Cases del carrer Miquel Romeu de l’Hospitalet, a tocar de la carretera de Barcelona (barri de Sant Josep)
Miquel Romeu i Madorell (l’Hospitalet, 1848-1923) va ser un bon mestre de l’Hospitalet, un carrer de la nostra ciutat duu el seu nom en el seu record.
Anem a veure perquè.
Obtingué la plaça de magisteri en propietat en Barcelona però decidí venir a l’Hospitalet. Per aconseguir-ho va haver de renunciar als drets adquirits, descendí dues categories en l’escalafó i oposità de nou per entrar en el nivell professional que l’interessava. Tot i així passà deu anys en altres llocs fins que aconseguí ocupar la plaça de mestre municipal que deixà vacant el seu oncle matern. No es va arribar a jubilar, exercí 43 anys educant infants hospitalencs guanyant-se el respecte i estima de tot el poble.
Ajuntament (des de 1885 on s’ubicaren les escoles municipals) i antiga església a l’altra banda.
Un dels seus objectius va ser eradicar les baralles a pedrades que s’organitzaven els dijous entre el jovent dels pobles veïns (dijous a les tardes feien festa a l’escola). Potser no ho va aconseguir del tot però la violència minvà i com a mínim els de l’Hospitalet ja no eren els que les començaven. Com ho aconseguí? Amb paciència, interès i bon humor, imagino. Segons explica Marcé i Sanabra[1], els dijous se’n duia els alumnes a fer berenades, aprenien de la natura, la poesia, l’art, les ciències i de la pròpia relació que s’establia mentre els inculcava sentiments de respecte envers la natura, ells mateixos i els altres.
El 1907 es van obrir dues escoles d’adults a la ciutat, una d’elles per Miquel Romeu. El 1919, en fer setanta anys, el poble de l’Hospitalet li expressà el seu agraïment en una manifestació espontània. Uns dies després, l’Ajuntament el declarà fill predilecte i acordà posar el seu nom a un carrer, com així va fer.
L’Hospitalet al 1925, quan va rebre el títol de Ciutat.
El seu fill, Miquel Romeu i Mumany (1883-1955), a qui anomenaven Sr. Miquelet per a diferenciar-lo del pare, va seguir les passes del seu progenitor, exercí a Barcelona, però el 1918 obrí pel seu compte l’escola Romeu, al carrer Església, 10. A la segona República intervingué a la política sent regidor de l’Ajuntament per l’esquerra el que li va comportar haver-se d’exiliar el 1939. Quan pogué tornà a Barcelona, però ja no es pogué dedicar a la seva professió. Un any abans de morir va donar els seus llibres a la biblioteca municipal que llavors era tancada perquè una caixa d’estalvis havia obert una. Els llibres que es van salvar de la depuració franquista són a l’actual biblioteca de Can Sumarro. Als darrers anys es va dedicar a fer un recull d’anècdotes, costums i històries de la gent de l’Hospitalet amb les seves professions, els seus motius… Algunes d’aquestes han estat recollides i publicades per Matilde Marcé i Piera.
Ajuntament de l’Hospitalet. El segon per l’esquerra és Miquel Romeu Mumany. AMHL101 AF 0000727 /a.Autor desconegut/da (Abans de 1936)
I qui era l’oncle que va fer que Miquel Romeu Madurell vingués a l’Hospitalet? Era, Joan Baptista Madorell i Badia, un dels fills de Miquel Madorell (o Madurell) i Coscoll, mestre de minyons entre el segle XVIII i XIX.
De l’oncle matern no en tenim gaires notícies, però si sabem d’aquest besavi de la nissaga educadora de la nostra ciutat. Pels volts del 1793 es traslladà a l’Hospitalet i feu construir una casa d’un pis i golfes al carrer Major, 119, on va començar donant classes. Durant la guerra del francès va lluitar contra l’invasor a les ordres del guerriller Manso, de seguida es va guanyar la seva amistat i confiança sent anomenat Ajudant de Camp.
En acabar la guerra tornà a fer-se càrrec de l’escola.
A la primera carlinada (1833-1840) hagué de fugir perquè, havent lluitat ells amb les forces realistes, li van calar foc a la porta de casa seva. Els cent trenta alumnes que llavors tenia vagaven pels carrers fins que es contractà un altre mestre l’ú de setembre, però eren tantes les diferències amb l’antic mestre que l’Ajuntament va haver de fer front a un munt de peticions per a que hi tornés. Es va reunir al poble i es va fer una votació, el Sr. Miquel Madorell obtingué trenta-un volts i l’altre mestre, un, així que l’Ajuntament li demanà que tornés (llavors ell donava classes a Sants).
El prestigi de l’escola de nens de l’Hospitalet s’estengué per altres poblacions, fins i tot de Vilafranca del Penedès venien alumnes que es podien quedar en règim de pensionat. Arribaren a tenir vint-i-sis forasters que hi menjaven i hi dormien. Cal tenir en compte que el mestre amb plaça pública no podia cobrar dels fills de l’Hospitalet, però sí dels foranes.
Aquest iniciador de la saga de mestres Romeu-Madurell, va tenir vint-i-cinc fills (suposem que amb diferents esposes), tres d’ells es dedicaren a l’educació[2], el més petit dels que el van sobreviure (la mortalitat infantil era molt elevada), mestre de l’Hospitalet com ell, va ser l’oncle matern del Miquel Romeu que donà el seu nom a un carrer de la ciutat.
Can Sumarro, masia del segle XVI de l’Hospitalet de Llobregat, va ser donada a la ciutat pel seu últim propietari, el Dr. Prats. Acull algunes col·leccions donades a la ciutat com la dels Madurell o la de Mn. Homar. AGC, 2021.
Anem a veure ara com eren l’escoles de l’Hospitalet durant el temps en que Miquel Madurell pare i el seu fill foren mestres de nens.
En 1836 l’Ajuntament aprovà fer, del pis de l’antic Hostal, una sala-escola. L’Hostal era a la Placeta del rei o “Plaça de la font”, anomenada així perquè, a la part de baix, n’hi havia una font i un abeurador. Per aconseguir diners el Comú ven alguna parcel·la a Collblanc, destina el recapte d’impost de la carn a aquest fi i demana aportacions. L’estat de l’edifici era molt precari perquè la teulada es va enfonsar i van haver de posar bigues noves al cap de dos anys. Aquella escola era només per a nens que aprenien comptes, llegir i escriure i instrucció religiosa, bàsicament. El 1854 hi assistien més de 150 alumnes.
Casa al carre Major. No podria ser així l’antic Hostal?
El 1859 l’ajuntament contracta una mestra per a nenes i un mestre de pàrvuls, que cobraven una quantitat molt inferior. Les nenes es dedicaven, bàsicament, a fer puntes de coixí que després es venien donant una part a la mestra. L’any següent es lloga una casa al carrer Major, propietat del Baró de Maldà. Dos anys després es lloga una altra casa, al mateix carrer, pels pàrvuls.
