Conjunt acual de St. Pere i St. Pau de El Prat de Llobregat. AGC, 2022
En El Prat de Llobregat, part del territori de Provençana fins la seva separació en el segle XIII, quan el riu va canviar de curs deixant aïllat “l’illa de Banyols”, els senyors que dominaven eren l’església (amb els bisbats i els monestirs), els comtes i reis amb els seus vassalls i, a partir del segle XII, els cavallers al servei d’aquests poders laics i eclesials.
Al territori de El Prat veurem actuar unes quantes famílies descendents d’aquests cavallers o “milites”. Els Sant Joan, que van participar en la conquesta de Mallorca (ja trobem un “Pere de Sant Joan” en 1161 en Banyols i en la parròquia de Sta. Eulàlia de Provençana).[1]
Els Llobregat, família a la que pertanyia l’abadessa de St. Pere de les Puel·les, Guisla (1147, segona consagració del monestir benedictí femení), emparenten amb els Amell (un d’ells, cavaller templer i altres, posteriorment, de l’orde de la Mercè).
En aquests temps El Prat té una capella adossada al “mas de Sant Pau”. Barceló Vidal és el primer masover-ermità (1283) anomenat. L’ermita, que seria similar a la de Bellvitge, apareix esmentada, com a tal, en 1371 en el testament de Pere Viader (una altra família notable de El Prat). D’aquesta capella només queda una talla romànica de St. Pau, ja que va ser derruïda per una riuada en 1617.
La talla romànica de St. Pau de El Prat. AGC, 2022
En 1408 Pere Palau estableix a Arnau Viader en la torre “Llampada”, en Les Landes o “Llanes”. Esta torre (Esllampegada o Llampada) serà el preludi del far del Llobregat o “torre del cap del riu”, reedificada en el segle XVI per a protegir la població de pirates i corsaris.
En 1418 Bernat Gual sol·licita edificar una carnisseria al costat del seu mas Gual, al terme de Provençana. La carnisseria, amb uns amplis límits entre St. Boi, el riu i el mar, aglutinaria els ramats propis, donant origen al nucli de El Prat.[2]
La plena independència respecte de les parròquies de Provençana i de Sant Boi s’inicia en 1540 i s’aconsegueix en 1544 amb la confirmació d’una butlla papal i malgrat l’oposició d’altres nuclis com L’Hospitalet o St. Boi.[3]
Joan Amell, ciutadà barceloní, donà al rector i a la parròquia de El Prat, el 1556, dues mujades per a construir l’església, la casa del rector, l’hort i el cementiri.[4] L’ermita de St. Pau de El Prat restarà abandonada a la casa forta de “Cal Peixo Vell” (enderrocada en 1957), per on van passar, emparentats, els llinatges de El Prat (Amell, Llobregat i Sant Joan). El record d’aquest emblemàtic lloc resta en el parc del “Fondo del Peixo”, junt a l’Avinguda Canal i els finestrals gòtics de la que es coneixia com “La Torre Gran” als jardins de la Torre Muntades.
Eucalipto al parc del «Fondo del Peixo». AGC, 2022
El Delta, entre el riu i el mar, era una zona apreciada per a desembarcar, amagar-se i proveir-se d’aigua dolça, caça, sal i/o esclaus. Cal recordar que l’esclavatge perdurava, tant entre els musulmans com entre els cristians. Els corsaris turcs van prendre tretze hostatges a les festes de St. Pere i St. Pau de 1564.
Record del far i del Delta al «fondo del Peixo»,
A finals d’aquest any n’hi ha un intent de reedificar l’hospital i la capella de Sta. Càndida en el que ja és “la pobla” de l’Hospitalet, però el conveni, signat amb les beates de St. Francesc, no va prosperar.[5] Era el temps de la clausura obligada a les religioses i les comunitats més actives i obertes anaven desapareixent. En 1593 es resol edificar la nova església de St. Pere i Sant Pau.
Can Peixo Vell al llibre d’en J. Codina «La gent del fang».
Els antics cavallers van passant a ser masovers; els primers masos, la torre del far, amb alguna caseta pels soldats i un hostal pels obrers i vianants, la carnisseria (agrupament dels ramats), amb la que els locals es fan forts davant els propietaris barcelonins, serà el nucli de la nova parròquia, al voltant dels quals s’establiran els primers jornalers i menestrals. L’esclavitud es deixa de banda davant la mà d’obra francesa que arriba fugint de les guerres europees.
En 1613, l’església, encara inacabada ja té culte, en ella es reuneixen les primeres confraries locals, sota St. Pere i St. Pau, i els procedents de la immigració francesa, sota els sants metges St. Cosme i St. Damià. En 1678 ja té campanar i portal major, en ell es reuneix el nou consell de el Prat. A principis del segle XVIII l‘obra ja està consolidada. Va haver-hi un intent de refer la capella de St. Pau però no es va fer. La bella imatge romànica serà custodiada a Cal Ixo (masia dels masovers que cuidaren les propietats de l’antiga “Can Peixo Vell) i actualment es pot contemplar a l’església de St. Pere i St. Pau de El Prat.
L’esglèsia de St. Pere i St. Pau abans de 1936
Malauradament l’antiga església de St. Pere i St. Pau de El Prat vat ser incendiada, com tantes altres en 1936. En 1939 es projecta una nova de la que s’edifica la cripta, el campanar i la rectoria i, entre 1969 i 1971, es basteix el modern temple actual.
Als veïns i a les veïnes de El Prat de Llobregat que tants serveis ens va oferir especialment als primers habitants de Bellvitge i ens ofereix.
[1] Alturo i Perucho, Jesús (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Fundació Noguera (FN). Textos i documents, 8-10, n. 347.
[2] Codina, Jaume (1966) Delta del Llobregat. La gent del fang. El Prat: 965-1965. Montblanc
[3] Codina, J. (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. I, p. 284-288
[4] Codina, J. (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807) Vol. II, p. 18-20 i
[5] De Palma de Mallorca, Andreu, P. (1958). Prat de Llobregat (ensayo histórico). Ed. Facsímil de 2009. Ajuntament del Prat. Introducció de Joan i Josep Fernández Trabal, p. 399-404 i 431-436.
Edifici molí al Torrent Gornal de l’Hospitalet de Llobregat. AGC
1.L’Hospitalet pre-industrial. Mans entre fils, tints i fangs.
A L’Hospitalet, al segle XIX, trobem menció dels primers telers manuals de fusta al servei d’indústries tèxtils de Barcelona. Els propietaris teixidors que es mencionen són bàsicament homes, però probablement eren les dones les que hi treballaven, com es veu en aquest mural de la Riera de la Creu, prop del carrer Parral, on n’hi havia les “cases de Samada”. En 1846 encara n’hi havia 33 telers manuals, 25 eren els de Samada.
Mural a la Riera de la Creu que representa els telers de Samada a la Vila Vella. AGC
Així mateix, les puntaires, dones i nenes, treballaven a les cases en una economia totalment submergida, també al servei de fàbriques fora de L’Hospitalet. En 1853 el 20% de la població femenina de L’Hospitalet feia puntes de coixí. Algunes nenes ho feien a l’escola on la mestra les ensenyava complementant, amb els guanys de la venda, el seu migrat salari. Aquestes feines es concentren al sector de la Vila Vella, el nucli més proper a Cornellà, conegut actualment com a barri “Centre”.
Als “Prats d’Indianes” a la Marina, com “el prat vermell” a Port, on es tenyia de vermell, blanquejaven la roba al sol estenent-la sobre l’herba abans de ser tenyides i/o estampades. Seran el preludi de les primeres indústries auxiliars del tèxtil, elaborant algunes matèries primeres com tints o midons o preparant la roba. La continuïtat seran les fàbriques tèxtils que ocuparan un gran nombre de obreres, deixant les puntes de coixí com una feina residual.
