Tot i que l’església parroquial de El Prat es posés, al segle XVI, sota l’advocació de St. Pere i St. Pau seguint la tradició de l’ermita de St. Pau, adossada a un mas fins que les riuades se l’emportaren, l’arribada d’immigració francesa que fugia de les guerres europees de religió i els episodis de pesta van arreplegar una gran part de la població sota els sants Cosme i Damià, metges i màrtirs venerats des del segle IV en la tradició cristiana d’Orient.
Les crisis endèmiques de febre i paludisme pròpies d’aquesta zona deltaica provoca que St. Cosme i St. Damià siguin considerats co-patrons de El Prat junt a St. Pere y St. Pau des de la creació de la mateixa parròquia de El Prat. Les festes de St. Cosme, a finals de setembre, arreplegaven més gent que les de St. Pere i St. Pau, ja que a finals de juny el pagesos solen tenir més feina, així que a mitjans del segle XIX es va optar per donar-les com les oficials. Així doncs, podem pensar que la figura dels Sants metges era la més popular entre les classes més pobres, com St. Roc a Provençana, més en temps de pandèmies i per a grups forans i/o marginats que potser tenien més necessitat d’expressar les seves devocions i súpliques.
Els dos gegants que recorda St. Cosme i St. Damià i que acull el temple van ser presentats i beneïts el 26-9-2019, durant les festes patronals de El Prat, poc abans de la nova pandèmia del segle XXI.
Al carrer del riu Llobregat, davant el Parc Nou de El Prat, molt a prop de l’aeroport i del mateix Delta, s’alça l’església d St. Cosme i St. Damià de el Prat, ubicada al barri de St. Cosme, un barri obrer format i re-format en els anys 60 i 80.
La parròquia, com tantes altres ubicades als barris obrers dels voltants de Barcelona (el barri de St. Cosme es va crear en 1967), va acollir als anys 70 diferents reivindicacions obreres i veïnals.[1]
En aquest segle XXI, el rector Lluis Portabella (Barcelona, 1936), un dels guanyadors del premi Ciutat del Prat 2018 per la seva tasca integradora i la seva implicació en la vida social i cultural del barri Sant Cosme, ha procurat dignificar aquesta església funcional guarnint-la amb obres escultòriques i pictòriques d’artistes locals.
El campanar que podem observar davant de l’església va ser forjat en ferro i acer per l’escultor Josep Plandiura (Taradell, 1943) i la seva ajudanta Marta Chinchilla. Consta de tres cossos allargats i recaragolats que s’entrellacen a dalt.[2] L’obra es va inaugurar el 5 de maig de 2012. Planduria també va fer les portes d’accés al temple. El campanar està connectat a un rellotge que toca les hores i avisa d’alguns esdeveniments, però només durant el dia, respectant el descans de la nit. La campana més petita era de l’antiga església i infants la solien tocar per entrar al pati.
Els vitralls de la façana van ser projectats pel dibuixant, pintor i escultor Josep Ricart Garriga (Vic, 1946) i manufacturats en col·laboració amb el taller de vidre Grau Montserrat al 2007 (Xavier Grau). Són catorze figures de l’antic i del nou Testament.[3] Grau Montserrat ja havia projectat i realitzat altres obres a la parròquia de St. Cosme, com el vitrall de la Capella del Santíssim.
El mateix 2007 Grau Montserrat va salvar, restaurar i adequar uns vitralls realitzats l’any 1968 per Vitralls Bonet per a l’antiga Parròquia Catòlica Alemanya Sant Albert Magne de Barcelona seguint el projecte original del pintor alemany Henryk Skudlik.[4] Aquests vitralls s’han adaptat als finestrals laterals de la nau. El 2009 Skudlik va dissenyar noves peces per completar el conjunt. El títol general de l’obra “vitralls apocalíptics” fan referència al patiment humà generat a la segona guerra mundial. El conjunt ha quedat representat amb “l’església patidora” i “l’església triomfant”, com a símbol d’esperança per la humanitat.[5]
La Pietat de l’altar major i el retaule del martiri que la envolta (en referència als sants Pere, Pau, Cosme i Damià) són obra del mateix Josep Ricart.[6] La pica baptismal, inaugurada el 2015, va ser obra del mateix Josep i de Sergi Ricard.
La parròquia de St. Cosme disposa d’un columbari on es depositen cendres dels difunts del barri, aquest espai va ser inaugurat i beneït el 2018, en el 50 aniversari del temple.
Aquesta església acull també imatges que les confraries fan servir a les processons, com la “borriquita”.
Amb aquestes obres d’art modern i popular la parròquia de St. Cosme ha assolit el que el seu mossèn pretenia, una dignitat que evoca la de patiment dels homes i dones empobrits i emmalaltits injustament per les circumstàncies de la vida.
El Parc Nou de El Prat, a tocar d’aquesta església que albira el futur sense renunciar a la tradició, ens dona oxigen per continuar la tasca de dignificar la vida.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 17-2-2024
A les dones i homes que dignifiquen la vida al seu voltant
Pintura de 1826 de la torre del riu desfeta per les batalles feta per Adolphe Hedwige DE LA MARE (París 1793-1861)
La “torre del cap del riu” precedente del “faro del Llobregat” está vinculada, desde sus remotos inicios al Delta, a la unión del río y el mar, con las riquezas que genera y los problemas que comportaron. Las marismas del Prat, aunque dificultaban la vida a las gentes que vivían, generaban bienes preciados para reyes y magnates, como el comercio, el pastoreo, la caza o la pesca.
Hemos ido viendo en artículos anteriores:
La formación del Delta y el primer faro citado en el siglo X, relacionado con el antiguo “Castell de Port” de Montjuïc.[1]
La torre “Esllampegada” del siglo XII, que en el XIV se denominará Llampada y su relación con el Castell de Bellvís en la Torrassa.[2]
Las inundaciones del Llobregat y sus pasos (puentes y barcas) hasta el siglo XIV en el que los habitantes de las poblaciones empiezan a agruparse para hacer frente a sus problemas.[3]
Ahora recorreremos los últimos siglos previos al faro del Llobregat observando las dificultades de la vida en la zona que ya es El Prat de Llobregat.
En 1432 unas ordinaciones de Alfonso el Magnánimo regulan la pesca en el Llobregat. Cada día de la semana podían pescar, bajo el puente de St. Boi, las personas o núcleos acordados: El lunes el rey o su representante, el martes Provençana y El Prat, el miércoles Sant Boi, el jueves Viader y los suyos (el que tenía la concesión desde 1408 de la torre “Llampada”),[4] el viernes Cornellà, el sábado St. Joan Despí y St. Feliu y el domingo Molins de Rei.[5]
La riada de 1402 destruyó los molinos de Molins de Rei, ocupando todo el llano del Llobregat y la de 1509 destruye el puente de St. Boi dejando la zona incomunicada, ya que la barca, aunque se ayudaba de una cuerda entre ambas riberas, era insegura y no siempre se podía utilizar. Las inundaciones se suceden durante el siglo XV: 1410, 1447, 1459, 1463, 1475 y 1496. La Marina está frecuentemente encharcada. Entre 1448 y 1459 se consigna la aparición de balénidos muertos, el de 1458 constituyó todo un espectáculo con la presencia de tres o cuatro mil personas.[6]
1390 Ordinacions del rei Joan I sobre el manteniment del desguassos al Baix Llobregat
Como réplica al libre aprovechamiento de los pastos para los ciudadanos de Barcelona, muchas propiedades se vallan, como la “Dehesa de Bellvís” (mencionada en 1424) en manos de una familia barcelonesa rica, los Antich. La propiedad, de ciento cincuenta mojadas de terreno, la mitad de las cuales eran para el cultivo, estaban todas en la zona del final del río. El terreno, rico en vegetación y caza, se hace cerrar quedando legitimado su dueño a imponer sanciones y a retener los utensilios de caza, pesca o tala de quien entrara sin permiso. En 1512 la propiedad estaba muy repartida entre gentes de Esplugas, Sant Just y Sarrià, además de los Femades del Torrent Gornal y de Cornellá.[7]
El carrer Femades i la masia-museu Casa Serra entre L’Hospitalet y Conrnellà
La regulación de la pesca de la saboga generará conflictos violentos entre el Sr. de St. Boi y los municipios de Cornellá, L’Hospitalet y El Prat a los que se acabará reconociendo sus derechos en 1670. El cultivo principal durante siglos fue el de secano: cereales en esta parte baja, junto a algunos árboles frutales y el aprovechamiento de juncos, cañas y salinas.
Años 20, siglo XX, niño pescando en el Delta del Llobregat
A los peligros naturales se añaden, los que provocan las razias de naves enemigas. En 1456 galeras genovesas realizan una incursión en el delta robando ganado ovino. Un siglo después, en 1556, el día de St. Pere y St. Pau, cuando el Prat (la Illa de Banyols) celebra su reciente independencia (1540-1547) con su parroquia, atraca una galera saqueando las casas cercanas y llevándose trece personas, la mayoría muy jóvenes, aunque algunas serán rescatadas.
1580 Plano de Nicolau Cedensa
En 1564 se ordena reedificar la torre del cap del riu, instalando en ella una guarnición que había de proteger la ciudad (Barcelona). La torre, de piedra, comunicaría visualmente con otras que se alzaban en Castelldefels, con el mismo fin de defender las costas de los ataques de corsarios y piratas que encontraban en el delta un buen lugar para atracar, con lugares donde esconderse y proveerse de agua dulce y comida.