El 1864 s’habilita l’edifici de l’Hostal per a la Casa Consistorial, que s’havia quedat petita i tenia un estat de conservació deficient, amb l’inconvenient afegit de que estava davant del campanar, allí s’instal·la, llavors, l’escola de nenes. La font, l’abeurador i un pas per carros continuaven a la part de baix. Dos anys abans s’havia aprofitat el local del costat de la carnisseria, que era del Comú, per acollir els 112 nens d’aquell any.
Aquest conjunt, Ca La Vila Vella, estaria a la cruïlla del carrer Xipreret amb el carrer Major i es mantingué fins el 1884, quan s’alçà el nou edifici consistorial, on anirien també les tres escoles públiques (nens, nenes i pàrvuls), al costat de l’antiga església, que existí fins la Guerra Civil.[3]
Antiga església de Santa Eulàlia de Mérida i infants (abans de 1936)
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miquel, 17-09-2021
Als i a les mestres de l’Hospitalet que s’han implicat amb paciència i dedicació en l’educació dels infants i joves de la ciutat.
[1] Marcé i Sanabra, Fr. (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular, p. 445-453
[3]Marta del Planell (2011) “Aproximacions històriques de l’ensenyament públic a l’Hospitalet (1574-1931)” Centre d’estudis de l’Hospitalet. Quadern n. 24 i Joan Casas (1986) “Passejades per la vila vella” a: L’Hospitalet de Llobregat, un passeig per la historia. Ajuntament de l’Hospitalet.
Museu d’història de l’Hospitalet a l’actualita. AGC, 2021.
Can Llunell, Molinés o Espanya és una casa forta bastida en 1563 per Antic Llunell que era propietari de cent mujades de terra i diverses cases.
Escut dels Llunell. Foto: Ramon Solé
Els Llunell actuaven com a notaris i formaven part d’aquella oligarquia rural dels segles XV-XVIII, de la que en Jaume Codina en dona prou detalls a la seva obra de Els pagesos de Provençana. El 1579 Antic Llunell era un dels jurats o prohoms que s’autoimposen el pagament del trentè de les collites a fi de fer front a les obres de l’església, que estava en mal estat i s’havia de refer.
Els membres d’aquestes famílies solien casar-se entre ells o amb altres de similar nivell entre les rodalies. Normalment ells busquen dones del mateix nivell o superior, mentre que elles mantenen aliances amb estaments més baixos però prou pròspers aportant elles la dot. Així tenim que Eulàlia Llunell contrau matrimoni amb Pere Mercer el 1582, del que podríem dir que era un pagès benestant local fill d’un altre Pere Mercer, casat amb Joana amb qui tingué un fill i quatre filles. Pere i Eulàlia tingueren dos fills i dues filles.
La casa dels finestrals gòtics, la més antiga del carrer Xipreret, va ser, segons J.Codina de la familia Mercé, pagesos locals ben posicionats.
Pensem que tot i que tenien força criatures no sobrevivien moltes i el creixement de la població serà vegetatiu durant molt temps, mentre les guerres i les epidèmies no el redueixen, llavors seran els immigrants francesos els que retornaran l’equilibri o faran augmentar la població.
Entre aquests pagesos terratinents locals i els altres pagesos mitjans o menors no n’hi havia molta diferència, ens diu Codina, cap d’ells sap escriure, les diferències rauen en que els benestant fan àpats més seguits i constants, tenen roba i altres possessions, terra i sostre, potser es faran un escut heràldic que lluiran al front de casa seva i saben segur que seran enterrats a sagrat i en un futur podran donar estudis als seus fills.[1]
Roda de molí als jardins del Museu de l’Hospitalet
Restes d’una premsa de vi. Els cereals i el vi era l’alimentació bàsica de moltes generacions.
Dels inventaris i “encants” que ens han arribat, Codina reprodueix el d’Antic Llunell, el més complet i extens, on es dona compte de totes les seves possessions a la casa i a Barcelona (l’inventari ocupa cinc pàgines). D’Antic Llunell, l’historiador pratenc ens diu que era procedent de Sant Feliu de Llobregat, es va casar (o el van casar) molt jove, amb disset anys, amb Paula Martí (pensem que les nenes es casaven amb catorze anys, alguna amb dotze i sovint amb homes molt més grans que havien enviudat ja que la mortalitat durant el part era molt gran). Va enviudar i va tornar a contraure matrimoni amb Ángela Martí amb qui va tenir quatre fills (Jaume, capellà, Pere i Francesc, notaris i Antic, comerciant) i dues filles, la Eulàlia que hem vist i na Paula muller d’un comerciant de Barcelona. D’un caràcter més aviat gasiu, al final de la seva vida vivia sol amb una serventa.[2]
Degut a diferents enllaços matrimonials passà als Molinés. A l’edifici s’hi poden veure els escuts dels antics propietaris: la mitja lluna dels Llunell i la roda de molí dels Molinés.
Part posterior del Museu, al carrer Molinés, en primer terme, clau de volta de l’ermita de Bellvitge.
L’agost de 1919, per les festes de Sant Roc, co-patró de la ciutat, els jardins de Can Espanya van ser oberts al públic, es van realitzar tómboles, concerts, balls, focs d’artifici, fins i tot passejades amb barca pel llac (que devia haver-hi), però la principal atracció, diu Marcé i Sanabra, va ser el primer guàrdia urbà del municipi, Antoni Duch i Solé (L’Hospitalet, 1881-1935).[3]
Durant la dictadura de Primo de Rivera es va reduir la meitat del jardí i en temps de l’últim propietari privat, el batlle franquista España i Muntades, “de trist record” (expressió de Joan Casas aL’Hospitalet de Llobregat, un passeig per la historia), la resta amb “una colla d’arbres venerables” i l’edifici que feia d’escola, mentre es bastia un “mediocre i ofegador bloc de pisos” (les dues expressions últimes entre cometes són de Marcé i Sanabra). La casa estava llavors arraconada i pràcticament abandonada.
Gravat de la «Casa Espanya» que es va trobar tant abandonat com l’edifici.
Finalment hem de destacar la figura de Lluis Layola i Rovira (L’Hospitalet, 1909 1989), pagès de la casa coneguda popularment com Cal Gabatx. De la família Layola ja havíem parlat doncs el 1957 donaren la font que hi havia a l’ermita amb una placa de Ceràmiques Bellvitge.[4] Lluís Layola fou president de la Cambra Agrària de l’Hospitalet i vici-president de la Comunitat de regants del reial Canal de la Infanta que havia transformat la Marina en una de les àrees més productives de Catalunya. “Lluis Layola visqué i impulsà un dels moments més pròspers de la pagesia hospitalenca –que abastava fins l’espai que avui és Zona Franca- i contemplà la seva davallada definitiva a favor d’una progressiva industrialització”. En tant que president de la Cambra Agrària de l’Hospitalet es responsabilitzà, en un moment donat, de la salvació de l’edifici que avui allotja el Museu d’Història. Eren uns moments en que es va perdre la masia de Ca n’Alós o la torre de Can Serra, entre d’altres. En nom de la Cambra, Layola fa una proposta de compra per salvar la casa argumentat que es traslladarien les oficines d’aquest organisme. Els propietaris volien vendre-la i arribaren a un acord. La Cambra oferí una part de la casa a l’ajuntament per tal de muntar un museu, cedint més endavant la seva totalitat a canvi d’un pis adequat per les seves activitats.[5]
Escultura d’Hèctor Cesena d’homenatge als pagesos de Provençana.
