Del “Palau del Sultà” a la comanda dels Templers.

Posted on 2021-12-16 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

S. X-XIII a Palau-solità i Plegamans.

Castell de Plegamans, la part més antiga és la torre (s. XI). AGC, 2021

El terme “palau”, a l’alta edat mitjana, remet als dominis fiscals del període islàmic. El cognom d’aquest Palau del Vallés “Salathan” (o “del sultà”) senyala la presència andalusí. Aquests antics «palaus», amb una torre i un enclavament rural, eren prop de les vies importants de comunicació.

El terme “castell”, doncs, no indica un edifici imponent com pot ser l’actual castell gòtic de Plegamans ni ens podem imaginar un palau de la mateixa manera. Darrera d’aquests noms hi havia comunitats pageses que explotaven les terres per a la seva subsistència i per poder pagar les rendes als senyors del moment.

Normalment les explotacions agràries eren vora l’aigua on trobem els molins hidràulics. Junt als cursos d’aigua i als camins, trobem les capelles on s’enterraven els morts i s’emmagatzemava el gra.

Els primers topònims com Palau o Plegamans(a banda i banda de la riera de Caldes), Boada (al sud, on n’hi havia un pas per creuar la riera) o Gallecs (un àrea entre el Vallés occidental i el sud de l’oriental) apareixen vinculats a noms d’origen gòtic al segle X, sent més romanitzats avançat el segle XI i convertits en cognoms al segle XII.

L’església de Santa Maria de Palau és anomenada el 981 en el testament que fa Inguiralda abans de peregrinar a Santa Maria de Puèg (o de “Ynicio”), Alvèrnia. Entre altres molts llegats, deixa quatre egües a Santa Maria de Palau per a la seva consagració.[1] Potser l’església era en obres, ja que no serà consagrada fins el 1122, o potser era sota l’advocació d’un cristianisme més primitiu. Actualment es troba al lloc conegut com “la Sagrera”, un petit nucli que mostra la població rural que existí fins fa relativament poc.

Santa Maria de Palau, on encara es pot sentir l’ambient rural del passat. AGC, 2021.

Inguiralda és la vídua de Borrell, un senyor que, en 970, també feia testament abans de peregrinar a Roma. La família tenia diferents possessions, principalment a Osona i La Selva. Borrell deixa les seves armes al seu primogènit i potser aquest és el vincle amb Palau, el dels senyors que, en un temps en que els francs i els comtes van reconquerint i assegurant terres sota el seu domini, van adquirint, a canvi, terres i béns i fan consagrar les esglésies que quedaran sota el seu control amb un model cristià romanitzat. Inguiralda es preocupa especialment de la seva filla Aigó, potser una filla no casada que Borrell no esmentava al seu testament.

Des de la segona meitat del segle X, el monestir de Sant Cugat estén el seu domini en aquestes zones del Vallés, amb el beneplàcit dels comtes. En 990 Ennec Bonfill, fill de Sendred, dona a Sant Cugat uns alous a Plegamans, que havia comprat al comte Borrell. Al nord limiten amb la via que va a Caldes i el lloc de “Coscoliola” (que correspon a l’ermita de Sant Valerià de Roberts, a l’oest de Lliçà d’Amunt), a l’est Palaudaries i la serra que és sobre la “Vila-rosal” (Parets), al sud el lloc de Gallecs i a l’oest la “rovira” que era del difunt Geribert.[2]El terme de “rovira” esdevindrà cognom d’uns senyors feudals importants de Santa Perpètua de Moguda.

Sant Valerià de Roberts a Lliçà d’Amunt, un dels límits del «castell» de Plegamans. AGC, 2021.

En 1013 Truiter i la seva dona Bonuça permuten amb Sant Cugat terra a Plegamans que limitava al nord amb la “Vall de Sant Genís” i amb terres de Sant Cugat a la resta d’afrontacions. L’ermita de Sant Genís (actualment al recinte del centre educatiu l’Alzina, a prop del castell) serà consagrada el 1121, un any abans que la de Santa Maria i farà les funcions de parròquia de Plegamans fins que va ser cremada durant la guerra civil. A partir del segle XV va tenir com a sufragaria la de Santa Maria de Gallecs. Des del segle XVII Palau-solità i Plegamans van constituir una casa comú.

A la zona coneguda com la Boada hi havia una cruïlla de camins important amb la Via Augusta que unia Caldes amb Barcino i la que anava des de Granollers a Martorell. A l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de Palau (1122) s’explica així el límit oriental del terme: “camí que passa per Perafita de Caldes a Barcelona i continua a l’altre camí que va de Palau a Granollers fins l’altre camí que passa per la serra de Plegamans”.[3]

Memòria de l’acta de consagració de Santa Maria de Palau de 1122. AGC, 2021

El 1003 Ermegilde (fill de Geribert i Anna) ven a l’abat de Sant Cugat una important propietat amb terres, boada, torre, vinyes, cort, regs, horts i l’església de Santa Margarida, a la boada.[4] Aquesta Santa Margarida deu ser la figura martirial del segle III, d’origen oriental (Antioquia). D’aquesta capella no em sabem res, només tenim les restes d’una vil·la romana confirmades amb les excavacions de 1991 a la masia de Can Boada Vell i el nom de Santa Margarida a un carrer prop de l’hostal del fum, un antic alberg de traginers.

Masia de l’Hostal del Fum. Foto: viquipèdia

En aquests temps trobem nombroses dones que actuen per sí mateixes i són reconegudes com a tals, tant a les transaccions econòmiques com als límits de les propietats (en aquesta de 1003 trobem a Eigó, Rotrude i Ramovigia).

El 1008 Adroer i la seva dona Sunlo venen a Broncard, vicari, terres amb arbres al terme del “castell de Palau”, al cim del turó més alt del lloc o “serra”. El que esdevindrà casa forta de la quadra de Plegamans, consistiria, en aquells remots temps, en una torre de vigilància i defensa. Cal dir que a l’entorn del castell de Plegamans s’han trobat restes del neolític, dels ibers i dels romans.

El castell de Palau des de Can Cortés. Postal antigua.

A la segona meitat del segle XI comencem a trobar les conveniències, com la de 1079 entre Ricard Guillem i Guillem Bonfill en la que el primer dona al segon les rendes de la església de Santa Maria de Palau a canvi que li sigui vassall i li proporcioni un guerrer cada cop que vagi a la host. A les infeudacions els vassalls aniran adquirint el cognom dels feus menors. En aquesta època les dones són citades merament per la seva funció familiar.

En 1080 es jura el testament d’Adalenda, sobre l’altar de Santa Eugènia de l’església de Sant Joan Baptista de Palau-solità. La dona fa llegats a familiars, com el seu fill, Ramon Mir, i a institucions religioses.[5] En 1376 el bisbe ordenà al rector de Palau que desmantellés i aprofités els altars de St. Joan i Sta. Eugènia i altres objectes de culte i ornaments d’aquesta capella. Més endavant les pedres s’aprofitaren pel mas del Forn del Vidre.[6]

Capella de Sant Joan integrada al mas del Forn del Vidre de Palau-solità. Foto: 1983 Arxiu Gavin.

Així tenim: Santa Maria de Palau i Sant Genís de Plegamans (al costat del castell), com les dues esglésies reconegudes que, endemés, van ser parroquials (actualment n’hi ha una església nova dita “Sant Genís”). Una desconeguda Santa Margarida, al sud, prop de Can Boada vell i de l’Hostal del fum i una oblidada que havia estat dedicada a Sant Joan Baptista, al nord.

I arribem a la comanda dels templers i la capella de Santa Magdalena, actualment utilitzada com a magatzem i galliner d’una masia. Tot i que en 1949 va ser declarada “Bé cultural d’interès nacional” es troba en un estat molt penós.

Santa Magdalena on va ser-hi la comanda templera de Palau. AGC, 2021.

En 1126 es jura el testament de Ramon Mir a l’altar de Sant Joan de Santa Perpètua de la Moguda. Aquest Ramon Mir era el vassall més important dels Moncada i devia ser el fill d’Adalenda, ja que entre els molts béns que té, n’hi ha varis a Palau que deixa al seu fill Pere que es farà dir “de Palau” i serà el nou castlà dels castells de Montcada i Sentmenat. Ramon Mir donava, en primer lloc, a Santa Maria de Palau el sagrer, horts i cases de Sant Joan més els delmes de Sant Genís de Plegamans i el mas Rovira amb el seu molí.[7]

És la època en que les ordes religiós-militars s’introdueixen a la Península. A Catalunya i Aragó ho fan amb un ampli recolzament de comtes, reis i nobles. Al testament de Ramon Mir de 1126, un dels testimonis és Berenguer de Rovira que també apareixia a l’acta de consagració de Santa Maria de Palau (1122) com a posseïdor d’un alou al sud, en una zona entre la riera de Caldes i el lloc de Gallecs. Pere de Palau donarà el seu patrimoni a l’orde dels templers. Pere de Rovira, també va posar a disposició d’aquesta orde la propietat de la Rovira que esdevindria, amb les donacions de Pere de Palau, la comanda templera de Palau. Pere de Rovira arribaria a ser primer mestre provincial de l’orde.[8]

Un dels béns més preuats és l’ús de l’aigua. En 1140, Sant Cugat i Adelaida de la Torre (Bernat Arnau de la Torre era un altre dels testimonis del testament de Ramon Mir), estableixen i donen dret de prendre aigua pel molí i alou de la Rovira que tenen conjuntament amb Santa Maria de Palau.[9]

Pou antic ara clausurat a Santa Magdalena de Palau.

En 1157 Alamanda amb els seus fills Guillem i Guilleuma venia els drets d’agafar aigua del seu molí “Castelon” a Palau-solità a Bernat Berenguer i Pereta per quaranta sous, una quantitat important.[10]

Tornant a 1140, Guilla, que deuria ser una germana dels Rovira, ven al Temple una vinya a Palau i en 1153 ho farà Guillem Arnau de la Torre. En 1162 l’alou del Temple ja és citat al límit de ponent d’un alou a la Boada.[11] Justament el lloc on es troba la capella dels templers de Palou, Santa Magdalena, convertida actualment en magatzem de trastos vells d’una granja i en galliner.

Deixarem per un altre dia parlar dels templers, amb les seves llums i ombres, però també amb la horrible manera amb la que van acabar amb molts d’ells a França. De moment deixem constància de la manca de cura d’un “patrimoni d’interès nacional” que forma part de la història de totes i tots.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 15-12-2021

Als soldats de tantes guerres, enviats a morir per les ambicions d’altres.

[1] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera. Textos i documents, vol. 5, doc. 23

[2] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, n. CCVII

[3] Pladevall, A. i d’altres (1991). Catalunya Romànica. Enciclopèdia catalana. Tomo XVIII. El Vallés occidental i oriental, p. 128

[4] Miret i Sans, J. (1914) “Los noms personals i geogràfics de la contrada de Terrassa en los segles X^è i XI^è” Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, boletín n. 56

[5] Baiges, I., Feliu, G., et al. (2010). Pergamins de l’Arxiu Històric de la Corona d’Aragó (ACA) segle XI, de Ramón Berenguer II a Ramón Berenguer IV. Fundació Noguera, vol. 48, n. 111

[6] “In memoriam de la masia del forn del vidre i capella de Sant Joan Baptista”. Palau-solità i plegamans. El Vallès occidental.https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2020/09/in-memoriam-de-la-masia-del-forn-del.html?m=1

[7] Baiges, I., Feliu, G., et al., o.c., vol. 49, n. 578

[8] Vilaginés i Segura, Jaume (2007). Cavallers, pagesos i templers. Santa Perpètua de Mogoda a l’edat mitjana (segles X-XIII). Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

[9] Baiges, I., Feliu, G., et al., o.c., vol. 49, n. 777

[10] Baiges, I., Feliu, G., et al., o.c., vol. 51, n. 1020

[11] Baiges, I., Feliu, G., et al., o.c., vol. 49, n. 763 (1140), vol. 51, n. 959 (1153) i n. 1089 (1162)

Sant Esteve de Castellar del Vallés, el que les pedres amaguen.

Posted on 2021-11-12 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Responder

Actual església parroquial de Sant Esteve de Castellar al parc de Canyelles. AGC, 2021

“Sempre m’ha disgustat veure destruir un temple antic per edificar-ne un altre de nou (…). Però fins en les obres religioses modernes sembla veure-s’hi cert esperit de destrucció com és ben eloqüent de la ruïna de l’antiquíssim temple parroquial de Sant Esteve, avui anomenat Castellar Vell, de manera que per edificar la nova del segle XVIII se’n destruïren dues d’antigues”.[1]

Sant Esteve de Castellar, l’actual parròquia de Castellar del Vallés, coneguda com «la Catedral del Vallés» per l’imponent edifici neogòtic que s’alça dalt d’un turó, amaga una història molt antiga de la que poques restes han perdurat. Les troballes arqueològiques dels voltants, els documents, la toponímia, i els camins i ponts en un relleu solcat de barrancades, ens ajudaran a fer memòria d’aquell passat remot (segles X i XI) en el que les dones tenien un espai d’actuació considerable.

En un article anterior parlàvem de les obres que feien les comunitats agràries abans de que el feudalisme, amb el seu sistema de vassallatge i servitud, s’imposés plenament cap a mitjans del segle XI, obres de les que encara podem trobar vestigis a Castellar del Vallés, una població en mig d’un paisatge travessat per rieres i torrenteres que conflueixen a l’aprofitadíssim riu Ripoll que, en aquest indret fa uns quants revolts.[2]

Avui volem fer esment d’una església que no figura al patrimoni de Castellar, un edifici romànic (o preromànic) que va existir i de la que potser encara queden restes amagats sota l’actual parroquial de Sant Esteve de Castellar. És l’església de Sant Iscle i Santa Victòria de Castellar del Vallés, que si bé ara no hi és (o no es veu) ben cert que hi va ser, la que volem fer present.

