Monestirs femenins medievals relegats per la història.

A la genealogia dels Terrassa explicada per Joaquim Verdaguer[1] podem veure algunes relacions entre dones i la història d’alguns monestirs femenins alt medievals que han quedat relegats a l’oblit.

La benedictina Maria de Terrassa (-1244), filla de Guillem II de Terrassa i de Berenguera i germana de Guillem III, senyor, com el seu pare, del castell de Vallparadís, fundà en 1214, amb llicència del llavors bisbe de Barcelona, Palau, el monestir femení benedictí de Sant Vicenç de Jonqueres.

La història d’aquest monestir és molt breu i encara resta a les fosques. Sabem que el monestir de Sant Pere de les Puel·les tenia propietats a la zona als segles X i XI. A l’article anterior sobre Arraona (Sabadell) ja donàvem notícia de que al 991, al testimonial de Sant Pere de les Puel·les, es parla d’una casa amb hort i terra a Ioncarias que “Filmera abbatissa cum sororibus” permutà amb un tal Calvello. En 1030 els almoiners de Llobet donen a Preciosa terres, vinyes, cases amb cort i arbres, atuells, eines i un parell de bous amb llur aper a Togores i a Jonqueres que afrontaven amb terres del monestir de Sant Pere[2].

El territori de Jonqueres que al 973 s’anomena “vila”, serà reconegut com a “domum” (basílica, o església amb comunitat) de Sant Vicenç a principis del segle XI en els límits de diverses transaccions referents a l’ús de molins hidraùlics.

Des de 1036 Sant Vicenç és reconegut com a parròquia. En 1093 es torna a anomenar vilar, però el mot no tindria el mateix significat que al 973, ja que que el primer deuria referir-se a un terme rural i el segon podria ser ja un mas. [3]

La presència de vàries Deodicades a finals del s. X i principis del s. XI  (Maia, 969, a “el Vilar”, Teodesera, 991, a Jonqueres o Guifreda, en 1006 totes tres a Arraona)[4] i Fruiló, que al 996 dóna a Sant Pere de Ègara cases amb corts, terres, vinyes, arbres, terra de conreu i erma i tots els seus béns mobles a Rosdors i l’Avellanet entre el riu Ripoll a l’est, Ullastrell, al sud, Voltrera (Abrera) a ponent i el bosc de Gaià al nord, un ampli alou al sud de Terrassa[5]), ens dóna la idea de que podrien ser dones properes al monestir de Sant Pere de les Puel·les les que regentarien el “domum” i, a meitat del segle XI, la parròquia. El fet de ser dones explica el que la seva acció eclesial no hagi estat considerada. 

Cal tenir en compte que entre 1027 i 1028 Berenguer Ramon I i la seva segona esposa, Guisla de Lluçà, lliuren a la Catedral i al seu bisbe Deudat el monestir de St. Pere de les Puel·les (cosa que no van aconseguir fer amb St. Cugat), amb les seves terres i esglésies[6]. A partir de llavors les permutes o donacions a St. Pere seran sempre a benefici de la Seu i dels seus cercles pròxims. Les esglésies van passant, amb el beneplàcit dels comtes, al domini de la Canònica, exercint la Seu el dret de sepultura. El 1072, el monestir de St. Pere de les Puel·les rep, gràcies a l’abat de Cuixà, una butlla papal per la qual queda lliure del domini episcopal i amb el dret de donar sepultura i rebre oblacions. Durant aquest segle el monestir femení perdrà alguns dominis adaptant-se a les exigències dels potents per tal de sobreviure amb alguns altres.

Si en 1214 es fundà el monestir de Santa Maria de Jonqueres deuria ser perquè la família de la benedictina Maria de Terrassa tenia propietats per fer-ho, però potser també perquè les benedictines havien tingut aquí una trajectòria antiga.

La comunitat aixecà una església dedicada a Santa Maria, a més de conservar la parròquia tal com figura en un document de confirmació de béns atorgat pel papa Inocenci IV el 1246 on hi consten moltes altres propietats, el que demostraria la bona situació financera en que es trobava.

El 1234 aquesta casa es va incorporar a l’orde de Sant Jaume de l’Espasa, sota la regla de Sant Agustí. Les comanadores podien gaudir d’una vida més activa i amb formes de vida mixtes, com a “dames” podien casar-se, tenien cura de les famílies dels cavallers, ensenyant els seus fills i filles. Aquest estil de vida i la seva preponderància en la cort causarà litigis i conflictes amb altres institucions eclesials, com les cistercenques de Valdonzella.[7] El monestir va rebre protecció de la noblesa i dels reis, com Garsenda de Provença, vídua del vescomte Guillem II de Montcada i de Bearn (-1229) que el 1260 va fer una àmplia donació.

En 1273 es traslladen a Sabadell i vint anys després a Barcelona, a l’actual carrer de Jonqueres, entre Santa Anna i Sant Pere de les Puel·les, on van perdurar fins el segle XIX. L’església de Sant Vicenç continuarà exercint funcions parroquials sota el domini de Sant Pere d’Ègara.[8]

Aquests canvis s’explicaven en funció d’una millor protecció envers les germanes, però el que comportaven, sovint, era un major control sobre elles i els seus bens.

El claustre gòtic es traslladà a l’actual església de la Concepció al Carrer Aragó amb Llúria, però tot això forma part d’una història que aquí no tractem. Ens endinsem en les coves dels primers segles medievals, traient dades dels documents per relacionar-les e interpretar-les a mesura que en recollim més.

