Lectures feministes a Bellvitge

Lectures feministes a la Biblioteca Bellvitge, 2022

A la llum d’alguns textos que vam llegir el passat tres de març a la Biblioteca Bellvitge, vàries dones hem compartit les nostres experiències i pensaments en relació a la transmissió de la cultura i al paper de la dona.

Trobada a la Biblioteca Bellvitge 2022-03-03

Aquestes són algunes figures de dones recordades i alguns fets comentats:

Després de la “Declaració dels drets de l’home i del ciutadà”, Olympe de Gouges (Marie Gouze) (1748-1793), escriptora i periodista que havia fundat “El club de les tricotoses i la societat popular de les dones”, escriu la “Declaració dels drets de la dona i de la ciutadana” que dedicà a Maria Antonieta a qui considerava una víctima oprimida com tantes altres. Va criticar durament a Robespierre com un tirà sanguinari i va ser guillotinada junt a Maria Antonieta i a Madame Roland “per haver oblidat les virtuts pròpies del seu sexe ficant-se en temes de la República”. Aquell mateix any es prohibí les associacions populars de dones.

Representació d’Olympe de Gouges abans de ser guillotinada

Hem llegit part d’un text que Virginia Woolf va escriure en 1940, mentre queien bombes a Londres, un text malauradament actual i hem fet memòria de l’assaig “tres guinees” sobre la guerra i el paper de les dones.

Aquest és un breu resum:

Algú li pregunta a Virginia Woolf què faria per aturar les guerres i ella contesta que començaria aportant tres guinees.

Una seria per l’educació de les dones, ja que les ha estat negada, però no seria una educació convencional per la competitivitat, sinó una educació transformadora per estimular el pensament independent i la col·laboració.

Maria Montessori, pedagoga recordada a la trobada que va endegar aquesta educació alternativa que posa l’activitat de l’infant al centre.

La segona seria per obrir oficines que ajudessin a buscar feina a les dones, però, en la mateixa línia, hauríem de buscar una manera de treballar pròpia i alternativa que no ens enfonsi en la rivalitat estèril. També s’hauria de pagar un sou a les dones que optessin per tenir cura de la família.

La tercera seria per qualsevol associació de dones que fomenti la seva participació social i política. Ella vincula pacifisme i feminisme, cal lluitar contra la discriminació de les dones, però amb uns espais i uns trets diferents que aquesta condició de marginalitat ens ha fet crear.

virgínia Woolf defensava el pensament crític, inspirat en les pròpies experiències de les dones, com un fonament indispensable per la transformació social

Seria allò tan actual de la cura, un fet que les dones hem desenvolupat ancestralment i que ha de ser compartit sense diferències de gènere, una consideració que algunes filòsofes actuals, com Ana de Miguel al llibre Ética para Celia promouen.

També hem recordat altres feminismes populars, com el denominat “feminisme negre” que defensa que sexisme, lluita de classes i racisme estan interrelacionats. Si en un principi el moviment feminista va ser el de la igualtat (reclamant el vot o el dret a l’educació i la feina) i més endavant hem considerat el feminisme de la diferència (aportar el nostre propi carisma). Actualment estem immerses al moviment divers i plural dels feminismes .

Ángela Davis, pionera en impulsar un nou feminisme que lluita contra tres lacres que van de la mà: racisme, sexisme i opresió social.

Entre aquestes i altres lectures, algunes experiències del passat i del present que reflecteixen els canvis que hem viscut a les famílies o a les feines.

Una d’elles és el record que Ana Luque ha expressat llegint una carta que ha escrit a la seva consogra, Mari Carmen Pàmies, vídua de Pere Vivó; una dona, un matrimoni i una família amb la que ella, com a familiar i molts veïns i veïnes del barri ens hem sentit vinculad@s, pel seu treball professional (mestra de Joan XXIII, ella, iniciador dels tallers Bellvitge, ell), pel seu tracte sempre amable i curós i un llarg etcètera que Ana ha recordat, com la integració fàcil i agradable entre les diferents cultures d’origen de les dues dones.

Un ram de flors morades i grogues per Ucraïna.

Una sala coordinada per l’Associació de Veïns i Veïnes Independent de Bellvitge, presidida per un ram de flors que Nelly Peydró ens va fer arribar, uns lliris morats i la mimosa groga que reflecteixen la nostra preocupació per Ucraïna, en especial per les famílies del barri d’aquest país.

