Archivo de la etiqueta: Vallromanes

La font de les monges de St. Fost de Campsentelles. El seu abandonament i els intents de recuperació.

Posted on por
Responder
La font de les monges de St. Fost en la actualitat, AGC, 2023

En Ramon Solé ja va parlar del record d’aquesta font que formava part d’un bell indret on la gent s’aplegava per ballar sardanes o passar una bona estona. La font estava ben cuidada prop d’un restaurant que avui en dia està ruïnós[1]

La font de les monges prop del restaurant. Postal antiga, arxiu rasola.

El nom de “les monges” es fa popularment en record de la comunitat femenina que va habitar a la Conreria, a la Serralada litoral entre St. Fost i Tiana. Dones que es feien càrrec de les parròquies de St. Cebrià de Cabanyes, St. Fost (que va absorbir St. Cebrià) i Sta. Maria de Martorelles. Fets històrics tan abandonats com la mateixa font que les recorda.

Per recuperar la història del que han fet les dones haurem de tornar al principi, quan només hi havia la terra i els seus éssers. La Serra Marina és plena de grans rocs de pedra de temps prehistòrics dels que s’en sap molt poc, com la roca foradada a Vallromanes o la «roca d’en Toni» (dolmen de Can Boquet) a Vilassar de Dalt.

Roca foradada a Vallromanes, a la Serralada Marina. AGC, 2023

El nom de “Mons Hillaris” o “Mont Alacris” (Alegre) ens parla de la colonització romana sobre uns poblats ibèrics dels que ens queden restes molt a prop, com el turó de les maleses entre St. Fost i Montcada: https://parcs.diba.cat/es/web/marina/detall/-/contingut/193969/museu-de-les-maleses-i-jaciment-iberic-equipament-municipal-

Uns turons suaus amb restes que serien aprofitades per les noves poblacions que s’agrupaven en indrets arrecerats, sempre prop de l’aigua, de les que només en queden els noms, ja que habitaven en cabanyes (d’aquí St. Cebrià de Cabanyes), on bastien alguna torre de vigilància i reconstruïen petits llocs de culte, on enterraven els morts, cuidats molt sovint per dones.

Tombes medievals a Vilassar, prop de la «roca d’en Toni» i de l’ermita de St. Salvador de Can Boquet, on hi hagueren Deodonades al segle XIV. AGC, 2023.

Aquest seria el cas de St. Fost de Campsentelles, nom que prové d’un camp anomenat “Campus Sentigis” que el prevere Godregildo donà a St. Cugat el 967, noms d’origen got abundats en la documentació del segle X. Els també abundants noms de les dones aniran minvant des de la segona meitat del segle XI fins pràcticament desaparèixer de la història al segle XV, quan les dones són recloses al claustre o a la llar.

En 1199 trobem associades les parròquies de St. Cebrià de Cabanyes i Sta. Perpètua de Mogoda en una donació que fa una mare, Ponceta, a la seva filla Guillema del mas de Mogoda, que aquesta donarà al seu marit.[2]

El molí de la Moguda va passar a la Cartoixa de Montalegre. AGC, 2022

Els béns patrimonials que passen de pares a fills, oblidant les genealogies maternes, han passat abans, molt sovint, de les dones als marits. Aquest és el cas de la primera casa de Montalegre on n’hi havia un monestir femení, del que tenim constància en 1247 quan Graua de Campsentelles i el seu marit, Ferrer de Vilanova, confirmen a la seva priora les seves possessions.[3] Fets tan obviats com la nostra font.

Cert és que, com a explicació del nom de “font de les monges”, es recorda que el 1250 Arnau de Gurb consagrà l’altar de Santa Maria de Montalegre deixant una comunitat femenina encarregada de la parròquia de Sant Cebrià de Cabanyes, moment en que n’hi havia dotze germanes amb la seva priora, Guilleuma i que en 1265 el bisbe les posà la comunitat sota la Regla de Sant Agustí, que permetia harmonitzar la vida contemplativa amb el servei actiu a hospitals, ermites o parròquies, però no es diu que aquella comunitat femenina dels segles XII-XIII eren Deodonades (beguines en Europa), comunitats no-reglades de dones que atenien malalts, es dedicaven l’educació, principalment de les nenes i ensenyaven el evangeli en llengua vernacular, vivint amb senzillesa i austeritat.

