L’Hospitalet de Llobregat: dues Santa Eulàlia?

Sta. Eulàlia Provençana. AGC, 2019

Les llegendes martirials (“martyr” prové del grec i vol dir testimoni) ens han arribat plenes d’excessos i d’informacions creuades. Són històrics aquests fets:

  • Les persecucions als cristians durant els primers anys del cristianisme. Les últimes van ser les decretades per Dioclecià i executades a la Península per Dacià entre el 303-304 de la nostra era.
  • El culte a les figures martirials i les seves relíquies promogut des de les antigues esglésies visigòtiques, afavorint les peregrinacions.
  • Algunes restes arqueològiques i algunes dades documentades.
La màrtir Eulàlia i St. Jaume, un sant associat al culte dels màrtirs. Interior de l’ermita romànica de Provençana. AGC, 2019

De la màrtir emeritense de dotze anys, Eulàlia, tenim aquestes referències:

El Governador Aurelio Prudenci Clement (348-410), probablement de Calahorra, cristià i poeta al final dels seus dies va escriure catorze poemes, inspirats en les actes martirials, que es van publicar el 404 amb el nom de “Peristephanon liber”, un d’ells està dedicat a la màrtir Eulàlia. Arribat fins els nostres dies, el poemari, pròxim temporalment als fets, dona compte de l’antiguitat del seu culte i fa probable que existís una Eulàlia executada a Mérida durant les persecucions.

Aquests himnes es van propagar per Europa i el Nord d’Àfrica, fent-se ressò d’ells pràcticament tots els textos posteriors, com els de St. Agustí, St. Gregori de Tours, l’oracional visigòtic de la litúrgia mossàrab o la mateixa litúrgia catòlica, així com l’imaginari iconogràfic de diverses èpoques i estils. Tant els escrits com les imatges pretenen oferir un model, en aquest cas el de la noia verge que s’enfronta al poder donant raó de la seva fe.

Romanç o «seqüència» de Sta. Eulàlia, any 880

El segon text és del 635: “La vida de los Santos Padres emeritenses” que, inspirat en una història del segle IV, relata la “passió Sancte Eulalie Vigines”. Si d’aquesta narració traiem les dades màgiques i/o dubtoses del martiri i ens fixem només en noms, fets i circumstàncies, trobem elements que mostren arrels històriques poc conegudes:

  • Al text es menciona Calpurniano, governador de Lusitania, com a jutge del procés contra la noia Eulàlia i s’han trobat restes arqueològiques que corroboren la existència d’aquest personatge.[1]
  • Un fet curiós, i més per a nosaltres, és que Eulàlia viatjava amb una altra verge que la tutelava, Júlia, a Promtiano, a trenta-vuit milles de Mérida, al lloc de Lusitania que limitava amb la Bètica.[2]
  • També trobem un mestre, “Donat” i un confessor (només els bisbes ho eren), Félix, al davant de la comunitat de verges en Prontiano.

El nom de Donat remet al donatisme, una corrent cristiana del nord d’Africà (Cartago, Numídia…) que promulgava un rigor més gran entre el clergat. Finalitzades les persecucions, continuaren rebutjant el domini de l’Emperador. Sentint-se hereus dels màrtirs, no acceptaren el bisbe escollit, Cecilià, al que consideraven “traditor”. Cecilià, ardiaca quan el bisbe anterior (Félix) abjurà per eludir el martiri, va lliurar els llibres sagrats que Dioclecià manà eliminar. El conflicte entre els partidaris del bisbe Donat i els de Cecilià s’estén. Els emperadors, caps de l’església, condemnen el “donatisme” com a heretgia. L’església perseguida es torna aviat perseguidora dels seus propis fidels.

St. Agustí amb els donatistes. Il·lustració a la capilla dels invàlids. Viquipèdia.

Darrera dels moviments que la imaginació fa créixer, sempre n’hi ha les condicions materials de la existència, com va ser en aquell cas la llunyania d’una zona immersa en lluites tribals, respecte d’un poder centralitzat que només els considerava per a recaptar impostos i hosts.

El viatge de dues donzelles, una més joveneta acompanyada d’una altra que la tutela, remet a les comunitats femenines dels primers temps amb donzelles, dones consagrades i vídues que encara no seguien una regla fixada.