Una descendent de la nissaga dels Terrassa, Blanca de Centelles (- 1349), sobre qui va recaure un gran i divers domini feudal després de dos matrimonis i d’una vida atzarosa[9], fundà al final de la seva vida (1345) la cartoixa de Vallparadís que més endavant s’unirà a la de Sant Pol de Mar, establint-se sota l’actual edifici de la Conreria al terme de Tiana, on hi havia la ermita de Santa Maria de Montalegre, “Mont Alacris” amb una comunitat de donades.

El 1250 el bisbe de Barcelona, Arnau de Gurb, consagrà l’altar de Santa Maria de Montalegre, deixant a les germanes encarregades de la parròquia de Sant Cebrià de Cabanyes al terme de Sant Fost de Campsentelles, moment en que consta que la comunitat reunia a dotze monges sota la direcció de la seva priora, Guilleuma.[10]. Posteriorment el bisbe posa la comunitat sota la Regla de Sant Agustí, que permetia harmonitzar la vida contemplativa amb el servei actiu a hospitals, ermites o parròquies.

El 1319 hi va haver un conflicte amb el bisbe Ponç de Gualba, encarregat de les obres de la Catedral de Barcelona, per les rendes de que el monestir disposava. La priora del moment, Blanca Desgatell, optà per vendre la Conreria el 1362 als canonges de Santa Eulàlia de Barcelona que ho van vendre a uns preveres ermitans, passant més tard a l’administració de l’Hospital de la Santa Creu de qui ho va adquirir el prior de la cartoixa de Vallparadís al 1413, fent-hi vida fins que, mig segle després, els cartoixans de Vallparadís amb els de Sant Pol es traslladen al nou edifici, quedant la Conreria com a granja de la Cartoixa.

Aquests traspassos entre senyors feudals i canonges i, més tard, amb la “Pia almoina”, són força habituals en aquests segles, especialment amb els béns que administraven senyors feudals i/o comunitats de dones, siguin religioses o siguin Deodonades seglars que van passant als grans monestirs o als bisbats.

La Cartoixa de Montalegre adquireix, en 1434, la baronia de Santa Perpètua de la Moguda i el castell de Cabanyes que incloïa la jurisdicció feudal de Sant Fost i de Martorelles, entre d’altres.[11]

Les germanes agustines de la Conreria es van traslladar a Barcelona quan van passar els anys més durs de la pesta negra d’aquell temps. El nou emplaçament serà a l’actual barri del Raval on edificaren una església sota l’advocació de Nostra Senyora de Montalegre, inaugurada al 1362, de la que queda una petita imatge al carrer Valdonzella junt a la que havia estat Casa de la Caritat.

La congregació de canongesses agustinianes va florir durant uns segles en concòrdia amb el convent i rector de Santa Maria del Pi, però va desaparèixer arran del concili de Trento (s. XVI), quan es van negar a acceptar la clausura que se les exigia al·legant que això no entrava en la seva constitució que ja havia estat acceptada de molt abans, la qual cosa era ben certa.[12]

Van desobeir i es van extingir.

Van ser fidels a la seva llibertat i han quedat amagades als racons de la història de les grans institucions religioses que sobrevisqueren plegant-se als dictats androcèntrics de Roma.

Si comparem les dades dels monestirs de Jonqueres amb el de Santa Maria de Mont Alegre, i tal com anem veiem en relació a d’altres ermites i cenobis femenins, no és que no hagin existit monestirs medievals de dones, sinó que les seves notícies que al segle X-XI i principis del XII veiem relacionades amb noms i comunitats de dones, passen, als segles XIII-XIV a quedar sotmeses a l’administració curial i relegades o, senzillament eliminades, elles i les seves empremtes,  endemés de, molt sovint, quedar calumniades.

Podem considerar per a la història, les dades que ens donen els documents medievals, però cal deixar de banda les valoracions dels prelats, sempre subjectives, és així com sens mostra el que s’havia amagat.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

A les dones que no es van sotmetre al patriarcat de Roma.

[1] Verdaguer i Caballé, Joaquim. «Els Terrassa. Genealogia». Terme, [en línia], 2000, Núm. 15, p. 38-46, https://www.raco.cat/index.php/Terme/article/view/40705 [Consulta: 8-12-2020].

[2] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera. Diplomataris, 8-10, vol II, doc. 222

[3] Ibídem, documents varis entre 973 i 1093.

[4] Puig i Ustrell, P (1995) …Sant Llorenç del Munt… Doc. 36 (969), 75 (991) i 119 (1003)

[5] Puig i Ustrell, P. i altres (2001) Diplomatari de Sant Pere i Santa Maria d’Ègara Terrassa 958-1207. Fundació Noguera. Diplomataris, 24, doc. 10

[6] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona. Vol. IX, n. 434.

[7] Maria-Mercé Costa (2011). El món de les dames de Jonqueres. Ed. Pagés.

[8] Verdaguer, J. “Sant Vicenç de Jonqueres, La Creu Alta i Sant Julià d’Altura” https://joaquimverdaguer.blogspot.com/2019/12/sant-vicenc-de-jonqueres-la-creu-alta-i.html

[9] Verdaguer, J. http://joaquimverdaguer.blogspot.com/2018/02/blanca-de-centelles.html

[10] Graupera, J. 2013 “ El monestir de Santa Maria de Montalegre o de la Conreria (Tiana) a l’època medieval: https://quimgraupera.blogspot.com/2013/10/el-monestir-de-santa-maria-de.html

[11] Pérez i Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre (segles X-XII) Fundació Noguera. Col. Diplomataris, 14. Introducció.

[12] Roca, M. Carme (2014). Abadesses i Priores a la Catalunya Medieval. Ed. Base. P. 199-2