Archivo de la etiqueta: Monestirs femenins catalans

La font de les monges de St. Fost de Campsentelles. El seu abandonament i els intents de recuperació.

Posted on por
Responder
La font de les monges de St. Fost en la actualitat, AGC, 2023

En Ramon Solé ja va parlar del record d’aquesta font que formava part d’un bell indret on la gent s’aplegava per ballar sardanes o passar una bona estona. La font estava ben cuidada prop d’un restaurant que avui en dia està ruïnós[1]

La font de les monges prop del restaurant. Postal antiga, arxiu rasola.

El nom de “les monges” es fa popularment en record de la comunitat femenina que va habitar a la Conreria, a la Serralada litoral entre St. Fost i Tiana. Dones que es feien càrrec de les parròquies de St. Cebrià de Cabanyes, St. Fost (que va absorbir St. Cebrià) i Sta. Maria de Martorelles. Fets històrics tan abandonats com la mateixa font que les recorda.

Per recuperar la història del que han fet les dones haurem de tornar al principi, quan només hi havia la terra i els seus éssers. La Serra Marina és plena de grans rocs de pedra de temps prehistòrics dels que s’en sap molt poc, com la roca foradada a Vallromanes o la «roca d’en Toni» (dolmen de Can Boquet) a Vilassar de Dalt.

Roca foradada a Vallromanes, a la Serralada Marina. AGC, 2023

El nom de “Mons Hillaris” o “Mont Alacris” (Alegre) ens parla de la colonització romana sobre uns poblats ibèrics dels que ens queden restes molt a prop, com el turó de les maleses entre St. Fost i Montcada: https://parcs.diba.cat/es/web/marina/detall/-/contingut/193969/museu-de-les-maleses-i-jaciment-iberic-equipament-municipal-

Uns turons suaus amb restes que serien aprofitades per les noves poblacions que s’agrupaven en indrets arrecerats, sempre prop de l’aigua, de les que només en queden els noms, ja que habitaven en cabanyes (d’aquí St. Cebrià de Cabanyes), on bastien alguna torre de vigilància i reconstruïen petits llocs de culte, on enterraven els morts, cuidats molt sovint per dones.

Tombes medievals a Vilassar, prop de la «roca d’en Toni» i de l’ermita de St. Salvador de Can Boquet, on hi hagueren Deodonades al segle XIV. AGC, 2023.

Aquest seria el cas de St. Fost de Campsentelles, nom que prové d’un camp anomenat “Campus Sentigis” que el prevere Godregildo donà a St. Cugat el 967, noms d’origen got abundats en la documentació del segle X. Els també abundants noms de les dones aniran minvant des de la segona meitat del segle XI fins pràcticament desaparèixer de la història al segle XV, quan les dones són recloses al claustre o a la llar.

En 1199 trobem associades les parròquies de St. Cebrià de Cabanyes i Sta. Perpètua de Mogoda en una donació que fa una mare, Ponceta, a la seva filla Guillema del mas de Mogoda, que aquesta donarà al seu marit.[2]

El molí de la Moguda va passar a la Cartoixa de Montalegre. AGC, 2022

Els béns patrimonials que passen de pares a fills, oblidant les genealogies maternes, han passat abans, molt sovint, de les dones als marits. Aquest és el cas de la primera casa de Montalegre on n’hi havia un monestir femení, del que tenim constància en 1247 quan Graua de Campsentelles i el seu marit, Ferrer de Vilanova, confirmen a la seva priora les seves possessions.[3] Fets tan obviats com la nostra font.

Cert és que, com a explicació del nom de “font de les monges”, es recorda que el 1250 Arnau de Gurb consagrà l’altar de Santa Maria de Montalegre deixant una comunitat femenina encarregada de la parròquia de Sant Cebrià de Cabanyes, moment en que n’hi havia dotze germanes amb la seva priora, Guilleuma i que en 1265 el bisbe les posà la comunitat sota la Regla de Sant Agustí, que permetia harmonitzar la vida contemplativa amb el servei actiu a hospitals, ermites o parròquies, però no es diu que aquella comunitat femenina dels segles XII-XIII eren Deodonades (beguines en Europa), comunitats no-reglades de dones que atenien malalts, es dedicaven l’educació, principalment de les nenes i ensenyaven el evangeli en llengua vernacular, vivint amb senzillesa i austeritat.

Cal dir que el concili de 1215 prohibí la fundació de noves ordes femenines i frenà la proliferació de les branques religioses admeses. Moltes dones troben la manera de continuar la seva tasca en aquests espais lliures.

El pou de la font de les dones, tan oblidat com la seva presència a la història. AGC, 2023

En explicar la història de la Conreria es passa sovint “de puntetes” per la figura de Ponç de Gualba (-1334), el bisbe reformador que va acabar amb la majoria d’aquestes comunitats de dones lliures, ben formades, actives i contemplatives alhora, que feien seva la ètica de l’evangeli. Els béns que elles administraven en benefici propi i de les comunitats de pagesos, passaran a les mans dels rectors i/o dels clergues beneficiaris dels altars, perdent bona part del que afavoria el “bé comú”, per això quan ja no queda res del pas de les dones, el poble encara les recorda amb el nom (com St. Joan de Ter, que va passar a ser conegut com St. Joan de les abadesses quan aquestes van ser expulsades per la força).

El 1319 hi va haver un conflicte amb aquest bisbe, llavors encarregat de les obres de la Catedral de Barcelona, per les rendes del monestir i la priora Blanca Desgatell (-1400) optà per vendre la Conreria el 1362 als canonges de Santa Eulàlia de Barcelona que ho van traspassar a uns preveres ermitans, passant més tard a l’administració de l’Hospital de la Santa Creu, de qui ho va adquirir la Cartoixa de Vallparadís a la que es va afegir la de St. Pol de Mar. És a dir, van marxar a Barcelona forçades per les circumstàncies.

La Cartoixa de Montalegre sota la Conreria. Foto: Ramon Solé.

La Cartoixa de Montalegre tindrà aviat la casa forta de Campsentelles, adquirint en 1434, de la Pia Almoina de Barcelona, la baronia de Moguda i el castell de Cabanyes que incloïa la jurisdicció feudal, propietats i rendes a Sta. Perpètua, St. Fost o Martorelles, entre d’altres, enriquint-se i expandint-se posteriorment.[4]

A les agustines de Montalegre se’ls hi van afegir el 1438 les Deodonades de l’ermita de Santa Magdalena i Santa Margarida de Castellbisbal (de la que no queda més que unes poques restes al “turó de la capella”, Can Ribot) i el 1466, la de Sant Joan de l’Erm de St. Just Desvern (Can Cuiàs, de la que no en queda rastre). Aquests traspassos es fan amb resistències, el que vol dir que eren decisions que feien obligades, si volien subsistir.

És una història que hem explicat en un article anterior: “Es negaren a ser recloses, les agustines de Montalegre”[5], de la que ens continuem fent ressò donat que és un bon exemple d’una misogínia sistèmica que necessitarà molts esforços per ser reduïda a la nostra societat. Les canongesses agustines, com explicàvem a l’article anterior, no acceptaren la clausura imposada pel concili de Trento  (1545-1563) ja que, com elles al·legaven, no estava en les seves constitucions, dedicant-se a l’espiritualitat que es viu al servei actiu.

Casa de la misericòrdia al carrer Elisabets de Barcelona. Algunes dones s’aplegaran com «Elisabetines», inspirades en Isabel de Hungría i sota protecció laica continuen la seva tasca. AGC

La parròquia de Montalegre de Barcelona és actualment regida per una entitat catòlica que no reconeix l’espoli i assetjament sistemàtic que van patir aquestes comunitats de dones. Ens queda una petita imatge de pedra a una fornícula del carrer Montalegre junt a l’antiga Casa de la Caritat i, com no, la “font de les monges”, bastida en 1869, quan la Conreria era un hotel-restaurant, un patrimoni que el grup ecologista “La xopera” de St. Fost de Campsentelles intenta protegir i restaurar. Tot el nostre reconeixement i suport.

La font de les monges sota la Conreria, un patrimoni a restaurar tant com la història de les dones.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 10-11-2023

A les organitzacions que cuiden i reparen el nostre patrimoni.

Als feminismes que també procuren cuidar i reparar.

A les dones que patiren i pateixen assetjament.

[1] https://fontsaigua.wordpress.com/2021/01/29/record-duna-font-la-font-de-les-monges-de-la-conreria-a-sant-fost-de-campsentelles/

[2] Pérez i Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre (segles X-XII) Fundació Noguera. Col. Diplomataris, 14, doc. 167 i 168.

[3] Pérez i Gómez, Xavier (1997). Breu història de la Conreria.

[4] Pérez i Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre. Introducció.

[5] https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2022/05/27/es-negaren-a-ser-recloses-les-agustines-de-montalegre/

La torre “Esllampegada”, los “milites” y el final de la acción de las mujeres (siglo XII)

Posted on por
1
Mapa de Carreras Candi donde se puede ver la situación de las «Llanes Fenoses» en el margen izquierdo del río, donde estaría la «torre del río».

En 1079 Berenguer Ramón II (1058-1097) “el fraticida” y su asesinado hermano Ramón Berenguer II (1058-1082) se reparten los bienes heredados de su padre, entre los que encontramos un terreno con su mansión en Provenzana, los alodios de Port donde se alzaron “guardias” y los de Banyols, con las casas que habitó Mir Geribert (de la familia vizcondal) y sus pertenencias.[1] El término “guardia” hace referencia a una torre de vigilancia y comunicación.

Promotorio donde se alzó el «Castell de Port» desde donde se podía controlar las costas.

En 1134 el obispo de Barcelona establece a un clérigo en el Delta para que alce (o reconstruya) una torre de piedra y cal denominada “Esllampegada” que limitaba al sur con el mar, a poniente con un alodio del monasterio femenino de St. Pere de les Puel·les de Barcelona y al norte con la vía que iba a Banyols[2] (la vía Lanera de la que hablamos anteriormente).[3]

La propiedad de St. Pere de les Puel·les en esta zona (mas Guardiola), era una entre otras que tenía en Banyols, donde, en el siglo X y principios del XI encontrábamos la presencia abundante de mujeres junto al monasterio femenino y el canal de Amalvígia. En 1059 Bovet Renard dejaba una propiedad en Las Landas que limitaba al norte con el Vall Antic y al sur con el canal de Amalvígia.[4]  El territorio de “Landes” era el de la zona deltaica más cercana al río en Banyols o la Marina.

En 1147, en la segunda consagración del monasterio femenino de St. Pere, con Guisla de Llobregat (de una familia importante del Prat) como abadesa y la intervención de los obispos de Barcelona y de Vic, entre las muchas propiedades que se reconocen, aparece la “parroquia de Banyols” de Provenzana,[5] algo que no ha tenido la suficiente transcendencia en nuestra historia local, ya que “parroquia” conlleva, además de un señorío, una demarcación territorial.

El siglo XII es el de los “milites”, caballeros al servicio de una o varias instituciones laicas y religiosas. La preponderancia de las órdenes religioso-militares: Temple, Hospital y Santo Sepulcro y de otras propiamente religiosas como la reformadora del Císter (Valldaura del Vallés) o las canónicas, acaba con la acción femenina de lugares codiciados, aunque sea la de órdenes reconocidas como St. Pere, a las que se controla, reduce y somete.

