Aiguamolls de la Sala prop del riu Llobregat a Sallent
El pla del Bages és una amplia zona que s’estén per les conques baixes del Llobregat i el Cardener abans que aquests rius es trobin a Castellgalí, prop del monument funerari romà de la torre del Breny.
Una zona ben irrigada per la sèquia de Manresa, que des de Balsareny baixa cap al parc de l’Agulla de Manresa, i pel mateix riu Llobregat, dues conduccions d’aigua (una humana i l’altra natural) que a Sallent es bifurquen.
Vistes des del castell de Sallent
La sèquia, una obra d’enginyeria del segle XIV, té un recorregut d’uns 26 km, però només ha de salvar un desnivell d’uns 10 m., el que s’aconsegueix amb diferents aqüeductes i soterrant les aigües en alguns trams.
Aqüeducte de Conangle, obra del segle XIV
L’aqüeducte del Conangle, antic com la sèquia, al sud de Balsareny i al nord de Sallent, mostra aquesta desviació del canal respecte del riu, deixant la colònia de Vilafruns (Balsareny) a l’est, on la sèquia encara corria paral·lela al riu.
La torre d’en Roca (Sallent, prop aqüeducte Conangle) i al fons Vilafruns (Balsareny)
Fins la colònia minera de la Botjosa encara no es desvien molt, passant tots dos cursos per la mateixa població de Sallent, on queda un record de la sèquia prop del fortí de la Rampinya, un barri que es mobilitza demanant que no es permeti l’ampliació de la pedrera propera de La Plana.
Record de la sèquia al barri de la Rampinya de Sallent
La sèquia, cap el oest, salvava el torrent de Soldevila amb l’aqüeducte del Vilar, per damunt de les mines de potassa, una explotació minera de principis del segle XX, l’única d’aquest tipus que perviu a l’Estat.
Aqüeducte Vilar a Sallent
A la banda del riu trobem la fàbrica del Guix, una explotació minera des del segle XIV, amb el seu canal i la seva resclosa. El riu segueix el seu curs cap a Cabrianes, però abans, a un polígon industrial, trobem una masia: “l’Illa”, documentada des del segle XII i que probablement es va bastir sobre una vila romana.
Canal i «casa» o fàbrica del guix
Des de la Botjosa, petit reducte de l’antiga colònia obrera de les mines de potassa, prop del poblat ibèric del Cogulló, la sèquia segueix el seu camí passant per una ermita de probable origen romànic: Sta. Magdalena de Bell-lloc, on trobem les restes del malaurat “roure gros” i podem fer un bonic passeig vora alguns trams de la sèquia.
La Sèquia a Sallent, al fons Sta. Magdalena de Bell·lloc i la muntanya de sal
A l’alçada d’aquest emplaçament, però a la banda del riu trobarem els espais de la Corbatera i els aiguamolls de la Sala. Les aigües del riu, en una zona plana com aquesta, són aprofitades bàsicament per usos industrials, com l’alimentació d’una central elèctrica, però al mateix temps han permès la formació d’una zona humida (aiguamolls de la Sala) molt important per a la migració de les aus, mentre que a la banda esquerra del riu les aigües freàtiques han format la bassa de la Corbatera.
Resclosa i canal del Llobregat a Sallent
El torrent de la Sala irriga la zona que duu aquest nom, un ampli espai molt important per la fauna i la vegetació. A la banda de ponent continua el seu curs la sèquia, plàcidament, malgrat les moltes amenaces que pateixen les seves aigües.
La sèquia als plans de la Sala
Abans de deixar que la sèquia continuï cap a Sta. Anna de Claret a Santpedor (Sant Pere d’Or) on trobarem la casa del sequiaire i l’aqüeducte del riu d’Or, ens podem acostar a una altra ermita: St. Ponç, documentada des del segle XII i adossada al mas Coll, des d’on podem veure aquestes planúries tant històriques com ben aprofitades i, per sobre de tot, dignes de conservar.
Plans de la Sala i Montserrat al fons des de l’ermita de St. Ponç
Deixarem la sèquia seguint el seu curs envers Manresa i el riu cap a Monistrol.
Fotos de Ramon Solé y de la autora.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 17-01-2024
Als i a les que procuren apaivagar la set no contaminant les aigües
Inici del «camí de Gaudí» amb el banc batejat com «sinofós«.
La Colònia Güell, a Sta. Coloma de Cervelló, però més a prop de St. Boi, és un recinte industrial que s’ha conservat prou bé gràcies a que no s’ha modificat gaire la seva estructura urbana.