En 1969 l’edifici fou restaurat, en 1970 passà a titularitat municipal i en 1972 s’inaugurà el Museu d’Història de la ciutat.
El Sr. Layola va viure en temps de la dictadura franquista, potser per això la seva memòria no ha estat rescatada, però a cadascú ens toca viure unes circumstàncies determinades, el que importa és com ens comportem com a éssers humans. Ramon Fernández Jurado, el poeta del poble, dedicà en 1974 al seu amic Lluís Layola, de bon record, el poema de “L’home del carro”.
L’HOME DEL CARRO
Són quarts de vuit del matí.
El dia just s’esbadella.
L’home va damunt del carro
i la boira l’acompanya.
Els qui foren camps gemats,
ara són munts de deixalles,
blocs de ciment enlairats
occiren totes les prades.
L’home del carro dempeus,
té un xic trista la mirada,
recorda el temps que visqué
lluminoses matinades.
El seu carro és el darrer
dels estols que abans passaven
per anar a segar alfals
enveja de les maragdes.
Recorda els pins i la Font
de l’ermita solitària
amb la Verge camperola
Madona del Bell-Viatge.
El temps que no tornarà
el duu arrelat a l’ànima
i el fogar dels sentiments
s’arbora de vives flames.
Dins la boira del matí
el cavall tiba i avança
per un laberint de blocs
escampats com una taca.
L’home del carro es difon
engolit dins de la xarxa,
enyoradís de la pau
de les albades llunyanes.
Ramon Fernández Jurado
1984. Foto d’en Jaume Botey. AMLH
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 30-05-2021
A les bones persones que han mirat i miren pel bé comú
[1] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807), L’Hospitalet de Llobregat. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. II, p. 66
[2] Codina, Jaume (1987), o.c. Vol. II, p.238-244.
[3] Marcé i Sanabra, Francesc (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular, p. 118-120.
El carrer de Jaume Ventura i Tort és un carrer molt petit al límit de Bellvitge, quasi tocant, en paral·lel, a la Gran Via de Castelldefels.
Només té dos edificis: l’Hotel, que supera en altura els blocs de pisos del barri, i un centre esportiu adjacent. Per un costat dona a l’ermita i parc de Bellvitge i, per l’altra banda, a la rotonda que converteix una via d’entrada i sortida al Cinturó del Litoral, la Gran Via i l’Hospital, en l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge.
Rotonda on acaba el carrer Jaume Ventura i Tort. AGC, 2015
Entre aquest petit carrer i la Gran Via hi ha un espai verd amb una petita mostra de la vegetació pròpia de la Marina i uns arbres que fan una petita barrera a la contaminació acústica, visual i ambiental que el tràfic abundant genera.
Mostra de la vegetació típica de la Marina Deltaica en un petit espai que encara és com el que vam trobar els primers colonitzadors del barri de Bellvitge. AGC, 2021
Jaume Ventura i Tort (L’Hospitalet, 1911-1985) va ser un compositor que va dedicar tota la seva vida a la música, especialment a la sardana a la que estimava amb passió. Ell mateix escrivia moltes de les seves obres.
Jaume Ventura i Tort. Foto d’arxiu.
Era fill de Joan Ventura, sagristà i fosser de la ciutat. La seva casa pairal estava adossada al campanar de l’antiga església de la ciutat. Estudià primària a les Escoles Catalanes. De petit va patir una greu malaltia que l’afectà les cames i per distreure’l els seus pares el feren estudiar música amb la professora Josefina Coll i Barba, que vivia davant de casa seva. Posteriorment cursà estudis d’harmonia, composició i fuga amb Enric Morera i als 18 anys estrenà, al Centre Catòlic de l’Hospitalet, la sardana Llobregatana, dedicada als sardanistes del Baix Llobregat. Va ser interpretada per la cobla Catalònia rebent molt bona acollida. De jove tocava el piano al Casino del Centre però igual tocava alguna peça popular només picant gots amb diferents mesures d’aigua.
1967. Sardanes a l’ermita de Bellvitge. Foto: Mauricio Martínez Espada.
Durant la guerra civil el seu pare, sagristà i fosser de l’església del barri del centre, fou assassinat pels anticlericals. Aquest fet el marcà profundament i des de llavors va patir molts daltabaixos. Va haver de fugir. Va passar dos anys a la Manxa on va composar Ma terra plana. Es va separar de la seva dona i va tornar en els anys 40 a l’Hospitalet. Es traslladà a La Torrassa on es va fer càrrec de la delegació de la funerària que regentava el seu germà, d’aquesta època és la sardana Les noies de la Torrassa, molt popular i la més reproduïda.
Cansat del negoci familiar, abandonà la funerària i muntà, amb el tenor Sebastià Bertran, un negoci d’hoteleria a Andorra on compongué la sardana “Les valls d’Andorra” que entrà a formar part del repertori de cançons de les escoles públiques andorranes. El negoci no va funcionar i retornà a Catalunya arruïnat. Al cap de poc temps, la seva companya el va abandonar. Tots aquests fets li provocaren una gran depressió.
Gràcies a una feina a l’Ajuntament va recuperar-se i tornà a composar. El 1964 estrenà la sarsuela en tres actes La cançó de l’Empordà, que TVE emetria el 1967 en el programa “Teatre Català”. El 1975 estrenà, al Gran Teatre del Liceu, l’opera Rondallad’Esparvers, basada en l’obra teatral homònima de Josep Maria de Sagarra. Va tenir un gran èxit. Aquest mateix any, a l’Hospitalet i a la plaça Sant Jaume, es celebrà la “Diada Ventura i Tort”, on es van ballar només sardanes seves. Va composar més de dues-centes.[1]
1975. Programa de la «Rondalla d’Esparvers». AMLH
La seva obra és senzillai balladora, per això agradava molt. Segons relata una nota biogràfica: era molt crític amb “els savis” que busquen tres peus al gat en un compàs de dos per quatre. I és que darrera l’expressió seriosa que treu el cap darrera d’algunes fotos, s’amaga un home intel·ligent, sensible i amb un gran sentit de l’humor com podem comprovar llegint alguns dels seus escrits. Destaquem, entre algunes danses, la del «Ballet de Nostra Senyora de Bellvitge» estrenada el 8 de setembre de 1963 a l’ermita de Bellvitge en l’ofrena floral a aquesta mare de Déu trobada.
