Històries olvidades de dones.

Les advocacions de la mare de déu trobades són incomptables, com recull Joan Amades al llibre Imatges de la Mare de Déu trobades a Catalunya. Algunes porten noms de llocs com «Núria» o «Montserrat», altres tenen noms relacionats amb la salut, la fecunditat o els sentiments com «Remei», “Salut”, “Llet” o «Alegria» i moltes es relacionen amb elements de la natura, principalment l’aigua, però també els llocs muntanyencs o boscosos: «Font», «Mar», «Cova», “Roca”… La seva festa és la del 8 de setembre. Molts d’aquests noms es repeteixen en diversos pobles de Catalunya, València, Balears i Aragó, per això són incomptables. A més sempre poden sorgir noves marededéus com la de la «Ecologia» al santuari laic de Gallifa, o la dels arxivers, nom que van donar a la talla d’una marededéu desconeguda a l’arxiu Gavin on recullen tot tipus d’estampetes i similars. Les talles romàniques de les marededéu comencen als segles X-XI i es multipliquen des dels segles XII-XIII desplaçant les primitives advocacions dels sants. Cada lloc volia la seva pròpia marededéu.

La primitiva ermita romànica de les Borges del Camp (Baix Camp) estava consagrada a Sant Bartomeu.

Durant l’Edat Mitjana era el nucli parroquial del poble que posteriorment es desplaçarà, amb un nou temple, més a prop del camí cap a Reus. Les restes de l’ermita es van acabar d’enderrocar al 1903 i al seu lloc es va alçar l’ermita de la Mare de Déu de la Riera, un edifici modernista. El poble no va quedar gaire content amb aquesta reconstrucció que res tenia a veure amb l’ermita original. L’ermita va ser refeta al 1954, ja que durant la guerra civil va ser cremada.

La talla de la Mare de Déu de la Riera de les Borges del Camp és del segle XIII, està feta de fusta policromada i ha anat refent-se en alguns elements. Hi ha un estudi[i] que explica el valor d’aquesta imatge, en la transició del romànic al gòtic[ii]. Té dos elements que volem destacar: el nen porta a les mans un llibre i la marededéu té una bola a la mà[iii]. Sovint s’ha dit que aquesta bola podria ser una poma per contrarestar la poma d’Eva, però això forma part d’una interpretació teològica posterior (ja dins del gòtic), en altres casos, com en el de la Verge de Montserrat, que també porta una bola que podia haver-se afegit posteriorment, però no ens hauria d’estranyar que fos la bola del món, com a símbol de majestat, sí, però també com una representació que ja des dels grecs es feia del món, tot i que als mapes es dibuixés la terra plana (potser no tenien altre manera de fer-ho). Com a confirmació del que diem presentem el retaule que actualment es pot veure a la Seu de Manresa, de finals del segle XIV, en que es veu, a la primera imatge, com l’arquitecte del món el traça amb un compàs.

Sabem poc d’aquests segles medievals, però sí sabem que el coneixement que es tenia entre alguns grups cristians qualificats d’heretges i massacrats després, era més format que el que hi havia entre els mateixos clergues de l’església catòlica. Potser sota la bonica talla de la marededéu de la riera s’amaga un coneixement que va ser eliminat de la mateixa manera que van fer amb els que foren perseguits.

De la Mare de Déu de la Riera, Joan Amades ens diu que va ser trobada vora la riera, entre un canyar i un joncar, elements pròxims a qualsevol riera o torrent[iv]. La riera que passa per les Borges del Camp és la de l’Alforja, que normalment baixa seca tot i que els seus aqüífers són ben aprofitats amb mines que capten l’aigua, pous que tradicionalment elevaven l’aigua amb el sistema àrab de sínies “a sang” (que feien rodar els animals)[v] i basses que emmagatzemaven l’aigua. Molts altres cursos d’aigua baixen de la serra de la Mussara i de les muntanyes de Prades i s’obren pas amb fonts naturals al poble[vi]. La riera de l’Alforja s’obre camí fins a Cambrils.

La llegenda de la marededéu de la riera, recollida als seus goigs, és similar a moltes altres, però en aquest cas no s’explica cap fet miraculós, com sovint veiem. Simplement es diu que la va trobar un pastor buscant la seva ovella. Tot i que aquestes llegendes pateixin d’un excés de fantasia, podem pensar que tal vegada reflecteixin el fet de que en moltes ocasions han estat amagades durant les nombroses guerres e incursions, sent posteriorment re-trobades.