La mitad de los habitantes de Provenzana del siglo XII son caballeros, algunos de sus descendientes serán los primeros masoveros o propietarios locales. En 1162 Aimeric de Perusia (Italia) daba al monasterio de Valldaura de Cerdanyola, para hacerse monje, un mas a Les Lanes que había comprado en 1157. Ramón y Ermesenda venden, en 1168, al prior de Valldaura, un mas en el mismo lugar que limitaba con una laguna al norte, el mar al sur y con propiedades de los monasterios de Santes Creus (al que se incorporó Valldaura del Vallés) y de Sta. Eulalia del Camp. En 1266 Pere de Ferrán da al prior de Sta. Anna (donde estaba adscrita la orden del Santo Sepulcro) el mas de Lanes, con una torre, un palomar, hombres, mujeres y censos.

Carrer de St. Pere on les germanes de St. Pere tenien esglèsia al seu càrrec, de la que ja no queda més que el nom. AGC, 2021

También de la segunda mitad del siglo XII, serán las primeras menciones a los Bellvís que tendrán en la Torrassa una concesión de los condes de Urgel y de Barcelona por su participación en las conquistas por tierras de Lérida. Encontramos a los Bellvís firmando diversos documentos relativos a las órdenes del Temple y del Hospital, siempre al servicio condal i/o real.

Castell de Bellvís a la Torrassa (L’Hospitalet de Llobregat), desde donde se alcanza a divisar la Marina y el mar. AGC, 2022

En 1198 Pere de Bellvís firma, junto a Pere, sacristán de Osona y otros caballeros, un documento por el que se concede a la orden del Hospital parte de un canal que traía aguas del Llobregat, donde había algunos molinos del rey, para que lo prolonguen hasta Montjuïc y lo exploten, a cambio de que el monarca reciba la cuarta parte de los réditos.[6]

El Castell de Bellvís, como la Torre Blanca, tenía jurisdicción propia. Los Bellvís, encargados de “la defensa de la Marina”, recibían diezmos de los campesinos de los alrededores y de las parroquias de Sta. Eulalia de Provenzana y de St. Bartomeu de Sants. Aunque disponen de numerosas propiedades, no actúan como terratenientes, son militares y parecen asumir las funciones que anteriormente realizaba el Castell de Port, ahora en manos de particulares. La primera “casa fuerte” de Bellvís (siglos XII-XV) ya disponía de aspilleras y fosos abiertos.[7] El último descendiente de los Bellvís en Provenzana venderá o traspasará las propiedades a la cartuja de Montalegre en el siglo XIV.

Espitlleres del Castell de Bellvís, AGC, 2022

Hasta 1211 no había separación entre El Prat o Llanera y el actual Bellvitge. Pero en 1211 un nuevo cambio de cauce forma la Illa del Prat, dejando aislado este sector que en el siglo XVI se independizará de l’Hospitalet.

En 1408 Pere Palau establece a Arnau Viader (otra notable familia de El Prat) en la torre “Llampada”, en Les Landes o “Llanes”.[8] Esta torre (Esllampegada o Llampada) es el preludio del actual faro del Llobregat o “torre del cap del riu” reedificada en el siglo XVI para proteger de los ataques de piratas y corsarios. La mujer en estos tiempos ya va estando sometida a la familia o al claustro.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 14-06-2023

A quienes escuchan las voces que reclaman justicia histórica en nuestros lugares emblemáticos, como el Castell de Bellvís o el faro del Llobregat.

[1] Baiges, Feliu i Salrach (dir.) (2010). Pergamins de l’Arxiu Històric de la Corona d’Aragó, segle XI, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV. FN, ACA, 48-51, n. 99

[2] Mas, Josep, (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona (LA), n. 1438

[3] García-Carpintero, Àngels: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2023/06/13/la-torre-del-riu-preludio-del-faro-del-llobregat/

[4] Baucells et. al., o.c., ACB, n. 993

[5] Paulí, A. (1945). El real monasterio de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona, p. 189-193

[6] Miret i Sans (1910=, Les cases de templers i hospitalers a Catalunya, p. 229

[7] Geladó, Adriana i Salvadó, Ivan (2010) “Del Castell de Bellvís a la masia de la Torrassa”. Actes del IV congrés d’arqueologia medieval i moderna a Catalunya.

[8] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. I, p. 263

A la vora del precipici.

Posted on por
Responder

St. Cristòfol d’Hostalets de Pierola.

St. Cristòfol d’Hostalets de Pierola, AGC, 2023

El terme de “Apierola Minoris” o Pierola , s’esmenta per primer cop en una donació que els comtes Sunyer i Riquilda de Tolosa feren el 945 al monestir de Sta. Cecília de Montserrat, poc després de la seva consagració, entre les que es trobava l’ermita de Sta. Margarida de les Amenolelles al castell de Bonifaci o de la Guàrdia de Montserrat (entre El Bruc i Collbató). I és que Hostalets de Pierola, i especialment l’església de St. Cristòfol de Canyelles de la que parlarem, està a l’Anoia, però limita amb el “montserratí”.

St. Cristòfol, al fons Montserrat. AGC, 2023

En 963, en una venda que fa Mir al pròcer Ennec Bonfill, senyor de Gelida, s’esmenta Apiera i Apierola als límits de Masquefa.[1] A la història de Pierola trobem noms de poderosos i no gaire pagesos propietaris, com veiem a d’altres llocs, potser el terreny no era molt adient per a que s’establís la pagesia.

El 995 Ansalones i Fremina venen a Guiteza i Amalvua un alou amb torre al terme de Cabrera (d’Anoia) que limitava al sud amb St. Cristòfol. Aquesta és la primera menció de la capella. Sembla que la zona seria, durant molts segles, un lloc amb alguns masos dispersos. El terreny abrupte que les rieres i torrents han deixat encimbellat i l’anomenada de castells i torres indiquen que una de les funcions de les construccions seria la de vigilància i comunicació, típica dels llocs de frontera.

Castell de Collbató, una torre de vigilància i comunicació que encara perdura. AGC, 2023

Els conreus serien de secà com la vinya que Guinedella, amb el seu fill Mir empenya a Ramón en Pierola en 1033.[2]

El 1041 Gerberga, abadessa del monestir femení de St. Pere de les Puel·les de Girona (o St. Daniel) ven a Udalguer un alou amb terres, vinyes i una església als termes del castell de Pierola, Esparraguera i la Guàrdia, al lloc anomenat “St. Cristòfol de Canyelles”, amb el compromís de que si el seu germà Mir Ricolf o les seves germanes reclamessin al comprador llur heretat ella li vendria totes les hereditats paternes i maternes d’Osona, Barcelona, Berga i la Cerdanya per vuit unces d’or. En el seu testament de 1060 (no 1080 com es diu a la Catalunya Romànica) Udalguer cedeix l’alou de Canyelles amb les seves sagreres al monestir de St. Llorenç del Munt. En 1068 Otger, abat de St. Llorenç del Munt, fa un reconeixement de les propietats del monestir en Apierola, la serra propera a la fàbrega, les terres i vinyes que té Guillem Duran en la riera de Magarova (Masquefa) i la cuina i corral que té el vescomte Udalard en l’església de St. Cristòfol de Canelles.[3]La fàbrega indica un centre de producció vinculat al metall prop d’alguna riera.

Ferreria vella de Molló, AGC, 2020

Els vescomtes de Barcelona tenien propietats en Piera (probablement de la vescomtessa Gerberga, amb béns a Claramunt), però els comtes eren els principals senyors. En 1057 la contesa Ermessenda de Carcassona (-1058) es retira donant al seu nét Ramón Berenguer I (1023-1076) tots els seus castells (entre d’altres, el de Pierola) per mil unces d’or, una quantitat que devia ser simbòlica perquè va morir poc després. En 1059 el vescomte Udalard II dona a la seva esposa Guisla de Lluçà, anterior esposa del comte Berenguer Ramón I (1018-1035) i mare de R. Berenguer I, la meitat dels castells de Piera i de Castellet. En 1063 comtes i vescomtes s’intercanvien els castells de Piera i Castellet pel de Pierola. Sembla que els vescomtes surten perdent, no seria estrany ja que és la època del vassallatge i en la transacció n’hi ha una mare amb el seu fill, casat, aquest, amb Almodís de la Marca (1020-1071).[4]

Restes del castell de Freixe o de Castellet a Piera, AGC, 2021

Però no és la nostra intenció parlar dels poderosos, ja que aquests ja són prou reconeguts a la Història sinó de les dones que no s’esmenten i d’aquestes capelles enrunades que aviat perdrem de vista.

Hem vist que després del monestir femení de St. Daniel de Girona l’església de St. Cristòfol de Canyelles de Pierola va passar al monestir del Munt sobre Terrassa. En 1138 l’abat d’aquest monestir estableix al clergue Ramón Guillem amb un alou al lloc i una dominicatura, és a dir amb el dret de rebre censos de la zona, el que es correspon amb els fets documentats. Però en 1234 Jaume I confirma la Farga (o Fàbrega) de Pierola al monestir de St. Cugat. I és que el Comte Berenguer III (1082-1131) va annexionar el 1099 a St. Cugat alguns monestirs com el de St. Llorenç del Munt o el de Sta. Cecília, el que serà font de disputes, algunes violentes, com la protagonitzada pels familiars de l’abat de St. Cugat que deixen malferit al de St. Llorenç.

R. Berenguer III va afavorir la entrada de les ordes religioso-militars a Catalunya

En 1374 l’església de St. Cristòfol de Canyelles és refeta al lloc conegut com la “font de les fàbregues” amb les pedres d’una altra de la que no se sap el lloc exacte on era: St. Martí d’Urús. La església de St. Martí va ser venuda per Saurina al prior de Sta. Maria de Montserrat per cinc mil sous en 1253. Aquest lloc era un nucli de població o “quadra” anomenat Urús-Jussà del que es desconeix l’emplaçament.

Montserrat des de Hostalets de Pierola, AGC, 2023

En tot cas sembla que el lloc de Canyelles queda vinculat a una Farga, un servei necessari ja que es trobava a l’antic camí que anava de Vilafranca a Montserrat, una part del camí és avui el carrer Major de Hostalets. L’encreuament d’aquest carrer amb el carrer Església, part del camí d’Igualada a Barcelona, són l’inici d’aquest nucli de població i que l’acció inicial de les dones al començament de la documentació escrita és un fet inqüestionable. Tot va canviar aviat.

Segles més tard, a la Guerra del Francès, St. Cristòfol i St. Martí (les dues en una) va ser incendiada, va quedar abandonada i actualment està tan enrunada que no sembla probable que es reconstrueixi. Deixem les imatges i aquest petit resum per a què com a mínim pugui ser recordada.

St. Cristòfor de Canyelles al lloc de les fàbregues de Pierola

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 16-02-23

A les dones que tingueren –i tenen- cura de les esglésies sense que mai hagin estat reconegudes, ni per la història, ni per les diòcesis actuals.

[1] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. VI, MCCXXXVIII. 

[2] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Fundació Noguera, n. 240 (1033).

[3] Puig i Ustrell, Pere (1995), o.c., n. 313 (1041), 398 (1060) i 439 (1068).

[4] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera, n. 493 (1057), 541 (1059) i 586-587 (1063)

El Villar de Abdalá, siglos X-XI. Sant Pere de les Puel·les en Montmeló y Montornés del Vallés.

Posted on por
Responder
Santa María de Montmeló, parroquia que fue administrada por el monasterio femenino de St. Pere de les Puel·les durante siglos, aunque sea una historia no dada a conocer. AGC, 2022

El 945 el obispo Guilará consagra el monasterio femenino de St. Pere de les Puel·les de Barcelona, añadiendo, a la dotación que hacen los Condes Suñer y Riquilda, los diezmos de Sta. María de “Montis molonis” (Montmeló) y los de la villa Richardi y Spincellos (por encima de Montmeló, junto al Congost). Las hermanas ya debían hacerse cargo de la iglesia de Montmeló. Estas propiedades vuelven a aparecer en el testimonial de 992 en el que se ubican cerca del prado (un lugar común) y del río Tenes.