Encara queda una part de la superfície agrícola i natural que la envoltava, amb alguns camps de conreu a un extrem (fi del carrer Monturiol, prop de la casa on va néixer el poeta Joaquim Folguera, 1893-1919) i pinars prop de la cripta i de les antigues escoles i casa “del mestre”.
Plataners davant de Can Soler de la Torre
Passejar per la colònia Güell resulta molt agradable per la bellesa del seu conjunt arquitectònic i artístic en mig d’aquest ambient mig rural i històric, tot i que ens sobta que, entre els seus carrers, monuments i edificis, només l’antic convent de les monges recorda la presència activa de les dones.
Les carmelites es van fer càrrec dels infants de les treballadores i dels malalts, sent la primera escola del conjunt. El seu edifici, avui casal d’avis, és un dels més senzills i austers.
Antic convent-dispensari i escola de les monges, avui casal d’avis
Eusebi Güell (1846-1918), propietari de la masia i pedrís de Can Soler de la Torre que el seu pare Joan Güell (1800-1872), havia comprat el 1860, impulsà el 1890 la creació del conjunt industrial i d’habitatge amb notable component artístic, gràcies a la immensa fortuna acaparada per l’indià Joan Güell. Eusebi dotà la colònia d’avantatges socials com la cooperativa de consum, l’escolarització i l’assistència mèdica, sent, endemés, un mecenes de l’art.
Antiga cooperativa de consum, avui oficina d’informació
Aquest model paternalista d’empresari era el millor que es podia donar en aquella època convulsa i opressiva que ancorava les seves arrels en el colonialisme i la tirania i provocà les revolucions obreres i les guerres de principis del segle XX.
Ho portem a la memòria mentre caminem per l’anomenat “camí de Gaudí”.
Pl. Isidre Grañé, sindicalista afussellat el 1939, sota el camí de Gaudí
Un camí que va des de la fonda, a l’entrada a la fàbrica, fins l’anomenada “cripta” que en realitat va ser una església inacabada de Gaudí. El camí va seguint el curs d’un torrent que baixa des del bosc que hi ha a l’entrada més propera a la torre Salvana (anomenat de Joaquim Folguera, poeta nascut en aquest indret), fins el Llobregat.
És un bonic sender que fan servir els veïns i les veïnes de la colònia.
Entrada a la colònia Güell prop de la Torre Salvana d’origen medieval
Encara que dugui el nom de Gaudí, aquest no el devia utilitzar massa, ja que va abandonar aviat el projecte inicial, com feia amb molts altres, donat l’augment de costos que implicaven les grans edificacions que imaginava. Tot i així, la Colònia Güell es va enllestir gràcies al treball d’altres arquitectes i de molts artesans, mestres d’obra i treballadors.
El camí de Gaudí amb obres de pedra fetes amb la técnica del trencadís
És aquesta obra més humil, però que segueix les petjades del gran arquitecte, la que trobem en aquest camí, entre les tanques sinuoses de pedra, els embornals (sumideros) fets amb composicions de pedra i la volta del petit pont del torrent sota les escales d’inici.
Pont sobre el torrent que segueix el camí de Gaudí
Al principi-final n’hi ha un banc que s’ha batejat como “sinofós” per l’expressió “si no fos per…” típica de la gent gran, donat que és utilitzat especialment pels jubilats.
Recinte industrial de la colònia Güell
Però jo penso en les obreres que entraven en la fàbrica encara a fosques i feien els seus torns i sortien fatigades i de nou a fosques i corrien contentes a casa a seguir amb les feines de la cura i de l’estalvi a la llar, rentant, cosint o teixint. I li posaria a aquest banc el del “alletament”. Potser les àvies o les minyones portarien aquí els nadons que encara havien de ser alletats, potser les mares sortirien un moment de la fàbrica per donar el pit i jo els hi diria, amb la meva millor veu, a cau d’orella, a dins d’aquell cargol en el que potser el gran no es va fixar mai, un dels poemes del neguit del jove i malalt, Joaquim Folguera, com aquest de “hora del sol”:
“… Després una profunda fadiga ens ha vingut;
llavors la donzella, cansada, s’ha assegut
i ha pres un bell infant sobre la falda càlida
i li posava un bes damunt la cara pàl·lida…”
Camps de conreu davant la casa on va néixer el poeta Joaquim Folguera
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 30-11-23
A les obreres i als poetes que les veuen i pensen.
El pont de Cabrianes o pont trencat del Llobregat, al sud de Sallent, prop de Artés. AGC, 2021
El pont de Cabrianes és també conegut com el pont trencat del Llobregat, però la entitat de població de Pont de Cabrianes, entre Sant Fruitós, Navarcles i Sallent, és el que queda d’un nucli humà que es va aglutinar a redós d’aquest indret. A l’Edat Mitja el lloc de Pont de Cabrianes era un pas estratègic a l’antic camí ral de Manresa a Vic.