El nom de l’escola «Prat de la Manta» de Sta. Eulàlia té, probablement, el seu orígen un dels Prats d’indianes de la zona
La principal activitat productiva de l’Hospitalet continuarà sent l’agricultura i ramaderia fins ben entrat el segle XX. Moltes de les primeres indústries es dedicaran a transformar els productes derivats d’aquestes activitats, com els fideus o les farines.
Altres indústries seran els forns de maons i rajoles (la fabricació pròpiament dita serà més tardana), les fassines (destil·leries), les dedicades al vidre o a la fusta i altres químiques com un molí de sofre o la de sabó dur (fent sosa a partir de la barrella que creixia als sorrals del Delta) que s’instal·len a Collblanc, encara despoblat, però ben comunicat per la carretera de Madrid.
A la zona deltaica es conreava i treballava el cànem, una feina que precisava un estancament d’aigua que comportava moltes malalties endèmiques i en la que encara es treballava manualment. En 1845 consten quatre espardenyers. [1]
2. Molins hidràulics i màquines de vapor. Les primeres obreres.
Molí i bassa de l’actual museu paperer de Capellades. Foto: Ramon Solé
1819: Inauguració del Canal de la Infanta. Els camps seran irrigats amb les seves sèquies, el que comportarà una agricultura intensiva molt fèrtil i amb més necessitat de fem i d’adob industrial.
1825… Els salts d’aigua del Canal seran aprofitats per molins fariners al carrer Alps (1824) del futur barri de St. Josep, al salt del Lleonart de la Riera Blanca (1835) i al de la Bordeta (1838) i per molins de tints, com el de campetx que s’importava de les “índies”.
Les fàbriques pròpiament tèxtils, posteriors, aniran combinant la força de l’aigua amb generadors de vapor.
L’Hospitalet té uns 2.000 habitants
1832: Primera fàbrica de vapor en España al carrer Tallers de Barcelona, la Bonaplata, coneguda com el “Vapor”, indústria tèxtil amb fundició per a fabricar i reparar maquinària tèxtil. En 1835 va ser incendiada. Es prohibirà la instal·lació dins la ciutat emmurallada i la industrialització s’expandirà pel que abans eren pobles com St. Andreu o Sarrià i cap a ciutats properes com L’Hospitalet. El personal obrer serà molt vigilat.
1840: Millora de les comunicacions per carretera. Generalització de l’ús del carro, augment de bèsties de tiratge i de fem per l’agricultura. Tot es mou amb un precari equilibri que trontollava, com la mateixa societat. Els adobs, endemés de per les feines del camp, també s’utilitzen per adobar pells, tot era encara molt manual.
1844: Es menciona una primera bòbila (fabricació de materials de construcció i ceràmiques) a l’Hospitalet, on es fabriquen maons.
Bòbila residual al parc de les Planes a L’Hospitalet de Llobregat. AGC
1853: La Aprestadora Española, fàbrica de blanqueig, tenyit i aprest del cotó, s’instal·la a un antic Prat de blanqueig, el “Prat dels maons” (el nom de maó podria indicar un tipus de tint propi de Balears, Casas, 1985: 14). En 1858 disposen de dos màquines de vapor, hi treballen 29 homes, 2 dones, 11 nens i 3 nenes. En 1862 treballen 90 persones.
Aquesta empresa marxa aviat, però a les seves dependències s’instal·len altres indústries subsidiàries del tèxtil i el nom d’Aprestadora quedarà en un carrer que serà l’inici del nucli del barri de Santa Eulàlia, encara amb masies disseminades.
1854: A Sants, el “Vapor Nou” o “la España Industrial” dona feina a 1.500 persones, la seva població es multiplica ràpidament.
1855: Comença a funcionar el molí paperer del Torrent Gornal. Antoni Ferrer, nascut a Súria, però procedent de Carme (Anoia) i veí de Barcelona, adquirí un terreny amb un salt d’aigua al Torrent Gornal en 1852. Ferrer, que ja tenia una fàbrica tèxtil a Papiol, comparteix també la explotació d’un molí fariner a Molins de Rei. El molí és l’edifici més alt del moment.
L’edifici molí és seu, actualment, del centre d’estudis de l’Hospitalet. AGC.
1858: L’Hospitalet té prop de 3.000 habitants. A Barcelona s’aprova el pla d’eixampla que s’inicia enderrocant muralles i culminarà, a finals d’aquest segle XIX, annexionant-se els municipis que la envolten.
L’Hospitalet informa a Capitania que té sis fàbriques on hi treballen 105 homes, 17 dones, 25 nens i 10 nenes; probablement les dones eren més. N’hi ha una fàbrica de teixits pintats, “Torres i Vilaseca”, amb 16 homes, 4 dones, 6 nens i 4 nenes. Al molí paperer, en 1861, treballen 16 homes i 12 dones. Les jornades eren de 14 hores, les feines, manuals.
1862: Pau Ferrer i Mora, fill d’Antoni i nascut, com els seus germans, a Carme, es fa càrrec del molí, on hi viuen diverses famílies procedents de poblacions properes, però amb la mort prematura d’en Pau en 1865 i les incerteses que les pèrdues familiars provoquen, deixen el lloc i se’n tornen a la població d’origen o marxen a Sants on esperarien trobar millors feines. Probablement, el orígens de Carme, una població amb tradició paperera, eren els de la mare, que queda a l’ombra, sent, probablement qui comptava amb la xarxa de relacions a l’Anoia i Alt Penedés (Gelida).
Molí de Carme junt a la riera. AGC.
Inicis del barri de Sant Josep, autèntic centre territorial de la ciutat, a partir de la zona industrial que neix entre indústries tèxtils, metal·lúrgiques, bòbiles i habitatges d’obrers d’una sola planta.
1877: L’Hospitalet es descrit així al cens de la província de Barcelona:
“… Tiene 3.643 habitantes, escuelas… fábricas de abonos artificiales, de harinas, de hilados, de lana y algodón, de productos refractarios, de tejas y ladrillos; posadas, tiendas de comestibles y café…” [2]
3. Canvi de segle, embranzida industrial. Dones propietàries.
1882: Una filla de Pau Ferrer, Leonor i el seu marit, Andreu Basté, descendent de la societat, “Sucesores de Andrés Basté”, inicien una fàbrica de filats i teixits de cotó, ampliant la propietat del molí. Aprofiten el salt del molí afegint un generador de vapor o caldera.[3]
La dona aporta el patrimoni, però és l’home qui el gestiona amb el seu nom.
1884: L’excés de pressió d’una caldera de la filatura de cotó de Martí Rodés causa un mort i un ferit. La fàbrica continua fins 1890.
1893: Inauguració del nou edifici de maó vist i tres plantes de Can Basté (preludi del Tecla Sala) al que queda annexionat l’antic molí, que serà destinat a tallers de fusteria, mecànic, d’electricitat, pintura i filatura.
Pont que comunica l’antic molí amb el nou edifici del Tecla Sala, biblioteca central de L’Hospitalet i centre de cultura i d’art. AGC.
En 1897 treballen 90 homes i 390 dones. En 1900 La fàbrica Basté participa en la Exposició Universal de París, on se la descriu com una “societat protectora dels treballadors”, guanyant una medalla de plata. En 1901 a la fàbrica ja n’hi havia sis-centes làmpades.
1900: L’Hospitalet té prop de 5.000 habitants. Mor a Barcelona Pau Sans i Guitart, enginyer industrial, especialista en màquines de vapor, poeta i polític nascut a L’Hospitalet el 1836.
1903: Fàbrica Godó i Trias, dedicada a la fabricació de sacs, a Sta. Eulàlia, tocant a la Gran Via (prop de l’actual barri de El Gornal).
1905: Can Trinxet “Unió Industrial Algodonera”, fàbrica dedicada a filats i teixits de cotó, a la carretera de Sta. Eulàlia. En 1923 hi treballen 1.115 homes i 1.078 dones.
