En Ramon Solé ja va parlar del record d’aquesta font que formava part d’un bell indret on la gent s’aplegava per ballar sardanes o passar una bona estona. La font estava ben cuidada prop d’un restaurant que avui en dia està ruïnós[1]
El nom de “les monges” es fa popularment en record de la comunitat femenina que va habitar a la Conreria, a la Serralada litoral entre St. Fost i Tiana. Dones que es feien càrrec de les parròquies de St. Cebrià de Cabanyes, St. Fost (que va absorbir St. Cebrià) i Sta. Maria de Martorelles. Fets històrics tan abandonats com la mateixa font que les recorda.
Per recuperar la història del que han fet les dones haurem de tornar al principi, quan només hi havia la terra i els seus éssers. La Serra Marina és plena de grans rocs de pedra de temps prehistòrics dels que s’en sap molt poc, com la roca foradada a Vallromanes o la «roca d’en Toni» (dolmen de Can Boquet) a Vilassar de Dalt.
El nom de “Mons Hillaris” o “Mont Alacris” (Alegre) ens parla de la colonització romana sobre uns poblats ibèrics dels que ens queden restes molt a prop, com el turó de les maleses entre St. Fost i Montcada: https://parcs.diba.cat/es/web/marina/detall/-/contingut/193969/museu-de-les-maleses-i-jaciment-iberic-equipament-municipal-
Uns turons suaus amb restes que serien aprofitades per les noves poblacions que s’agrupaven en indrets arrecerats, sempre prop de l’aigua, de les que només en queden els noms, ja que habitaven en cabanyes (d’aquí St. Cebrià de Cabanyes), on bastien alguna torre de vigilància i reconstruïen petits llocs de culte, on enterraven els morts, cuidats molt sovint per dones.
Aquest seria el cas de St. Fost de Campsentelles, nom que prové d’un camp anomenat “Campus Sentigis” que el prevere Godregildo donà a St. Cugat el 967, noms d’origen got abundats en la documentació del segle X. Els també abundants noms de les dones aniran minvant des de la segona meitat del segle XI fins pràcticament desaparèixer de la història al segle XV, quan les dones són recloses al claustre o a la llar.
En 1199 trobem associades les parròquies de St. Cebrià de Cabanyes i Sta. Perpètua de Mogoda en una donació que fa una mare, Ponceta, a la seva filla Guillema del mas de Mogoda, que aquesta donarà al seu marit.[2]
Els béns patrimonials que passen de pares a fills, oblidant les genealogies maternes, han passat abans, molt sovint, de les dones als marits. Aquest és el cas de la primera casa de Montalegre on n’hi havia un monestir femení, del que tenim constància en 1247 quan Graua de Campsentelles i el seu marit, Ferrer de Vilanova, confirmen a la seva priora les seves possessions.[3] Fets tan obviats com la nostra font.
Cert és que, com a explicació del nom de “font de les monges”, es recorda que el 1250 Arnau de Gurb consagrà l’altar de Santa Maria de Montalegre deixant una comunitat femenina encarregada de la parròquia de Sant Cebrià de Cabanyes, moment en que n’hi havia dotze germanes amb la seva priora, Guilleuma i que en 1265 el bisbe les posà la comunitat sota la Regla de Sant Agustí, que permetia harmonitzar la vida contemplativa amb el servei actiu a hospitals, ermites o parròquies, però no es diu que aquella comunitat femenina dels segles XII-XIII eren Deodonades (beguines en Europa), comunitats no-reglades de dones que atenien malalts, es dedicaven l’educació, principalment de les nenes i ensenyaven el evangeli en llengua vernacular, vivint amb senzillesa i austeritat.
Cal dir que el concili de 1215 prohibí la fundació de noves ordes femenines i frenà la proliferació de les branques religioses admeses. Moltes dones troben la manera de continuar la seva tasca en aquests espais lliures.