Montmeló, entre el río Tenes y la confluencia entre los ríos Congost y Mogent, donde vierten las aguas al Besós, sería un lugar privilegiado para los cultivos. En esta zona las hermanas, o Deovotas, tenían también propiedades en Petrafita (Vilanova del Vallés), Cabanillis (Cànoves), Corró, Samalús y Granollers.

Montmeló. Mogent y Congost vertiendo sus aguas al Besós. Foto: Ramon Solé.

La presencia de Deovotas y Deodicadas cerca de las propiedades del monasterio femenino es frecuente. El 972 los albaceas de Ervigi, fallecido al peregrinar a Jerusalén, donan a la iglesia de St. Miquel de Barcelona lo que éste poseía en St. Miquel de Martres (Caldes de Montbui). Entre otros legados, deja a su hermano Sendred, el “villar de Abdalá” que había tenido su otro hermano Ermenir y que había sido de Igila. Dispone que se vendan unas tierras de Truitela Deodicada en Vallromanes para St. Pere de les Puel·les y hace donación de sus propiedades en el Vallés a varias iglesias en memoria de ambos.[1]

El “villar de Abdalá” es actualmente la masía de “Can Masferrer” (desde 1678, cuando esta familia la compró a la anterior), una finca utilizada desde el tiempo de los romanos con fines agrícolas. Aunque pertenece al municipio de Montornès hay que tener en cuenta que Montornès y Vallromanes han formado una unidad durante siglos. Ambos estaban, en las épocas que nos ocupan, bajo el Castell de St. Miquel. “Castillo” hace referencia en este caso a una demarcación territorial en la que se edificó una torre de vigilancia y comunicación, justo en el límite entre Montornès y Vallromanes.

Can Masferrer de Montornés del Vallés con la capilla de St. Jaume de Viladordila (Villar d’Abdalá) AGC, 2022

Volvemos a encontrar el villar de Abdalá en 995 en el testamento del obispo Vives que, entre otros muchísimos legados que destina principalmente a sus familiares y allegados, deja a su hermana Ermetruit un alodio en el villar de Abdalá consistente en tierras, viñas, casas, corrales, huertos con árboles, prados y pastos, junto al que fue del clérigo Oruç, que da a St. Julià de Montjuïc y otro en Spizellos con tierras, huertos y árboles. También deja a su fiel, Guillem, unas viñas en Martorelles.[2] Vives se había hecho con muchas propiedades tras la toma de Almanzor de 985, algunas las compró y otras se las apropió, indicando en el testamento que si volvían sus propietarios se las devolvieran.

En 1017, Adaleva, fémina, llamada “Bellazer”, viuda de Sesmon, hermano del vizconde de Gerona, vende a la Canónica, por 80 onzas de oro, la mitad del villar de Abdalá con la mitad de su iglesia, St. Jaume, que había heredado de su tío, el obispo Vives. La condesa Ermessenda de Carcasona conminó a la Canónica a realizar esta compra después del oro entregado por el conde para ser enterrado en esta institución. En este documento de compra-venta se explicitan más bienes como fuentes y aguas, cabañas, instrumentos, entradas y salidas o maderas y piedras. El sitio limitaba con el río Congost al norte, el camino de “las Arcas” (Vallromanes) que iba al mercado al este, el “Palacio de Almanla” (Castell de Montornès) al sur y Montmeló al oeste.

Dolmen de Cellecs a La Roca del Vallés. El término «Arcas» se refería en la Edad Media a algún tipo de monumento megalítico de los que en esta zona abundan. Foto Ramon Solé

En 1018 el obispo Deudat y la Canónica intercambian con el primado del Palau del Comte, Gombau de Besora, y su mujer este alodio, con excepción de sus diezmos y primicias, por un alodio a Montgat. Parece que esta permuta no les convenció a las partes por lo que poco después realizan una nueva en la que Gombau diversifica las propiedades y el nombre  de villar de Abdalá se transforma en el de “Villa Ardotila”.[3]

Vilardordila, como se denominará el villar de Abdalá parece señalar el cultivo de cereales (“ordi” –cebada). No parece incongruente el cambio de un nombre andalusí por uno de los cultivos más básicos de la época.

St. Jaumde de viladordila a Can Masferrer de Montornés del Vallés AGC, 2022

En 1041 Gombau de Besora, fundador del monasterio de St. Miquel del Fai, da diversos bienes a este monasterio y, principalmente, a su hija primogénita, Guisla [4] y a su yerno, Mir Geribert, a quienes deja los castillos de Montbui y de “Palau Dalmanla“ (Montornès) con sus numerosas iglesias y feudos, excepto la parroquia de Samalús, el alodio  de Cerdedol y el alodio de Vilardodila, bajo el castillo de Montornès, que deja a su segunda mujer, Orúcia, disponiendo que finalmente pasen a Guisla y su familia. A las hijas de Orúcia deja alguna propiedad menor haciendo de Guisla de Besora una primera pubilla catalana.[5]  

En 1058, acabadas las revueltas de Mir Geribert, se celebra el juicio, los condes acaban enfeudando los bienes que gobernaba junto a su esposa, Guisla de Besora, como los que fueron de su padre, Gombau, entre los que ya se incluye la parroquia de St. Andreu de Samalús.[6] En 1060, después de morir Mir Geribert con su hijo Bernat en una expedición a Tortosa, el obispo Guislabert enfeuda a Guisla de Besora y sus descendientes los castillos e iglesias que le había dado Gombau en 1041, incluyendo la de Samalús, a condición de que le juren fidelidad, le presten hospedaje y cabalgaduras y mantengan a un clérigo en la Sede, mostrando con ello el dominio feudal que consiguió la Iglesia.

St. Andreu de Samalús, parroquia de la que también se debía hacer cargo St. Pere de les Puel·les, como mínimo en el siglo X. AGC. 2022

En los alodios que exceptuaba Gombau ejercía su acción St. Pere de les Puel·les. A mediados del siglo XI la Sede, junto al poder condal, impone su dominio. Los nuevos condes dieron al obispo y a la Sede el monasterio de St. Pere entre 1027 y 1028, una sujeción de la que el monasterio femenino no se librará hasta 1072, cuando el papa Alejandro II, a petición del abad de Cuixà, ponga bajo su protección a St. Pere de les Puel·les. Las hermanas y sus personas allegadas seguirían trabajando las tierras cuidándose de las ermitas e iglesias encomendadas. En una fecha no precisa, entre 1060 y 1108 muere Berenguer Domuç en una expedición guerrera dejando bienes a numerosas iglesias y a sus hijos e hijas, entre las cuales unos mansos en Martorelles para su hija Ermesén que es monja de dicho monasterio.[7]

Rectoría de Montornés en el antiguo camino de Martorelles. AGC, 2022

La presencia del monasterio de St. Pere de les Puel·les seguirá de una manera fructífera y pacífica, como suele ser su actividad. En 1147, en la segunda consagración de St. Pere de les Puel·les se sigue citando la iglesia de Sta. María de Montmeló.

Panel informativo sobre la evolución de Sta. María de Montmeló. AGC, 2022

En 1207, en la segunda consagración de St. Esteve de Parets (la primera fue en 904)[8], entre las muchas donaciones que se hacen, encontramos a St. Pere de les Puel·les junto a St. Jaume de Viladordila y el “campo de la Deovota” (en 904 se citaba el campo de Teudemunda), podría ser de St. Pere, puesto que des de 945 ya consta que el monasterio femenino tenía bienes en Parets del Vallés («Parietes«). En 1207 también encontramos, entre otros muchos monasterios y órdenes religioso-militares, como la del Temple, la iglesia de “St. Joan de Montjuïc”, que debe referirse a St. Julià.[9]

Montornés. Casa de Baix, en el lugar conocido como «La Sagrera»AGC, 2022

Los litigios entre St. Pere de les Puel·les y el obispado por la iglesia de Montmeló seguirán durante siglos, inclinándose los papas hacia uno u otro lado, pero, aunque el monasterio tuvo que hacer algunas concesiones, siguió adelante hasta nuestros días gracias, en buena parte, a la protección real, sin la cual no habría sobrevivido. Hay que tener en cuenta que la abadesa, excepto para consagrar, tenía el mismo poder que un obispo, realizando ella misma las visitas pastorales a las iglesias y parroquias que gestionaban.

Trozo del claustro de St. Pere de les Puel·les en Terrassa. La historia de este monasterio femenino tan importante para Barcelona está aún más troceada y escondida porque ellas y su abadesa tuvieron un poder demasiado grande como para reconocerlo. Foto: AGC, 2021

A las hermanas de St. Pere de les Puel·les y a quienes recogen su historia.

Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, julio caluroso de 2022

[1] Feliu i Montfort, G. (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis, n. 48

[2] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera. Textos i documents, vol. 5, n. 44

[3] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 38, n. 278 (1017), 301 y 304 (1018)

[4] García-Carpintero, A.: “la baronia de Montbui. Guisla de Besora, una primera pubilla catalana del segle XI” https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/12/30/la-baronia-de-montbui/

[5] Ruiz-Domènec, J. E. (2006). Quan els vescomtes de Barcelona eren. Història, crònica i documents d’una família catalana dels segles X, XI i XII. Fundació Noguera, n. 54.

[6] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 19, n. 523 y 526

[7] Pérez i Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre (segles X-XII) Fundació Noguera. Col. Diplomataris, vol. 14, n. 44.

[8] García-Carpintero, A. “Parets del Vallés, siglos IX-XI” https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2022/07/24/parets-del-valles-siglos-ix-xi/

[9] VVAA (1992). Catalunya romànica. Vol. XVIII. Vallés Occidental i Oriental (Parets). Enciclopèdia Catalana

Es negaren a ser recloses. Les agustines de Montalegre.

Posted on por
1
La «font de les monges» en record de la comunidad femenina de Montalegre, prop de la Conreria en estat d’abandonament. AGE, 2023

Entre el Vallés i el Maresme, al sud d’una muntanya dita Mont Agut, “Mons Hilaris” i Montalegre o“Mont Alacris”[1], al lloc conegut com “La Conreria” (actualment a Tiana, tot i que el terme parroquial era el de Sant Fost de Campsentelles),n’hi havia una ermita de la que ja no en queda sinó el record: Santa Maria de Montalegre, on s’establí una comunitat de Deodonadesdocumentada des dels inicis del segle XIII, quan hom troba diverses donacions i deixes a favor de la comunitat d’aquesta casa bastida junt a la torre de defensa o casa forta dels Srs. de Campsentelles.

Les Deodonades, anomenades beguines en Europa, eren comunitats de dones que, no sotmeses a una regla, atenien malalts, es dedicaven l’educació, principalment de les nenes i ensenyaven el evangeli en llengua vernacular, vivint amb senzillesa i austeritat. Moltes eren dames de la noblesa i aportaven les seves pròpies rendes a les seves comunitats.

La casa va anar adquirint importància rebent diverses donacions. El 1256 el bisbe de Barcelona, Arnau de Gurb, consagrà l’altar de Santa Maria de Montalegre, deixant la comunitat femenina encarregada de la parròquia de Sant Cebrià de Cabanyes al terme de Sant Fost, moment en que n’hi havia dotze germanes sota la direcció de la seva priora, Guilleuma.[2] En 1265 posà la comunitat sota la Regla de Sant Agustí que permetia harmonitzar la vida contemplativa amb el servei actiu a hospitals, ermites o parròquies.

