Les dones i les primeres esglésies

La història que intentem refer a partir dels primers documents escrits que tenim és com el curs alt d’un riu, potser no és ben bé el naixement, però és la part des d’on tot comença, amb una toponímia que ha perdurat i que cal no oblidar.

La Serra de Galliners[1], entre Sant Cugat, Bellaterra, Terrassa i l’actual Sant Quirze del Vallés (independent de Terrassa des de fa poc) i entre mig de les conques del Besós i del Llobregat, és un petit racó del món maltractat per alguns que no respecten la natura i conservat per d’altres que l’estimen.

Recordar els orígens històrics potser contribuirà a fomentar aquesta estima.

El Mont Galliners es menciona al 985, quan els almoiners del difunt Winads donen una mujada de vinya al monestir de Sant Cugat, probablement per a tenir el dret de ser enterrat a sagrat.

En 992 Ató, fill d’Eldemar, difunt, ven a St. Cugat terres, vinyes, cases, arbres, horts i garrigues a Cerdanyola, al lloc de Budigues que limita al nord amb la “guàrdia de Mataric” (el turó de Mataric, al sud est dels Galliners, és actualment el de Can Camps), a l’est amb la via que va al puig Ventaiol, al sud amb l’alou de Sant Cugat i les franqueses d’Aquallonga (Valldoreix) i a l’est amb la riera de Rubí que desemboca al Llobregat, per vint-i-quatre unces d’or. Aquesta venda assenyala alguns aspectes importants del lloc dels Galliners, com són les vies de comunicació o els llocs de vigilància, com indica el terme de “guàrdia”.

En 987 aquest mateix Ató permutava amb el mateix monestir uns alous que tenia a Cerdanyola –un d’ells, al lloc de Saltells, limitava amb el Riu-Sec i amb terres de Lobeta i els seus fills- per un altre en Barberà. En altres articles hem anat veient que aquestes permutes i vendes amb el monestir responien a una estratègia de millores amb les que algunes persones es guanyaven la vida, mentre que d’altres engrandien els seus dominis.

En 998, Ermenir, veguer, permuta amb St. Cugat un verdaguer amb aigua i arbres a Palazio Auzid (Ripollet) que limita amb un molí que va ser de Guisemir i amb terres de St. Cugat, rebent a canvi vinyes al “Mont Gallinario”.[2] Amb aquests documents ja veiem el gran domini del monestir en una zona que no sembla estar molt poblada, però sí que devia ser estratègicament important pels camins i els cursos d’aigua que la travessen i pels llocs de guaita.

Els noms que anem veient remeten al pas dels romans, les construccions dels quals eren aprofitades per altres civilitzacions que van passar i es van establir, com l’andalusí o la hispana-goda, els descendents dels quals conviurien amb els de procedència goda o franca que s’anaven instal·lant i amb els que el control del poder anava passant a l’església i a les seves institucions.

En 1005 trobem de nou la “guàrdia de Mataric” quan els esposos Ramon i Cusca venen als esposos Muradell i Quiniverga terres amb cases i corts i unes vinyes amb arbres diversos a Terrassa, al lloc anomenat Sot, que limitava pel sud amb “ipsa guàrdia de Mont Galliner”[3].

En 1013 els comtes de Barcelona, Ramon Borrell i Ermessenda, permuten els seus drets sobre el monestir de Sant Llorenç del Munt al de Sant Cugat a canvi de dues onzes d’or i de l’hostalatge que havia estat del difunt Baio i de la seva dona Ellege a Vilamilans, que consistia en terres, vinyes, cases, corts, horts, garrigues, fonts, prats i pasturatge i que limitava a l’est amb el riu que va de Banyeres fins el riu Sec, amb el Vall de Bastons de Cerdanyola al Sud, el lloc de Budigues que va al riu Rubio (riera de Rubí que al passar per Terrassa s’anomena de les Arenes) a ponent i la via que va a Sant Feliu i a Palatio Fracto (Terrassa) fins el Mugial, al nord.[4]

Sant Feliu de Vilamilans, com el mateix monestir de Sant Cugat i d’altres esglésies del Vallés Occidental i del Maresme (Premià), havien estat concedides pel rei franc Lluís el Tartamut en 878 a la Seu de Barcelona, amb l’encàrrec de restaurar la Canònica. Sant Cugat serà el braç armat de la reforma romanitzadora dels francs, com més endavant ho serà sota la mateixa Roma. Baió de Terrassa havia estat, amb alguns preveres que seguien la litúrgia hispano-goda, acusat de rebel pel bisbe Frodoí en 874, els seus béns passaren a la Seu de Barcelona.[5] En 1013 l’alou que aquell “rebel” tenia a Vilamilans passa als Comtes, a canvi ells renuncien al seu domini sobre el monestir del Munt, que també queda sota el poderós Sant Cugat.

