envers el Penedès i La Segarra, lloc de frontera als segles X-XII. El nucli més proper és El Bruc, però tindria altres poblacions com Masquefa, Hostalets de Pierola, Castellolí o Cabrera d’Anoia.

El nucli més proper de la comarca de la Anoia és El Bruc

L’àrea d’influència arriba fins el Alt Penedès, a poblacions com St. Llorenç d’Hortons

o Gelida

En tots aquests nuclis de població s’instal·laren castells o torres de guaita i defensa en ser llocs de frontera (un altre dia ho il·lustrarem).

Des del Pla del Penedès

I des de l’Anoia, enfilant de nou al nord per la vessant de ponent, ens tornem a trobar a la comarca del Bages, amb municipis com Castellfollit del Boix, Sallent, Súria…

Sallent (Pla de la Sala)

i d’altres de la nova comarca del Moianès

Moià

Fins i tot des de prop del mar podem veure Montserrat

Serralada litoral, Vallromanes

I també des de casa, enfilant-nos una mica més amunt dels gratacels que malauradament proliferen a l’Hospitalet de Llobregat.

Des d’un pis elevat de Bellvitge

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 28-02.2024

Als que estimen i cuiden la natura i el paisatge.

(Fotos de l’autora i d’en Ramon Solé fetes entre 2021 i 2024)

Itinerari per la història de les ermites de Montserrat

Posted on por
1
Montserrat des de Sta. Cecília al nord del massís. AGC, 2021

Les capelles i ermites properes a la basílica de Sta. Maria es troben a banda i banda del torrent “Mala” o de Sta. Maria. La regió sud és coneguda com a Tebes i la banda nord, Tebaida, noms que remeten al primitiu monaquisme que va néixer a Egipte.

La basílica-monestir de Montserrat. Foto: Dani Ortí, 2023

La majoria es bastiren a partir del segle XV, en coves i balmes de difícil accés. La més propera al monestir és la de Sta. Anna (de 1498), en podem veure les runes on s’estan fent excavacions. És prop del “camí de totes les ermites” que, des del monestir, pel “pas dels francesos”, duia a la més llunyana habitada, St. Jeroni. Sta. Anna era la parròquia dels ermitans, a la seva plaça  baixaven diumenges i festius a celebrar, si no es feia missa solemne a Sta. María.

Sta. Anna, runes, excavacions i obres. Dani Ortí, 2023

Prop de St. Jeroni n’hi havia una ermita anomenada “Sta. Maria la més alta o del Tabor”. St. Jeroni va ser edificat o restaurat al segle XVI i reconstruït el 1891. Aquí n’hi havia el pou de glaç que conservava la neu pel monestir. Fins aquí arribava l’aeri durant el segle XX.

St. Jeroni. Dani Ortí, 2023

Les ermites tenien diverses estances, oratoris propers dedicats als pelegrins i altres construccions com cisternes i horts. Dues van ser utilitzades com a lloc de repòs, la de la Sta. Creu i Sta. Helena (mencionada el 1408 i reedificada el 1965) i la de St. Benet, ambdues a Tebaida, prop del monestir.

St. Benet tenia un altar dedicat a Sta. Escolàstica, els dos germans fundadors benedictins. L’actual capella és de 1927 i està adossada a l’antiga de 1536, de la que només queda una paret i la cisterna.

St. Benet, a un costat, una gran roca i a l’altre, el que queda de l’antiga capella, un mur, les escales i la cisterna. Dani Ortí, 2023
Canal fet a la roca de la cisterna de St. Benet. Foto: Ramon Solé https://fontsaigua.wordpress.com/2017/12/07/la-font-cisterna-de-lermita-de-sant-benet-de-montserrat/

Les mencions més antigues esglésies de Montserrat són dels segles X-XI. Aquestes apareixen vinculades als castells de terme i es situaven en llocs més accesibles, prop dels camins. Montserrat va suposar una enorme fita de l’avanç comtal des d’Osona-Manresa envers les terres del Penedès i la manera d’assegurar el seu domini era mitjançant l’església que organitzava les parròquies des dels monestirs i les Canòniques.

Entre el 889-890 els reis francs donen els drets fiscals de Manresa a St. Pere de Vic. El 925 el bisbe de Vic cedeix al monestir de Ripoll els delmes de St. Pere de Vilamarics (“Vila Milech”), bastida sobre un emplaçament romà entre St. Vicenç de Castellet, Castellbell i Marganell, de la que només queden unes restes.

Marganell, AGC, 2022

En 933 els Comtes Sunyer i Riquilda de Tolosa donen al monestir de Ripoll les esglésies de Sta. Maria, St. Iscle, St. Martí i St. Pere, les primeres “al cim”, al lloc on es bastirà la basílica, i les dues últimes al peu de la muntanya. Tot i ser petits cenobis, Ripoll les tindria com a simples propietats agràries. La capella de St. Iscle i Sta. Victòria, sants venerats a la Hispània visigòtica, va ser reconstruïda i es troba dins del jardí dels monjos. De St. Martí es desconeix l’emplaçament i el de St. Pere és confús, sembla que seria el de.St. Pere de Monistrol, però no s’ha trobat l’emplaçament. L’any 951 el papa confirma al monestir de Ripoll las propietats de Manresa “amb els seus monistrols i les seves pertinences”.[1]

St. Iscle i Sta. Victòria, postal antiga, arxiu Rasola.

El monestir de Sta. Cecília, més antic que el de Montserrat (documentat en una donació del 900), va ser dotat en 945 pels mateixos Comtes Sunyer i Riquilda i fins la mort d’aquesta, el 956 (igual que St. Pere de les Puel·les de Barcelona). Cesari (-982) és el primer abat reconegut. El 943 havia comprat a la seva tia Druda i al seu cosí, Ansulf, per deu unces d’or, un alou al terme del castell de Marro de Manresa, on n’hi havia la domum de Sta. Cecília (el terme “domum” implica una comunitat) per damunt del lloc anomenat «Monesteriolo«. El 957 el bisbe de Vic, Guadamir, consagra aquest monestir, amb la condició de que segueixin la regla de St. Benet, restin sota l’obediència de Vic i li canviïn el nom al de St. Pere, però la veneració popular va aconseguir que el nom de Sta. Cecília perdurés. Dels litigis per la propietat de Sta. Cecília ja en van parlar.[2]

Sta. Cecília de Montserrat, AGC, 2021

L’abat Cesari és conegut per auto-proclamar-se arquebisbe en 956, tot i que no va ser reconegut. En 970 ho va aconseguir el bisbe de Vic, Ató, però va morir assassinat l’any següent.[3] Els conflictes interns entre les institucions de la mateixa església i d’aquesta amb els feudals són més freqüents que els que es donaren amb els sarraïns.

El castell de Marro és un dels castells termenats (marquen un terme) de Montserrat, amb un nom que remet al domini islàmic. L’edifici del castell subsistí fins la segona meitat del segle XV. Tenia dues torres, dos ponts de balança i una cisterna excavada a la roca. Sota aquest castell es bastirà la capella de St. Dimes (Tebaida) damunt del rocam, a la que s’accedia per una escala. L’ermità de St. Dimes amagà aquí la imatge de la marededéu durant la invasió francesa.[4] Aquesta ermita va ser reconstruïda el 1892 i recentment.

St. Dimes sota el castell de Marro. Gravat antic

La vila de Monistrol prendrà aquest nom al segle XIII, quan trobem anomenada la Bestorre, des d’on es controlava el pas per l’antic pont romànic. Algunes ermites s’esmenten en aquest temps de la reforma benedictina del Cister. Són les de St. Antoni (reedificada en 1490) i  St. Salvador o “cova de les cabres”, a Tebaida, i la de St. Joan Baptista. Totes elles eren en balmes i devien ser molt més senzilles que les que es referen al temps del gòtic. Guillem d’Humboldt (1767-1835) descriu la de St. Salvador, en 1800, “com un gàbia d’ocells”[5]. 

St. Salvador. Dani Ortí, 2023

A la regió de “Tebes” podem accedir amb el funicular de St. Joan (1918), on les trobarem properes a la capella del mateix nom (bastida en 1869). En balmes contigües es troben la de St. Joan (documentada des de 1420) i la de St. Onofre habilitada en mig de dues columnes de roca. Si St. Salvador era com un niu, la de St. Onofre serà, per a Guillem d’Humboldt, “com un gàbia d’ocells”[6].  