St. Fost: font de les monges de la Conreria i l’hotel-restaurant https://fontsaigua.wordpress.com/2021/01/29/record-duna-font-la-font-de-les-monges-de-la-conreria-a-sant-fost-de-campsentelles/

Les germanes rebien una contribució de les parròquies de St. Fost, de Cabanyes i de Martorelles on duien a terme la seva activitat, però en 1303 el bisbe Ponç de Gualba, a qui trobem acabant amb la vida de moltes comunitats femenines, va retirar al monestir aquests drets.

Sant Fost conserva el record de «la font de les monges».
Hotel en runes. Foto: Ramon Solé

El conflicte per les rendes del monestir va continuar amb aquest mateix bisbe, llavors encarregat de les obres de la Catedral de Barcelona. La priora Blanca Desgatell (-1400), optà per vendre la Conreria el 1362 als canonges de Santa Eulàlia de Barcelona que ho van traspassar a uns preveres ermitans, passant més tard a l’administració de l’Hospital de la Santa Creu, de qui ho va adquirir, en 1413, el prior de la cartoixa de Vallparadís (fundada en 1344 per Blanca Centelles)[3], fent vida allí fins que, amb els cartoixans de Sant Pol de Mar, bastiren la Cartoixa sota d’aquella ermita, quedant l’antiga casa de les Deodonades com a granja de la Cartoixa, on hi viurà el “pare conreuer” o procurador administratiu, d’aquí el nom de Conreria.

L’edifici medieval de la Conreria va ser enderrocat a causa de les obres dutes a la casa entre els segles XVI- XVII. A partir del 1942 el nou edifici bastit al seu lloc va ser la seu del Seminari Menor de Barcelona i ara és una casa de colònies.

La Cartoixa sota l’edifici actual de La Conreria. Foto: Ramon Solé

La Cartoixa de Montalegre tindrà aviat la casa forta de Campsentelles, adquirint en 1434, de la Pia Almoina de Barcelona, la baronia de Moguda i el castell de Cabanyes que incloïa la jurisdicció feudal, propietats i rendes a Sta. Perpètua, St. Fost o Martorelles, entre d’altres, expandint-se posteriorment.[4]

Les germanes agustines de la Conreria s’havien traslladat a Barcelona després de passar els anys més durs de la pesta negra d’aquell temps. El nou emplaçament fou l’edifici que fa cantonada entre els carrers Montalegre i Valldonzella, al  barri del Raval, on edifiquen una església sota l’advocació de Nostra Senyora de Montalegre, inaugurada el 1362.

Fornícula amb la imatge de pedra del s. XIV ó XV de la Verge de l’Alegria o de Montalegre, al carrer de Montalegre de Barcelona. AGC, 2019

El 1438 se li afegeix la comunitat de Deodonades de Santa Magdalena i Santa Margarida de Castellbisbal (de la que no queda més que unes poques restes al “turó de la capella” o Can Ribot) i el 1466, la de Sant Joan de l’Erm de St. Just Desvern (Can Cuiàs). Aquests traspassos no es fan sense resistències, ja que no eren decisions pròpies i lliures.

Tot i així, la congregació de canongesses agustinianes va florir durant uns segles en concòrdia amb el convent i rector de Santa Maria del Pi.

Però el concili de Trento (1545-1563) obligà a la clausura de les comunitats religioses femenines (un intent que ja es venia procurant segles enrere). Les agustines de Mont-Alegre es van negar al·legant que la seva constitució, aprovada molt abans d’aquesta reforma, no contemplava la reclusió, sinó el servei actiu, com així era.

La seva negativa va comportar l’extinció de la comunitat. El 1573 el bisbe prohibí nous ingressos de professes i el 1593 el papa decreta l’extinció de l’orde donant les cases i rendes del convent al bisbe del moment per establir-hi el seminari tridentí de Barcelona. Aquest seminari va ocupar l’espai fins el segle XVIII, quan es va fer el pati Manning.

Amb l’expulsió dels jesuïtes l’edifici va quedar buit, destinant-se a usos militars fins que l’edifici passa a titularitat pública destinant-se a hospici i “Casa de la Caritat” entre 1802 i 1956, quan els serveis d’atenció a la infància es traslladen a les llars Mundet i l’edifici es destina a oficines de la Diputació de Barcelona.

Antiga «Casa de la Caritat» a l’antic convent de Montalegre. AGC, 2019

El 1568 va ser enderrocat l’antic monestir-convent de La Conreria sent completament ampliat i construït amb l’estructura actual de l’edifici i reformant-se el 1799. L’edifici va tenir diversos usos fins que, a partir del 1942, va ser seu del Seminari Menor de Barcelona i ara és una casa de colònies de la Generalitat de Catalunya.

Del pas de les agustines per la Conreria ens queda el topònim de “la font de les monges” feta el 1869, quan la Conreria era un hotel-restaurant. Tanmateix, de l’antic convent barceloní, només ens queda una petita imatge de pedra a una fornícula del carrer Montalegre junt a l’antiga Casa de la Caritat.

L’Opus Dei és l’encarregat de l’actual parròquia de Sta. Maria de Montalegre. A la història d’aquesta església que es publica a la seva web es parla de les monges agustines, però no dels motius de la seva «extinció».

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 26-05-2022

A les que es mantingueren i es mantenen fidels a sí mateixes

[1] Pladevall, A. (1974). Els monestirs catalans. Fotografies de Francesc Català i Roca. Destino

[2] Roca, M. Carme (2014). Abadesses i Priores a la Catalunya Medieval. Ed. Base. P. 199-201

[3] En un article anterior van parlar de les dones dels Terrassa: María de Terrassa (-1214) va fundar Sant Vicenç de Jonqueres a Sabadell i Blanca de Centelles (-1349) fundà, poc abans de morir, la cartoixa de Vallparadís: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/12/10/dones-dels-terrassa-jonqueres-i-montalegre-monestirs-femenins-medievals-relegats-per-la-historia/

[4] Pérez i Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre (segles X-XII) Fundació Noguera. Col. Diplomataris, 14. Introducció, p. 11.

El monestir de Valldonzella. Un exemple de resistència femenina.

Posted on por
Responder
Restes de l’ermita de Valldonzella al camí de la creu d’Olorda. AGC, 2022

El lloc de Valldonzella és documentat el 1147, quan els esposos Guillem Mir i Sança (senyors de Santiga) donen al monestir de Sant Cugat el que tenien a la Vall Donzella, a la parròquia de Sta. Creu d’Olorda i de St. Just Desvern, endemés d’altres possessions a Sta. Eulàlia de Provençana, Montmeló, Santiga i Mollet. Ho donaren per eixugar el deute de Guillem Mir.[1]

Valldonzella és al terme de Sant Feliu de Llobregat, però la torre, coneguda com Sta. Margarida, pertany a Barcelona, potser aquest fet explica l’abandó que pateix aquest lloc amb una història que cal conèixer, doncs és un clar exemple del maltractament sistèmic envers la dona i de les seves resistències.

Restes de la masia de Valldonzella, probablement el lloc on habitaren les germanes. AGC, 2022

El topònim “Vall donzella” suggereix que devia ser un cenobi femení molt antic.

Santa Maria de Valldonzella és anomenada per primer cop en un llegat de 1175, tot i que el culte devia ser anterior. En aquest document signa un prevere, Arnau, i una priora, Ermessenda.[2] A partir d’aquest moment trobem diverses referències, com altres donacions, establiments o uns plets sobre una olivera i una vinya, entre el monestir i l’altar de Sta. Magdalena de la Seu,[3]  evidentment guanya els plets la Seu. Tot plegat dona idea de que els recursos de Valldonzella, una zona de boscos i conreus regats per torrents i per la riera “jocundi” (la Salut), eren valuosos. Ja en 1162 Valldonzella havia donat la pedra per refer Santa Maria de Vallvidrera.

La font de Santa Margarida amb aigua procedent d’una mina. AGC, 2022

En aquests temps la comunitat estava formada per Deodonades, dones vídues o joves que es lliuraven a sí mateixes amb part dels seus béns (tenim documents de 1206 i de 1218 que ho confirmen). La primera abadessa coneguda és Ermessenda de Muredé, que signa un document de lliurament de dues novícies (1218) amb cinc Deodonades més, una d’elles era Sança de Plegamans.[4]

Els primers cenobis que s’establien sobre antics llocs d’eremites, a les valls o a peu dels camins principals, on s’atenien viatgers i peregrins, no seguien una regla determinada i podien ser mixtes, el que motiva que acabin sent suprimits i/o absorbits per una església que demana, per damunt de tot, obediència.

Camí de la creu d’Olorda i edificacions de Valldonzella. AGC, 2022

Aquesta vida més autònoma veu el seu final en 1226, quan el bisbe Berenguer de Palou i el seu capítol de canonges donen Santa Maria de Valldonzella a l’orde del Cister, una orde reformada de St. Benet que se introduïa entre les ordes mendicants i els grups que reclamaven, amb la seva pròpia vida exemplar, més austeritat i una predicació de l’evangeli amb llengua vernacular. Totes aquestes iniciatives serien perseguides, com foren torturades i cruelment assassinades les persones que les seguien si no es sotmetien a l’autoritat eclesial.

Aquest primer cenobi de les valls serà anomenat “Valldonzella la vella”, “Santa Margarida” o “Valldonzella de dalt”, per diferenciar-la de la de “Valldonzella de baix”, que quedarà en mans del mateix bisbe que les va sotmetre, sent posteriorment coneguda com «la torre del bisbe».

Valldonzella de Baix pertanyia al segle XIII al bisbe Berenguer de Palou

Les dones de Valldonzella, com tantes altres, van haver de sotmetre-se’n al masclisme eclesial estructurat, en aquest cas, sota tres caps: el bisbe, l’abat de Santes Creus i els rectors pertinents. Obediència volia dir que el bisbe tenia dret a escollir l’abadessa, que l’abat de la branca masculina podia imposar la seva disciplina i controlar els seus béns i que els rectors, com el mateix bisbat, recaptarien els delmes.

Algunes d’elles eren filles de la noblesa, com l’abadessa Berenguera de Cervera que signa, en 1237,[5] amb onze germanes més, la adhesió a l’orde del Cister imposada per bisbe. Algunes no devien continuar, ja que només es mantenen Sança de Plegamans i dues més del document de 1237. Van haver de portar monges de Vallbona que ja pertanyien al Cister per iniciar el procés.

En 1255 el papa Alexandre IV els concedeix permís per cantar oficis a porta oberta, un indici de que les monges tenien una relació de proximitat amb el seu entorn. Però, per decisió del bisbe, seran traslladades en 1269 prop de la ciutat, com fan amb altres ordes femenines. L’excusa és la inseguretat en un temps de revoltes de la noblesa contra el rei, però el motiu principal sempre és tenir el control del seu fer i dels béns que gestionen. Mai és decisió d’elles, moltes es resistiren, com sembla que va passar a Valldonzella, on una llegenda explica que la mare de déu del cor tornà a la vall en tres ocassions.

Imatge de la mare de déu del cor o de la tendresa venerada a Valldonzella. Segons un estudi de Joan Ainaud se sap que la imatge originària va ser pintada sobre un pergamí del s. XI.

Tanmateix, la ciutat, centre de epidèmies i de guerres, sempre resultarà més mortal. S’establiran a uns camps de “Creu Coberta” o Enforcats (cruïlla de camins entre Montjuïc, Provençana i Sants), és a dir a l’actual Plaça Espanya, prop d’una de les entrades a Barcelona, la de St. Antoni, on s’instal·len provisionalment en una casa, bastint poc després el monestir.