Lateral de l’església de Sant Esteve que dona al carrer de Sant Iscle. El mur junt al campanar seria l’antiga rectoria i aquesta podria ser la ubicació de la desapareguda església de Sant Iscle de Castellar. AGC, 2021

En primer lloc cal dir que les figures martirials, encara que puguin ser més llegenda que realitat, ens remeten al lloc de procedència i al temps en que eren venerats. Les advocacions a Sant Iscle i Santa Victòria (Córdoba) indiquen esglésies del segle X, però no trobem anomenada aquesta desapareguda església fins el segle XVI, llavors, què podem dir dels inicis d’una església de la que no sabem on és i de la que no trobem menció fins molt endavant de la seva possible història?

Seguirem les indicacions d’Esteve Prat, doctor en Belles Arts, sobre la possible ubicació d’aquesta desapareguda església[3] i els documents dels segles X i XI per arribar, de la mà de l’arqueologia, a donar alguna interpretació.

Lateral que dona al carrer Sant Iscle. Sembla que aquí es va ajuntar la part nova de l’església i el que es va aprofitar de l’església o de les esglésies anteriors.

L’imponent edifici neogòtic de l’actual parròquia de Castellar del Vallés, és del segle XIX, l’obra va ser encarregada per la vídua Tolrà, per a fer-la es van enderrocar l’església del segle anterior i la rectoria adjacent. De l’edifici barroc anterior només queda el quadre que va pintar Lluís Mateu.

Quadre pintat per Lluís Mateu. Església vuitcentista de Sant Esteve de Castellar del Vallés A: *L’actual.cat* (2012) “Lluís Mateu Laporta i l’església de Sant Esteve” https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/10/22/**castellar-del-valles**/

En 1884 na Emília Carles-Tolrà demanà permís a l’Ajuntament per, entre d’altres temes, derivar les aigües pluvials i sobrants del reg i ús del carrer de Sant Iscle. L’ajuntament ho aprovà i soterrarà aquestes aigües. En 1885 la Sra. Tolrà cedeix per a casa parroquial una finca procedent del “camp de Sant Iscle”. El nom del carrer de Sant Iscle perdura en un lateral de l’església.

Actual rectoria, junt l’església i, en ombres, el carrer de Sant Iscle. AGC, 2021.

Feia només un segle que l’església que s’enderrocava s’havia alçat sobre l’anterior de Sant Iscle. En 1760 la població d’aquest nucli conegut llavors com “Tolosa” demana permís per construir una nova església ja que la parroquial de Sant Esteve, vinculada al castell de Castellar, avui molt reformat i dit Clasquerí, els hi quedava a l’altra banda del riu Ripoll. És el que passa en altres indrets, entre una parròquia més aviat rural i feudal i els sectors més urbans com devia ser, des de molt antic, aquest de Tolosa, també anomenat de les Fàbregues.

Can Gorina o «mas de les Fàbregues», entre l’església i la plaça Major, un dels llocs en els que s’han fet excavacions a Castellar del Vallés. AGC, 2021.

En 1771 començaren les obres, el bisbe dona permís per enderrocar i aprofitar els materials de “la vella” (la de Sant Esteve o la de Sant Iscle?, en tot cas les dues van caure per alçar la nova), la condició és que la construcció es separi al màxim de la riera immediata, el que ens indica que aquest devia ser un problema important amb la de Sant Iscle. Les obres terminen el 1773, llavors es canvia el nom de Tolosa pel de Sant Esteve de Castellar i es deixa l’antiga església romànica de Sant Esteve abandonada amb el nom de “Castellar vell”.

Sant Esteve vell, un entorn rural on s’han trobat restes de l’edat mitjana. AGC, 2021.

En 1854 s’amplia església barroca amb una capella a l’altra banda del carrer de Sant Iscle, però ja es preveu que caldrà una altra ampliació. Antoni Vergés (1832-1874) del que es va publicar una Història de Castellar en 1974 diu en aquells anys que “es podria fer una església dedicada als sants màrtirs Sant Iscle i Santa Victòria que sempre havien estat venerats a la Sagrera de les Fàbregues, després Tolosa i avui Castellar” i és aquesta relació de noms la que ens condueix als camins més oblidats i foscos de la nostra història.

Cripta a un lateral de l’església, on hi havia el cementiri. AGC, 2021.

Deia el Dr. Vergés que aquesta església deuria tenir la mateixa forma que les veïnes romàniques de Sant Pere d’Ullastre (al sud de Castellar) i la del Puig de la Creu, al límit amb Sentmenat i que devia estar emplaçada on es va fer, el segle XVIII, la rectoria annexa a l’església (enderrocada o aprofitada en part per re-fer la nova església al segle XIX?). El rector de 1770 deixava constància de que l’antiga església de les Fàbregues tenia tres altars, aplegava a les confraries de Sant Roc i Sant Sebastià (advocats contra les pestes) i potser també la de Santa Magdalena, molt venerada a l’ermita del Puig de la Creu.[5]

Sant Pere d’Ullastre que ha perdurat junt al mas de Can Santpere, documentat des del 1002.

El document més antic que coneixem que parla de Sant Iscle de Castellar (Kastrum Kastellare) és del monestir de Sant Llorenç de Munt, amb diverses propietats al terme (ja en van parlar dels conflictes entre aquest monestir i el de Sant Cugat)[6]. El 1081 Guillem dona al monestir de Sant Llorenç del Munt un alou situat al terme de Castellar al lloc de Cabrafic (Coll de Cabrafiga, al nord de les Arenes), entre dos torrents i el camí de Sant Iscle. Aquest document parla d’unes terres al pedrís de Can Sant Pere, el Dr. Prat indica que el camí mil·lenari que passava per Sant Pere d’Ullastre és el que pujava des de Togores, prop de Jonqueres, on les germanes de Sant Pere de les Puel·les tenien propietats i fundaren una església. Seria el cas de la de Sant Iscle?

Ermita de les Arenes, un bonica construcció romànica en un entorn natural. AGD, 2021.

Ho fa més probable el fet de que el 945 la Comtessa Riquilda de Tolosa (905-955), esposa del comte Sunyer I, dota aquest monestir benedictí femení amb diverses propietats: vinya, terra conreada i erma (per a pastura o renovació de conreus), bosc, cases, estables, horts, dos bous, cubs, tones i una “mena” (mina) de ferro a Castellar. [7]

La mina devia ser junt el torrent de Fontscalents (28º), prop del torrent de Canyelles, on trobem el topònim de les Fàbregues (de “ferreria”) esmentat des del segle XII. Una mina era una concessió molt important, segons l’historiador Pierre Bonnassie, és l’única documentada a Catalunya abans de 1152 i la trobem sota un monestir femení sobre el que els més potents posarien les mans quan van poder.

A “La Malesa”, turó situat sobre el riu Ripoll quan aquest dona un gir davant de Fontscalents (gorg d’en Fito), es van trobar restes de l’edat del ferro, així com ceràmica ibèrica i romana, en concret, una àmfora romana, el que dona idea de l’antigor del lloc i de que el que els comtes “donaren” no era nou, sinó quelcom que ja existia i que es reaprofita sota un altre domini.

El 1111, Beatriu de Sentmenat i els seus fills donen a Eliarda un mas que tenen a la parròquia de Sant Esteve de Castellar (el Castellar Vell actual) que afronta a l’est amb el “Puig de Sant Iscle”, al sud amb l’alou de Sant Miquel de Barcelona, que va rebre diverses donacions prop de Canyelles el segle X i amb l’alou de Guillem Ramon, el gran senescal dels Montcada, senyors del castell de Castellar, del que els Sentmenat eren, llavors, els castlans i al nord amb la “Terra Alba”. Eliarda dona aquest alou com a dot d’esponsalici a Joan.

Cal dir que Beatriu de Sentmenat i el seu espòs, Ramon Arnau, són el primer enllaç documentat d’una família que ha perpetuat fins l’actualitat.[8]

Aqüeducte i masoveria del castell de Clasquerí, antic castell de Castellar molt reformat.

Aquest puig de Sant Iscle podria ser el turó on s’alça l’actual església i ens remet al torrent de Canyelles,[9] veritable eix vertebrador de la interpretació que podem fer sobre l’església de Sant Iscle de Castellar, tot i que als inicis les referències no són a una església sinó a un camí i a un puig. El relleu conforma la història i ens dona referències que perduren. El torrent de Canyelles, un dels més importants de la zona, és citat al 947 quan Cardós i la seva esposa Edelbona donen a Eigó, femina, la quarta part d’unes cases amb instal·lacions i d’una terra amb arbres, font i hort al terme de Castellar, a Canyelles, a condició de posseir-ho en usdefruit mentre visquin.[10]

Parc de Canyelles des de l’església de Sant Esteve. AGC, 2021

Són molts els noms de dona que trobem actuant per sí mateixes a l’entorn d’aquest indret, un fet que es repeteix en llocs on tenim notícies del monestir de Sant Pere de les Puel·les que estava refent-se després del pas d’Almansor. Dones soles, Deovotes o casades, inclús d’altres religions i procedències, elles s’anomenen, es recorden, així sabem que han creat xarxes estables de relació. El fet d’anomenar-se “Sagrera” de les Fàbregues indica que havia una església des de molt abans que trobem el seu esment.

L’última paraula la té l’arqueologia. Les excavacions dutes a terme a la Plaça Major de Castellar del Vallés han fet evident el que en altres llocs es sospita, la continuïtat de les poblacions sota els diferents dominis. Entre l’església i la plaça Major, a les masies de Can Torras i de Can Gorina (mas de les Fàbregues) s’ha posat de relleu l’aprofitament de les estructures d’una vil·la romana (amb ús residencial i productiu) per un poblat d’època visigòtica que habitava en cabanyes amb llar de foc, produïa comunitàriament, com ho demostren els forns de pa comunitaris, les àrees de premsa o les d’emmagatzemament i tenia cura dels seus morts.

Can Torra, Can Mir o Can Codina, junt a la Plaça Major de Castellar. AGC, 2021

També a l’església romànica de “Castellar Vell” s’han trobat restes d’eines, ceràmica i molins, tombes antropomorfes i una anterior capella preromànica, molt similars a les troballes de Sant Menna, Sant Julià d’Altura, Sant Salvador de Polinyà, Santa Maria l’Antiga (Santiga) o St. Iscle de la Salut (Sabadell).[11]

Per cert d’aquesta antiquíssima capella, amb el mateix nom de Sant Iscle, tampoc queda quasi res, absorbida pel santuari de la marededéu de la Salut i tampoc tenim documentació relativa a aquesta ermita fins el segle XIV, només trobem referències al relleu proper al lloc, com el de “serra de Sant Iscle”.

Pont vell sobre el Ripoll a Castellar, al fons: pont nou a la ctra. de Terrassa. AGC, 2021

Així que, per a seguir evocant i investigant, ens queden els mots, com aquest de les Fàbregues, que dona idea d’un àrea productiva on, sota el domini d’uns o d’uns altres, s’arreplegaria una gent que treballava, es coneixia i re-coneixia, s’ajudava a subsistir, recordava els seus morts i celebrava en comú, fets quotidians que procuren vida, sense tantes violències com veiem en altres entorns, i que trobem habitualment sota un monestir femení.

Mots, camins que abans que nosaltres, altres van fer i pont, com la làpida d’Ermomir, una pedra de marbre del segle III, que duu el record del que va morir el 966. Pedra que podria provenir de la vil·la romana de la plaça Major, haver estat aprofitada com altar d’una primitiva capella visigòtica i com a làpida sepulcral al segle X a la capella de Sant Iscle, posteriorment, amb les obres del segle XVIII s’aprofitaria com a passera en uns horts entre el pont de la carretera de Terrassa i el Joncar (entre el Ripoll i el torrent de Canyelles).[11]

L’església no ha deixat gaire record si eren elles les que estaven al front i potser aquesta dada negativa sigui tan significativa o més per a considerar diverses possibilitats sobre qui regentava l’església de Sant Iscle de Castellar. Era el monestir de Sant Pere de les Puel·les?, potser, especialment al principi quan el lloc es deia “Sagrera de les Fàbregues”. Sabem que elles tenien els seus preveres i que aquests podrien haver oficiat a la capella de Sant Iscle.

El nom de Tolosa que s’ha vinculat als inicis de l’època carolíngia (Riquilda de Tolosa, fundació de Sant Pere de les Puel·les amb l’església de Sant Sadurní de Tolosa…), però, sent posterior al de les Fàbregues, ens fa pensar en una altra possibilitat més relacionada amb el segle XIII i és que hi vinguessin persones de Tolosa i/o del sud de les Gàl·lies, fugides de les croades albigenses, si fos el cas, no hi seria Sant Pere de les Puel·les, sinó, potser, donades (i donats) les qui tindrien cura d’una ermita-església de la que, de moment, no en tenim més referències.

Font de les bassetes al que ara és el Parc de Canyelles a Castellar, aquestes bassetes eren antics rentadors on s’arreplegaven les dones des de temps inmemorials. Foto: Ramon Solé. A: https://fontsaigua.wordpress.com/2016/10/02/avui-destaquem-la-font-de-les-bassetes-de-castellar-del-valles/

Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 12-11-21

A les dones que han tingut i tenen cura de les esglésies, a les que es silencia.

[1] Vergés i Mirassó, A. (1974) Història de Castellar.