La Talaya de l’Hospitalet era una antiga torre del 1587 adosada a una masia: Can Modolell de la torre
Innumerables fueron las inundaciones y desbordamientos del río, en 1589 el obispo concederá licencia para derruir la iglesia parroquial del Prat gravemente deteriorada a causa de las riadas, mientras que la de 1617, “el año del diluvio”, será recordada especialmente puesto que se llevó las barcas de St. Vicenç dels Horts, St. Boi y El Prat, esta última con el barquero. Después de los desastres toca rehacer el terraplén, lo que supuso, en esa ocasión como en muchas otras, unos esfuerzos conjuntos dignos de recordar, no sólo físicos, también económicos y de organización política al servicio del bien común. En 1620 el terraplén ya estaba arreglado y la tierra más fértil. “Aquell any les festes del Corpus i de St. Roc, a càrrec de la confraria dels francesos, van tornar a tenir ballades amb la cobla de músics de Barcelona.”[8] Las fiestas serían inolvidables para aquellas gentes que vivían entre tantas penurias. En 1676 y 1678 se producennuevos desbordamientos del río “amb la collita, ja en sacs, treta de les cases i nedant cap a mar”.[9] También las sucesivas guerras causarán destrozos y apropiaciones de la torre.[10]
1697, la torre del rio en otro de los planos que e hicieron con las guerras que asolaron Barcelona
El ilustrado siglo XVIII será el de la búsqueda de una mejora en la salubridad, especialmente necesaria en estos terrenos aún pantanosos. Se ordena la construcción de barracas (1721), se exponen los problemas de salud pública vinculados al cultivo del cáñamo en el estanque del Port (1722) se proponen medidas en la constante lucha contra los desbordamientos del río (1726) o se menciona una comuna en el Ayuntamiento, donde estaba la primera escuela municipal (de niños, ya que las niñas se dedicaban a hacer bolillos o “puntes de coixí”, primera industria manufacturera de nuestra ciudad).
En este siglo encontramos mención al “hostalet de cap del riu” (1735), una barraca para vender pan, vino, aguardiente, aceite, pesca salada, nieve (hielo que se mantenía en pozos adecuados para ello) y demás comestibles necesarios para el sustento de la tropa, de pescadores o de cazadores que por allí pasen. En el cuestionario de Francisco Zamora de 1780 se explica que l’Hospitalet tiene una torre antigua con dos cañones de artillería y un destacamento de defensa.
1750 plano en el que aparecen Montjuïc y la Ciudadela a un lado y al otro de Barcelona
El cultivo del cáñamo, bien valorado económicamente, había creado problemas de insalubridad en el estanque de Port y se traslada a los del Delta, aunque pronto se emitirán quejas al respecto.[11] Entre finales del siglo XVIII y los inicios del XIX se dará una tímida pero progresiva reducción de los embalsamientos de agua, con la apertura de pozos y de canalizaciones, la mejora del regadío y la horticultura y los inicios industriales con la instalación de molinos harineros o textiles. Todo ello tendrá su auge a mediados del XIX, con el canal de la Infanta.
1918, quan l’Hospitalet encara tenia platja amb la torre del cap del riu
[1] La “torre del riu2 preludio del faro del Llobregat: 1. El Delta del Llobregat y los cauces del río: historiasdebellvitge.wordpress.com/2023/06/13/la-torre-del-riu-preludio-del-faro-del-llobregat/
[4] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Publicacions de la Abadia de Montserrat, vol. I, p..263
Arc de triumf i pont gòtic, estructures romanes i medievals reconstruides. AGC, 2022
En 1089 Guillem Bellit, con bienes en Barcelona el Vallés, Bages y Osona, deja un legado para el puente del Llobregat que estaba en obras. En 1093 su esposa Aissulina dejará diversos bienes que tenía en Cervera, Barcelona y el Bages a sus hijos y a diferentes instituciones religiosas, también una parte para el puente del Llobregat.[1] En 1091 Ermengarda, dejaba bienes a su esposo, Guillem Bonfill, un alodio en “Arija” (Sarriá) a su hija Flaudina, un legado para el Hospital (no sabemos cuál) y otro para restaurar el puente delLlobregat.[2] Es un primer testamento de una mujer que dona para servicios públicos y no sólo a instituciones religiosas como era habitual.
El puente debía ser el puente romano de Martorell, el único que hubo durante siglos. Entre 1283 y 1295 el puente, conocido como de St. Bartomeu por la capilla románica de la que quedan algunos restos en un extremo, fue reconstruido. El arco gótico del puente es de posterior, así como el apelativo del “diablo” y sus leyendas.[3]
Restes de la capella de St. Bartomeu, a l’extrem del poble. AGC, 2022
Las inundaciones y los cambios de cauce fueron frecuentes en el Delta, como también la lucha para canalizar las aguas estancadas y minimizar los efectos de los desbordamientos del río con terraplenes. La primera riada documentada es de 1143, dos más conocemos de 1267 y 1283, aunque según Vives i Tort no provocaron la destrucción del puente de Martorell, como se ha dicho.
El río Llobregat también se podía cruzar en barca por Abrera, Sant Andreu y Sant Boi. En la zona deltaica o “Banyols” había algún vado, como el “Gual dels Tarongers”, en Viladecans, que permitía cruzar si el río no bajaba muy crecido. Posteriormente se habilitará una barca de pasaje que sufrirá numerosos percances. En 1234, en una permuta entre el rector de Sta. Eulalia de Provenzana, Pere de Vilar, y el sucesor deRamón de Guanagau y de Guillem de Sobarbar, caballeros, el camino del Medio que conducía a la torre de Banyols y a la ermita de Bellvitge, se describe como “Camí de la Barca de Banyols” porque llevaba al sitio por donde se podía cruzar el río para ir a la “Illa de Banyols” (El Prat) aislada desde 1211 cuando el Llobregat cambió de curso.
Riu Llobregat al seu pas per Martorell. AGC, 2022
En 1257 Jaume I crea la institución del “sometent” (milicias) y manda a los habitantes del Baix Llobregat que tengan armas para defenderse de ladrones y raptores, si no lo hacen serán castigados. En realidad, los que preocupaban al rey eran sus enemigos, los poderosos señores feudales de la zona y lo que buscaba con estas movilizaciones forzosas era tener un cuerpo disponible para los intereses reales. Esta institución se convertirá en el “sacramental” o cuerpo policial para proteger la ciudad. Cada población había de disponer de un número determinado de hombres al servicio de Barcelona y de sus costas.
En 1303 el Consell de Cent proyecta y hace construir un puente de madera en St. Boi. Una vez cruzado el río, un camino subía hacia St. Climent del Llobregat, Begues y Olesa de Bonesvalls, comunicando el Pla del Llobregat con el Penedès. Una vía de transporte de mercancías y de comunicación muy importante para el Pla del Llobregat y Barcelona, ya que propiciaba las peregrinaciones, los mercados y las guerras.
Carrer Pont a Sant Boi del Llobregat. AGC, 2021
La Ciudad Condal es propietaria, en 1327, de la barca de pasaje que arrienda, así como el puente de madera que se hizo en Sant Boi. Una parte de Banyols queda mejor comunicada con St, Boi. El Consell de Cent adquiere en 1335 el derecho de arrendar la barca del Prat, tal como hacía con el puente de St. Boi (destruido en 1315 y nuevamente en 1336)[4]. Este organismo impondrá los precios del pasaje para personas, animales y mercancías.
“Home i cavall forasters, 2 diners; foraster a peu, 1 diner; barceloní i cavalcadura, 1 diner; barceloní a peu, 1 malla; centena de caps de llana, 10 diners; un porc, 1 malla; una truja amb porcells, 1 diner; un bou, 1 malla; una vaca amb vedell, 1 diner; naturals i eclesiàstics, francs.”[5]
En 1343 los de “l’illa de Banyols” actúan colectiva e independientemente del resto de parroquianos de Provenzana, para el establecimiento de la barca con las tasas establecidas por Barcelona.
La barca de pasatge del Prat tenia una sirga o corda per ajudar a traspassar el riu. Encara era utilitzada quan les inundacions destruïen els ponts.
Las franquicias de los ciudadanos de Barcelona provocan conflictos con los propietarios locales que se agrupan para resolverlos o minimizarlos. Los problemas llevan al inicio de los primeros ayuntamientos, denominados el “común” o la “universidad”, en los que estarán representados todos los estamentos sociales excepto la mujer, que sólo será considerada si es viuda, como cabeza de familia, algo que perduró durante el franquismo.
El siglo XIV es el de la gran expansión política y comercial por el Mediterráneo de la Corona de Aragón, de la que Catalunya formaba parte. El Cap del riu, enclave del antiguo puerto al abrigo de Montjuïc, cubierto entonces por la sedimentación del Delta, será lugar de partida de naves (1343, el rey Pedro “El Ceremonioso” hacia Mallorca contra Jaime III) y de llegada (1355, naves genovesas en su lucha por el control del comercio marítimo). El Delta ofrecía un lugar donde guarecerse por su vegetación, donde abastecerse de agua dulce y donde ejercer el pillaje.
Reproducció d’una galera genovesa
En 1990, durante las obras de construcción del canal olímpico, se halló un barco medieval (probablemente de la segunda mitad del s. XIV) que se dedicaba al transporte de pescado (seguramente en conserva, debido a las salinas del delta) y que debió hundirse en lo que entonces eran los humedales de la desembocadura del Llobregat. Se catalogó como el hallazgo número diez (“Les sorres X”) y actualmente está en el Museu Marítim de Barcelona.[6]
Vaixell medieval trobat a «Les Sorres» de Gavà al museu marítim. AGC, 2021
En 1390, con el rey Joan I, se aprueban unas ordenaciones para mantener el funcionamiento de acequias y desagües, un problema constante que necesitará trabajo y aportaciones económicas conjuntas. Los agricultores se agrupan para resolver sus problemas, como los conflictos por los pastos con los terratenientes de la ciudad, los esfuerzos constantes por frenar los desbordamientos del río o el hacer frente a las deudas que generan las guerras, renunciando a tener rebaños particulares y creando una “carnicería” única cuyas rentas se destinarán a estos fines. Más adelante se abrirán, con este mismo fin, algunos establecimientos como un hostal en la Carretera de la Bordeta y el horno en “la pobla” para los menestrales y jornaleros sin hogar.
L’hostal de la Bordeta, un edifici amb segles d’història que es va enderrocar fa poc temps.
[1] Baucells i Reig, Josep (1984). El baix Llobregat i la Pia Almoina de la Seu de Barcelona: inventari de pergamins. Generalitat de Catalunya, n. 1506 y 1593.
[2] Baiges, I., Feliu, G., et al. (2010). Pergamins de l’Arxiu Històric de la Corona d’Aragó (ACA) segle XI,de Ramón Berenguer II a Ramón Berenguer IV. Fundació Noguera, n. 233 i 234
[3] Vives i Tort, Miquel (2007) “Evolució històrica de la xarxa viària entre el Llobregat i el Foix”.