El pont és gòtic, del segle XIV, però es va alçar sobre un altre romànic del que encara queden alguns vestigis. Va ser enderrocat per l’exèrcit republicà el 1939 restant dos pilars sencers amb la seva arcada i un altre mig destruït.
Més avall hi ha el “Pont Vell” conegut com “Pont de la fàbrica vermella”, ja que està al costat d’un recinte industrial arrebossat amb pintura d’aquest color. Aquest pont també rep el nom de “Pont Vell de Navarcles” ja que, tot i ser a Sant Fruitós, va ser fet al segle XVIII principalment per els treballadors navarclins, tot i que segurament el nom ve de més lluny.
Pont Vell de Navarcles. AGC, 2021
L’antiga fàbrica tèxtil d’aquest recinte vermellós, que avui allotja diverses indústries, havia estat aixecada sobre les restes d’un antic molí que aprofitaria la resclosa del riu. És la història que sovint trobem de l’aprofitament de la força de les aigües.
Una història semblant a la del seu veí de Cabrianes (Sallent) on la família Bertran (família pagesa ennoblida, coneguda des del segle XVII) va bastir, a finals del segle XIX, una fàbrica amb el projecte inicial d’aprofitar el salt d’aigua del pedrís per proveir de llum el municipi veí de Sallent, però els sallentins ja tenien prou amb la il·luminació de gas i, a principis del segle XX, l’edifici es va llogar i es va convertir en unes filatures que originaren, a principis del segle XX, una barriada pròspera amb habitatges, hostal, església, escola…, malauradament en 1962 van ser acomiadats els 65 treballadors i treballadores que restaven.
Pont de Cabrianes: esglèsia de St. Jaume i colònia textil. Foto: Ramon Solé
Poc a poc el lloc es va despoblar i avui en dia podem contemplar la desertització humana i el deteriorament dels edificis, però, si mirem amb atenció, podem trobar la natura que segueix el seu propi camí i, gràcies a les històries que altres van recollir, podrem sentir les veus que reclamen el nostre re-coneixement.
El riu Llobregat al seu pas per Pont de Cabrianes. AGC, 2021
El primer que reclama la nostra atenció és la imponent església que s’alça dalt del turonet al revolt de la carretera. És la de Sant Jaume de Pont de Cabrianes que pren el nom de la que, antigament, havia estat parroquial, Sant Jaume d’Olzinelles, una ermita romànica del segle XII bastida sobre una anterior del segle X, a la que pertanyia el lloc del Pont de Cabrianes.
La «Casa Gran» de Pont de Cabrianes i la seva església de Sant Jaume. AGC, 2021
El pedrís d’Olzinelles apareix documentat el 978 en una butlla papal al bisbe Froia de Vic sobre les delimitacions de Santa Maria de Manresa. L’ermita, en greu estat d’abandonament, es troba junt al mas del mateix nom, tot el conjunt amenaça esfondrament tot i ser un bé protegit.
Ermita romànica de Sant Jaume d’Olzinelles a Sant Fruitós del Bages. AGC, 2021.
L’església de Sant Jaume d’Olzinelles, com a tal, és documentada el 1086 quan Bernat Bernat empenyora a Folc Amalric la meitat d’un alou hi que tenia. L’altra meitat de l’església amb la sagrera, terres i vinyes l’havia donat a Santa Maria de l’Estany (Moianès). Posteriorment la propietat es repartirà entre aquest monestir i Sant Benet del Bages.
La Casa Gran o mas de la família Bertran va ser venuda els anys 80 i els nous propietaris la van convertir en restaurant.
Lateral de Can Bertran. AGC, 2021.
Els que van ser veïns d’aquest nucli humà continuen arreplegant-se el dia de Sant Jaume a l’església del mateix nom, que va ser parròquia des de finals de segle XIX fins el 1974.
Esglèsia de Sant Jaume de Pont de Cabrianes. Foto: Ramon Solé.
