Aquest article és una continuació i ampliació del que vam fer el 2020.[1]

El nom d’Ègara sembla provenir d’un mot iber, una llengua de la que es coneix l’escriptura però que encara no s’ha pogut desxifrar, és citat com “Egosa” al s. II aC per l’historiador romà Claudi Ptolomeu.

Al morrot (contrafort) de la confluència dels dos torrents que donen lloc a la riera de Vallparadís podem contemplar el conjunt monumental de les esglésies de St. Pere, St. Miquel i Sta. Maria. Les excavacions arqueològiques mostren la continuïtat entre les civilitzacions que habitaren aquest lloc des del neolític, ibers, romans, gots, àrabs i francs que anomenaven hispans als autòctons.

El nom de St. Pere remet a les antigues viles romanes o “mansió”, llocs que servien de refugi als caminants. St. Miquel era una figura molt apreciada pels gots al moment de la mort i Sta. Maria, l’església baptismal, era una advocació que, a l’origen del cristianisme, tenia el mateix valor que la dels apòstols.

Les restes funeràries trobades mostren la implantació d’un primitiu cristianisme que es transmetia a les “domus ecclesiae”, és a dir a les cases on s’iniciava els catecúmens amb la nova litúrgia, es batejava i s’enterrava amb els nous ritus que es donaven amb la pervivència dels antigues costums paganes.

Ègara va ser Seu episcopal des de 450 degut a la divisió que va fer el bisbe de Barcelona entre la part més meridional o litoral (bisbat de Barcelona) i l’interior (bisbat de Terrassa). St. Cugat d’Octavià, St. Menna, Sta. Maria d’Artés, Sta. Maria de Martorell, St. Feliuet de Vilamilans, Sta. Maria de Santiga o St. Feliu del Racó, eren sota la seva demarcació.[2]

Els bisbats eren la continuïtat administrativa de l’imperi romà, els centres que recaptaven impostos. Està documentat que el 592, en època visigòtica, Barcelona recaptava els impostos de Tarraco, Gerunda, Ègara et Emporiae.En 615 es celebra un concili en Ègara. En 693 encara trobem la signatura d’un bisbe egarenc.

Les primeres edificacions cristianes d’Ègara aprofitarien l’antiga vila romana, de la que se sap que tenia adossada dos patis amb “impluvium” (sostre inclinat que recollia l’aigua de la pluja en una cisterna). Les restes cristianes del segle IV han estat localitzades a la primitiva basílica de Sta. Maria que ja deuria ser habitada per una comunitat.

Durant el període episcopal la basílica de Sta. Maria es va convertint en una catedral, un edifici amb tres naus i un baptisteri als peus de la nau central, es construeix l’edifici funerari de St. Miquel connectat amb la Seu i l’església de St. Pere que tancarà el recinte com a parròquia i cementiri de la contrada.

Tot i les funcions específiques dels edificis, el conjunt era una unitat, amb un pati i un pou al centre i diferents zones de trànsit. Un lloc excepcional per observar la història i l’art, perquè, si bé podem estudiar el que arqueòlegs i historiadors ens comuniquen o llegir els documents que ens han arribat, res pot substituir la contemplació del lloc en silenci i amb els nostres sentits oberts.

Les pintures més antigues de les que encara queden unes restes són les de l’absis del conjunt funerari de St. Miquel, amb icones dels segles V-VI contemporànies a les pintures coptes i siríacs, llocs des d’on es va expandir el cristianisme i a les bizantines d’altres llocs. Les de la cúpula de Sta. Maria, amb un dibuix octogonal al mig, són del segle VI. Gràcies a la restauració del 2010, podem contemplar el “retaule petri” dels segles VI-VII de St. Pere.

La part central interior de St. Miquel amb la cúpula il·luminada per quatre finestres i sostinguda per vuit columnes és magnífica i la entenem millor quan contemplem exteriorment aquest edifici amb nou elements: la part quadrada del mig, una mica més alta, té un sostre a quatre vessants i és al mig d’una creu grega amb les teulades a tres vessants, a les quatre cantonades més baixes les cobertes són a dues vessants. L’absis té una coberta a set vessants. Aquesta senzillesa i bellesa alhora, ajuntant simbolisme i funcionalitat, és pròpia de l’arquitectura d’orient que té el seu origen al pensament grec.

Al subsòl està la cripta dedicada a St. Celoni, un autèntic tresor amagat amb un petit altar amb una creu grega. Aquest edifici és el que ha tingut menys transformacions i recorda, al seu interior, a una mesquita.