[2] García-Carpintero, M. A. “Castellar del Vallés. Obres de les comunitats agràries del segle X”. https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/10/22/castellar-del-valles/

[3] Prat, Paz, E. (1993) “El trencaclosques no resolt sobre l’Església de Sant Iscle i els orígens de Castellar”. A: Plaça Vella, n. 37.

[4] La cita és del Dr. Vergés a: Prat, E., o.c., p. 15, 16 i 17

[5] García-Carpintero, M. A. “Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa” https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/07/10/sant-llorenc-del-munt-sobre-terrassa/

[6] Cabré i Pairet, Montserrat, 1985. El monacat femení a la Barcelona de l’alta Edat Mitjana, s. X-XI. Tesis, UB, 2 Vol. II doc. 1 Arxiu Monestir Sant Pere de les Puel·les.

[7] Canyameres, Esteve (1989) “Evolució històrica dels Sentmenat”. A: Ronda vallesana X

[8] Prat Paz, E. (2005) “L’aigua a Castellar del Vallés. Una història a través de la hidràulica”. A: Plaça Vella, n. 50 (Torrents de Fontscalents i de Canyelles).

[9] Puig i Ustrell, Pere (1995), o.c., doc. 9

[10] Jordi Roig (2009), “Asentamientos rurales y poblados tardo-antiguos y altomedievales en Catalunya (S. VI.X)”. En: Tre archaeology of early medieval villages in Europe. Univ. País Basc.

[11] Prat, E. (2005) “L’aigua a Castellar del Vallés. El torrent de Canyelles” Plaça Vella, n. 50

Els senyors de Santiga i la seva relació amb Provençana. El paper de les dones als segles X i XII.

Posted on 2021-09-30 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Responder

El nucli de Santiga (Santa Maria Antiga) es troba sota la serra de la Salut de Sabadell, entre el riu Ripoll i la riera de Canalies o de Santiga que desemboca al Besós. Antigament era independent de Santa Perpètua de la Moguda, separada d’aquesta pel torrent d’Olmet (actualment de Polinyà).[1] La evolució del poblament de Santiga s’ha pogut explicar gràcies a les diverses excavacions que s’han fet, especialment les de 2008 i 2011.[2] La història que ha passat per Santiga és similar a la d’altres llocs, especialment del Vallés, com Sant Salvador de Polinyà, Sentmenat o Sant Iscle de la Salut, però té els seus propis noms i matisos.

L’església romànica que avui podem observar és del segle XI amb ampliacions del segle XIII i alguna remodelació, o afegiment al conjunt, d’època moderna. Aquesta església és fruit, al seu torn, d’una anterior preromànica dels segles IX-X, que seria una nau quadrada, senzilla, aixecada sobre els murs d’una anterior vil·la romana. Entre ambdues hi ha un període força desconegut, el dels segles VI-VIII, època de la que s’han trobat restes d’ocupació amb activitat domèstica (un fornet) i productiva (una gran sitja d’emmagatzematge).

Del segle X s’han trobat dues sitges a l’interior de l’església i tombes antropomorfes de fetus a terme, així com altres sepultures a fora. A dins de la esglésies s’enterraven infants i/o els senyors feudals. A partir d’aquest segle la documentació complementa la història d’aquestes troballes.

El primer esment de Santiga és del 969, apareix als límits de la venda de la vila de Polinyà (els seus drets fiscals) que fan el comte Borrell i la seva esposa Letgarda a Galí, vicari d’Eramprunyà (els vicaris o veguers comtals no havien d’estar adscrits a un lloc fix, com els castlans), per set peces d’argent.[3] De fet, les referències a Santiga o a Canalies, les trobem sovint als límits d’altres termes, com Ripollet (Palau Auzit), Polinyà, Sabadell o Barberà.

Murs de pedra envoltats de natura. AGC, 2021.

Més interessant és la dada de 983 quan trobem que Bellit dona al monestir de Sant Cugat propietats que tenia a Barcelona, Badalona, Santa Maria d’Antiga, la vall de Sant Menat, i altres indrets d’Osona o el Bages. Tot indica que era un senyor important, potser un cavaller que servia a diferents senyors.[4] És el primer moment en que trobem l’existència d’aquesta església de la que s’han trobat restes que la confirmen i que apareix vinculada als miles o cavallers. El lloc estava ben comunicat, en una donació d’un alou a Reixac que fa el Comte Borrell el 988 a Sant Cugat, a un dels límits, es menciona la via pública que surt del Vall de Canallies i va pertot.[5]

Un lloc molt referenciat de Santiga és el d’Olmet, el trobem en 992 quan Sabrosa, amb el seu fill Ermenir ven a Mir una casa amb instal·lacions, hort, arbres i rec al lloc d’Olmet. El 994 Mir (devia ser el mateix) permuta amb el bisbe Vives de Barcelona, una peça de terra de l’església que es diu “Santa Maria d’Antigua” al lloc d’Olmet per una mujada de terra a Canallies, prop de l’església.[6] Potser Vives estava arrodonint propietats, com fa en altres indrets. Als límits trobem a Teudesera, probablement la Teudesera Deovota que actua a Sabadell.[7] En tot cas, ja veiem el gran protagonisme de les dones al segle X.

Finestra petita al lateral de l’església. AGC, 2021.

El mateix 994 i al lloc d’Olmet trobem, als límits d’una venda de quatre mujades de vinya que fa Clàudia al diaca Ató, a na Mello[8], una dona amb propietats importants a Reixac, Palau Auzit i Canalies (entre les quals, un molí), que donarà el 1002 a Sant Cugat abans de peregrinar a Roma, amb la condició de que, si els seus fills tornen del captiveri, seran beneficiaris en règim d’usdefruit. Mello deixa també un llegat al seu fillol que havia comprat a les portes de Barcelona, un esclau que incorpora a la seva disminuïda família.

Cap a mitjans del segle XI la capella preromànica va ser desmuntada en tot el seu alçat sent substituïda per una nova església romànica de la que s’ha localitzat tota la seva fonamentació capçada amb un absis semicircular a l’est. D’aquesta època s’han trobat també un sitjar i una necròpolis.

Esglèsia i plaça de Santiga. Foto: Ramon Solé

És el temps en que la feudalització s’implanta. Si Mello era la gran propietària del lloc de Canalies entre finals del segle X i principis del XI, a mitjans d’aquest segle ho serà Ricolf, senyor de Vilatzir (Parets), que deixà al seu segon fill, Mir Ricolf, les propietats que tenia a Canalies. Hem vist que la Seu de Barcelona també tenia béns a la zona, en 1060 el bisbe Guislabert estableix a Miró Bernat a Canalies a canvi de “la tasca” (l’onzena part de la collita).

En 1065 Guadall, fill de Bonhom, i la seva dona Emma venen a Guitard i Maria una terra amb vinya, trilla i arbres, al lloc d’Olmet. El mateix any Ermengarda, vídua de Sanla, dona a la Canònica una peça de terra i vinya que tenia a la parròquia de Santa Maria d’Antiga, al lloc de Canalies. És la primera menció a la parròquia.

Font i bassa de Santiga. L’aigua és un mitjà associat a les feines de les dones. Foto: Ramon Solé

L’església (amb els seus delmes), en mans dels senyors, es tornarà moneda de canvi. En 1067 Adalbert Guitard, amb la seva dona Névia i fills, encomana a Berenguer Ramon, la seva dona Maiasenda i els seus fills el castell de Barberà, exceptuen el camp de Santa Helena amb els seus farraginals i els seus dos horts on està situat un molí que va ser construït per la mare de Berenguer, però a canvi els donen l’església de Santa Maria d’Antiga.[9] Des de llavors l’església i la casa forta de Santiga serà dels castlans de Barberà i aquests seran senyors feudals del monestir de Sant Cugat a diferents llocs del Vallés i a Provençana.

«Castell» o casa forta de Santiga. Foto: Ramon Solé

D’aquest sota-infeudament destaquem que l’alou que es queden els senyors de Barberà disposa d’un molí construït per una dona i posem de relleu com el senyors, amb les seves milites, es fan –quan poden- amb els delmes de les esglésies que esdevindran lloc d’emmagatzematge i panteons familiars.

En 1069 Pelegrí, fill de Sendred (la família tenia béns a Provençana),[10] ven, a Berenguer Ramon i Arnau Gerbert, per quaranta mancusos d’or pur de la moneda de la comtessa Almodís, unes cases, terres i vinyes que li pervingueren per una permuta que havia fet amb Adelgardis, filla de Sicardis, a les parròquies de Santiga, Sentmenat i Polinyà.[11]

En 1077 Guillem Mir fa testament abans de peregrinar a Roma, els seus almoiners són Viva Guadall (“frati meo”), la seva esposa Sicardis i Mir Ricolf; deixa diversos llegats, entre els que trobem alguns a Santa Perpetua de la Moguda. La part principal la reparteix entre el seu fill Bernat Guillem, a qui anomenen “Vivas”, la seva esposa i les seves filles Maiassenda, Ledgardis i Rosa, especialment a la primera. Al seu fill li deixa l’espasa, el que vol dir que era un cavaller, a aquest i a la seva dona els concedeix cavalls, animals i estris de producció. A Maiassenda, la “mansione” (casa de certa rellevància, mínimament fortificada) amb figueres i altres arbres que habita Geribert. Mana que, si el seu fill i la seva filla Maiassenda moren sense fills, els seus béns passin a les altres filles, a les que també deixa alguns llegats.[12] Tot plegat ens va mostrant els lligams que estableixen famílies properes.

La paret dels sentiments de Santiga on cada any s’afegeix un vers o petit poema. AGC, 2021

En 1093 Bonadona amb el seu fill Pere Joan, Maria, Pere Maressenda i la dona d’aquest, Sança, venen a Arnau Geribert i Guisla una peça de vinya, trilla i arbres al terme de Santa Maria Antiga, al lloc d’Olmet que limita amb el torrent d’Olmet a ponent i amb el torrent i alou de Sant Miquel del Fai al nord.[13]

Mir Ricolf en farà donació dels delmes que tenia a Mogoda i a Mollet a la Canònica. És el temps en que es va imposant la reforma gregoriana, el que provoca molts moviments i litigis, no només entre el poder religiós i el laic, sinó també entre les diferents institucions eclesials. Veiem un exemple:

Arnau, que esdevindrà Arnau Geribert de Santiga (els primers cognoms masculins fan referència al nom del pare i, posteriorment, al lloc d’origen), i Guisla donen a Sant Cugat, en 1117, un alou a Santa Eulàlia de Provençana que era dins de la sagrera (parròquia) i fora d’ella (a Banyols), per després de son òbit. Exceptuen penyores i un sagrer anomenat “de Pou” que donen a canvi del mas Gombau que reben de Sant Cugat.[14]

En morir Arnau Geribert, el 1121, llega a l’església de Santiga i al seu prevere el mas que tenia al costat de l’església, on residia, amb mitja mujada de terra on tenia plantades vinyes i oliveres. Aquest mas, amb la sagrera amb cases, cellers i delmes d’Olmet, l’havia cedit la mare d’Arnau a l’església, segons explica Guilla al seu testament, la resta de l’alou familiar que havia rebut Arnau seria per a Sant Cugat. Fa també diverses donacions a institucions religioses, però la donació més important dels seus béns serà per a la seva dona Guisla, a qui deixa la casa forta de Santiga i, entre d’altres, la propietat de Provençana.

La parròquia tindrà certa autonomia i Guisla, com a senyora de Santiga, gestionarà el seu patrimoni, amb aquestes i altres propietats familiars que li pervingueren del seu pare Pere Arnau i del seu segon marit, Gausfred.

Guisla, al seu testament de 1142,deixa diversos llegats a Sant Cugat manant ser enterrada allí, tot i que també deixà propietats a altres monestirs. A l’església de Santiga confirma el llegat del seu marit i deixa un morabatí per les obres[15] (durant el segle XII s’amplia l’església amb un nou mur que la allarga).

Evolució de l’església de Santiga del s. IX-X fins el XIII-XV, Jordi Roig i J. M. Coll.

Uns anys després, en 1148, mor Guillem Mir de Santiga, de qui no es coneix la relació familiar que tenia amb Arnau i Guisla, però sí sabem que són propers. Tots formen part dels plets entre la Seu i San Cugat per l’alou de Provençana.

El 1131 Pere Guerau, ardiaca de la Seu Barcelona, disposava que es retorni al seu legítim propietari, Guillem Mir, un alou de Provençana que el seu germà, Guerau Alemany II, li havia embargat injustament. Guillem Mir i la seva dona, Sança, el donaran en 1147 al monestir de Sant Cugat, juntament amb altres béns al Vallés, a condició de que Sant Cugat retorni un deute que tenien.[16]

Els plets amb Sant Cugat són freqüents, fins que el papa confirma els drets d’aquest sobre les seves dominicatures en 1120 i el bisbe Oleguer reconeix a Sant Cugat la quarta part dels delmes i dels morts de les parròquies que tenia.

En 1187 trobem a Arsenda, senyora de Santiga, amb el seu fill Gausfred, donant a Ramon de Rovira una peça de vinya que tenien a Sabadell, a canvi de la tasca dels fruits i de quatre sous de diners de “bona moneda de Barcelona”.[17] És a dir que la nissaga dels Santiga continua i les dones segueixen presents, potser perquè l’església, la institució més patriarcal encara no s’ha fet amb tot.

A finals del segle XIII es construirà l’annex de la capella de Sant Joan, on s’ha trobat un panteó davant de l’altar amb cinc individus enterrats en diferents moments (probablement els següents senyors de Santiga) i presència d’infants.

A finals del segle XIV, els parroquians de Santiga demanen al rei alliberar-se d’estar sotmesos als senyors particulars; no ho aconsegueixen fins el segle XVI, quan queden sota l’administració d’un patrici del rei.