Respecte a l’anomenat “Pont de Navarcles” apareix un pont mencionat diverses vegades al segle X, al costat de Navarcles, al Llobregat, el que ens mostra que la referència d’aquest pas és molt antiga i que alguns llocs propers, que actualment quasi són a l’oblit, jugaven llavors un paper destacat a les xarxes medievals. Aquestes són algunes de les referències:
El 940 una dona, Quintol, ven als esposos Gonderic i Ermessenda dues peces de terra a l’Angle (actual St. Fruitós del Bages), a Montpeità. El 950 aquest matrimoni permuta amb Sala (senyor feudal de la comarca que fundarà amb la seva família el monestir de Sant Benet de Bages) terra al mateix lloc de Montpeità per terra que Sala tenia al costat de Sant Iscle (del Bages). En aquest document s’especifiquen les afrontacions: el riu Llobregat a l’est, el pont al sud, Montpeità a l’oest i terra de Quixilo Deodicada al nord.
Monestir de Sant Benet del Bages, on es trobava gran part de la documentació de la zona. AGC, 2021.
El 965 i el 966 trobem dues donacions al monestir de Sant Benet (consagrat el 972) d’uns alous a Navarcles, al costat del riu Llobregat, al pont i el 971 dues dones, Eló i Guilla, venen a Sunyer terra al terme de Navarcles, al pont al costat del riu Llobregat (docs. St. Benet Bages).
Amb aquestes referències trobem com les dones actuen amb el seu propi nom al segle X i alguns topònims que ens mostren l’antiguitat dels llocs propers, com aquest de Montpeità, al lloc conegut com les Brucardes, entre Sant Fruitós i el Llobregat, un lloc de gran valor històric amb l’ermita de Sant Valentí associada al mas Brocard, documentat des del segle XII, on es conreava la vinya o les restes trobades a prop del que queda de l’ermita de Sant Onofre que indiquen que aquesta seria la primera església del que s’anomenava la “Vil·la de Sant Benet”.
Una mica més amunt, al lloc conegut com la Vall dels Horts, es troben les ruïnes de Sant Genís, documentada des del segle XI, on s’han trobat dues tombes excavades en pedra que deurien ser del segle X aproximadament, i tres forats perforats que podrien haver estat utilitzats com a dipòsits d’aigua. Aquesta ermita pertanyé al monestir de Ripoll el qual tingué conflictes amb el de Sant Benet. El 1685 Sant Genís quedà com a sufragaria de Sant Jaume d’Olzinelles.
I així acabem el nostre recorregut circular per uns terrenys i una història que ens remet a tot el que els humans i la mateixa natura han fet, des-fet i re-fet. Un lloc, entre Sant Fruitós i el Llobregat, que cal preservar pel millor coneixement de la nostra història.
El riu Llobregat a Pont de Cabrianes, al fons una grua d’una casa a mig construir. Amenaça o esperança per un lloc que reclama més vida però amb cura. AGC, 2021
Als emprenedors que respecten el paisatge i la història
Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel
Informació treta de les fitxes de la Diputació de Barcelona sobre el patrimoni cultural i dels documents del monestir de Sant Benet del Bages (segles X-XI) publicats a la tesi de 2012 de Joan Salvadó i Montoriol. Universitat de Lleida.
El Castell de Calders, documentat des del segle X. Foto: viquipèdia.
Viladecavalls de Calders és un antic poble rural de l’antic terme del Castell de Calders. Actualment pertany a la comarca del Moianès. Està situat a ponent del terme municipal de Calders amb una extensió aproximada d’un terç del terme.
Sant Pere de Viladecavalls és una de les tres parròquies del terme municipal, juntament a Sant Vicenç de Calders i a Sant Feliu de Monistrol de Calders.
Monistrol de Calders. AGC, 2021
La vella església parroquial de Sant Pere de Viladecavalls de Calders és documentada des del 965 i escripturada el 1067. Les ermites consagrades a Sant Pere fan referència a antigues vil·les romanes, on es podia fer estada. El fet de que Viladecavalls de Calders sigui a tocar del camí ral (o “strada Francisca”, via de comunicació carolíngia), fa pensar que podria ser el que a la Edat Mitjana es coneixia com a “Vila Nova”.
En tot cas els topònims que trobem fan referències a les civilitzacions que per aquí passaren fent estada (“Monistrol” sembla fer referència als primitius monestirs cristians d’època visigòtica, quan a Occident començaren els primers eremites a seguir el que es practicava a Orient. La “Guàrdia”, per la seva banda, sembla tenir origen en les civilitzacions de Al-andalús o mossàrabs)
L’església vella de Sant Pere era prop de l’antic cementiri i del lloc conegut com a “Sala de Llucià». En època medieval aquest sector era el més poblat i pròsper del terme. A partir del segle XIII hi ha constància d’una sagrera.
