Archivo de la etiqueta: Hospitalet. Patrimoni maltractat

Les esquerdes de la Torre Gran de L’Hospitalet de Llobregat

Posted on por
1

Torre Gran al camí de la «Carretera de la Vora del Riu» AGC, 2022

Entre la Gran Via i la Feixa Llarga, a tocar de Bellvitge, s’alça la majestuosa, però abandonada, Torre Gran. La veiem quan, venint des de El Prat, entrem al vial de la Gran Via que duu a Bellvitge. Era una gran masiaque fins fa poc explotava les terres del voltant i que actualment està en un estat lamentable. Està situada a la Carretera de la Vora del Riu, que actualment és un “no-carrer” tan deplorable com la mateixa masia.

La part posterior de la masia, tota esquerdada, es veu entrant al lateral de la Gran Vía.

Des del 2001 està catalogada com a BCIL (Bé Cultural d’Interès Local), A la fitxa n. 99 del “Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de l’Hospitalet de Llobregat” (PEPPA) trobem poques dades d’aquesta imponent masia que en aquells moments continuava sent explotada agrícolament.

La Torre Gran al 2001. Ajuntament L’H.

Entre 2008 i 2009 es presenta un Pla Director del Patrimoni Cultural de l’Hospitalet de Llobregat on es parla només d’uns quants edificis emblemàtics i es diu que la memòria col·lectiva de la nostra ciutat està basada més en el patrimoni immaterial (festes i tradicions). Pensem que la memòria  pot fer-se col·lectiva i es pot transmetre si tenim referents comuns i concrets.

A la fitxa del Patrimoni Cultural de la Diputació de 2017 ja es diu que la Torre Gran està abandonada, amb el sostre esfondrat i sense finestres, tal com la podem contemplar, amb les nombroses esquerdes que se li van agreujant.

Actualment és propietat de l’Agència Catalana de l’Aigua, ja que a la zona n’hi ha una bassa de laminació amb la que es pretén controlar el cabal del riu. Aquesta bassa està integrada als espais del Delta del Llobregat.[1]

Paratge de la Torre Gran al costat del riu Llobregat. AGC, 2022

La Torre Gran consta de planta baixa i dos pisos i té una gran façana de 20 metres que podem contemplar a la part sud. Tenia annexos com garatge o cavallerisses. Sembla que hauria estat una casa pairal on podia viure tota la família. Va ser construïda al segle XIX, segons consta en un cadastre de 1843 (PEPPA, 2001), probablement sobre alguna altra edificació anterior. Hem buscat quins eren els propietaris anteriors.

En els cadastres de 1718 i 1724[2] trobem, entre d’altres, les propietats d’algunes institucions religioses de la Barcelona del moment. Totes eren finques rústiques i la majoria d’elles situades a la Marina. Del Col·legi Bonaventura, dedicat a l’ensenyament de Teologia i Filosofia i encomanat als franciscans, es menciona la “Finca Gran” que constava d’habitatges, cuina, cavalleria i 69 mujades de terra i la “Xica”, ambdues a l’indret anomenat “Salines”. La dels Pares franciscans, de 5 mujades i la dels “Pares del seminari”, de 73, eren en un terreny proper anomenat “Les Índies”. Els pares del seminari tenien també dues finques, una d’elles anomenada Xica.

En 1671 el col·legi Bonaventura, fundat en 1627 pel mercader Pau Canals, havia adquirit el mas “Bages” que en aquesta data es deia “Icart”, tal com el trobem en un plànol de 1678 fet a demanda del rector de Provençana que pledejava amb El Prat pels delmes del mas Romeu. En aquest moment ja es coneix com a “col·legi dels franciscans”. Així el trobem a un mapa de l’Hospitalet al 1782, on apareixen tres cursos del riu anomenats: viu, mort i sec i es veu que l’anomenat “col·legi dels franciscans” (o finca del Bonaventura), està al camí del “Gual dels tarongers”, per sota de la Carretera de la Barca (o del Mig) i de Cal Esquerrer, tal com situem la Torre Gran.

Plànol de 1782. Es veu El Prat, Cal Sabater (avui Esquerrer) i, al sud, el «col·legi dels franciscans» (el Bonaventura) o la Torre Gran, al camí del Gual dels tarongers.

Els veïns “pares del seminari” eren els de la Casa-Missió, una orde fundada en 1621 per St. Vicent de Paul (1581-1660). Els seus frares eren coneguts com paüls i la branca femenina eren les Dames o Filles de la Caritat, una congregació que es va fundar en 1633 al voltant de Lluïsa de Marillac (1591-1660) i que va optar per la secularitat per no haver de sotmetre al claustre i poder realitzar tasques assistencials. La “Santa Missió” havia estat iniciativa de St. Vicenç Ferrer (segles XIV-XV). Després del concili de Trento es donà un nou impuls amb la Casa-Missió i, ja al segle XIX, prendrà el relleu St. Antoni Maria Claret amb les “Comunitats de la Santa Missió”, un mateix camí amb fites diferents. En 1770 els pagesos de Provençana, Pau i Maria Prats, li venien a aquesta orde un censal de 2.292 lliures, una quantitat important. Pau Prats era conegut com “Pau de l’Arna”, nom d’una masia que encara perdura al carrer St. Roc.

Can Pau de l’Arna al carrer St. Roc de L’Hospitalet

D’aquests propietaris, veïns a la Marina, sabem que el col·legi Bonaventura i el convent dels franciscans (framenors), de la mateixa orde, tenien les seves seus al peu de la Rambla de Barcelona. Els del Bonaventura es van refugiar al convent dels franciscans amb les diverses expulsions que van patir entre 1810 i 1814 i en 1821. En 1823 es va intentar refer l’edifici, però en 1834 es va clausurar. Ara queda part del seu claustre a l’Hotel Orient. El convent dels franciscans es va fer servir de caserna entre 1822 i 1828, d’hospital en 1834 i de presó en 1836 per acabar sent derrocat en 1837 afectat per reformes urbanístiques. Aquest convent gòtic havia estat fundat, segons la tradició, en 1240 sobre l’antic hospital de St. Nicolau de Bari dedicat als navegants. Els “pares del seminari” (de la Casa-Missió), abandonen el seu convent al carrer Tallers, aprofitat com Hospital Militar, i s’instal·len, en 1844, al carrer Provença.