[4] Codina, J. (1994). Inundacions al delta del Llobregat. Barcelona: R. Dalmau, ed., p. 63
[5] Codina, Jaume (1987) Els pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Publicacions Abadia de Montserrat, vol. I, p. 170
[6]VVAA (1992) Les Sorres X. Un vaixell medieval al canal olímpic de rem. Castelldefels, Baix Llobregat. Ed. Generalitat de Catalunya.
Mapa de Carreras Candi donde se puede ver la situación de las «Llanes Fenoses» en el margen izquierdo del río, donde estaría la «torre del río».
En 1079 Berenguer Ramón II (1058-1097) “el fraticida” y su asesinado hermano Ramón Berenguer II (1058-1082) se reparten los bienes heredados de su padre, entre los que encontramos un terreno con su mansión en Provenzana, los alodios de Port donde se alzaron “guardias” y los de Banyols, con las casas que habitó Mir Geribert (de la familia vizcondal) y sus pertenencias.[1] El término “guardia” hace referencia a una torre de vigilancia y comunicación.
Promotorio donde se alzó el «Castell de Port» desde donde se podía controlar las costas.
En 1134 el obispo de Barcelona establece a un clérigo en el Delta para que alce (o reconstruya) una torre de piedra y cal denominada “Esllampegada” que limitaba al sur con el mar, a poniente con un alodio del monasterio femenino de St. Pere de les Puel·les de Barcelona y al norte con la vía que iba a Banyols[2] (la vía Lanera de la que hablamos anteriormente).[3]
La propiedad de St. Pere de les Puel·les en esta zona (mas Guardiola), era una entre otras que tenía en Banyols, donde, en el siglo X y principios del XI encontrábamos la presencia abundante de mujeres junto al monasterio femenino y el canal de Amalvígia. En 1059 Bovet Renard dejaba una propiedad en Las Landas que limitaba al norte con el Vall Antic y al sur con el canal de Amalvígia.[4] El territorio de “Landes” era el de la zona deltaica más cercana al río en Banyols o la Marina.
En 1147, en la segunda consagración del monasterio femenino de St. Pere, con Guisla de Llobregat (de una familia importante del Prat) como abadesa y la intervención de los obispos de Barcelona y de Vic, entre las muchas propiedades que se reconocen, aparece la “parroquia de Banyols” de Provenzana,[5] algo que no ha tenido la suficiente transcendencia en nuestra historia local, ya que “parroquia” conlleva, además de un señorío, una demarcación territorial.
El siglo XII es el de los “milites”, caballeros al servicio de una o varias instituciones laicas y religiosas. La preponderancia de las órdenes religioso-militares: Temple, Hospital y Santo Sepulcro y de otras propiamente religiosas como la reformadora del Císter (Valldaura del Vallés) o las canónicas, acaba con la acción femenina de lugares codiciados, aunque sea la de órdenes reconocidas como St. Pere, a las que se controla, reduce y somete.
La mitad de los habitantes de Provenzana del siglo XII son caballeros, algunos de sus descendientes serán los primeros masoveros o propietarios locales. En 1162 Aimeric de Perusia (Italia) daba al monasterio de Valldaura de Cerdanyola, para hacerse monje, un mas a Les Lanes que había comprado en 1157. Ramón y Ermesenda venden, en 1168, al prior de Valldaura, un mas en el mismo lugar que limitaba con una laguna al norte, el mar al sur y con propiedades de los monasterios de Santes Creus (al que se incorporó Valldaura del Vallés) y de Sta. Eulalia del Camp. En 1266 Pere de Ferrán da al prior de Sta. Anna (donde estaba adscrita la orden del Santo Sepulcro) el mas de Lanes, con una torre, un palomar, hombres, mujeres y censos.
Carrer de St. Pere on les germanes de St. Pere tenien esglèsia al seu càrrec, de la que ja no queda més que el nom. AGC, 2021
También de la segunda mitad del siglo XII, serán las primeras menciones a los Bellvís que tendrán en la Torrassa una concesión de los condes de Urgel y de Barcelona por su participación en las conquistas por tierras de Lérida. Encontramos a los Bellvís firmando diversos documentos relativos a las órdenes del Temple y del Hospital, siempre al servicio condal i/o real.
Castell de Bellvís a la Torrassa (L’Hospitalet de Llobregat), desde donde se alcanza a divisar la Marina y el mar. AGC, 2022
En 1198 Pere de Bellvís firma, junto a Pere, sacristán de Osona y otros caballeros, un documento por el que se concede a la orden del Hospital parte de un canal que traía aguas del Llobregat, donde había algunos molinos del rey, para que lo prolonguen hasta Montjuïc y lo exploten, a cambio de que el monarca reciba la cuarta parte de los réditos.[6]
El Castell de Bellvís, como la Torre Blanca, tenía jurisdicción propia. Los Bellvís, encargados de “la defensa de la Marina”, recibían diezmos de los campesinos de los alrededores y de las parroquias de Sta. Eulalia de Provenzana y de St. Bartomeu de Sants. Aunque disponen de numerosas propiedades, no actúan como terratenientes, son militares y parecen asumir las funciones que anteriormente realizaba el Castell de Port, ahora en manos de particulares. La primera “casa fuerte” de Bellvís (siglos XII-XV) ya disponía de aspilleras y fosos abiertos.[7] El último descendiente de los Bellvís en Provenzana venderá o traspasará las propiedades a la cartuja de Montalegre en el siglo XIV.
Espitlleres del Castell de Bellvís, AGC, 2022
Hasta 1211 no había separación entre El Prat o Llanera y el actual Bellvitge. Pero en 1211 un nuevo cambio de cauce forma la Illa del Prat, dejando aislado este sector que en el siglo XVI se independizará de l’Hospitalet.
En 1408 Pere Palau establece a Arnau Viader (otra notable familia de El Prat) en la torre “Llampada”, en Les Landes o “Llanes”.[8] Esta torre (Esllampegada o Llampada) es el preludio del actual faro del Llobregat o “torre del cap del riu” reedificada en el siglo XVI para proteger de los ataques de piratas y corsarios. La mujer en estos tiempos ya va estando sometida a la familia o al claustro.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 14-06-2023
A quienes escuchan las voces que reclaman justicia histórica en nuestros lugares emblemáticos, como el Castell de Bellvís o el faro del Llobregat.
[1] Baiges, Feliu i Salrach (dir.) (2010). Pergamins de l’Arxiu Històric de la Corona d’Aragó, segle XI,de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV. FN, ACA, 48-51, n. 99
[2] Mas, Josep, (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona (LA), n. 1438
[5] Paulí, A. (1945). El real monasterio de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona, p. 189-193
[6] Miret i Sans (1910=, Les cases de templers i hospitalers a Catalunya, p. 229
[7] Geladó, Adriana i Salvadó, Ivan (2010) “Del Castell de Bellvís a la masia de la Torrassa”. Actes del IV congrés d’arqueologia medieval i moderna a Catalunya.
[8] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. I, p. 263
En aquesta imatge es veu els diferents nivells del relleu de l’Hospitalet, amb la zona de Marina o deltaica, a redós de Montjuïc i el Samontà.
La “torre del río”, en el margen izquierdo de la desembocadura del Llobregat, se construye en el siglo XVI para defender las costas de los ataques de piratas y corsarios. En realidad, se re-construye aprovechando los fundamentos de piedra de una antigua torre que debía hacer funciones de vigilancia y comunicación.
Para situarnos en el contexto previo a esta edificación debemos tener en cuenta que el Delta del Llobregat se fue formando entre los siglos V-XV con los sedimentos que traía el río, por lo que la línea de la costa fue variando. “El Delta creixia, ja des d’abans de l’època romana, pel sector oriental, a recer de la muntanya de Montjuïc”.[1]
Formació del Delta entre els segles V-XV
La zona portuaria más comercial se daba (siglos IV AC-V DC) en la antigua línea de la costa y cerca del final de río que en tiempos fue navegable y donde las embarcaciones podían encontrar agua dulce, en lo que se conoce como Les Sorres de Gavà. En 2018 se restauró la villa y la cisterna romana de Can Valls.
“L’activitat en aquest port de les Sorres començà cap al segle IV aC, encara en època ibèrica, i devia tenir el moment àlgid d’activitat la segona meitat del segle I aC i la primera meitat del segle I dC, quan els habitants de Barcino van impulsar la producció i comercialització del vi de la Laietània, arribant potser a esdevenir, a finals del segle I aC, la seva activitat econòmica més important”.[2]
Cisterna romana de Can Valls, Gavà. AGC, 2022
En los años sesenta del siglo XX, la extracción masiva de piedra y arena hizo que se perdieran muchos restos arqueológicos de la zona, sin embargo, el empuje y la dedicación de algunos estudiosos locales lograron sacar a la luz diferentes restos de barcos y de materiales de almacenamiento como ánforas que son una muestra de esta actividad comercial.[3]
Por otra parte, el curso bajo del Llobregat cambió en ocasiones de cauce, desdibujando antiguos caminos o marcando otros. Uno que había desembocado cerca de Montjuïc, formando un pequeño puerto, ya no estaba vivo desde el s. VIII y había generado el estanque del “Port”, alrededor del cual se edificarán algunas casas en el espacio conocido como “Círculo”. En época romana, se embarcaba desde aquí la piedra de Montjuïc para amurallar Barcino.
En el siglo X la familia vizcondal se instala en el Castell de Port controlando la actividad portuaria comercial que se seguía dando cerca de la desembocadura del río donde atracan embarcaciones buscando refugio y agua dulce. En 963 se menciona «el faro», a poniente de Montjuïc.[4] Este faro o torre de vigilancia establecería comunicación con el Castell de Port y con otros puntos elevados cercanos como el de la “Peña del moro” de St. Just.
Restes del castell de Port a Montjuïc, AGC, 2021
Al sur de la ermita de Bellvitge (Banyols), otro brazo del río que ya no tenía salida al mar, el “Llobregadell vell”, también había formado un estanque, que en estos tiempos y seguramente gracias al canal de Amalvigia (citados ambos en 995) se iba desecando favoreciendo los cultivos y pastos y facilitando la vida.
La zona de Banyols cercana al Castell de Port de Montjuïc (la Marina de l’Hospitalet), bajo la casa vizcondal hasta mediados del siglo XI, tendrá un dinamismo comercial que contará con la intervención de las mujeres en los siglos X- XI y que nunca se dará alrededor de la parroquia de Provenzana.