De la mà ferma de la arqueologia i la història acabem amb la bellesa de la literatura: segons les llegendes que recull Joan Amades, Santa Maria d’Antiga era venerada amb una altra advocació, però en aparèixer altres marededéus més destacades, com la de Montserrat, se la va començar a denominar “Antiga” per remarcar la seva categoria. D’aquí la dita que diu:

“Qui va a Montserrat i no passa per Santiga,

deixa la mare, per veure la filla”.[18]

De totes maneres la devoció a les marededéus trobades és posterior i el més probable, donada l’antiguitat del lloc, és que el nom “Antigua” provingués del llatí, idioma en el que significa “Prisca” (després Priscila). Prisca va ser una dona, probablement d’origen jueu, que es menciona al Nou Testament, va patir la expulsió dels jueus de Roma l’any 30 i va emigrar a Corinti amb el seu marit Aquila, sent dels primers màrtirs cristians. Tot i que a les històries martirials hi hagi també molta llegenda, el nom remet al segle X, quan es veneraven més aquestes imatges sobre les que va arrelar el cristianisme.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Als que cuiden, expliquen i gaudeixen Santiga

[1] Vilaginés i Segura, Jaume (2007) Cavallers, pagesos i templers. Santa Perpètua de Mogoda a l’edat mitjana (segles X-XIII). Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

[2] Roig, J. I Coll, J. M. “Evolució històrica i arqueològica de Santa Maria l’Antiga o Santiga: de la vil·la romana a la parròquia medieval i moderna” A: L’Ordit (2011).

[3] Alturo i Perucho, Jesús (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Fundació Noguera. Textos i documents, vol. 9, n. 2

[4] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. IV, n. CXXXVIII (983)

[5] Mas, J., o.c., vol. IV, n. CLXXXII (988)

[6] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona, vol. IX, n. 134

[7] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Fundació Noguera. Volum II, n. 75 i 76

[8] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fund. Noguera. Diplomataris, vol. 18, n. 6

[9] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 39, n. 1085 i 1089 (any 1065) i vol. 40, n. 1140

[10] Per saber més de Pelegrí: García-Carpintero, Àngels “La torre d’Emma” Històries des de Bellvitge https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/03/13/la-torre-demma/

[11] Alturo i Perucho, J., o.c., vol. 9, n. 99

[12] Baucells, J., o.c., vol. 40, n. 1311

[13] Baucells, J., o.c., vol. 41, n. 1565

[14] Mas, J., o.c., vol. V, n. DCCXI (1117)

[15] Vilaginés, J., o.c, p. 74-81

[16] Mas, J., o.c., vol. V, DCCLXXXIV(1131) i DCCCXXVII (1147)

[17] Alturo i Perucho, J., o.c., vol. 10, n. 532

[18] Amades, J. (1989). Imatges de la Mare de déu trobades a Catalunya. Barcelona: Selecta. Catalònia. p. 44

L’ermita de Sant Vicenç del castell de Castellbisbal

Posted on 2021-08-11 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Responder

Ermita de Sant Vicenç de Castellbisbal. AGC, 2021

El popular diaca Sant Vicenç va néixer a Osca i va morir a València a les persecucions de Dioclecià. Va ser molt venerat a la Europa Cristiana, a Hispània ho va ser principalment a Osca, Saragossa i València. Jaume I el proclamà patró de la ciutat en conquistar aquesta ciutat.

L’advocació de l’ermita del castell de Castellbisbal (o Benviure) envers aquest màrtir indica uns orígens més antics dels que es poden confirmar, ja que l’únic que sabem és que el castell ja hi seria al segle X.

Aquesta primera església parroquial del terme, coneguda com “l’església vella del castell” va ser consagrada cap al 1051 pel llavors bisbe de Barcelona, Guislabert. Les rendes el terme parroquial són reflectides en una reparació d’escriptures de 1167, després d’un misteriós incendi, aquí trobem la primera referència de l’església de “sancti Vicentii de Castro Episcopalis” i d’altres llocs del terme que han de pagar delmes i primícies com Sant Quintí del Pedrerol.[1]

Portada del llibre de Mn. Albert Ruiz Elías, 1998. Parròquia de Castellbisbal.

De 1472 tenim el diari d’un rector on anota els moviments econòmics i altres esdeveniments de la parròquia del moment. Així sabem, per exemple que a les ermites de Sant Joan de Benviure, avui mig enrunada, i a la de “madona Santa Maria Magdalena”[2], desapareguda, es feien misses, com a la parroquial de Sant Vicenç on demana ser enterrat Antoni Esteve que testa el 1468.[3]

Sant Joan de Benviure al polígon industrial de Ca n’Estaper.

El 1553 Castellbisbal contava amb 26 focs o masies escampades pel terme, ja que els carrers i el nucli urbà no es formaren fins el segle XIX. El 1579 els seus prohoms decidiren al pati del castell, on es reunia el Consell, edificar una església nova a prop de la Rectoria, un lloc més poblat i on es disposava de pedra i aigua. El 1580 es dona llicència per construir-la amb un nou cementiri i per enderrocar l’església vella i traslladar ossos, retaules, altars, campanes i pedres que servirien per fer els fonaments. El poble havia d’aportar la ma d’obra i pagar els mestres. Es posà la primera pedra però la feina començà cinc anys després. En veure la dificultat de traginar la pedra de Montjuïc es decidí fer servir la de la pedrera de Campanyà. Quan la feina es fa feixuga es decidí que si algú no pot ajudar a traginar la pedra un dia hauria de pagar cinc sous.[4]

Pedrera de Can Campanyà. Foto: Mapes del Patrimoni de la Diputació de Barcelona.

Com veiem una església ben bé del poble. L’altar i el cementeri es beneeixen el set de desembre de 1600, aquell dia s’enterra a Bartomeu Llopart.

Uns anys més endavant els més vells del poble encara recordaven l’antiga església del castell i decidiren construir-la de nou, el 1643 es beneeix aquesta nova capella però o els materials no eren bons o un llamp, com ha passat en altres ocasions, la va enderrocar, el cert és que el 1772 es reedificà de nou després d’estar 60 anys derruïda. Es beneeix el vuit de maig de 1773 i es cantà un ofici de gràcies i sufragi dels difunts allí enterrats. A la guerra del francès va ser saquejada però no enrunada i el 1857 va ser restaurada. Malauradament el 1899 un llamp d’una forta tempesta causant un estat ruïnós. Al cap dels anys alguns propietaris decidiren reconstruir-la, començaren recaptant fons, però en veure lo migrat dels donatius, desestimaren la iniciativa, llavors la gent del poble va decidir tirar endavant el projecte únicament amb els seus recursos. Seguint les recomanacions del rector, es van reunir amb els que van fer el primer intent que rebutjaren la iniciativa, així és com les noves obres van quedar en mans dels considerats pobres. Es recolliren una gran quantitat de petits donatius en metàl·lic que els permeté amb una mica més d’esforç arribar a la quantitat necessària. Cal dir que tot i que els propietaris no participaren, excepte algú de nouvingut, sí ho feren els masovers que aportaren un jornal de peó cadascú.

Pou i bassa a l’entorn del castell, probablement dels segles XVII-XVIII. Foto: Ramon Solé

El Nadal de 1903-1904 va ser inaugurada aquesta nova església, que es va salvar de la crema de la Guerra del 1936 potser perquè s’hi va instal·lar en Manel flabiolari que es guanyava la vida fent tocar el flabiol a les festes i als viatgers. El 1939 es tornava a restaurar. Però en 1960 es torna a ensorrar una part del sostre en rebre els embats d’una nova tempesta sobre el turó de les Garces. De nou gràcies a la col·laboració popular, s’inaugurà un nou altar i un petit campanar d’espadanya en 1962 i s’inicià la nova etapa amb la celebració d’un casament.

Encara en 1975 amb l’empenta dels parroquians s’arranjà el parc del castell i es construeix la font de la llibertat. Una nova tempesta, el 1983 va fer caure la campana fent una esquerda a l’absis que va ser restaurat i de nou el 1987 una tempesta va fer mal bé la creu i obligà a posar un parallamps.[5]

La font de la llibertat, al parc del castell, als peus de l’ermita de Sant Vicenç. AGC, 2021

I ara, ens preguntem, es tornarà a re-fer el patrimoni històric d’aquest com d’altres llocs propers?

El parc del castell de Castellbisbal, un bonic lloc per a passejar i cuidar. AGC, 2021.

Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 11 d’agost de 2021

A Mn. Albert Ruiz Elías (1944-2018), que va saber recollir i transmetre una història interessant i amena sobre la gent del lloc on va viure durant un temps.

[1] Solé, Ramon (2021) Estimada Terra: «Ermita de Sant Quintí de Castellbisbal» https://estimadaterra.wordpress.com/2021/08/07/ermita-de-sant-quintin-de-castellbisbal/

[2] García-Carpintero, Mª Àngels (2021) Històries des de Bellvitge “El Castrum Episcopale abans dit Benviure”: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/08/04/castellbisbal-el-castrum-episcopale-abans-dit-benviure/

[3] Ruiz i Elias, Albert (1998) Notes històriques. Parròquia de Castellbisbal. Premi Mn. Josep Sanabre. Parròquia de Sant Vicenç de Castellbisbal, p. 40-50

[4] Ruiz i Elias, Albert (1998) o.c. p. 50-66

[5] Ruiz i Elias, Albert (1998) o.c. p. 119-149

El conjunt arqueològic de l’església vella de Sant Menna (Sentmenat del Vallés)

Posted on 2021-08-10 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Responder

Campanar església vella de Sant Menna, segle XI. AGC, 2021

El campanar de l’antiga església de Sant Menna a Sentmenat del Vallés (s. XI) és el testimoni visible de l’església vella esfondrada el 1745, quan va ser inaugurada la moderna església parroquial.

Església parroquial de Sentmenat, de 1745. AGC, 2021

Però amb l’antiga rectoria associada a l’església (avui biblioteca) i la necròpoli annexa trobada en les excavacions d’entre 1992 i 2002 forma un conjunt arqueològic-arquitectònic que mostra una continuïtat històrica.

En primer lloc cal dir que Sant Menna va néixer el 285 a Menfis, el seu pare, asceta, va morir quan ell tenia catorze anys, es va fer soldat romà als 15 anys. Tres anys després va deixar l’exercit per fer-se anacoreta. Va morir decapitat per confessar a Crist el 309 a Frígia. És un màrtir històric venerat per diferents confessions cristianes (coptes, ortodoxos o catòlics), patró dels peregrins i mercaders i també dels acusats injustament.

Tenim, doncs, una advocació d’un màrtir del primer cristianisme del que no queden dubtes de la seva existència. El primer cristianisme a occident va arribar del nord d’Àfrica i apareix associat a les peregrinacions, els màrtirs i els pares del desert, com va ser Sant Menna.

A les excavacions de 1992 es va identificar una església paleocristiana d’una nau i absis rectangular de la segona meitat del segle V amb una necròpoli al seu voltant. Aquest primer edifici es conservà fins el segle XI en què es construeix una nova església romànica damunt l’anterior bastint el campanar que podem observar sobre l’antic absis.

Interior de la cripta de la presó de Sant Vicenç de València. Foto: Viquipèdia.

Es va trobar una necròpolis d’època visigòtica amb tombes fora i dins[1] dels murs de l’església i un aula annexa que podria tenir un ús funerari. Els enterraments datats d’aquesta primera fase van des del segle V fins el VIII. Aquesta estructura d’una nau amb absis rectangular i aula annexa és rar entre els tipus peninsulars paleocristianes però similar al de la presó de Sant Vicent (València), la capella de Sainte-Geneviève (Saint-Dennis, París) i l’església de Tiffeltassine (Algèria). [2]

Antiga capella de Santa Genoveva, Sant Dionís, Paris.

Per una altra banda, a les excavacions del 1999 i del 2002 sota l’antiga rectoria es van trobar nous enterraments d’entre el segle IX i el XIII, que correspondrien a l’espai de la sagrera. L’edifici de la rectoria va ser bastit al segle XVI, va tenir reformes puntuals i ampliacions que no han alterat significativament la seva estructura. Les troballes d’aquestes èpoques són de caràcter domèstic i productiu, com un forn de vidre del segle XVI i un celler del segle XVIII.[3]

Antiga rectoria, avui edifici de la Diputació. Foto: AGC, 2021.

Documentalment troben el primer esment al terme de “Sancti Minati” el 972 quan una dona, Trasleva dona a l’església de Sant Miquel de Barcelona una terra a Canyelles (actualment Mas Canyelles a Castellar del Vallés) a condició de tenir-la en usdefruit ella i la seva descendència. Altres documents de 961 de Guisand i de Nevolenda també fan referències de donacions a la mateixa església i zona. El 962 una altra dona de nom Barcelona deixa un llegat a la Seu de Barcelona de vinya i terra a la Capella (un lloc de Sentmenat, com veurem reflectit en altres documents del s. XI).[4]

El 992, en el testimonial de Sant Pere de les Puel·les, es menciona l’alou que les germanes tenien en Palatio Salathan (Palau-Solità) i en altres llocs com Sancti Minati o Polignano.

Constatem novament la presència activa i reconeguda de les dones al segle X, que anirà desapareixent dels documents i sent obviada per la història.

El bell absis de la parroquial de Sentmenat és del segle XX. Foto: AGC, 2021

Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 10 d’agost, 2021

Als arqueòlegs e historiadors que posen a l’abast els seus estudis

[1] Els enterraments d’alguns adults i, especialment, d’infants dins les esglésies no és estrany en aquestes primeres èpoques.