Amb la entrada de les tribus nord-africanes a la Península, alguns cristians es converteixen a l’Islam i uns altres continuen amb la seva fe (mossàrabs) pagant un tribut més alt per a mantenir les seves esglésies. Alguns d’aquests fugen al nord peninsular amb una part de les relíquies dels seus màrtirs, propagant el seu culte i propiciant les peregrinacions.

El text del 660, atribuït al bisbe Quirze de Barcelona, d’una Santa Eulàlia de Barcelona, és una recreació del poema de Prudenci. El 2004 l’església la va treure del martirologi deixant-la com a santa popular.

Representació de la Santa Eulàlia barcelonina

I arribem a Santa Eulàlia de Provençana, anomenada així el 986 quan el Comte Borrell ven a Aurúcia Deodicada un terreny a Banyols, al lloc conegut com «Torres», «in termini de Sancta Eulàlia Provinciana», que limitava amb terra que havia estat d’Ilia i de Just, el prat de Port (Montjuïc) i terres de la mateixa Aurúcia que havien estat d’Honerada Deodicada i dels seus fills, «dona que va ser de el jutge Deudesin i monjo en l’actualitat».[3] Els matrimonis que, al final dels seus dies, viuen en castedat i/o es fan monjos, eren una realitat en aquells temps. El lloc de “Torres” era a Espodolla (actual ciutat de la justícia).

Tot i que el 908 es fa esment de la “vila Proventiana”, la de 986 és la primera referència a un culte i apareix vinculat a dones que tenien cura de les esglésies i dels enterraments fins que l’església va acabar amb la seva tasca.

La troballa casual d’un cap de Medusa sota la rectoria propera a l’ermita de Provençana indica que podria haver-se establert una església visigòtica sobre una necròpolis romana, com va passar a molts llocs, però no s’ha fet mai una recerca arqueològica. El nostre topònim de Provençana sembla derivar d’un Proventius, que seria el propietari d’una vil·la romana, però això és una hipòtesi, n’hi ha massa similitud entre el topònim “Promtiano”  i el de “Provintiana”, com per no preguntar-nos si no podria ser aquest l’origen. Per una altra banda, el culte a Sta. Eulàlia de Provençana hauria pogut arribar a nosaltres des de Provença, que aviat es va fer ressò de la màrtir emeritense.

Cap de medusa trobat a principis del segle XX durant unes obres a la rectoria de provençana. AGC, 2020, Museu Arqueològic de Catalunya

La Catedral de Barcelona va ser consagrada en 1058 sota les advocacions de la Santa Creu (la que ja tenia) i Sta. Eulàlia (de Barcelona, de la que el bisbe Frodoí va dir, el 878, que “trobà” les seves restes a Sta. Maria de les Arenes (o del Mar) i no a l’Agris Provincialis» (Sta. Eulàlia del Camp) on les havia buscat prèviament. Amb aquestes “troballes”, de nou romanitzades, l’església franca s’imposava eliminant tot vestigi de l’anterior litúrgia visigòtica-mossàrab.

La primera església i parròquia de Sta. Eulàlia de Provençana, al barri d’aquest nom, està sota l’advocació de la màrtir de Mérida ja que l’himne de Quirze no va tenir ressò fàctic fins la consagració de la Seu. La posterior de Sta. Eulàlia de Mérida (segle XV-XVI), al barri del centre, també, no només perquè dugui aquest nom, sinó perquè la volgueren posar sota la invenció barcelonesa, però finalment es va decidir que seria consagrada a l’única que pot ser autèntica.

Evolució de l’escut de l’Hospitalet a una revista de 1969 de l’Ajuntament. Amb els símbols de la palma i de la creu barcelonina de Sta. Eulàlia. Forma part del procés iconogràfic.

Quines conclusions podem treure?

  • Si n’hi hagué una màrtir Eulàlia, va ser la de Mérida
  • La de Barcelona és una “inventio” o recreació sobre els primers textos
    • Els mites, com el de la medusa, en els que les dones podem trobar reflectida la nostra força (de la mirada en aquest cas), degeneren en llegendes que el patriarcat aprofita per a manipular consciències
  • La primera vida monàstica femenina, de la que en tenim molt poques referències a les nostres terres es troba documentada als petits i concrets detalls d’alguns documents i escrits.