Otro antiguo cauce había formado el estanque conocido como Llanera (entre El Prat y St. Boi), mencionado en 965. La vía Lanera iba desde los prados de Lagunaria, Lannaria o Landas (garrigas), atravesando Banyols, hacia “Enforcados” (cruce de caminos entre Provenzana, Montjuïc y Sants), también era conocida como “Carraria Bovatera” porque era un camino ganadero que seguía un antiguo cauce del río que corría de poniente a oriente, conectando el trasiego comercial de los rebaños que bajaban por el río con la ciudad. En 1210 este camino se denominará el del Medio (actual carretera del Medio), alrededor del cual se instalan numerosas masías.
Plànol 1782, el «camí» de la Barca, actual carretera del Mig, era un camí que va deixar un antic curs del riu que corria paral·lel al camí ral.
[1] Gibert Rebull, Jordi (2013). A l’ombra de Barchinona. Antecedents i gènesi de la societat feudal a l’entorn del delta del Llobregat (segles VI-XI), p. 26.
[2] Informació del museu de Gavà sobre la vil·la romana de Can Valls de Gavà.
[3] Izquierdo i Tugas, Pere (2013) “L’ancoratge de les Sorres: el port de la vall del Llobregat”.
[4] Feliu, Gaspar (1971) El dominio territorial de la Sede de Barcelona (800-1010). Tesis UB, I: obra y II: documentación, n. 30
Torre Gran al camí de la «Carretera de la Vora del Riu» AGC, 2022
Entre la Gran Via i la Feixa Llarga, a tocar de Bellvitge, s’alça la majestuosa, però abandonada, Torre Gran. La veiem quan, venint des de El Prat, entrem al vial de la Gran Via que duu a Bellvitge. Era una gran masiaque fins fa poc explotava les terres del voltant i que actualment està en un estat lamentable. Està situada a la Carretera de la Vora del Riu, que actualment és un “no-carrer” tan deplorable com la mateixa masia.
La part posterior de la masia, tota esquerdada, es veu entrant al lateral de la Gran Vía.
Des del 2001 està catalogada com a BCIL (Bé Cultural d’Interès Local), A la fitxa n. 99 del “Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de l’Hospitalet de Llobregat” (PEPPA) trobem poques dades d’aquesta imponent masia que en aquells moments continuava sent explotada agrícolament.
La Torre Gran al 2001. Ajuntament L’H.
Entre 2008 i 2009 es presenta un Pla Director del Patrimoni Cultural de l’Hospitalet de Llobregat on es parla només d’uns quants edificis emblemàtics i es diu que la memòria col·lectiva de la nostra ciutat està basada més en el patrimoni immaterial (festes i tradicions). Pensem que la memòria pot fer-se col·lectiva i es pot transmetre si tenim referents comuns i concrets.
A la fitxa del Patrimoni Cultural de la Diputació de 2017 ja es diu que la Torre Gran està abandonada, amb el sostre esfondrat i sense finestres, tal com la podem contemplar, amb les nombroses esquerdes que se li van agreujant.
Actualment és propietat de l’Agència Catalana de l’Aigua, ja que a la zona n’hi ha una bassa de laminació amb la que es pretén controlar el cabal del riu. Aquesta bassa està integrada als espais del Delta del Llobregat.[1]
Paratge de la Torre Gran al costat del riu Llobregat. AGC, 2022
La Torre Gran consta de planta baixa i dos pisos i té una gran façana de 20 metres que podem contemplar a la part sud. Tenia annexos com garatge o cavallerisses. Sembla que hauria estat una casa pairal on podia viure tota la família. Va ser construïda al segle XIX, segons consta en un cadastre de 1843 (PEPPA, 2001), probablement sobre alguna altra edificació anterior. Hem buscat quins eren els propietaris anteriors.
En els cadastres de 1718 i 1724[2] trobem, entre d’altres, les propietats d’algunes institucions religioses de la Barcelona del moment. Totes eren finques rústiques i la majoria d’elles situades a la Marina. Del Col·legi Bonaventura, dedicat a l’ensenyament de Teologia i Filosofia i encomanat als franciscans, es menciona la “Finca Gran” que constava d’habitatges, cuina, cavalleria i 69 mujades de terra i la “Xica”, ambdues a l’indret anomenat “Salines”. La dels Pares franciscans, de 5 mujades i la dels “Pares del seminari”, de 73, eren en un terreny proper anomenat “Les Índies”. Els pares del seminari tenien també dues finques, una d’elles anomenada Xica.
En 1671 el col·legi Bonaventura, fundat en 1627 pel mercader Pau Canals, havia adquirit el mas “Bages” que en aquesta data es deia “Icart”, tal com el trobem en un plànol de 1678 fet a demanda del rector de Provençana que pledejava amb El Prat pels delmes del mas Romeu. En aquest moment ja es coneix com a “col·legi dels franciscans”. Així el trobem a un mapa de l’Hospitalet al 1782, on apareixen tres cursos del riu anomenats: viu, mort i sec i es veu que l’anomenat “col·legi dels franciscans” (o finca del Bonaventura), està al camí del “Gual dels tarongers”, per sota de la Carretera de la Barca (o del Mig) i de Cal Esquerrer, tal com situem la Torre Gran.
Plànol de 1782. Es veu El Prat, Cal Sabater (avui Esquerrer) i, al sud, el «col·legi dels franciscans» (el Bonaventura) o la Torre Gran, al camí del Gual dels tarongers.
Els veïns “pares del seminari” eren els de la Casa-Missió, una orde fundada en 1621 per St. Vicent de Paul (1581-1660). Els seus frares eren coneguts com paüls i la branca femenina eren les Dames o Filles de la Caritat, una congregació que es va fundar en 1633 al voltant de Lluïsa de Marillac (1591-1660) i que va optar per la secularitat per no haver de sotmetre al claustre i poder realitzar tasques assistencials. La “Santa Missió” havia estat iniciativa de St. Vicenç Ferrer (segles XIV-XV). Després del concili de Trento es donà un nou impuls amb la Casa-Missió i, ja al segle XIX, prendrà el relleu St. Antoni Maria Claret amb les “Comunitats de la Santa Missió”, un mateix camí amb fites diferents. En 1770 els pagesos de Provençana, Pau i Maria Prats, li venien a aquesta orde un censal de 2.292 lliures, una quantitat important. Pau Prats era conegut com “Pau de l’Arna”, nom d’una masia que encara perdura al carrer St. Roc.
Can Pau de l’Arna al carrer St. Roc de L’Hospitalet
D’aquests propietaris, veïns a la Marina, sabem que el col·legi Bonaventura i el convent dels franciscans (framenors), de la mateixa orde, tenien les seves seus al peu de la Rambla de Barcelona. Els del Bonaventura es van refugiar al convent dels franciscans amb les diverses expulsions que van patir entre 1810 i 1814 i en 1821. En 1823 es va intentar refer l’edifici, però en 1834 es va clausurar. Ara queda part del seu claustre a l’Hotel Orient. El convent dels franciscans es va fer servir de caserna entre 1822 i 1828, d’hospital en 1834 i de presó en 1836 per acabar sent derrocat en 1837 afectat per reformes urbanístiques. Aquest convent gòtic havia estat fundat, segons la tradició, en 1240 sobre l’antic hospital de St. Nicolau de Bari dedicat als navegants. Els “pares del seminari” (de la Casa-Missió), abandonen el seu convent al carrer Tallers, aprofitat com Hospital Militar, i s’instal·len, en 1844, al carrer Provença.
Antic convent dels franciscans a peu de Rambla i l’antic claustre del Bonaventura
La desamortització va ser un procés lent, complex i fosc que va començar el 1798 i es va estendre, en diferents períodes, fins el 1924. L’Estat havia de fer front als seus deutes i la confiscació de les propietats eclesiàstiques va ser un intent de recaptar fons. Aquí a L’Hospitalet, entre 1800-05, ja es van avaluar algunes terres com les de la Fabregada (on tenien propietats els canonges de la Seu) i les del Gual dels Tarongers i es van posar a la venda les dues finques del St. Bonaventura, adquirides en 1671 i 1674, les dues de la Casa Missió i els masos dels clergues de l’església del Pi anomenats “Tarragona” (abans Cortadelles) i Guimardí, també a la Marina i propers a l’ermita de Bellvitge.
La Torre Gran va ser repartida i subhastada en lots durant el trienni liberal (1820-23) quan era propietat del col·legi dels franciscans de Barcelona. El pedrís consistia en “casa manso” i 52 mujades de terra i amb el mateix lot anava la “Torre Xica”, amb 30 mujades. En aquests moments inicials s’estimula la compra anunciant que el capital estava baixant. El procés és reprèn entre 1835 i 1844 durant la regència de Mª Cristina de Borbó, amb el seu ministre d’Hisenda, conegut com “Mendizábal”, que havia de fer front a les despeses de la primera guerra carlina.[3]
Tot i que no sabem ben bé a mans de qui va passar hem trobat que la quantitat per la que es va vendre de “remat” la Torre Gran en 1844, 1.781.000 reals, es idèntica a la quantitat que dona Vicens Solernou, un teixidor de vels (de vaixells) de Manresa al que hem trobat comerciant a les Amériques en 1820 i portant a l’hospital de St. Andreu de Manresa, el mateix 1844, les germanes de St. Vicenç de Paul, justament les de la casa Missió dedicades a l’assistència.[4] La Torre “Xica” ja havia estat venuda en 1835.
A l’inestimable blog de Luís V. Bagan trobem una notícia de 1841 sobre la desamortització, on es diu que la “suprimida “Comunidad de la casa Misión” de Barcelona tenia una heretat que es va repartir en cinc lots, una de les quals es deia “la Torre Gran” que, en aquells moments, constava de masia amb quadra, graner, pati i trenta mujades de terra. Estava arrendada i tenia un cens irredimible. Els altres lots eren els anomenats: “Camps Palmd”, “Camp de la Feixeta”, “Camp Gran” i “Camp Gelabert” més una terra al “Camp Seguer”, al sud de l’ermita. Aquesta Comunitat disposava també de l’heretat anomenada “Torre Xica” i d’una terra a la Torrassa. També se’ns informa del suprimit oratori de St. Felip Neri (1515-1595) que tenia una heretat al “riu mort” i d’altres lots que havien estat dels Carmelites calçats i que ja s’havien “rematat”.[5]
Plànol de 1914 de les masies de La Marina
Sembla que la heretat de la “Torre Gran” subhastada en 1841 entre cinc lots que pertanyia a la Casa-Missió o pares del seminari no hauria de ser la mateixa que la del col·legi dels franciscans, ja que hem vist al cadastre del 1724 que tenien propietats diferents, però el fet de dur el mateix nom ens confon, potser era la mateixa Torre Gran que en aquells moments estava en mans de la Casa-Missió. La compra de Solernou i la major pervivència de la Casa-Missió refermen aquesta hipòtesis.
