Viladecavalls de Calders és un antic poble rural de l’antic terme del Castell de Calders. Actualment pertany a la comarca del Moianès. Està situat a ponent del terme municipal de Calders amb una extensió aproximada d’un terç del terme.
Sant Pere de Viladecavalls és una de les tres parròquies del terme municipal, juntament a Sant Vicenç de Calders i a Sant Feliu de Monistrol de Calders.
La vella església parroquial de Sant Pere de Viladecavalls de Calders és documentada des del 965 i escripturada el 1067. Les ermites consagrades a Sant Pere fan referència a antigues vil·les romanes, on es podia fer estada. El fet de que Viladecavalls de Calders sigui a tocar del camí ral (o “strada Francisca”, via de comunicació carolíngia), fa pensar que podria ser el que a la Edat Mitjana es coneixia com a “Vila Nova”.
En tot cas els topònims que trobem fan referències a les civilitzacions que per aquí passaren fent estada (“Monistrol” sembla fer referència als primitius monestirs cristians d’època visigòtica, quan a Occident començaren els primers eremites a seguir el que es practicava a Orient. La “Guàrdia”, per la seva banda, sembla tenir origen en les civilitzacions de Al-andalús o mossàrabs)
L’església vella de Sant Pere era prop de l’antic cementiri i del lloc conegut com a “Sala de Llucià». En època medieval aquest sector era el més poblat i pròsper del terme. A partir del segle XIII hi ha constància d’una sagrera.
El mas de Llucià, documentat al fogatge de 1553 i avui utilitzat de pallissa, és de grans dimensions i de planta quadrada; fruit de diverses modificacions, compta amb altres construccions al seu davant. L’arrebossat que cobreix les façanes ha anat caient i deixa veure la pedra de la construcció original. Entre la casa i l’església, fent de mur de contenció de terres, hi ha una llinda de pedra amb un escut molt desgastat.[1]
La consueta de la parròquia de Sant Pere de Viladecavalls de 1654 precisa que no hi havia hospital i que “quan algun parroquià moria, les persones de la casa havien de buscar persones per portar lo cos del difunt fins a donar-li sepultura perquè en la parròquia no hi havia l’ofici de “cosser”, és a dir, d’enterramorts”.
La consueta de l’època moderna estableix els delmes i les primícies que han de pagar els masos dels voltants en grans, verema, olives, cànem, formatges o gallines, també especifica, entre altres detalls de celebracions i festes, que els rectors de les tres parròquies del terme havien de celebrar “missa cantada” al monestir de Sant Benet del Bages per torns. Alguns dels masos encara perduren com aquest de Llucià i altres que encara perduren com Quingles, Angla, Tàpies, Canadell (amb l’ermita de Sant Salvador) o Manganell.[2]
L’església romànica de Sant Pere de Viladecavalls havia estat refeta al segle XVIII, una llinda la datava del 1780. La parròquia era, aleshores un poble format per unes poques cases disseminades.
El 1936 l’església vella de Sant Pere va ser cremada i el 1944 es va decidir construir una nova església més propera al nucli de la Colònia Tèxtil Jorba, llavors més habitat, deixant aquella inutilitzada.
La Colònia Jorba va ser aixecada l’any 1892 per l’empresari manresà, Pere Jorba i Gassó, al peu del riu Calders. Popularment era coneguda com la Colònia Manganell, per la proximitat a la masia homònima. Constituïa una entitat de població pròpia tot i formar part de Viladecavalls de Calders.
El riu Calders no porta massa aigua, però amb època de tempestes fortes de la zona, pot tenir crescudes sobtades. La resclosade la Colònia Jorba, és situada en un meandre d’aquest riu i forma part del complex de la colònia tèxtil.
Una passera metàl·lica o pont, instal·lada damunt aquesta resclosa, permetia accedir a l’església de Sant Pere de Viladecavalls i a les cases de pagès de l’altra banda de riu. Poc mes avall n’hi ha un important gorg natural.
La Font de l’Avi, d’estil noucentista, va ser construïda l’any 1934, en memòria de Pere Jorba, mort l’any 1927, d’aquí el seu nom.
Situada al costat de la casa de la direcció de la colònia Jorba, va tenir gran anomenada a la comarca. Consta d’un mur amb 5 arcades. Sota l’arc central n’hi ha 2 bancs i la font amb un brollador de bronze en forma de peix que raja aigua per la boca. Un plafó sobre la font indica la composició de l’aigua. Les quatre arcades laterals tenen uns plafons de rajoles policromes amb escenes populars: la cacera, un berenar, la sardana i la pesca, signades l’any 1934 per Lluís Uró i Servitja (Manresa, 1903–1938). Algunes estan millor conservades que d’altres.
A l’esplanada, una taula rodona amb bancs de pedra a banda i banda, sota uns grans plàtans, ens convida a seure, fer un pic-nic i xerrar.
Actualment, l’església de Sant Pere, tot i que abandonada i malmesa, encara conserva una bona part de l’estructura, els murs perimetrals i el campanar es troben en bon estat, però la coberta està tota esfondrada. Veient la nova església ens preguntem no s’hauria pogut reconstruir l’antiga?
I d’aquest paratge amb una font tant antiga, què en serà?
Personalment em quedaria amb el racó que es pot veure pel finestral, allí seguiria llegint i escrivint contemplant la natura i escoltant els ocellets.
Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 23-06-2021
A qui recull memòria del passat i a qui la sap contemplar.
[1] Pobles de Catalunya https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=9959
[2] Galobart i Soler, Josep (2009) “La consueta de la parròquia de Sant Pere de Viladecavalls”.
Històries des de Bellvitge. 