Grallers i gralleres de l’Hospitalet tocant el ballet de Nostra Senyora de Bellvitge. 08-09-2015.
El grup de grallers i gralleres de Bellvitge i l’Escola de Música i Centre de les Arts de l’Hospitalet han recuperat aquesta dansa adaptant-la per tal que tothom la puguem ballar sense haver-la practicat. L’estrena oficial d’aquesta adaptació es va fer el 2015 amb motiu de les celebracions del 50è aniversari del barri.
Ball de Nostra Senyora a la Festa del Sol de Bellvitge, 2015, amb alumnes de l’escola de música i Magi Serra.
És la nostra dansa.
Per acabar, volem fer menció d’algun fet més que ens explica Francesc Marcé i Sanabra sobre la casa que habitava la família del nostre compositor. La casa del sagristà estava adossada al campanar de l’antiga església gòtica, enderrocada a l’inici de la Guerra Civil, era coneguda com “Ca la Peta”, per una avantpassada anomenada Josepeta, però aquest nom femení no tingué gaire futur, ja que aviat es masculinitzà i la gent deia “el Peta” al sagristà o enterramorts.
Deixem unes estrofes d’una poesia en la que parla de la seva infantesa.
Voldria ser noi
Voldria ser noi;
voldria anar amb bata
jugant pels carrers
amb l’altra mainada.
Jugar amb els amics
a ratlla i a bales
i enfadar-nos tots
i acabar a pedrades.
(…)
Jugar a patacons
i també a les cartes,
i als quatre cantons
i batre’m a espases.
I al joc dels cartrons,
fent-hi alguna trampa!
Jugar al trenta-u!
Cantar les quaranta!
(…)
I tornar a aquells anys
que en arribar a casa,
trobava el caliu
del pare i la mare.
Jaume Ventura i Tort.
Carrer Major de l’Hospitalet abans de la Guerra Civil, es pot veure l’antiga església gòtica.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 29-05-2021
Als que estimen malgrat els cops i les pèrdues
[1] Marcé i Sanabra, Francesc (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular, p. 557-575.
Mercé Olivares, Mª Àngels, Montse Abolafia, Nelly Peydró, Rosi i Toñi Ruiz, març 2020
Resum fet a partir de la taula rodona organitzada per l’Associació de Veïns i Veïnes Independent de Bellvitge a la Biblioteca Bellvitge el dia 06-03-2020, amb la participació de Montse Abolafia (moderadora), Mercè Olivares, Nelly Peydró i les germanes Rosi i Toñi Ruiz Palomero.
Una de les primeres organitzacions de dones del Partit Comunista en Espanya o del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), partits polítics clandestins entre els anys 40-70, van ser les “Comissions de Solidaritat” per visitar als presos. Algunes dones com Pura Fernández (Cambil, Jaén, 1927- L’Hospitalet,1997) s’adonen de la militància política dels seus marits quan aquests són empresonats. Elles són les úniques que poden visitar als presos. Pura comença, per iniciativa pròpia, la seva consciència política anant amb una altra dona a visitar el bisbe i el delegat de govern. Una dona del PSUC la convida a integrar-se al partit donada la seva empenta i capacitat de lideratge.
Mercè Olivares, que va ser companya de partit de Pura i regidora de sanitat del primer Ajuntament democràtic de l’Hospitalet (1974-79), ens explica que els moviments democràtics de dones dels partits comunistes dels anys 60 s’arreplegaven sota el “Consejo Mundial por la Paz” organitzat des de Moscú, en el que, a més de les “dones democràtiques”, participaven estudiants i intel·lectuals. En 1968 Pura va anar a Moscú per participar en una trobada d’aquest moviment i va tornar molt decebuda dient que tot eren paraules i folklore. Pura era dona d’instint, de reflexió i d’acció conjunta.
El PSUC començava a organitzar les Comissions Obreres (CCOO) als centres de treball, Mercè Olivares recorda que van ser les dures condicions laborals, com el fet de que hi havia molt treball sense legalitzar, la precarietat del treball de la dona en casar-se o tenir fills o les importants diferències de salari entre homes i dones pel mateix treball, les que van provocar la presa de consciència de la necessitat d’actuar en conjunt per canviar-les.
Mercè, amb les altres dones que hem organitzat la trobada per parlar de la lluita obrera i feminista de Pura i de les seves companyes, recordava el diferent tarannà de les dones en aquells anys, on el risc de patir la repressió violenta del franquisme era candent. Ella recorda el caire de festa espontani que compartien amb Pura i altres dones, ens diu que se sentia segura anant a la barraca de Pura i Felipe en el barri de la Bomba, potser degut a l’ambient de camaraderia que es respirava. Amb ella hem cantat algunes de les cançons que recordava de aquells llunyans anys 60.
Hem recordat les contradiccions que es vivien entre els homes, que mentre defensaven els drets de les dones de paraula, tenien actitud masclistes a la llar o, inclús, al sí del partit. Alguns homes no volien que les seves dones participessin de la vida i les accions del partit ja que, si ho feien, qui cuidaria dels infants? Un fet que s’entén davant de la repressió que patien les famílies. Tot i així elles es van implicar.
1971, inundacions al barri. Les dificultats són l’inici de les lluites per a millorar.
Si a les fàbriques s’organitzaven les CCOO, al barri eren a les Comissions de barri, on participaren activament les dones, però en les accions més que en les reunions de les juntes que es feien al vespre quan ells tornaven de la feina i elles eren a casa preparant el sopar. Durant el dia hi havia una presència massiva de dones, elles sortien a reclamar serveis, sovint amb les seves criatures. A Bellvitge les dones es manifestaven durant el dia demanant que aturessin les obres dels blocs de pisos que no deixarien espai per construir els equipaments que necessitaven. Ells, quan tornaven de la feina, tiraven la formigonera a terra, però les obres van acabar definitivament un matí, quan una dona va pujar damunt de la formigonera amb la seva criatura.
1975. Foto: Mauricio Martínez Espada. Un testimoni de la vida al barri en aquells anys ple de dones joves amb infants.
Pura, que participava de la Comissió de Barri promoguda pel PSUC amb el mètode de la recollida de signatures i la pressió institucional, no es feia problemes de participar en altres accions endegades per altres sectors com la cooperativa que des d’una Associació de pares i mares de la parròquia de Bellvitge Nord es va organitzar per disposar d’una llar d’infants. Pura, amb una altra companya, ajudaren un noi d’un altre partita a escapar, ja que podia patir greus represàlies, rebent amonestacions del seu propi partit. Ella deia “Donde haya una lucha que yo crea justa, allí estaré”.
La llar d’infants Tin-Tin, avui «El passeig» va néixer com a projecte de «Guarderia laboral».