Caldria un estudi específic per totes aquestes ordes amb propietats a la Marina durant aquests segles, el que d’entrada veiem, és que moltes provenen de l’anomenada “Contrareforma”. És cert que no pagaven cadastre i que calia una reforma econòmica, però l’interès mercantilista de l’Estat és el que prima a les subhastes, així com el lucre d’uns compradors que sovint no es feien veure, potser perquè bona part de la societat rebutjava aquestes pràctiques, potser perquè així passaven els béns a altres institucions religioses de caire més caritatiu, com podria haver estat el cas.
La desamortització volia respectar les institucions religioses dedicades a l’ensenyament i l’assistència, però potser els criteris reals eren altres, com la facilitat per fer-ho. Com s’explica sinó la primera desamortització a la nostra zona? Es tractava d’una petita peça de terra que corresponia a l’ermità de Bellvitge i que servia per la manutenció d’una família. La propietària del moment, Mariana Alemany de Barcelona, la deixava a l’ermità i així ho va ratificar, però de res va servir i el tros va ser venut en pública subhasta.[6]
L’ermita de Bellvitge a principis del segle XX
Ja al segle XX, quan la masia de la Torre Gran devia estar en tot esplendor, Matilde Marcé i Piera explica que el cognom prou conegut a l’Hospitalet de “Femades” (una casa i un carrer entre l’Hospitalet i Cornellà duu aquest nom) va ser també un renom que es va aplicar als que van ser masovers seus i als seus familiars. L’hereu d’un d’aquests, de cognom Llarissó, va anar a viure a la Torre Gran de la Marina, coneguda també com can Ros.[7] En una relació de 1863 de les masies la Marina trobem la desapareguda masia de Can Miquel del Ros (prop de l’hospital de Bellvitge), endemés de Can Ros, que sembla ser el nom anterior a la “Torre Gran” tal com apareix en un plànol de les masies de la Marina, prop de Cal Capellà que està a la Feixa Llarga, vora la Carretera del Riu que segueix el seu curs cap al mar. Resseguint el carrer de la Feixa Llarga cap a L’Hospitalet trobem, per damunt de Cal Capellà, Ca la Vidala (o Can Terol·lo), avui en ruïnes, la desapareguda Can Miquel de Ros, Can Juan de Ros (Can Masover Nou), Ca l’Esquerrer, a la Carretera del Mig, Can Traval, Can Manso, a Cornellà i la desapareguda “Xic de la Barca”, entre Can Miquel de Ros i la Torre Gran, al mateix camí de la Vora del Riu.
La pràcticament desapareguda «Can Terol·lo» veïna de la Torre Gran. Foto: Baños, 1997
Hem de donar per cert, doncs, que la Torre Gran s’anomenava a principis del segle XX, Can Ros, que des del segle XVIII pertanyia al col·legi de St. Bonaventura dels franciscans, que va ser repartida i subhastada amb la desamortització i que l’últim pagès devia ser Llarissó.
Francesc Marcé al seu quadern de 1980 ens transcriu un text del poeta i mestre de la nostra ciutat, Pere Farrés Costa (1888-1915),[8] aparegut a la Ressenya (primer periòdic de l’Hospitalet) en 1907 en la que explica que el seu amic “Llarissó” el convidà a dinar a casa seva, una de les masies de la Marina que era “coronada per jardins d’arbres frondosos amb flors de tota faisó i saturada de bons aires” En tornar, comentava “...allà al lluny s’albirava l’ermita (de Bellvitge), tota voltada de calma…”[9]
Seria la casa d’aquest Llarissó la Torre Gran? Podria ser, les dades no es contradiuen. Ens quedarem amb el record de que, en un moment de la seva història va estar coronada amb flors de tota faisó.
La Marina d’ahir. Foto: Centre d’Estudis de L’Hospitalet
Als pagesos i a les pageses de la Marina que van gaudir d’aquests indrets.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 27-11-2022
[2] Massana, Pilar (1986). L’Hospitalet a principis del segle XVIII. Homes i terres. Codina, Jaume (1987) Els pagesos de Provençana, vol. III, doc. XVIII, p. 457-465.
[3] Solà, Àngels (1974) “Desamortització del trienni a Barcelona i el seu pla” en: Estudis i documents dels arxius de protocols, n. IV
El Delta del Llobregat no existia fa uns tres mil anys ja que la línia de la costa era molt més endins i el riu Llobregat acabava en una mena d’estuari. Els canvis climàtics que la terra ha patit, junt a l’activitat humana, com la desforestació, van fer que el Delta s’anés formant fa uns dos mil anys. “El Delta creixia, ja des d’abans de l’època romana, pel sector oriental, a recer de la muntanya de Montjuïc”[1], no és estrany, doncs, que el port que van fer servir civilitzacions antigues i que servia per transportar la pedra de Montjuïc a la ciutat ja no funcionés, tot i que ens queda el topònim del Port.
Placa i restes del castell de Port a Montjuïc, davant la parròquia de la marededéu del Port. AGC, 2021
Fins el segle V els vaixells ancoraven al port conegut com «Les Sorres» (a Km. i mig a l’interior de l’actual platja de Castelldefels i a tres Km. de la de Gavà):
“L’activitat en aquest port de les Sorres començà cap al segle IV aC, encara en època ibèrica, i devia tenir el moment àlgid d’activitat la segona meitat del segle I aC i la primera meitat del segle I dC, quan els habitants de Barcino van impulsar la producció i comercialització del vi de la Laietània, arribant potser a esdevenir, a finals del segle I aC, la seva activitat econòmica més important”.[2]
La formació del Delta entre els segles V i XX
Endemés de la sedimentació que portava el riu, aquest va anar canviant de llera en diferents moments, creant diferents braços i estanys, com el de “Círculo” en Montjuïc o el de Lanera, entre St. Boi i El Prat, documentat des del 965. La via de Llanera (actualment Carretera del Mig) era un camí transitat i comercial que probablement seguia una antiga llera del riu y els prats de Llanera un ampli terreny guanyat al mar entre St. Boi i El Prat. En 1211 un nou canvi de llera deixa aïllada l’illa de Banyols, futur Prat de Llobregat.
El Cap del riu, cobert per la sedimentació del Delta, serà, durant el segle XIV, lloc de partida de naus (1343, el rei Pere “El Cerimoniós” cap a Mallorca contra Jaume III) i d’arribada (1355, naus genoveses en la seva lluita pel control del comerç marítim). El Delta oferia un lloc on aixoplugar-se per la vegetació, on proveir-se d’aigua dolça i on exercir el pillatge, per aquest motiu al segle XVI es refà l’antiga torre del cap del riu al marge de ponent de l’actual curs del riu, on està actualment, dins del consorci de la la Zona Franca.
La «farola» o far del Llobregat als anys 60
Als anys seixanta del segle XX, l’extracció massiva de pedra i sorra va fer que es perdessin moltes restes arqueològiques de la zona, malgrat tot, l’empeny i la dedicació d’alguns estudiosos locals aconseguiren treure a la llum diferents restes de vaixells i de materials d’emmagatzemament com àmfores que són una mostra d’aquesta activitat comercial a les platges, prop del Delta.[3]
Restes de la vil·la romana de Can Valls a Gavà. AGC, 2022
També s’han trobat restes arquitectòniques romanes prop d’aquella primera línia d’ancoratge de “Les Sorres”, la més important és la gran cisterna d’aigua de la vil·la romana de Can Valls de Gavà, dalt del turó marítim de Caçagats, un lloc privilegiat i ben comunicat, cap el mar i cap a l’interior seguint el riu Llobregat, que llavors era navegable. Les troballes de Can Valls fan pensar que, més que una vil·la rústica, com d’altres de la època, podria ser un lloc portuari.
Interior de la gran cisterna romana de Gavà. AGC, 2022
En 1990, durant les obres de construcció del canal olímpic, es va trobar un vaixell medieval (probablement de la segona meitat del s. XIV) que es dedicava al transport de peix (segurament en conserva, degut a les salines que es feien en aquesta zona) i que es devia enfonsar en el que llavors eren els aiguamolls de la desembocadura del Llobregat. Es va catalogar com la troballa número deu (“Les Sorres X”) i actualment el podem contemplar al museu marítim de les Drassanes de Barcelona. [4]
Museu marítim de Barcelona. Vaixell medieval. AGC, 2021
L’any 2018 es va començar a consolidar i restaurar les estructures arquitectòniques que estaven en un estat més precari i es van fer noves excavacions arqueològiques, principalment de la cisterna romana. També es va adequar l’espai per tal que pogués ser visitat pel públic, minimitzant el risc tant pels visitants com pel monument.
Al poc temps arribà la pandèmia i ens hagueren de quedar a casa; ara que ja podem sortir, aquest és un bon lloc per visitar amb el màxim respecte i millor si ho fem acompanyats de qui ens ho pot explicar, amb les visites que organitza el museu de Gavà, per exemple; un lloc que, tot i que ja és conegut, serà un autèntic descobriment per a nosaltres.
Vil·la romana de Can Valls. Gavà. AGC, 2022
Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel, 05-02-2022
(Revisat i corregit 1-2-2023)
Als i a les que han treballat amb dures condicions de vida i als i a les que procuren donar-les a conèixer..
[1] Gibert Rebull, Jordi (2013). A l’ombra de Barchinona. Antecedents i gènesi de la societat feudal a l’entorn del delta del Llobregat (segles VI-XI), p. 26.
[2] Informació del museu de Gavà sobre la vil·la romana de Can Valls de Gavà.
[3] Izquierdo i Tugas, Pere (2013) “L’ancoratge de les Sorres: el port de la vall del Llobregat”.
[4] VVAA (1992) Les Sorres X. Un vaixell medieval al canal olímpic de rem. Castelldefels, Baix Llobregat. Ed. Generalitat de Catalunya.