Antic convent dels franciscans a peu de Rambla i l’antic claustre del Bonaventura

La desamortització va ser un procés lent, complex i fosc que va començar el 1798 i es va estendre, en diferents períodes, fins el 1924. L’Estat havia de fer front als seus deutes i la confiscació de les propietats eclesiàstiques va ser un intent de recaptar fons. Aquí a L’Hospitalet, entre 1800-05, ja es van avaluar algunes terres com les de la Fabregada (on tenien propietats els canonges de la Seu) i les del Gual dels Tarongers i es van posar a la venda les dues finques del St. Bonaventura, adquirides en 1671 i 1674, les dues de la Casa Missió i els masos dels clergues de l’església del Pi anomenats “Tarragona” (abans Cortadelles) i Guimardí, també a la Marina i propers a l’ermita de Bellvitge.

La Torre Gran va ser repartida i subhastada en lots durant el trienni liberal (1820-23) quan era propietat del col·legi dels franciscans de Barcelona. El pedrís consistia en “casa manso” i 52 mujades de terra i amb el mateix lot anava la “Torre Xica”, amb 30 mujades. En aquests moments inicials s’estimula la compra anunciant que el capital estava baixant. El procés és reprèn entre 1835 i 1844 durant la regència de Mª Cristina de Borbó, amb el seu ministre d’Hisenda, conegut com “Mendizábal”, que havia de fer front a les despeses de la primera guerra carlina.[3]

Tot i que no sabem ben bé a mans de qui va passar hem trobat que la quantitat per la que es va vendre de “remat” la Torre Gran en 1844, 1.781.000 reals, es idèntica a la quantitat que dona Vicens Solernou, un teixidor de vels (de vaixells) de Manresa al que hem trobat comerciant a les Amériques en 1820 i portant a l’hospital de St. Andreu de Manresa, el mateix 1844, les germanes de St. Vicenç de Paul, justament les de la casa Missió dedicades a l’assistència.[4] La Torre “Xica” ja havia estat venuda en 1835.

A l’inestimable blog de Luís V. Bagan trobem una notícia de 1841 sobre la desamortització, on es diu que la “suprimida “Comunidad de la casa Misión” de Barcelona tenia una heretat que es va repartir en cinc lots, una de les quals es deia “la Torre Gran” que, en aquells moments, constava de masia amb quadra, graner, pati i trenta mujades de terra. Estava arrendada i tenia un cens irredimible. Els altres lots eren els anomenats: “Camps Palmd”, “Camp de la Feixeta”, “Camp Gran” i “Camp Gelabert” més una terra al “Camp Seguer”, al sud de l’ermita. Aquesta Comunitat disposava també de l’heretat anomenada “Torre Xica” i d’una terra a la Torrassa. També se’ns informa del suprimit oratori de St. Felip Neri (1515-1595) que tenia una heretat al “riu mort” i d’altres lots que havien estat dels Carmelites calçats i que ja s’havien “rematat”.[5]

Plànol de 1914 de les masies de La Marina

Sembla que la heretat de la “Torre Gran” subhastada en 1841 entre cinc lots que pertanyia a la Casa-Missió o pares del seminari no hauria de ser la mateixa que la del col·legi dels franciscans, ja que hem vist al cadastre del 1724 que tenien propietats diferents, però el fet de dur el mateix nom ens confon, potser era la mateixa Torre Gran que en aquells moments estava en mans de la Casa-Missió. La compra de Solernou i la major pervivència de la Casa-Missió refermen aquesta hipòtesis.

Caldria un estudi específic per totes aquestes ordes amb propietats a la Marina durant aquests segles, el que d’entrada veiem, és que moltes provenen de l’anomenada “Contrareforma”. És cert que no pagaven cadastre i que calia una reforma econòmica, però l’interès mercantilista de l’Estat és el que prima a les subhastes, així com el lucre d’uns compradors que sovint no es feien veure, potser perquè bona part de la societat rebutjava aquestes pràctiques, potser perquè així passaven els béns a altres institucions religioses de caire més caritatiu, com podria haver estat el cas.

La desamortització volia respectar les institucions religioses dedicades a l’ensenyament i l’assistència, però potser els criteris reals eren altres, com la facilitat per fer-ho. Com s’explica sinó la primera desamortització a la nostra zona? Es tractava d’una petita peça de terra que corresponia a l’ermità de Bellvitge i que servia per la manutenció d’una família. La propietària del moment, Mariana Alemany de Barcelona, la deixava a l’ermità i així ho va ratificar, però de res va servir i el tros va ser venut en pública subhasta.[6]

L’ermita de Bellvitge a principis del segle XX

Ja al segle XX, quan la masia de la Torre Gran devia estar en tot esplendor, Matilde Marcé i Piera explica que el cognom prou conegut a l’Hospitalet de “Femades” (una casa i un carrer entre l’Hospitalet i Cornellà duu aquest nom) va ser també un renom que es va aplicar als que van ser masovers seus i als seus familiars. L’hereu d’un d’aquests, de cognom Llarissó, va anar a viure a la Torre Gran de la Marina, coneguda també com can Ros.[7] En una relació de 1863 de les masies la Marina trobem la desapareguda masia de Can Miquel del Ros (prop de l’hospital de Bellvitge), endemés de Can Ros, que sembla ser el nom anterior a la “Torre Gran” tal com apareix en un plànol de les masies de la Marina, prop de Cal Capellà que està a la Feixa Llarga, vora la Carretera del Riu que segueix el seu curs cap al mar. Resseguint el carrer de la Feixa Llarga cap a L’Hospitalet trobem, per damunt de Cal Capellà, Ca la Vidala (o Can Terol·lo), avui en ruïnes, la desapareguda Can Miquel de Ros, Can Juan de Ros (Can Masover Nou), Ca l’Esquerrer, a la Carretera del Mig, Can Traval, Can Manso, a Cornellà i la desapareguda “Xic de la Barca”, entre Can Miquel de Ros i la Torre Gran, al mateix camí de la Vora del Riu.

La pràcticament desapareguda «Can Terol·lo» veïna de la Torre Gran. Foto: Baños, 1997

Hem de donar per cert, doncs, que la Torre Gran s’anomenava a principis del segle XX, Can Ros, que des del segle XVIII pertanyia al col·legi de St. Bonaventura dels franciscans, que va ser repartida i subhastada amb la desamortització i que l’últim pagès devia ser Llarissó.