La necessitat de treballar de la dona va portar a la creació d’escoles bressol. La cooperativa Tin-tín nasqué com a resposta a aquesta necessitat. Comptà amb el suport del treball no remunerat de moltes noies i dones als seus inicis. Es va convertir en l’actual llar pública “El passeig”, però el procés va durar anys. Rosi Ruiz Palomero que està en aquesta escola des dels inicis ens parla del que va ser la lluita de les treballadores per tenir unes millors condicions laborals i de l’impuls que sempre han donat al treball amb les famílies.
Als cartells de les assemblees de barri ja es tenia en compte la presència d’homes i dones i els serveis necessaris per fer-les, com l’atenció als infants.
Als anys 70 les reivindicacions de les dones ja eren ben presents, tot i que les del propi moviment feminista podien semblar diferents a les que demanaven les obreres en torn al treball i a la vida als barris, es va anar veient que tot formava part d’una mateixa lluita. Les jornades catalanes de la dona de 1976 va aglutinar diferents realitats de les dones donant forma a una necessitat d’alliberament comú. Una d’aquestes era la lluita pel control del cos.
1976. Primeres Jornades Catalanes de la Dona. Mercé Olivares era a la taula.
A Bellvitge les lluites per les millores de la Sanitat era, en aquests primers anys del barri, una lluita de dones amb el suport de personal sanitari. A finals del franquisme començaren a sorgir els centres de Planificació Familiar i les xerrades d’informació sexual, acabant amb un dels tabús més forts per a les dones. Aquesta lluita arreplegava dones de les diferents associacions de veïns. Mercè Olivares destaca el paper de les Vocalies de Dones en aquest camí cap a la consciència feminista. Maribel García Barraqueta aporta la seva experiència en relació a aquest despertar del millor coneixement del propi cos i la necessitat de fer camins plegades per ser més lliures a l’hora de prendre decisions.
1978, revista Comité Acció Unificada Bellvitge. Les dones de les diferents AAVV es van unir en les lluites per la millora de la sanitat.
Toñi Ruiz ens explicà la seva percepció com a nena que era quan es feien les reunions clandestines a casa seva amb el seu pare Antonio Ruiz que va ser regidor al primer Ajuntament democràtic de l’Ajuntament, en alguna de les quals havia participat Julio Anguita. Les seves vivències ja li van conformar un tipus de consciència diferent a la que es conava entre les noies de la seva edat. Des de joveneta s’ha implicat en accions socials i de cura de la salut.
Nelly Peydró amiga personal de Pura destaca que Pura no va tenir cap càrrec, però representa a moltes dones anònimes, les que van emigrar deixant les cases que habitaven en un lloc on passaven gana per venir a un lloc inhòspit, on no tenien res, les que s’ajuntaren de manera espontània per fer front comú a les adversitats, les que mai deixaren de cantar, les que en cada moment de la història i segons el lloc on viuen han estat on havien d’estar com les que des de les AMPES han continuat promovent, a partir de la instauració de la democràcia, una millor vida al barri.
Els Carnavals van ser unes de les reivindicacions dels anys 80. A la foto: Associació familiars malalts mentals de l’Hospitalet (afemhos).
Text: Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel
Escrit el 8-març-2020. Revisat i publicat: 8-març-2021
A les dones de Bellvitge, a les reivindicadores de qualsevol lloc i temps
“Donde haya una lucha que sea justa, allí estaré” (Pura Fernández)[1]
Partimos de la base de que pensar –esa reflexión por la que se dialoga consigo mismo, se plantea cuestiones y se busca cómo resolverlas- es una actividad distribuida a lo largo y a lo ancho de las distintas capas sociales. Según Hannah Arendt la incapacidad de pensar es independiente del grado de cultura y no es sinónimo de falta de inteligencia, ya que, inversamente, se puede encontrar gente inteligente que prefiere seguir las normas a pensar y decidir por sí mismas. Por otra parte, las buenas personas, lo son por ser capaces de oír a su conciencia, algo que sucede porque están habituadas a pensar por sí mismas.Esta reflexión que hace Maite Larrauri hablando sobre Arendt y la libertad.[2] podemos aplicarla perfectamente a Pura Fernández.
La filósofa Simone Weil dice que la cuestión primordial para el ser humano es la del bien y el mal. Muchos se substraen a ese tema que nos problematiza la existencia evadiéndose y negando que eso les preocupe o delegando en instancias colectivas (la religión, el partido…)[3] pero sólo el espíritu crítico permite al ser humano “renovar el pacto original del espíritu con el universo”.[4]
Pura es espíritu crítico, capacidad de pensar y de actuar en consecuencia. Indignación ante la injusticia que sufren propios y extraños. Empatía que encuentra mecanismos eficaces capaces de mover voluntades. Liderazgo.
Para entender la trayectoria de Pura habremos de conocer los pasos que siguió junto a su marido, Felipe Cruz, de la misma manera que precisamos conocer su contexto espacio-temporal. Ella trascendió los límites familiares, pero debemos conocerlos, por eso enmarcaremos su lucha en el cuadro de su vida. Una vida acompañada por otras mujeres: compañeras, vecinas, amigas.
Jaén
1927 Nace en un cortijo de Cambil (Jaén). El padre es jornalero. Ella es la mayor de cuatro hermanos. A los nueve años entra a servir.
1935 Emigran a Jaén movidos por el hambre. El padre trabajará en Fomento.
1936 Felipe Cruz, con quince años, tras ayudar a recoger heridos y muertos de un bombardeo, escapa a las montañas para combatir, acaba la guerra como teniente, cargo que no le será reconocido en vida.
1943 Pura y Felipe se fugan a Linares, así son reconocidos como pareja. Ese año nace su primer hijo, Pepito, que con ocho meses padecerá una meningitis que le dejará graves secuelas.
1945 Nace su hija, Rosa.
La Bomba
1948 Detienen a compañeros de Felipe de las Juventudes Comunistas de Jaén y él, lampista, emigra a Barcelona. Pura piensa que viene por trabajo. Unos meses después viene ella con sus dos hijos, su padre y su hermano. En Valencia disfruta de la playa junto a su hermano. En el tren alguien les habla del barrio de “la Bomba”, un sitio con árboles y huertos donde podrían instalarse, delante del cuartel de Lepanto (hoy Ciudad de la Justicia).
En Barcelona pasan unos días durmiendo en la calle al no querer ella dormir en las pensiones que había en Barcelona, donde se ejercía la prostitución, con hambre, ya que no podían cocinar lo que habían traído del pueblo. – ¡Cuánto hemos pasado!, decía a menudo, recordándolo.
Se instalan en la Bomba, un barrio de barracas que se fue conformando alrededor de una encrucijada entre dos calles, cerca de Can Pi (actual Gran Vía II) donde entonces había una masía con una bomba para sacar el agua y dos barracas. Las casas se “traspasaban” ilegal y fraudulentamente. Ellos la “adquirieron” a cambio de arroz y azúcar.
1966, cases de La Bomba, foto: AML’H.