1907: Sederia Can Vilumara
1911: L’Ajuntament de L’Hospitalet instal·la l’enllumenat elèctric substituint el de gas. L’electricitat, com l’aigua corrent o la cuina de gas substituint la llenya o el carbó, no es generalitza a les cases fins dècades després.
1913: Tecla Sala i Miralpeix (Roda de Ter, 1886 – L’Hospitalet de Llobregat, 1973) compra l’edifici de Can Basté. Tot i que la fàbrica serà gestionada pel seu marit i pels seus fills, cal destacar que ella no perd el nom ni la participació en les grans decisions, com a propietària.
1918: Al terme hi ha 12 bòbiles. L’Hospitalet és considerada «la bòbila de Barcelona».
El conjunt de fàbriques de maons de Cosme Toda on actualment s’edifiquen nous habitatges. AAGC
1923: El barri de Sta. Eulàlia concentra diverses indústries: Foneries, d’adobs, tèxtils… aprofitant l’excedent de mà d’obra de barris barcelonins propers, com Sants.
1929: El Metro arriba a Sta. Eulàlia
1930: 37.650 habitants. Arribaren més de 20.000 persones, principalment de Murcia i Almeria que habitaren especialment els barris de Collblanc-Terrassa, Santa Eulàlia i Centre. L’ocupació principal es repartia així:
Tèxtil: 3.585 persones
Construcció: 1.140 persones
Bòbiles: 445 persones
Metal·lúrgia: 638 persones
Treballadores de la Tecla Sala, 1945. Foto: Centre de l’estudis de L’Hospitalet.
Amb aquestes breus pinzellades de L’Hospitalet hem volgut ressaltar les figures de les dones que, en aquest període del pas de la pre-industrialització a la plena industrialització, van ser totalment relegades, sent realment un equip humà de primera magnitud a les llars, als camps o a les fàbriques i les primeres en incorporar els canvis a les seves llars.
Un estudi interessant seria el de les reivindicacions de les obreres que patiren, com en tots els àmbits de vida, el masclisme imperant tant per part d’encarregats que les controlaven com a les mateixes organitzacions sindicals.
El carrer Parral actualment, on n’hi havien les cases de Samada.
A les que estudien i expliquen la història sense oblidar el paper de les dones.
[1] Les dades sobre la història de L’Hospitalet i les seves indústries són de diverses publicacions de la ciutat, especialment les de Joan Casas: (1985). La formació de la indústria a l’Hospitalet del s. XIX. CEL’H i (1986). L’Hospitalet de Llobregat, un passeig per la historia. Ajuntament de l’Hospitalet.
[2] Voltes Bou, Pedro (1977) Población y economía del Hospitalet pre-industrial. El barón de Maldá, cronista de la transición a la ciudad contemporánea. Museu d’Història de la Ciutat, p. 73.
[3] La informació del molí paperer i la fàbrica tèxtil de Can Basté s’ha extret bàsicament del llibre de Natalia Piernas, Manuel Dominguez et al. (2023) Filant cultura. Història del conjunt industrial del Molí paperer, Can Basté i Tecla Sala. Centre d’Estudis de l’Hospitalet, Col. Recerques / Retrats 11. També d’un article previ de Marta del Planell (2014).
Aiguamolls de la Sala prop del riu Llobregat a Sallent
El pla del Bages és una amplia zona que s’estén per les conques baixes del Llobregat i el Cardener abans que aquests rius es trobin a Castellgalí, prop del monument funerari romà de la torre del Breny.
Una zona ben irrigada per la sèquia de Manresa, que des de Balsareny baixa cap al parc de l’Agulla de Manresa, i pel mateix riu Llobregat, dues conduccions d’aigua (una humana i l’altra natural) que a Sallent es bifurquen.
Vistes des del castell de Sallent
La sèquia, una obra d’enginyeria del segle XIV, té un recorregut d’uns 26 km, però només ha de salvar un desnivell d’uns 10 m., el que s’aconsegueix amb diferents aqüeductes i soterrant les aigües en alguns trams.
Aqüeducte de Conangle, obra del segle XIV
L’aqüeducte del Conangle, antic com la sèquia, al sud de Balsareny i al nord de Sallent, mostra aquesta desviació del canal respecte del riu, deixant la colònia de Vilafruns (Balsareny) a l’est, on la sèquia encara corria paral·lela al riu.
La torre d’en Roca (Sallent, prop aqüeducte Conangle) i al fons Vilafruns (Balsareny)
Fins la colònia minera de la Botjosa encara no es desvien molt, passant tots dos cursos per la mateixa població de Sallent, on queda un record de la sèquia prop del fortí de la Rampinya, un barri que es mobilitza demanant que no es permeti l’ampliació de la pedrera propera de La Plana.
Record de la sèquia al barri de la Rampinya de Sallent
La sèquia, cap el oest, salvava el torrent de Soldevila amb l’aqüeducte del Vilar, per damunt de les mines de potassa, una explotació minera de principis del segle XX, l’única d’aquest tipus que perviu a l’Estat.
Aqüeducte Vilar a Sallent
A la banda del riu trobem la fàbrica del Guix, una explotació minera des del segle XIV, amb el seu canal i la seva resclosa. El riu segueix el seu curs cap a Cabrianes, però abans, a un polígon industrial, trobem una masia: “l’Illa”, documentada des del segle XII i que probablement es va bastir sobre una vila romana.
Canal i «casa» o fàbrica del guix
Des de la Botjosa, petit reducte de l’antiga colònia obrera de les mines de potassa, prop del poblat ibèric del Cogulló, la sèquia segueix el seu camí passant per una ermita de probable origen romànic: Sta. Magdalena de Bell-lloc, on trobem les restes del malaurat “roure gros” i podem fer un bonic passeig vora alguns trams de la sèquia.
La Sèquia a Sallent, al fons Sta. Magdalena de Bell·lloc i la muntanya de sal
A l’alçada d’aquest emplaçament, però a la banda del riu trobarem els espais de la Corbatera i els aiguamolls de la Sala. Les aigües del riu, en una zona plana com aquesta, són aprofitades bàsicament per usos industrials, com l’alimentació d’una central elèctrica, però al mateix temps han permès la formació d’una zona humida (aiguamolls de la Sala) molt important per a la migració de les aus, mentre que a la banda esquerra del riu les aigües freàtiques han format la bassa de la Corbatera.
Resclosa i canal del Llobregat a Sallent
El torrent de la Sala irriga la zona que duu aquest nom, un ampli espai molt important per la fauna i la vegetació. A la banda de ponent continua el seu curs la sèquia, plàcidament, malgrat les moltes amenaces que pateixen les seves aigües.
La sèquia als plans de la Sala
Abans de deixar que la sèquia continuï cap a Sta. Anna de Claret a Santpedor (Sant Pere d’Or) on trobarem la casa del sequiaire i l’aqüeducte del riu d’Or, ens podem acostar a una altra ermita: St. Ponç, documentada des del segle XII i adossada al mas Coll, des d’on podem veure aquestes planúries tant històriques com ben aprofitades i, per sobre de tot, dignes de conservar.
Plans de la Sala i Montserrat al fons des de l’ermita de St. Ponç
Deixarem la sèquia seguint el seu curs envers Manresa i el riu cap a Monistrol.
Fotos de Ramon Solé y de la autora.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 17-01-2024
Als i a les que procuren apaivagar la set no contaminant les aigües
Castillo de los Castellvell, señores feudales de la zona que rodea Montserrat
En un artículo anterior nos referimos al “montserratí”[1] o área que rodea Montserrat con municipios de diferentes comarcas que están vinculados a esta formación rocosa, sea geográfica, histórica o culturalmente.
Es algo que comprobamos sobre el terreno con la observación des de diferentes posiciones de la silueta “serrada” de esta montaña emblemática que, aunque pudiéramos considerarla una unidad, siempre estuvo dividida, al menos desde que tenemos documentación (alrededor del año 1000).