Capella i mirador de St. Joan, darrera estan les balmes o eremitoris. Dani Ortí, 2023

Molt a prop n’hi havia la de St. Jaume de la que en queden restes del mur penjat a la roca. A sota, ben amagada, Sta. Catarina i a dalt, la de Sta. Magdalena (reconstruïda el 1498) “furiosament combatuda pels aires”.[7]

Sta. Magdalena es menciona el 1042 com a capella del castell d’Otger, del que no en tenim informació ni en sabem l’emplaçament. Trobem esment d’ambdós noms junts en un programa de la reforma gregoriana dels monestirs. Aquesta regió, coneguda com “les magdalenes”, pertany a Collbató.

Sta. Magdalena, gravat antic

A Collbató podem veure les úniques restes d’aquells primers castells. El 999 els vescomtes de Barcelona, Udalard i Riquilda, fan donació d’uns alous que tenien al castell de Bonifaci o de La Guàrdia a la domum de St. Miquel de Montserrat que limitava amb el torrent Mal al nord, el riu Llobregat i Esparraguera a l’est, Hostalets de Pierola al sud i Sta. Maria del Bruc a ponent. El terme d’aquest castell, en mans dels vescomtes i del bisbat de Barcelona, abastava Collbató i El Bruc.

Restes del castell de Collbató. AGC, 2023

En 1048 el bisbe Guislabert (de la família vescomtal) consagra la capella de St. Miquel de Montserrat posant-la sota la Canònica de Barcelona. Al límit nord s’esmenta Sta. Maria (Montserrat) que devia estar refent-se. Al seu testament de 1062, deixa les capelles de Sta. Margarida de les Amenolelles i de St. Corneli de “Collo Betone” (Collbató) a St. Miquel i, conseqüentment a Sta. Maria.[8] La creu de terme de la plaça de St. Miquel indica el lloc d’entrada i sortida pels romeus de Collbató. La capella s’alçà de nou sobre l’antiga en 1870. L’edifici actual és del segle XX.

Antiga ermita de St. Miquel. Arxiu Rasola.

Els senyors de La Guàrdia, descendents de la família vescomtal, seran els feudals de la zona. “La Guàrdia sobre el Bruc”, documentada des de 931, s’anirà diferenciant de Collbató erigint el seu castell (actual “masia castell). Els La Guàrdia traspassaran, entre 1221 i 1224, l’església de St. Miquel de Vilaclara (El Bruc) a Sta. María de Montserrat amb el castell i la vila. El lloc de Vilaclara s’esmenta per primer cop en un establiment que fa St. Cugat en un alou amb torre al lloc de Vilaclara de Sta. Maria del Bruc.

Can Jorba, en el camí a la masia Castell de El Bruc i a Montserrat. AGC, 2023

El nombre de les ermites que es mencionen a les indicacions de les rutes[9]  varia entre dotze i quinze, ja que alguns consideren que s’hauria d’incloure la de St. Miquel i la Sta. Cova, però són més les que han existit i s’han perdut.

Ruta de les ermites. Tot Montserrat. cat

A la Sta. Cova, refeta el 1864, és on la tradició diu que es va trobar la imatge de la marededéu, però l’únic que sabem del cert és que la Verge Bruna hi era el 1341, quan es va consagrar l’altar de Sta. Maria. La talla, d’un romànic tardà, és, com altres d’aquesta època, una “Theotokos” o majestat que, asseguda al tro, és ella mateixa un tro per l’infant. Mare i fill duen la bola del món a les mans. La imatge bruna és pròpia dels pelegrinatges que des de l’orient passaven pel nord d’Àfrica. En aquesta època ja es coneixia la escolania. Prop d’aquesta cova-ermita trobem la figura d’un St. Domènec, un sant d’aquests temps en els que la esglèsia permet només quatre ordes mendicats i predicadors.

La figura de St. Domenec a la baixada a la Sta. Cova. AGC, 2014

Alguns noms duen confusió per estar duplicats o per fer referència a oratoris propers, com el de St. Pere. El 1868 Joan Martí, prevere, escriví:

“Des de Sta. Caterina i a un tret de ballesta per la banda de migdia, hom descobria les runes de la capella de St. Pere amb la seva bona cisterna treballada en la pedra, única cosa que quedava de l’ermita, a més d’un arc de la porta d’entrada”.[10]

Una de les cisternes que aprofitaven l’aigua de pluja. Foto: Ramon Solé

Entre 1493 i 1811 els monjos benedictins de Valladolid es feren càrrec de Montserrat, a disgust de molts. D’aquests temps són les llegendes sobre els ermitans, però també els llibres de viatges amb referències literàries evocadores dels llocs. Montserrat va ser un dels primers llocs en tenir impremta. Totes van ser destruïdes a la guerra del francès, la majoria es referen, però la vida eremítica va ser suprimida en 1822, degut a uns fets luctuosos succeïts a la capella de la Trinitat (coneguda des de 1400).

Pou-cisterna de La Trinitat, on es va trobar el cadàver de l’ermità, Foto: Ramon Solé: https://fontsaigua.wordpress.com/2018/01/23/la-font-cisterna-de-can-trinitat-a-montserrat/

Als segles XIX-XX es bastiran o rehabilitaran algunes que actualment són utilitzades com a refugis.

St. Antoni, habilitada com a refugi c’excursionistes. Dani Ortí, 2023

Primeres ermites esmentades en orde d’aparició als documents:

900     Sta. Cecilia (castell de Marro)

925     St. Pere Vilamarics    (entre St. Vicenç de Castellet, Castellbell i Marganell)

 933     Sta. Maria, St. Iscle, St. Pere i St. Martí (“al cim” i “al peu” de Montserrat)

 986     St. Pau Vell (El Bruc) (St. Pere de les Puel·les)

 999     St. Miquel de Montserrat (Collbató, castell de Bonifaci o la Guàrdia)

1042    Sta. Magdalena (castell d’Otger)

1068    Sta. Margarida Amenolelles i St. Corneli de Collbató

1068    Sta. Maria del Bruc i el lloc de “Vilaclara” (St. Cugat)

Montserrat des de Collbató, AGC, 2023

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 3-5-2023

Als excursionistes que gaudeixen de la muntanya i en tenen cura

[1] Benet i Clarà, A. (1982) “El Bages nucli de vida monàstica de tradició visigòtica?”

[2] García-Carpintero, M. Àngels (2021) Històries des de Bellvitge: Santa Maria i Santa Cecilia de Montserrat, disputes i litigis (segles X-XI) https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/04/27/santa-maria-de-montserrat-i-santa-cecilia-disputes-i-litigis-segles-x-xi/

[3] Martí, Ramon (1994) “Delà, Cesari i Ató, primers arquebisbes dels comtes-prínceps de Barcelona” (951-953 / 981) Analecta Sacra Tarraconensia, vol. 67. 1

[4] Amics de Montserrat (1967) Ermites i fonts montserratines. Granollers: Montblanc, p. 44

[5] Amics de Montserrat, o.c., p. 27

[6] Amics de Montserrat, o.c., p. 71

[7] Amics de Montserrat, o.c., p. 24

[8] Ruiz-Domènec, J. E. (2006). Quan els vescomtes de Barcelona eren. Història, crònica i documents d’una família catalana dels segles X, XI i XII. Fundació Noguera, n. 13, 69 i 122.

[9] Ermitanda. La ruta de les ermites de Montserrat. Fotos de Cesc Cots https://ermitanda.wordpress.com/descripcio-de-la-ruta/

[10] Amics de Montserrat, o.c., p. 182

A la vora del precipici.

Posted on por
Responder

St. Cristòfol d’Hostalets de Pierola.

St. Cristòfol d’Hostalets de Pierola, AGC, 2023

El terme de “Apierola Minoris” o Pierola , s’esmenta per primer cop en una donació que els comtes Sunyer i Riquilda de Tolosa feren el 945 al monestir de Sta. Cecília de Montserrat, poc després de la seva consagració, entre les que es trobava l’ermita de Sta. Margarida de les Amenolelles al castell de Bonifaci o de la Guàrdia de Montserrat (entre El Bruc i Collbató). I és que Hostalets de Pierola, i especialment l’església de St. Cristòfol de Canyelles de la que parlarem, està a l’Anoia, però limita amb el “montserratí”.

St. Cristòfol, al fons Montserrat. AGC, 2023

En 963, en una venda que fa Mir al pròcer Ennec Bonfill, senyor de Gelida, s’esmenta Apiera i Apierola als límits de Masquefa.[1] A la història de Pierola trobem noms de poderosos i no gaire pagesos propietaris, com veiem a d’altres llocs, potser el terreny no era molt adient per a que s’establís la pagesia.

El 995 Ansalones i Fremina venen a Guiteza i Amalvua un alou amb torre al terme de Cabrera (d’Anoia) que limitava al sud amb St. Cristòfol. Aquesta és la primera menció de la capella. Sembla que la zona seria, durant molts segles, un lloc amb alguns masos dispersos. El terreny abrupte que les rieres i torrents han deixat encimbellat i l’anomenada de castells i torres indiquen que una de les funcions de les construccions seria la de vigilància i comunicació, típica dels llocs de frontera.