[2] Coll i Riera J. M., Molina, J. A i Roig, J. “L’església vella de Sant Menna (Sentmenat, Vallés Occidental): Fase I

[3] Coll i Riera J. M. “Memòria de la intervenció arqueològica a l’església vella de Sant Menna (Sentmenat, Vallés Occidental), 2002

[4] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB, vol. II, doc. 26, 27 (961) i 49 (972)

Sant Salvador de Polinyà: Bonfill Odesind i Sança, uns senyors feudals del segle XI amb molts matisos.

Posted on 2021-07-17 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Església de Sant Salvador de Polinyà, AGC 2021

Trobem el primer esment a Polinyà el 969 quan el comte Borrell i la seva esposa Letgarda venen a Galí la vila de Polinyà per set peces d’argent. Les afrontacions del terme són les mateixes d’avui en dia: Arraona (Sabadell) o Canellas al nord[1], Palazio Zalatan (Palau-Solità) a l’est, Santa Maria Antiga (Santiga) al sud i Arraona (Sabadell) a ponent (doc. 2).[2] Evidentment, el que es ven són els drets fiscals, a Galí el que serà vicari del castell d’Eramprunyà.

Església de Santa María de Santiga del segle XI, documentada des del segle X (el que ha confirmat l’arqueologia). AGC 2021

Per una venda de 973 sabem que el nom de Polinyà té el seu origen en un propietari més antic: Paulí, que genera el mot “Pauliniano”, nom que remet a la existència d’una vil·la romana d’explotació i conreu de vinya (doc. 3).

Galí mor el 981 i, entre molts altres béns als comtats de Barcelona, Osona i Manresa, deixà l’alou de Polinyà a la seva dona Ermessenda, amb la condició de que no es torni a casar, si així ho fes, les propietats passarien als seus fills.[3]

La propietat de Polinyà acabà passant al seu fill Mir “Llobet” de les Gunyoles i d’aquest a la seva filla Quíxol. Ho sabem per un plet de 1055 entre els esposos Bonfill Odesind (que provenia de Santa Maria de Barberà) i Sança, neboda de Quíxol i el matrimoni format per la germana de Sança, Ermessenda, i Odó Randolf. Les propietats en litigi eren les que la seva tia Quixol havia cedit al seu espòs Sunyer Randolf i les de Verónica, germana difunta d’ambdues (doc. 66). El cas és que les famílies arriben a un acord: Odó i Ermessenda aconseguiren les propietats en disputa a Òdena, Conangle i Matamargó més la meitat de Polinyà que Bonfill i Sança compraren immediatament per poder actuar amb tota llibertat.

Tot i quedar-se com els més importants senyors feudals de la zona no els podem considerar sota els atributs negatius que aquest títol sol comportar. Cal tenir en compte que l’església era el poder feudal més gran. El 1056 el bisbe Guislabert dona la parròquia de Sant Salvador de Polinyà (sobre la que la seva família dels vescomtes de Barcelona tenien drets) a la Canònica.[4] També l’església de Sant Miquel de Barcelona (avui desapareguda) tenia feus a Meserata (Can Marata), al nord de Sant Salvador i sabem que les propietats de Sant Miquel passaren a la Seu de Barcelona a principis del s. XI.

En 1060 Sança entra en plet amb el bisbe (sent representada pel seu marit) per les propietats que tenia al voltant de la parròquia i que li havien pervingut de la seva mare i dels seus parents. Alguns dels que hi tenien propietats juraren que tot el que hi havia als “Valls Antics” (així es deia l’entorn de Sant Salvador) pertanyia a la sagrera de l’església des de feia trenta anys, els testimonis especificaren mesures acurades (el que només podia fer en aquells temps una institució com l’església). Evidentment l’església guanyarà, delimitant a continuació el que encara podia pertànyer al matrimoni a “el Val Antic” (doc. 76 i 77). Aquests conflictes eren freqüents en aquesta època i la sagrera de Sant Salvador devia estar ben aprofitada ja que tenia diferents sagrers.

La sagrera o cellera, al segle XI, era el terreny que envoltava una església, i que es feia servir per enterrar els morts i per guardar el gra. AGC, 2021

Seguint amb el nostre matrimoni, sabem que aquest no només vivia de les rendes de les explotacions agràries directes sobre les que exercien el seu dret, sinó també de fer préstecs d’eines o de producció (el que vol dir que tenien excedents) a canvi de l’aval de les terres. Els prestadors podien –poden- quedar-se les penyores de les que no s’abonava el deute en la data establerta, però veiem al matrimoni Bonfill Odesind-Sança renovar per dos i tres cops el mateix préstec a un matrimoni i retornar carta d’empenyorament a una mare amb tres filles amb la única condició que no venguin la propietat a altres agents (doc. 82), el que ens diu d’ells que eren uns senyors que no abusaven del seu poder.

A l’absis, on es troben les pintures, és del s. XI, AGC, 2021

El domini senyorial del matrimoni decaurà amb la seva mort i la dels seus fills, Berenguer i Guillem. En 1067 es jura el testament d’Odesind sobre l’altar de Santa Coloma de Santa Maria de Barberà i de 1074 és el testament de Sança (doc. 92 i 103). Durant aquests set anys Sança actua amb el seu fill Berenguer i, a la mort d’aquest, amb Guillem i també amb Solestén, la dona d’aquest. És el que feien les dones vídues, d’acord amb la tradició germànica.

Aquest segon fill, anomenat Guillem Bonfill de Santa Coloma, repartirà les propietats entre les seves tres filles i els seus dos fills. Un d’ells, Ponç de Santa Coloma donà a la canònica de Santa Eulàlia del Camp tot el que tenia a Santa Maria de Barberà i a Sant Salvador de Polinyà quan ingressà el 1158 (doc. 315). Els canonges acabaran comprant la resta de propietats el 1197 a Berenguera l’última heretera de la nissaga.

Les pintures romàniques de Sant Salvador de Polinyà, d’inicis del segle XII, són al museu diocesà, a l’església trobem una reproducció. AGC, 2021

Santa Eulàlia del Camp va tenir el domini senyorial fins el 1420, en que els seus canonges es van fusionar amb els de Santa Anna, als priors de la qual col·legiata passà aleshores el domini senyorial de Polinyà.

Quines conclusions podem treure?

La primera és que hem de dubtar dels judicis de valor. Sovint es parla dels senyors feudals com la bèstia negra del seu temps, però les realitats són més complexes. Hem vist que per damunt n’hi ha una institució que es fa amb tot i molt sovint trobem que, quan això passa en algun lloc, l’activitat econòmica i la dinàmica social decauen. Per una altra banda, l’església i la noblesa són les institucions que tenen el poder de jutjar i de condemnar, durant el seu temps i per a la posteritat. El fet de tenir consideració envers una mare i tres filles que no poden pagar un deute, reclama un judici no condemnatori per a la història.

El matrimoni sol actuar conjuntament, amb alguna excepció, com en una signatura referent a Barberà que només fa Odesind, però davant del bisbe, ell fa de representant de la seva dona, de la que devien ser les propietats. El masclisme ve de l’església de Roma i no de les civilitzacions que seguien les lleis gòtiques, unes lleis fonamentades en la paraula donada i en els pactes que l’església utilitza quan li convé i rebutja, quan no és el cas, fent servir les seves escriptures i mesures davant dels que no tenen aquesta capacitat.

Per finalitzar recollim les produccions que es donaven en aquesta zona als segles X-XI: la vinya no hi mancava així com els cereals, principalment ordi i blat; arbres de diferent mena: oliveres, rouredes, figueres, perers i un noguer; boscos, horts i prats per a la pastura; garrigues, farraginars i camps. Respecte dels animals es mencionen bous (dos d’ells amb nom propi: Calbó i Llunell), ovelles, mules, eugues, porcs, cavalls, ases, pollins, cabres, ocells de corral, un astor i un colomar. Es mencionen rius, rieres (com la de Caldes o la de Canyameres), torrents (Olmet), fonts, que devien ser abundants i tres molins [5]

Olivera davant l’església de Polinyà. AGC, 2021

La natura, a més de font de vida, és el millor vestigi del passat, quelcom a cuidar per a les noves generacions.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 16-07-2021

Als que recolzen les famílies que es veuen abocades a ser desnonades.

[1] Al s. XI es mencionarà Meserata (avui Can Marata) ó Sentmenat al nord (vegi’s Alturo Perucho, J. (1990) “La toponímia de Polinyà del Vallés als s. X-XI i XII”.

[2] El número dels documents són de l’obra d’en Jesús Alturo Perucho (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Fundació Noguera. Vol. 8-10

[3] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. (Vol. I, obra i II, documentación), n. 61

[4] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, 39, n. 902

[5] Alturo Perucho, J. (1985) “Polinyà del Vallès, segles X-XI. Estudi històric i diplomàtic-paleogràfic”. Aquest resum està estret, bàsicament, d’aquest article i dels documents que el mateix autor aportà a l’obra esmentada.

Sant Quirze del Vallés i la Serra de Galliners. Referències medievals.

Posted on 2020-12-19 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Responder

Les dones i les primeres esglésies

La història que intentem refer a partir dels primers documents escrits que tenim és com el curs alt d’un riu, potser no és ben bé el naixement, però és la part des d’on tot comença, amb una toponímia que ha perdurat i que cal no oblidar.

La Serra de Galliners[1], entre Sant Cugat, Bellaterra, Terrassa i l’actual Sant Quirze del Vallés (independent de Terrassa des de fa poc) i entre mig de les conques del Besós i del Llobregat, és un petit racó del món maltractat per alguns que no respecten la natura i conservat per d’altres que l’estimen.

Recordar els orígens històrics potser contribuirà a fomentar aquesta estima.

El Camí dels monjos era una via de comunicació entre les serres de Collserola i de Sant Llorenç de Munt.

El Mont Galliners es menciona al 985, quan els almoiners del difunt Winads donen una mujada de vinya al monestir de Sant Cugat, probablement per a tenir el dret de ser enterrat a sagrat.

En 992 Ató, fill d’Eldemar, difunt, ven a St. Cugat terres, vinyes, cases, arbres, horts i garrigues a Cerdanyola, al lloc de Budigues que limita al nord amb la “guàrdia de Mataric” (el turó de Mataric, al sud est dels Galliners, és actualment el de Can Camps), a l’est amb la via que va al puig Ventaiol, al sud amb l’alou de Sant Cugat i les franqueses d’Aquallonga (Valldoreix) i a l’est amb la riera de Rubí que desemboca al Llobregat, per vint-i-quatre unces d’or. Aquesta venda assenyala alguns aspectes importants del lloc dels Galliners, com són les vies de comunicació o els llocs de vigilància, com indica el terme de “guàrdia”.

En 987 aquest mateix Ató permutava amb el mateix monestir uns alous que tenia a Cerdanyola –un d’ells, al lloc de Saltells, limitava amb el Riu-Sec i amb terres de Lobeta i els seus fills- per un altre en Barberà. En altres articles hem anat veient que aquestes permutes i vendes amb el monestir responien a una estratègia de millores amb les que algunes persones es guanyaven la vida, mentre que d’altres engrandien els seus dominis.

En 998, Ermenir, veguer, permuta amb St. Cugat un verdaguer amb aigua i arbres a Palazio Auzid (Ripollet) que limita amb un molí que va ser de Guisemir i amb terres de St. Cugat, rebent a canvi vinyes al “Mont Gallinario”.[2] Amb aquests documents ja veiem el gran domini del monestir en una zona que no sembla estar molt poblada, però sí que devia ser estratègicament important pels camins i els cursos d’aigua que la travessen i pels llocs de guaita.

Els noms que anem veient remeten al pas dels romans, les construccions dels quals eren aprofitades per altres civilitzacions que van passar i es van establir, com l’andalusí o la hispana-goda, els descendents dels quals conviurien amb els de procedència goda o franca que s’anaven instal·lant i amb els que el control del poder anava passant a l’església i a les seves institucions.

A Can Feliu, el torrent de la Betzuca recull l’aigua de dues mines. Foto: Ramon Solé

En 1005 trobem de nou la “guàrdia de Mataric” quan els esposos Ramon i Cusca venen als esposos Muradell i Quiniverga terres amb cases i corts i unes vinyes amb arbres diversos a Terrassa, al lloc anomenat Sot, que limitava pel sud amb “ipsa guàrdia de Mont Galliner”[3].

En 1013 els comtes de Barcelona, Ramon Borrell i Ermessenda, permuten els seus drets sobre el monestir de Sant Llorenç del Munt al de Sant Cugat a canvi de dues onzes d’or i de l’hostalatge que havia estat del difunt Baio i de la seva dona Ellege a Vilamilans, que consistia en terres, vinyes, cases, corts, horts, garrigues, fonts, prats i pasturatge i que limitava a l’est amb el riu que va de Banyeres fins el riu Sec, amb el Vall de Bastons de Cerdanyola al Sud, el lloc de Budigues que va al riu Rubio (riera de Rubí que al passar per Terrassa s’anomena de les Arenes) a ponent i la via que va a Sant Feliu i a Palatio Fracto (Terrassa) fins el Mugial, al nord.[4]

Sant Feliu de Vilamilans, com el mateix monestir de Sant Cugat i d’altres esglésies del Vallés Occidental i del Maresme (Premià), havien estat concedides pel rei franc Lluís el Tartamut en 878 a la Seu de Barcelona, amb l’encàrrec de restaurar la Canònica. Sant Cugat serà el braç armat de la reforma romanitzadora dels francs, com més endavant ho serà sota la mateixa Roma. Baió de Terrassa havia estat, amb alguns preveres que seguien la litúrgia hispano-goda, acusat de rebel pel bisbe Frodoí en 874, els seus béns passaren a la Seu de Barcelona.[5] En 1013 l’alou que aquell “rebel” tenia a Vilamilans passa als Comtes, a canvi ells renuncien al seu domini sobre el monestir del Munt, que també queda sota el poderós Sant Cugat.