Cal dir que el concili de 1215 prohibí la fundació de noves ordes femenines i frenà la proliferació de les branques religioses admeses. Moltes dones troben la manera de continuar la seva tasca en aquests espais lliures.

El pou de la font de les dones, tan oblidat com la seva presència a la història. AGC, 2023

En explicar la història de la Conreria es passa sovint “de puntetes” per la figura de Ponç de Gualba (-1334), el bisbe reformador que va acabar amb la majoria d’aquestes comunitats de dones lliures, ben formades, actives i contemplatives alhora, que feien seva la ètica de l’evangeli. Els béns que elles administraven en benefici propi i de les comunitats de pagesos, passaran a les mans dels rectors i/o dels clergues beneficiaris dels altars, perdent bona part del que afavoria el “bé comú”, per això quan ja no queda res del pas de les dones, el poble encara les recorda amb el nom (com St. Joan de Ter, que va passar a ser conegut com St. Joan de les abadesses quan aquestes van ser expulsades per la força).

El 1319 hi va haver un conflicte amb aquest bisbe, llavors encarregat de les obres de la Catedral de Barcelona, per les rendes del monestir i la priora Blanca Desgatell (-1400) optà per vendre la Conreria el 1362 als canonges de Santa Eulàlia de Barcelona que ho van traspassar a uns preveres ermitans, passant més tard a l’administració de l’Hospital de la Santa Creu, de qui ho va adquirir la Cartoixa de Vallparadís a la que es va afegir la de St. Pol de Mar. És a dir, van marxar a Barcelona forçades per les circumstàncies.

La Cartoixa de Montalegre sota la Conreria. Foto: Ramon Solé.

La Cartoixa de Montalegre tindrà aviat la casa forta de Campsentelles, adquirint en 1434, de la Pia Almoina de Barcelona, la baronia de Moguda i el castell de Cabanyes que incloïa la jurisdicció feudal, propietats i rendes a Sta. Perpètua, St. Fost o Martorelles, entre d’altres, enriquint-se i expandint-se posteriorment.[4]

A les agustines de Montalegre se’ls hi van afegir el 1438 les Deodonades de l’ermita de Santa Magdalena i Santa Margarida de Castellbisbal (de la que no queda més que unes poques restes al “turó de la capella”, Can Ribot) i el 1466, la de Sant Joan de l’Erm de St. Just Desvern (Can Cuiàs, de la que no en queda rastre). Aquests traspassos es fan amb resistències, el que vol dir que eren decisions que feien obligades, si volien subsistir.

És una història que hem explicat en un article anterior: “Es negaren a ser recloses, les agustines de Montalegre”[5], de la que ens continuem fent ressò donat que és un bon exemple d’una misogínia sistèmica que necessitarà molts esforços per ser reduïda a la nostra societat. Les canongesses agustines, com explicàvem a l’article anterior, no acceptaren la clausura imposada pel concili de Trento  (1545-1563) ja que, com elles al·legaven, no estava en les seves constitucions, dedicant-se a l’espiritualitat que es viu al servei actiu.

Casa de la misericòrdia al carrer Elisabets de Barcelona. Algunes dones s’aplegaran com «Elisabetines», inspirades en Isabel de Hungría i sota protecció laica continuen la seva tasca. AGC

La parròquia de Montalegre de Barcelona és actualment regida per una entitat catòlica que no reconeix l’espoli i assetjament sistemàtic que van patir aquestes comunitats de dones. Ens queda una petita imatge de pedra a una fornícula del carrer Montalegre junt a l’antiga Casa de la Caritat i, com no, la “font de les monges”, bastida en 1869, quan la Conreria era un hotel-restaurant, un patrimoni que el grup ecologista “La xopera” de St. Fost de Campsentelles intenta protegir i restaurar. Tot el nostre reconeixement i suport.