En explicar la història de la Conreria es passa sovint “de puntetes” per la figura de Ponç de Gualba (-1334), el bisbe reformador que va acabar amb la majoria d’aquestes comunitats de dones lliures, ben formades, actives i contemplatives alhora, que feien seva la ètica de l’evangeli. Els béns que elles administraven en benefici propi i de les comunitats de pagesos, passaran a les mans dels rectors i/o dels clergues beneficiaris dels altars, perdent bona part del que afavoria el “bé comú”, per això quan ja no queda res del pas de les dones, el poble encara les recorda amb el nom (com St. Joan de Ter, que va passar a ser conegut com St. Joan de les abadesses quan aquestes van ser expulsades per la força).
El 1319 hi va haver un conflicte amb aquest bisbe, llavors encarregat de les obres de la Catedral de Barcelona, per les rendes del monestir i la priora Blanca Desgatell (-1400) optà per vendre la Conreria el 1362 als canonges de Santa Eulàlia de Barcelona que ho van traspassar a uns preveres ermitans, passant més tard a l’administració de l’Hospital de la Santa Creu, de qui ho va adquirir la Cartoixa de Vallparadís a la que es va afegir la de St. Pol de Mar. És a dir, van marxar a Barcelona forçades per les circumstàncies.
La Cartoixa de Montalegre tindrà aviat la casa forta de Campsentelles, adquirint en 1434, de la Pia Almoina de Barcelona, la baronia de Moguda i el castell de Cabanyes que incloïa la jurisdicció feudal, propietats i rendes a Sta. Perpètua, St. Fost o Martorelles, entre d’altres, enriquint-se i expandint-se posteriorment.[4]
A les agustines de Montalegre se’ls hi van afegir el 1438 les Deodonades de l’ermita de Santa Magdalena i Santa Margarida de Castellbisbal (de la que no queda més que unes poques restes al “turó de la capella”, Can Ribot) i el 1466, la de Sant Joan de l’Erm de St. Just Desvern (Can Cuiàs, de la que no en queda rastre). Aquests traspassos es fan amb resistències, el que vol dir que eren decisions que feien obligades, si volien subsistir.
És una història que hem explicat en un article anterior: “Es negaren a ser recloses, les agustines de Montalegre”[5], de la que ens continuem fent ressò donat que és un bon exemple d’una misogínia sistèmica que necessitarà molts esforços per ser reduïda a la nostra societat. Les canongesses agustines, com explicàvem a l’article anterior, no acceptaren la clausura imposada pel concili de Trento (1545-1563) ja que, com elles al·legaven, no estava en les seves constitucions, dedicant-se a l’espiritualitat que es viu al servei actiu.
La parròquia de Montalegre de Barcelona és actualment regida per una entitat catòlica que no reconeix l’espoli i assetjament sistemàtic que van patir aquestes comunitats de dones. Ens queda una petita imatge de pedra a una fornícula del carrer Montalegre junt a l’antiga Casa de la Caritat i, com no, la “font de les monges”, bastida en 1869, quan la Conreria era un hotel-restaurant, un patrimoni que el grup ecologista “La xopera” de St. Fost de Campsentelles intenta protegir i restaurar. Tot el nostre reconeixement i suport.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 10-11-2023
A les organitzacions que cuiden i reparen el nostre patrimoni.
Als feminismes que també procuren cuidar i reparar.
A les dones que patiren i pateixen assetjament.
[1] https://fontsaigua.wordpress.com/2021/01/29/record-duna-font-la-font-de-les-monges-de-la-conreria-a-sant-fost-de-campsentelles/
[2] Pérez i Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre (segles X-XII) Fundació Noguera. Col. Diplomataris, 14, doc. 167 i 168.
[3] Pérez i Gómez, Xavier (1997). Breu història de la Conreria.
[4] Pérez i Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre. Introducció.
[5] https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2022/05/27/es-negaren-a-ser-recloses-les-agustines-de-montalegre/
Històries des de Bellvitge. 