La zona central de Cataluña: Bages,sur de Osona y del Berguedà, quedó separada de la Gòtia tras la revuelta antifranca (826-827) protagonizada por Aissó y Guillem con el apoyo de tropas sarracenas, partidarios de Berà. Bernat de Septimània, esposo de Duoda y conde de Barcelona entre los años 826 y 832 sofocó la rebelión ganando prebendas con ello, aunque posteriormente sería destituido por intrigas de la corte. Recuperaría su título y sus bienes entre 835 y el 844, cuando moriría decapitado por traición.
Torrota de Vacarisses
La zona estuvo fuera del dominio franco ya que tras la muerte de Ludovico Pío el Imperio queda fragmentado entre sus tres hijos, reinando finalmente Carlos el Calvo (-877) en Occitania. Su conquista representará la posibilidad de ampliar las fronteras hacia el Penedès y hacia La Segarra-Urgel.
Es un área donde abundan los topónimos de origen árabe, como el de “guardia” o “guardiola” (torre de defensa) o el de “cirera”, que significa “luminaria” y señala a las torres de vigilancia y comunicación que encontramos en la cima de montículos, también denominados faros o talayas, un sistema de señales muy necesario en una población tan dispersa.
El castillo de Sacama y la iglesia de St. Pere a Olesa de Montserrat
La arqueología y la toponimia dan muestras de la continuidad de los hábitats, así como de los nuevos establecimientos que progresivamente irán buscando zonas bien irrigadas (como las que responden al topónimo “Palau”[2] de origen musulmán) y comunicadas, dejando atrás aquellos montículos de difícil acceso y fácil vigilancia donde se instalaban castillos y torres.
En las vías que rodean Montserrat, siguiendo los cursos del Llobregat y el Anoia, encontramos fortificaciones desde donde se podría vigilar y controlar el comercio y los impuestos. El mismo fin que tenían los romanos cuando utilizaron la fuerza de los esclavos para construir caminos.
Castellolí, en l’Anoia, un puesto importante de vigilancia y defensa.
Entrado ya el siglo XI encontramos mayor presencia de iglesias que responden a la nueva organización en parroquias y “sagreras”, aunque hay algunas ermitas muy antiguas (alrededor siglo V) que apuntan a una vida monástica con la que se implantó el primer cristianismo que aquí nos llegó desde Oriente a través del norte de África.
De algunas de estas edificaciones sólo quedan sus ruinas o sus nombres (ya que fueron muy transformadas). Veremos algunos ejemplos.
En el norte de Montserrat tenemos castillos como el de Castellbell (feudales que dominaron la zona), el de Castellet (St. Vicenç) o el de Castellgalí, con nombres que ya indican la función de sus orígenes.
Murallas de los restos del castillo de Castellgalí
Entre 889-890 los reyes francos dieron los derechos fiscales de Manresa al obispo de St. Pere de Vic que cederá en 925 al monasterio de Ripoll los diezmos de St. Pere de Vilamarics (“villa Milech” o “Mèlik”) construida sobre una villa romana entre St. Vicente de Castellet, Castellbell y Marganell. Aquí vemos como una propiedad de probable origen musulmán se convierte en una iglesia.
Restos de la iglesia de St. Pere de Vilamarics o «vila Mèlik»
En 951 el papa confirma al monasterio de Ripoll las propiedades de Manresa con sus monesteriolos. Pese a que ya eran pequeños cenobios, Ripoll las tendrá como simples propiedades agrarias. El monasterio de Sta. Cecília (Marganell), más antiguo que el de Montserrat, recibe más donaciones de los fieles.Cesáreo (-981), primer abad reconocido, compró el 942 a su tía Druda y a su primo, Ansulf, por diez onzas de oro, un alodio en el castillo de Marro, más adelante representará uno de los tres intentos de independencia respecto del arzobispado de Narbona. Los litigios entre el abad Oliba de Ripoll y Sta. Cecília por el control de la montaña de Montserrat fueron frecuentes, lo que parece responder a diferencias entre el norte carolingio y estas áreas con mayor presencia musulmana e hispano-goda en las que se dieron intentos de entendimiento (como el “adopcionismo” que promulgaba Félix de Urgel) que serían cercenados.
El castillo de “Marro”, junto con el de Otger, citado junto a una capilla de Sta. Magdalena en un documento de 1042, son algunos de los primeros mencionados y de los cuales sólo sobrevive el de la Guardia de Collbató que, como el de Bonifacio o de la Guardia del Bruc (del que sólo quedan ruinas junto a los restos de la ermita de “St. Pau Vell”) quedó bajo el obispado y los vizcondes de Barcelona, con sus propios litigios.
Castell de «Guàrdia» de Collbató, uno de los que aún perduran, bajo la mitra de Barcelona
En esta zona sur (la parte norte del Baix Llobregat) encontramos numerosas fortificaciones como el castillo de Sacama (Olesa, con la capilla de St. Pere), los de Espadas y Esparraguera, citados ambos en 985 cuando son entregados a St. Pere de Vic, el de St. Jaume de Castellví de Rosanes (los poderosos feudales de la zona), el de Rosanes en Martorell (así denominado por las arcillas rojizas del Llobregat) o el de Abrera o “Voltrerà” (que significa “cerca del agua”).
Montserrat des del castillo de Rosanes de los poderosos Castellví. Foto: Martí Porterias
Ya en el Alt Penedès, tenemos el de Gelida y en l’Anoia otros varios como el Castell de Cabrera (d’Anoia), el de Masquefa (junto a la capilla de St. Pere), el de Castellolí y, más alejados, los de Piera o el de Ódena. Es en esta zona, cerca de las vías desde las que se amplían las fronteras, donde encontraremos un mayor número de fortificaciones que merecen un estudio propio.
Cisterna d’aigua excavada a la roca i vistes del cingles de Tavertet des de St. Feliuet i del riu Ter
El parc natural de les Guilleries-Savassona es troba entre les cingles de Tavertet, tancant el curs del riu Ter, la vall de Sau i els contraforts més occidentals del massís de les Guilleries.
Al pla i turó de Savassona (Tavérnoles), per damunt de la plana de Vic, trobem grans roques de gres despreses a causa de la erosió, sobre les que s’han fet algunes investigacions que sovint es barregen amb fantasioses llegendes.
Un dels grans blocs de pedra
El conjunt arqueològic de Savassona dona mostra la continuïtat d’habitats entre diferents civilitzacions des del neolític fins l’edat mitjana. Un fet històric que podem contemplar fent volar una mica la imaginació però sense oblidar les necessitats vitals, fonament de gran part de les accions humanes.
Havent observat de lluny el castell-casa forta de Savassona, una finca privada que compta amb una ermita romànica, St. Pere de Savassona, ens dirigim cap a St. Feliuet, també romànica i bastida sobre roca dalt del turó.
Castell de Savassona amb la seva capelleta i ermita de St. Pere de Savassona
El primer que observem són algunes lloses de l’antic camí medieval amb les roques que el custodien (algunes d’elles amb marques que no sabem interpretar) i amb els marges de pedra seca que humilment ha posat la pagesia de tot temps per a poder conrear les feixes que forma aquest relleu.
Camí medieval, on ja trobem roques gravades i marges de pedra seca
El camí ens parla del treball humà amb les seves dificultats i enginys.
Arribem a una esplanada i ja divisem la primera gran roca anomenada “el Dau” on s’han trobat sitges amb restes de ceràmica i de fauna que han permès classificar els materials entre els segles II i VI aC (Edat de Metalls – Ibèric) i fa pensar que la part inferior de la roca seria utilitzada com habitatge.
El gran bloc de pedra anomenat «el Dau»
No és l’únic gran bloc de pedra, però sí el més gran. En moltes d’aquestes grans roques trobem petits forats que ha fet l’aigua i que servirien, així mateix, per recollir-la. Aquestes roques mostren la necessitat de refugi i d’aigua.