Francesc Marcé al seu quadern de 1980 ens transcriu un text del poeta i mestre de la nostra ciutat, Pere Farrés Costa (1888-1915),[8] aparegut a la Ressenya (primer periòdic de l’Hospitalet) en 1907 en la que explica que el seu amic “Llarissó” el convidà a dinar a casa seva, una de les masies de la Marina que era “coronada per jardins d’arbres frondosos amb flors de tota faisó i saturada de bons aires” En tornar, comentava “...allà al lluny s’albirava l’ermita (de Bellvitge), tota voltada de calma…”[9]

Seria la casa d’aquest Llarissó la Torre Gran? Podria ser, les dades no es contradiuen. Ens quedarem amb el record de que, en un moment de la seva història va estar coronada amb flors de tota faisó.

La Marina d’ahir. Foto: Centre d’Estudis de L’Hospitalet

Als pagesos i a les pageses de la Marina que van gaudir d’aquests indrets.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 27-11-2022

[1] Gutiérrez, Ricard. Natura i Medi ambient a l’Hospitalet de Llobregat https://lhnatura.blogspot.com/2011/12/

[2] Massana, Pilar (1986). L’Hospitalet a principis del segle XVIII. Homes i terres. Codina, Jaume (1987) Els pagesos de Provençana, vol. III, doc. XVIII, p. 457-465.

[3] Solà, Àngels (1974) “Desamortització del trienni a Barcelona i el seu pla” en: Estudis i documents dels arxius de protocols, n. IV

[4] Regió 7: “174 anys d’una arribada marcada per l’augment de la feina i la necessitat” https://www.regio7.cat/manresa/2018/10/17/174-anys-d-arribada-marcada-50151878.html

[5] Bagan Luis V. L’Hospitalet de Llobregat. Imatges retrospectives de la ciutat. https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/category/3-tematica/esdeveniments-historics/desamortitzacio/

[6] Codina, J. (1987), o.c., p. 311-313

[7] Marcé i Piera, Matilde (1991) Cop d’ull als motius de l’Hospitalet, p. 59

[8] http://arxiumunicipalhospitalet.molecula-gia.com/index.php/ferr-s-costa-pere

[9] Marcé i Sanabra, Francesc (1980) Una mirada a la Marina d’ahir. Les nostres masies, p. 22

Sant Pau del Camp y el primer “Hospital” de Provenzana

Posted on por
Responder

St. Pau del Camp des del claustre. AGC, 2019.

Se atribuye la primera fundación de St. Pau del Camp de Barcelona a Guifré Borrell (874-911), hijo primogénito de Guifré el Pilós, ya que Geroni Pujades encontró, en 1596, una lápida con una inscripción que decía que allí estaba enterrado. El descubrimiento sucedió durante unas obras para canalizar las aguas de las diversas rieras que desembocaban en el portal de St. Pau o “dels molers”, ya que era el lugar de entrada para los canteros de Montjuïc.[1]

Làpida de Guifré Borrell (-911) AGC, 2019.

En base a otra inscripción funeraria se supone una segunda fundación. En la lápida de la tumba donde reposan los restos de Guillem de Bell·lloc (-1307), se dice que allí fueron trasladados los de Geribert Guitard y Rotlendis, fundadores en 1117 “cuando lo entregaron a la Iglesia romana”. Esta expresión sugiere que aún no estaba bajo el control del obispo. Geribert y Rotlendis son considerados los iniciadores del linaje de los Bell-lloc, ya que entregaron en esa fecha los diezmos del Castell de Bell-lloc y de su iglesia de St. Pere.[2

Castell de Bell-lloc en La Roca del Vallés. Postal antigua.

No hay documentación anterior a esta fecha referida a St. Pau, pero hemos encontrado que Geribert y Rotlendis habitaron en Quinçà, una zona de Provenzana cercana al núcleo poblacional de la Torre Blanca. En 1075 dieron a la Canónica un amplio alodio entre Banyols y Cornellá con casa, sagrario (lugar donde se guardaba el grano y se enterraba a los muertos), establos y árboles que tenían como compensación que les hizo Guillem Bernat (probablemente de los Claramunt) por litigios que tuvieron. El alodio limitaba con la vía que iba desde la Gavarra (Cornellá) a Banyols, la vía que iba al Llobregat, el alodio de St. Julià de Montjuïc y el de los hijos de Guifard (de Cornellá), a cambio de quedarse aquí mientras vivieran.[3]

St. Pau va quedar sota la protecció dels comtes de Bell-lloc. AGC, 2019.

En 1127 St. Pau del Camp quedará sometido a St. Cugat. En 1120 el obispo y los prohombres de la ciudad acusaron a la comunidad de llevar una vida disoluta, pero hemos de poner en cuestionamiento esos juicios de valor que no se sustentan en ninguna documentación.

Un proceso similar ocurrió con Sta. Eulalia del Camp que pasó a ser “de la Iglesia” en 1155 cuando el obispo le confirió los terrenos que la rodeaban quedando bajo canónicos de S. Agustín y con el mandato expreso de que “no pueden enterrar a nadie sin licencia del obispo”,[4] lo que indica claramente un interés más económico que moral. Sta. Eulalia del Camp quedará adscrita al priorato de Sta. Anna, con la orden del Santo Sepulcro. Alturo Perucho[5] nos dice que una mano eliminó toda la documentación anterior a esta fecha. Se desconoce el emplazamiento exacto de este monasterio que estaría entre St. Pere de les Puel·les y Sta. María del Mar.

Claustro de Sta. Anna en el centro de Barcelona. Foto: Ramon Solé

Aunque no sepamos apenas nada de la vida en el monasterio entre la primera y la segunda fundación, tenemos algunas menciones en documentos de compra-venta o testamentos, muchas de las cuales son relativas a Provenzana y Montjuïc. Este es un ejemplo: en 1022 Bernat Oliva y Emó (nombre femenino) daban a la Canónica el sitio de “St. Pau apóstol” que limitaba al norte con la “vía que va a St. Julià”, al este con Benveniste, hebreo, al sur con el estanque de Port y al oeste con Guitard Arnald.[6]

En 1155, Aimeric de Perusia, da a St. Pau la iglesia de St. Fruitós de Montjuïc, que limitaba a oriente con la vía que ascendía a St. Julià. Este caballero se hará posteriormente monje de Valldaura de Cerdanyola, uno de los primeros monasterios en instaurar la reforma del Císter, aunque tuvo una corta duración.