La font de les monges sota la Conreria, un patrimoni a restaurar tant com la història de les dones.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 10-11-2023

A les organitzacions que cuiden i reparen el nostre patrimoni.

Als feminismes que també procuren cuidar i reparar.

A les dones que patiren i pateixen assetjament.

[1] https://fontsaigua.wordpress.com/2021/01/29/record-duna-font-la-font-de-les-monges-de-la-conreria-a-sant-fost-de-campsentelles/

[2] Pérez i Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre (segles X-XII) Fundació Noguera. Col. Diplomataris, 14, doc. 167 i 168.

[3] Pérez i Gómez, Xavier (1997). Breu història de la Conreria.

[4] Pérez i Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre. Introducció.

[5] https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2022/05/27/es-negaren-a-ser-recloses-les-agustines-de-montalegre/

El Villar de Abdalá, siglos X-XI. Sant Pere de les Puel·les en Montmeló y Montornés del Vallés.

Posted on por
Responder
Santa María de Montmeló, parroquia que fue administrada por el monasterio femenino de St. Pere de les Puel·les durante siglos, aunque sea una historia no dada a conocer. AGC, 2022

El 945 el obispo Guilará consagra el monasterio femenino de St. Pere de les Puel·les de Barcelona, añadiendo, a la dotación que hacen los Condes Suñer y Riquilda, los diezmos de Sta. María de “Montis molonis” (Montmeló) y los de la villa Richardi y Spincellos (por encima de Montmeló, junto al Congost). Las hermanas ya debían hacerse cargo de la iglesia de Montmeló. Estas propiedades vuelven a aparecer en el testimonial de 992 en el que se ubican cerca del prado (un lugar común) y del río Tenes.

Montmeló, entre el río Tenes y la confluencia entre los ríos Congost y Mogent, donde vierten las aguas al Besós, sería un lugar privilegiado para los cultivos. En esta zona las hermanas, o Deovotas, tenían también propiedades en Petrafita (Vilanova del Vallés), Cabanillis (Cànoves), Corró, Samalús y Granollers.

Montmeló. Mogent y Congost vertiendo sus aguas al Besós. Foto: Ramon Solé.

La presencia de Deovotas y Deodicadas cerca de las propiedades del monasterio femenino es frecuente. El 972 los albaceas de Ervigi, fallecido al peregrinar a Jerusalén, donan a la iglesia de St. Miquel de Barcelona lo que éste poseía en St. Miquel de Martres (Caldes de Montbui). Entre otros legados, deja a su hermano Sendred, el “villar de Abdalá” que había tenido su otro hermano Ermenir y que había sido de Igila. Dispone que se vendan unas tierras de Truitela Deodicada en Vallromanes para St. Pere de les Puel·les y hace donación de sus propiedades en el Vallés a varias iglesias en memoria de ambos.[1]

El “villar de Abdalá” es actualmente la masía de “Can Masferrer” (desde 1678, cuando esta familia la compró a la anterior), una finca utilizada desde el tiempo de los romanos con fines agrícolas. Aunque pertenece al municipio de Montornès hay que tener en cuenta que Montornès y Vallromanes han formado una unidad durante siglos. Ambos estaban, en las épocas que nos ocupan, bajo el Castell de St. Miquel. “Castillo” hace referencia en este caso a una demarcación territorial en la que se edificó una torre de vigilancia y comunicación, justo en el límite entre Montornès y Vallromanes.

Can Masferrer de Montornés del Vallés con la capilla de St. Jaume de Viladordila (Villar d’Abdalá) AGC, 2022

Volvemos a encontrar el villar de Abdalá en 995 en el testamento del obispo Vives que, entre otros muchísimos legados que destina principalmente a sus familiares y allegados, deja a su hermana Ermetruit un alodio en el villar de Abdalá consistente en tierras, viñas, casas, corrales, huertos con árboles, prados y pastos, junto al que fue del clérigo Oruç, que da a St. Julià de Montjuïc y otro en Spizellos con tierras, huertos y árboles. También deja a su fiel, Guillem, unas viñas en Martorelles.[2] Vives se había hecho con muchas propiedades tras la toma de Almanzor de 985, algunas las compró y otras se las apropió, indicando en el testamento que si volvían sus propietarios se las devolvieran.