Aquesta transacció respon a l’estratègia de l’església de treure als nobles del domini sobre esglésies i monestirs, però representarà, en realitat, una major implementació del feudalisme centralitzat i comportarà, sens dubte, tant la desaparició dels noms de les dones que actuen per sí mateixes, com la de les altres maneres de fer cristianes que encara no estaven sotmeses a Roma.

L’historiador terrassenc Salvador Cardús deixava constància de que la primera notícia de l’església de St. Quirze és la d’un document de 996 pel qual la dona Indebeia donava al monestir de Sant Cugat aquesta església amb totes les seves oblacions, delmes i primícies dels fidels, manifestant que la tenia perquè el comte Borrell li havia fet donació uns anys abans[6]. Per què el Comte va donar una església a una dona? Potser perquè elles en tenien cura? Era part d’un cenobi femení, encara ben considerats? i… Perquè Indebeia, poc després de la mort del Comte Borrell (-993), la dona a Sant Cugat? Són preguntes que podem fer-nos, deixant-les obertes de moment.

En 1050 es consagra Sant Quirze de Terrassa bastida arran del camí que des de Barcelona anava a Manresa passant per Terrassa; travessava el riu Sec, després de Sant Pau de Riu-Sec, pujava a la sagrera de Sant Quirze, seguia el riu Mulnell (actual torrent de la Betzuca) per la vall del Mujal vers el monestir de Santa Margarida del Mujal (actualment al polígon de Can Parellada al Sud Terrassa)[7].

A l’acta de consagració de 1050[8], se’ns donen moltes més referències topogràfiques. Aquestes són algunes: … a l’est la “riaria Arenis” i el torrent de Sallent, que va riera avall junt a la via que va a Barcelona i porta a l’alou de “militis Rivo Sicco”…, al sud la “riaria de Rivo Sicco” i el camí que lleva al “montem Gallinerum” passant pel mig del puig “Rosatum” i per la via que va de Sabadello a Sant Cugat…, a ponent amb el puig de la Guàrdia…, al nord el torrent que corre per Banyeres cap avall, al torrent de Guaspins (esmentat a la consagració de Sant Pau de Riu-Sec).

 “Arenis” és un terme que descriu les zones properes a rius i torrents com la confluència que hi havia entre la riera de Sobarbar (Can Feu de Sabadell) i el torrent de Vallcorba[9] que neix a Torre Bernardo, on avui en dia podem trobar el Mas Duran[10], una finca que disposava de molta aigua en el seu aqüífer, amb dues fonts conegudes per les contrades amb el nom tan suggestiu de “Les fonts de les Morisques”.[11] Molt a prop trobem el topònim de Can Llobet, antic propietari de Mas Duran i actual polígon industrial del Sud de Sabadell.

El cavaller de “Riu-Sec o “militis” ens remet a Sant Pau de Riu-Sec que al segle XII serà cedit pel comte Berenguer IV a l’ordre del Temple. Un bon estudi entre la relació dels topònims del segle X i els cognoms que més endavant prendran els potents de la zona ens l’aportava Pere Mañé a l’estudi sobre el “Palatio Serpentis”, o Palau del Serpentí, nom que es deu als revolts de la riera de Can Torras, continuació de la de Sobarbar, abans de creuar el Riu-Sec, el que sembla molt encertat, només caldria afegir que estudis més recents han mostrat que el terme “Palau” indicaria un establiment rural i fiscal.[12]

El puig “Rosatum” deu ser l’actual turó de Can Rossell al sector occidental de la Serra de Galliners on neix el torrent dels Alous, afluent per l’esquerra de la riera de Rubí.

El torrent de Banyeres (actual torrent de la Grípia) o “de la torre” baixava des d’un petit estany natural que recollia les aigües del torrent, d’aquí el nom de “Banyeres”, a ponent del paratge conegut com la Torre de Mossèn Homs en la inserció de camins entre Terrassa i Castellar i entre Sant Quirze i Matadepera. Paral·lel a aquest corre el llarg e intermitent torrent de la Betzuca que en entrar en Sant Quirze per Can Vinyals, recull les aigües d’altres torrents com el de Llobateres i la Grípia originant la riera de Sant Quirze que desguassa al Riu Sec denominat així pel seu escàs cabdal excepte en èpoques de pluges.