Resum de Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 8-3-2022

A les dones de Bellvitge.

Cap a la consciència feminista en Bellvitge, amb Pura Fernández García i les dones del seu entorn.

Mercé Olivares, Mª Àngels, Montse Abolafia, Nelly Peydró, Rosi i Toñi Ruiz, març 2020
  • Resum fet a partir de la taula rodona organitzada per l’Associació de Veïns i Veïnes Independent de Bellvitge a la Biblioteca Bellvitge el dia 06-03-2020, amb la participació de Montse Abolafia (moderadora), Mercè Olivares, Nelly Peydró i les germanes Rosi i Toñi Ruiz Palomero.

Una de les primeres organitzacions de dones del Partit Comunista en Espanya o del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), partits polítics clandestins entre els anys 40-70, van ser les “Comissions de Solidaritat” per visitar als presos. Algunes dones com Pura Fernández (Cambil, Jaén, 1927- L’Hospitalet,1997) s’adonen de la militància política dels seus marits quan aquests són empresonats. Elles són les úniques que poden visitar als presos. Pura comença, per iniciativa pròpia, la seva consciència política anant amb una altra dona a visitar el bisbe i el delegat de govern. Una dona del PSUC la convida a integrar-se al partit donada la seva empenta i capacitat de lideratge.

Mercè Olivares, que va ser companya de partit de Pura i regidora de sanitat del primer Ajuntament democràtic de l’Hospitalet (1974-79), ens explica que els moviments democràtics de dones dels partits comunistes dels anys 60 s’arreplegaven sota el “Consejo Mundial por la Paz” organitzat des de Moscú, en el que, a més de les “dones democràtiques”, participaven estudiants i intel·lectuals.  En 1968 Pura va anar a Moscú per participar en una trobada d’aquest moviment i va tornar molt decebuda dient que tot eren paraules i folklore. Pura era dona d’instint, de reflexió i d’acció conjunta.

El PSUC començava a organitzar les Comissions Obreres (CCOO) als centres de treball, Mercè Olivares recorda que van ser les dures condicions laborals, com el fet de que hi havia molt treball sense legalitzar,  la precarietat del treball de la dona en casar-se o tenir fills o les importants diferències de salari entre homes i dones pel mateix treball, les que van provocar la presa de consciència de la necessitat d’actuar en conjunt per canviar-les.

Mercè, amb les altres dones que hem organitzat la trobada per parlar de la lluita obrera i feminista de Pura i de les seves companyes, recordava el diferent tarannà de les dones en aquells anys, on el risc de patir la repressió violenta del franquisme era candent. Ella recorda el caire de festa espontani que compartien amb Pura i altres dones, ens diu que se sentia segura anant a la barraca de Pura i Felipe en el barri de la Bomba, potser degut a l’ambient de camaraderia que es respirava. Amb ella hem cantat algunes de les cançons que recordava de aquells llunyans anys 60.

Hem recordat les contradiccions que es vivien entre els homes, que mentre defensaven els drets de les dones de paraula, tenien actitud masclistes a la llar o, inclús, al sí del partit. Alguns homes no volien que les seves dones participessin de la vida i les accions del partit ja que, si ho feien, qui cuidaria dels infants? Un fet que s’entén davant de la repressió que patien les famílies. Tot i així elles es van implicar.

1971, inundacions al barri. Les dificultats són l’inici de les lluites per a millorar.

Si a les fàbriques s’organitzaven les CCOO, al barri eren a les Comissions de barri, on participaren activament les dones, però en les accions més que en les reunions de les juntes que es feien al vespre quan ells tornaven de la feina i elles eren a casa preparant el sopar. Durant el dia hi havia una presència massiva de dones, elles sortien a reclamar serveis, sovint amb les seves criatures. A Bellvitge les dones es manifestaven durant el dia demanant que aturessin les obres dels blocs de pisos que no deixarien espai per construir els equipaments que necessitaven. Ells, quan tornaven de la feina, tiraven la formigonera a terra, però les obres van acabar definitivament un matí, quan una dona va pujar damunt de la formigonera amb la seva criatura.