En 1017, Adaleva, fémina, llamada “Bellazer”, viuda de Sesmon, hermano del vizconde de Gerona, vende a la Canónica, por 80 onzas de oro, la mitad del villar de Abdalá con la mitad de su iglesia, St. Jaume, que había heredado de su tío, el obispo Vives. La condesa Ermessenda de Carcasona conminó a la Canónica a realizar esta compra después del oro entregado por el conde para ser enterrado en esta institución. En este documento de compra-venta se explicitan más bienes como fuentes y aguas, cabañas, instrumentos, entradas y salidas o maderas y piedras. El sitio limitaba con el río Congost al norte, el camino de “las Arcas” (Vallromanes) que iba al mercado al este, el “Palacio de Almanla” (Castell de Montornès) al sur y Montmeló al oeste.

Dolmen de Cellecs a La Roca del Vallés. El término «Arcas» se refería en la Edad Media a algún tipo de monumento megalítico de los que en esta zona abundan. Foto Ramon Solé

En 1018 el obispo Deudat y la Canónica intercambian con el primado del Palau del Comte, Gombau de Besora, y su mujer este alodio, con excepción de sus diezmos y primicias, por un alodio a Montgat. Parece que esta permuta no les convenció a las partes por lo que poco después realizan una nueva en la que Gombau diversifica las propiedades y el nombre  de villar de Abdalá se transforma en el de “Villa Ardotila”.[3]

Vilardordila, como se denominará el villar de Abdalá parece señalar el cultivo de cereales (“ordi” –cebada). No parece incongruente el cambio de un nombre andalusí por uno de los cultivos más básicos de la época.

St. Jaumde de viladordila a Can Masferrer de Montornés del Vallés AGC, 2022

En 1041 Gombau de Besora, fundador del monasterio de St. Miquel del Fai, da diversos bienes a este monasterio y, principalmente, a su hija primogénita, Guisla [4] y a su yerno, Mir Geribert, a quienes deja los castillos de Montbui y de “Palau Dalmanla“ (Montornès) con sus numerosas iglesias y feudos, excepto la parroquia de Samalús, el alodio  de Cerdedol y el alodio de Vilardodila, bajo el castillo de Montornès, que deja a su segunda mujer, Orúcia, disponiendo que finalmente pasen a Guisla y su familia. A las hijas de Orúcia deja alguna propiedad menor haciendo de Guisla de Besora una primera pubilla catalana.[5]  

En 1058, acabadas las revueltas de Mir Geribert, se celebra el juicio, los condes acaban enfeudando los bienes que gobernaba junto a su esposa, Guisla de Besora, como los que fueron de su padre, Gombau, entre los que ya se incluye la parroquia de St. Andreu de Samalús.[6] En 1060, después de morir Mir Geribert con su hijo Bernat en una expedición a Tortosa, el obispo Guislabert enfeuda a Guisla de Besora y sus descendientes los castillos e iglesias que le había dado Gombau en 1041, incluyendo la de Samalús, a condición de que le juren fidelidad, le presten hospedaje y cabalgaduras y mantengan a un clérigo en la Sede, mostrando con ello el dominio feudal que consiguió la Iglesia.