Als que indaguen en la història, l’art i la cultura, destriant els petits detalls.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 20-05-2023


[1] Castro Mateos, A. (2012) “La construcción de lo sagrado. Santa Eulalia de Mérida y su extensión por el Levante español”. Tesis. Universidad de Cáceres.

[2] Sabio González, R. “Eulalia de Mérida y la villa de nombre Ponciano o Prontiano” en: Eulalia (Mérida, 2017)

[3] Descarrega i Martí, Francesc. Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. (documentació). Disponible a la web del Museu d’història de l’Hospitalet, doc. 6

Eros i Psique, un mite sobre l’amor.

El rapto de Psique, 1895, W. A. Bouguereau

Psique era una noieta, la més petita de tres germanes, i era tan bella que la deessa Venus (Afrodita pels grecs) va engelosir i va encarregar al seu fill, Cupido (Eros), que la fes enamorar de la bèstia més vil de la terra.

Eros hauria obeït de seguida si no fos perquè la mare li va mostrar qui era la humana en qüestió i el déu de l’amor va quedar ben enamorat d’ella.

La noieta era molt bella però no gaire feliç, admirada per tots, estimada per ningú. Les seves germanes aviat van trobar bons marits ben plantats i amb els mitjans necessaris per a gaudir d’una bona vida. Psique s’alegrava per elles però se sentia insegura amb si mateixa, perquè no despertava l’amor en ningú?

El pare de Psique va anar al temple d’Apol·lo a demanar un espòs per la seva filla i un oracle li va informar del destí terrible que l’esperava. La noia, en assabentar-se, va entrar en un període de foscor, però va decidir enfrontar-se a l’abisme del temor i les germanes la van acompanyar a la muntanya on havia d’esperar la bèstia alada que l’havia de desposar.

El vent de l’oest, Zefiro, la vingué a buscar i la dugué a una mansió exquisida on la noia va començar a gaudir d’alguns plaers. El seu amant, que només apareixia a les nits, la tractava molt bé, però no es deixava veure i li va prohibir d’encendre cap llàntia. Tampoc volia que es trobés amb ningú, però ella insistí en veure les seves germanes i Cupido va cedir, doncs ell, i no la bèstia alada, era el seu amant.

Les germanes van passar un dia a la mansió i van poder comprovar les enormes riqueses de Psique que vivia ben bé com una deessa. La petita, alegre i confiadament les en va fer participar, però les enveges enverinen la sang i les germanes, mogudes per aquestes passions de mort, van posar a Psique en contra del seu misteriós amant, fent-li veure que deuria ser aquella bèstia immunda de la profecia i que havia s’acabar amb ell abans no fos tard.

Psique, insegura com era, va agafar el ganivet que les germanes li donaren i el va alçar de nit contra el seu amant, però també va agafar una llàntia, oblidant la promesa, així va veure la bellesa del que tant la estimava. Va quedar tant sorpresa que va restar una estona embadalida fins que l’oli ardent va caure sobre Cupido que va despertar i va entendre de seguida el que havia passat. Dient-li que era el mateix Amor i que aquest no pot viure sense confiança, va marxar a recuperar-se de les ferides a casa de la seva mare.

Venus entrà en còlera i, deixant el seu fill malalt, va sortir a buscar a Psique, mentre que aquesta, desesperada pel que havia fet, buscava el seu Amor per demanar-li perdó i es disposava a trobar la casa materna per servir a Venus, amb la esperança de que allí trobés aquell que volia estimar sense cap reserva.

Ambdues es van trobar. Venus rigué d’ella quan la va veure amb l’aspecte tant descurat, però, per a divertir-se una mica més, li proposà reptes impossibles d’aconseguir per una mortal. Psique no es donava per vençuda i ho intentava i a cada intent trobava algú que, veient la determinació d’aquella noia enamorada, l’ajudava. Les formigues la van ajudar a separar diferents llavors al temple de Demèter o el rosal a agafar els fils de llana daurats que quedaven a les seves espines, tal com el riu la informà, en realitat tot provenia de la força de l’Amor que, ferit, seguia estimant-la.