1700 Barcelona, mapa antic. Es pot veure el monestir de Valldonzella entre el portal de St. Antoni i Montjuïc, on avui està la Pl. Espanya.

Com establiment fora murs, la comunitat femenina s’ocuparà d’assistir els viatgers que es quedaven a les portes de la ciutat. En el mateix recinte monàstic es basteix una residència que serà utilitzada per moltes persones, però només ens queda constància dels allotjaments reials.

Els reis són protectors des dels seus inicis. Jaume I concedí una dotació anual de blat per la seva manutenció (el que no caldria quan elles disposaven dels seus propis recursos). Jaume II, en 1291, confirmarà el dret de moltura a un dels seus molins al Rec Comtal, afegint drets al mercat de Piera i els delmes de St. Esteve de Parets. En 1308 ja n’hi havia 35 monges.

Santa Maria de Valldonzella als Enforcats. Dibuix d’un mapa de 1563

L’església de Valldonzella la vella, sota l’advocació de Sta. Margarida, segueix funcionant. Les monges defensaran la seva propietat, tot i que en 1340 es veuran obligades a cedir als senyors de Sant Feliu i a la Almoina de la Catedral la quarta part del seu bosc a fi de que aquests puguin tallar arbres i fer carbó per a ús del seu forn i de la seva farga.

Als murs que envolten el recinte s’han trobat restes que indiquin que al lloc hi hauria hagut un assentament romà. AGC, 2022

El primer “antipapa” (Clement VII) concedeix, en 1387, que es pogués celebrar a porta oberta a la seva església en temps d’entredit (“l’entredit”, posat per la Inquisició, era un pas previ a la excomunió). En 1416, un altre papa d’Avinyó, el “papa Lluna” (Benet XIII) les afavoreix amb la rectoria de Sta. Creu d’Olorda.

En 1403 és enviada com abadessa Constança de Cabrera (-1433), molt bé relacionada amb el rei Martí l’Humà, de qui va ser consellera matrimonial, casant-se aquest, en segones núpcies i sense descendència viva, amb Margarida de Prades, neboda de Constança. Llavors les monges ja arribaven al mig centenar. Pocs mesos després de casar-se i sobre alimentat per una “dieta procreadora” el rei morí al monestir. Uns anys després, Margarida de Prades (1387-1429), vídua per segon cop, s’hi retirà com a monja. Morí al monestir de Bonrepòs (Morera de Montsant) víctima de la pesta. El de Constança va ser un llarg i pròsper abadiat que mostra com les dones, malgrat les subjeccions imposades, troben maneres de fer-se valdre i de millorar els seus recursos.[6]

El 10 de març de 1458, el rei de Navarra, D. Joan, governador de la Corona d’Aragó i lloctinent d’Alfons el magnànim, germà seu, que moriria uns mesos després, és a dir el que aviat seria el rei Joan II, trobant-se a L’Hospitalet de Provençana, posa sota la seva protecció el monestir amb les seves famílies i béns.[7] No sabem què feia a L’Hospitalet, estava pendent de bastir-se l’església de Sta. Eulàlia de Mérida, que no es feia per l’absència continuada del rector de Provençana i que el rei Joan manaria fer dos anys després, eren temps de litigis per l’ús de les pastures entre els carnissers de Barcelona i els locals, temps dels conflictes del remences i estava a punt d’esclatar l’anomenada “guerra civil catalana” o guerra de successió entre el mateix Joan i el seu fill, Carles de Viana. Però, potser havia vingut a caçar o pescar al Delta.

En 1462, en plena guerra civil i amb l’abadessa malalta, les monges es refugien a la ciutat. Per tal d’alleugerir la precària situació que patien, fan establiment dels seus edificis i terres a Valldonzella la vella, el que els comportarà conflictes, deu anys més tard, amb el reformador general de l’orde.

Valldonzella «la vella». Ermita, torre i masia edificades posteriorment.

La imposició de clausura als monestirs femenins del concili de Trento (1545-1563) va suposar que no poguessin entrar novícies en un lloc obert on es feia posada. La situació es va alleugerir una mica, entrat ja el segle XVII, amb la intervenció del rei Felip. Cal dir que l’intent de forçar la clausura venia ja de molt abans (1298: “Decretal Periculoso”) i que la seva implantació provocà una minva d’aquells “espais de dones” que havien florit entre els segles XI-XIII. A Catalunya es van perdre 14 de 16 monestirs femenins cistercencs entre 1452 i 1717. Només es mantingueren Sta. Maria de Valldaura, al Berguedà i Valldonzella a Barcelona.[8]

Durant la a guerra dels Segadors (1640-43), les monges abandonen el monestir i es traslladen novament dins la ciutat, sent destruït el monestir el 1652 al setge de Barcelona. El 1674 la comunitat passà a viure al Priorat de Natzaret que pertanyia a Poblet. A l’actual carrer de la Verge, prop del carrer Valldonzella, encara queda el portal.

Portal de l’antic convent de Natzaret, priorat de Poblet als seus inicis, al carrer de la Verge, prop del carrer Valldonzella AGC, 2021

Valdonzella la vella resta en mans privades, es converteix en masia i es divideix en dos pisos, el de baix, destinat a celler i el de dalt, a església. El culte es manté fins el 1865 en que es tancà degut al mal estat de l’edifici.

Durant el segle XIX les monges hagueren d’abandonar el monestir en diverses ocasions. L’any 1847, les poques monges supervivents tornen a reunir-se residint-hi fins la Setmana Tràgica (1909) en que tornen a fugir sent el convent, com tants altres, destruït pel foc.

L’any 1911 es comencen les obres del nou monestir que actualment és a St. Gervasi de Cassoles, al carrer del Cister. Durant la guerra civil espanyola va ser destinat a preventori antituberculós, després fou restaurat i retornat al seu ús. Des de 1999, una part del monestir es ocupat per diverses dependències de la Universitat Ramon Llull.

Actual església i monestir de Sta. Maria de Valldonzella al carrer del Cister.

Per acabar un últim apunt, sembla que els monestirs femenins cistercencs catalans van ser establerts, estratègicament, a zones de frontera. Dos tipus de fronteres: la del sud, vinculada a la expansió de terres conquistades a l’islam i la del nord, per on entraven els moviments considerats herètics per una església que eliminava tot el que no sotmetia. Segurament van fer una funció, en un temps que ara caldria renovar, en tot cas forma part de la història de les dones, del que han fet les dones i del que ens han fet.

Gessamins del monestir al carrer de Claraval. Bernart de Claravall (1090-1153) va ser un reformador i difusor de la orde del Cister, molt tradicionalista s’oposà a les idees d’Abelard i establí la dependència de les dones del Cister respecte a un abat masculí, no és un personatge que vulguem destacar, ens quedem amb l’olor dels gessamins.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 21-05-2022

A les germanes que han mantingut el seu llegat d’humanitat i bon fer.

[1] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. V, DCCCXXVI

[2] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques de Santa Maria de Valldonzella de Barcelona.

[3] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona, vol. XII n. 2127 (any 1183) i 2374-75 (any 1204).

[4] Pagès i Paretas, Montserrat (1992). Art Romànic i Feudalisme al Baix Llobregat. Centre d’estudis comarcals del Baix Llobregat, p. 502-524.

[5] Mas, J. Notes històriques de Santa Maria de Valldonzella de Barcelona, doc. II

[6] Roca, M. Carme (2014). Abadesses i Priores a la Catalunya Medieval. Barcelona: Base.

[7] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques de Santa Maria de Valldonzella de Barcelona.

[8] Obiols, Montserrat (2005) El monacat femení en la Catalunya Medieval. Santa Maria de Valldaura (1241-1399) Tesi UB dirigida per Mª Milagros Rivera Garretas

Sant Pere de Sant Boi de Llobregat

Posted on por
Responder
Font de Sant Pere a la casa que fa cantonada entre el carrer de Sant Pere i el de Sant Pere més alt de Sant Boi. AGC, 2021.

El nucli més antic de Sant Boi de Llobregat és el barri de Sant Pere, on el monestir femení de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona s’encarregava de la capella de Sant Pere, enderrocada el segle XIX.

Ja hem vist en diversos articles com l’advocació de Sant Pere a l’alta edat mitjana indica que la capella s’havia alçat sobre una vil·la romana. En aquest cas les excavacions realitzades el 1984 al barri de Sant Pere, a l’antiga fàbrica tèxtil de Can Massallera, van treure a la llum vint-i-vuit tombes, cobertes de llosses, totes individuals excepte una doble i una d’elles tipus cista (caixa). En principi es van datar dels segles IX-X, però estudis més recents del C 14 indiquen que podrien ser més antigues. Malauradament aquest jaciment es va destruir en 1986. Molt a prop ja s’havien trobat, poc abans, tombes i restes que mostraven la continuïtat d’hàbitat en aquest lloc, amb troballes dels ibers, àmfores i tegulae (teules) romanes, ceràmiques medievals i pedres vidrades modernes.[1]

L’església parroquial de Sant Boi va ser alçada sobre una cisterna romana. AGC, 2021.

En tot cas aquestes restes confirmen l’espai de sagrera que tindria la malaurada ermita de Sant Pere i la masia propera, Can Trias, últimament coneguda amb el nom del seu masover, Pere Rossinyol, nom que s’ha conservat en un carrer d’aquest barri.

Carrer de Sant Pere. Al fons: Baixada de Pere Rossinyol AGC, 2021.

La capella depenia de la parròquia de Sant Boi des del s. XV, quan l’ermita de Sant Pere tenia al seu servei donats i, més endavant, ermitans. A partir del segle XVI ja estava en mal estat i, tot i que es volia reparar, va ser enderrocada entre 1835 i 1837 degut als esdeveniments polítics. El 1826 es va traslladar a l’església parroquial una talla de marbre de la “Verge del Bon Part”.[2]

Restes de la capella romànica de St. Boi (St. Baldiri, figura martirial de la Provença occitana, no conegut a la hispània tarraconense). AGC, 2021

Però nosaltres viatjarem, com fem normalment, als inicis de la documentació a casa nostra, als segles X i XI, deixant constància de la presència manifesta de l’activitat de les dones de fa mil anys.

Al testimonial de Sant Pere de les Puel·les de 992 s’indiquen vuit alous que el monestir tenia a Sant Boi de Llobregat, llavors anomenat “Chastellone, Alcalà o Lanaria”, termes que remeten a la presència islàmica, a una fortificació com seria el Castell de Sant Boi (esmentat a la documentació el segle XI) i a la proximitat deltaica, on hi havia l’estany de Llanera i la via de Lanera o camí ramader que anava del Delta del Llobregat a Barcelona. Tot i que és difícil de precisar la seva ubicació, sí que mostra que la presència del monestir era important. El professor Jordi Gibert dona algunes interpretacions d’alguns llocs citats com la terra de “Helos, Sancti Juliani et de Sancta Eulalia”  que serien la torre d’Eles (Torre Salvana), Sant Julià de Montjuic i la torre del Llor (a Marianao).