St. Andreu de Samalús, parroquia de la que también se debía hacer cargo St. Pere de les Puel·les, como mínimo en el siglo X. AGC. 2022

En los alodios que exceptuaba Gombau ejercía su acción St. Pere de les Puel·les. A mediados del siglo XI la Sede, junto al poder condal, impone su dominio. Los nuevos condes dieron al obispo y a la Sede el monasterio de St. Pere entre 1027 y 1028, una sujeción de la que el monasterio femenino no se librará hasta 1072, cuando el papa Alejandro II, a petición del abad de Cuixà, ponga bajo su protección a St. Pere de les Puel·les. Las hermanas y sus personas allegadas seguirían trabajando las tierras cuidándose de las ermitas e iglesias encomendadas. En una fecha no precisa, entre 1060 y 1108 muere Berenguer Domuç en una expedición guerrera dejando bienes a numerosas iglesias y a sus hijos e hijas, entre las cuales unos mansos en Martorelles para su hija Ermesén que es monja de dicho monasterio.[7]

Rectoría de Montornés en el antiguo camino de Martorelles. AGC, 2022

La presencia del monasterio de St. Pere de les Puel·les seguirá de una manera fructífera y pacífica, como suele ser su actividad. En 1147, en la segunda consagración de St. Pere de les Puel·les se sigue citando la iglesia de Sta. María de Montmeló.

Panel informativo sobre la evolución de Sta. María de Montmeló. AGC, 2022

En 1207, en la segunda consagración de St. Esteve de Parets (la primera fue en 904)[8], entre las muchas donaciones que se hacen, encontramos a St. Pere de les Puel·les junto a St. Jaume de Viladordila y el “campo de la Deovota” (en 904 se citaba el campo de Teudemunda), podría ser de St. Pere, puesto que des de 945 ya consta que el monasterio femenino tenía bienes en Parets del Vallés («Parietes«). En 1207 también encontramos, entre otros muchos monasterios y órdenes religioso-militares, como la del Temple, la iglesia de “St. Joan de Montjuïc”, que debe referirse a St. Julià.[9]

Montornés. Casa de Baix, en el lugar conocido como «La Sagrera»AGC, 2022

Los litigios entre St. Pere de les Puel·les y el obispado por la iglesia de Montmeló seguirán durante siglos, inclinándose los papas hacia uno u otro lado, pero, aunque el monasterio tuvo que hacer algunas concesiones, siguió adelante hasta nuestros días gracias, en buena parte, a la protección real, sin la cual no habría sobrevivido. Hay que tener en cuenta que la abadesa, excepto para consagrar, tenía el mismo poder que un obispo, realizando ella misma las visitas pastorales a las iglesias y parroquias que gestionaban.

Trozo del claustro de St. Pere de les Puel·les en Terrassa. La historia de este monasterio femenino tan importante para Barcelona está aún más troceada y escondida porque ellas y su abadesa tuvieron un poder demasiado grande como para reconocerlo. Foto: AGC, 2021

A las hermanas de St. Pere de les Puel·les y a quienes recogen su historia.

Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, julio caluroso de 2022

[1] Feliu i Montfort, G. (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis, n. 48

[2] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera. Textos i documents, vol. 5, n. 44

[3] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 38, n. 278 (1017), 301 y 304 (1018)

[4] García-Carpintero, A.: “la baronia de Montbui. Guisla de Besora, una primera pubilla catalana del segle XI” https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/12/30/la-baronia-de-montbui/

[5] Ruiz-Domènec, J. E. (2006). Quan els vescomtes de Barcelona eren. Història, crònica i documents d’una família catalana dels segles X, XI i XII. Fundació Noguera, n. 54.

[6] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 19, n. 523 y 526

[7] Pérez i Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre (segles X-XII) Fundació Noguera. Col. Diplomataris, vol. 14, n. 44.

[8] García-Carpintero, A. “Parets del Vallés, siglos IX-XI” https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2022/07/24/parets-del-valles-siglos-ix-xi/

[9] VVAA (1992). Catalunya romànica. Vol. XVIII. Vallés Occidental i Oriental (Parets). Enciclopèdia Catalana

La baronia de Montbui.

Posted on por
2
Guisla de Besora, una primera pubilla catalana, segle XI.
Castell de Montbui. AGC, 2021

El que queda del Castell de Montbui encara s’alça imponent entre els municipis de Bigues i Riells, Sant Feliu de Codines i Caldes de Montbui. Documentat des de 987[1] era la seu de la baronia de Montbui, que es va mantenir unida fins el 1799.