1975. Foto: Mauricio Martínez Espada. Un testimoni de la vida al barri en aquells anys ple de dones joves amb infants.

Pura, que participava de la Comissió de Barri promoguda pel PSUC amb el mètode de la recollida de signatures i la pressió institucional, no es feia problemes de participar en altres accions endegades per altres sectors com la cooperativa que des d’una Associació de pares i mares de la parròquia de Bellvitge Nord es va organitzar per disposar d’una llar d’infants. Pura, amb una altra companya, ajudaren un noi d’un altre partita a escapar, ja que podia patir greus represàlies, rebent amonestacions del seu propi partit. Ella deia “Donde haya una lucha que yo crea justa, allí estaré”.

La llar d’infants Tin-Tin, avui «El passeig» va néixer com a projecte de «Guarderia laboral».

La necessitat de treballar de la dona va portar a la creació d’escoles bressol. La cooperativa Tin-tín nasqué com a resposta a aquesta necessitat. Comptà amb el suport del treball no remunerat de moltes noies i dones als seus inicis. Es va convertir en l’actual llar pública “El passeig”, però el procés va durar anys. Rosi Ruiz Palomero que està en aquesta escola des dels inicis ens parla del que va ser la lluita de les treballadores per tenir unes millors condicions laborals i de l’impuls que sempre han donat al treball amb les famílies.

Als cartells de les assemblees de barri ja es tenia en compte la presència d’homes i dones i els serveis necessaris per fer-les, com l’atenció als infants.

Als anys 70 les reivindicacions de les dones ja eren ben presents, tot i que les del propi moviment feminista podien semblar diferents a les que demanaven les obreres en torn al treball i a la vida als barris, es va anar veient que tot formava part d’una mateixa lluita. Les jornades catalanes de la dona de 1976 va aglutinar diferents realitats de les dones donant forma a una necessitat d’alliberament comú. Una d’aquestes era la lluita pel control del cos.

1976. Primeres Jornades Catalanes de la Dona.
Mercé Olivares era a la taula.

A Bellvitge les lluites per les millores de la Sanitat era, en aquests primers anys del barri, una lluita de dones amb el suport de personal sanitari. A finals del franquisme començaren a sorgir els centres de Planificació Familiar i les xerrades d’informació sexual, acabant amb un dels tabús més forts per a les dones. Aquesta lluita arreplegava dones de les diferents associacions de veïns. Mercè Olivares destaca el paper de les Vocalies de Dones en aquest camí cap a la consciència feminista. Maribel García Barraqueta aporta la seva experiència en relació a aquest despertar del millor coneixement del propi cos i la necessitat de fer camins plegades per ser més lliures a l’hora de prendre decisions.

1978, revista Comité Acció Unificada Bellvitge. Les dones de les diferents AAVV es van unir en les lluites per la millora de la sanitat.

Toñi Ruiz ens explicà la seva percepció com a nena que era quan es feien les reunions clandestines a casa seva amb el seu pare Antonio Ruiz que va ser regidor al primer Ajuntament democràtic de l’Ajuntament, en alguna de les quals havia participat Julio Anguita. Les seves vivències ja li van conformar un tipus de consciència diferent a la que es conava entre les noies de la seva edat. Des de joveneta s’ha implicat en accions socials i de cura de la salut.

Nelly Peydró amiga personal de Pura destaca que Pura no va tenir cap càrrec, però representa a moltes dones anònimes, les que van emigrar deixant les cases que habitaven en un lloc on passaven gana per venir a un lloc inhòspit, on no tenien res, les que s’ajuntaren de manera espontània per fer front comú a les adversitats, les que mai deixaren de cantar, les que en cada moment de la història i segons el lloc on viuen han estat on havien d’estar com les que des de les AMPES han continuat promovent, a partir de la instauració de la democràcia, una millor vida al barri.

Els Carnavals van ser unes de les reivindicacions dels anys 80. A la foto: Associació familiars malalts mentals de l’Hospitalet (afemhos).

Text: Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Escrit el 8-març-2020. Revisat i publicat: 8-març-2021

A les dones de Bellvitge, a les reivindicadores de qualsevol lloc i temps

Pura Fernández (Jaén, 1927- Barcelona,1997). Conciencia y Lucha. Obrera y feminista.

Pura Fernández, pensadora i activista.