Sant Feliuet de Vilamilans. Foto: Fidel Rodríguez, al blog de «Terra, aigua i racons»: https://estimadaterra.wordpress.com/2018/01/17/lermita-de-sant-feliuet-de-vilamilans-a-sant-quirze-del-valles/

Aquesta transacció respon a l’estratègia de l’església de treure als nobles del domini sobre esglésies i monestirs, però representarà, en realitat, una major implementació del feudalisme centralitzat i comportarà, sens dubte, tant la desaparició dels noms de les dones que actuen per sí mateixes, com la de les altres maneres de fer cristianes que encara no estaven sotmeses a Roma.

L’historiador terrassenc Salvador Cardús deixava constància de que la primera notícia de l’església de St. Quirze és la d’un document de 996 pel qual la dona Indebeia donava al monestir de Sant Cugat aquesta església amb totes les seves oblacions, delmes i primícies dels fidels, manifestant que la tenia perquè el comte Borrell li havia fet donació uns anys abans[6]. Per què el Comte va donar una església a una dona? Potser perquè elles en tenien cura? Era part d’un cenobi femení, encara ben considerats? i… Perquè Indebeia, poc després de la mort del Comte Borrell (-993), la dona a Sant Cugat? Són preguntes que podem fer-nos, deixant-les obertes de moment.

En 1050 es consagra Sant Quirze de Terrassa bastida arran del camí que des de Barcelona anava a Manresa passant per Terrassa; travessava el riu Sec, després de Sant Pau de Riu-Sec, pujava a la sagrera de Sant Quirze, seguia el riu Mulnell (actual torrent de la Betzuca) per la vall del Mujal vers el monestir de Santa Margarida del Mujal (actualment al polígon de Can Parellada al Sud Terrassa)[7].

La ermita romànica de Santa Margarina del Mujal, dins d’un polígon industrial, és una propietat privada. Foto: viquipèdia.

A l’acta de consagració de 1050[8], se’ns donen moltes més referències topogràfiques. Aquestes són algunes: … a l’est la “riaria Arenis” i el torrent de Sallent, que va riera avall junt a la via que va a Barcelona i porta a l’alou de “militis Rivo Sicco”…, al sud la “riaria de Rivo Sicco” i el camí que lleva al “montem Gallinerum” passant pel mig del puig “Rosatum” i per la via que va de Sabadello a Sant Cugat…, a ponent amb el puig de la Guàrdia…, al nord el torrent que corre per Banyeres cap avall, al torrent de Guaspins (esmentat a la consagració de Sant Pau de Riu-Sec).

Sant Pau de riu Sec, a la carretera de Bellaterra a Sabadell, un camp de pràctiques d’arqueologia. S’han trobat restes del s. II. Foto: viquipèdia.

“Arenis” és un terme que descriu les zones properes a rius i torrents com la confluència que hi havia entre la riera de Sobarbar (Can Feu de Sabadell) i el torrent de Vallcorba[9] que neix a Torre Bernardo, on avui en dia podem trobar el Mas Duran[10], una finca que disposava de molta aigua en el seu aqüífer, amb dues fonts conegudes per les contrades amb el nom tan suggestiu de “Les fonts de les Morisques”.[11] Molt a prop trobem el topònim de Can Llobet, antic propietari de Mas Duran i actual polígon industrial del Sud de Sabadell.

Parc de Mas Duran a Sant Quirze del Vallés. Font de les morisques. Foto: Ramon Solé.

El cavaller de “Riu-Sec o “militis” ens remet a Sant Pau de Riu-Sec que al segle XII serà cedit pel comte Berenguer IV a l’ordre del Temple. Un bon estudi entre la relació dels topònims del segle X i els cognoms que més endavant prendran els potents de la zona ens l’aportava Pere Mañé a l’estudi sobre el “Palatio Serpentis”, o Palau del Serpentí, nom que es deu als revolts de la riera de Can Torras, continuació de la de Sobarbar, abans de creuar el Riu-Sec, el que sembla molt encertat, només caldria afegir que estudis més recents han mostrat que el terme “Palau” indicaria un establiment rural i fiscal.[12]

El puig “Rosatum” deu ser l’actual turó de Can Rossell al sector occidental de la Serra de Galliners on neix el torrent dels Alous, afluent per l’esquerra de la riera de Rubí.

El torrent de Banyeres (actual torrent de la Grípia) o “de la torre” baixava des d’un petit estany natural que recollia les aigües del torrent, d’aquí el nom de “Banyeres”, a ponent del paratge conegut com la Torre de Mossèn Homs en la inserció de camins entre Terrassa i Castellar i entre Sant Quirze i Matadepera. Paral·lel a aquest corre el llarg e intermitent torrent de la Betzuca que en entrar en Sant Quirze per Can Vinyals, recull les aigües d’altres torrents com el de Llobateres i la Grípia originant la riera de Sant Quirze que desguassa al Riu Sec denominat així pel seu escàs cabdal excepte en èpoques de pluges.

Aquest torrent de la Betzuca que avui en dia s’està netejant i recuperant, segles abans anomenat Riu Mulnell, el trobem anomenat poc després, al 1053, en una venda de Ramon Bonfill i la seva esposa Alsava a Berenguer Sala d’un alou, al lloc anomenat “Riu Mulnel” o “Rimulnell” de la parròquia de Sant Quirze, amb cases, corts, terres, vinyes, arbres, fonts i aigües. No en tenim molts documents de Sant Quirze, però normalment trobem referències a l’aigua. Al 1085 sens parla del lloc de “Canal”, de la parròquia de Sant Quirze del Mont Gallinari i de la tasca que el propietari ha de pagar al monestir de Sant Llorenç del Munt per la seva vinya. L’alou se’ns presenta envoltant de vinyes.[13]

En 1076 es juraren les disposicions testamentàries d’Ermengol Llobató (fill de la Lobeta del 987?) sobre l’altar de Sant Pere del riu Mulnell (Sant Pere dels Torrents)[14]. Aquesta ermita, amb aquest nom que dona compte de la quantitat d’aigua que devia recollir, va ser enderrocada al segle XVII, sent els seus materials aprofitats per refer l’església de Sant Quirze. El paratge, a la confluència entre la riera de Vallcorba i el riu Munnell o torrent de la Betzuca, és el de l’actual Can Barra on encara es conserva el topònim del “camp de Sant Pere”, sota el que es van fer excavacions arqueològiques al 2003, trobant tombes del segle X i posteriors, el que es correspon amb aquesta capella[15].

Parc forestal de Can Barra on hi havia la desapareguda ermita romànica de Sant Pere dels Torrents. Foto: Ramon Solé

Ja al segle XII molts noms, especialment els d’ells, afegeixen cognoms relatius a les seves terres com Canals, Sobarbar, Barberà o Togores, entre d’altres. Tornem a trobar a Sant Pere dels Torrents al 1159 quan Arsendis i els seus fills venen al monestir de Sant Cugat una hisenda al lloc dit “Arenes” a la parròquia de Sant Quirze que limitava con tres alous del monestir de Sant Llorenç de Munt i un de Santa Maria de Ripoll (Sant Pere dels Torrents) al sud.

Molt a prop es troba Can Feliu amb un sistema de regadiu que aprofitava l’abundància d’aigua que tenia la finca i va esdevenir concessionari d’aigua potable del poble. A prop de la masia hi havia la font de la Mina, l’aigua de la qual actualment, s’utilitza per al llac del parc de Can Feliu. Fins no fa massa anys, aquesta masia estava envoltada de boscos, però amb la construcció de Sant Quirze Jardí, no tant sols es talaren els boscos, sinó que s’enderrocaren la totalitat de les masoveries, el celler, els cups i el moll[16]. Una mica més enllà els aiguamolls de Can Ponsic, que s’estan intentant recuperar, tot i que no podem més que lamentar el patrimoni històric i cultural que ha desaparegut.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 19-12-2020

A les persones que netegen els cursos de l’aigua i els de la història

[1] Etimològicament sembla que l’arrel de Galliners seria un mot del català arcaic: Galla o Gall, que significa roca, el mot de procedència llatina “gallíca” o galga, també es relaciona amb les pedres.

[2] Mas, J. (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, n CLIV, CCXLVII, CLXXVII i CCXCIV.

[3] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 9, n. 118.

[4] Mas, J. (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, CCCXXXII i CCCXXXIII.

[5] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, documents 1 i 3.

[6] Cardús Florensa, Salvador. «Terrassa medieval: castells, esglésies i masos». Terme, [en línia], 1999, Núm. 14, p. 52-62

[7] Santa Margarida del Mujal havia tingut una comunitat de donades, fins que, al segle XIV van ser expulsades pel bisbe, acollint-se al monestir de Santa Magdalena de Puigbarrall, al nord de Terrassa.

[8] Ordeig i Mata, Ramon(1983). Inventari de les actes de consagració i dotació de les esglésies catalanes. Anys 1000-1050.

[9] Neix a torre Berardo o Castell d’Arnau, adscrita a la parròquia de Sant Julià d¡Altura.

[10] Sobre Mas Duran: https://estimadaterra.wordpress.com/2020/07/04/masia-de-mas-duran-de-sant-quirze-del-valles/ Sobre les masies de Sant Quirze del Vallés: http://www.favsq.org/historia/masies.html

[11] Sobre la font de les morisques: https://fontsaigua.wordpress.com/2020/08/13/parc-de-les-morisques-de-sant-quirze-del-valles/

[12] Mañé i Llonch, Pere. «Estudi i identificació d’un topònim arrahonès: «Palatio Serpentis». Arraona: revista d’història, [en línia], 1980, Núm. 9, p. 11-30,

[13] Puig i Ustrell, Pere (1995), o.c., vol. 10, n. 368.i 465

[14] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, 40, n. 1307.

[15] González, Muñoz, Javier Memòria d’intervenció arqueològica d’urgència a Can Barra: https://cultura.gencat.cat/web/.content/dgpc/documents/arxiu/qmem5191.pdf

Dones dels “Terrassa”. Jonqueres i Montalegre.

Posted on 2020-12-10 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Monestirs femenins medievals relegats per la història.

A la genealogia dels Terrassa explicada per Joaquim Verdaguer[1] podem veure algunes relacions entre dones i la història d’alguns monestirs femenins alt medievals que han quedat relegats a l’oblit.

La benedictina Maria de Terrassa (-1244), filla de Guillem II de Terrassa i de Berenguera i germana de Guillem III, senyor, com el seu pare, del castell de Vallparadís, fundà en 1214, amb llicència del llavors bisbe de Barcelona, Palau, el monestir femení benedictí de Sant Vicenç de Jonqueres.

https://estimadaterra.wordpress.com/2020/10/26/sant-vicenc-de-jonqueres-de-sabadell/.

La història d’aquest monestir és molt breu i encara resta a les fosques. Sabem que el monestir de Sant Pere de les Puel·les tenia propietats a la zona als segles X i XI. A l’article anterior sobre Arraona (Sabadell) ja donàvem notícia de que al 991, al testimonial de Sant Pere de les Puel·les, es parla d’una casa amb hort i terra a Ioncarias que “Filmera abbatissa cum sororibus” permutà amb un tal Calvello. En 1030 els almoiners de Llobet donen a Preciosa terres, vinyes, cases amb cort i arbres, atuells, eines i un parell de bous amb llur aper a Togores i a Jonqueres que afrontaven amb terres del monestir de Sant Pere[2].

El territori de Jonqueres que al 973 s’anomena “vila”, serà reconegut com a “domum” (basílica, o església amb comunitat) de Sant Vicenç a principis del segle XI en els límits de diverses transaccions referents a l’ús de molins hidraùlics.

Des de 1036 Sant Vicenç és reconegut com a parròquia. En 1093 es torna a anomenar vilar, però el mot no tindria el mateix significat que al 973, ja que que el primer deuria referir-se a un terme rural i el segon podria ser ja un mas. [3]

La presència de vàries Deodicades a finals del s. X i principis del s. XI (Maia, 969, a “el Vilar”, Teodesera, 991, a Jonqueres o Guifreda, en 1006 totes tres a Arraona)[4] i Fruiló, que al 996 dóna a Sant Pere de Ègara cases amb corts, terres, vinyes, arbres, terra de conreu i erma i tots els seus béns mobles a Rosdors i l’Avellanet entre el riu Ripoll a l’est, Ullastrell, al sud, Voltrera (Abrera) a ponent i el bosc de Gaià al nord, un ampli alou al sud de Terrassa[5]), ens dóna la idea de que podrien ser dones properes al monestir de Sant Pere de les Puel·les les que regentarien el “domum” i, a meitat del segle XI, la parròquia. El fet de ser dones explica el que la seva acció eclesial no hagi estat considerada.

Cal tenir en compte que entre 1027 i 1028 Berenguer Ramon I i la seva segona esposa, Guisla de Lluçà, lliuren a la Catedral i al seu bisbe Deudat el monestir de St. Pere de les Puel·les (cosa que no van aconseguir fer amb St. Cugat), amb les seves terres i esglésies[6]. A partir de llavors les permutes o donacions a St. Pere seran sempre a benefici de la Seu i dels seus cercles pròxims. Les esglésies van passant, amb el beneplàcit dels comtes, al domini de la Canònica, exercint la Seu el dret de sepultura. El 1072, el monestir de St. Pere de les Puel·les rep, gràcies a l’abat de Cuixà, una butlla papal per la qual queda lliure del domini episcopal i amb el dret de donar sepultura i rebre oblacions. Durant aquest segle el monestir femení perdrà alguns dominis adaptant-se a les exigències dels potents per tal de sobreviure amb alguns altres.