El rapte de Proserpina (Perséfone o Core pels grecs), filla de la deesa Demèter o Ceres. Foto: AGC

L’última prova consistia en baixar als inferns a demanar a Proserpina (filla de Demèter que també va ser raptada ) una mica de la seva bellesa, doncs la de Venus anava decaient amb la ràbia que sentia per aquella humana. Psique ho va aconseguir amb l’ajut de Caronte, però preocupada com estava per la seva pròpia, que també minvava degut a les dures feines i el patiment, no va resistir la temptació d’obrir la capseta que li havien donat.

Psique obrint la capseta d’or. 1903, J. W. Waterhouse

La capseta era buida i la pobre Psique va caure en un decaïment mortal.

Eros, recuperat ja de les ferides va comprovar que seguia estimant aquella noieta a qui, ara ho reconeixia, havia fet patir. Preocupat pel que li estaria fent la mare va sortir a l’encontre de la seva amada. Va arrancar el son dels ulls de Psique i el va ficar a la capseta i punxant una mica amb la seva fletxa l’estimada, la va despertar. Eros va dir a Psique que li portés a Venus.

Eros va anar a veure al pare dels déus i dels homes, Júpiter (Zeus pels grecs), que va acceptar el que li demanà Eros i va anunciar que Eros i Psique estaven casats. Mercuri, pare de Cupido, va dur a Psique davant de Júpiter que li va a donar a beure l’ambrosia de la immortalitat.

Venus va entendre que no podia seguir enfada amb la que ja era la seva jove i seria aviat la mare dels seus néts i va decidir que es dedicaria a aquests i que ja no es ficaria amb els mortals.

El mite és una al·legoria de l’Amor i l’ànima que es busquen mútuament, sent finalment l’Amor qui acaba trobant a l’ànima, perquè l’Amor, com deia Sant Joan de la Creu «ni cansa, ni es cansa, ni descansa».

El amor de Psique o «El beso», 1793, A. Canova.

Per cert la filla de Eros i Psique es va dir Plaer (Hedoné en grec, Voluptas en llatí), un plaer que és la conseqüència de l’amor que ha superat les proves.

  • Història escrita al segle II a. C. per Apuleyo en la novel·la La metamorfosis o “El asno de oro”, traducció d’una obra grega que s’ha perdut i reinterpretada segons el propi pensament i les experiències.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 22-4-2021

A qui no renuncia a seguir estimant.

Civilizaciones antiguas en el entorno de l’Hospitalet de Llobregat

Los restos funerarios del neolítico que encontramos en nuestro entorno nos remiten a la cultura de los sepulcros de fosa. En l’Hospitalet se han hallado restos de cerámica en la zona fosilífera del Torrente Gornal. Estos iniciales poblados se establecían en los valles de los ríos, en zonas de aluviones donde el arrastre de las torrenteras formaba depósitos de tierras aptas para el cultivo. En las tumbas se colocaban, miles de años antes de nuestra era, vasijas con comida y abalorios o utensilios del difunto para el viaje hacia una posible vida ulterior.

Venus de Gavà, al museu de Gavà, la representación femenina en cerámica más antiga del neolítico en Catalunya,

Los primeros poblados neolíticos serían resultado de diversas mezclas entre tribus de procedencia indoeuropea que llegaron hasta aquí cruzando los Pirineos y los primeros colonos griegos y fenicios que atracaron en nuestras costas y encontraron, en el levante peninsular, a los que denominaron íberos.

Sabemos que los íberos establecían sus poblados en altozanos, desde donde podían defenderse mejor. Solían incinerar a sus muertos utilizando rituales similares a los de los fenicios. Se han encontrado restos en la sierra de Collserola y en poblaciones cercanas al curso medio del Llobregat. Cosetanos y layetanos según fuera el lado, occidental u oriental, del primitivo estuario del río.

Eran pueblos agricultores, ganadores, productores y comerciantes, tenían una escritura basada en 28 signos que aún no se han podido descifrar, ya que desconocemos su lengua y acuñaban una moneda similar al dracma emporitano.

Lletres iberes d’una llosa trobada a Santa Perpètua de la Moguda. Museu Arqueològic de Catalunya (MAC).

En l’Hospitalet se han encontrado pocos restos de estas primeras civilizaciones (todos han sido hallados de forma casual y han precisado contar con el interés y la atención de alguien que los ha podido rescatar), consisten en algunos fragmentos de vasijas y ánforas íberas y romanas hallados entre lo que parecía un vertedero de deshechos en la zona de Santa Eulalia y en la Torrassa[1][2].