Les Borges del Camp era un municipi que formava part de la Vall d’Alforja. Va ser un dels primers en iniciar als segles XIII-XIV la “Comuna del Camp” que, segons la tradició, es reunia sota un gran roure. Les baralles entre l’arquebisbat i el rei per controlar aquest agrupament van ser freqüents, generant, sovint, rivalitats entre pobles. I és que si, per una part les Borges del Camp volia independitzar-se de l’Alforja (el que no va aconseguir fins el segle XIX), tant el rei, com els senyors i l’església feien valdre els seus “drets” sobre la terra. La partida de les Borges del Camp apareix citada per primer cop en 1154 en una butlla papal, junt a Siurana, un dels últims reductes àrabs conquerit per Ramon Berenguer IV qui, quatre anys més tard, va cedir els drets a Ramon de Ganagot.

L’hereu d’aquesta nissaga, Pere dels Arcs, va donar en 1243 aquestes propietats al llavors monestir cistercenc de Bonrepòs. El monestir de Bonrepòs (La Morera del Montsant, Priorat), avui Mas de Sant Blai, aplegava des de el segle XII diversos ermitans, en 1215 passà a ser una filial femenina de Vallbona, en ser traspassats els monjos a la Cartoixa. Va rebre beneficis de comtes i de reis fins que al segle XV va passar a la Cartoixa d’Escaladei, després de litigar amb Santes Creus. Va quedar com una granja d’Escaladei. Aquestes rivalitats no ens són estranyes i sempre porten al menysteniment de l’activitat que han desenvolupat les dones, com les abadesses i les germanes d’aquest monestir oblidat de Bonrepòs. No s’ha reparat encara en que la data de la talla (s. XIII) és quan el monestir femení tenia cura de la parròquia de Sant Bartomeu.

Entre l’ahir i l’avui ens queda, a més d’una història que sempre cal refer, l’arqueologia –quan s’ha pogut estudiar-, la toponímia[vii] i la natura, amb l’aigua sempre obrint-se camí. Acabem, així, amb la mineta i font de l’aigüeta de l’ermita, que neix a la rasa (depressió) de Ca l’Anton Jordi, al costat de camps d’oliveres i avellaners, els conreus més importants del Camp de Tarragona, al lloc conegut com “les Parades” (desnivells separats marges de pedra en sec) on tradicionalment hi havia terrisseries o bòviles i on s’han trobat moltes restes romanes i prehistòriques[viii]. Aquesta font és al costat de l’ermita, una de les moltes que en té les Borges del Camp.

A la família Borràs Masip de les Borges i de la Selva del Camp, una família que ha passat a ser meva.

En memòria del Baptista que anava cada dia a treballar al tros i del seu fill, Joan Baptista Borràs Masip, mort a la batalla de l’Ebre.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’H, 13-08-2020

---

[i] Pàmies i Freixas, Agustí (1997) “Aproximació a l’estudi de la talla de la Mare de Déu de la Riera”. Ajuntament de les Borges del Camp.

[ii] Després de restaurar-la es va fer una reproducció instal·lant una a l’ermita i l’altre a l’església del poble, la gent del poble diu que no se sap quina era l’autèntica.

[iii] La bola té un forat on abans es posaven flors i ara una creu.

[iv] Amades, J. (1989). Imatges de la Mare de déu trobades a Catalunya. Barcelona: Col. El tresor popular a Catalunya p. 358.

[v] Jové i Hortoneda, Ferran (1983) Guia de les Borges del Camp. Els llibres de la medusa. Institut d’estudis tarraconenses, n. 97

[vi] Ajuntament de les Borges del Camp: Fonts públiques https://www.lesborgesdelcamp.cat/la-vila/llocs-d-interes/fonts/item/76-fonts-publiques-d-aigua

[vii] Jové i Hortoneda, Ferran (1970) toponímia de les Borges del Camp. Societat Catalana de Geografia.

[viii] Generalitat de Catalunya. Patrimoni cultural. (2005) Memòria d’Intervenció Arqueològica a les Borges del Camp