Si en 1214 es fundà el monestir de Santa Maria de Jonqueres deuria ser perquè la família de la benedictina Maria de Terrassa tenia propietats per fer-ho, però potser també perquè les benedictines havien tingut aquí una trajectòria antiga.

La comunitat aixecà una església dedicada a Santa Maria, a més de conservar la parròquia tal com figura en un document de confirmació de béns atorgat pel papa Inocenci IV el 1246 on hi consten moltes altres propietats, el que demostraria la bona situació financera en que es trobava.

Santa Maria de Jonqueres. Foto: Ramon Solé, 2021

El 1234 aquesta casa es va incorporar a l’orde de Sant Jaume de l’Espasa, sota la regla de Sant Agustí. Les comanadores podien gaudir d’una vida més activa i amb formes de vida mixtes, com a “dames” podien casar-se, tenien cura de les famílies dels cavallers, ensenyant els seus fills i filles. Aquest estil de vida i la seva preponderància en la cort causarà litigis i conflictes amb altres institucions eclesials, com les cistercenques de Valdonzella.[7] El monestir va rebre protecció de la noblesa i dels reis, com Garsenda de Provença, vídua del vescomte Guillem II de Montcada i de Bearn (-1229) que el 1260 va fer una àmplia donació.

En 1273 es traslladen a Sabadell i vint anys després a Barcelona, a l’actual carrer de Jonqueres, entre Santa Anna i Sant Pere de les Puel·les, on van perdurar fins el segle XIX. L’església de Sant Vicenç continuarà exercint funcions parroquials sota el domini de Sant Pere d’Ègara.[8]

1868. El monestir de Santa Maria de Jonqueres a Barcelona. Foto: Arxiu Gavin

Aquests canvis s’explicaven en funció d’una millor protecció envers les germanes, però el que comportaven, sovint, era un major control sobre elles i els seus bens.

El claustre gòtic es traslladà a l’actual església de la Concepció al Carrer Aragó amb Llúria, però tot això forma part d’una història que aquí no tractem. Ens endinsem en les coves dels primers segles medievals, traient dades dels documents per relacionar-les e interpretar-les a mesura que en recollim més.

Claustre de la Concepció, antigament de Jonqueres AGC, 2021

Una descendent de la nissaga dels Terrassa, Blanca de Centelles (- 1349), sobre qui va recaure un gran i divers domini feudal després de dos matrimonis i d’una vida atzarosa[9], fundà al final de la seva vida (1345) la cartoixa de Vallparadís que més endavant s’unirà a la de Sant Pol de Mar, establint-se sota l’actual edifici de la Conreria al terme de Tiana, on hi havia la ermita de Santa Maria de Montalegre, “Mont Alacris” amb una comunitat de donades.

El 1250 el bisbe de Barcelona, Arnau de Gurb, consagrà l’altar de Santa Maria de Montalegre, deixant a les germanes encarregades de la parròquia de Sant Cebrià de Cabanyes al terme de Sant Fost de Campsentelles, moment en que consta que la comunitat reunia a dotze monges sota la direcció de la seva priora, Guilleuma.[10]. Posteriorment el bisbe posa la comunitat sota la Regla de Sant Agustí, que permetia harmonitzar la vida contemplativa amb el servei actiu a hospitals, ermites o parròquies.

El 1319 hi va haver un conflicte amb el bisbe Ponç de Gualba, encarregat de les obres de la Catedral de Barcelona, per les rendes de que el monestir disposava. La priora del moment, Blanca Desgatell, optà per vendre la Conreria el 1362 als canonges de Santa Eulàlia de Barcelona que ho van vendre a uns preveres ermitans, passant més tard a l’administració de l’Hospital de la Santa Creu de qui ho va adquirir el prior de la cartoixa de Vallparadís al 1413, fent-hi vida fins que, mig segle després, els cartoixans de Vallparadís amb els de Sant Pol es traslladen al nou edifici, quedant la Conreria com a granja de la Cartoixa.

La Cartoixa de Montalegre a Tiana, amb l’edifici de la Conreria al fons. Foto: Ramon Solé.

Aquests traspassos entre senyors feudals i canonges i, més tard, amb la “Pia almoina”, són força habituals en aquests segles, especialment amb els béns que administraven senyors feudals i/o comunitats de dones, siguin religioses o siguin Deodonades seglars que van passant als grans monestirs o als bisbats.

La Cartoixa de Montalegre adquireix, en 1434, la baronia de Santa Perpètua de la Moguda i el castell de Cabanyes que incloïa la jurisdicció feudal de Sant Fost i de Martorelles, entre d’altres.[11]

Les germanes agustines de la Conreria es van traslladar a Barcelona quan van passar els anys més durs de la pesta negra d’aquell temps. El nou emplaçament serà a l’actual barri del Raval on edificaren una església sota l’advocació de Nostra Senyora de Montalegre, inaugurada al 1362, de la que queda una petita imatge al carrer Valdonzella junt a la que havia estat Casa de la Caritat.

Fornícul del carrer Montalegre. Foto: AGC

La congregació de canongesses agustinianes va florir durant uns segles en concòrdia amb el convent i rector de Santa Maria del Pi, però va desaparèixer arran del concili de Trento (s. XVI), quan es van negar a acceptar la clausura que se les exigia al·legant que això no entrava en la seva constitució que ja havia estat acceptada de molt abans, la qual cosa era ben certa.[12]

La Conreria: font de les monges. Els noms s’obstinen en dur-nos el record. Foto: Ramon Solé.

Van desobeir i es van extingir.

Van ser fidels a la seva llibertat i han quedat amagades als racons de la història de les grans institucions religioses que sobrevisqueren plegant-se als dictats androcèntrics de Roma.

Si comparem les dades dels monestirs de Jonqueres amb el de Santa Maria de Mont Alegre, i tal com anem veiem en relació a d’altres ermites i cenobis femenins, no és que no hagin existit monestirs medievals de dones, sinó que les seves notícies que al segle X-XI i principis del XII veiem relacionades amb noms i comunitats de dones, passen, als segles XIII-XIV a quedar sotmeses a l’administració curial i relegades o, senzillament eliminades, elles i les seves empremtes, endemés de, molt sovint, quedar calumniades.

Podem considerar per a la història, les dades que ens donen els documents medievals, però cal deixar de banda les valoracions dels prelats, sempre subjectives, és així com sens mostra el que s’havia amagat.

Porta de Sant Vicenç de Jonqueres, darrera les pedres s’amaguen històries protagonitzades per dones. Foto: AGC, 2022

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

A les dones que no es van sotmetre al patriarcat de Roma.

[1] Verdaguer i Caballé, Joaquim. «Els Terrassa. Genealogia». Terme, [en línia], 2000, Núm. 15, p. 38-46, https://www.raco.cat/index.php/Terme/article/view/40705 [Consulta: 8-12-2020].

[2] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera. Diplomataris, 8-10, vol II, doc. 222

[3] Ibídem, documents varis entre 973 i 1093.

[4] Puig i Ustrell, P (1995) …Sant Llorenç del Munt… Doc. 36 (969), 75 (991) i 119 (1003)

[5] Puig i Ustrell, P. i altres (2001) Diplomatari de Sant Pere i Santa Maria d’Ègara Terrassa 958-1207. Fundació Noguera. Diplomataris, 24, doc. 10

[6] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona. Vol. IX, n. 434.

[7] Maria-Mercé Costa (2011). El món de les dames de Jonqueres. Ed. Pagés.

[8] Verdaguer, J. “Sant Vicenç de Jonqueres, La Creu Alta i Sant Julià d’Altura” https://joaquimverdaguer.blogspot.com/2019/12/sant-vicenc-de-jonqueres-la-creu-alta-i.html

[9] Verdaguer, J. http://joaquimverdaguer.blogspot.com/2018/02/blanca-de-centelles.html

[10] Graupera, J. 2013 “ El monestir de Santa Maria de Montalegre o de la Conreria (Tiana) a l’època medieval: https://quimgraupera.blogspot.com/2013/10/el-monestir-de-santa-maria-de.html

[11] Pérez i Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre (segles X-XII) Fundació Noguera. Col. Diplomataris, 14. Introducció.

[12] Roca, M. Carme (2014). Abadesses i Priores a la Catalunya Medieval. Ed. Base. P. 199-2

Arraona (Sabadell), segle X. Dones de Jonqueres i de Togores.

Posted on 2020-11-27 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Responder

Les dones i la canalització de l’aigua a l’Edat Mitjana.

El terme de Arraona apareix per primer cop documentat al 958, quan una dona, Lívulo, dóna a l’església de Sant Miquel de Barcelona una vinya al lloc dit “Curtes” per la mort del seu fill Ferrocint. Limita amb altres vinyes, la de Sancti Felicis (Sant Feliu de Sabadell) al nord, la d’Argemir a l’est i la de Guntilde, femina, al sud i amb una strada o via a ponent[1].

En 1054 el terme del Castell d’Arraona quedarà ben delimitat entre la parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres al Nord, els termes de Sancti Minati (Sentmenat) i de Polinyà a l’est, Santa Maria Antigua o Barberà al sud i el riu Sec in termini de Terrassa i Sant Quirze a l’est, amb la via que porta al Sobarbar[2].

El territori de Sobarbar, (l’actual Can Feu), es correspondrà amb el de Jonqueres, a ponent del riu Ripoll, un riu amb forta presència de molins hidràulics que trobem als documents de Sant Llorenç de Munt i a d’altres com els de l’església de Barcelona que a mitjans del segle X apareix més representada per l’església de Sant Miquel que per la pròpia Seu, els dels comtes de Barcelona i els d’altres monestirs i potents que hi tenien propietats.

Volem extraure, com anem fent a altres articles, les dades relatives a l’activitat de les dones al segle X que, soles, en parella o en petits grups, trobem sovint molt properes al monestir de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona.

L’ú de gener de 991 es fa un testimonial sobre les propietats d’aquest monestir femení degut a la pèrdua d’escriptures durant l’assalt d’Almansor al 985, on es parla d’una casa amb hort i terra a Ioncarias (Jonqueres) que “Filmera abbatissa cum sororibus” permutà amb un tal Calvello.

Per aquest document sabem que el monestir de Sant Pere tenia propietats en aquesta zona del Vallés a: Calides (Caldes), Palau Salathan (Palau-Solità), Sentmenat, Polinyà i l’alou de Jonqueres a més de una terra a Garriga (Sabadell) prop de la terra de Gragilo, femina i de la de Espetosa, femina.

Riu Ripoll, molí d’en Torrella o de la Garriga

El nombre de noms de dones, és important al segle X, anirà minvant des del primer terç del s. XI, per desaparèixer pràcticament (si no es tracta de personatges singulars o de dones perseguides per l’església) a partir del XII.

Junt els rius o les nombroses ermites romàniques trobem sovint noms de dones soles, algunes de les quals amb l’atribut de “Deodicada” o “Deovota”. Dones, potser vídues, que es consagraven a Déu i, a vegades, al servei d’alguna ermita, un lloc on s’enterraven i es recordaven els morts.

Al 969 es citada Maia Deodicata en un límit d’una venda al terme d’Arraona, al Vilar. Can Vilar és una masia situada en una zona de bosc a peu del camí que va de Sabadell a Castellar passant per Togores[3].

Can Vilar a l’altra banda del riu Ripoll

Togores, documentat des de mitjans del segle X, era un dels dominis importants del monestir de Sant Llorenç de Munt. El territori es troba entre Castellar al nord, Sentmenat a l’est, Arraona al sud i el riu Ripoll i l’església de Jonqueres a ponent. Altres propietaris al terme eren un veguer (Giscafred Bonuç), altres monestirs i el sacerdot i jutge Borrell, que acaba donant a St. Llorenç tots els seus alous en 1046, abans de morir. Togores es convertí en una quadra (nucli poblacional) dominada per un senyors feudals que, sota aquest mateix nom, tingueren drets sobre Sabadell, mentre residien al casal anomenat Togores Jussanes (actual torre del Canonge), al costat de Santa Maria de Togores[4].

Ermita de Santa Maria Togores i masia de Can Pagés Vell

Adaleva “rossa”, una dona de la que ja parlàvem a l’article sobre la Seu d’Ègara, ven a Baio (castany) terra a Subarbar en 971. Baio i la seva dona Teudesera són potents que compren sovint, concentrant propietats a Togores i a Jonqueres, probablement en nom d’alguna institució eclesiàstica com podria ser el monestir de Sant Llorenç de Munt. En quedar-se vídua Todesera esdevindrà Deodicada, al 991 dóna amb els seus germans: Borrell, prevere, Teudard. Miró, Quixol (dona), Fruiló (dona), Geribert i Adalbert a Sunifred, terra, cases, cort amb instal·lacions i vinya al Sobarbar, la meitat d’un hort amb arbres, rec i sots-rec a Jonqueres i la meitat d’una terra a Clapers.[5] Al 997 Riculf ven a Preciosa una vinya amb arbres a Togores, prop del riu Tort. La recordem perquè són poques les dones soles que veiem comprant.[6]

Una mostra de la importància de l’ús dels molins hidràulics són les transaccions econòmiques en torn d’aquest ús. En 1001 Ató empenyora a Borrell sacerdot i jutge quatre dies i quatre nits d’ús d’un molí situat a Jonqueres amb instrumental que pertany a dit molí amb el compromís de retornar-li els tres mancusos que li deu. Junt a Ató, signa la seva dona, Fruiló, que té potestat sobre el seu dècim (la dècima part dels bens que l’espòs donava a l’esposa en casar-se i de la que ella, d’acord amb la llei gòtica, podia disposar lliurement)[7].