Castell de Collbató, una torre de vigilància i comunicació que encara perdura. AGC, 2023

Els conreus serien de secà com la vinya que Guinedella, amb el seu fill Mir empenya a Ramón en Pierola en 1033.[2]

El 1041 Gerberga, abadessa del monestir femení de St. Pere de les Puel·les de Girona (o St. Daniel) ven a Udalguer un alou amb terres, vinyes i una església als termes del castell de Pierola, Esparraguera i la Guàrdia, al lloc anomenat “St. Cristòfol de Canyelles”, amb el compromís de que si el seu germà Mir Ricolf o les seves germanes reclamessin al comprador llur heretat ella li vendria totes les hereditats paternes i maternes d’Osona, Barcelona, Berga i la Cerdanya per vuit unces d’or. En el seu testament de 1060 (no 1080 com es diu a la Catalunya Romànica) Udalguer cedeix l’alou de Canyelles amb les seves sagreres al monestir de St. Llorenç del Munt. En 1068 Otger, abat de St. Llorenç del Munt, fa un reconeixement de les propietats del monestir en Apierola, la serra propera a la fàbrega, les terres i vinyes que té Guillem Duran en la riera de Magarova (Masquefa) i la cuina i corral que té el vescomte Udalard en l’església de St. Cristòfol de Canelles.[3]La fàbrega indica un centre de producció vinculat al metall prop d’alguna riera.

Ferreria vella de Molló, AGC, 2020

Els vescomtes de Barcelona tenien propietats en Piera (probablement de la vescomtessa Gerberga, amb béns a Claramunt), però els comtes eren els principals senyors. En 1057 la contesa Ermessenda de Carcassona (-1058) es retira donant al seu nét Ramón Berenguer I (1023-1076) tots els seus castells (entre d’altres, el de Pierola) per mil unces d’or, una quantitat que devia ser simbòlica perquè va morir poc després. En 1059 el vescomte Udalard II dona a la seva esposa Guisla de Lluçà, anterior esposa del comte Berenguer Ramón I (1018-1035) i mare de R. Berenguer I, la meitat dels castells de Piera i de Castellet. En 1063 comtes i vescomtes s’intercanvien els castells de Piera i Castellet pel de Pierola. Sembla que els vescomtes surten perdent, no seria estrany ja que és la època del vassallatge i en la transacció n’hi ha una mare amb el seu fill, casat, aquest, amb Almodís de la Marca (1020-1071).[4]

Restes del castell de Freixe o de Castellet a Piera, AGC, 2021

Però no és la nostra intenció parlar dels poderosos, ja que aquests ja són prou reconeguts a la Història sinó de les dones que no s’esmenten i d’aquestes capelles enrunades que aviat perdrem de vista.

Hem vist que després del monestir femení de St. Daniel de Girona l’església de St. Cristòfol de Canyelles de Pierola va passar al monestir del Munt sobre Terrassa. En 1138 l’abat d’aquest monestir estableix al clergue Ramón Guillem amb un alou al lloc i una dominicatura, és a dir amb el dret de rebre censos de la zona, el que es correspon amb els fets documentats. Però en 1234 Jaume I confirma la Farga (o Fàbrega) de Pierola al monestir de St. Cugat. I és que el Comte Berenguer III (1082-1131) va annexionar el 1099 a St. Cugat alguns monestirs com el de St. Llorenç del Munt o el de Sta. Cecília, el que serà font de disputes, algunes violentes, com la protagonitzada pels familiars de l’abat de St. Cugat que deixen malferit al de St. Llorenç.

R. Berenguer III va afavorir la entrada de les ordes religioso-militars a Catalunya

En 1374 l’església de St. Cristòfol de Canyelles és refeta al lloc conegut com la “font de les fàbregues” amb les pedres d’una altra de la que no se sap el lloc exacte on era: St. Martí d’Urús. La església de St. Martí va ser venuda per Saurina al prior de Sta. Maria de Montserrat per cinc mil sous en 1253. Aquest lloc era un nucli de població o “quadra” anomenat Urús-Jussà del que es desconeix l’emplaçament.

Montserrat des de Hostalets de Pierola, AGC, 2023

En tot cas sembla que el lloc de Canyelles queda vinculat a una Farga, un servei necessari ja que es trobava a l’antic camí que anava de Vilafranca a Montserrat, una part del camí és avui el carrer Major de Hostalets. L’encreuament d’aquest carrer amb el carrer Església, part del camí d’Igualada a Barcelona, són l’inici d’aquest nucli de població i que l’acció inicial de les dones al començament de la documentació escrita és un fet inqüestionable. Tot va canviar aviat.

Segles més tard, a la Guerra del Francès, St. Cristòfol i St. Martí (les dues en una) va ser incendiada, va quedar abandonada i actualment està tan enrunada que no sembla probable que es reconstrueixi. Deixem les imatges i aquest petit resum per a què com a mínim pugui ser recordada.

St. Cristòfor de Canyelles al lloc de les fàbregues de Pierola

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 16-02-23

A les dones que tingueren –i tenen- cura de les esglésies sense que mai hagin estat reconegudes, ni per la història, ni per les diòcesis actuals.

[1] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. VI, MCCXXXVIII. 

[2] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Fundació Noguera, n. 240 (1033).

[3] Puig i Ustrell, Pere (1995), o.c., n. 313 (1041), 398 (1060) i 439 (1068).

[4] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera, n. 493 (1057), 541 (1059) i 586-587 (1063)

Piera, un paseo por su historia antigua y reciente

Posted on por
3
Piera, con el castell de Fontanet. Foto: Maria Isabel Alarcón, 2022
  1. Historias de hace mil años

En 954 el vizconde de Barcelona Guitard da tierras y viñas a quince pobladores, a los que nombra uno por uno, en el término del “Castro Fontanedo” (Castillo de Fontanet de Piera) para que alcen una torre en el sitio de Freixano (Freixe).[1]

Afortunadamente para nosotros nos quedan vestigios de estos dos lugares. El Castillo de Fontanet, con la iglesia de Sta. María y la torre de Freixe junto a la ermita románica de St. Nicolau. La torre debía de ser un sitio de vigilancia y defensa de la zona que incluía diversos núcleos de población.

La torre de Freixe con la ermita románica de St. Nicolau, AGC, 2022

Piera, entre el Penedés, el valle del Llobregat y la falda de Montserrat, está atravesada por el río Anoia y por diferentes torrentes y rieras que han originado valles entre barrancos provocando que la población se disperse en diferentes núcleos como el de Bedorc, un nombre de origen desconocido donde se encuentra otra torre de defensa.

Restos de la torre del Bedorc, con una parte tectangular y otra redonda, AGC, 2022

El nombre de Piera proviene del latín “Apiarium” o colmenar. Situada en el camino que iba de Barcelona a Lérida atravesando el Llobregat por el puente de Martorell, se han hallado vestigios de época romana en Sant Jaume de Sesoliveres, Sta. Creu de Creixà o la Fortesa.

Sta. Creu de Creixà, junto a Monistrolde Anoia, era conocida como “Sta. Creu de Palau”. El término “Palau” señala a las explotaciones agrícolas que recogían los censos en época andalusí. Es probable que hubiera una continuidad de hábitats en esos siglos inciertos de los que apenas tenemos noticia escrita.  También es de origen andalusí el nombre de “Can Mussarro” en Les Fandes, un terreno arcilloso junto a la riera Guinovarda por la erosión de las tierras.

Sta. Creu de Crixà, cerca de Monistrol d’Anoia, AGC, 2022

La casa vizcondal de Barcelona y la Iglesia (la Catedral y el poderoso monasterio de Sant Cugat del Vallés, brazo armado de la Sede, parecen repartirse “el pastel” de Piera, lo que será fuente de conflictos. El 1005 la vizcondesa Geriberga, mujer de Guitard, da a Sant Cugat diversos alodios que tenía en el término del castillo de Claramunt, en los sitios de Sta. María de Capellades (celda de St. Cugat), Carme y el Castell d’Orpí, con fuentes, llinars (campos de lino) y cañizares[2], lo que nos hace pensar que quizás la propiedad de Freixe en Piera le fue dada a Guitard por su esposa, cosa muy frecuente: una mujer con propiedades se casa con un guerrero con lo que el padre de ella se asegura la fidelidad y vasallaje. Un año después, el hijo de Guitard y Geriberga, el vizconde Udulard vende a su mujer Riquilda, hija del Conde Borrell, casas, tierras con árboles y un molino con sus riegos en el término de Fontaned, en el lugar de Freixe.Quizás Udulard había heredado de su madre y lo vendía a su esposa por necesitar liquidez. En todo caso cuando muere Riquilda da esas propiedades a su hijo, el obispo Guislabert. En una venta de 1037 se habla de viñas y bosques en el lugar de Freixe.[3] Todos estos documentos se encuentran en el archivo de Solsona, no se sabe por qué.