“Donde haya una lucha que sea justa, allí estaré” (Pura Fernández)[1]

Partimos de la base de que pensar –esa reflexión por la que se dialoga consigo mismo, se plantea cuestiones y se busca cómo resolverlas- es una actividad distribuida a lo largo y a lo ancho de las distintas capas sociales. Según Hannah Arendt la incapacidad de pensar es independiente del grado de cultura y no es sinónimo de falta de inteligencia, ya que, inversamente, se puede encontrar gente inteligente que prefiere seguir las normas a pensar y decidir por sí mismas. Por otra parte, las buenas personas, lo son por ser capaces de oír a su conciencia, algo que sucede porque están habituadas a pensar por sí mismas.Esta reflexión que hace Maite Larrauri hablando sobre Arendt y la libertad.[2] podemos aplicarla perfectamente a Pura Fernández.

La filósofa Simone Weil dice que la cuestión primordial para el ser humano es la del bien y el mal. Muchos se substraen a ese tema que nos problematiza la existencia evadiéndose y negando que eso les preocupe o delegando en instancias colectivas (la religión, el partido…)[3] pero sólo el espíritu crítico permite al ser humano “renovar el pacto original del espíritu con el universo”.[4]

Pura es espíritu crítico, capacidad de pensar y de actuar en consecuencia. Indignación ante la injusticia que sufren propios y extraños. Empatía que encuentra mecanismos eficaces capaces de mover voluntades. Liderazgo.

Para entender la trayectoria de Pura habremos de conocer los pasos que siguió junto a su marido, Felipe Cruz, de la misma manera que precisamos conocer su contexto espacio-temporal. Ella trascendió los límites familiares, pero debemos conocerlos, por eso enmarcaremos su lucha en el cuadro de su vida. Una vida acompañada por otras mujeres: compañeras, vecinas, amigas.

  • Jaén

1927   Nace en un cortijo de Cambil (Jaén). El padre es jornalero. Ella es la mayor de cuatro hermanos. A los nueve años entra a servir.

1935   Emigran a Jaén movidos por el hambre. El padre trabajará en Fomento.

1936   Felipe Cruz, con quince años, tras ayudar a recoger heridos y muertos de un bombardeo, escapa a las montañas para combatir, acaba la guerra como teniente, cargo que no le será reconocido en vida.

1943   Pura y Felipe se fugan a Linares, así son reconocidos como pareja. Ese año nace su primer hijo, Pepito, que con ocho meses padecerá una meningitis que le dejará graves secuelas.

1945   Nace su hija, Rosa.

  • La Bomba

1948   Detienen a compañeros de Felipe de las Juventudes Comunistas de Jaén y él, lampista, emigra a Barcelona. Pura piensa que viene por trabajo. Unos meses después viene ella con sus dos hijos, su padre y su hermano. En Valencia disfruta de la playa junto a su hermano. En el tren alguien les habla del barrio de “la Bomba”, un sitio con árboles y huertos donde podrían instalarse, delante del cuartel de Lepanto (hoy Ciudad de la Justicia).

En Barcelona pasan unos días durmiendo en la calle al no querer ella dormir en las pensiones que había en Barcelona, donde se ejercía la prostitución, con hambre, ya que no podían cocinar lo que habían traído del pueblo. – ¡Cuánto hemos pasado!, decía a menudo, recordándolo.

Se instalan en la Bomba, un barrio de barracas que se fue conformando alrededor de una encrucijada entre dos calles, cerca de Can Pi (actual Gran Vía II) donde entonces había una masía con una bomba para sacar el agua y dos barracas. Las casas se “traspasaban” ilegal y fraudulentamente. Ellos la “adquirieron” a cambio de arroz y azúcar.

1966, cases de La Bomba, foto: AML’H.

Felipe trabaja en la fábrica textil de la España Industrial, donde junto a otros compañeros inician las primeras células obreras, encargándose él de la propaganda y de la captación de nuevos miembros.

1952   Celebración del Congreso Eucarístico en Barcelona, se vallan los barrios de barracas para que no se vean desde la Gran Vía.[5]

Barris de barraques a l’actual Gran Vía II. Foto: Hna. Carmen Rodés, stj.

1955   Acoge y ayuda a Carmen, una mujer que vino del pueblo repudiada por el marido porque, para ayudarlo a él y a sus hijos, tuvo que prostituirse. Pura se indignó mucho por este hecho, sentía la necesidad de contarlo.