Formava part del que el comte Borrell va donar en feu, el 995, a Gombau de Besora, senyor del castell de Besora i d’altres propietats al comtat d’Osona com Torelló, Sant Quirze de Besora o Montesquiu. A Gombau, primat del Palau, el trobem signant diferents documents importants dels arxius comtals.

Gombau mor el 1050, però abans, en 1041, traspassà la part més important dels seus béns a la seva filla primogènita, Guisla de Besora, casada des de uns anys abans, en segones núpcies, amb Mir Geribert, el “príncep d’Olèrdola”, de la família vescomtal de Barcelona que es va enfrontar entre 1032 i 1057 a la connivència entre el poderós monestir de Sant Cugat i els comtes.[2]

Aquesta baronia rebia els delmes d’algunes esglésies i parròquies com:

Sant Mateu de Montbui, una ermita preromànica ben conservada que podem contemplar al costat del que queda del castell i que havia estat prèviament parròquia rural del terme.

Sant Mateu de Montbui, al costat del castell, AGC, 2021.

Sant Feliu de Codines, esmentada el 878, formava part del que els reis francs van cedir al bisbe Frodoí de Barcelona per a restaurar la Canònica. Probablement aquesta i les altres celles que es mencionen “als cims del Fai”: St. Genís i St. Martí (capella de St. Martí del Fai, sobre St. Miquel) eren en mans d’una església hispano-goda local que els francs estaven desmuntant.

Sant Miquel del Fai, donada pels comtes el 997 a Gombau de Besora amb l’encàrrec de fer un monestir benedictí, on ja hi havia un altar sota la balma. En 1044 Gombau el posa sota la protecció de Sant Víctor de Marsella, un dels monestirs que instaurava la reforma gregoriana.

Sant Miquel del Fai. Salt del Rossinyol. Postal antiga.

Sant Vicenç de Riells del Fai. Esmentada el 971 en un document de Vic, va ser venuda en 1045 a Gombau pel bisbe Guislabert per quinze unces d’or.  Guislabert havia participat amb el seu cosí, Mir Geribert, als inicis de les revoltes i mirava en aquells moments de fer les paus amb els nous comtes.

Sant Vicenç de Riells del Fai i creu de terme. Postal antiga.

Sant Pere de Bigues, alçada sobre una anterior vil·la romana, documentada el 1054 i consagrada el 1156, quan se li subjecten les esglésies de Sant Mateu de Montbui, Sant Vicenç de Riells i Sant Bartomeu de Mont-ras (al límit amb l’Ametlla). A l’acta de consagració es descriu el terme parroquial de mil cinquanta passes al voltant de l’església, amb el puig de Santa Maria de la Creu.

St. Pere de Bigues. AGC, 2022.

Sant Genís de l’Ametlla del Vallés. El 932 el bisbe de Barcelona, Teuderic, consagra aquesta església a precs d’Emma, abadessa de Sant Joan de Ter (o de les abadesses), continuant així la re-conversió del Vallés Oriental iniciada per aquest monestir femení uns anys abans.

Detall de St. Genís de l’Ametlla de Mar, consagrada amb l’abadessa Emma. AGC, 2022

Santa Eulàlia de Ronçana. El terme és esmentat el 932 a la consagració de Sant Genís de l’Ametlla. L’església com a tal ho serà el 1059, quan els comptes infeuden la baronia de Montbui a Mir Geribert, Guisla de Besora i els seus fills.

Sta. Eulàlia de Ronçana. AGC, 2022

Sant Esteve de Palaudaries, documentat com a “Palau d’Àries” des del 904 a la consagració de l’església de Sant Esteve de Parets (en un dels límits del terme parroquial), aquesta parròquia tenia com a sufragaria l’església de Sta, Justa i Sta. Rufina, edificada sobre les restes d’una vil·la romana.

Sant Esteve de Palaudàries. AGC, 2021.