Esglèsia vella de St. Pere de Viladecavalls i Mas Llucià. Foto: Antonio Mora Vergés
El mas de Llucià, documentat al fogatge de 1553 i avui utilitzat de pallissa, és de grans dimensions i de planta quadrada; fruit de diverses modificacions, compta amb altres construccions al seu davant. L’arrebossat que cobreix les façanes ha anat caient i deixa veure la pedra de la construcció original. Entre la casa i l’església, fent de mur de contenció de terres, hi ha una llinda de pedra amb un escut molt desgastat.[1]
La consueta de la parròquia de Sant Pere de Viladecavalls de 1654 precisa que no hi havia hospital i que “quan algun parroquià moria, les persones de la casa havien de buscar persones per portar lo cos del difunt fins a donar-li sepultura perquè en la parròquia no hi havia l’ofici de “cosser”, és a dir, d’enterramorts”.
La consueta de l’època moderna estableix els delmes i les primícies que han de pagar els masos dels voltants en grans, verema, olives, cànem, formatges o gallines, també especifica, entre altres detalls de celebracions i festes, que els rectors de les tres parròquies del terme havien de celebrar “missa cantada” al monestir de Sant Benet del Bages per torns. Alguns dels masos encara perduren com aquest de Llucià i altres que encara perduren com Quingles, Angla, Tàpies, Canadell (amb l’ermita de Sant Salvador) o Manganell.[2]
Sant Benet del Bages, fundat pels nobles Sala i Ricarda el 966. L’abat del monestir havia de ser un membre d’aquesta família, on es feien enterrar. El monestir tenia el senyoriu sobre moltes de les esglésies properes (Pladevall, 1974: Els monestirs catalans). AGC, 2021.
L’església romànica de Sant Pere de Viladecavalls havia estat refeta al segle XVIII, una llinda la datava del 1780. La parròquia era, aleshores un poble format per unes poques cases disseminades.
El 1936 l’església vella de Sant Pere va ser cremada i el 1944 es va decidir construir una nova església més propera al nucli de la Colònia Tèxtil Jorba, llavors més habitat, deixant aquella inutilitzada.
La Colònia Jorba va ser aixecada l’any 1892 per l’empresari manresà, Pere Jorba i Gassó, al peu del riu Calders. Popularment era coneguda com la Colònia Manganell, per la proximitat a la masia homònima. Constituïa una entitat de població pròpia tot i formar part de Viladecavalls de Calders.
La Colònia Jorba. Foto: arxiu Rasola.
El riu Calders no porta massa aigua, però amb època de tempestes fortes de la zona, pot tenir crescudes sobtades. La resclosade la Colònia Jorba, és situada en un meandre d’aquest riu i forma part del complex de la colònia tèxtil.
Una passera metàl·lica o pont, instal·lada damunt aquesta resclosa, permetia accedir a l’església de Sant Pere de Viladecavalls i a les cases de pagès de l’altra banda de riu. Poc mes avall n’hi ha un important gorg natural.
La Font de l’Avi, d’estil noucentista, va ser construïda l’any 1934, en memòria de Pere Jorba, mort l’any 1927, d’aquí el seu nom.
Part central de la font de l’avi, amb el sortidor, els bancs laterals de pedra i el plafó que indica la composició de l’aigua. AGC, 2021.
Situada al costat de la casa de la direcció de la colònia Jorba, va tenir gran anomenada a la comarca. Consta d’un mur amb 5 arcades. Sota l’arc central n’hi ha 2 bancs i la font amb un brollador de bronze en forma de peix que raja aigua per la boca. Un plafó sobre la font indica la composició de l’aigua. Les quatre arcades laterals tenen uns plafons de rajoles policromes amb escenes populars: la cacera, un berenar, la sardana i la pesca, signades l’any 1934 per Lluís Uró i Servitja (Manresa, 1903–1938). Algunes estan millor conservades que d’altres.
Una de les escenes amb les rajoles millor conservades. AGC, 2021.
A l’esplanada, una taula rodona amb bancs de pedra a banda i banda, sota uns grans plàtans, ens convida a seure, fer un pic-nic i xerrar.
Taula rodona amb bancs de pedra interiors i exteriors que afavoreix la comunicació. AGC, 2021.
Actualment, l’església de Sant Pere, tot i que abandonada i malmesa, encara conserva una bona part de l’estructura, els murs perimetrals i el campanar es troben en bon estat, però la coberta està tota esfondrada. Veient la nova església ens preguntem no s’hauria pogut reconstruir l’antiga?
I d’aquest paratge amb una font tant antiga, què en serà?
Personalment em quedaria amb el racó que es pot veure pel finestral, allí seguiria llegint i escrivint contemplant la natura i escoltant els ocellets.
Finestral de la casa de la direcció de la Colònia Jorba. AGC, 2021
Històries des de Bellvitge. 