A l’esplanada trobem algunes de les pedres analitzades i batejades que han estat picades per la mà humana que ha gravat en elles, en èpoques més llunyanes o més properes, símbols culturals que remeten al desig i les pors. Uns gravats que mouen la nostra curiositat, inici de tot pensament.
Esplanada on es troben la majoria de roques i rocam de St. Feliuet a dalt
Al mig de l’esplanada trobem una bassa i alguns recipients aprofitats per recollir aigua (un tronc buidat, un antic safareig…) que permeten sobreviure la fauna. Un espai apte per portar ramats i per acollir animalons silvestres.
Aquí trobem dues pedres amb nom. La més llunyana, la “de l’home o del nen” té una figura humana gravada, creus i algunes cavitats amb recs, donant compte, de nou, de les reutilitzacions d’espais i objectes. Al mig, l’anomenada “de les bruixes” amb un munt de creus i figures simbòliques gravades que, igualment, van des del neolític fins el període medieval.
Figura humana gravada a la «pedra de l’home»
Tot i que trobem un munt de llegendes i explicacions dels rituals de les anomenades “bruixes”, només tenim documentat que en aquest lloc el baró de Savassona, descendent dels vescomtes de Cabrera-Osona, va fer assassinar, al segle XVII, a la forca, a tretze dones de Viladrau acusades de bruixeria,[1] com passava amb altres moltes que van patir aquest feminicidi tan cruel com injust.
L’anomenada «pedra de les bruixes»
De nou ens trobem amb historietes semblants davant de la “pedra del sacrifici”, amb unes canaletes i el que sembla una cisterna per recollir l’aigua sobre les que molt s’ha especulat. L’únic cert és que es va utilitzar per fer enterraments al Neolític, ja que s’han trobat dos sepulcres de fosa i restes de ceràmica. És probable que també s’hagués utilitzat com habitatge.
L’anomenada «pedra del sacrifici» amb una cisterna que deuria recollir l’aigua
Des d’aquest racó, amb altres roques que semblen llocs on es podria compartir àpats, feines i refugi, enfilem per una graonada documentada al segle XI, com les capelles de St. Pere i St. Feliuet de Savassona.
Graonada medieval de St. Feliuet
Dalt del turó trobem, al voltant de l’ermita, tres cisternes-basses excavades a les roques que recullen aigua de pluja i donen de beure als petits animalons. La més gran la veiem només deixar la graonada, junt a l’ermita. A dalt del turó trobem una cisterna excavada a la roca, amb uns recs i algunes tombes antropomorfes, pròpies de la Edat Mitjana. Des d’aquí podem observar el riu Ter i les impressionants cingleres de Tavertet. A la banda del migdia una altra cisterna i un petit racó per contemplar Les Guilleries.
Un racò per contemplar el paisatge dalt de les roques aprofitades per recollir aigua
El recorregut per aquest paratge, un autèntic museu al aire lliure, ens permet prendre contacte amb els nostres passats, amb les necessitats biològiques i existencials de l’ésser humà en contacte amb la natura.
Les dues capelles medievals indiquen una la hospitalitat (St. Pere, noms que remeten a les antigues villae romanes, a peu de camí) i l’altre, bastida damunt la roca i amb aquest nom martirial, a la vida eremítica.
Per acabar volem recordar que l’ermita de St. Feliuet de Savassona, va ser reparada en 1962 pel Centre Excursionista de Vic. Cal agrair el que grups com aquests feien en aquells temps foscos del franquisme per tal de mantenir viva la nostra aigua cultural (edificis, camins, llengües…)
L’ermita de St. Feliuet de Savassona sobre el rocam que ens parla de la vida de les nostres avantpassades i des d’on podem albirar la natura que ens envolta
El voltant de Montserrat, anomenat «montserratí», abasta diferents comarques, com el Bages, El Baix Llobregat o l’Anoia. Potser si la distribució comarcal tingués més consideració al relleu, seria més comprensible.
Marganell
Al nord del massís, Marganell, amb Sta. Cecilia i Monistrol, amb Sta. Maria, ambdós al Bages, són els nuclis més emblemàtics i propers.
Camí de St. Pere de Vilamarics (segle X) entre Monistrol i Castellbell
Però el Bages, al sector més proper al riu Llobregat, té altres pobles que poden ser considerats com a part del «montserratí», com Castellbell i el Vilar,
St. Vicenç de Castellet
o Castellgalí
Vacarisses, al Vallés Occidental, formaria part d’aquesta comarca natural,
Vacarisses
però Terrassa, entre Montserrat i la Mola, també forma part dels seus voltants.
Montserrat des del mirador de «Vista alegre» de Terrassa
Al Sud, sempre prop del Llobregat, tenim els municipis de la part nord del Baix Llobregat, com:
Collbató, la població més propera al Sud
I altres com Esparraguera, Olesa o Abrera fins arribar a Martorell, on el Llobregat recull les aigües de l’Anoia.
El Llobregat a Martorell amb Montserrat al fons.
El curs del riu Anoia obre una via de comunicació envers el Penedès i La Segarra, lloc de frontera als segles X-XII. El nucli més proper és El Bruc, però tindria altres poblacions com Masquefa, Hostalets de Pierola, Castellolí o Cabrera d’Anoia.
El nucli més proper de la comarca de la Anoia és El Bruc
L’àrea d’influència arriba fins el Alt Penedès, a poblacions com St. Llorenç d’Hortons
o Gelida
En tots aquests nuclis de població s’instal·laren castells o torres de guaita i defensa en ser llocs de frontera (un altre dia ho il·lustrarem).
Des del Pla del Penedès
I des de l’Anoia, enfilant de nou al nord per la vessant de ponent, ens tornem a trobar a la comarca del Bages, amb municipis com Castellfollit del Boix, Sallent, Súria…
Sallent (Pla de la Sala)
i d’altres de la nova comarca del Moianès
Moià
Fins i tot des de prop del mar podem veure Montserrat
Serralada litoral, Vallromanes
I també des de casa, enfilant-nos una mica més amunt dels gratacels que malauradament proliferen a l’Hospitalet de Llobregat.
Des d’un pis elevat de Bellvitge
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 28-02.2024
Als que estimen i cuiden la natura i el paisatge.
(Fotos de l’autora i d’en Ramon Solé fetes entre 2021 i 2024)
Tot i que l’església parroquial de El Prat es posés, al segle XVI, sota l’advocació de St. Pere i St. Pau seguint la tradició de l’ermita de St. Pau, adossada a un mas fins que les riuades se l’emportaren, l’arribada d’immigració francesa que fugia de les guerres europees de religió i els episodis de pesta van arreplegar una gran part de la població sota els sants Cosme i Damià, metges i màrtirs venerats des del segle IV en la tradició cristiana d’Orient.
Les crisis endèmiques de febre i paludisme pròpies d’aquesta zona deltaica provoca que St. Cosme i St. Damià siguin considerats co-patrons de El Prat junt a St. Pere y St. Pau des de la creació de la mateixa parròquia de El Prat. Les festes de St. Cosme, a finals de setembre, arreplegaven més gent que les de St. Pere i St. Pau, ja que a finals de juny el pagesos solen tenir més feina, així que a mitjans del segle XIX es va optar per donar-les com les oficials. Així doncs, podem pensar que la figura dels Sants metges era la més popular entre les classes més pobres, com St. Roc a Provençana, més en temps de pandèmies i per a grups forans i/o marginats que potser tenien més necessitat d’expressar les seves devocions i súpliques.
Els dos gegants que recorda St. Cosme i St. Damià i que acull el temple van ser presentats i beneïts el 26-9-2019, durant les festes patronals de El Prat, poc abans de la nova pandèmia del segle XXI.