Aquest torrent de la Betzuca que avui en dia s’està netejant i recuperant, segles abans anomenat Riu Mulnell, el trobem anomenat poc després, al 1053, en una venda de Ramon Bonfill i la seva esposa Alsava a Berenguer Sala d’un alou, al lloc anomenat “Riu Mulnel” o “Rimulnell” de la parròquia de Sant Quirze, amb cases, corts, terres, vinyes, arbres, fonts i aigües. No en tenim molts documents de Sant Quirze, però normalment trobem referències a l’aigua. Al 1085 sens parla del lloc de “Canal”, de la parròquia de Sant Quirze del Mont Gallinari i de la tasca que el propietari ha de pagar al monestir de Sant Llorenç del Munt per la seva vinya. L’alou se’ns presenta envoltant de vinyes.[13]

En 1076 es juraren les disposicions testamentàries d’Ermengol Llobató (fill de la Lobeta del 987?) sobre l’altar de Sant Pere del riu Mulnell (Sant Pere dels Torrents)[14]. Aquesta ermita, amb aquest nom que dona compte de la quantitat d’aigua que devia recollir, va ser enderrocada al segle XVII, sent els seus materials aprofitats per refer l’església de Sant Quirze. El paratge, a la confluència entre la riera de Vallcorba i el riu Munnell o torrent de la Betzuca, és el de l’actual Can Barra on encara es conserva el topònim del “camp de Sant Pere”, sota el que es van fer excavacions arqueològiques al 2003, trobant tombes del segle X i posteriors, el que es correspon amb aquesta capella[15].

Ja al segle XII molts noms, especialment els d’ells, afegeixen cognoms relatius a les seves terres com Canals, Sobarbar, Barberà o Togores, entre d’altres. Tornem a trobar a Sant Pere dels Torrents al 1159 quan Arsendis i els seus fills venen al monestir de Sant Cugat una hisenda al lloc dit “Arenes” a la parròquia de Sant Quirze que limitava con tres alous del monestir de Sant Llorenç de Munt i un de Santa Maria de Ripoll (Sant Pere dels Torrents) al sud.

Molt a prop es troba Can Feliu amb un sistema de regadiu que aprofitava l’abundància d’aigua que tenia la finca i va esdevenir concessionari d’aigua potable del poble. A prop de la masia hi havia la font de la Mina, l’aigua de la qual actualment, s’utilitza per al llac del parc de Can Feliu. Fins no fa massa anys, aquesta masia estava envoltada de boscos, però amb la construcció de Sant Quirze Jardí, no tant sols es talaren els boscos, sinó que s’enderrocaren la totalitat de les masoveries, el celler, els cups i el moll[16]. Una mica més enllà els aiguamolls de Can Ponsic, que s’estan intentant recuperar, tot i que no podem més que lamentar el patrimoni històric i cultural que ha desaparegut.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 19-12-2020

A les persones que netegen els cursos de l’aigua i els de la història

---

[1] Etimològicament sembla que l’arrel de Galliners seria un mot del català arcaic: Galla o Gall, que significa roca, el mot de procedència llatina “gallíca” o galga, també es relaciona amb les pedres.

[2] Mas, J. (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, n CLIV, CCXLVII, CLXXVII i CCXCIV.  

[3] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 9, n. 118.

[4] Mas, J. (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, CCCXXXII i CCCXXXIII.

[5] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, documents 1 i 3.

[6] Cardús Florensa, Salvador. «Terrassa medieval: castells, esglésies i masos». Terme, [en línia], 1999, Núm. 14, p. 52-62

[7] Santa Margarida del Mujal havia tingut una comunitat de donades, fins que, al segle XIV van ser expulsades pel bisbe, acollint-se al monestir de Santa Magdalena de Puigbarrall, al nord de Terrassa.

[8] Ordeig i Mata, Ramon(1983). Inventari de les actes de consagració i dotació de les esglésies catalanes. Anys 1000-1050.

[9] Neix a torre Berardo o Castell d’Arnau, adscrita a la parròquia de Sant Julià d¡Altura.

[10] Sobre Mas Duran: https://estimadaterra.wordpress.com/2020/07/04/masia-de-mas-duran-de-sant-quirze-del-valles/ Sobre les masies de Sant Quirze del Vallés: http://www.favsq.org/historia/masies.html

[11] Sobre la font de les morisques: https://fontsaigua.wordpress.com/2020/08/13/parc-de-les-morisques-de-sant-quirze-del-valles/

[12] Mañé i Llonch, Pere. «Estudi i identificació d’un topònim arrahonès: «Palatio Serpentis». Arraona: revista d’història, [en línia], 1980, Núm. 9, p. 11-30,

[13] Puig i Ustrell, Pere (1995), o.c., vol. 10, n. 368.i 465

[14] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, 40, n. 1307.

[15] González, Muñoz, Javier Memòria d’intervenció arqueològica d’urgència a Can Barra: https://cultura.gencat.cat/web/.content/dgpc/documents/arxiu/qmem5191.pdf