Restos del castillo de Freixe, AGC, 2022

Los litigios de la casa vizcondal con la Sede y con St. Cugat son frecuentes (Geribert, hermano de Udulard, en 986 y en 1011 y su hijo, Mir Geribert, reclamando las propiedades de los Santmartí que pertenecían a su esposa e hijo, son una muestra), pues, bien, también Guislabert, antes de ser obispo reclama en 1030 las propiedades del término de Claramunt que fueron de su abuela Geriberga, St. Cugat muestra las escrituras y, como siempre, gana el pleito. El juicio se celebró en Santa María de Monistrol de Anoia.[4] Guislabert, que en un principio apoyaba a su primo, Mir Geribert, en sus revueltas, se pondrá, siendo ya obispo, de parte del acuerdo entre los poderes más altos (Condes e Iglesia), consiguiendo a cambio algunas prebendas. En 1046 vende a su hermana Ermessenda su alodio de Freixe, en el término entre Fontanet y Cabrera (de Anoia) que había sido de su madre, Riquildis (-1040)[5]

Absis de St. Nicolau del Freixe sobre los muros del castillo. AGC, 2022

En fin, Sant Cugat ha quedado como el propietario histórico de estos lugares, pero debemos de tener en cuenta los números conflictos que se generaron.

  • Historias recientes, las de sus fuentes

Los restos conservados de Piera nos dan idea de las transformaciones que se sucedieron en la Edad Media. Si en los siglos X-XI la nueva articulación del territorio se produce alrededor de los castillos, que recogerán la nueva fiscalidad, a partir de los siglos XII-XIV, los asentamientos se agrupan en torno a las vías comerciales, donde se celebraban los mercados.

Montserrat des de el castillo del Bedorc. AGC, 2022

Las vías comerciales de Piera, abiertas desde antaño por los rebaños que bajaban del Pirineo propiciando el comercio con la ciudad, serían utilizadas, ampliadas y remodeladas para los nuevos menestrales: herreros, (una herrería o Farga se cita en 1031), ceramistas, vinícolas, tejedores…

Un estilo de vida rural que se mantuvo con pocos cambios hasta el pasado siglo XX. Afortunadamente para nosotros, podemos darnos una vuelta por el núcleo histórico de Piera y ver algunas de estas transformaciones del pasado.

Vinyes en Sta. Creu de Creixà. AGC, 2022

Bajo el castillo de Fontanet se establece el primer Rabal o “Raval Jussà” (de abajo). Aún se mantiene aquí la Casa conocida como de “la Volta”,[6] una casa con porches de piedra que disponía de una fuente y un abrevadero, más adelante utilizado como lavadero. En este barrio, conocido como “de los gatos”, comienzan las calles de S. Sebastián y del Sol que van desde el castillo a una de las puertas de entrada a la ciudad, hoy conocida como “Portal de Romanyà”.

Casa de la Volta i bassa (a baix està la font) Foto: Ramon Solé

Más adelante se ensancharon las murallas para hacer sitio al Mercadal, una zona con diferentes edificios emblemáticos, como la Casa de la Vila actual (anteriormente Cal Guerín) y la anterior con su campana y su reloj, enfrente de la cual se halla la Font del Peix, antiguamente de los leones, en la plaza donde estaba el mercado municipal en la segunda mitad del siglo XX.

Antiga font dels lleons, davant del mercat, pels caps de lleons que tenia a les columnes, avui coneguda com la font del peix, perquè només resta aquesta figura. Arxiu Rasola.

Regresando a la Edad Media, en la zona donde se establecían los mercados se instalaban las primeras instituciones religiosas de atención a la salud y a la educación, de las que el municipio de Piera es también un ejemplo en el que no entraremos en este breve recorrido. Alrededor de los porches del Mercadal (Voltes de la plaça) y de su comercio se instalan los hostales.

Voltes de la Plaça, on s’instal·lava el mercat. AGC, 2022

Dejando atrás el Rabal, yendo hacia la expansión que marca el paso de municipio a ciudad encontramos, bajo los jardines de Víctor Riu, la denominada “Font del Canyar de Piera” con dos niveles, uno de los cuales se hacía servir antiguamente de lavadero y, un poco más cerca de la estación de FFCC, la “Font Nova” que traía agua de una mina.[7] Víctor Riu, n empresario barcelonés que se dedicaba a la producción de gas y veraneaba con la familia en Piera, es un ejemplo de estos primeros colonizadores de segundas residencias de principios del siglo XX. Una práctica que se popularizará en los años 60.

El safareig i la font del Canyar de Piera. Arxiu Rasola

Acabaremos este pequeño recorrido por la historia y por el núcleo histórico de Piera en un paraje, entre las rieras Aguilera y Guinovarda, donde encontraremos, para pasar un rato agradable, la zona de picnic de la Font del Prat y la del Rossinyol.[8]

Font del Rossinyol. Foto: Ramon Solé

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 30-08-2022

A Ramón, con quien tanto aprendo

[1] Bach, Antoni (1987) Col·lecció diplomàtica del monestir de Santa Maria de Solsona: El Penedès i altres llocs del comtat de Barcelona (segles X-XV) Generalitat de Catalunya. Doc. n. 1

[2] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, CCCXXXVII (1005)

[3] Bach, A., o.c., n. 2 (1006), n. 4 (1037) y n. 5 (1040)

[4] Mas, Josep, o.c., vol. IV, CCCCXXIX (1030)

[5] Bach, A., o.c., n. 2 (1006), n. 6

[6] https://www.viladepiera.cat/la-vila/piera-per-descobrir/recorregut-arquitectonic/casa-de-la-volta

[7] https://fontsaigua.wordpress.com/2021/01/30/arbres-els-plataners-de-la-font-del-prat-de-piera/

[8] https://fontsaigua.wordpress.com/2021/01/30/arbres-els-plataners-de-la-font-del-prat-de-piera/

Espiells, malaurada mostra de les desfetes patrimonials

Posted on por
Responder
La bonica ermita romànica d’Espiells, amb la seva porta adovellada. AGC, 2022

Espiells pertany al municipi de St. Sadurní d’Anoia (Alt Penedès). “Spiells” o “Spicellos” és una paraula que prové del llatí: “Speculum” que pot dir mirall o mirador (talaia), segurament era aquest el significat degut al petit turó que s’alça al lloc conegut avui en dia com “La Miranda d’Espiells”, des d’on es pot controlar la zona, avui en dia per vigilar els incendis.

La Miranda d’Espiells, dalt d’un petit turó. AGC, 2022.

En aquest turó s’ha trobat una necròpolis amb 18 tombes dels segles V-VIII.

No tenim gaire referències d’esglésies del temps visigot al Penedès, tot i que el nom de “Monistrol” remet a aquestes èpoques i Sta. Maria de Monistrol d’Anoia s’alça sobre un jaciment romà on es va trobar una necròpolis tardoantiga.

Les mencions més antigues de la zona són, justament, les de Monistrol de Anoia, actual veïnat de St. Sadurní que es troba, amb Espiells, a banda i banda de la carretera que mena a Masquefa, prop de Piera, un lloc fronterer que pertanyia al Castell de Subirats, controlat pels vescomtes de Barcelona.

Restes del Castell de Subirats, des d’on es controlava la Via Augusta. AGC, 2021

Aquets llocs es van anar guanyant després de la conquista del Bages. El primer que es feia era cristianitzar o transformar el cristianisme autòcton (hispano-got) pel franc-romanitzat que instauraven els monestirs, tal com ho trobem a la documentació del segle X.