Al carrer del riu Llobregat, davant el Parc Nou de El Prat, molt a prop de l’aeroport i del mateix Delta, s’alça l’església d St. Cosme i St. Damià de el Prat, ubicada al barri de St. Cosme, un barri obrer format i re-format en els anys 60 i 80.
La parròquia, com tantes altres ubicades als barris obrers dels voltants de Barcelona (el barri de St. Cosme es va crear en 1967), va acollir als anys 70 diferents reivindicacions obreres i veïnals.[1]
En aquest segle XXI, el rector Lluis Portabella (Barcelona, 1936), un dels guanyadors del premi Ciutat del Prat 2018 per la seva tasca integradora i la seva implicació en la vida social i cultural del barri Sant Cosme, ha procurat dignificar aquesta església funcional guarnint-la amb obres escultòriques i pictòriques d’artistes locals.
El campanar que podem observar davant de l’església va ser forjat en ferro i acer per l’escultor Josep Plandiura (Taradell, 1943) i la seva ajudanta Marta Chinchilla. Consta de tres cossos allargats i recaragolats que s’entrellacen a dalt.[2] L’obra es va inaugurar el 5 de maig de 2012. Planduria també va fer les portes d’accés al temple. El campanar està connectat a un rellotge que toca les hores i avisa d’alguns esdeveniments, però només durant el dia, respectant el descans de la nit. La campana més petita era de l’antiga església i infants la solien tocar per entrar al pati.
Els vitralls de la façana van ser projectats pel dibuixant, pintor i escultor Josep Ricart Garriga (Vic, 1946) i manufacturats en col·laboració amb el taller de vidre Grau Montserrat al 2007 (Xavier Grau). Són catorze figures de l’antic i del nou Testament.[3] Grau Montserrat ja havia projectat i realitzat altres obres a la parròquia de St. Cosme, com el vitrall de la Capella del Santíssim.
El mateix 2007 Grau Montserrat va salvar, restaurar i adequar uns vitralls realitzats l’any 1968 per Vitralls Bonet per a l’antiga Parròquia Catòlica Alemanya Sant Albert Magne de Barcelona seguint el projecte original del pintor alemany Henryk Skudlik.[4] Aquests vitralls s’han adaptat als finestrals laterals de la nau. El 2009 Skudlik va dissenyar noves peces per completar el conjunt. El títol general de l’obra “vitralls apocalíptics” fan referència al patiment humà generat a la segona guerra mundial. El conjunt ha quedat representat amb “l’església patidora” i “l’església triomfant”, com a símbol d’esperança per la humanitat.[5]
La Pietat de l’altar major i el retaule del martiri que la envolta (en referència als sants Pere, Pau, Cosme i Damià) són obra del mateix Josep Ricart.[6] La pica baptismal, inaugurada el 2015, va ser obra del mateix Josep i de Sergi Ricard.
La parròquia de St. Cosme disposa d’un columbari on es depositen cendres dels difunts del barri, aquest espai va ser inaugurat i beneït el 2018, en el 50 aniversari del temple.
Aquesta església acull també imatges que les confraries fan servir a les processons, com la “borriquita”.
Amb aquestes obres d’art modern i popular la parròquia de St. Cosme ha assolit el que el seu mossèn pretenia, una dignitat que evoca la de patiment dels homes i dones empobrits i emmalaltits injustament per les circumstàncies de la vida.
El Parc Nou de El Prat, a tocar d’aquesta església que albira el futur sense renunciar a la tradició, ens dona oxigen per continuar la tasca de dignificar la vida.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 17-2-2024
A les dones i homes que dignifiquen la vida al seu voltant
La vila, les murelles i algunes torres (Ananà i dels Frares al final) des de la pujada al castell-fortalessa, on queden les restes medievals.
A la confluència del riu Tordera amb la riera d’Arbúcies, sobre un cingle de pedra basàltica (formada per un volcà, com els de la Garrotxa) es va bastir el castell, les torres de guàrdia i les muralles de la vila d’Hostalric.
Encara que té dues àrees ben definides: el castell-fortalesa i la vila, s’ha de veure tot com un conjunt, amb les torres que el flanquegen i els portals d’entrades i sortides.
Torre i portal de Barcelona, al camí ral que comunicava Barcelona i Girona
La història del “castell d’Hostalric” o de la població emmurallada te diferents moments històrics, dels que en queden algunes restes i la documentació de la que rescatem alguns noms de dones i el seu paper, sovint obviat.
Mafalda Pulla-Calabria, comtesa de Barcelona (s. XI)
El primer cop que trobem Hostalric a la documentació és el 1106 quan Guerau Ponç II (vescomte de Cabrera entre 1106 i 1131) jura fidelitat als comte Berenguer III, fill de Mafalda de Pulla-Calàbria (1060-1111)[1], per les fortaleses de Blanes, Argimon (Sta. Coloma de Farnés) i Cabrera (Collsacabra, entre Osona, la Garrotxa i la Selva), tal com havia fet el seu pare. Ponç I (-1105) anys enrere. Ponç II es compromet amb aquest document a no bastir cap castell a Hostalric, on segons consta al document n’hi havia un hostal anomenat “Quota”, potser així el comte s’assegurava el seu domini. Uns mesos després el mateix Ponç II, que es defineix com a fill de Letgarda de Tost (-1094), amb la seva dona Elvira, estableixen a la suda de Balaguer.[2]
La font dels gegants, amb el comte R. Berenguer II i la seva dona Mafalda de Pulla-Calabria.
D’aquests dos documents ja podem extreure alguns aspectes importants per l’estudi del paper de les dones, com són:
Els juraments de fidelitat, i sovint la filiació, es fan en nom de la mare, la única figura segura sobre la que es pot jurar.
A la Edat Mitjana les dones són reconegudes, trobem esment dels seus noms i no només el seu rol familiar com es farà al temps del gòtic.
Els nombrosos béns que van adquirir els Cabrera venen de les seves aliances amb comtes i reis i de la participació a les batalles (com podia ser el cas de Balaguer), però també de les aliances matrimonials que els fan augmentar i afermear. És el que anirem veient ara.
El vescomtat de Cabrera té els seus orígens en els comtes de Girona, concretament en Amat de Montsorniu (-1035), la seva filla, Ermessenda de Montsorniu (-1057), casà amb Guerau de Cabrera (-1050). El matrimoni fundà el monestir de St. Salvador de Breda, prop del castell de Montsorniu, ambdós edificis seran els centres neuràlgics dels Cabrera.[3]
El seu fill, Ponç I de Cabrera adquirí de la seva dona, Letgarda de Tost, el vescomtat d’Àger (La Noguera, Urgell) que passarà al seu fill Ponç II que esdevindrà vescomte de Cabrera i d’Àger. Veiem, així, com als béns de Girona i Osona se’ls afegeixen els d’Urgell, degut a les aliances matrimonials i a les aportacions de les dones. A Urgell augmentaran amb les de Marquesa, filla del comte Ermengol VII i casada el 1194 amb un altre descendent de la nissaga, Ponç III de Cabrera (-1205). El seu fill Guerau IV (-1229) va entrar en litigis amb la seva cosina Aurembiaix d’Urgell (-1231). les disputes fan que a vegades les propitats es perdin, tot i que els hereus les poden recuperan amb noves alliances.
Sta. Maria de Hostalric de origen romànico.
Amb aquests exemples veiem que, si bé l’hereu duu el nom i l’escut de la casa familiar i manté el lloc d’origen, algunes filles, a les que es dota per guanyar aliances amb cavallers que defensaran les propietats, transmeten un patrimoni no menys important que passarà al marit sempre que no s’hagi establert alguna clàusula restrictiva al respecte.
Fent-se el comte de Barcelona amb Girona i Osona, els vescomtes adquiriran un poder massa gran que provocarà més lluites internes que les pròpies de la conquesta i farà que els béns adquirits, com també la vida, es perdin en algunes ocasions.