Durant el període de dominació andalusí, va haver-hi una continuïtat en els poblaments, inclús en l’administració fiscal que continuarien recaptant els bisbes, com mostra un llistat de Córdoba del 778 on es menciona la Seu d’Ègara. Es recapta pels nous senyors que introduirien, per part seva, noves millores en les tècniques de conreu.

En 916 Recosind i la seva dona Fruilò venen a Gelmir terra al castell de Terrassa, l’alou de “Vila d’Alí” (Castellar del Vallés). que limita amb terres de dues dones: Ilulo i Esther, noms que suggereixen la convivència cultural.[3]

D’aquesta època són els “palaus” que trobem a la documentació alt-medieval. El terme palau, amb diverses variacions, era força freqüent a la zona. Segons els historiadors Joan Soler i Vicenç Ruiz, faria referència als espais agrícoles prop de les aigües i dels camins públics, amb algun tipus d’edificació on es guardarien les eines i es recollia la fiscalitat. A Terrassa s’han documentat sis, el principal seria el “Palau Jussà”, sota les esglésies de St. Pere que, amb el “Palau Fracto” i el lloc de l’Alcuba (mot d’origen andalusí), formarien un únic sistema d’irrigació.[4]

Recordem que en 801 l’arquebisbat de Narbona concedeix privilegis al bisbe de Barcelona, Frodoí d’origen franc. Els francs canviaran l’antiga litúrgia hispana o visigoda per la romana. Frodoí, va emetre diferents queixes a l’assemblea d’Attigny (874). Entre d’altres, va denunciar al prevere Tirs, a Barcelona i a un altre prevere que era sota l’auspici de Baió (roig, castany), un magnat hispà-got de Terrassa, perquè batejaven i exercien el seu ministeri independentment.

El concili de Troyes (878) confirmà alguns béns a l’església de Barcelona, la majoria eren a la falda meridional del Montseny i havien estat en mans de gots que havien aprisionat terra d’acord amb els privilegis concedits pels reis francs en el seu avanç. Al concili s’enfortí la figura de Guifré el Pilós, al costat dels francs. El bisbat de Barcelona prendrà rellevància assumint el d’Ègara.

Trobem anomenat el “Castell de Terrassa” o Castell-Palau a partir del segle X i en mans dels comtes. Es va alçar sobre les restes d’una vil·la romana a una cruïlla de camins, al pla i a ponent d’Ègara. La torre que queda és la del homenatge, datada de l’any 1000, que donarà origen al recinte emmurallat de la Vila des d’on es propicia el comerç de la ciutat. La indústria tèxtil de Terrassa s’inicia aquí, al segle XII ja n’hi havia obradors tèxtils col·lectius i al segle XIII els paraires de Terrassa tenien dues galeres al port de Barcelona per enviar els seus teixits a Itàlia o cap a Orient. La parròquia de la Vila continuarà sent la de St. Pere i el nom de Ègara es perdrà.

Si el Castell-Palau tenia una funció més aviat comercial, el Castell-Cartoixa, sobre la riera de Vallparadís, tindrà la defensiva, mostrant encara aquests elements com el fossar o les espitlleres.

En 1110 el comte Berenguer III ven als que seran els Terrassa un alou a Vallparadís per a alçar una fortalesa que es deuria reedificar sobre algun altre vestigi constructiu similar ja que a la torre central es pot veure un carreu amb una inscripció dedicada a Al·là.

Al mateix temps Sta. Maria de Terrassa és consagrada (1112) quedant sota l’abadia de St. Ruf de Provença que instal·la una canònica agustina de St. Adrià del Besós. Som al període de la plena feudalització, sent les institucions eclesials uns autèntics senyors. Serà en aquest temps quan es bastirà l’obra romànica de Sta. Maria i St. Pere.

El conjunt de la Seu d’Ègara amb el castell-cartoixa, actual museu de Terrassa, és un bon lloc per trobar-nos amb l’amalgama d’arrels que som.

Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 27-02-2022

A les mares treballadores, autèntiques transmissores culturals.

---

[1] García-Carpintero, Àngels (2020) “La Seu d’Êgara. Dones del segle X a Terrassa” https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/07/29/la-seu-degara-terrassa/

[2] Coma i Ainsa, J. (coord) (2021). La Seu d’Ègara. Esglésies de St. Pere de Terrassa. Museu de Terrassa.

[3] Pérez i Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre (segles X-XII) Fundació Noguera. Col. Diplomataris, vol. 14, n. 1

[4] Soler, J. i Ruiz, V. (1999) “Els palau de Terrassa, estudi de la presència musulmana al terme de Terrassa a través de la toponímia”