Felipe trabaja en la fábrica textil de la España Industrial, donde junto a otros compañeros inician las primeras células obreras, encargándose él de la propaganda y de la captación de nuevos miembros.
1952 Celebración del Congreso Eucarístico en Barcelona, se vallan los barrios de barracas para que no se vean desde la Gran Vía.[5]
Barris de barraques a l’actual Gran Vía II. Foto: Hna. Carmen Rodés, stj.
1955 Acoge y ayuda a Carmen, una mujer que vino del pueblo repudiada por el marido porque, para ayudarlo a él y a sus hijos, tuvo que prostituirse. Pura se indignó mucho por este hecho, sentía la necesidad de contarlo.
1957 Felipe es detenido en la segunda huelga contra la subida del coste del billete del tranvía junto a más de 50 militantes del PSUC que fueron torturados en Vía Layetana. Pura se entera de que su marido es comunista, aunque aún no sabe bien lo que esto representa. Convence a alguna otra mujer para buscar ayuda. Van a hablar con el obispo que les da un vale para comida y con el gobernador que no les da nada. Los compañeros, dada su iniciativa y actitud, la invitan a entrar al PSUC.
1958 Instalan una “vietnamita” (multicopista con el sistema de ciclostil). Imprimen letras de canciones revolucionarias. A Pura le gustaba -y se le daba bien- cantar. Cantaba mucho. También le gustaban las flores.[6]
Felipe i Pura con su hija Rosa en el barrio de la Bomba.
1961 Nueva detención de Felipe por repartir propaganda. Pura y Rosa trabajaban limpiando las paradas del mercado de Santa Eulalia y Rosa lo ve. Registran la barraca, pero no encuentran el ciclostil que tenían oculto entre la vivienda y una higuera. Allí siguió hasta 1968. Cuando quieren detener a Pura, las vecinas y los vecinos la protegen, echando en cara a los policías que se la quieran llevar y lo evitan. Su hija Rosa destaca la solidaridad entre los vecinos y vecinas de la Bomba.
Dejan a Felipe apalizado en la calle Alambra, como señuelo para coger a quien se le acercara, pero quien lo hizo fue su hija, a la que se llevaron, junto a su padre, a la comisaría de Vía Layetana. Felipe tuvo que ver cómo los policías se metían con su hija. Él fue torturado durante 15 días. Cada día le traían ropa limpia y un bocadillo y se llevaban la ropa manchada de sangre. De aquí pasó a la Modelo y a prisiones de Zaragoza y Cáceres. Rosa, traumatizada, pasa un tiempo con una familia de Toulouse. Mientras, Pura tiene a su tercer hijo, Felipillo.
1963 Indulto para Felipe a causa de la muerte del papa Juan XXIII
1964 Fundación de CCOO en la parroquia de Sant Medir. Asisten 300 trabajadores, del metal, textil, químicas, etc. Ángel Rozas clasifica el sector de las mujeres que asistieron como “amas de casa”, Pura dice que eso ya lo son sin necesidad de reunirse. Impulsa y constituyen el movimiento de Mujeres democráticas. Entre otros, asistieron a esas jornadas Mn. Carreras, Manuela Carmena o Montserrat Roig.
Pura, con el movimiento de mujeres, apoyan las huelgas de SEAT, proponiendo hacer acciones concretas.
1965 Testimonio de cómo se constituye la cooperativa de la Bomba y del papel destacado de Pura y de otras mujeres anónimas, entre ellas una mujer joven “con acento gallego” que se presta para guardar niños. Es un ejemplo de las muchas que forman la base de la lucha de las mujeres.[7]
1966 Se constituye la Cooperativa la Bomba[8], para buscar una solución de habitabilidad digna. Algunos, como Felipe y Pura, vendrían a vivir al barrio de Bellvitge, otros, al final del proceso, irán al barrio del Gornal.
Portada del boletín de 1968 que recoge la historia del barrio de la Bomba
1967 Fiesta del uno de mayo en Torre Baró. Detienen a más de treinta personas por reunión no autorizada, entre ellos, Pura y Felipe. Ella pasa cuatro días detenida, Felipe, tres meses y pierde su trabajo.
Felipe no quería que Pura participara de las luchas porque entonces ¿quién cuidaría de los hijos? En una ocasión la deja durmiendo en la calle por llegar tarde tras asistir a una reunión. Dejamos constancia de ello como ejemplo del machismo imperante en todos los sectores sociales. Igualmente ella siempre quiso a Felipe.
1968 Preparando el uno de mayo en la parroquia de Sant Isidre (Santa Eulalia) son nuevamente detenidos militantes del PSUC y CCOO, entre ellos Pura y Felipe. Pura asistía a esta reunión representando a les “Dones democràtiques”. Pasan tres días incomunicados en la Vía Layetana. Pura veía pasar a su marido que era nuevamente torturado.
Después, él pasa seis meses en la Modelo y Pura tres meses en la Trinidad donde aprende a leer a partir de las etiquetas de alimentos. Manuela Carmena es su abogada y será su maestra improvisada.
Manuela Carmena vivió un tiempo en los bloques del barrio de Gran Vía.
Mientras están en la cárcel, Felipe, hijo, es enviado a París, con los padres de Nelly Peydró. Rosa cuida de su hermano mayor discapacitado.
Participa en el Congreso Internacional por la Paz de Moscú en representación de las Mujeres Democráticas Vuelve muy decepcionada de lo que ella considera que es únicamente hablar y folklore.
Bellvitge
1969, Bellvitge, se entregan las llaves del primer bloque de la Avenida Europa, llamado “Zeus”. Se construyó rápidamente y sin los acabados necesarios, lo que constituye una de los primeros motivos de protestas. En un local de la planta baja se reúnen los socios de la cooperativa. Pura idea crear espacios compartidos donde realizar actividades diarias relativas a los cuidados en cooperación, un sueño que no pudo ver realizado y con el que se avanzó a su época.
Bloques de la Avenida Europa junto a las vías del tren de Vilanova y la Calle Campoamor.
A partir de 1969 comienzan las luchas por los equipamientos y servicios que se necesitaban: transportes, escuelas, sanidad… El método, desde la Comisión de barrio que impulsa la AVV de Bellvitge Norte y en la que participa Pura y personas afines a CCOO-PSUC (aún clandestino), era la recogida de firmas y la presión institucional, pero Pura apoya otras luchas que impulsan otros sectores, como la “guardería”[9] que se promueve desde la parroquia (Pura ayuda en los inicios limpiando los locales con Carmen Ruíz Palomero, luego se retira).
Reivindicaciones por la “guardería” Tin-tín
Después de algunas de las inundaciones que se produjeron en el barrio en 1971 (la peor), 1972 o 1974 Pura y Felipe protagonizan una curiosa y creativa manera de manifestación y denuncia, se ponen a pescar en uno de los charcos.[10]
1970. Avenida Europa
Ella apoya cualquier lucha que considere justa, como la de evitar que se construyera el bloque que se edificó después de paralizar las obras de la torre del Paseo que promueven los denominados autónomos, o defiende y ayuda a algún miembro de otros partidos, siendo amonestada por ello por algunos de sus compañeros de partido.