«Les basses de Cal dimoni» a Sant Boi de Llobregat, un espai deltaic que seria ben aprofitat des de temps antics. Foto: Ramon Solé https://fontsaigua.wordpress.com/2016/05/26/les-basses-de-can-dimoni-de-sant-boi-de-llobregat/

Entre els propietaris que s’anomenen als límits trobem altres institucions religioses, com el monestir de Sant Cugat, la Seu de Barcelona o l’església de Sant Julià de Montjuïc, veguers o senyors dels castells propers (Eramprunyà i Cervelló) i altres hisendats locals dels que es parla àmpliament Gibert.[3]

Nosaltres volem ressaltar alguns noms de dones que ens ressonen, com el de “Lívul” que surt quatre vegades al testimonial de Sant Pere. Una a Sant Boi: “un alou que fou de Bulgarà (home) o de Lívul” (devien ser marit i muller), dues a Provençana: una referència de unes vinyes que van ser de Lívul, Deovota (potser ja era vídua o vivien separats com s’esmenta en altres casos[4]) i una altra del “Pontenare de Lívul” al coll d’Enforcats entre Montjuic, Sants i Provençana (l’actual Pl. Espanya de Barcelona) i una més a Barcelona, prop de la “Boadella” i de la via que controlava el vescomte Udulard (prop de Sant Pau de Barcelona). El fet de que donessin el nom de Lívul al que devia ser un lloc de pas vol dir que aquesta dona tenia rellevància entre els propers.

Vistes des del carrer (abans camí) de Sant Pere. Al fons: Montjuic. AGC, 2021.

Podria ser la mateixa i estar lligada als inicis de Sant Pere de les Puel·les, tot i que no necessàriament formant part de la pròpia comunitat, potser que, lliure dels compromisos matrimonials, s’encarregava d’alguna capella com podria ser la de Sant Julià de Montjuic. Recordem que a una zona propera, Espodoia (el que avui és la ciutat de la justícia) en parlar de la “Torre d’Emma” anomenada a finals del segle XI, trobàvem uns probables orígens en “Sendred Lívul”, un home que agafa com a cognom el nom de la mare, cosa gens freqüent.[5] En una altra afrontació trobem la dona Chixilo, un nom freqüent entre les dones del segle X i del que ja vam parlar en un article.[6]

No queda res de l’ermita de Sant Pere, ni una fita que recordi on era, però tenim, al final del carrer de Sant Pere (antic camí que unia aquest sector amb l’església parroquial), a la casa que fa cantonada amb el carrer paral·lel de Sant Pere més alt, on aquest puja al castell (avui hotel), la font de Sant Pere que, tot i ser d’èpoques posteriors ens pot servir de record, així com els noms dels carrers i aquest barri antic en el seu conjunt que esperem es conservi.

Casa on hi ha la font de Sant Pere, darrera es veu Can Cisternas, un nom suggestiu del lloc d’emplaçament d’una ermita situada com abans les vil·les i els poblats, prop de l’aigua. AGC, 2021.

Aquesta església és documentada per primer cop el 1004 quan Geribert, fill d’Astoval (un dels primers propietaris de la zona) amb la seva dona Blanqueta donen a Sant Cugat (segurament per a quedar-se en règim d’usdefruit) cases i arbres que tenien a “Alchale que diuen Lanera”, als límits trobem el mateix Sant Cugat, la Seu de Barcelona, algun particular i l’església de Sant Pere del cenobi de Sant Pere de les Puel·les. En 1011 l’abat de Sant Cugat porta a judici (amb presència dels comtes i de nombrosos senyors feudals del moment) a Geribert per haver empenyorat una propietat prop d’aquesta església de Sant Pere, evidentment Sant Cugat guanya el plet com acostumava a succeir.

Carrer Sant Pere més alt, sota l’antic castell de Sant Boi, avui hotel-restaurant.

És el mateix temps en que un altre Geribert, el que es feia anomenar “Comte Mir” de la família vescomtal, estableix també un plet amb Sant Cugat pels béns del seu germà Adalbert, suposadament llegats al monestir del Vallés. Temps de lluites entre els que volen centralitzar més el poder i els que volen prendre una millor part. En aquesta lluita n’hi haurà un clar perdedor: el protagonisme de les dones que hauran de quedar relegades a la família o als claustres.

L’església de Sant Boi des del carrer Sant Pere més baix. AGC, 2021.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 15-01-2022

A les que i als que tingueren i tenen cura de les ermites.

[1] VVAA (1992). Catalunya romànica. Vol. XX, Barcelonès, Baix Llobregat i Maresme. Fundació Enciclopèdia Catalana.

[2] Informació donada pel museu i l’ajuntament de Sant Boi

[3] Gibert Rebull, Jordi (2013). A l’ombra de Barchinona. Antecedents i gènesi de la societat feudal a l’entorn del delta del Llobregat (segles VI-XI), p. 125-130.

[4] El 986 el Comte Borrell ven a Aurucia deodicada un terreny a Banyols, al lloc conegut com «Torres», «in termini de Sancta Eulàlia Provinciana» que limitava amb terres de la mateixa Aurucia que havien estat d’Honerada deodicada i dels seus fills, «dona que va ser de el jutge Deudesin i monjo en l’actualitat».

[5] García-Carpintero, Àngels. Històries des de Bellvitge: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/03/13/la-torre-demma/

[6] García-Carpintero, A. (2020) “Amalvigia i les dones soles de Banyols. La Marina de l’Hospitalet de Llobregat, segles X-XI” Quadern d’estudi 34. Centre d’estudis de l’Hospitalet, p. 25

Les Planes d’Hostoles.

Posted on por
Responder

El paper de Bernat Tallaferro.

Les Planes d’Hostoles és un municipi de la zona volcànica de la Garrotxa. Al sud de Besalú i d’Olot, fa de línia divisòria entre Vic i Girona.

El castell d’Hostoles era un dels llocs defensius les Valls d’Hostoles, juntament amb el de Puig-Alder, en una situació privilegiada dalt d’un turó, i el de Colltort. Tot el conjunt és envoltat de riscos i travessat per rius i torrents.

L’ermita de Puig-Alder, el que queda del castell del mateix nom. Foto: Dora Salvador

Aquest castells van ser infeudats al comte de Besalú, Bernat Tallaferro, pel seu oncle Miró Bonfill (920-984) comte de Cerdanya, Conflent i Besalú i bisbe de Girona. Els trobem anomenats en 1020, en el testament de Tallaferro que deixà, entre altres llegats a familiars, monestirs i esglésies del seu comtat, diversos castells que eren sota el seu domini al seu fill gran, Guillem, entre els que n’hi havia la “Kastellania de Ostoles” amb els “kastellos que dicunt Ostoles et Adeder” o el de “Collotorto” .[1]

Ermita de Puig-Alder o Aderer. Foto: Dora Salvador

El vestigi més clar d’aquest conjunt és el de Puig-Alder, on hi ha l’ermita de Sant Salvador, actualment mig enrunada. D’aquest castell excavat a la roca, queda la base de la torre d’homenatge (abans circular i ara mig-circular) i un pou de planta rectangular. L’ermita, romànica, del segle XII, tot i que reformada al segle XVII, és la continuació de la capella del castell.

El pou de planta rectangular. Foto: Dora Salvador

Bernat Tallaferro va esdevenir comte de Besalú el 988, amb la retirada del seu pare, Oliba Cabreta, a l’abadia de Montecassino, dos anys abans de morir i comte de Ripoll el 1003, amb la renúncia del seu germà, l’abat Oliba (971-1046).

Recordem que, en 1017, Tallaferro va assaltar el monestir benedictí femení de Sant Joan de les abadesses (abans de Ter)  amb una butlla papal que li permetia crear el seu propi bisbat a Besalú, ja que aquest territori no disposava d’un bisbat propi.

El papa, amb el beneplàcit del bisbe Oliba, va permetre l’expulsió de les germanes i de l’abadessa Ingilberga, germanastra del Tallaferro, i va anomenar bisbe de Besalú i abat d’una congregació de canonges a Sant Joan de Ter (el nom de «les abadesses» el va posar el poble després de la expulsió d’aquestes) a un altre fill del comte, Guifré, que, amb tan sols setze anys, es va convertir en un bisbe “palatí”, és a dir del papa, no d’una diòcesi.

Monestir de Sant Joan de les abadesses amb la casa abadial al costat. Foto: AGC, 2020

Tallaferro va establir el seu fill-bisbe a l’església del seu castell, infra muros Bisulduno, és a dir, al mateix Besalú, potser per controlar millor les rendes que li generarien el bisbat i el monestir a un fill massa jove. Va posar l’església sota les invocacions de Sant Salvador, Santa Maria i la Vera Creu, deixant perdre les antigues titularitats de Sant Genís i Sant Miquel que havien estat amb Miró II de Cerdanya (878-927), pare de Oliba Cabreta i avi del Tallaferro.

Santa Maria de Besalú amaga les restes de l’antic castell de Besalú i de les antigues esglésies. Postal antigua, arxiu Rasola.

Bernat Tallaferro havia fet testament abans de viatjar a Provença, on va casar, en segones núpcies, el seu primogènit amb Adelaida, filla de Guillem II de Provença.

La mort el va sorprendre a la tornada, quan el seu cavall es va ofegar creuant el Roine.[2] Al seu testament disposava que si el seu fill Guifré moria, passés tot el llegat episcopal al seu fill més petit, Enric. Segurament preveia una vida més llarga per a ell mateix i pel seu bisbat quan va redactar el seu testament.

Pont romàrnic de Besalú, que entre 988 i 1111 va ser un dels comtats catalans. Foto: Ramon Solé.

A la mort del seu pare, Guifré, sense suport, abandonà un bisbat encara sense organitzar i s’instal·là a Sant Joan, però només fins el 1031, quan va aconseguir un episcopat a Carcassona, on va residir fins la seva mort en 1054.[3]

Tot plegat ens parla de les ambicions i de les lluites internes entre els membres de la família comtal i els de la pròpia església, ja que el monestir de Sant Joan, després de l’expulsió de les monges, va ser objecte de lluites violentes entre els canonges que es van establir i altres monestirs benedictins masculins. Segurament l’art que avui en dia encara podem contemplar a Besalú, té les seves arrels en aquest expoli.

Les tres advocacions que va escollir el Tallaferro seran les preferides per les ordes religiós-militars que, com sabem, estaven adscrites directament al papat de Roma. Potser el Tallaferro va ser un precursor d’aquest nou ordre que centralitzaria més el poder i expulsaria a les dones de la història.

Ell va estar de pas, com tothom, però provocant molta por e inseguretat en unes víctimes que la història ha seguit condemnant durant un mil·lenni.

Tot just ara comencem a alçar una veu que és ja imparable.

Graons per pujar a l’ermita de Puig-Alder. Foto: Dora Salvador.

Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 5-XII-2021

A les víctimes de la història que no han estat prou reparades.

[1] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 18, n. 150

[2] Aurell, Martí (1998) Les noces del comte. Matrimoni i poder a Catalunya (785-1213). Barcelona. Ed. Omega, p. 58

[3] Salrach i Marés, J. M. (2019) “Política i moral: els comtes de Cerdanya-Besalú i la comunitat de monges benedictines de Sant Joan” A: DDAA El monestir de Sant Joan. Primer cenobi femení dels comtats catalans. Publicacions de la Abadia de Montserrat.

NOTA: Aquest article s’ha fet gràcies a les fotos que Dora Salvador va cedir a Ramon Solé pel blog de https://estimadaterra.wordpress.com/

Dels “frares del sac” a les dominiques de Montsió.

Posted on por
Responder
Claustre del monestir de les dominiques de Montsió a Esplugues de Llobregat. AGC, 2021.
  • Els germans de la penitència o “frares del sac”, orde exterminada

Des de 1261 hi ha constància de l’establiment a Barcelona dels Germans de la Penitència, coneguts popularment com a “Frares del sac” per la seva indumentària. Aquests frares mendicants tenien força popularitat i rebien prou almoines i donatius. Ells van iniciar la construcció del convent del recinte protegit per la nova muralla, a la “plaça” de Santa Anna[1], en uns terrenys donats per Berenguer d’Espiells, xantre de la Seu de Barcelona, que es van ampliar amb la compra de finques veïnes al llarg del segle XIII. Actualment aquest espai correspon a la cantonada de l’avinguda del Portal a l’Àngel amb el carrer de Montsió. Les dependències es van estendre fins a l’actual carrer d’ Espolsa-sacs.