Esta conjunción cultural de hallazgos da cuenta de los intercambios que se producirían en esta zona deltaica, que entonces era una bahía donde atracar junto a la desembocadura de un río cuyo valle se podía remontar. Intercambios comerciales, sin duda, pero que propiciaban a su vez el paso de diversas corrientes culturales que se irían haciendo extensivas mediante la relación entre los primeros pobladores y las gentes que por aquí pasaban, portadores de la cultura grecolatina y de sus batallas.

Fueran cual fueran sus tribus y procedencias, acabaron configurando el paisaje agrario a costa de deforestar, arrancar los frutos de la tierra o comerciar con alimentos, minerales o metales, de la misma manera que fueron modelando, con el latín, un lenguaje común.

Los gobernantes de nuestra pequeña y superpoblada ciudad no han mostrado interés por recuperar estos hallazgos que configuran nuestra historia y que se han ido encontrando mediante los trabajos de arar el campo, sacar la arcilla para las tejerías o construir nuevos edificios y vías. Aun así, gracias al empeño de personas concretas en recoger, cuidar y dar a conocer estos restos y a las relaciones que podemos establecer con los hallazgos de poblaciones contiguas a la nuestra, nos vamos haciendo una idea de un pasado local que concreta una historia común aún no suficientemente explicada.

El más importante resto funerario hallado hasta ahora en l’Hospitalet es la cabeza de medusa del s. II, tallada en piedra de Montjuïc (mármol amarillo) que se descubrió a principios de siglo XX en el entorno de la ermita románica de Sta. Eulalia Provenzana.

Museu Arqueològic de Catalunya

La Medusa era uno de los monstruos mitológicos con formas de mujer cuya cabeza cubierta de serpientes tenía el poder de petrificar a quienes la miraban, la mirada de la Medusa era, además, mortal. El mito griego tardío nos cuenta que fue a causa de la venganza de la diosa Atenea por haber sido seducida y poseída por Poseidón en su propio templo, pero Hesíodo, en la remota época axial[3], localiza la Medusa como un mito relacionado con la fertilidad de alguna civilización del Occidente griego, quizás Tartesos[4]. En todo caso es una de aquellas figuras que muestran las fuerzas de la naturaleza que incluyen la vida y la muerte y a la mujer como fuerza capaz de relacionar y de dar o quitar la vida. La potente mirada de la medusa reclama ser mirada, petrifica a quien tiene algo que ocultar y desvía la mirada, pero, a quien la mira de frente, le da el poder de la mirada, ese poder capaz de ver hasta donde se quiera ver.

La Medusa de l’Hospitalet muestra dos alas en medio de su abundante cabellera y tiene dos serpientes que se anudan bajo su mentón. La serpiente, animal de tierra, representa el poder de curar y de matar asociado a la medicina y los animales alados, son representaciones simbólicas de poder, especialmente el de la mujer y su capacidad para relacionar el mundo real con el más allá. En sí la serpiente no es, en su origen, ni buena ni mala, las interpretaciones de “bondad” o “maldad” que sobre estos elementos simbólicos extraídos de la naturaleza se han ido vertiendo – y más si se relacionan con la mujer- son posteriores y responden al dominio misógino.

De las diosas madres a “les marededéu trobades a Catalunya”

Los restos arqueológicos encontrados nos hablan de lo que nos convierte en humanos, saber que morimos y recordar a los muertos, pero los mitos y su simbología no nos remiten a la muerte, hablan de vida, de la fecundidad de la mujer y de la tierra que sigue el paso de las estaciones, de un tiempo que el ser humano aprendió a controlar y cuyo paso aprendió a marcar y a conmemorar, de celebraciones en los que se incluían bailes, adornos y comidas, ritos considerados “paganos” por una iglesia que se haría oficial y dominaría esta parte del mundo, pero que necesitó incorporar y “domesticar” para ganarse a las gentes con sus arraigadas creencias.