1957   Felipe es detenido en la segunda huelga contra la subida del coste del billete del tranvía junto a más de 50 militantes del PSUC que fueron torturados en Vía Layetana. Pura se entera de que su marido es comunista, aunque aún no sabe bien lo que esto representa. Convence a alguna otra mujer para buscar ayuda. Van a hablar con el obispo que les da un vale para comida y con el gobernador que no les da nada. Los compañeros, dada su iniciativa y actitud, la invitan a entrar al PSUC.

1958   Instalan una “vietnamita” (multicopista con el sistema de ciclostil). Imprimen letras de canciones revolucionarias. A Pura le gustaba -y se le daba bien- cantar. Cantaba mucho. También le gustaban las flores.[6]

Felipe i Pura con su hija Rosa en el barrio de la Bomba.

1961   Nueva detención de Felipe por repartir propaganda. Pura y Rosa trabajaban limpiando las paradas del mercado de Santa Eulalia y Rosa lo ve. Registran la barraca, pero no encuentran el ciclostil que tenían oculto entre la vivienda y una higuera. Allí siguió hasta 1968. Cuando quieren detener a Pura, las vecinas y los vecinos la protegen, echando en cara a los policías que se la quieran llevar y lo evitan. Su hija Rosa destaca la solidaridad entre los vecinos y vecinas de la Bomba.

Dejan a Felipe apalizado en la calle Alambra, como señuelo para coger a quien se le acercara, pero quien lo hizo fue su hija, a la que se llevaron, junto a su padre, a la comisaría de Vía Layetana. Felipe tuvo que ver cómo los policías se metían con su hija. Él fue torturado durante 15 días. Cada día le traían ropa limpia y un bocadillo y se llevaban la ropa manchada de sangre. De aquí pasó a la Modelo y a prisiones de Zaragoza y Cáceres. Rosa, traumatizada, pasa un tiempo con una familia de Toulouse. Mientras, Pura tiene a su tercer hijo, Felipillo.

1963   Indulto para Felipe a causa de la muerte del papa Juan XXIII

1964   Fundación de CCOO en la parroquia de Sant Medir. Asisten 300 trabajadores, del metal, textil, químicas, etc. Ángel Rozas clasifica el sector de las mujeres que asistieron como “amas de casa”, Pura dice que eso ya lo son sin necesidad de reunirse. Impulsa y constituyen el movimiento de Mujeres democráticas. Entre otros, asistieron a esas jornadas Mn. Carreras, Manuela Carmena o Montserrat Roig.

Pura, con el movimiento de mujeres, apoyan las huelgas de SEAT, proponiendo hacer acciones concretas.

1965   Testimonio de cómo se constituye la cooperativa de la Bomba y del papel destacado de Pura y de otras mujeres anónimas, entre ellas una mujer joven “con acento gallego” que se presta para guardar niños. Es un ejemplo de las muchas que forman la base de la lucha de las mujeres.[7]

1966   Se constituye la Cooperativa la Bomba[8], para buscar una solución de habitabilidad digna. Algunos, como Felipe y Pura, vendrían a vivir al barrio de Bellvitge, otros, al final del proceso, irán al barrio del Gornal.

Portada del boletín de 1968 que recoge la historia del barrio de la Bomba

1967   Fiesta del uno de mayo en Torre Baró. Detienen a más de treinta personas por reunión no autorizada, entre ellos, Pura y Felipe. Ella pasa cuatro días detenida, Felipe, tres meses y pierde su trabajo.

Felipe no quería que Pura participara de las luchas porque entonces ¿quién cuidaría de los hijos? En una ocasión la deja durmiendo en la calle por llegar tarde tras asistir a una reunión. Dejamos constancia de ello como ejemplo del machismo imperante en todos los sectores sociales. Igualmente ella siempre quiso a Felipe.

1968   Preparando el uno de mayo en la parroquia de Sant Isidre (Santa Eulalia) son nuevamente detenidos militantes del PSUC y CCOO, entre ellos Pura y Felipe. Pura asistía a esta reunión representando a les “Dones democràtiques”. Pasan tres días incomunicados en la Vía Layetana. Pura veía pasar a su marido que era nuevamente torturado.