Placa al Carrer Espolsa-sacs. Foto: Ajuntament Barcelona

La comunitat va tenir una curta existència degut a la supressió de diverses ordes mendicants en el Concili de Lió de 1276, que només va confirmar els privilegis de quatre d’aquestes ordes: dominics, franciscans, agustins i carmelites. La supressió dels frares del sac no tingué efectes immediats a Barcelona, ja que es mantenia l’esperança de que l’església reconsiderés la seva decisió, però el cert és que va acabar desapareixent. Malgrat l’escassetat de documentació, es deixa entreveure que era una comunitat àmplia, culta i curosa amb els seus afers.

  • Els canonges de Santa Eulàlia del Camp, sota el bisbe

Els orígens de Santa Eulàlia del Camp són incerts, en general s’accepta que el primer monestir era entre Sant Pere de les Puel·les i Santa Maria del Mar i sabem passà a ser “de dret de l’església” el 1155quan el bisbe de Barcelona li confereix els terrenys que l’envolten, constituint-se com a canonges reglats de Sant Agustí, quedant directament sota seu amb la ordre explícita que “no poden sepultar a ningú sense llicència del bisbe”.[2] El 1173 Alfons I va encomanar als canonges de Santa Eulàlia el culte de la capella del Palau Reial dedicada a Santa Maria (ara Santa Àgata, bastida el 1302 amb Jaume I). 

Actual capella de Santa Àgata a la Plaça del Rei. Foto: Ramon Solé.

El 1293 la canònica de Santa Eulàlia del Camp va traslladar-se al convent dels frares del sac. Els cinc últims frares que quedaven, es van fer canonges. El trasllat va ser autoritzat per una butlla papal de 1295, que va encomanar al bisbe negociar la venda del convent. Degut a discrepàncies en el preu, la compra no conclou fins el 1308. Amb el suport de Joan I, es va bastir, el 1388, una primera capella annexa dedicada a Santa Maria de Montsió.

Durant el segle XIII es va crear un annex hospitalari on s’hi va instal·lar l’orde de la Mercè, afavorida per Jaume I. Aquest hospital, amb donats i donades al seu servei, quedarà integrat, el 1401, a l’Hospital de la Santa Creu. El 1420 la canònica de Santa Eulàlia es va fusionar amb la del Sant Sepulcre de Santa Anna constituint el Priorat de Santa Anna i Santa Eulàlia, al que es van adscriure les ordres religiós-militars i hospitalàries.

La creu doble del Sant Sepulcre és una creu patriarcal d’orígen bizantí. Foto: Ramon Solé, Santa Anna de Bercelona.
  • Les germanes dominiques. El suport reial.

El primer monestir de l’orde femení dominicà a Barcelona es va edificar al costat de les Drassanes Reials de Barcelona, fora muralla, gràcies al llegat de la infanta Maria d’Aragó i d’Anjou (1299-1347). Filla de Jaume II, es va casar el 1311 amb l’infant Pere de Castella que set anys després moria a Granada, vídua als cint anys i amb una filla póstuma, Blanca, va optar per entrar al monestir de Sixena (Osca) de l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, on hi havia la seva germana, Blanca, priora des de 1321. Després, va entrar en contacte amb l’orde dels predicadors i va aconseguir els permisos per la fundació de la primera comunitat de dominiques a Barcelona. En morir va llegar tots els seus béns per la construcció del nou convent.

El 1351 es posà la primera pedra extramurs de la ciutat, a les Drassanes, al lloc conegut com Mas d’en Bissanya, on avui hi és el Museu Marítim. La primera comunitat de germanes, amb la primera priora Constança de Bellera (-1375)[3], provenien del Llenguadoc, del convent de la Prouille fundat per Sant Domènec el 1206.[4] Durant les obres s’allotjaren en una casa del portal de Jonqueres i en 1354 van ocupar l’antiga encomanda templera de Santa Maria del Palau, clausurada el 1317.[5] El 1357 les dominiques van ocupar el nou monestir que anomenaren “Sant Pere Màrtir”.

Santa Maria del Palau de l’orde del Temple es va convertir en Palau Reial Menor, del que només queda la capella de la Mare de Déu de la Victòria i les imatges. «Sala dels cavalls». 1858. Arxiu de Barcelona.

L’atac a Barcelona de 1359 de Pere el Cruel de Castella i la inseguretat davant les incursions dels pirates, van motivar el trasllat de la comunitat de dominiques dintre del recinte emmurallat de la ciutat, allotjant-se, a partir de 1371, a Can Porta (avui Plaça Gardunya), un pedrís amb casa i patis cedit pel rei Pere el “Cerimoniós”,  prop de l’Hospital d’en Colom, que seria aprofitat, el 1400, per la reconversió de sis petits hospitals en l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona (avui Biblioteca de Catalunya).[6]

«Corralet» de l’antic Hospital de la Santa Creu. Postal antiga.

Mentre els frares agustins de santa Eulàlia del Camp negociaven per passar al convent de Santa Anna, sent abadessa Elisenda de Togores i gràcies a la llarga mediació de la reina Maria de Castella (1401-1458), esposa d’Alfons el Magnànim, les dominiques s’instal·len en el convent de Montsió (1423), prenent aquest nom i deixant els edificis de Can Porta als canonges. Aviat la comunitat comença a ampliar edificis iniciant una època d’esplendor durant la qual s’hi van edificar l’església, el claustre gòtic i la majoria de dependències. Cal dir que les propietats eren de la mateixa comunitat, ni del bisbat, ni dels dominics.

Antic monestir de Montsió, prop de l’Hospital de la Santa Creu. Foto: Arxiu Gavin.

Amb la invasió francesa de 1808 comença la destrucció d’obres religioses de la ciutat: els francesos fan servir el monestir dominicà de magatzem de les obres d’art robades. El 1835 les monges foren exclaustrades a causa de la desamortització. Entre 1835 i 1845, en les dependències s’hi va instal·lar una caserna miliciana[7] que es va convertir en sala de ball i en el Teatre Montsió, inaugurat el 1837, quan es va suprimir el batalló. Aquest Teatre va ser la primera seu del Liceu que finalment es va instal·lar a les Rambles.

Imatge antiga del claustre de Montsió a l’eixample, al que avui és l’església de Sant Ramon de Penyafort.

Les germanes retornaren entre el 1846 i 1868 però després de la Revolució de 1868 (La “Gloriosa”), el govern torna a confiscar el convent. Durant aquest temps s’allotgen amb les dominiques del Convent dels Àngels (avui a Sant Cugat). Els és retornat el 1875, però degut al seu estat ruïnós opten per traslladar-se a un altre indret.

Convent dels Àngels de Barcelona, abans de les dominiques. AGC, 2020

Entre el 1882 i 1888 l’església, el claustre i la sala capitular foren traslladats, pedra a pedra, a la Rambla de Catalunya, a la vila de Gràcia, encara municipi independent. El restant de l’antic monestir de la plaça de Santa Anna es va vendre i va ser enderrocat, aixecant-se en el seu lloc els edificis que avui encara es conserven.

Claustre Santa Maria del Montsió. Postal antiga.

Durant la Guerra civil el monestir de la Rambla de Catalunya va ser assaltat i va sofrir diversos desperfectes, entre els destaca la desaparició de la cripta gòtica de l’església que albergava els sepulcres de la infanta fundadora de l’orde, Maria d’Aragó i de la seva germana Blanca.

El 1947, davant la impossibilitat econòmica de restaurar el monestir, la comunitat decidí tornar-se a traslladar. Compraren el mas Can Casanovas a Esplugues, amb una torre modernista que havia estat reformada el 1915 per Lluís Domènech i Montaner, amb horta, bosc i una mina d’aigua.

Convent de Santa Maria de Montsió a Esplugues.

Traslladaren el claustre gòtic de nou, pedra a pedra,  edificant una església dedicada a l’Assumpció. La resta de dependències del monestir de la Rambla de Catalunya, incloent la sala capitular gòtica, van ser venudes i enderrocades, excepte l’església, que esdevingué parròquia de Sant Ramon de Penyafort. La comunitat es traslladà finalment a Esplugues el dia de Tots Sants de 1950.

Esglèsia de l’Assumpció al costat del convent de Montsió. AGC, 2021

El claustre de les dominiques de Montsió és de la mateixa època que el de la Concepció que havia estat de les comanadores de Sant Jaume de Jonqueres i també va ser traslladat. El de Montsió constava, en el seu primer emplaçament, amb 82 ogives. Dintre del claustre, també es pot admirar,  el sepulcre de Caterina Amat de Palou (-1530), priora del monestir, i una font gòtica.

Font gòtica al claustre de Montsió d’Esplugues.

L’any 2019 les poques religioses que romanien allà es van traslladar a dos convents, el de Manresa i el de Sant Cugat,;elles, com a depositàries del seu llegat estan en tràmits de decidir què fer amb l’edifici d’Esplugues.

Resumint, la vida del convent de les dominiques de Montsió seria així:

  • 1347 Fundació de la orde de les dominiques de Barcelona per la infanta Maria d’Aragó (-1347)
  • 1357 Primera comunitat de germanes provinents de Llenguadoc. Primer convent de “Sant Pere Màrtir” a les Drassanes.
  • 1371 Trasllat a Can Porta, prop de l’Hospital de la Santa Creu.
  • 1423 Convent de Santa Maria de Montsió, al carrer del mateix nom, que havia estat dels “frares del sac” i de Santa Eulàlia del Camp. Claustre.
  • 1808-1875 Guerres i revolucions: sortides del convent.
  • 1882-1888 Trasllat a la Rambla Catalunya, on avui hi és la parròquia de Sant Ramon de Penyafort.
  • 1950 Trasllat a Esplugues.
  • 2019 Les germanes que queden s’incorporen a altres monestirs de la mateixa ordre.

Com podem veure, una història no gaire fàcil. Són cinc trasllats del convent i nombroses sortides de la comunitat. Malgrat tot, van sobreviure, degut principalment a ser una orde reconeguda eclesialment i degut també a la pròpia gestió dels seus béns, el que no era gens fàcil per a les dones.

Claustre de Montsió. Postal antiga.

Hem vist altres corrents i ordes que, tot i ser cristianes, no ho han pogut fer, havent estat perseguides o menys tingudes pel catolicisme: els frares del sac, els càtars, l’ordre del Temple o les comanadores de Sant Jaume. De tot això que va ser i no va poder resistir anirem parlant.

Per acabar, i en reconeixement a les persones que integren aquesta orde religiosa, deixo constància d’una experiència personal. Fa uns anys van fer un seminari a la casa de les dominiques de Sant Cugat, entre les activitats programades havia una trobada amb les monges, sent totes elles de clausura i molt grans, vam mantenir una bona conversa sobre la vida política, social i cultural del país de la que estaven assabentades. Per una altra banda l’esperit d’austeritat i disciplina les feia connectar amb els més pobres o amb els obrers que es lleven tan d’hora com elles. Tot un xoc per fer-nos sortir dels prejudicis.