La extracción de piedra en Montjuïc se realizó desde el Imperio Romano. AGC, 2020

En Banyols (La Marina deltaica) el monasterio de Valldaura tenía propiedades gracias a diversas donaciones: el mismo Aimeric de Perusia compró un mas a Les Lanes en 1157 que da en 1162 para hacerse monje, Pere de Claramunt dejó bienes que tenía en Sta. Eulalia de Provenzana y Sta. María de Esplugues para la fundación de la Pia Almoïna y se hace monje de Valldaura en 1162 donando una tierra en el Port, un prisionero que murió en Algeria dio un alodio en Banyols por el que pleiteó la familia (a la que dieron una compensación), Pere de Agell da un prado en Banyols en 1182 en cuyos límites encontraremos juntos los topónimos de St. Pau y el “Hospital”, primera mención a un Hospital en Provenzana

En 1179, en una venta a Pere Bru, en Espodolla (actual parroquia de St. Isidro) encontraremos, cerca del Port y de propiedades de St. Cugat, un alodio que hace mención al Coll de Frares.[7] La riera dels Frares, cerca del cementerio de la ciudad, es un topónimo que perdura en el barrio de St. Josep, entre el de Sta. Eulalia y el del Centro. Pere Bru comprará de nuevo en 1184 en Espodolla un alodio por ciento diecinueve sueldos que limitaba al norte con la vía de Lanera (actual Carretera del Medio) y a poniente con un alodio del “Hospital” y esta será la segunda mención de este topónimo en Provenzana.

Puente bajo las líneas ferroviarias en St. Josep, uno de los accesos al cementerio de la ciudad. AGC, 2021

Pere Bru parece ser un propietario local que quiso engrandecer su patrimonio. Desgraciadamente, en 1194, Ermesenda, viuda de Pere Bru, con sus hijas Guilleuma, Saurina, María y Juana se ven obligadas a vender a Ramón Sallent, “a causa del hambre y la necesidad”, parte de lo que Pere había comprado.[8]

En 1188 en un establecimiento que hace el obispo en el alodio episcopal de Montjuïc a Pere de Marca y su esposa Nine, se cita en el límite norte a Pere de St. Pau y a Arnau, arriero (traginer).[9]

Caminos de Montjuïc por los que han atravesado gentes con duros oficios. AGC, 2020.

En 1210 St. Pau y Sta. Eulalia del Camp conDolça y Bernat de Banyols, madre e hijo, establecen a Joan Roig en Banyols para edificar un mas y cuidar de un campo con la condición de que los suyos serán hombres sólidos al servicio y fidelidad de los establecientes.

El siglo XIII será el de la construcción del precioso claustro de St. Pau, donde encontramos una combinación de elementos de origen bizantino y árabe.

Claustro románico de St. Pau. AGC, 2019,

St. Pau quedará adscrito al monasterio de Montserrat, en una historia de conflictos que se escapa a nuestro estudio y en 1617 pasará al monasterio de St. Pere de la Portella (Berguedà). En 1835 fue declarado parroquia urbana utilizando algunas de sus edificaciones como caserna militar.

En Provenzana encontramos el topónimo de la «riera dels Frares», hoy día el nombre de una calle que bajaba del cementerio e iba por la “carretera del Hospici” (actual calle de Miquel Romeu) a «la farola» (el far del Llobregat, en la Zona Franca) o, atravesando la Marina, a la torre del “cap del riu” (precedente del faro del llobregat) que controlaban los militares y al “Gual dels Tarongers”, un vado donde se podía cruzar el río en Viladecans, es decir una zona agrícola con unas vías comerciales propicias.

Barcelona, siglo XVIII con Montjuïc y la huerta de Provenzana. Las guerras nos dejaron estos planos antiguos.

Sabemos que Sta. Eulalia del Camp tenía un hospital y que el prior de St. Pau intervenía en la gestión del hospital de Olesa de Bonesvalls, pero, de momento, el origen del topónimo «hospital», que dará lugar al nombre de L’Hospitalet, suscita más preguntas que certezas, tanto para la desconocida historia de St. Pau y Sta. Eulalia del Camp como para nuestra propia historia local.

Olivera en el barrio de St. Josep de l’Hospitalet, restos de un pasado agrario en un lugar contaminado por tanto cemento armado. AGC, 2021

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 28-09-2022

A quienes defienden nuestro maltratado patrimonio en L’Hospital

[1] Dalmases i Pons, David (1992). “Bibliografia sobre St. Pau del Camp de Barcelona. Aproximació a la seva fundació”

[2] Mutgé i Vives, J. (1993) “Notícies històriques sobre el monestir de St. Pau del Camp de Barcelona (1117-1212)”. Institució Milà i Fontanals, CSIC.

[3] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, n. 1281

[4] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona, n. 1730

[5] Alturo i Perucho, Jesús (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Fundació Noguera. Textos i documents, vol. 8.

[6] Baucells, Fàbrega, et al., o.c, ACB, n. 342

[7] Mas, Josep,o.c. LA, vol. XI, n. 2059

[8] Mas, Josep,o.c. LA, vol. XII, n. 2158 (1184) y 2249 (1194)

[9] Mas, Josep,o.c. LA, vol. XII, n. 2191

ART A L’HOSPITALET.

Posted on por
Responder

La Sireneta i el noi amb peix.

El nostre desventurat patrimoni és responsabilitat de tots, de les institucions públiques, però també dels veïns i veïnes, així com de qui està de pas.

En primer lloc cal tenir-lo en bones condicions per tal de que es pugui observar i valorar. I cal conèixer les seves històries perquè el puguem estimar.

Avui volem destacar dues estàtues en les que potser no ens hem fixat mai, perquè són petites i s’amaguen entre les plantes que les envolten.

La Sireneta a la pl. Verge de Montserrat. AGC, 2021.

La sireneta va ser esculpida en terra cuita per l’escultor i dibuixant Valentí Julià (1929-2021). La sireneta té trenes, com dúiem moltes nenes en aquelles èpoques, i un peix a l’espatlla que feia de brollador. Es va instal·lar a la plaça del repartidor el 1955. Amb una vida agitada, la simpàtica sireneta ha patit algunes desventures. En 1970 va ser emmagatzemada al Museu d’Història de la ciutat . En 1980 va tornar a fer de brollador a l’estany del parc de la Marquesa, a Collblanc, malauradament, tres anys després va desaparèixer, algú se l’havia emportat.

La sireneta a la Plaça del Repartidor, davant la font del mateix nom, anys 60.

El 1997 l’autor, a partir del disseny inicial, la va refer en bronze i actualment és a la plaça de la Verge de Montserrat, a l’avinguda Carrilet, amagada entre les herbes, poc visible i sense la cura que li caldria. Una pena. Només caldria tractar-la com el monòlit del costat.