Aviat finalitza els temps del comtes. Els reis provocaran guerres tant o més cruentes que les dels senyors feudals. Així entenem que la següent notícia rellevant d’Hostalric sigui de 1242 quan el rei Jaume I atorga privilegis per establir un mercat a Hostalric que quedarà en mans dels Cabrera.
Mural que recorda els privilegis que Jaume I va donar a la vila d’Hostalric que controlaran els Srs. de Cabrera.
Durant el segle XIII s’abandonen moltes estructures defensives que s’havien situat als turons, canviant-les per les noves viles on s’estableixen els menestrals i creix el comerç. És el que passa a Hostalric, una ciutat que s’emmuralla al segle XIV amb la pedra basàltica de color negrós de la colina. Els Cabrera, sota la corona catalana –encara- establiran la seu judicial i administrativa a Hostalric, un lloc a peu de camí ral (Via Augusta amb els romans) entre Girona i Barcelona, l’anomenat camí de França on en temps pretèrits hi havia hagut, justament, un hostal. No trigaran en fer-se amb la corona espanyola, però aquesta ja és una història en la que no entrarem.
Les murales i les principals torres, més o menys reconstruïdes són del segle XIV, quan s’organitzen els mercats a les viles.
De l’antic castell de la època de prosperitat pels senyors de Cabrera i per Hostalric només queden les restes de dues torres rodones en el camí que puja al castell-fortalesa, bastit, derruït i reconstruït amb les guerres que assolaren Catalunya a partir del segle XV.
La més antiga i alta de les que es conserven (s. XIII) està separada del conjunt (“torre albarrana”). Era una torre defensiva a l’entrada de la vila, posteriorment coneguda com “dels frares”. Tenia una cisterna a la part alta, espai pels soldats al mig i un magatzem per munició i intendència a la part baixa.
Torre «dels frares», una de les més grans i millor consevades de Catalunya.
Altres torres del mateix temps de les muralles (algunes reconstruïdes posteriorment) són la de Barcelona, al costat del portal del mateix nom que donava accés al camí ral; la torre Ararà, la més vistosa ja que acaba en matacans en lloc de merlets, utilitzada com a presó o la de la plaça dels Bous on n’hi havia la plaça dels bestiar, una altra entrada junt a la de les hortes (la millor conservada) i la de les vinyes.
Entre els trams de les muralles n’hi ha altres torres que duen el nom de les cases a les que estaven adossades. La que es diu “Cabrera” estava junt a l’hospital. Els hospitals-hostals medievals realitzaven una tasca important, necessària i lucrativa en aquestes viles comercials.
Deixem el castell que es basteix a època moderna per les visites turístiques, ja que està molt ben conservat i explicat. D’èpoques antigues és més el que no-sabem que el que sabem, en tot cas com sempre, volem tenir present el paper de les dones.
El castell-fortalessa d’Hostalric, centre de nombroses batalles des del segle XVI
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 7-12-2023, fotos de l’autora,
Als veïns i veïnes d’Hostalric que conseven i transmeten la seva història.
[1] Albertí, Elisenda (2018). Dames, reines, abadesses. Divuit personalitats femenines a la Catalunya medieval. Albertí ed., p. 31-36
[2] Feliu, G. i Salrach, J. M. (dir.) (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelonade Ramon Borrell a Ramon Berenguer I, n. 364 i 366
[3] Mallorquí, Elois (2004) “Els vescomtes de Cabrera, senyors de les Guilleries fins el mar” Revista de Girona.
Inici del «camí de Gaudí» amb el banc batejat com «sinofós«.
La Colònia Güell, a Sta. Coloma de Cervelló, però més a prop de St. Boi, és un recinte industrial que s’ha conservat prou bé gràcies a que no s’ha modificat gaire la seva estructura urbana.
Encara queda una part de la superfície agrícola i natural que la envoltava, amb alguns camps de conreu a un extrem (fi del carrer Monturiol, prop de la casa on va néixer el poeta Joaquim Folguera, 1893-1919) i pinars prop de la cripta i de les antigues escoles i casa “del mestre”.
Plataners davant de Can Soler de la Torre
Passejar per la colònia Güell resulta molt agradable per la bellesa del seu conjunt arquitectònic i artístic en mig d’aquest ambient mig rural i històric, tot i que ens sobta que, entre els seus carrers, monuments i edificis, només l’antic convent de les monges recorda la presència activa de les dones.
Les carmelites es van fer càrrec dels infants de les treballadores i dels malalts, sent la primera escola del conjunt. El seu edifici, avui casal d’avis, és un dels més senzills i austers.
Antic convent-dispensari i escola de les monges, avui casal d’avis
Eusebi Güell (1846-1918), propietari de la masia i pedrís de Can Soler de la Torre que el seu pare Joan Güell (1800-1872), havia comprat el 1860, impulsà el 1890 la creació del conjunt industrial i d’habitatge amb notable component artístic, gràcies a la immensa fortuna acaparada per l’indià Joan Güell. Eusebi dotà la colònia d’avantatges socials com la cooperativa de consum, l’escolarització i l’assistència mèdica, sent, endemés, un mecenes de l’art.
Antiga cooperativa de consum, avui oficina d’informació
Aquest model paternalista d’empresari era el millor que es podia donar en aquella època convulsa i opressiva que ancorava les seves arrels en el colonialisme i la tirania i provocà les revolucions obreres i les guerres de principis del segle XX.
Ho portem a la memòria mentre caminem per l’anomenat “camí de Gaudí”.
Pl. Isidre Grañé, sindicalista afussellat el 1939, sota el camí de Gaudí
Un camí que va des de la fonda, a l’entrada a la fàbrica, fins l’anomenada “cripta” que en realitat va ser una església inacabada de Gaudí. El camí va seguint el curs d’un torrent que baixa des del bosc que hi ha a l’entrada més propera a la torre Salvana (anomenat de Joaquim Folguera, poeta nascut en aquest indret), fins el Llobregat.
És un bonic sender que fan servir els veïns i les veïnes de la colònia.
Entrada a la colònia Güell prop de la Torre Salvana d’origen medieval
Encara que dugui el nom de Gaudí, aquest no el devia utilitzar massa, ja que va abandonar aviat el projecte inicial, com feia amb molts altres, donat l’augment de costos que implicaven les grans edificacions que imaginava. Tot i així, la Colònia Güell es va enllestir gràcies al treball d’altres arquitectes i de molts artesans, mestres d’obra i treballadors.
El camí de Gaudí amb obres de pedra fetes amb la técnica del trencadís
És aquesta obra més humil, però que segueix les petjades del gran arquitecte, la que trobem en aquest camí, entre les tanques sinuoses de pedra, els embornals (sumideros) fets amb composicions de pedra i la volta del petit pont del torrent sota les escales d’inici.
Pont sobre el torrent que segueix el camí de Gaudí
Al principi-final n’hi ha un banc que s’ha batejat como “sinofós” per l’expressió “si no fos per…” típica de la gent gran, donat que és utilitzat especialment pels jubilats.
Recinte industrial de la colònia Güell
Però jo penso en les obreres que entraven en la fàbrica encara a fosques i feien els seus torns i sortien fatigades i de nou a fosques i corrien contentes a casa a seguir amb les feines de la cura i de l’estalvi a la llar, rentant, cosint o teixint. I li posaria a aquest banc el del “alletament”. Potser les àvies o les minyones portarien aquí els nadons que encara havien de ser alletats, potser les mares sortirien un moment de la fàbrica per donar el pit i jo els hi diria, amb la meva millor veu, a cau d’orella, a dins d’aquell cargol en el que potser el gran no es va fixar mai, un dels poemes del neguit del jove i malalt, Joaquim Folguera, com aquest de “hora del sol”:
“… Després una profunda fadiga ens ha vingut;
llavors la donzella, cansada, s’ha assegut
i ha pres un bell infant sobre la falda càlida
i li posava un bes damunt la cara pàl·lida…”
Camps de conreu davant la casa on va néixer el poeta Joaquim Folguera
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 30-11-23
A les obreres i als poetes que les veuen i pensen.