En el Camp de Tarragona se han encontrado cernos de terracota, datados entre los siglos IV y II AEC (Antes de la Era Cristiana) que actualmente se hallan en el Museo Arqueológico de Catalunya. Estos cernos o vasos tienen forma de cabeza de mujer coronada en forma de cáliz y una guirnalda con elementos vegetales y frutales en el pelo, por lo que se asocian a ritos relacionados con la fecundidad. Se cree que eran vasos votivos que se tenían en pequeños altares en las casas y en donde se ponían las primicias de las cosechas como ofrendas.

Cerno con forma de Kore hallado al Camp de Tarragona. MAC

Podrían ser ibéricos, como las “damas” encontradas en otras zonas del Mediterráneo. El culto a estas divinidades, protectoras del mundo agrario y de sus cosechas, estaba muy extendido entre los pueblos mediterráneos. En el mundo helénico, los “misterios eleusinos”, fundamentados en el reencuentro de la diosa Deméter y su hija Perséfone o Kore (Proserpina para los romanos), representaban la fertilidad de la mujer y de la tierra y el recuerdo amoroso de los antepasados que se rehacía con el reencuentro del fuerte vínculo entre madre e hija. Entre los cartagineses, con el culto a Tanit o los fenicios con Astarté que también fue una deidad bereber.

Tanit, diosa púnica. Ibiza. MAC

La arqueóloga Marija Gimbutas (Lituania, 1921- EEUU, 1994), considera que estas religiones mistéricas resultaron de las primitivas religiones matriarcales del neolítico. Aunque difícil de demostrar, sí que es reconocido el culto a diosas femeninas relacionadas con la fecundidad y la fertilidad en las civilizaciones antiguas que han sido sometidas al olvido, sino al desprecio, cuando en realidad son símbolos del deseo de vida que todos llevamos, del sentimiento de necesitar y pedir protección, para nosotros, para los nuestros, para los que se fueron.

La interacción de estas prácticas con el naciente cristianismo producirá un sincretismo lleno de deseo de vida, necesidad de protección y miedo, expresado en símbolos, relatos y creencias que, de alguna manera, perduran, aunque transformados. Nuestra identidad se ha ido forjando con estas mezclas.

El primer cristianismo hebreo, que aborrecía los “ídolos” y sus representaciones, se explicó a los griegos con conceptos de su filosofía y fue asimilado por el ecléctico imperio romano, no tuvo más remedio que integrar esas imágenes substituyendo la imagen femenina de la hija, por la de un niño, adaptando una diosa que tenía muchos adeptos entre los agricultores a la nueva religión del Imperio.

Las imágenes de María -proclamada “Madre de Dios” en el S. IV- adaptaron aquellos arraigados cultos a estas diosas-madre, imponiendo el dominio patriarcal mediante la fagocitación y transformación de las creencias populares, ya que, si bien la madre había de ser mujer, nunca más tuvo una hija en sus brazos. Aunque en algunas imágenes nos lo puede recordar.

Joan Amades, y otros autores que argumentan como él, considera que a partir del análisis de las formas que adopta la veneración mariana se puede llegar a los antiguos cultos pre-cristianos. Así explica el origen del culto a “les marededéus trobades a Catalunya”, de las que la de Bellvitge es una:

 “Aquestes imatges marianes, fortament aferrades a l’agre de la terra, en molts casos constitueixen vestigis de cultes naturalistes d’un pregon primitivisme que ni l’acció de la civilització ni la petjada del cristianisme no han assolit del tot”[5] (Amades, 1989: 9).

[1] De la Pinta, Jordi (1991). “La investigació arqueològica en l’Hospitalet de Llobregat”. Butlletí n. 1 del Centre d’Estudis de la Natura del Barcelonès Nord, p. 69-85.

[2] Castillo, Ireneo (2020) “El silo ibérico de la Torrassa, el ignorado socavón de 2500 años de historia”. En: Memento Mori! http://ireneu.blogspot.com/2020/01/silo-iberico-torrassa.html

[3] Buda, Zoroastro, los brahmanes (entre la tradición védica y el hinduismo, profetas bíblicos, Lao-Tsé, Confucio y los filósofos griegos coinciden en la época denominada “axial” por el filósofo Karl Jaspers

[4] Beitia Hernández, Núria; Guerra López, Sònia. (2006). Paraula de Medusa: Museu d’Història de l’Hospitalet.

[5] Amades, J. (1989). Imatges de la Mare de déu trobades a Catalunya. Selecta-Catalònia.