Font de Sant Pere a la casa que fa cantonada entre el carrer de Sant Pere i el de Sant Pere més alt de Sant Boi. AGC, 2021.
El nucli més antic de Sant Boi de Llobregat és el barri de Sant Pere, on el monestir femení de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona s’encarregava de la capella de Sant Pere, enderrocada el segle XIX.
Ja hem vist en diversos articles com l’advocació de Sant Pere a l’alta edat mitjana indica que la capella s’havia alçat sobre una vil·la romana. En aquest cas les excavacions realitzades el 1984 al barri de Sant Pere, a l’antiga fàbrica tèxtil de Can Massallera, van treure a la llum vint-i-vuit tombes, cobertes de llosses, totes individuals excepte una doble i una d’elles tipus cista (caixa). En principi es van datar dels segles IX-X, però estudis més recents del C 14 indiquen que podrien ser més antigues. Malauradament aquest jaciment es va destruir en 1986. Molt a prop ja s’havien trobat, poc abans, tombes i restes que mostraven la continuïtat d’hàbitat en aquest lloc, amb troballes dels ibers, àmfores i tegulae (teules) romanes, ceràmiques medievals i pedres vidrades modernes.[1]
L’església parroquial de Sant Boi va ser alçada sobre una cisterna romana. AGC, 2021.
En tot cas aquestes restes confirmen l’espai de sagrera que tindria la malaurada ermita de Sant Pere i la masia propera, Can Trias, últimament coneguda amb el nom del seu masover, Pere Rossinyol, nom que s’ha conservat en un carrer d’aquest barri.
Carrer de Sant Pere. Al fons: Baixada de Pere Rossinyol AGC, 2021.
La capella depenia de la parròquia de Sant Boi des del s. XV, quan l’ermita de Sant Pere tenia al seu servei donats i, més endavant, ermitans. A partir del segle XVI ja estava en mal estat i, tot i que es volia reparar, va ser enderrocada entre 1835 i 1837 degut als esdeveniments polítics. El 1826 es va traslladar a l’església parroquial una talla de marbre de la “Verge del Bon Part”.[2]
Restes de la capella romànica de St. Boi (St. Baldiri, figura martirial de la Provença occitana, no conegut a la hispània tarraconense). AGC, 2021
Però nosaltres viatjarem, com fem normalment, als inicis de la documentació a casa nostra, als segles X i XI, deixant constància de la presència manifesta de l’activitat de les dones de fa mil anys.
Al testimonial de Sant Pere de les Puel·les de 992 s’indiquen vuit alous que el monestir tenia a Sant Boi de Llobregat, llavors anomenat “Chastellone, Alcalà o Lanaria”, termes que remeten a la presència islàmica, a una fortificació com seria el Castell de Sant Boi (esmentat a la documentació el segle XI) i a la proximitat deltaica, on hi havia l’estany de Llanera i la via de Lanera o camí ramader que anava del Delta del Llobregat a Barcelona. Tot i que és difícil de precisar la seva ubicació, sí que mostra que la presència del monestir era important. El professor Jordi Gibert dona algunes interpretacions d’alguns llocs citats com la terra de “Helos, Sancti Juliani et de Sancta Eulalia” que serien la torre d’Eles (Torre Salvana), Sant Julià de Montjuic i la torre del Llor (a Marianao).
Entre els propietaris que s’anomenen als límits trobem altres institucions religioses, com el monestir de Sant Cugat, la Seu de Barcelona o l’església de Sant Julià de Montjuïc, veguers o senyors dels castells propers (Eramprunyà i Cervelló) i altres hisendats locals dels que es parla àmpliament Gibert.[3]
Nosaltres volem ressaltar alguns noms de dones que ens ressonen, com el de “Lívul” que surt quatre vegades al testimonial de Sant Pere. Una a Sant Boi: “un alou que fou de Bulgarà (home) o de Lívul” (devien ser marit i muller), dues a Provençana: una referència de unes vinyes que van ser de Lívul, Deovota (potser ja era vídua o vivien separats com s’esmenta en altres casos[4]) i una altra del “Pontenare de Lívul” al coll d’Enforcats entre Montjuic, Sants i Provençana (l’actual Pl. Espanya de Barcelona) i una més a Barcelona, prop de la “Boadella” i de la via que controlava el vescomte Udulard (prop de Sant Pau de Barcelona). El fet de que donessin el nom de Lívul al que devia ser un lloc de pas vol dir que aquesta dona tenia rellevància entre els propers.
Vistes des del carrer (abans camí) de Sant Pere. Al fons: Montjuic. AGC, 2021.
Podria ser la mateixa i estar lligada als inicis de Sant Pere de les Puel·les, tot i que no necessàriament formant part de la pròpia comunitat, potser que, lliure dels compromisos matrimonials, s’encarregava d’alguna capella com podria ser la de Sant Julià de Montjuic. Recordem que a una zona propera, Espodoia (el que avui és la ciutat de la justícia) en parlar de la “Torre d’Emma” anomenada a finals del segle XI, trobàvem uns probables orígens en “Sendred Lívul”, un home que agafa com a cognom el nom de la mare, cosa gens freqüent.[5] En una altra afrontació trobem la dona Chixilo, un nom freqüent entre les dones del segle X i del que ja vam parlar en un article.[6]
No queda res de l’ermita de Sant Pere, ni una fita que recordi on era, però tenim, al final del carrer de Sant Pere (antic camí que unia aquest sector amb l’església parroquial), a la casa que fa cantonada amb el carrer paral·lel de Sant Pere més alt, on aquest puja al castell (avui hotel), la font de Sant Pere que, tot i ser d’èpoques posteriors ens pot servir de record, així com els noms dels carrers i aquest barri antic en el seu conjunt que esperem es conservi.
Casa on hi ha la font de Sant Pere, darrera es veu Can Cisternas, un nom suggestiu del lloc d’emplaçament d’una ermita situada com abans les vil·les i els poblats, prop de l’aigua. AGC, 2021.
Aquesta església és documentada per primer cop el 1004 quan Geribert, fill d’Astoval (un dels primers propietaris de la zona) amb la seva dona Blanqueta donen a Sant Cugat (segurament per a quedar-se en règim d’usdefruit) cases i arbres que tenien a “Alchale que diuen Lanera”, als límits trobem el mateix Sant Cugat, la Seu de Barcelona, algun particular i l’església de Sant Pere del cenobi de Sant Pere de les Puel·les. En 1011 l’abat de Sant Cugat porta a judici (amb presència dels comtes i de nombrosos senyors feudals del moment) a Geribert per haver empenyorat una propietat prop d’aquesta església de Sant Pere, evidentment Sant Cugat guanya el plet com acostumava a succeir.
Carrer Sant Pere més alt, sota l’antic castell de Sant Boi, avui hotel-restaurant.
És el mateix temps en que un altre Geribert, el que es feia anomenar “Comte Mir” de la família vescomtal, estableix també un plet amb Sant Cugat pels béns del seu germà Adalbert, suposadament llegats al monestir del Vallés. Temps de lluites entre els que volen centralitzar més el poder i els que volen prendre una millor part. En aquesta lluita n’hi haurà un clar perdedor: el protagonisme de les dones que hauran de quedar relegades a la família o als claustres.
L’església de Sant Boi des del carrer Sant Pere més baix. AGC, 2021.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 15-01-2022
A les que i als que tingueren i tenen cura de les ermites.
[1] VVAA (1992). Catalunya romànica.Vol. XX, Barcelonès, Baix Llobregat i Maresme. Fundació Enciclopèdia Catalana.
[2] Informació donada pel museu i l’ajuntament de Sant Boi
[3] Gibert Rebull, Jordi (2013). A l’ombra de Barchinona. Antecedents i gènesi de la societat feudal a l’entorn del delta del Llobregat (segles VI-XI), p. 125-130.
[4] El 986 el Comte Borrell ven a Aurucia deodicada un terreny a Banyols, al lloc conegut com «Torres», «in termini de Sancta Eulàlia Provinciana» que limitava amb terres de la mateixa Aurucia que havien estat d’Honerada deodicada i dels seus fills, «dona que va ser de el jutge Deudesin i monjo en l’actualitat».
[6] García-Carpintero, A. (2020) “Amalvigia i les dones soles de Banyols. La Marina de l’Hospitalet de Llobregat, segles X-XI” Quadern d’estudi 34. Centre d’estudis de l’Hospitalet, p. 25
L’ermita de Bellvitge està situada en terreny del Delta del Llobregat. El curs baix d’aquest riu ha canviat diverses vegades de llera a la seva desembocadura generant estanys i llacunes.
Al segle VIII, un curs que desembocava en Montjuïc originant un Port, ja no estava viu i creà “l’estany de Port”, al voltant del qual s’establiren algunes torres. Al segle X passava el mateix amb un antic braç del riu conegut com el “Llobregadell vell”, prop del reg d’Amalvigia.
A l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya es conserva un mapa anònim i a color de 1782 de l’Hospitalet de Llobregat, amb la següent descripció:
“Mapa en que se representa como el Rio Llobregat antiguamente tenía su alveo en la oriental división del territorio, que en el día divide el Termino y Parroquia del Hospitalet, de la de Port que es Parroquia de Sans, y como en el decurso del tiempo habiendo dicho Rio (cerca de los años de 1080, i 1090) hecho salto, tomó su curso por la parte occidental de dicho territorio del Hospitalet”.
Mapa de 1782 de l’Hospitalet amb tres cursos del riu (sec, mort i viu)
Aquestes variacions en les lleres i la formació del Delta amb els dipòsits arrossegats pel riu i les rieres fan que el paisatge hagi anat canviant.
El clima mediterrani afavoreix les fortes precipitacions d’inicis de tardor i de la primavera. Des que les tenim registrades, tenim notícies d’algunes importants que han augmentat molt el cabdal del riu provocant que aquest es desbordi i negui o destrossi el que hi ha al seu voltant.
Així ho expressava l’historiador Jaume Codina: “Les riuades entren al Delta i a la història sota el signe de la fúria.”“L’ímpetu, i l’enorme cabal del riu en èpoques d’avingudes motivava les inundacions, freqüents i devastadores.”[1]
La lluita per fer terraplens que protegeixin dels desbordaments del riu, serà una constant que provocarà que s’arribi a acords entre els habitants, com el de donar el trentè de les collites a tal fi o el de renunciar a un pasturatge propi en benefici d’una carnisseria arrendada pel Comú.