La font de les monges de St. Fost en la actualitat, AGC, 2023
En Ramon Solé ja va parlar del record d’aquesta font que formava part d’un bell indret on la gent s’aplegava per ballar sardanes o passar una bona estona. La font estava ben cuidada prop d’un restaurant que avui en dia està ruïnós[1]
La font de les monges prop del restaurant. Postal antiga, arxiu rasola.
El nom de “les monges” es fa popularment en record de la comunitat femenina que va habitar a la Conreria, a la Serralada litoral entre St. Fost i Tiana. Dones que es feien càrrec de les parròquies de St. Cebrià de Cabanyes, St. Fost (que va absorbir St. Cebrià) i Sta. Maria de Martorelles. Fets històrics tan abandonats com la mateixa font que les recorda.
Per recuperar la història del que han fet les dones haurem de tornar al principi, quan només hi havia la terra i els seus éssers. La Serra Marina és plena de grans rocs de pedra de temps prehistòrics dels que s’en sap molt poc, com la roca foradada a Vallromanes o la «roca d’en Toni» (dolmen de Can Boquet) a Vilassar de Dalt.
Roca foradada a Vallromanes, a la Serralada Marina. AGC, 2023
Uns turons suaus amb restes que serien aprofitades per les noves poblacions que s’agrupaven en indrets arrecerats, sempre prop de l’aigua, de les que només en queden els noms, ja que habitaven en cabanyes (d’aquí St. Cebrià de Cabanyes), on bastien alguna torre de vigilància i reconstruïen petits llocs de culte, on enterraven els morts, cuidats molt sovint per dones.
Tombes medievals a Vilassar, prop de la «roca d’en Toni» i de l’ermita de St. Salvador de Can Boquet, on hi hagueren Deodonades al segle XIV. AGC, 2023.
Aquest seria el cas de St. Fost de Campsentelles, nom que prové d’un camp anomenat “Campus Sentigis” que el prevere Godregildo donà a St. Cugat el 967, noms d’origen got abundats en la documentació del segle X. Els també abundants noms de les dones aniran minvant des de la segona meitat del segle XI fins pràcticament desaparèixer de la història al segle XV, quan les dones són recloses al claustre o a la llar.
En 1199 trobem associades les parròquies de St. Cebrià de Cabanyes i Sta. Perpètua de Mogoda en una donació que fa una mare, Ponceta, a la seva filla Guillema del mas de Mogoda, que aquesta donarà al seu marit.[2]
El molí de la Moguda va passar a la Cartoixa de Montalegre. AGC, 2022
Els béns patrimonials que passen de pares a fills, oblidant les genealogies maternes, han passat abans, molt sovint, de les dones als marits. Aquest és el cas de la primera casa de Montalegre on n’hi havia un monestir femení, del que tenim constància en 1247 quan Graua de Campsentelles i el seu marit, Ferrer de Vilanova, confirmen a la seva priora les seves possessions.[3] Fets tan obviats com la nostra font.
Cert és que, com a explicació del nom de “font de les monges”, es recorda que el 1250 Arnau de Gurb consagrà l’altar de Santa Maria de Montalegre deixant una comunitat femenina encarregada de la parròquia de Sant Cebrià de Cabanyes, moment en que n’hi havia dotze germanes amb la seva priora, Guilleuma i que en 1265 el bisbe les posà la comunitat sota la Regla de Sant Agustí, que permetia harmonitzar la vida contemplativa amb el servei actiu a hospitals, ermites o parròquies, però no es diu que aquella comunitat femenina dels segles XII-XIII eren Deodonades (beguines en Europa), comunitats no-reglades de dones que atenien malalts, es dedicaven l’educació, principalment de les nenes i ensenyaven el evangeli en llengua vernacular, vivint amb senzillesa i austeritat.
Cal dir que el concili de 1215 prohibí la fundació de noves ordes femenines i frenà la proliferació de les branques religioses admeses. Moltes dones troben la manera de continuar la seva tasca en aquests espais lliures.
El pou de la font de les dones, tan oblidat com la seva presència a la història. AGC, 2023
En explicar la història de la Conreria es passa sovint “de puntetes” per la figura de Ponç de Gualba (-1334), el bisbe reformador que va acabar amb la majoria d’aquestes comunitats de dones lliures, ben formades, actives i contemplatives alhora, que feien seva la ètica de l’evangeli. Els béns que elles administraven en benefici propi i de les comunitats de pagesos, passaran a les mans dels rectors i/o dels clergues beneficiaris dels altars, perdent bona part del que afavoria el “bé comú”, per això quan ja no queda res del pas de les dones, el poble encara les recorda amb el nom (com St. Joan de Ter, que va passar a ser conegut com St. Joan de les abadesses quan aquestes van ser expulsades per la força).
El 1319 hi va haver un conflicte amb aquest bisbe, llavors encarregat de les obres de la Catedral de Barcelona, per les rendes del monestir i la priora Blanca Desgatell (-1400) optà per vendre la Conreria el 1362 als canonges de Santa Eulàlia de Barcelona que ho van traspassar a uns preveres ermitans, passant més tard a l’administració de l’Hospital de la Santa Creu, de qui ho va adquirir la Cartoixa de Vallparadís a la que es va afegir la de St. Pol de Mar. És a dir, van marxar a Barcelona forçades per les circumstàncies.
La Cartoixa de Montalegre sota la Conreria. Foto: Ramon Solé.
La Cartoixa de Montalegre tindrà aviat la casa forta de Campsentelles, adquirint en 1434, de la Pia Almoina de Barcelona, la baronia de Moguda i el castell de Cabanyes que incloïa la jurisdicció feudal, propietats i rendes a Sta. Perpètua, St. Fost o Martorelles, entre d’altres, enriquint-se i expandint-se posteriorment.[4]
A les agustines de Montalegre se’ls hi van afegir el 1438 les Deodonades de l’ermita de Santa Magdalena i Santa Margarida de Castellbisbal (de la que no queda més que unes poques restes al “turó de la capella”, Can Ribot) i el 1466, la de Sant Joan de l’Erm de St. Just Desvern (Can Cuiàs, de la que no en queda rastre). Aquests traspassos es fan amb resistències, el que vol dir que eren decisions que feien obligades, si volien subsistir.
És una història que hem explicat en un article anterior: “Es negaren a ser recloses, les agustines de Montalegre”[5], de la que ens continuem fent ressò donat que és un bon exemple d’una misogínia sistèmica que necessitarà molts esforços per ser reduïda a la nostra societat. Les canongesses agustines, com explicàvem a l’article anterior, no acceptaren la clausura imposada pel concili de Trento (1545-1563) ja que, com elles al·legaven, no estava en les seves constitucions, dedicant-se a l’espiritualitat que es viu al servei actiu.
Casa de la misericòrdia al carrer Elisabets de Barcelona. Algunes dones s’aplegaran com «Elisabetines», inspirades en Isabel de Hungría i sota protecció laica continuen la seva tasca. AGC
La parròquia de Montalegre de Barcelona és actualment regida per una entitat catòlica que no reconeix l’espoli i assetjament sistemàtic que van patir aquestes comunitats de dones. Ens queda una petita imatge de pedra a una fornícula del carrer Montalegre junt a l’antiga Casa de la Caritat i, com no, la “font de les monges”, bastida en 1869, quan la Conreria era un hotel-restaurant, un patrimoni que el grup ecologista “La xopera” de St. Fost de Campsentelles intenta protegir i restaurar. Tot el nostre reconeixement i suport.
La font de les monges sota la Conreria, un patrimoni a restaurar tant com la història de les dones.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 10-11-2023
A les organitzacions que cuiden i reparen el nostre patrimoni.
Als feminismes que també procuren cuidar i reparar.
Històries des de Bellvitge. 