La primera menció al lloc és de 917, quan el llavors vescomte de Barcelona, Ermenard, feia una donació a St. Cugat, així ho explicava Mn. Mas:

 “Trobant-se Ermenard i Udulard, fills d’Udulardus, al castell de Subirats tractant de la misericòrdia de Déu i de la restauració de l’església succeí que hi anà Deodat, abat de l’asceteri de Sant Cugat i los demanà per ajudar el monestir per poder conrear el que tenen al riu Anoia. Atenent la súplica de l’abat li donaren lloc prop del riu Anoia i del riu Bitlles, on hi ha edificada l’església de Santa Maria, St. Pere i St. Joan comanant-li que lo abat i monjos preguen per ells i per Sunyer, comte i marqués, son senyor, i per sa esposa. Lo que donaren comença a Llevant pel torrent de la Font “Avellano”, a on una riba és blanca i l’altre roja i va fins el riu Anoia. Confronta a Ponent amb lo torrent i amb lo Sanniliare al Nord pel riu Anoia i al Sud pel torrent a on la via va per tot. Lo que és a l’altra part del riu, o sia lo regario confronta a Llevant amb lo riu Anoia, a Ponent amb la serra o puig on hi ha monuments antics prop de la vila Antiga i al Nord i al Sud amb les Comes  per on passa l’aigua de la pluja”. [1]

St. Pere Lavern, vinyes i cementiri, des de l’església. AGC, 2021

Les mencions a Sta. María, St. Pere i St. Joan semblen respondre a Sta. María de Monistrol, St. Pere Lavern i St. Joan Salerm, tot i que també podrien ser els tres altars de Sta. María. Malauradament de l’ermita romànica de Monistrol d’Anoia no en queda cap vestigi, ja que va ser completament refeta al segle XVI.

El lloc era preuat per ser a prop de l’aigua on s’instal·laven els molins hidràulics. El 992 Geribert, fill del ja difunt vescomte Guitard ven a St. Cugat molins construïts per a moldre i l’aigua de l’Anoia i del riu Bitlles al castell de Subirats, prop de l’alou de Sta. María de Monistrol (“Munistirolo”) per tres unces d’or cuit més terra junt a l’església de St. Joan de la Torre, prop dels Gorgs (podria fer referència a la torre romana prop de St. Pere Lavern).[2]

El Pla del Penedès des del turó d’Espiells. AGC, 2022

El 945, en la dotació que la comtessa Riquilda (dona del comte Sunyer) va fer al monestir de Sta. Cecília de Montserrat, s’inclou l’església de St. Llorenç d’Hortons, al terme de Gelida, el que senyala la presencia de pagesos a les contrades abans de la conquesta dels francs i de la presència dels monestirs benedictins (en un altre article ja vam parlar dels litigis pel control de l’antic monestir de Sta. Cecilia per part del monestir de Ripoll).[3]

A St. Llorenç d’Hortons ens queda l’ermita romànica de St. Joan Samora, anomenat al 1163 com St. Joan Mora Greca, potser en una al·lusió a històries que reflecteixen la presència andalusina en aquestes contrades.

St. Joan Samora, ermita romànica de St. Llorenç d’Hortons. AGC, 2021

L’única ermita romànica que ha perviscut a St. Sadurní d’Anoia és la de St. Benet d’Espiells. Un nom que es troba ja en el 986 en els privilegis que el rei franc dona a St. Cugat, tot i que sabem que abans de que el monestir es faci amb les propietats n’hi havia gent que treballava les terres per aprisió.

També al recinte de St. Benet d’Espiells, s’han trobat restes funeràries dels segles XI-XIII que confirma la presència d’un espai religiós. El tipus de tombes de lloses o “cistes” és més propi de segles anteriors.

Campanar de St. Benet d’Espiells del segle XII. AGC, 2022

En 1063 St. Cugat estableix al matrimoni format per Umbert i Dalmizane al alou de Espiells amb l’església de St. Benet i la torre amb les seves terres i afrontacions a canvi d’un porc per Nadal (“baconem obtimum”) i de la meitat de l’església de la Sta. Creu i Sta. Maria de Masquefa amb el seu alou i altres alous i batllies que el matrimoni tenia, el monestir deixa aquestes propietats a la parella en règim d’usdefruit a canvi de pa, vi i fruits.[4]

St. Pere de Masquefa a peu de Montserrat. AGC, 2021

La torre a la que aquí es fa referència deu ser una edificació on es guardava el gra i els estris d’una producció agrària de la que es recollia els censos per un o més senyors, no necessàriament una torre de defensa.

Doncs bé, aquesta petita i bonica ermita amb un campanar del segle XII, una porta adovellada i un petit racó al davant, un lloc amb aquesta història tan antiga, va ser greument desfigurada en encastar una masia al seu absis.

No tenim més comentaris que la mateixa reclamació del poble.

La casa edificada a l’absis de St. Benet d’Espiells. AGC, 2022

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, agost, 2022

Als i a les que estimen el patrimoni i el reivindiquen per les futures generacions

[1] Mas, Josep (1914) Cartulari de Sant Cugat, SC, vol. IV, n. X de 28 o 29 de febrer de 917

[2] Mas, Josep, o.c. SC, n. CCXLI i CCXLII

[3] García-Carpintero, Àngels. Històries des de Bellvitge: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/04/27/santa-maria-de-montserrat-i-santa-cecilia-disputes-i-litigis-segles-x-xi/

[4] Mas, Josep, o.c. SC, vol. V, n. DXVI

Els Monistrols del Bages. La continuïtat de les civilitzacions.

Posted on por
1
El carrer dels Espilons a Monistrol de Llobregat, comunicava el riu amb la muntanya. AGC.

El topònim “Monistrol” fa referència al terme “munestrilo” o “monesteriolus”, és a dir, a monestirs d’època visigòtica, com va avançar l’historiador Albert Benet[1], indrets que tindrien una continuïtat amb infraestructures de civilitzacions antigues que perduraran en forma d’església o parròquia, com es va confirmant amb les excavacions arqueològiques.[2]

Trobem aquest terme als territoris de frontera, al Bages, principalment, el que senyala que la re-conquesta franca en aquests territoris va ser lenta i complexa, com mostra la revolta antifranca protagonitzada pels autòctons Aissó i Guillemó (826) amb l’ajut de tropes sarraïnes. Hem de considerar que el domini musulmà no anava en contra de la església hispano-goda i de la seva organització fiscal, només reclamava els seus rèdits, com farien els francs amb els monestirs benedictins i les esglésies romanitzades que imposaven.

Així és com al Bages en trobem diferents Monistrols dels que poc ens queda, però el conjunt d’indicis són vestigis confluents envers un mateix sentit.

Una capella de Sant Pere de Monistrol de Montserrat és citada el 933 quan els comtes Sunyer i Riquilda donen al monestir de Ripoll les capelles de Santa Maria, Sant Iscle, Sant Martí i Sant Pere, aquesta última al peu de la muntanya, on ja n’hi havia la de Santa Cecília.

En 942 l’abat d’aquest monestir, Cesari, comprà als seus familiars Ansulf i Druda, una propietat al “castell de Marro” (desaparegut) que passava per les roques que eren sobre el lloc que diuen “Monesteriol”. En 945 els comptes doten el monestir de Sta. Cecilia i el bisbe de Vic el consagra demanant que es canviï el nom pel de St. Pere, tot i que el nom de Sta. Cecília es va conservar.

Sta. Cecilia, al peu de Montserrat. AGC.

L’any 951 el papa confirma al monestir de Ripoll las propietats de Manresa “amb els seus monistrols i les seves pertinences”. Dels conflictes per la propietat de Sta. Cecília ja en van parlar.[3] Aquí volem aprofundir en aquests monistrols que ens remeten a un cristianisme primitiu, anterior al de la conquesta franca i anorreat per aquests.

Aquesta capella de St. Pere podria haver estat al lloc de l’actual de St. Pere de Monistrol com diu Albert Benet, tot i que alguns interpreten que podria ser la de St. Pere de Vilamarics (“Vila Milech”), bastida sobre un emplaçament romà. El lloc és citat en 925, quan el bisbe de Vic cedeix els delmes al monestir de Ripoll, de l’ermita només queden unes restes a Monistrol de Montserrat, entre St. Vicenç de Castellet, Castellbell i Marganell.

Església i carrer de St. Pere a Monistrol de Montserrat. AGC.

Cal tenir present que els eremitoris de la primera època s’instal·laven, com en altres muntanyes rocoses, a peu de la muntanya. Les nombroses capelles montserratines, aixecades en llocs de difícil accés, són molt posteriors a aquests eremitoris de tradició hispano-goda, per tant és difícil saben en quin lloc exacte estaria aquest St. Pere “a peu de la muntanya de Montserrat”.

Agulles de la Magdalena, a la regió de Tebes. Foto: viquipèdia. La capella de Sta. Magdalena, prop de la de St. Joan i St. Onofre estava construida a l’antic castell d’Otger.

“Monistrolet” de Rajadell és esmentat des de 978 en la descripció del terme de Manresa. L’actual església de Sta. Maria de monistrolet no conserva cap vestigi de la romànica citada des de 1023, però s’han trobat restes romans a la rectoria i a un camp a prop, per on passava el camí ral, una antiga via romana que comunicava Guissona amb la Segarra (el que avui és l’Eix Transversal). Les vies de comunicació i la presència d’aigua són una constant en aquests llocs on la vida perviu de civilització en civilització.