Monestir de les dominiques a Sant Cugat, un recinte de pau per obrir uns sentits nous. AGC, 2005

A les germanes dominiques de Montsió i a les del convent dels Àngels per la seva vida activa i generosa envers els altres.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 16-08-2021

[1] La plaça de Santa Anna era llavors un carrer més ample que la resta. També s’anomena així el portal d’entrada a les noves muralles del s. XIII de gent provinents del Pla de Barcelona.

[2] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona (vols. IX-XII), p. 165, n. 1730

[3] Roca, M. Carme (2014). Abadesses i Priores a la Catalunya Medieval. Barcelona: Ed. Base.

[4] La primera comunitat de Prouille es va constituir amb dames de la noblesa que abandonaren el catarisme: El Monasterio de Monte-Sión, su historia y su arte. Comunidad Dominica.

[5] En 1312 els béns del Temple van passar a l’ordre de l’Hospital, després que el 1307 fossin cremats vius els Templers de França, acusats injustament pel rei que volia fer-se amb els seus béns. De Santa Maria del Palau només queda la capella (avui Nostra Senyora de la Victòria), l’edifici es convertí al segle XIV en Palau Reial Menor, enderrocat el s. XIX.

[6] García-Carpintero, Àngels, 2021, històries des de Bellvitge: “Els hospitals de la Santa Creu de Barcelona” https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/05/20/els-hospitals-de-lhospital-de-la-santa-creu-de-barcelona/

[7] És el temps de les “bullangues” motivades per la crueltat dels carlins a Reus.

Castellbisbal, el “castrum episcopale” abans dit Benviure

Posted on por
2
Vista de Castellbisbal des del parc del castell. AGC, 2021.

Castellbisbal, a la confluència de la riera de Rubí amb el Llobregat, presenta, junt a Ullastrell (de Oleastrum, oliveres) i Viladecavalls, un relleu solcat de barrancs profunds que condicionà, a l’edat mitjana, una diversificació en la producció (vinya, bosc, bestiar, petits camps de cereals, una mica d’horta, segurament també oliveres) i que actualment podem observar amb el tràfec que generen els seus polígons industrials repartits pel seu territori. Tot i així va ser adscrit a la comarca del Vallés Occidental a la divisió comarcal de 1936.

El “castell del bisbe” pertanyia als bisbes de Barcelona des del segle X, ho sabem perquè el tercer document escrit en català després del Forum Iudicum i Les Homilíes d’Organyà és el Capbreu de les rendes, drets feudals i tributs, pertanyents al Bisbe de Barcelona en el Castell Bisbal en lo Llobregat (d’entre 995-1010).[1] Aquest escrit ens parla de les rendes i tributs que havien de pagar els terratinents a l’episcopat de Barcelona (gallines, carn salada, blat de moro… i una tercera part de l’herència que deixessin els difunts).

Capbreu de Castellbisbal. Redacció de 1189 a l’arxiu de la Catedral de Barcelona. Fot: xtec: «Els primers textos en català».

Abans de dir-se “Castellbisbal”, el lloc es deia Benviure, un topònim que hom relaciona amb algun assentament visigòtic (s. V-VIII) lligat a una església que podria haver aprofitat una antiga vil·la romana, com succeeix en altres llocs. Ho sabem perquè el 1012 els esposos Geribert i Eiga permuten amb el bisbe Deudat de Barcelona dues propietats seves, una a “Riu Rubí” i una altra a Sant Andreu del Palomar, per una d’Olèrdola que els dona el bisbe. L’alou de Rubí limitava al nord amb Ullastrell, a orient amb el “Monte Gallinario” (Sant Quirze), al sud amb el riu que baixa cap a Madrona (Papiol) i cap al Llobregat (riera de Rubí) i a ponent amb el terme del “Castrum Episcopalem olim vocitratum Bene Vivere”. En document posterior s’especifica que el bisbe afegeix vint unces d’or i un alou a Avinyonet pel comte per tal que aquest aprovi la permuta.[2]

Ermita romànica de Sant Joan de Benviure en estat deplorable. AGC, 2021

Aquest topònim encara el trobem a l’ermita de Sant Joan de Benviure, de la que avui en dia només queden unes parets que semblen a punt d’enrunar-se per complert, degut als rebaixaments de terra incontrolats que es van fer per establir el polígon industrial de Ca n’Estaper, on encara queda la masia d’aquest nom. El que queda de l’ermita, damunt d’un cementiri de cotxes, encara subsisteix gràcies als treballs de protecció i consolidació que es van fer in extremis. No es va poder evitar l’enfonsament de l’absis.[3]

Sant Joan de Benviure al polígon industrial de Ca n’Estaper de Castellbisbal. AGC, 2021.

A les excavacions realitzades a l’entorn de l’ermita es va trobar una necròpoli tardo-antiga semblant a les que s’han trobat en altres indrets amb el mateix topònim. Entre els materials n’hi havia alguns propers de la pedrera de Can Campanyà de Castellbisbal però també gresos rogencs procedents de Castellví de Rosanes i altres groguencs de pedra Montjuïc. El més notable és el bloc de gres amb una inscripció a Júpiter IOM: “Iovi Optimo Maximo” (el més gran i el més bo entre els déus), inscripció, que remet a un possible mausoleu en aquesta zona, d’una pedra que potser va ser utilitzada com altar de la nova capella cristiana i que després es fa servir com a carreu d’angle. A més dels enterraments s’han trobat sitges que indiquen que s’emmagatzemaven excedents de producció pel propi ús o pel comerç.

Restes d’un pou i bassa rural dels segles XVII-XVIII a l’entorn del castell . Foto: Ramon Solé.

L’església de Sant Joan de Benviure és documentada el 1047, a la consagració que fa el bisbe Guislabert de l’església de Sant Cebrià d’Aqualonga (Valldoreix), posant-la sota la Seu i a la que confirma molts alous de St. Joan de Benviure.[4]

Més al sud de Castellbisbal, al límit amb Papiol, es troba l’ermita romànica de Sant Quintin de Can Pedrerol que també va ser alçada sobre una vil·la romana i que trobem documentada el segle XII en un recull de queixes del bisbe contra el castlà de la època, Ramon Bremon, al que acusa d’haver venut la vil·la de Sant Quintí fent-li perdre la meitat dels seus drets, com els de tragina i d’host.

El castell, del que actualment només en queden unes restes a l’entorn de l’ermita de Sant Vicenç,[5] devia ser empenyorat en diverses ocasions. El 1014, el bisbe Deodat amb la canònica i la seva mare, Senegondis, amb la resta de fills (del llinatge dels Claramunt), venen a Ermengarda, filla del comte Borrell i esposa de Geribert (fill del vescomte Guitard) terra amb cases i vinyes a Montjuïc que Deodat tenia per donació de l’ardiaca de la Seu, Seniofred Llobet, i Senegondis pel seu espòs difunt, Bonuç (vicari comtal), per cinc unces d’or que serviran per desempenyorar un calze d’or i el “Castro Episcopale”.[6]

Ermita de Sant Vicenç de Castellbisbal refeta al segle XX. Foto: AGC, 2021

Aquesta referència indica que el castell, estava llavors en mans dels Claramunt, senyors de Terrassa que havien estès els seus dominis des de Castellar del Vallés a Castellbisbal. Poc temps després passà a l’entorn dels Castellbell, senyors de Castellví de Rosanes i feudataris del bisbe i del comte alhora, que posarien els seus castlans, entrant en col·lisió amb el bisbe.

En un document de 1031 d’una donació de béns a Sant Just Desvern que fan els esposos Aeci i Sança a Giscafred per eixugar un deute, es parla d’uns preveres que eren tancats a les masmorres del Castell del bisbe.

Després de les revoltes d’alguns nobles de la frontera, encapçalades pel cosí del bisbe Guislabert, Mir Geribert, a partir dels anys 1030 i de la crisi que va esclatar amb el seu nebot el vescomte Udalard II el 1041 (contra el poder comtal), Guislabert acaba jurant fidelitat als comtes Ramon Berenguer I i Elisabet el 1045 posant com a penyora el seu “Kastrum de Lobregad quod vocant Episcopale”.[7] Aquest fet encara augmentarà els litigis pel domini d’aquest castell als segles XI i XII.

Del Castell de Benviure o episcopal només queden unes restes dels fonaments a l’entorn de la capella de Sant Vicenç. AGC, 2021.

Cap al 1051 Guislabert consagrarà l’església de Sant Vicenç determinant els seus drets sobre la producció dels habitants de la que va esdevenir església parroquial, potser en un intent de tornar a retenir el que havia perdut empenyorant als comtes. Les rendes el terme parroquial són reflectides en una reparació d’escriptures de 1167, després d’un misteriós incendi. Aquí trobem esment a “Sant Quintini ante Rocham de Drach”.[8]

És una història, la de les disputes entre senyors laics i eclesiàstics, a la que no ens volem dedicar gaire, només ressaltem que si el terme de “Benviure” remet a una primitiva església que formava part de les comunitats pageses, el de “Castell del bisbe” mostra a un potent senyor feudal que acumulava béns explotant pagesos i servents, que manegava deutes i diners i que tenia la seva host i les seves presons, fruit de l’acumulació de més poder.

Al nord de Castellbisbal, dintre de la seva parròquia, hi hagué un monestir de Deodonades dedicat a santa Magdalena i santa Margarida. Recordem que les Deodonades, beguines o beates eren comunitats de dones que, no sotmeses a una regla ni als vots, tenien cura de la vida física (atenció a malalts), mental (ensenyaven especialment a nenes) i espiritual de les persones, vivint amb senzillesa i austeritat. Obligades a acollir-se a alguna regla, per a poder seguir com a comunitat, la majoria va escollir, com en aquest cas, la de Sant Agustí, una regla més laxa que permetia la vida activa. El primer esment és de l’any 1216 quan reben un llegat de sis diners, el que permet afirmar que la comunitat de deonades de Santa Magdalena i Santa Margarida ja es trobava constituïda a començaments del segle XIII. La visita pastoral del 1303 afirma que les Deodonades de Santa Magdalena tenien bona fama entre la població. La comunitat de Santa Magdalena va ser agregada al monestir de les agustines de Montalegre el 1438, el que comportà algunes resistències.

La capella, en condicions ja no gaire bones durant els segles XVI i XVII, ja no s’esmenta al segle XVIII. A principis del segle XX només en quedaven algunes parets mig soterrades que encara es podien veure al “Turó de la Capella”, prop de Can Canyadell, tot i que la propietat era de Can Ribot que conservava una talla de Santa Magdalena i altres elements fins el 1936.[9] Les restes no són actualment visibles per estar envoltades del sotabosc.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 04-08-2021

A les persones que tenen cura del patrimoni

[1] Arxiu de la Catedral de Barcelona Liber Antiquitatis Ecclesie Cathedralis vol. IV, foli 69, n. 195

[2] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 37, n. 184 i 185

[3] Jordi Gibert Rebull (2019) “En els orígens del castrum Beneviure quem vocant Episcopale. El terme de Benviure/Castellbisbal, de l’antiguitat a l’Edat Mitjana”. Ajuntament de Castellbisbal.

[4] Ruiz i Elias, Albert (1998) Notes històriques. Parròquia de Castellbisbal. Premi Mn. Josep Sanabre. Parròquia de Sant Vicenç de Castellbisbal, p. 144

[5] Sant Vicenç, ardiaca de Saragossa i mort a València, és una figura martirial molt venerada a la Hispania visigòtica. Aquest nom remet a l’antiguitat de la capella.

[6] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006) Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 37, n. 225

[7] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 19, n. 327

[8] Ruiz i Elias, Albert (1998) o.c., p. 311, transcripció dotalia Castellbisbal de 1167.

[9] Ruiz i Elias, Albert (1998) o.c., p. 50-54