Sant Julià de Lliça d’Amunt. El 946 Sendred i la seva dona Elisabet donen a Sant Cugat un alou de terres i vinyes entre Palau d’Àries (“Licano subterior”), Perafita (un lloc entre Granollers i la Roca) i Sant Julià de Lliçà d’Amunt.

Sant Julià de Lliçà d’Amunt. La torre és del segle XI. AGC, 2021

Sant Andreu de Samalús. Citat el 992 al testimonial dels béns del monestir femení de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona, aquesta parròquia va ser exclosa del que Gombau donà a Guisla en 1041.

St. Andreu de Samalús. Foto: Ramon Solé

Santa Maria de Caldes estava més directament sota els comtes i el bisbat, potser perquè donava millors rèdits. El 1059 els comtes infeuden totes aquestes parròquies a Guilla i Mir Geribert, excepte la de Caldes.

Podem treure una visió general de conjunt?

La baronia de Montbui sembla ser un conjunt de parròquies rurals que s’estenien principalment al llarg del riu Tenes. Sota el poder dels comtes, des de finals del segle X és donada al que esdevindrà un suport per a la casa comtal fins mitjans segle XI, abans que els nous comtes refermin el seu poder.

Interior de les restes del castell de Montbui. AGC, 2021

A la mort del comte Ramon Borrell (1017), Gombau esdevé home fort de la cort de la comtessa Ermessenda, signant l’empeny que ella i el seu fill fan sobre el castell de Gurb (1022) o el plet que reconeix els drets d’aprisió d’una dona, Guinidilda, amb els seus parents i amics, a Cervera (1026). En 1032 Gombau perd un plet que interposen Bonfill i Guifard, fills d’Enric, per la herència del seu pare; potser aquest fet ja té relació amb les revoltes dels nous senyors.[3]

En 1035 mor el fill de Ramon Borrell i Ermessenda que ja havia intentat introduir canvis a la vella política. La comtessa governarà de nou, ara amb el seu nét que aviat intentarà deslligar-se de la pressió d’aquesta unint-se superficialment a la revolta d’alguns senyors. Aviat tornarà al redós de la seguretat del poder establert, mentre les batalles que lliuren alguns guerrers de la frontera, sota el comandament dels vescomtes, van augmentant. El mateix succeïa a l’altra banda dels Pirineus, però d’una manera més dispersa, mentre que aquí n’hi havia un cap ben visible, Mir Geribert. La cessió de 1041 de Gombau a la seva filla més gran i al seu gendre, Mir Geribert, dels castells de Montbui i el de “Palau Dalmanla“ (Montornès), devia ser un intent d’apaivagar el foc.[4]

Montornés, rectoría a l’antic camí de Martorelles. AGC, 2022

En aquesta mateixa línia es pot entendre la connivència, el mateix any, entre el bisbe Guislabert i la família de Mir Geribert i Guisla de Besora infeudant el castell de Ribes i les seves fortaleses, com la de Sitges, a condició que deposin la seva actitud i que li jurin fidelitat (amb dret d’host i de cavalcada).[5]

En 1044 Gombau intervé en els acords entre els comtes Ramon Berenguer I i la seva tercera esposa, Almodís de la Marca, amb el bisbe Guislabert i el vescomte Udalard.[6] Potser com a expiació, Guislabert empenyora l’església de Sant Vicenç de Riells del Fai al monestir de Sant Miquel del Fai i a Gombau de Besora. Guisla i Mir Geribert, ratificaran aquesta donació.[7]

En 1058, superades les revoltes amb l’acatament de Mir Geribert a la sentència imposada, per la qual donava el Castell de Port de Montjuïc (tot íntegre excepte un feu de la església), prometia respectar els drets del comte als seus castells d’Olèrdola i Eramprunyà i renunciava al castell de Montbui i amb la retirada d’Ermessenda a l’ermita de Sant Quirze de Besora, on morí després de vendre totes les seves propietats al seu nét, els nous comtes reafirmen el seu  poder, davant dels nous senyors que els juren fidelitat. Entre ells, Guisla de Besora i Mir Geribert. A ells i als seus descendents cedeix en feu, Berenguer Ramon I, la baronia de Montbui. Mir Geribert i el seu fill Bernat (de la primera esposa, Adelaida de Sant Martí) moren en 1060, en una expedició a Tortosa, a mans dels seus antics aliats, als que Mir havia instat a no pagar les pàries al comte.

