La Colònia Güell, a Sta. Coloma de Cervelló, però més a prop de St. Boi, és un recinte industrial que s’ha conservat prou bé gràcies a que no s’ha modificat gaire la seva estructura urbana.
Encara queda una part de la superfície agrícola i natural que la envoltava, amb alguns camps de conreu a un extrem (fi del carrer Monturiol, prop de la casa on va néixer el poeta Joaquim Folguera, 1893-1919) i pinars prop de la cripta i de les antigues escoles i casa “del mestre”.
Passejar per la colònia Güell resulta molt agradable per la bellesa del seu conjunt arquitectònic i artístic en mig d’aquest ambient mig rural i històric, tot i que ens sobta que, entre els seus carrers, monuments i edificis, només l’antic convent de les monges recorda la presència activa de les dones.
Les carmelites es van fer càrrec dels infants de les treballadores i dels malalts, sent la primera escola del conjunt. El seu edifici, avui casal d’avis, és un dels més senzills i austers.
Eusebi Güell (1846-1918), propietari de la masia i pedrís de Can Soler de la Torre que el seu pare Joan Güell (1800-1872), havia comprat el 1860, impulsà el 1890 la creació del conjunt industrial i d’habitatge amb notable component artístic, gràcies a la immensa fortuna acaparada per l’indià Joan Güell. Eusebi dotà la colònia d’avantatges socials com la cooperativa de consum, l’escolarització i l’assistència mèdica, sent, endemés, un mecenes de l’art.
Aquest model paternalista d’empresari era el millor que es podia donar en aquella època convulsa i opressiva que ancorava les seves arrels en el colonialisme i la tirania i provocà les revolucions obreres i les guerres de principis del segle XX.
Ho portem a la memòria mentre caminem per l’anomenat “camí de Gaudí”.
Un camí que va des de la fonda, a l’entrada a la fàbrica, fins l’anomenada “cripta” que en realitat va ser una església inacabada de Gaudí. El camí va seguint el curs d’un torrent que baixa des del bosc que hi ha a l’entrada més propera a la torre Salvana (anomenat de Joaquim Folguera, poeta nascut en aquest indret), fins el Llobregat.
És un bonic sender que fan servir els veïns i les veïnes de la colònia.
Encara que dugui el nom de Gaudí, aquest no el devia utilitzar massa, ja que va abandonar aviat el projecte inicial, com feia amb molts altres, donat l’augment de costos que implicaven les grans edificacions que imaginava. Tot i així, la Colònia Güell es va enllestir gràcies al treball d’altres arquitectes i de molts artesans, mestres d’obra i treballadors.
És aquesta obra més humil, però que segueix les petjades del gran arquitecte, la que trobem en aquest camí, entre les tanques sinuoses de pedra, els embornals (sumideros) fets amb composicions de pedra i la volta del petit pont del torrent sota les escales d’inici.
Al principi-final n’hi ha un banc que s’ha batejat como “sinofós” per l’expressió “si no fos per…” típica de la gent gran, donat que és utilitzat especialment pels jubilats.
Però jo penso en les obreres que entraven en la fàbrica encara a fosques i feien els seus torns i sortien fatigades i de nou a fosques i corrien contentes a casa a seguir amb les feines de la cura i de l’estalvi a la llar, rentant, cosint o teixint. I li posaria a aquest banc el del “alletament”. Potser les àvies o les minyones portarien aquí els nadons que encara havien de ser alletats, potser les mares sortirien un moment de la fàbrica per donar el pit i jo els hi diria, amb la meva millor veu, a cau d’orella, a dins d’aquell cargol en el que potser el gran no es va fixar mai, un dels poemes del neguit del jove i malalt, Joaquim Folguera, com aquest de “hora del sol”:
“… Després una profunda fadiga ens ha vingut;
llavors la donzella, cansada, s’ha assegut
i ha pres un bell infant sobre la falda càlida
i li posava un bes damunt la cara pàl·lida…”
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 30-11-23
A les obreres i als poetes que les veuen i pensen.
Històries des de Bellvitge. 