Después, él pasa seis meses en la Modelo y Pura tres meses en la Trinidad donde aprende a leer a partir de las etiquetas de alimentos. Manuela Carmena es su abogada y será su maestra improvisada.

Manuela Carmena vivió un tiempo en los bloques del barrio de Gran Vía.

Mientras están en la cárcel, Felipe, hijo, es enviado a París, con los padres de Nelly Peydró. Rosa cuida de su hermano mayor discapacitado.

Participa en el Congreso Internacional por la Paz de Moscú en representación de las Mujeres Democráticas Vuelve muy decepcionada de lo que ella considera que es únicamente hablar y folklore.

  • Bellvitge

1969,  Bellvitge, se entregan las llaves del primer bloque de la Avenida Europa, llamado “Zeus”. Se construyó rápidamente y sin los acabados necesarios, lo que constituye una de los primeros motivos de protestas. En un local de la planta baja se reúnen los socios de la cooperativa. Pura idea crear espacios compartidos donde realizar actividades diarias relativas a los cuidados en cooperación, un sueño que no pudo ver realizado y con el que se avanzó a su época.      

Bloques de la Avenida Europa junto a las vías del tren de Vilanova y la Calle Campoamor.

A partir de 1969 comienzan las luchas por los equipamientos y servicios que se necesitaban: transportes, escuelas, sanidad… El método, desde la Comisión de barrio que impulsa la AVV de Bellvitge Norte y en la que participa Pura y personas afines a CCOO-PSUC (aún clandestino), era la recogida de firmas y la presión institucional, pero Pura apoya otras luchas que impulsan otros sectores, como la “guardería”[9] que se promueve desde la parroquia (Pura ayuda en los inicios limpiando los locales con Carmen Ruíz Palomero, luego se retira).

Reivindicaciones por la “guardería” Tin-tín

Después de algunas de las inundaciones que se produjeron en el barrio en 1971 (la peor), 1972 o 1974 Pura y Felipe protagonizan una curiosa y creativa manera de manifestación y denuncia, se ponen a pescar en uno de los charcos.[10]

1970. Avenida Europa

Ella apoya cualquier lucha que considere justa, como la de evitar que se construyera el bloque que se edificó después de paralizar las obras de la torre del Paseo que promueven los denominados autónomos, o defiende y ayuda a algún miembro de otros partidos, siendo amonestada por ello por algunos de sus compañeros de partido.

1976, reivindicaciones delante de la torre del Paseo.

A veces se entra en contradicción con los propios vecinos, como la oposición de algunos al local del Centre d’Esplai Bellvitge o a la ubicación de la escuela Ramón Muntaner. Aunque no sepa qué repuesta es la mejor, Pura no huye de las contradicciones ni se refugia en lo que dice su partido. A nivel teórico sigue bastante la opinión política de Felipe, pero en las luchas es su instinto, serán su pensar y su sentir los que guían su posicionamiento y acción.

Pura “no calla ni debajo del agua”, replica a los que la recriminan desde el machismo de la época. Podemos preguntarnos el porqué de esta frase, ¿por qué había de callar? La respuesta es simple: por ser mujer.

En 1976 participa en la Jornada de les dones del moviment feminista en la UB. Ella acude como representante del movimiento vecinal. El lema fue “Lo que es personal es político”, algo que puede resumir la trayectoria de Pura. Les dones de l’Hospitalet presentaron un comunicado: “Participació de la dona a la vida ciutadana: la dona als barris”, en el que se ponía énfasis en la necesidad de servicios colectivos que facilitaran la doble jornada de la mujer y en la participación de esta en los cargos de decisión.[11] Dos aspectos aún candentes.

1976. Primeras jornadas catalanas de la dona en el paraninfo de la Universidad de Barcelona

Promueve la unificación entre las asociaciones vecinales del barrio, mediante el CUAMB (Comité Unificado de Acción Municipal de Bellvitge). Realiza acciones conjuntas con otras mujeres para mejorar la salud en el barrio como la puesta en marcha de un centro de Planificación familiar en un local de la calle Campoamor. Con otras mujeres de las Vocalies de Dones reclama los servicios necesarios, la adecuada recogida de basuras o la canalización de las cloacas.

En 1981 muere Felipe. En los años previos Felipe se enfrentó a la dirección del PSUC por la renuncia al leninismo y los pactos de la Moncloa promovidos desde el eurocomunismo, Pura se apuntó con él al PCC, pero volvió al PSUC en 1989. Esta separación produjo mucho desgarro y a ella le provocó mucho dolor.