Monòlit de la plaça Verge de Montserrat, obra que va fer posar la UEC (Unió Excursionista de Catalunya) i que el Club muntanyenc de l’Hospitalet va renovar el 1997

“Noi amb peix” és una escultura de Rafael Solanic (1895-1990), que a la nostra ciutat té una altra obra més gran i millor considerada, la “Noia amb colom” al parc de Can Boixeres. El noi amb peix està fet de bronze i l’original de terracota es conserva als magatzems del Museu d’Història de la Ciutat.

Noi amb peix de Rafael Solanic al carrer Femades entre l’Hospitalet i Cornellà de Llobregat. AGC, 2021.

El pobre noi amb peix, petit com la sireneta, havia estat als jardins de Can Arús i ara resta en un parterre, sota una olivera del carrer Femades, que fa de frontera entre l’Hospitalet i Cornellà, als anomenats “jardins de la Pau”.

Els «jardins de la Pau» al carrer Femades. AGC, 2021

No ens dona pau, ans al contrari, ens la treu, veure com està d’abandonat aquest racó amb una cita de George Brassens que no podem ni llegir. Cert que el que fan alguns vàndals dificulta l’acció dels treballadors municipals, però potser el nostre Ajuntament hauria de mirar de prendre mesures, perquè el poc que tenim de patrimoni cultural i artístic estigui més cuidat i pugui ser més gaudit per tothom.

Noia amb colom de R. Solanic, al parc de Can Buxeres, al fons, la familia d’Hèctor Cesena i Albós

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 3-12-2021

Als infants que saben mirar i gaudir la màgia que transmeten aquestes figures.

Les restes de la «bòbila de Catalunya»: Can Batllori, Can Llopis i Cosme Toda de l’Hospitalet de Llobregat.

Posted on por
Responder
L’ antiga fàbrica Cosme Toda i els nous edificis d’habitatges. AGC, 2021.

Com «la bòbila de Catalunya» era coneguda l’illa de cases que ocupaven les indústries ceràmiques del Carrer Prat de la Riba o Carretera de Santa Eulàlia de l’Hospitalet i de les que encara queden uns edificis abandonats envoltats d’unes ombres molt fosques, les de l’augment de massificació de la ciutat amb els barris més densificats d’Europa.

La fábrica Cosme Toda, els nous pisos i els solars a punt per les noves edificacions. AGC, 2021.

La indústria ceràmica té una llarga tradició a l’Hospitalet: el 1856 ja hi havia una bòbila, el 1878 hi havia cinc indústries i el 1912 arribaven a la dotzena.

La primera és la de Can Batllori. L’edifici va ser construït per la família Collet l’any 1874. La fàbrica començà a funcionar el 1883. Estava especialitzada en atuells, balustres i elements decoratius de terra cuita.

Can Batllori, en molt mal estat com es pot veure al mosaic. AGC, 2021.

Dos anys després obriria Can Llopis o Ceràmica Llopis, especialitzada en lloseta fina -coneguda amb el nom de «cairó català», igual que la fàbrica de Cosme Toda (1985 i mateixa especialitat). De fet, les cases dels directors de Cosme Toda i de Can Llopis són adjacents.

Can Llopis i la casa del director de la Cosme Toda. AGC, 2021.

Cosme Toda i Vives, terrisser del Baix Camp, va començar treballant a una fàbrica més antiga de l’Hospitalet: Romeu i Escofet i Cia. Aquesta fàbrica, dedicada a la fabricació de la teula plana, estava a l’alçada de la Fabregada on hi havia instal·lat en 1882 el generador de vapor més important del sector.[1]

Cosme Toda postal antiga. Blog de Natalia Piernas

Sobre la història de Cosme i Toda podeu consultar el blog de Natalia Piernas, on trobareu unes magnífiques fotos de l’interior de l’edifici.[2]

Al llibre de Pilar Giménez i altres autors[3] descobrim el valor històricd’alguns elements que encara perduren com les naus, obra de Antoni Puig i Gairalt (1923) igual que l’edifici de pisos, la xemeneia de Lluís G. Colomer, que també va dirigir la construcció de tres forns o la casa del director d’estil modernista.

Part lateral de la casa del director, on es pot veure els enreixats típics de la època i l’estil modernista. AGC, 2021.

La premsa de ceràmica, com la que ornamenta l’entrada del recinte, funcionava a vapor en un inici i elèctricament després, representa el canvi del treball manual, mitjançant motlles, al treball mecànic.

Antiga premsa com a ornament a l’exterior del recinte. AGC, 2021

Els soterranis són un entramat de túnels que s’utilitzaven com a magatzem de fang gràcies a la humitat que es mantenia en aquest recinte. Al llibre de 1992 se’ns informava que encara es conservaven els rails per on es feien passar les vagonetes que transportaven les argiles.

Excavacions a la Cosme Toda. AGC, 2021.

A la planta baixa hi havia els forns i les premses per fabricar la ceràmica.

Als quatre pisos es duia a terme l’assecatge de les peces. Amb un gran nombre de finestres, aquestes s’obrien o tancaven segons les condicions meteorològiques exteriors (temperatura, vent, humitat).

A les excavacions que s’estan fent per construir nous edificis d’habitatges es van trobar una sèrie de dipòsits i galeries subterrànies que connectaven les tres fàbriques de Cosme Toda, Can Llopis i Can Batllori.

La xemeneia, de Cosme Toda amb decoració de maó vist a la part superior. AGC, 2021

Els veïns i les veïnes del barri de Sant Josep i de l’Hospitalet estan fent diverses manifestacions i actes per aturar l’edificació massiva de més blocs de pisos i saber del cert que es respectarà i conservarà aquest valuós patrimoni industrial de Catalunya.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 09-06-2021

A les treballadores i als treballadors de les fàbriques.

A les persones que tenen cura del patrimoni de totes i tots.

[1] Casas, Joan (1985). La formació de la industria a l’Hospitalet del segle XIX. Centre d’estudis de l’Hospitalet, p. 56.

[2] Piernas, Natalia (2015) Cosme Toda, patrimonio Industrial en l’Hospitalet. https://www.nataliapiernas.com/patrimonio-industrial/cosme-toda-patrimonio-industrial-en-lhospitalet/

[3] Giménez, P. et. al. (1992). Descobrir l’Hospitalet de Llobregat. Àrea Metropolitana de Barcelona.