1976, reivindicaciones delante de la torre del Paseo.
A veces se entra en contradicción con los propios vecinos, como la oposición de algunos al local del Centre d’Esplai Bellvitge o a la ubicación de la escuela Ramón Muntaner. Aunque no sepa qué repuesta es la mejor, Pura no huye de las contradicciones ni se refugia en lo que dice su partido. A nivel teórico sigue bastante la opinión política de Felipe, pero en las luchas es su instinto, serán su pensar y su sentir los que guían su posicionamiento y acción.
Pura “no calla ni debajo del agua”, replica a los que la recriminan desde el machismo de la época. Podemos preguntarnos el porqué de esta frase, ¿por qué había de callar? La respuesta es simple: por ser mujer.
En 1976 participa en la Jornada de les dones del moviment feminista en la UB. Ella acude como representante del movimiento vecinal. El lema fue “Lo que es personal es político”, algo que puede resumir la trayectoria de Pura. Les dones de l’Hospitalet presentaron un comunicado: “Participació de la dona a la vida ciutadana: la dona als barris”, en el que se ponía énfasis en la necesidad de servicios colectivos que facilitaran la doble jornada de la mujer y en la participación de esta en los cargos de decisión.[11] Dos aspectos aún candentes.
1976. Primeras jornadas catalanas de la dona en el paraninfo de la Universidad de Barcelona
Promueve la unificación entre las asociaciones vecinales del barrio, mediante el CUAMB (Comité Unificado de Acción Municipal de Bellvitge). Realiza acciones conjuntas con otras mujeres para mejorar la salud en el barrio como la puesta en marcha de un centro de Planificación familiar en un local de la calle Campoamor. Con otras mujeres de las Vocalies de Dones reclama los servicios necesarios, la adecuada recogida de basuras o la canalización de las cloacas.
En 1981 muere Felipe. En los años previos Felipe se enfrentó a la dirección del PSUC por la renuncia al leninismo y los pactos de la Moncloa promovidos desde el eurocomunismo, Pura se apuntó con él al PCC, pero volvió al PSUC en 1989. Esta separación produjo mucho desgarro y a ella le provocó mucho dolor.
1982. Luchas por la mejora de las escuelas protagonizadas principalmente por mujeres.
Cuando apenas podía bajar a la calle, continuaba teniendo un plato de comida para quien viniera a su casa, decía que era su manera de contribuir a la lucha.
Antes de morir, en 1997, pasó unos años en Piera, con sus flores y con un nuevo compañero, también por ello fue criticada. Ella decía: – ¿Qué quieren que me entierre con él?
Fallece en 1997.
Antes de morir y tras su fallecimiento se le hicieron diversos homenajes. Quienes la conocían sabían que no se rendía, destacan su humanidad y su honestidad, defendiendo siempre la justicia y la libertad.
Homenaje que le hizo la Escuela de Solfeo y Banda de Bellvitge «Los amigos de la Música».
En 2007 Francisco Pareja que fue Concejal del barrio explica en una entrevista cómo las mujeres tomaron consciencia del feminismo a partir de la lucha por las diversas necesidades con las que se encontraron.[12]
En 2010, promovido por el Consell de dones de l’Hospitalet se le hizo un “donanatge” en el Centro de Salud que lleva su nombre.
Centre d’Urgències i de diagnóstic per la imatge Pura Fernández de l’Hospitalet de Lllobregat.
Pura Fernández, una mujer que admiramos por su coraje y que nos representa por su entrega capaz de romper barreras y poner al descubierto, junto a la miseria que el capitalismo provoca, la gran noticia de la solidaridad humana.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel
Para la taula rodona celebrada el 06-03-2020 a la Biblioteca Bellvitge: “La lluita feminista a Bellvitge: Pura Fernàndez i altres companyes”, organitzada per la AVV Independent de Bellvitge.
[1] La mayor parte de los datos han sido extraídos de la entrevista que en 1995 realizó Joan Camós a Pura que estuvo acompañada por su hija Rosa y por Jaume Valls. Un resumen de esta entrevista, que se encuentra en el Arxiu Històric de l’Hospitalet, está recogido en el libro de 2007 L’Hospitalet lloc de memòria. Exili, deportació, repressió: lluita antifranquista. CEL’H, p. 342-344.
[2] Larrauri, M. (2001). La libertad según Hannah Arend. Filosofia para profanos. Ed. Tandem.
[3] Weil, S. “Esta guerra es una guerra de religiones” en Escritos de Londres y últimas cartas. Trotta, 2000.
[4] Final del texto: Reflexiones sobre las causas de la opresión y la libertad de S. Weil.
[5] En 1974 las mujeres del barrio romperán las vallas de uralita. Historia provisional del barrio de la bomba, l’Hospitalet de Llobregat. AVV Bellvitge, 2010 https://barriodelabomba.wordpress.com/
[6] Peydró, Nelly (2016) Homenaje a Pura Fernández en el cincuenta aniversario de Bellvitge. CEL’H. Quadern d’estudi n. 30.
[7] Fragmentos del boletín Ideal editado por El Hogar Social de Casa Antúnez y publicados en el libro de Elies Ortíz Garrido Relat d’una experiencia. Barri de Can tunis, editado por Claret el 1997. Documento del CEL’H a Bellvitge 50 en enero de 2015: http://bellvitge2015.blogspot.com/2015/01/barrio-de-la-bomba.html
[8] Se editó un boletín informativo en diciembre de 1968 en el que se explica la historia de la Cooperativa. En él Pura y Felipe expresan sus inquietudes sobre la Cooperativa y sobre lo que preveían que les quedaba por luchar en Bellvitge. https://barriodelabomba.wordpress.com/tag/boletin-de-la-cooperativa/
[9] Usamos el nombre que se les daba entonces a las escuelas infantiles.
Ceràmica que hi havia a la font de l’ermita. Parròquia Mare de Déu de Bellvitge.
Des que es van fer les obres de canalització de les aigües del segle XIX a partir del “Canal de la Infanta”, la zona de la Marina de l’Hospitalet de Llobregat va ser una de les zones més fèrtils de Barcelona. Hi havia anys en que es recollien tres collites ens va explicar el Sr. Campamà de les cases de la Marina.
L’ermita a començaments de segle. Foto: Centre d’estudis de l’Hospitalet.
Els camps de conreu i de pasturatge envoltaven l’ermita de Bellvitge que es va convertir en un lloc bucòlic on acudien pintors i excursionistes, on es celebraven aplecs i celebracions diverses tant familiars com locals.
L’ermita a mitjans del segle XX. Foto: Unió Excursionista de Catalunya.
L’aigua és un element clau que ha acompanyat la història de l’ermita des de les primeres noticies de l’indret amb el “rec d’Amalvigia” (995).
