En El Prat de Llobregat, part del territori de Provençana fins la seva separació en el segle XIII, quan el riu va canviar de curs deixant aïllat “l’illa de Banyols”, els senyors que dominaven eren l’església (amb els bisbats i els monestirs), els comtes i reis amb els seus vassalls i, a partir del segle XII, els cavallers al servei d’aquests poders laics i eclesials.

Al territori de El Prat veurem actuar unes quantes famílies descendents d’aquests cavallers o “milites”. Els Sant Joan, que van participar en la conquesta de Mallorca (ja trobem un “Pere de Sant Joan” en 1161 en Banyols i en la parròquia de Sta. Eulàlia de Provençana).[1]

Els Llobregat, família a la que pertanyia l’abadessa de St. Pere de les Puel·les, Guisla (1147, segona consagració del monestir benedictí femení), emparenten amb els Amell (un d’ells, cavaller templer i altres, posteriorment, de l’orde de la Mercè).

En aquests temps El Prat té una capella adossada al “mas de Sant Pau”. Barceló Vidal és el primer masover-ermità (1283) anomenat.  L’ermita, que seria similar a la de Bellvitge, apareix esmentada, com a tal, en 1371 en el testament de Pere Viader (una altra família notable de El Prat). D’aquesta capella només queda una talla romànica de St. Pau, ja que va ser derruïda per una riuada en 1617.

En 1408 Pere Palau estableix a Arnau Viader en la torre “Llampada”, en Les Landes o “Llanes”. Esta torre (Esllampegada o Llampada) serà el preludi del far del Llobregat o “torre del cap del riu”, reedificada en el segle XVI per a protegir la població de pirates i corsaris.

En 1418 Bernat Gual sol·licita edificar una carnisseria al costat del seu mas Gual, al terme de Provençana. La carnisseria, amb uns amplis límits entre St. Boi, el riu i el mar, aglutinaria els ramats propis, donant origen al nucli de El Prat.[2]

La plena independència respecte de les parròquies de Provençana i de Sant Boi s’inicia en 1540 i s’aconsegueix en 1544 amb la confirmació d’una butlla papal i malgrat l’oposició d’altres nuclis com L’Hospitalet o St. Boi.[3]

Joan Amell, ciutadà barceloní, donà al rector i a la parròquia de El Prat, el 1556, dues mujades per a construir l’església, la casa del rector, l’hort i el cementiri.[4] L’ermita de St. Pau de El Prat restarà abandonada a la casa forta de “Cal Peixo Vell” (enderrocada en 1957), per on van passar, emparentats, els llinatges de El Prat (Amell, Llobregat i Sant Joan). El record d’aquest emblemàtic lloc resta en el parc del “Fondo del Peixo”, junt a l’Avinguda Canal i els finestrals gòtics de la que es coneixia com “La Torre Gran” als jardins de la Torre Muntades.

El Delta, entre el riu i el mar, era una zona apreciada per a desembarcar, amagar-se i proveir-se d’aigua dolça, caça, sal i/o esclaus. Cal recordar que l’esclavatge perdurava, tant entre els musulmans com entre els cristians. Els corsaris turcs van prendre tretze hostatges a les festes de St. Pere i St. Pau de 1564.

A finals d’aquest any n’hi ha un intent de reedificar l’hospital i la capella de Sta. Càndida en el que ja és “la pobla” de l’Hospitalet, però el conveni, signat amb les beates de St. Francesc, no va prosperar.[5] Era el temps de la clausura obligada a les religioses i les comunitats més actives i obertes anaven desapareixent. En 1593 es resol edificar la nova església de St. Pere i Sant Pau.

Els antics cavallers van passant a ser masovers; els primers masos, la torre del far, amb alguna caseta pels soldats i un hostal pels obrers i vianants, la carnisseria (agrupament dels ramats), amb la que els locals es fan forts davant  els propietaris barcelonins, serà el nucli de la nova parròquia, al voltant dels quals s’establiran els primers jornalers i menestrals. L’esclavitud es deixa de banda davant la mà d’obra francesa que arriba fugint de les guerres europees.

En 1613, l’església, encara inacabada ja té culte, en ella es reuneixen les primeres confraries locals, sota St. Pere i St. Pau, i els procedents de la immigració francesa, sota  els sants metges St. Cosme i St. Damià. En 1678  ja té campanar i portal major, en ell es reuneix el nou consell de el Prat. A principis del segle XVIII l‘obra ja està consolidada. Va haver-hi un intent de refer la capella de St. Pau però no es va fer. La bella imatge romànica serà custodiada a Cal Ixo (masia dels masovers que cuidaren les propietats de l’antiga “Can Peixo Vell) i actualment es pot contemplar a l’església de St. Pere i St. Pau de El Prat.

Malauradament l’antiga església de St. Pere i St. Pau de El Prat vat ser incendiada, com tantes altres en 1936. En 1939 es projecta una nova de la que s’edifica la cripta, el campanar i la rectoria i, entre 1969 i 1971, es basteix el modern temple actual.

Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 2-04-2024

Als veïns i a les veïnes de El Prat de Llobregat que tants serveis ens va oferir especialment als primers habitants de Bellvitge i ens ofereix.

---

[1] Alturo i Perucho, Jesús (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Fundació Noguera (FN). Textos i documents, 8-10, n. 347.

[2] Codina, Jaume (1966) Delta del Llobregat. La gent del fang. El Prat: 965-1965. Montblanc

[3] Codina, J. (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. I, p. 284-288

[4] Codina, J. (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807) Vol. II, p. 18-20 i

Madurell, J. M.  (1977) Fulls Històrics de l’Hospitalet de Llobregat. Notes documentals d’arxiu. Ajuntament de l’Hospitalet, doc. 13.

[5] De Palma de Mallorca, Andreu, P. (1958). Prat de Llobregat (ensayo histórico). Ed. Facsímil de 2009. Ajuntament del Prat. Introducció de Joan i Josep Fernández Trabal, p. 399-404 i 431-436.