La Remunta de l’Hospitalet. Dels Fatjó i els Brugarolas als Angulo.

Posted on por
Responder
Entrada al recinte de la Remunta, 2021, AGC.

Al carrer Major de l’Hospitalet de Llobregat, amb el carrer Famades (abans carrer Angulo i ara Passeig de la Campsa), línia divisòria entre L’Hospitalet i Cornellà, hi ha, dins del recinte de la Remunta, la masia coneguda amb el mateix nom.

Els seus orígens són del segle XVII. A la llinda de la porta trobem la data de 1691. Antigament era coneguda amb els noms d’antics propietaris: Can Fatjó, Ca n’Agustí o Ca n’Angulo. Històries relacionades com veurem.

Part posterior de la Masia de la Remunta. AGC, 2021

Els Fatjó eren propietaris des del 1600 de la masia del mateix nom de Rubí (de la que avui només en queden alguns vestigis). Aquesta masia passà en 1696 a mans del col·legi franciscà de Nostra Senyora del Carme de Barcelona. El 1833, amb la desamortització l’adquirí la família Brugarolas, amb el que ja anem veient la relació entre noms que ens són propers aquí a l’Hospitalet.

La fàbrica d’olis industrials Brugarolas, fundada el 1885, va obrir la primera factoria a l’Hospitalet, instal·lant-se a Can Cluset (actual barri de Can Serra). A la dictadura de Primo de Ribera es va nacionalitzar i va ser expropiada per la CAMPSA (Companyia Arrendataria del Monopolio de Petróleos, SA)[1]. El 1974 es traslladen a Rubí on obren una nova fàbrica.

Can Brugarolas darrera les vies del tren de l’Hospitalet i la Torre de Can Cluset al fons (la que té la torratxa)

Les nostres relacions amb Rubí venen de lluny, ja que els senyors del Castell de Rubí tenien propietats als Banyols de Provençana des del segle XI. La masia de Can Fatjó era, en 1312, el mas Gombau que pagava delmes al senyor de Rubí.

la família Agustí Fatjó rep la masia de la Remunta per herència materna, amb la qual cosa el cognom Fatjó desapareix. Els següents propietaris, els Angulo Agustí eren propietaris del molí de Can Fatjó (Rubí).

Manuel d’Angulo i Ante, militar nascut a Popayán (actualment Colòmbia) dirigí la gestió del patrimoni i jugà un paper destacat en la construcció del Canal de la Infanta, promogut per terratinents particulars com ell. El seu fill, Isidor d’Angulo i Agustí (Vilanova i la Geltrú, 1812 – l’Hospitalet, 1854) va ser un economista agrari i terratinent resident a l’Hospitalet, com a mínim des de 1842. En 1846 introduí la cria de cucs de seda a la seva Torre “Melich”[2] i el conreu de la morera (potser d’aquí li va venir la idea al batlle Tomás Giménez pel casalot de Can Bori). A més de la introducció de noves tècniques i conreus feia divulgació mitjançant la Revista de Agricultura Práctica, que dirigí en 1853.

1987. El Pedrís de la Remunta amb la masia.Luís Bagan: imatges retrospectivas de la ciutat.

Tot i que era un burgès i que el nostre propòsit és fer memòria de les dones que han passat a l’oblit, no podem deixar de reconèixer la feina de gestió que va fer en temps difícils, les renovacions que va aportar, així com la implicació cultural i política que li va dur a estudiar el sistema repressiu de les presons i a escriure una memòria on criticava l’aïllament penitenciari.[3]

Un germà seu, Manuel d’Angulo, militar, va vendre el pedrís d’unes 40 mujades de terra, amb la seva masia, a l’Estat per a remunta d’artilleria. La remunta consistia en comprar, criar i vendre cavalls per satisfer les necessitats de l’exercit. El 1883 la remunta de l’Hospitalet es va suprimir però es restableix de nou al cap de pocs anys. L’any 1886 el Ministeri de la Guerra la va comprar, junt amb el terreny que l’envolta, a la llavors propietària, Mercedes Amat, per la quantitat de 75.000 rals de billó. Va ser destinada al cos d’artilleria fins el 1904, quan es va reestructurar passant a Dipòsit de Sementals d’Artilleria.

La Remunta de l’Hospitalet. Postal antiga.

El pedrís disposava de diferents instal·lacions: quadres, pistes, aules, tallers, magatzems, gosseres, residència i fins i tot una capella i estava envoltada de camps de conreu i d’arbres que creixien a la vora del Canal de la Infanta.[4]

2012. Encara es veu la capella del recinte.

L’ambient agrícola perdurà fins els anys 60, quan el número de cavalls es va anar reduint. El 1994 es va instal·lar una escola de capacitació agrària. A finals del segle XX, les representacions de Sant Jordi al Parc de Can Boixeres encara disposaven dels forts cavalls de la Remunta.

El propietari actual és l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat, la masia es troba en estat d’abandó, tot i que l’Ajuntament ha rehabilitat alguns edificis del recinte adaptant-los a serveis de la ciutat i promocionant l’edificació de pisos al voltant, destruint patrimoni artístic-cultural i natural, com la capella de la Remunta o el imponent “Pi de la Remunta”.

La Masia de la Remunta actualment en estat deplorable. AGC, 2021.
Una antiga cavallerissa rehabilitada com a seu d’un esplai de la ciutat i els pisos nous que envolten el recinte que, de cop, s’ha fet petit. AGC, 2021.

A la plaça de Catalunya una de les escultures eqüestres de Frederic Marés reprodueix un model de perxeró de la Remunta. La va fer el 1929 i es va passar quinze dies prenent apunts mentre els soldats aguantaven o vigilaven els cavalls.[5]

Escultura de Frederic Marés. El model per aquest cavall que hem vist sovint a la Plaça Catalunya era de la Remunta de l’Hospitalet.

Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 9-6-2021

Als i a les que es fan sensibles als patiments injustos i innecessaris dels presos.

[1] Castillo, Ireneu (2020) “La Campsa una pisoteada tapa y la gasolinera del Casino del Centro”. Memento Mori. https://ireneu.blogspot.com/2020/11/tapa-gasolinera-casino.html

[2] Una descendent dels Melich de Sant Just, Francesca, nascuda el 1727, casà amb Josep Fatjó.

[3] Solà, Àngels (1990) “Manuel i Isidor d’Angulo, representants de la burgesia agrària catalana de la primera meitat del segle XIX”.