Torrent de Colobrers, resclosa i cap de rec.

En 1003 Adilfia i els seus fills Cast, sacerdot, Domuç i Cusca venen al mateix Borrell tres dies i tres nits de l’ús d’un molí a Togores o Jonqueres que afronta amb el cacavo[8] d’Engúncia, femina al nord, la via que va “at domum Sant Vicenç (de Jonqueres) a l’est i el riu Ripoll al sud i a ponent[9].

El mateix any, Teudart (segurament el germà de Teudesera) i la seva dona Riquela venen a Sunifred i a la seva dona Guifreda terra i vinya a Togores. Guifreda esdevindrà Deovota al 1006, probablement ja vídua, la trobem, així anomenada, quan ven, amb la seva germana Bovet i a una altra dona, Eló, la meitat d’una terra amb cap-rec, sobre-rec i sots-rec i amb dos aglaners al terme de Terrassa prop del riu Mulnell[10] (a la Vall del Mujal a Sant Quirze). Una transacció en la que només actuen dones soles, un fet que no tornarem a veure durant molts segles de foscor.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, novembre, 2020

Fotografies de Ramon Solé

Als i a les que cuiden les fonts, les de la natura i les de la història.

[1] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, doc. 20

[2] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, n. 19, doc. 435.

[3] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera. Diplomataris, 8-10, vol II, doc. 36

[4] Puig i Ustrell, P., o.c., vol I, p. 192-193.

[5] Puig i Ustrell, P., o.c., vol II, docs. 39 i 75

[6] Ibídem, doc. 91

[7] Ibídem, doc. 104

[8] Part baixa del molí on hi ha el rodet que volteja amb la pressió que porta l’aigua.

[9] Puig i Ustrell, P., o.c., vol II, doc. 109

[10] Ibídem, docs. 108 i 119

Castellar del Vallés. Obres de les comunitats agràries del segle X.

Posted on 2020-10-22 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Les dones i la canalització de l’aigua a l’Edat Mitjana.

Sant Pere de Ullastre o de la cadireta. Ermita romànica junt al torrent de Colobrers i al riu Tort. El nom d’Ullastre (del llatí, oliveres) i el culte a Sant Pere ens donen idea de que hi hauria una antiga mansio romana. Foto: Ramon Solé.

En molts altres articles anteriors ens hem referit a les comunitats pageses que existien en les zones de l’entorn de Barcelona abans de l’obra de “repoblació” que, suposadament, van fer comtes, nobles, bisbes i abats. En realitat el que aquests potents van fer és reorganitzar cristianitzant o re-cristianitzant sota el poder més gran que tots ells exercien, amb aliances i disputes entre ells, per treure benefici de les activitats de subsistència d’aquestes comunitats d’homes i dones que s’agrupaven per fer obres, conservar aliments o recordar els seus morts. Elles surten als documents tant com ells, però els seus noms no han estat recollits, donar-les a conèixer és l’objectiu del nostre treball.

El monestir de Sant Llorenç de Munt, sobre la Mola exercia el seu domini sobre molts indrets de Castellar, fins que va passar a Sant Cugat. Foto: Ramon Solé

Una de les primeres referències documentals referents a Castellar és de 945 quan la Comtessa Riquilda de Tolosa (905-955), esposa del comte Sunyer I, dota el monestir femení de Sant Pere de les Puel·les[1] amb, entre d’altres propietats, terres i horts a Castellar i una “mena” (mina) de ferro que hi seria a prop del torrent de Fontscalents (28º), pron d’on trobem el topónim de les Fàbregues.

Pont entre Terrassa i Castellar on s’han trobat restes d’un rec picat en pedra. Foto: Ramon Solé.

Una mina era una concessió molt important, segons l’historiador Pierre Bonnassie, és l’única documentada a Catalunya d’aquest segle i la trobem en aquests inicis sota un monestir femení sobre els que els potents també posaren la vista i les mans quan van poder.

El que trobem als documents referma la idea de les comunitats agràries establertes en molts indrets de muntanya, junt a les lleres de rius i torrents, un fet constatat per l’arqueologia als llocs on s’han fet excavacions, com a Castellar del Vallés. L’arqueòleg Jordi Roig[2] ens diu que entre les troballes dels poblaments del segle X-XI es troben necròpolis amb tombes antropomorfes i restes de ceràmica al costat d’alguna església preromànica o capella funerària o d’una romànica posterior. Al jaciment de Castellar apareixen restes d’eines de ferro (per treballar el camp, pels molins o per filar i teixir, poc per lluir) d’estructures de combustible (forns) i de sitges per guardar el cereal (excavacions).

El torrent de Canyelles, un dels més importants de la zona, és citat al 947 quan Cardós i la seva esposa Edelbona donen a Eigó, femina, la quarta part d’unes cases amb instal·lacions i d’una terra amb arbres, font i hort al terme de Castellar, a Canyelles, a condició de posseir-ho els donadors i els seus pares mentre visquin[3]. Eigó és una dona potent que actua per sí mateixa, amb el seu nom propi; són moltes les dones que venen o “donen” soles o amb fills i filles o altres familiars, però encara són més difícil de trobar dones que compren o les que, com suggereix aquest document, estableixen, potser era una noble.

Els noms ens porten el record de la convivència entre cultures, com la “Vil·la d’Alí”, després San Martí de Can Massaguer, vinculat al “Castell de Terrassa” el 916, quan Recosind i la seva dona Fruilo venen a Gelmir un alou amb un nom que remet a comunitats musulmanes o mossàrabs.[4.1.]

Portada de una de les obres històriques editades amb el suport de l’Ajuntament de Castellar del Vallés.

El “Kastrum Kastellare” és anomenat al 957 quan Ansulf i la seva dona Rimulo donen un alou a Kastellar al monestir de Sant Llorenç de Munt, quedant-se ells en règim d’usdefruit.[4.2.]

Sant Esteve de Castellar. Foto: Viquipèdia.

El lloc de Matadepera és citat al 960 quan Ana ven la tercera part d’una terra, una vinya i una casa amb instal·lacions i arbres[5]. Les petites construccions eren de materials peribles com la fusta, per això ens han quedat poques restes, tot i que podien tenir parets de pedra i fang. També es feia construccions de pedra seca, com les que encara podem veure a Castellar. Sembla que als petits poblats alt-medievals hi havia habitacles a llocs diferents dels de producció i magatzematge.

En 961 Nevolenda dóna a l’església de Sant Miquel de Barcelona terra i vinya a Castellar. També en 961 els marmessors del testament de Barcelona, femina, donen a la Seu vinya i terra al Castell de Castellar al lloc de la Capellada (Sentmenat), junt a la vinya del monestir de Sant Cugat[6]. Amb aquests exemples ja veiem la notorietat del paper de les dones. Hem d’entendre aquestes “donacions” de dones, parelles o grups familiars com una manera de quedar sota la protecció d’un potent que potser així no els espoliarà o d’adquirir el dret de ser enterrat a sagrat.

Esglèsia del Puig de la Creu. Foto: viquipèdia

En 963 Sentemir i la seva dona Florídia venen a Baió i Todesera (un matrimoni que trobem realitzant diferents compres, potser en nom d’alguna institució) una terra al terme de Castellar, al lloc conegut com Miralles. En 979 és Maria qui ven al mateix matrimoni i lloc. Servusdei i la seva esposa Lívul donen a St. Llorenç de Munt en règim d’usdefruit, a Miralles.[7]

Algunes d’aquestes “donacions” del segle X ens remeten a les primitives esglésies preromàniques o capelles funeràries on es veu el rastre d’un primitiu paganisme a les troballes d’algunes excavacions arqueològiques, moltes de les quals, en ser absorbides per la institució eclesial reconeguda des de les instàncies de poder, van quedar abandonades.

Reproducció de 1941 de la talla romànica del segle XI de l’ermita de Santa Maria de les Arenes. A aquesta marededéu se li diu de la galledeta, perquè se li posava una galleda petita, potser per demanar l’aigua pels camps, potser com ofrena. Foto: viquipèdia.
Tant la marededéu com el nen duen la bola del món a la mà.

Sant Feliu del Racó o de Valrà s’anomena al 986 entre les possessions del monestir de Sant Cugat. Al 966 Constantí “Mascaró” i la seva esposa Preciosa venen terra a St. Llorenç Savall (de “ipsa vall”) al monestir de St. Llorenç de Munt, a una de les afrontacions es parla de St. Félix màrtir[8].

En el 982 Gotmar i la seva muller Lívul “Aurucia” permuten amb Sant Cugat terres junt al riu Ripoll per vinyes, a les afrontacions trobem a Ana, el monestir de Sant Pere de les Puel·les i la sèquia Monar[9] (de: “molinera”), una obra de pedra que neix a St. Feliu del Racó, corre paral·lela al riu Ripoll i mor a Ripollet. Hom creu que “en el seu origen no era una sola conducció d’aigua sinó un conjunt d’intervencions al llarg del temps, a mesura que s’hi anava construint nous molins i noves zones d’horta”.[10] Aquestes obres les feia el poble ras i en la seva construcció i rendibilitat intervenien tant ells com elles, al segle X, abans de que tot canviés amb el reforçament dels poders més grans.

Sèquia Monar. Castellar del Vallés. Foto: Ramon Solé.

Els molins hidràulics, que trobem àmpliament documentats entre aquestes comunitats amb una economia de subsistència, facilitaven la moltura de cereals. Aviat seran controlats pels senyors feudals (laics o eclesiàstics) generant excedents per a uns i fam per als altres.

Els cereals i les lleguminoses són els conreus mediterranis ancestrals junt a la vinya i la olivera. A aquesta base se li afegia alguns productes de regadiu com cols, cebes i alls, els fruits dels arbres fruiters i els dels boscos. També es conreava des d’antic el lli i el cànem.

Hom suposa que els molins alt medievals a Catalunya serien manuals rotatoris, més semblants als d’Irlanda i Escòcia que als grans molins centre europeus. Els investigadors Bolós i Hurtado expliquen: “Tenien un rodet horitzontal (…) i eren fets de fusta amb unes moles petites i planes (…). A l’alta edat mitjana, encara no hi havia ni gaires basses ni encara menys cups (pous); l’aigua es desviava del riu gràcies a una peixera (o resclosa de fusta), seguia per un petit rec i després lliscava per una canal inclinada damunt del rodet. En girar el rodet, giravoltava la mola volandera damunt de la fixa i triturava els grans. Malgrat llur aparent simplicitat, devia ésser difícil construir-los (…). Un aspecte important és que aquests molins sovint eren en mans de comunitats de pagesos (…). Al Vallés , per exemple, en molts indrets, trobem que es feia esment de terres situades a sota d’un rec, fet que vol dir que hom les devia regar. És molt notable la quantitat d’espais irrigats que hi havia al llarg de les ribes de rius com el Ripoll, el Congost o el Besós”[11].

Gorgs del riu Ripoll al seu pas per Castellar del Vallés. La força de l’aigua és l’eina fonamental per fer rodar els molins. Foto: Ramon Solé.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 22-10-2020.

Als que recullen, tros a tros, les històries locals sense obviar el paper de les dones.

[1] Cabré i Pairet, Montserrat, 1985. El monacat femení a la Barcelona de l’alta Edat Mitjana, s. X-XI. Tesis, UB, 2 Vol. II doc. 1 Arxiu Monestir Sant Pere de les Puel·les.

[2] Roig Buxó, J. “Asentamientos rurales y poblados tardoantiguos y altomedievales en Cataluña (siglos VI al X)”. 2009. Documentos de Arqueología e Historia (en línia).

[3] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 9, doc. 9

[4.1.] Pérez i Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre (segles X-XII) Fundació Noguera. Col. Diplomataris, vol. 14, n. 1

[4.2.] Miret i Sans, Joaquim. «Los noms personals y geogràfics de la encontrada de Terrassa en los segles X y XI». Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, [en línia], 1914, Vol. 7, Núm. 55, p. 385-07, https://www.raco.cat/index.php/BoletinRABL/article/view/201027.

[5] Puig i Ustrell, Pere (1995), o.c., doc. 22

[6] Feliu i Montfort, Gaspar, 1971.El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, docs. 25 i 26.

[7] Puig i Ustrell, Pere (1995), o.c., docs. 28, 55 i 53

[8] Ibídem doc. 32

[9] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. VI, MCCXXXIX

[10] DDAA, 2005. L’aigua a Castellar del Vallés. Una història a través de la hidràulica. Rev. Plaça Vella, n. 50 (en línia).

[11] Bolòs, Jordi i Hurtado, 2020. Poder, paisatge i societat a la Catalunya Carolíngia. Ed. R. Dalmau, col. Episodis de la història.

Històries des de Bellvitge.

Història medieval i actual de l'entorn de Barcelona.

Archivo de la etiqueta: Vallès Occidental

Del “Palau del Sultà” a la comanda dels Templers.

S. X-XIII a Palau-solità i Plegamans.

Sant Esteve de Castellar del Vallés, el que les pedres amaguen.

Els senyors de Santiga i la seva relació amb Provençana. El paper de les dones als segles X i XII.

L’ermita de Sant Vicenç del castell de Castellbisbal

El conjunt arqueològic de l’església vella de Sant Menna (Sentmenat del Vallés)

Sant Salvador de Polinyà: Bonfill Odesind i Sança, uns senyors feudals del segle XI amb molts matisos.

Sant Quirze del Vallés i la Serra de Galliners. Referències medievals.

Dones dels “Terrassa”. Jonqueres i Montalegre.

Arraona (Sabadell), segle X. Dones de Jonqueres i de Togores.

Castellar del Vallés. Obres de les comunitats agràries del segle X.