Restes del castell de Montbui. AGC, 2022

És llavors quan el bisbe Guislabert dona a Guisla i als seus fills, com a feu episcopal el castell de Ribes, el castell i la parròquia de Montbui i les parròquies de Madrona, Sant Jaume de Barcelona, Sant Joan Despí, Sant Boi de Llobregat, Santa Perpètua de la Moguda, Sant Sadurní del Palau Dalmanla, Sant Genís de l’Ametlla, St. Andreu de Samalús, Vilanova de La Roca, St. Feliu de Codines, Sta. Eulàlia de Ronçana i un feu d’Orúcia (segona dona de Gombau de Besora) a Osona, tot a condició de fer host i homenatge a ell i els seus successors, de que li jurin fidelitat i que estableixen un clergue a la Seu.

En 1069 Guisla, filla de Gombau de Besora i senyora del castell de Sant Martí (que Mir Geribert havia reclamat per Guillem, fill primogènit de la seva primera esposa, Adelaida), fa testament, donant un alou i els rèdits al monestir de Sant Sebastià dels Gorgs (Penedès), fundat pel seu marit, per les seves ànimes.[8]

Malgrat la pèrdua envers el reconeixent de les dones que suposa la plena instauració del feudalisme, una dona, Guisla de Besora, es manté forta procurant per la seva família. Una dona no gaire reconeguda per la història o directament vilipendiada per la seva lluita, la mateixa que lliuraren els senyors feudals en una època en la que es donà un canvi generacional.

En un temps en que de les relacions horitzontals familiars, en les que la dona tenia un paper clau, es passa a les verticals amb l’hereu que manté el patrimoni, podem dir que Guisla és una primera pubilla. Filla de la primera dona de Gombau, Guisla, tant la segona dona d’aquest, Aurúcia, com les dues germanes menors, Ermengarda i Ermessenda tenen papers molt menors en la herència i el que reben queda supeditat a la primogènita.

Els drets de la baronia van passar als fills de Guisla i Geribert, Gombau i Arnau Mir; en 1135 Guillem de Sant Martí (nét d’Arnau Mir) ret homenatge al comte de Barcelona, rebent a canvi l’honor de Montcada i els feus de Montbui i de Montornès. El castell va passant per diferents senyors fins arribar a la família Montbui. El 1204 va quedar sota el bisbe de Barcelona. Durant el segle XIV la capella de Sant Mateu del castell va ser utilitzada com a presó episcopal.

St. Mateu del castell de Montbuic va ser presò episcopal. AGC, 2022

En 1714, després de la Guerra de Successió, els borbònics van fer enderrocar el castell com va succeir amb la majoria de les fortaleses catalanes.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 29-12-2021

A les dones que han lluitat i lluiten pels seus drets.

[1] Als límits d’una donació del Comte Borrell a Sant Pere de Vic (Udina i Martorell, Frederic, 1951. El Archivo Condal de Barcelona en los siglos IX-X. Estudio crítico de sus fondos, n. 205)

[2] García-Carpintero, Àngels “De Sant Martí Sarroca a Santa Maria de Martorell. Els plets d’Adelaida de Sant Martí i de Mir Geribert”. https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/09/03/de-sant-marti-sarroca-a-santa-maria-de-martorell/

[3] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, n. 158, 172 i 223

[4] Ruiz-Domènec, J. E. (2006). Quan els vescomtes de Barcelona eren. Història, crònica i documents d’una família catalana dels segles X, XI i XII. Fundació Noguera, n. 54.

[5] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 38, n.606-608

[6] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999), o.c., n. 321

[7] Ruiz-Domènec, J. E. (2006), o.c., n. 62 i 63

[8] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006), o.c., vol. 39, n. 1015 (1060) i vol. 40, n. 1183 (1069)