[4] Bagán Nebot, Luís, L’Hospitalet de Llobregat. Imatges retrospectives d’una ciutat. https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/2011/07/14/caserna-de-la-remunta-1987/

[5] Marcé i Sanabra, Francesc (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular, p. 11.

Masies de la Marina de l’Hospitalet a Bellvitge i els seus voltants

Posted on por
Responder
L’ermita de Bellvitge a començaments del segle XX. Foto: Centre d’estudis de l’Hospitalet.

Del  primer lloc de la Marina que en tenim constància, mil anys enllà, encara en trobem vestigis, era el reg d’Amalvígia, citat entre els segles X-XIII. La propietària Amalvigia era, probablement, família del llavors vescomte de Barcelona. El 1001 es ven la propietat, que al 995 només era un prat junt a un rec i a un curs mort del riu (Llobregadell vell), amb terra, casa, cort, pou i arbres a Banyols. Sembla que aquesta casa seria el mas de Malvige, amb església, de 1057 i, posteriorment (s. XIII), l’ ermita de Bellvitge. Tot i que hem qüestionat la evolució dels noms, tot apunta a que seria el mateix lloc.

A més dels usos espirituals o d’enterrament que pogués tenir la capella, els voltants eren terres conreades i ermes (per a pastura dels ramats) on treballaven les persones que tenien cura de l’ermita i altres pagesos i pastors.

Els Campreciós eren pagesos que treballaven a prop de l’ermita a la que estimaven i cuidaven. Joaquim Campreciós va fer el camí que portava de la Gran Via a l’ermita on hi va plantar pins i rosers. Mentre el feia pensava que si li deien alguna cosa ho deixaria de fer, però com que no li van dir res, el va acabar[1]. Els que vinguérem al barri als inicis coneguérem aquell camí.

Joan Casas al primer conte de Pols de terrat: “Un cinturó de joncs”, ens remet als paisatges encara bucòlics de l’ermita durant les seves transformacions.

“Sobre els camps daurats, a punt de sega, amb farbalans de patateres i feixes de cols, bledes, enciams i carxofers, es veia la rotllana de xiprers que encerclava l’ermita. Més enllà la carretera era un riu incessant de camions i cotxes. (…) Van deixar les bicicletes davant la porta de l’ermita, dins el tancat de boix, llorer i baladres. (…) Van trucar a la porteta del costat, on els ermitans tenien la casa i venien berenar i begudes. (…) Estirà la galleda que tenia al fons del pou, amb la beguda fresca i en va treure les dues gracioses…”(Casas, 1980: 17-19).

Des de la primera meitat del segle XVI ja existia una vintena de masies en la Marina hospitalenca, alguna de les quals s’han conservat fins ara i es mantenen a la vora de Bellvitge, com la de Ca l’Esquerrer, a la Carretera del Mig o “Camí del Mig” com apareix anomenat des de principis del segle XIII, més o menys com la barca de passatge per creuar el riu i l’ermita de Bellvitge.

Als terrenys que ara ocupa Bellvitge n’hi havia algunes masies i altresmés a les vores mateixes, d’algunes ja hem parlat, farem un recull amb aquestes i altres que ens són menys conegudes.

Al bell mig, a la Rambla Marina, on ara hi ha el metro, s’alçava Cal Rei que va resistir fins que van urbanitzar l’eix central del barri.

1970. Cal Rei al mig de la Rambla Marina. Foto AVV.

A l’Avinguda d’Europa, al lloc que ara ocupa l’institut Europa, hi era Can Creixells o Cal Tubau.la masia on va néixer la puntaire Rosa Creixells i Valls.

Can Creixells, on ara està l’institut Europa.

Cal Miquel del Ros o Manso Guinardí, estava sota la Gran Via, era una antiga vaqueria que, als anys 30, era propietat de Joan Vinyals Segalés. Quan es van fer els plans d’aquest tram de la Ronda Litoral, als anys 70, es van expropiar moltes masies com aquesta i Cal Xic de la Barca, situada una mica més cap a l’oest. Només ens resten les fotografies i alguns records.

Cal Miquel Ros, 1980

A l’altra banda de la Gran Via, es conserven algunes, amb usos diferents als estrictament agrícoles,

Cal Rovira ó “Casa Llarga” estàsituada al camí de Pau Redó, 8, entre l’hospital oncològic i les instal·lacions del Tenis Gran Via. En l’actualitat els néts dels Rovira han reformat la masia i l’han convertit en un estudio fotogràfic.

Cal Capellà és al carrer Feixa Llarga, entre la Ronda litoral i la Zona Franca, darrera de la Gran Via, era una antiga masia que ha perdurat gràcies a la gestió i l’interès dels seus propietaris que han fet d’ella una masia restaurant.

Cal Capellà, avui restaurant Marina. El Sr. Masferrer, propietari amb la seva dona Mª Àngels Malet, treballant un hort que encara és regat pel Canal de la Infanta. Foto: AGC, 2021.

A la carretera antiga del Prat, actualment al carrer Ciències amb Salvador Espriu, al polígon Pedrosa i a tocar del sector conegut com Gran Via II, es troba Can Gotlla, molt reformada. Actualment és la seu del Consorci de la Reforma de la Gran Via a L’Hospitalet, el que no deixa de resultar irònic, ja que aquests plans estan canviat el poc vestigi rural que ens queda pel totxo i el ciment.

Cal Gotlla, on es fan els plans de Reforma de la Gran Via. Foto: AGC., 2021.

La Torre Gran, a tocar del riu, una casa pairalque fins fa poc explotava les terres del voltant i que actualment està en greu estat d’abandonament.

La Torre Gran. Foto: AGC, 2021.

De Can Jaume la Vidala (també anomenat Cal Terol·lo) de la que només queda alguna façana a prop de les cotxeres de TMB. Al 2009 llegíem:

ECODIARI “L’Associació Els Verds» ha presentat una denúncia davant la fiscalia de Medi Ambient del Tribunal Superior de Justícia ( TSJC) per l’estat de degradació que és troba el sector de Cal Jaume de la Vidala de L’ Hospitalet de Llobregat. Aquesta zona és troba un abocador il·legal de residus, de neumàtics, de peces de cotxes, de productes químics, de runa que constitueix un perill de contaminació del subsòl, de l’aqüífer així com de ris d’incendi. El sector de Cal Jaume de la Vidala és troba dins del districte econòmic de  L’Hospitalet i és troba limitat per la Gran Via, el camí de Cal Pau Redó, la carretera antiga del Prat i la Ronda Litoral. Aquest terrenys formen part de particulars, de RENFE i de l’Ajuntament de L’ Hospitalet”. 