1982. Luchas por la mejora de las escuelas protagonizadas principalmente por mujeres.

Cuando apenas podía bajar a la calle, continuaba teniendo un plato de comida para quien viniera a su casa, decía que era su manera de contribuir a la lucha.

Antes de morir, en 1997, pasó unos años en Piera, con sus flores y con un nuevo compañero, también por ello fue criticada. Ella decía: – ¿Qué quieren que me entierre con él?

Fallece en 1997.

Antes de morir y tras su fallecimiento se le hicieron diversos homenajes. Quienes la conocían sabían que no se rendía, destacan su humanidad y su honestidad, defendiendo siempre la justicia y la libertad.

Homenaje que le hizo la Escuela de Solfeo y Banda de Bellvitge «Los amigos de la Música».

En 2007 Francisco Pareja que fue Concejal del barrio explica en una entrevista cómo las mujeres tomaron consciencia del feminismo a partir de la lucha por las diversas necesidades con las que se encontraron.[12]

En 2010, promovido por el Consell de dones de l’Hospitalet se le hizo un “donanatge” en el Centro de Salud que lleva su nombre.

Centre d’Urgències i de diagnóstic per la imatge Pura Fernández de l’Hospitalet de Lllobregat.

Pura Fernández, una mujer que admiramos por su coraje y que nos representa por su entrega capaz de romper barreras y poner al descubierto, junto a la miseria que el capitalismo provoca, la gran noticia de la solidaridad humana.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Para la taula rodona celebrada el 06-03-2020 a la Biblioteca Bellvitge: “La lluita feminista a Bellvitge: Pura Fernàndez i altres companyes”, organitzada per la AVV Independent de Bellvitge.


[1] La mayor parte de los datos han sido extraídos de la entrevista que en 1995 realizó Joan Camós a Pura que estuvo acompañada por su hija Rosa y por Jaume Valls. Un resumen de esta entrevista, que se encuentra en el Arxiu Històric de l’Hospitalet, está recogido en el libro de 2007 L’Hospitalet lloc de memòria. Exili, deportació, repressió: lluita antifranquista. CEL’H, p. 342-344.

[2] Larrauri, M. (2001). La libertad según Hannah Arend. Filosofia para profanos. Ed. Tandem.

[3] Weil, S. “Esta guerra es una guerra de religiones” en Escritos de Londres y últimas cartas. Trotta, 2000.

[4] Final del texto: Reflexiones sobre las causas de la opresión y la libertad de S. Weil.

[5] En 1974 las mujeres del barrio romperán las vallas de uralita. Historia provisional del barrio de la bomba, l’Hospitalet de Llobregat. AVV Bellvitge, 2010 https://barriodelabomba.wordpress.com/

[6] Peydró, Nelly (2016) Homenaje a Pura Fernández en el cincuenta aniversario de Bellvitge. CEL’H. Quadern d’estudi n. 30.

[7] Fragmentos del boletín Ideal editado por El Hogar Social de Casa Antúnez y publicados en el libro de Elies Ortíz Garrido Relat d’una experiencia. Barri de Can tunis, editado por Claret el 1997. Documento del CEL’H a Bellvitge 50 en enero de 2015: http://bellvitge2015.blogspot.com/2015/01/barrio-de-la-bomba.html

[8] Se editó un boletín informativo en diciembre de 1968 en el que se explica la historia de la Cooperativa. En él Pura y Felipe expresan sus inquietudes sobre la Cooperativa y sobre lo que preveían que les quedaba por luchar en Bellvitge. https://barriodelabomba.wordpress.com/tag/boletin-de-la-cooperativa/

[9] Usamos el nombre que se les daba entonces a las escuelas infantiles.

[10] Entrevista a Francisco Pareja, II, museu d’història de l’Hospitalet, https://www.youtube.com/watch?v=EEtGsyZV5FY

[11] Segura, Isabel (1998) Dones de l’Hospitalet. Itineraris històrics. Ajuntament l’Hospitalet, p. 48-53.

[12] Entrevista a Francisco Pareja, IV, museu d’història de l’Hospitalet,  https://www.youtube.com/watch?v=acxy3MQ7gRs