L’església de Monistrolet de Rajadell adosada a la rectoria. AGC.

Molt a prop tenim els vestigis romans de St. Amanç (una advocació cristiana molt antiga), a banda i banda de l’autopista, amb una part d’habitatge i una part de producció,[5] el que mostra la continuïtat de l’habitat. És a dir ni els musulmans eren tant sanguinaris com se’ns ha fet creure (en tot cas ho eren tots), ni van ser els monestirs cristians romanitzats els que van “re-poblar”; la gent ja hi era, amb els seus costums i la seva organització, només que un poder es va imposar sobre un altre liquidant, endemés, el seus vestigis.

Vestigis romans de St. Amanç a Rajadell. AGC.

Monistrol de Calders (ara al Moianès) és un altre d’aquests llocs. L’actual església barroca de St. Feliu no ens indica res del possible passat remot, però embolcallada a l’església n’hi ha l’actual casa parroquial, coneguda com a “mas Guardiola”. Els termes de “Guàrdia” (torre de defensa) o de “Cirera” (far) són freqüents a la comarca i assenyalen la llarga presència sarraïna que podrien haver utilitzat les esglésies visigòtiques com llocs defensius. En Rajadell trobem l’ermita de St. Miquel de la cirera i a Monistrol de Calders la coneguda com “St. Pere de la Mussarra” o de la “Almuzarra”, de clara arrel àrab.

St. Feliu de Monistrol de Calders i la rectoria. AGC

De la derruïda capella de Sant Pere de Monistrol, coneguda com St. Pere “de les Cigales” o de la Roca, a la zona de la Galera de Gaià, una reconstrucció de la capella barroca, s’han trobat elements de la capella romànica, però, més importat encara, són les troballes que s’han fet molt a prop, al lloc conegut com “les Feixes de Monistrol” on s’ha trobat restes d’un poblat i d’un mas medieval vinculat a una ferreria i, una mica més enllà, una necròpolis visigòtica, el que prova de nou la pervivència de la vida malgrat el canvi de poder.

St. Pere de Monistrol de la Galera de Gaià, en estat ruinós. AGC

Potser aquest fet que manifesta l’arqueologia és el gran descobriment que ens ha d’obligar a canviar la manera d’explicar la història. Els poders canvien, les cultures s’imposen, la base treballadora perviu assimilant o rebutjant les imposicions, mantenint els noms, com la seva memòria cultural. Al castell de Gaià, amb la campanya de 2022 de «Prospeccions als Monistrols del Bages», amb motiu d’esclarir l’origen del topònim Monistrol i verificar aquesta pervivència visigòtica-islàmica, s’han trobat restes d’època ibèrica.[6]

Blocs ciclopis associats a un poblat ibèric anterior al castell medieval de Gaià. AGC.

Aquesta església de St. Pere de Gaià era documentada originàriament (des de 959 i segons Albert Benet) com de “St. Joan apòstol”, però en ser “cedida” a Sant Pere de Vic, el bisbe li canvià el nom pel de St. Pere. Manuel Riu ja va indicar que les advocacions dels monestirs tenien un significat a considerar: St. Joan Baptista, com St. Joan de Ter o “de les abadesses”, indicava ascesis, St. Pere indicaria que havia un alberg sobre una antiga vila romana i Sta. Maria era el nom que escollien els prelats. Benet es pregunta com és que aquesta era dedicada a St. Joan apòstol, però no resulta estrany si considerem que St. Joan era l’evangelista que millor coneixia del pensament grec, una figura molt apreciada al primitiu cristianisme oriental, pel seu simbolisme. Un cristianisme sobre el que la romanització –amb la figura de St. Pere- s’anava imposant.

L’abandonada ermita de St. Pere de Monistrol de Gaià assenyala la continuïtat humana i cultural

Per cert de “Sant Pere de les cigales”, al Bages, en trobem també a Navàs, on s’han trobat tombes antropomorfes i sitges excavades en roca, així com restes d’un primitiu altar.

Fora del Bages n’hi ha “Monistrol d’Anoia”, de Sant Sadurní d’Anoia, documentat al segle X, al terme del castell de Subirats,[7] un lloc de frontera, com els del Bages. L’església de Santa Maria de Monistrol d’Anoia està assentada sobre el solar d’un jaciment romà on s’ha trobat una necròpolis tardoantiga, el que reforça la idea de que hi hagués un primitiu monestir on ara és la parròquia.[8]

Olesa Bonesvalls. La vinya és un conreu antic mantingut al llarg dels segles al Mediterrani. Foto: Avenc del Garraf.

En una visita al Museu de Història de Catalunya, li vaig dir a la meva néta mentre anaven passant per les successives etapes: -Quan manaven aquests, els anteriors seguien existint, tot i que de vegades havien de dissimular. – Sí, veritat?, és el que jo pensava. Perquè no ens ho expliquen així a l’escola?

A la meva néta, Judith, i a les que, com ella, es fan preguntes i canviaran els relats que es fan des del punt de vista dels dominadors.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 08-05-2022

[1] Benet i Clarà, Albert (1982) “El Bages nucli de vida monàstica de tradició visigòtica?”

[2] DDAA (2014) “El Bages en els inicis de l’edat mitjana (segles V-IX): estat de la qüestió i noves propostes de recerca arqueològica”.

[3] García-Carpintero, M. Àngels (2021) Històries des de Bellvitge: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/04/27/santa-maria-de-montserrat-i-santa-cecilia-disputes-i-litigis-segles-x-xi/

[4] DDAA (1967) Ermites i fonts montserratines. Granollers: Montblanc, p. 182

[5] Estimada Terra: https://estimadaterra.wordpress.com/2022/01/12/vil%c2%b7la-romana-de-sant-amac-de-vilades-de-rajadell/

[6] García-Carpintero, M. Àngels (2021) Històries des de Bellvitge: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2022/04/07/caminant-pel-nostre-passat-al-castell-de-gaia-del-bages/

[7] García-Carpintero, M. Àngels (2021) Històries des de Bellvitge: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/08/10/sant-pere-de-subirats/

[8] Sales, Jordina (2007) “Esglésies tardoantigues a Catalunya (segles IV-VII) els exemples de l’Anoia, el Bages, el Baix Llobregat, el Garraf i el Penedès. Una valoració territorial”

De Sant Martí Sarroca a Santa Maria de Martorell.

Posted on por
1

Els plets d’Adelaida de Sant Martí i Mir Geribert.

Guillem de Sant Martí, fill del governador de les fronteres del Llobregat i del Penedès, Galí, i d’Ermengarda, la seva dona, dels qui ja en parlaren en relació a Santa Maria de Castelldefels[1], serà el nou vicari de Sant Martí Sarroca a la mort del seu pare en 994. Guillem, la seva dona Adelaida i els pobladors d’aquelles terres transformaren terres ermes i pantanoses en terra de conreu i pastura gràcies a la rompuda de la terra i a les obres per canalitzar les aigües, treballs que feien homes i dones agrupats en clans familiars, com anem veient.

Castell de Sant Martí Sarroca. Foto: Ramon Solé

El 1009 Guillem compra unes terres cap el Penedès al comte Ramon Borrell (-1017) i a la seva esposa Ermessenda de Carcassona (-1058), el que vol dir que l’activitat anava bé i que volia ampliar el seu domini. Les propietats consistien en muntanyes, coves, molins amb regs i sense, arbres, fonts, terres conreades i ermes, prats, horts, viles…[2] Però Guillem mor en l’expedició a Córdoba de 1010 i és la seva dona, Adelaida, qui hereta les propietats del seu marit i la que, amb els seus fills, Bernat i Dispòsia, encara menors d’edat, continua la feina[3].

La consideració envers la dona que vèiem al segle X començà a canviar als inicis del segle XI, quan la reforma del Cluny va donant més poder al papat romà que, amb la seva misògina, reformarà els monestirs augmentat el seu poder. L’abat de Sant Cugat, legitimat abans pels francs i ara per Roma, pren possessió d’aquelles terres que havia treballat Adelaida, el que no hauria fet s’ hi hagués hagut un potent al front en lloc d’una dona.

El 31 de març de 1013 Adelaida es presentà a un tribunal presidit pels comtes, per bisbes de diferents diòcesis i per un grup nombrós de potents reclamant les terres que l’abat de Sant Cugat li havia pres a la zona entre el castell d’Albinyana i els estanys de Calders (El Vendrell). El tribunal la va escoltar però, entre les seves clares raons i el gran poder del monestir, no va gosar dictar cap sentència, limitant-se a aconsellar que s’ho arreglessin entre ells.