A la Feixa Llarga, encara trobem Can Masover Nou del segle XVII, abandonada i molt malmesa, amenaça runa amb esquerdes als murs finestres esbotzades i enfonsament parcial de la teulada de sobre les golfes.

Cal Masover Nou en greu estat d’abandonament. Foto: AGC, 2021.

Una mica més amunt, al camí de la Cadena, al final de la Travessia Industrial, encara perdura Can Trabal amb una extensa zona agrària al seu voltant que encara és regada amb el Canal de la Infanta. Actualment amenaçada pels plans que volen canviar la qualificació del terreny.

Can Trabal encara és regat amb el Canal de la Infanta, al costat, horts urbans.

Ambdues tenen més de 200 anys d’història cadascuna.

Ca l’Esquerrer és una casa senyorial de finals del segle XVI, a la Carretera del Mig, a tocar de Cornellà. Està ben conservada, els amos tenen un pàrquing al costat, no ens van permetre l’accés per a fer fotos des de l’exterior.

Al que ara és la Travessia Industrial n’hi havia unes quantes: A tocar amb l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge es trobava Can Bengala, més cap a la Rambla de la Marina, Cal Pepet de la Casa Llarga i a l’altra banda de la Rambla, cap a l’Avinguda Fabregada, Cal Quimet Garro i Can Pere la Coixa.

1967. El Carrer Prat de Bellvitge a tocar de la Travessia Industrial, es poden veure Can Bengala i Cal Pepet de la Casa Llarga a tocar de la Rambla Marina.

Entre la Travessia Industrial i la Carretera del Mig n’hi havia moltes masies de les que només mencionarem algunes més properes al nostre barri.

El Passatge Can Polític ens recorda una de les masies de les que hi havia, Can Marcé i molt a prop Can Durban.

Ca la Marieta, a la Carretera del Mig, entre la Fabregada i la Riera dels Frares, avui núm. 74, abans número 30 i antigament al Barrí de la Marina núm.159 és una masia ocupada per la família Campamà des de l’any 1860. Al costat de Ca la Marieta, hi havia Ca la Farrereta i davant seu Cal Xic de la Laieta.[2]

A la Carretera del Mig, hi havia una altra masia, avui desapareguda, que li deien Can Modolell (no s’ha de confondre amb Can Modolell de la Torre, de la que ens queda la Talaia). Can Modolell, estava situada entre el Carrer de Campoamor i les vies del tren, al que havia estat “Barri de la Marina”.

Can Modolell, a tocar del Carrer Campoamor. Foto: Mauricio Martínez Espada.

Una de las poques masies de la Marina que perduren a l’Hospitalet és la de Can Salvador del Roig, de la família Colominas, al Carrer de Sant Roc amb el camí de la Riereta, tocant a l’Avinguda Carrilet, on fa poc temps van enderrocar les masies de Can Mas (o Cal Senyor) i de Can Borni, que havia estat seu de l’escola bressol Patufet.

Cal Peret massaguer a la Rambla Marina entre la carretera del Mig i l’Avinguda Carrilet. Per aquest camí anàvem alguns dels primers infants de Bellvitge a l’escola de Can Bori.

A la Marina, en el territori que anava des de la via del Carrilet (inaugurat l’any 1912) fins el mar, hi havia a l’inici del segle XX, més de 150 masies!. En donarem comte de totes les que puguem.

Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 03-06-2021

Als i a les que es senten dfraudats amb els canvis que aquesta ciutat fa i ha fet.

[1]Arxius de la parròquia de la Mare de Déu de Bellvitge.

[2] Campamà, Josep (2015) “Quan Bellvitge eren camps”, conferència a Bellvitge 50.

Itinerari des de Bellvitge al riu. Camps, horts i jardins.

Posted on por
Responder
Del passat al present albirant un futur més saludable.

Joan Cases al llibre de 1986, L’Hospitalet, un passeig per la història, fa recorreguts per la ciutat explicant, amb un anàlisis històric i d’una manera literària, el passat agrari de la ciutat, la expansió industrial, els barris… A l’últim capítol parla de Bellvitge, mirant els petits jardinets que cuiden els veïns, diu: “Els jardinets davant moltes de les escales dels blocs parlen d’un sentiment de respecte a la pròpia dignitat durament conquerida i difícilment esborrable”.

Un dels jardinets de sota les escales que cuiden els veïns.

Anant cap al riu, baixant cap a mar des de la Zona Industrial que separa el barri del Centre del de Bellvitge, al marge dret del Carrer Feixa Llarga, trobem l’últim vestigi del que va ser la Marina agrària (L’Hospitalet i Zona Franca), justament a tocar de la Travessia Industrial.

Entrada a Can Masover Nou, Feixa Llarga.

Abans d’abastar els conreus intensius que encara s’exploten des de les masies de Cal Trabal i, més a baix, des de la pràcticament enrunada Can Masover Nou, trobem, junt a les torres d’alta tensió, uns petits horts regats encara pel Canal de la Infanta: “uns espais menudament parcel·lats i dividits en una infinitat de petits horts, llogats a habitants del barri que així poden ocupar el temps d’una manera productiva i potser no perden del tot el personal record d’un passar recent”.

Horts del carrer Feixa Llarga amb la Travessia Industrial.

Aquests petits horts han estat insuficients per una població que recordava el seu passat rural i ho són actualment per la generació que vol conservar el que ens queda de paisatge agrari, per tal d’aprendre a cuidar el que a totes i a tots ens dona vida, per no fer més mal bé aquest Hospitalet tan massificat i per permetre que la vida que es va restaurant al Delta no es torni a fer malbé.

Horts i cablejat de les instal·lacions eléctriques de la Feixa Llarga.

L’historiador diu: “Els homes poblen la vall del riu, tallen o cremen boscos, posen conreus, erosionen el terreny i creix el Delta, l’home agricultor fa el delta, l’home industrial regula el curs dels rius, consumeix l’aigua, el mar es torna a acostar, es perd el delta”.

Així acaba el llibre, han passat 35 anys des que va fer els seus passeigs i les seves reflexions… què afegirem al 2020? No hauria de ser la bona noticia de la preservació del paisatge natural que ens queda?

2009 Marxa reivindicant la preservació de la zona agrària.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel. L’Hospitalet, 7 d’octubre de 2020

                     Per la preservació dels espais naturals que encara ens queden a l’Hospitalet