La primera inundació que es coneix és la de 1143: “i hagué de ser molt grossa, ja que va destruir el pont romà del congost de Martorell”.[2]
Cap el 1211 el Llobregat fa un altre canvi de curs i deixa aïllat un terreny d’unes mil hectàrees, serà la «Illa de Banyols», en el futur, El Prat de Llobregat.[3]
En 1234 trobem referència a una barca de passatge que comunicava l’espai “dellà l’aigua” (El Prat) amb el de “deçà l’aigua«. La propietat del passatge és el primer servei públic de la zona. En aquest segle trobem esment de l’ermita de Bellvitge en una donació de 1279, un altre servei necessari pels habitants del Delta, ja que la parroquial els quedava lluny.[4]
Il·lustració de J. Codina sobre el Delta i «l’Illa de Banyols»
Des que tenim notícia escrita de l’ermita de Bellvitge fins l’actualitat sabem que, malgrat haver patit nombroses adversitats (inundacions, destrosses, incendis, algun terratrèmol…), mai ha estat abandonada, sempre s’ha reparat i, en dues ocasions s’ha re-construït. Anirem veient algunes d’aquestes notícies que tenim registrades i com han afectat a l’ermita de Bellvitge.
En 1283 es produeix una nova destrucció del pont de Martorell per les riuades.
La barca, als inicis del segle XIV, està en mans de la ciutat de Barcelona, així com el nou pont de Sant Boi, que arrenda aquests serveis als habitants.
En 1390 els pagesos de Cornellà i l’Hospitalet sol·liciten del rei, Joan I, unes Ordenacions per mantenir en funcionament els desguassos de les llacunes.
“L’aigua cerca la sortida cap a mar i sovint no la troba. Les sèquies de desguàs són poques i insuficients, malgrat ser molt antigues: recordem, per exemple, l’anomenat reguer d’Amalvitge, existent al segle X”.
L’ordenació de les sèquies subsistirà fins el segle XVI tot i que passarà al Consell de Cent de Barcelona, interessat en la salubritat de la Ciutat.[5]
El 1402 es donà una de les pitjors inundacions de la zona, destruint els molins de Molins de Rei, negant tot el Delta i arribat fins a Montjuïc. Al llarg d’aquest segle n’hi ha registrades divuit, però potser es foren més, ja que les dades no són molt fiables, el que veiem és que aquestes són constants al llarg del temps.
Però els habitants de la Marina fan front al repte de les inundacions i dediquen els seus esforços a la dessecació i sanejament del terreny.
També hi va haver inundacions procedents de la mar, però van ser molt menys freqüents i generals.
A partir del segle XV hi ha constància documental de diverses reconstruccions i obres a la capella de Bellvitge, motivades en gran part per les successives crescudes del riu que ja feien preveure la necessitat de sobrealçar-ne els murs.
En 1493, davant els desastres que provoquen les riuades, Barcelona dóna la pedra per reedificar l’ermita des dels seus fonaments.
El 1509 les fortes riuades destrueixen el pont de fusta de Sant Boi. Es tornaran a utilitzar les barques de passatge fins la segona meitat del segle XIX.
La barca de passatge de El Prat s’ha mantingut al llarg dels segles.
El problema dels desguassos i del sanejament del terreny, perdurà durant segles
“La Ciutat continua preocupant-se del desguàs de les sèquies d’El Prat deçà a l’estany de Port, que possibiliten el conreu en una zona que podem estimar superior a les mil mujades, només explotada parcialment”.[6]
Les riuades van provocar destrosses periòdiques, les de 1586 i 1589 van fer que el bisbe ordenés el seu tancament i la seva reparació. També en 1589 el bisbe dona llicència per enderrocar l’església parroquial d’El Prat i alçar-ne una de nova. Era l’església construïda en la dècada de 1550, a l’independitzar-se de l’Hospitalet, greument deteriorada a causa de les riuades.
Del segle XVII tenim trenta referències sobre riuades i trenta més el XVIII.
En 1600: “El mal estat de l’ermita de Bellvitge fa que el bisbe ordeni tancar-la al culte i reparar-la”, però en 1602: “és reparada si bé encara no s’hi diuen misses”[7]
1617 serà recordat com “L’any del diluvi”, vàries masies foren destruïdes i el riu se’n dugué les barques. El terraplè, fet pocs anys abans serà desfet i re-fet.
Nous desbordaments del riu: “El vell Llobregat, “flumen terribile et periculosum”, es revoltava de tant en tant i seguia donant urpades. Ho foren les riuades del 1676, 1678 –amb la collita, ja en sacs, treta de les cases i nedant cap a mar.”[8]
18 març de 1694: Inundació de l’ermita. Ocupà tota la Marina de l’Hospitalet.
18 d’octubre de 1713: les inundacions arriben fins a Montjuïc. La crescuda va ser aprofitada per atacar la guarnició que estava a Can Navarro a la Marina. [9]
El 1726 n’hi ha una nova crescuda que causà moltes destrosses, com deixa constància el rector de la parroquial, Mn. Josep Carreras.
El terraplè serà desfet i re-fet pels volts de 1735, després d’una gran riuada. Tot el poble ha de pagar per refer-lo.
Però la pluja és necessària quan falta, sent demanada en processó en temps de forta sequera, com consta que es va fer el 1737.
Durant el segle XVI es va elevant successivament el terra de l’ermita degut a l’enfonsament per l’acumulació de terres de sedimentació i els arrossegaments pluvials. Es fan tres enllosats successius, fins que el 1718 el Vicari general dona llicència al rector de Provençana, Mn. Josep Carreras i Viladomat (Cardona, 1677 – l’Hospitalet, 1753), per reedificar-la i beneir-la. La capella s’havia de reconstruir de nou elevant la teulada uns 3 metres, ja que ja no es podia passar si no era ajupint-se.
L’obra no va ser enllestida fins el 1777.
Trenta anys i escacs més tard tornarà a patir desperfectes a la Guerra del Francès, però serà una altra història.
Aquesta nova nau combina elements romànics, gòtics i barrocs, a la seva façana. És, bàsicament, el temple actual.
1953. Familia Cuyás. La façana té elements barrocs.
Al segle XIX es registren 42 riuades i 45 al segle XX. Els forts aiguats fa augmentar el paludisme entre els que tenen més recursos.
Gener de 1898 “Riuada de Sant Antoni” una onada d’alçada considerable destrueix el terraplè de Cornellà i inunda la Marina de l’aigua vermellosa del Llobregat. El corrent destrueix el pont de Sant Boi i el del tren al Prat.
1907 se’l coneixia com l’any de les cinc riuades, en realitat van ser sis, cinc a l’octubre i una al novembre. El riu Llobregat i inunda tot el Delta.[13]
En 1962es produeix un ràpid i imprevist desbordament del riu Llobregat que arriba fins l’ermita de Bellvitge. Al Vallés el desbordament de la riera de Rubí tingué conseqüències tràgiques.
1962. La Marina inundada.
Amb les inundacions de l’any 1971 l’aigua va arribar fins a gairebé 2 metres d’altura a l’interior de l’ermita produint greus desperfectes, entre ells el de la imatge petita de la Mare de Déu[14] i les pintures de l’absis. La teulada va quedar en situació precària i les goteres contribuiran a la deterioració general que s’anirà accentuant amb la progressiva humitat. Des de la parròquia Mare de Déu de Bellvitge es posa en marxa una campanya per conscienciar els veïns i les veïnes de prendre la iniciativa i cuidar-se de l’ermita. La premsa es va fer ressò.[15]
Ermita inundada, 1972. Parròquia Mare de Déu de Bellvitge.
Davant el greu estat en què es troba l’ermita, es produirà una gran mobilització per evitar que s’acabi ensorrant. Els veïns col·laboren fent les seves aportacions i sortint a netejar els voltants. Alguns deien que no era el que corresponia fer en aquests moments, però potser si no s’hagués fet no tindríem avui l’ermita, que és per a tots i totes. Avui dia, davant les enormes pèrdues patrimonials de la ciutat, aquest fet constitueix un exemple per a cuidar i preservar el llegat que encara ens queda a la ciutat.
La reforma de 1977 va consistir bàsicament en sanejar les parets, substituir les bigues de la teulada, suprimir el cor que estava en estat ruïnós, instal·lar una nova il·luminació i reparar els porxos laterals. No es van poder salvar les pintures de Commeleran ja que, segons els tècnics, si no es treien, era impossible veure i arreglar els desperfectes, una decisió que no va ser ben entesa.
Durant els anys 80 l’ermita tornarà a deteriorar-se per manca de cura sostinguda. Per altra banda els porxos donen recer a pràctiques no desitjables. Tot plegat mostrarà la necessitat de les reformes que es van fer, ja al nou segle, després de les excavacions i d’inaugurar la primera fase del Parc de Bellvitge (1998).
Ramon Fernández Jurado (1914-1984) Militar republicà exiliat, activista antifranquista, ebenista, mestre de català i poeta va escriure sobre l’ermita:
«Aguantaràs la tempesta
i tornaràs a florir,
quan l’amor de tot un poble
et retrobi al seu camí»
Ermita actual. AGC, 2021
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 10-09-2021
Als que han lluitat per millorar les condicions de vida. Als que ho expliquen.
[1] Codina, Jaume (1994) (2ª ed.). Inundacions al Delta del Llobregat. R. Dalmau ed., p. 9 i 10
El terme de “Torres” a Provençana, entre Banyols i Montjuïc
El trenta de març de 986 el Comte Borrell ven a Aurúcia Deodicada dues terres, una d’elles a Banyols, al lloc conegut com «Torres», «in termini de Sancta Eulàlia Provinciana» que limita amb terra que havia estat d’Ilia i de Just, el prat de Port i terres d’Aurúcia que havien estat d’Honerada deodicada i dels seus fills, «dona que va ser de el jutge Deudesin i monjo en l’actualitat».[1] L’altra, una terra amb vinya era al terme d’Enforcats (cruïlla de camins entre Provençana, Sants i Montjuïc), al lloc de “Solfet”.