L’abat tornà a reclamar aquestes terres el 1017 davant dels comtes, del bisbe de Barcelona Deudat, del vescomte Udalard i del jutge Ponç Bonfill Marc (un grup més reduït i més fàcil de manegar). El tribunal dictamina que aquelles terres havien estat del Comte i que ell decidís. El Comte Ramon Borrell ho dóna al monestir. Va ser una de les seves últimes decisions abans de morir el mateix 1017.[4]

La dona del vescomte Udalard, Riquilda, i Ermenganda, la dona del germà d’Udulard, Geribert, germanes ambdues de Ramon Borrell, indignades  pel tracte que han donat a Adelida, casen els seus fills amb els fills d’Adelaida. Mir Geribert amb Dispòsia i Ermengarda, filla d’Udulard i Riquilda, amb Bernat de Sant Martí.

Mir Geribert, que amb el temps es farà anomenar “el comte Mir”, entrarà en nombrosos plets (com va fer el seu pare) amb la Seu i amb Sant Cugat. Un d’aquests plets serà per l’herència dels fills que va tenir amb Dispòsia.

Aquí és on trobem esment de la primitiva església de Santa Maria de Martorell, doncs dels dos judicis que es fan, el primer va ser jurat a Santa Maria de Cornellà, on Mir Geribert no es va presentar, recusant els testimonis de l’abat, i el segon i definitiu és jurat, al 1033, sobre l’altar de Santa Maria “fundada sota el Castell de Rodanes”[5] a Martorell, prop del mercat. En aquest últim es surt amb la seva l’abat.

Aquesta és la primera menció a la capella romànica de Martorell, per ella sabem que era prop del mercat i que estava sota el castell de Rodanes o de Rosanes.

Santa Maria de Martorell. Foto: Ramon Solé

Mir Geribert és un guerrer defenestrat per l’església que sempre l’ha tractat d’ambiciós i eixelebrat, però també podem veure en ell un justicier, algú a qui, com bé diu Ruiz-Domènec, li hauria calgut una cançó de gesta. Segurament no era millor que els altres, però tampoc deuria ser el pitjor. Va defensar causes perdudes i va perdre, caigut es va convertir en la causa de tots els mals del moment, una mena de xai expiatori pels que s’imposaven els que emparaven les seves violències i ambicions sota el poder més gran del moment, el dels comtes i el de l’església, guardians de la memòria que ens ha arribat.

Llibre antic sobre Mir Geribert

Si deixem de banda les interpretacions que sobre vencedors i vençuts s’han vessat i ens fixem en els petits detalls concrets, trobem els fets significatius que qüestionen la història. Al primer judici Mir Geribert reclamava les terres al·legant el dret d’aprisió que les velles lleis reconeixien a aquells primers pobladors (una llei que dictava que després de 30 anys treballant una terra, i si ningú l’havia reclamat, qui l’havia treballada es convertia en propietari, reconeixent a les dones en igualtat de condicions com a membres del clan familiar). L’abat li contestà que ell no sap res de l’aprisió, ell tenia per escrit els preceptes dels reis francs, dels comtes i dels “bisbes romans” (recordem que coexistien els bisbes francs-romans, els de la Hispània visigòtica i, encara, els bizantins). Com que els documents s’havien perdut amb la presa d’Almansor, l’abat treu l’argumentari de que els monjos van convertir la terra erma en conreu amb moltes despeses i exposant-se a molts perills (ja hem vist en altres articles que eren els homes i dones qui ho feien). La sentència dictà que tot era de Sant Cugat després de trenta anys de treballar les terres, “justament” la llei gòtica que l’abat no admetia: la del dret d’aprisió[6].

Al document del cartulari de Sant Cugat es diu que Mir Geribert vociferava a dins de Santa Maria de Martorell, dient que Sant Cugat posseïa injustament el que era dels seus fills. La seva veu clama justícia.

Abans d’aquests últims plets, Ermengarda, filla del Comte Borrell i esposa de Geribert, dóna a Sant Cugat, segons consta al seu testament de 1029 (ó 1030 segons datacions), el blat de moro que té a Santa Maria de Castelldefels,[7] el que sembla indicar que, si més no, l’activitat agrària entorn d’aquell monestir de tan curta vida que va néixer sota una altra Ermengarda, dona de Galí, seguia endavant, que no tota la propietat era encara en mans de Sant Cugat i que les dones mostren, generalment, un tarannà de més conciliació, recordant els antics propietarios i/o habitants.

Santa Maria de Castelldefels. Monestir creat pel vicari Galí i la seva dona Ermerganda. Foto: Ramon Solé

En 1033, els noms de dones soles ja fa temps que han començat a desaparèixer, aquest és un efecte àmpliament reconegut del feudalisme, però com tot el que fa referència a les dones, obviat.

Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 3-9-2021

A les veus que continuen reclamant justícia

[1] El monestir de Santa Maria de Castelldefels. https://wordpress.com/block-editor/post/historiasdebellvitge.wordpress.com/163

[2] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI.Fundació Noguera (FN), 37, doc. 131.

[3]La història està explica a: Ruiz-Domènec, J. E. (2006). Quan els vescomtes de Barcelona eren. Història, crònica i documents d’una família catalana dels segles X, XI i XII. FN, Textos i documents, 39, p. 75-80. Aquí la resumint donant la nostra interpretació i afegint aspectes que hem trobat als documents.

[4] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. vol. IV, CCCXCII i CCCXCIII 

[5] Quan parlaven de Santa Maria de Castelldefels també es feia menció al “Castell de Rodanes” que en aquell cas devia fer menció al Castell d’Eramprunyà. Tot i que a llocs diferents el color vermellós de les argiles que baixaven pel Llobregat pot haver-hi originat el nom.

[6] Mas, J., oc, vol. IV,n. CCCCLIII (18-03-1033) i CCCCXLV (28-06-1033)

[7] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, 38, n. 437

Sant Pere de Subirats i altres indrets rescatats de l’oblit.

Posted on por
1

Dones del segle X i principis del XI.

Castell Subirats. AGC, 2022

Sant Pere era el nom que es donava a les antigues “mansiones”[1] romanes, llocs estratègics establerts a una jornada de camí, per que es pogués passar la nit, per això són freqüents les referències a Sant Pere de… ja que continuaren mantenint aquesta funció d’alberg, ara ja a les construccions de tipus castral[2]. 

Detall de St. Pere de Riudebitlles AGC, 2022

Sant Pere de Subirats s’esmena per primer cop l’últim dia de febrer de 917 als documents del Cartulari de Sant Cugat. Així ho explica Mn. Josep Mas:

 “Trobant-se Ermenard i Udulard, fills d’Udulardus, al castell de Subirats tractant de la misericòrdia de Déu i de la restauració de l’església succeí que hi anà Deodat, abat de l’asceteri de Sant Cugat i los demanà per ajudar el monestir per poder conrear el que tenen al riu Anoia. Atenent la súplica de l’abat li donaren lloc prop del riu Anoia, on hi ha edificada l’església de Sta. Maria, St. Pere i St. Joan” (…)

Lo que donaren comença a Llobregat pel torrent de la Font “Avellano”, a on una riba és blanca i l’altre roja i va fins el riu Anoia. Confronta a Ponent amb lo torrent i amb lo Sanniliare al Nord pel riu Anoia i al Sud pel torrent a on la via va per tot. Lo que és a l’altra part del riu, o sia lo regario confronta a Llevant amb lo riu Anoia, a Ponent amb la serra o puig on hi ha monuments antics prop de la vila Antiga i al Nord i al Sud amb les Comes  per on passa l’aigua de la pluja”[3].

Ens trobem, doncs, que des de Subirats, a l’inici del segle X, el que devia ser el vescomte de Barcelona i el seu germà donen al monestir de Sant Cugat del Vallés unes terres a Monistrol d’Anoia on hi hauria un petit monestir o cel·la monàstica, amb altars dedicats a St. Pere, St. Joan i Sta. Maria[4].

El que es dóna és una mostra dels amplis dominis dels poderosos i de la preferència dels establiments, en aquest segle, prop dels rius i torrents, des d’on fer obres hidràuliques que permetien moldre els cereals com l’ordi.

D’aquests castells que devien ser reconquerits a l’Islam, no en queden molt vestigis, hem de recórrer als topònims, com el de Palau Molanta (després St. Pere Molanta), al Sud de Subirats, una de les terres que El Comte Mir de Barcelona dóna en 966 a la Seu de Barcelona.

Relacionat amb el terme palau o “palatia” (el terme Palau fa referència a espais agrícoles de tipus andalusí, prop de les aigües i dels camins públics, amb algun tipus d’edificació on es guardarien les eines i es recollia la fiscalitat), tenim el de Guàrdia, que vindria a ser el sistema de vigilància territorial dels palaus o castells. A Subirats tenim el turó de la Guàrdia per sobre de St. Pau del Ordal.