Des de finals del segle XIX tenim imatges en les que es veu aquesta fecunditat d’una terra ben irrigada.
Després de ser incendiada al començament de la Guerra Civil, l’ermita, com les altres esglésies de l’Hospitalet, va quedar en estat d’abandó, tot i que “encara hi va haver sort de la bona disposició de gent de la ruralia que la netejaren i condicionaren una mica, fent-la assequible a la seva funció primordial”[1].
L’accés a l’ermita era força complicat com ens va explicar el Dr. Abarca a la seva conferència de 2002: “per arribar-s’hi calia rodolar per camins carreters no sempre en bones condicions que hi havia entre conreus i pasturatges”.
1945. Foto: Mercedes Golferich.
Prova d’aquest arranjament que neix del poble, com en tantes ocasions al llarg dels segles s’ha fet envers l’ermita, és l’ordenació, celebrada en l’ermita de Bellvitge, en 1949, de Mn. Francesc Tena (L’Hospitalet 1921–Barcelona, 2015), qui va composar uns goigs per l’ocasió.
“Santa María la Camperola
dolça pagesa dels nostres camps
no us fa tristesa viure tan sola
amb sense llànties i sense rams?
(….)
Alça’t Marina ben fervorosa
i de Bellvitge l’altar petit
omple’l de lliris i de mimosa
I de violes deixa’l guarnit.
Santa Maria la Pageseta
obriu encara la vostra mà
que ens beneeixi la vostra dreta
en nostra ruta vers el demà”.
Justament al 1949 l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat preveu urbanitzar la zona en la que està ubicada l’ermita de Bellvitge obrint una entrada des de la Gran Via que comunica Barcelona amb l’aeroport del Prat. El projecte parla de que “se dejará la ermita rodeada de parterres, con arbolado, escalinatas y bancos para esparcimiento de los asistentes a las romerías”[2].
També es preveia fer un ampli desguàs, donat que l’ermita quedaria per sota del traçat de la Gran Via, però o no ho van fer o va ser insuficient, ja que quan plovia, l’ermita, com el propi barri, quedava inundat.
1962. L’ermita inundada.
Probablement tot es va quedar en un projecte que no es posà en marxa fins que no es va necessitar promocionar la compra d’habitatges.
Foto: 1953, Esteban Reina Lorenz a Luís Bagan Imatges antigues de l’Hospitalet
El 1953 s’aprova el Pla Comarcal pel qual es preveu una zona residencial urbana en aquests terrenys. L’Ajuntament de l’Hospitalet converteix ràpidament el terreny no urbanitzable en urbanitzable.
El 1955 la Comissió d’Urbanisme de l’Hospitalet de Llobregat aprova l’adquisició de terrenys per a habitatge. Es destruiran desenes de masies i edificis patrimonials.
El 1956 es presenta un primer Pla Parcial per aquesta zona que serà impugnat per alguns tècnics de l’Ajuntament, al no tenir prevista l’evacuació de les aigües en un terreny amb tan escàs desnivell.
1959: L’ermita encara envoltada de camps, per sota de la Gran Vía de Castelldefels.
El 1957 el nou alcalde de l’Hospitalet reconeix la necessitat d’un pla urbanístic per a la ciutat de l’Hospitalet i decideix que el que cal és incrementar les institucions culturals i embellir la ciutat.
Una de les iniciatives va ser la de la família Layola que va dotar l’ermita amb una font el gener de 1957. Va ser feta en terracota per “Ceràmiques Bellvitge” i a la part de darrera hi havia la maneta per fer sortir l’aigua. El relleu de la marededéu de Bellvitge, amb la llegenda dels goigs de Mn. Tena: “dolça pagesa dels nostres camps” ha estat cedida recentment per la família propietària a la parròquia Mare de Déu de Bellvitge, ja que la font es va treure als pocs anys d’arribar els primers habitants al barri a causa del vandalisme.
1966 Font de l’ermita de Bellvitge . Foto: Olga, Parròquia Mare de Déu de Bellvitge.
El febrer de 1959 es posarà en marxa el Patronat de Santa Maria de Bellvitge per impulsar la restauració de l’ermita i en novembre del mateix any la Immobiliària Ciutat Comtal ja serà propietària de gran part dels terrenys del polígon Bellvitge, el que provocà que s’inicien algunes obres de restauració de l’ermita.
Al costat de l’ermita hi havia la casa dels ermitans dels que en tenim notícies des de l’edat mitjana. Una casa i un pou hi havia als anys 60, quan començaren a habitar el barri.
Esperanza Gil, l’última ermitana. Foto: Valcárcel, A. Ermita de Bellvitge ayer y hoy del siglo XI al XXI.
Joan Casas[3] al conte: “Un cinturó de joncs”, ens remet als paisatges bucòlics de l’ermita i al temps de les seves transformacions.
“Sobre els camps daurats, a punt de sega, amb farbalans de patateres i feixes de cols, bledes, enciams i carxofers, es veia la rotllana de xiprers que encerclava l’ermita. Més enllà la carretera era un riu incessant de camions i cotxes. (…) Van deixar les bicicletes davant la porta de l’ermita, dins el tancat de boix, llorer i baladres. (…) Van trucar a la porteta del costat, on els ermitans tenien la casa i venien berenar i begudes. (…) Va estirar la galleda que tenia al fons dl pou, amb la beguda fresca i en va treure les dues gracioses…”
Esperanza Gil va ser l’última ermitana. Antonio Valcárcel ens explica la conversa que va mantenir amb ella abans de morir. La casa de «l’ermitana» era petita i no tenia aigua ni llum, ella anava caminant fins la Remunta, a treballar en una fàbrica de filatures, el seu marit treballava amb un pagès repartint alfals amb un cavall que es deia Galán. Ells van anar al pis que els hi van donar, però la seva sogra «Pepeta» es va quedar en aquella casa fins que va morir[4].
El 1964 la Immobiliària Ciutat Comtal iniciarà la construcció a Bellvitge. A l’abril s’inauguren 5 km. des de la Gran Via fins als terrenys on es començà a edificar Bellvitge, al costat de la seva ermita. Els pins del camí que entrava a l’ermita des de la Gran Via van ser plantats pels pagesos de la zona.
1966. La ermita y vía de acceso desde la Gran Vía, con árboles y rosaledas. Foto: Petra Ramos, parròquia Mare de Déu de Bellvitge.
Maria Àngels García-Carpintero, Bellvitge, agost-2020
Als que estimen i tenen cura del nostre patrimoni cultural i natural.
[1] Abarca, Lluís (2002) Conferència: “Als voltants de la nostra estimable ermita”.
[2] Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat (1949) “Proyecto de urbanización parcial de la zona en la que está emplazada la ermita de Bellvitge”.
[3] Casas, Joan (1980). Pols de terrat, Grup 62. Premi Victor Català, 1979
[4] Valcárcel, A. (2011). Ermita de Bellvitge ayer y hoy, pàg. 138
Històries des de Bellvitge. 