Pel seu testament de 992 sabem que Aurúcia Deodicada tenia, entre molts altres béns, una botiga a prop de Barcelona que deixà a la seva amiga Grudelle Deovota i una heretat a Quinçà (l’actual Centre de L’Hospitalet de Llobregat) que deixà al seu familiar, Ricard. També sabem per Aurúcia que l’alou de Banyols havia estat, d’Illia, fémina i de Just, però també dels hebreus que anomena un per un: Iuda, Manchere, Felicita, Pesat i Ava. Les propietats dels jueus morts, en aquest cas probablement degut a la presa d’Almansor de 985, passaven automàticament al Comte. Aurúcia va deixar el lloc de “Torres” a Edelfred i la seva dona Sinulo per a la seva venda i un petit cens a la Seu.
No hem de suposar que “Torres” indiqui una torre de guaita. En aquest indret deltaic i en aquesta època, el més probable és que faci referència a un assentament rural. Les torres de pedra i calç que anirem trobant al llarg del segle XI, serien els llocs on es guardaven el gra i les eines, no els habilitats per a viure que serien més precaris, tipus cabanyes.
En aquesta zona de maresmes l’activitat principal serà la pastura que proporcionava uns guanys més importants que les vinyes que es conreaven a la part de muntanya. El fet d’estar entre diferents vies de comunicació farà d’aquest lloc un bé preuat pel comerç pel que molts s’interessaran.
La zona de Banyols, a la Marina deltaica de l’actual Hospitalet de Llobregat, és al segle X dins l’àrea d’influença del “Castell del Port”, mantenint amb “Provençana”, una vinculació administrativa. El terme “Castell” fa referència, en aquesta època, a un assentament rural des del que s’exerceix un domini.
El primer que cal per aprofitar el terreny és canalitzar l’aigua, tant per irrigar conreus, com per dessecar espais que van sent aptes per la pastura. Així trobem el reg d’Amalvigia, un nom que serà recordat fins el segle XIII, el d’una dona que, com tot sembla indicar, devia ser la cunyada del vescomte de Barcelona, ja que la trobem al 920 signant al costat d’Udalard, donant un molí a Cervelló al monestir benedictí de Sant Cugat amb el germà d’Udulard,Ermenardus (així es diu el vescomte de Barcelona d’aquella època).
En 984 els abats de Ripoll i el de Sant Cugat bescanvien propietats, Ripoll rep propietats al Vallés i Sant Cugat rep terres, torre i cort a Montjuïc i dues feixes de terra a Banyols, aquestes últimes limitaven amb terres de Virgilia, anomenada “Deodicada” al 986 en una donació del vescomte Geribert per a reparar una culpa que va cometre contra la Seu. La torre i la cort prop del Port senyalen la existència d’aquest bé preuat que és la pastura, prop de les vies comercials que en aquests moments controlen els vescomtes de Barcelona.
Restes del castell de Montjuïc al 1910
Torres de Banyols al segle XI. El protagonisme de les dones.
Al segle X i principis del XI, la zona de Banyols sembla tenir diversitat d’espais productius: regs, prats, arbres fruiters… i un dinamisme que no trobem a altres sectors de Provençana, com Quart (torrent Gornal) i Terrers Blancs (Collblanc), on predomina la vinya i on la Seu té un major domini.
En 1007 Niec Altemir i la seva dona Quixol venen a Guitard «grec», fill del jutge Auruç, cinc peces de terra i dos parcel·les a Banyols amb cases i corts, una d’elles amb una torre de pedra i calç i una altra amb un estable tocant a l’estany del Llobregadell. Entre els límits, a més del reg i del prat, noms comuns que indiquen llocs coneguts per tots els implicats, trobem quatre noms de dones soles: Beneata, Aurofacta, Cusca i Calvucia. El document es troba a l’arxiu del monestir de Sant Pere de les Puel·les. Recordem que el rec d’Amalvigia (citat al 995 i al 1002) limitava amb el prat que duia al Llobregadell.
Ermita de Bellvitge, mitjans del segle XX, la pastura seguia sent un dels principals medis econòmics de la zona.
En 1016 Calvúcia i els seus fills: Lluís -amb la seva dona Bonafilla-, Bernat, Angúncia i Fruio venen a Ermenir una torre amb cases, horts, arbres, terra treballada i terra erma, un pou i un estany que limiten amb terres de Guitard Grec, de Sensena, femina i del vescomte Udalard.
Sensena ven en 1017 al bisbe Deudad, un ampli alou en Banyols que inclou terres, una casa feta de pedra i calç amb un corral «a prop de les canyes», pou, pomeres, figueres i la meitat d’una torre situada al braç de l’estany llarg, limita amb la via que va de Barcelona a Santa Eulàlia de Provençana i a Cornellà al nord, el coll dels Enforcats i Montjuïc, a l’est, el litoral marí, al sud i el riu Llobregat a l’oest, pràcticament tots els límits del terme de Provençana.[2]
A partir del primer quart del segle XI l’església i els nous Comtes es faran amb el poder repartint-lo entre els seus fidels. La conseqüència de tot plegat serà l’inici de la feudalització, la major pobresa dels pagesos i la pèrdua de reconeixement i capacitat de gestió de les dones.
En 1028 Bellit i la seva dona Adelaida, de la família Vives de Provençals, venen una torre amb cases, regs, prats i pastures que limita amb la via pública al nord, el litoral marí al sud i amb terra de Mir i d’Ingilbert a Sendred, prevere de Cerdanyola. La mare de Bellit, Espetosa, els fa de testimoni. Recordem que aquesta família havia comprat al 1002 la propietat millorada amb casa, cort, arbres i pous que al 995 es venia com a prat, on veien per primer cop el reg d’Amalvigia amb les mateixes afrontacions.
En 1031 Bella amb la seva filla Riquilda i el marit d’aquesta, Petroni, venen a Guitard Bernat mitja mujada de terra al terme “Torres” al lloc conegut com Espodolla, reben a canvi una quartera d’ordi. Devien ser pagesos pobres, ja que es venen part de la terra per a poder menjar.[3] D’acord amb el professor Jordi Gibert cal situar el lloc d’Espodolla a la part més oriental de Santa Eulàlia de Provençana, vers el sector avui ocupat per la Ciutat de la Justícia.[4]
Trobem el primer esment de la Torre Blanca de Provençana amb Ermengarda, filla d’Aeci, de la família dels Sanmartí, que en 1057 fa testament donant diversos béns. Concedeix a la Canònica una vinya que és al seu “Pontonar”, prop de la torre que limita, al nord amb la via que passa per Provençana i una torre que és davant de la cort del jutge Ramon, així como la heretat que té a la Torre Blanca. Al bisbe Guislabert, fill del vescomte Udulard i de Riquilda, filla del Comte Borrell, li concedeix la torre i las cases que són al voltant de la torre que van ser dels seus pares i el domini de l’església de Sant Vicenç (de Sarrià).[5] Als seus marmessors, el jutge Ramon Seniofred amb la seva dona Lobeta i Bernat Guifred, prevere, els concedeix terres i un prat amb arbres en Banyols, junt l’alou dels seus fills Amat i Bonfill Bernat. El Prat de Banyols restarà lligat a la Torre Blanca, però això serà un nou estudi.
I en 1057 els esposos Gomar i Otula venen als esposos Borrell Guimerà i Orutia, per trenta unces d’or, el mas de Malvige amb les seves propietats, entre les quals, una església. Entre les signatures trobem la del rebel Mir Geribert (de la família vescomtal) i la seva dona Guisla de Besora. El bisbe infeuda la capella a les obres de la nova Catedral i a Santa Eulàlia de Provençana. És el primer moment que es parla de “mansum” a la zona, el que indica que devia ser de gran importància i que reportava grans beneficis econòmics.
Anys, 50, segle XX, conreu de cereals a prop de l’ermita de Bellvitge.
Mir Geribert donarà El Castell del Port en 1058 quan jura fidelitat als Comtes Ramon Berenguer I i Almodís de la Marca “en remissió de les seves culpes”. Sembla probable que la infeudació del mas de Malvige per l’esglèsia estigui relacionat amb el que es va succeir. No podem confirmar que aquest sigui el lloc del Prat on hi havia el reg d’Amalvigia, només és possible.
En 1064 Bonfill Guerau defineix i pacifica en favor dels seus germans, Bernat i Ponç, l’alou que va ser del seu pare Gerard a Banyols. Aquest alou inclou una torre òptima feta de pedra i calç, cases, estables, horts, prats, pastures i terres treballades i ermes i limita amb la via de Santa Eulàlia, Montjuïc, el mar i el riu. En 1065 Bernat Guerau dona a la Canonja la quarta part d’aquesta torre de Banyols. L’any següent Bonfill Gerard ven una part de la herència del seu germà i uns mesos després Ermessinda i el seu fill, Ponç Guerau, clergue, venen a Bernat Ramon i a la seva dona, Ermeniarda, un alou a Banyols consistent en «una torre òptima feta de pedra i calç amb cases, corts, entrades, sortides, pou i canyet» que limita al nord amb el camí que va al canal de Amalvígia, a Cercle (cases que hi havia al voltant de l’estany de Port) i a l’estable que va ser d’Oruç. En 1067, Bernat Ramon ven la meitat d’aquesta finca a la Canònica.[6]
No podem saber si algunes d’aquestes torres del segle XI són les mateixes, cosa probable però difícil de determinar, ja que els límits són imprecisos. Una altra torre de la que no sabem el lloc però si el nom és la “Torre d’Emma”, que voldrem dilucidar en un altre article.
Els noms de les dones: Bonadona Maiasenda, Ermengola, Madrisinda, Adelaida…, duen un aire Provençal de dones properes a l’església, però, cada vegada més, a la Seu i a la seva Canonja. Les transaccions econòmiques amb noms de dones soles van sent més escasses, algunes entre mare i filla o fills.
Anem veient com l’activitat de les dones, prou important i reconeguda al segle X i principis del XI, es va reduint notablement ja que, en primer lloc, les dones no tindran cognom fins molt temps endavant i passaran a ser anomenades més per la seva funció que pel seu propi nom.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 07-03-2021
En memòria de les dones treballadores dels segles X i XI
[1] Descarrega i Martí, Francesc (sense data). Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. (documentació). Disponible a la web del Museu d’història de l’Hospitalet. Doc. 6
[2] Descarrega, o.c., docs. 21 (1007), 24 i 26 (1017)
[4] Gibert Rebull, Jordi (2013). A l’ombra de Barchinona. Antecedents i gènesi de la societat feudal a l’entorn del delta del Llobregat (segles VI-XI), p. 95-96
Històries des de Bellvitge. 