St. Pau de l’Ordal, al terme de Subirats. AGC, 2022

Per últim volem recollir el topònim de l’anomenada “Via Morisca”, un camí que segons la manera de parlar de l’època anava per tot arreu, és a dir no anava a un lloc concret o com dirien avui, una carretera. La “Via Morisca” com se l’anomenava al Penedès era la “Via Francisca” més al Nord, via de comunicació entre França i la Hispània musulmana que havia aprofitat la Via Augusta romana.

El territori del Penedès era un territori de frontera, de disputes i batalles, sí, però també de negocis e intercanvis. Un territori que al principi controlaven els vescomtes, però en el que, des de començaments del segle XI, entraran en joc diversos potents, institucions eclesials entre ells.

Un exemple és una propietat al terme del Castell de Lavit (actualment Torrelavit) que en 956 Aigone i la seva dona Anló “Druda” venen a Wilmon “Ennec” per 870 sous, una quantitat molt important, als límits de la que trobem el torrent de Canadell, el riu Bitlles o el mateix castell de Subirats. Wilmon “Ennec” ven en 977 aquesta propietat, segurament millorada, al monestir de St. Cugat. En 976 són Albar amb la seva dona Bonadona els que venien al mateix monestir una propietat entre Subirats, els Gorgs, Villallops i St. Esteve de Moja[5] (Moja també és topònim de procedència àrab).

En 992, Geribert, fill del vescomte de Barcelona, Guitard, ven al monestir de Sant Cugat molins construïts per a moldre i l’aigua de l’Anoia i del riu Bitlles al terme del Castell de Subirats, prop de l’alou de Santa Maria de Monistrol d’Anoia que és de St. Cugat (en 986 aquesta església era un dels bens reconeguts a St. Cugat després del pas d’Al-mansur), a canvi de tres unces d’or i de terra i vinyes del monestir junt a l’església de St. Joan (en 1002 el papa confirmarà a St. Cugat aquesta propietat) prop dels Gorgs dins del Castell de Subirats. L’alou estava en mig de propietats del monestir[6].

Santa Maria de Monistrol, és esmentada el 993 quan Guilleric dona a St. Cugat, en memòria de la seva dona Ermesinda, unes vinyes seves a Espiells i dues mujades de la vinya d’Ermessinda a Sta. Maria de Monistrol, prop de Subirats.

En 999 un tal Ermenard dóna terres, vinyes, cases, corts, torre, molí, moliners, horts, rec, aigües, prats i garrigues al mateix monestir als termes del Castell de Lavit i de Subirats a condició de quedar-se en règim d’usdefruit. Als límits trobem al jutge Odesind, Dac (potser també jutge), Geribert i St. Julià[7].

En 1011, hi ha un plet entre Geribert, fill del vescomte Guitard i l’abat de Sant Cugat. Geribert no està d’acord amb el testament que presentà l’abat del seu germà Adalbert, mort en 1010, ja que aquest no podia donar una propietat que no era només seva sinó dels germans i germanes (la Torre Moja a Olèrdola i el castell d’Albinyana, al sud). Realment se’ns fa estrany aquest testament ja que la majoria d’aquests documents comencen amb les propietats més importants per acabar amb les més menudes i aquí és a l’inrevés, Adalbert fa donacions concretes a persones, mira de fer front als seus deutes i al final, com un afegit, dóna la Torre i el Castell al monestir[8]. El monestir guanya el plet.

En 1030 (1029 segons datacions) Ermengarda, filla del Comte Borrell i esposa de Geribert dóna al seu fill Mir Geribert el castell de Lavit i, entre altres llegats, deixa animals, provisions i vinyes que té Teudemum (el servent, segurament) al cenobi (monestir) de Sant Sebastià dels Gorgs. Aquesta és també l’última data que hem trobat en que es menciona al monestir de Santa Maria de Castelldefels, que ja està en mans de St. Cugat, a qui deixa el blat de moro d’aquest monestir amb una història tant curta[9]. Blat de moro deixa també a Santa Maria del Port a Montjuïc i, en aquest cas, és aquesta és la primera menció d’aquesta capella. A Sant Pere de Subirats, la vescomtessa Ermengarda dóna tot el que doni el camp de dita església i el que es necessita per adquirir un llibre. Veiem, doncs, la vescomtessa relacionada amb monestirs que van quedar aviat en l’oblit o van ser absorbits per St. Cugat.

St. Sebastià dels Gorgs a Avinyonet del Penedès. AGC, 2022

Mir Geribert controlava bona part del Penedès. A la mort de del comte Berenguer Ramon I, en 1035, aquesta zona queda en mans d’un infant Sanç Berenguer i Mir Geribert aprofita el moment per a intentar fer-se amb els fluxos econòmics de la zona, tot proclamant-se “el comte Mir, príncep d’Olérdola”.

Sanç Berenguer renunciarà en favor del seu germà Ramon Berenguer I que acabarà agafant les regnes en 1058 amb la renúncia, també, de la seva mare la comtessa Ermessenda de Carcassona. Serà el declivi dels vescomtes i l’auge dels senescals del comte junt al poder més centralitzat de l’església.

Sovint s’ha considerat a Mir Geribert com un ambiciós que cobejava el poder del Comte, tot i que ara ja s’estan donant altres visions, en tot cas els judicis de valor són completament nostres, personalment considero que no devia ser més ambiciós que els que manegaven uns poders més grans que finalment s’acabaren imposant. Mir Geribert va perdre i va quedar com el dolent, només per això ja és important considerar les seves raons.

Al seu testament de 1060 jurat sobre l’altar de St. Martí[10] al cenobi de St. Sebastià (dels Gorgs)[11] fa deixes a aquest monestir i a Sant Pere de Subirats recordant-li a Guimarà, magistrat, els deures que en té respecte de l’hostalatge que regeix. Aquest Guimarà el veiem sovint fent intercanvis amb el monestir femení de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona, actuant sempre al seu favor. La manera com Mir Geribert li recorda les seves obligacions contractuals demostra que moralment, Mir Geribert no devia ser pitjor que els que es van fer amb el poder, potser era al contrari, només que els temps estaven canviant, el domini franc arribava al seu fi. Els comtes es van aliar amb el papat de Roma reforçant-se mútuament, de moment.

Riu Bitlles al seu pas per Lavit. Els rius són els més auténtics camins de la humanitat. AGC, 2022

Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel. L’H, 10 d’agost de 2020

(actualitzat text i fotos en 2022)

Als perdedors, obviats i maleïts per la història.

Per saber més sobre el topònim monistrol:

Els Monistrols del Bages. La continuïtat de les civilitzacions.

[1] De “mansió” o mansum que significa “passar la nit”.

[2] Manuel Riu Riu (1961) Las comunidades religiosas del antiguo Obispado de Urgel (siglos VIII al XVI) Tesis UB, resum, p. 17: «Esta restauración monástica obedece a fines estratégicos y se ve protegida por los condes desde el siglo X, en especial en puntos neurálgicos a los que confluyen rutas importantes o en aquellos puntos de caminos en los cuales el centro comunitario es refugio indispensable para los viajeros. Las pequeñas «cellas» condales o particulares dedicadas a St. Pere tienen a menudo esta finalidad (…). Se aprovechan entonces: lugares venerados por la tradición secular, ruinas que proporcionan los materiales básicos, viejos mesones (tabernae) en los finales de etapa romano-visigodos.» 

[3] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. vol. IV, n. X.

[4] St. Pere de Lavern (Subirats), St. Joan de Salerm i Santa Maria de Monistrol d’Anoia on es van fer excavacions i es van trobar restes romans i medievals: J. Rovira i Mª T. Llecha (1989) “Excavacions arqueològiques d’urgència a Monistrol d’Anoia”.

[5] Mas, Josep o.c.. vol. IV, n. XXXVII (956), CX (977) i XCIX (976)

[6] Ibídem, n. ccxli i CCXLII

[7] Ibídem, n. CCC.

[8] Bofarull i Terrades, M. (2007) “Adalbert, senyor d’Albinyana” (2001) Miscel·lània penedesenca, vol. 26 p. 141-163 http://www.raco.cat/index.php/MiscellaniaPenedesenca/article/view/64085/92299

[9] El monestir de Santa Maria de Castell de Félix a Històries des de Bellvitge: https://wordpress.com/block-editor/post/historiasdebellvitge.wordpress.com/163

[10] Probablement St. Martí de Tours (-387), qui fundà el primer monestir d’occident. Primer sant no màrtir. Bisbe de Tours

[11] Per assegurar la pervivència del monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, Mir Geribert el va unir al de St. Víctor de Marsella (benedictins) de qui va ser un priorat.