Les dones i la canalització de l’aigua a la Catalunya de l’Edat Mitjana.

Guifré Borrell (874-911), fill de Guifré el Pilós, concedeix a 904 privilegis al monestir de Sant Cugat d’acord amb Teuderic, bisbe de Barcelona entre 904 i 937 i procedent de Vic.[1] Així se’ns presenta la “generositat” dels nobles i la tasca repobladora dels monestirs, però la història no és com ens l’han explicat. Per a fer-nos una idea més real hem d’anar a allò tant petit que no van parar atenció, allò que era necessari consignar: les propietats, els llocs, les dates, els noms.

Anem a la zona de “Palatio Auzido” (actual Ripollet) per on passa el “riu Sec” que no era tan sec, especialment en temps de pluja, una zona on la gent treballava fent molins hidràulics per canalitzar l’aigua i moldre el cereal.

Amb la història de Na Chixilo[2] explicàvem que sovint un potent deixava una terra a canvi de que es fessin obres i se’ls hi retornés la meitat de la propietat amb les millores que se n’hi havien fet, donant a canvi una altra terra per a continuar una tasca, que feia el poble ras, sovint dones. Ho anem veient contínuament en les transaccions dobles que es fan a final del segle X.

Una d’aquestes dobles transaccions la fan Teudart i la seva esposa Lívul. Al 973 permuten terres que tenen junt al molí de “Palatio Auzido”, tot el que té allí Sant Cugat que va ser de Sesesmund, difunt, d’Ermengarda i de Guitard fins el riu Ripoll, per una terra del monestir. Als límits trobem el riu Ripoll i els alous de Dela, Lívul i Teudeverga.[3]

Per una altra permuta de terra i molins que fa Garsinda “Bonamoça” amb el mateix monestir i al mateix lloc, en 987, sabem que Teudart ja era difunt, potser degut a la ràtzia d’Almansor. És el mateix patró que vèiem amb el germà de Chixilo, Gigila, que en 983 feia una donació i tot seguit, una permuta amb Sant Cugat. Ja difunt a causa de la ràtzia, la seva germana continuarà les obres.[4]

Trobem altres homes i dones fent aquestes permutes en un temps en els que encara no es consignava el valor econòmic de les transaccions, sinó era entre potents. Eldemar, que permutava amb Sant Cugat en 983, també devia morir al 985, ja que el seu fill Ató dóna el 987 a Sant Cugat tot el que tenia el seu pare als Gorgs i al riu Sec que limitava amb terra de Seniofred, levita, “on té les sues sitges, junt a la cisterna” i amb terra, entre d’altres, de Sanla faber, constructor (segurament el pare de na Chixilo).[5]

A vegades veiem dones soles (Ermengarda al 982, Margarida al 984, Adalazis i Ana, mare de Seniofred al 989 o la mateixa Quixilo al 990). Trobem també algun matrimoni o matrimoni més una dona, mares amb els seus fills, grups de germans o grups de dones soles. Sembla que les dones tot i que poden actuar per sí mateixes, com de fet ho fan, tendeixen més a agrupar-se familiarment.

Pierre Bonnassie diu que els que fan les transaccions no necessàriament viuen al lloc, però sí n’hi devien viure els que es mencionen als límits. Anem, doncs, configurant identitats amb la conjunció de vàries dades: noms, filiació, dates, fets i llocs.

Un Seniofred és el que va morir al 985, on veiem als límits la Chixilo, filla de Sanla faber i un altre és el que ven les propietats dels pares i germans, caiguts a la ràtzia de 985, on trobem, als límits, tres dones: Durabile, Ermengarda (propietària de molinars) i Teudeverga a qui ja havien trobat a la primera permuta d’en Teudat i na Lívul.[6]

Quines conclusions podem treure d’aquest petit estudi?

• Primer de tot és que l’immens i astorador treball, d’aquells com de tots els temps, l’han fet els homes i les dones del poble ras, no els potents i que aquells homes i aquelles dones eren també qui planificaven les feines.
• Segon, que el relatiu aixopluc que proporcionava un monestir en un temps incert i violent, generava també una violència estructural davant el petit propietari i, especialment, dels treballadors.
• Tercer, i motiu principal del meu treball, cal posar de relleu el que és una evidència als documents de dret dels segles IX-X i principis del XI, el paper de les dones, tant en les feines d’explotació agrària directa com en les de planificació i en les transaccions econòmiques de l’època.

Per acabar deixem constància de que el riu Sec, que ha estat, en temps recents, molt maltractat per la contaminació, actualment està sent millorat.

Mª Àngels García-Carpintero, L’H, maig-2020

Viatjant al nostre passat en temps de confinament.

---

[1] Feliu i Montfort, Gaspar (1971). “El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010”. Tesis. U.B. vol II, docs. 4 i 5

[2] Na Chixilo, finals segle X. Les dones i la canalització de l’aigua a la Catalunya de l’alta Edat Mitjana. Histories de Bellvitge. Les dones i l’aigua. WordPress.  https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/05/06/na-chixilo-finals-segle-x/?fbclid=IwAR2BC2US4PFUxi5xoJ4ku9NPj7pEr3xiVXrMpPW7FxnZ5ZLV0fGavoq9sks

[3] Mn. Mas, J. (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, n, LXXXIX.

[4] Mn. Mas, oc, vol. IV, n. CLXVIV

[5] Ibídem, n. CXLI, CXLII (983) i CLXXVII (987)

[6] Mn. Mas, oc, vol. VI, n. MCCXL (Testament de Seniofred de 987) i vol IV, n. CLXXXIX (Venda d’un altre Seniofred de 988)