Cisterna d’aigua excavada a la roca i vistes del cingles de Tavertet des de St. Feliuet i del riu Ter
El parc natural de les Guilleries-Savassona es troba entre les cingles de Tavertet, tancant el curs del riu Ter, la vall de Sau i els contraforts més occidentals del massís de les Guilleries.
Al pla i turó de Savassona (Tavérnoles), per damunt de la plana de Vic, trobem grans roques de gres despreses a causa de la erosió, sobre les que s’han fet algunes investigacions que sovint es barregen amb fantasioses llegendes.
Un dels grans blocs de pedra
El conjunt arqueològic de Savassona dona mostra la continuïtat d’habitats entre diferents civilitzacions des del neolític fins l’edat mitjana. Un fet històric que podem contemplar fent volar una mica la imaginació però sense oblidar les necessitats vitals, fonament de gran part de les accions humanes.
Havent observat de lluny el castell-casa forta de Savassona, una finca privada que compta amb una ermita romànica, St. Pere de Savassona, ens dirigim cap a St. Feliuet, també romànica i bastida sobre roca dalt del turó.
Castell de Savassona amb la seva capelleta i ermita de St. Pere de Savassona
El primer que observem són algunes lloses de l’antic camí medieval amb les roques que el custodien (algunes d’elles amb marques que no sabem interpretar) i amb els marges de pedra seca que humilment ha posat la pagesia de tot temps per a poder conrear les feixes que forma aquest relleu.
Camí medieval, on ja trobem roques gravades i marges de pedra seca
El camí ens parla del treball humà amb les seves dificultats i enginys.
Arribem a una esplanada i ja divisem la primera gran roca anomenada “el Dau” on s’han trobat sitges amb restes de ceràmica i de fauna que han permès classificar els materials entre els segles II i VI aC (Edat de Metalls – Ibèric) i fa pensar que la part inferior de la roca seria utilitzada com habitatge.
El gran bloc de pedra anomenat «el Dau»
No és l’únic gran bloc de pedra, però sí el més gran. En moltes d’aquestes grans roques trobem petits forats que ha fet l’aigua i que servirien, així mateix, per recollir-la. Aquestes roques mostren la necessitat de refugi i d’aigua.
A l’esplanada trobem algunes de les pedres analitzades i batejades que han estat picades per la mà humana que ha gravat en elles, en èpoques més llunyanes o més properes, símbols culturals que remeten al desig i les pors. Uns gravats que mouen la nostra curiositat, inici de tot pensament.
Esplanada on es troben la majoria de roques i rocam de St. Feliuet a dalt
Al mig de l’esplanada trobem una bassa i alguns recipients aprofitats per recollir aigua (un tronc buidat, un antic safareig…) que permeten sobreviure la fauna. Un espai apte per portar ramats i per acollir animalons silvestres.
Aquí trobem dues pedres amb nom. La més llunyana, la “de l’home o del nen” té una figura humana gravada, creus i algunes cavitats amb recs, donant compte, de nou, de les reutilitzacions d’espais i objectes. Al mig, l’anomenada “de les bruixes” amb un munt de creus i figures simbòliques gravades que, igualment, van des del neolític fins el període medieval.
Figura humana gravada a la «pedra de l’home»
Tot i que trobem un munt de llegendes i explicacions dels rituals de les anomenades “bruixes”, només tenim documentat que en aquest lloc el baró de Savassona, descendent dels vescomtes de Cabrera-Osona, va fer assassinar, al segle XVII, a la forca, a tretze dones de Viladrau acusades de bruixeria,[1] com passava amb altres moltes que van patir aquest feminicidi tan cruel com injust.
L’anomenada «pedra de les bruixes»
De nou ens trobem amb historietes semblants davant de la “pedra del sacrifici”, amb unes canaletes i el que sembla una cisterna per recollir l’aigua sobre les que molt s’ha especulat. L’únic cert és que es va utilitzar per fer enterraments al Neolític, ja que s’han trobat dos sepulcres de fosa i restes de ceràmica. És probable que també s’hagués utilitzat com habitatge.
L’anomenada «pedra del sacrifici» amb una cisterna que deuria recollir l’aigua
Des d’aquest racó, amb altres roques que semblen llocs on es podria compartir àpats, feines i refugi, enfilem per una graonada documentada al segle XI, com les capelles de St. Pere i St. Feliuet de Savassona.
Graonada medieval de St. Feliuet
Dalt del turó trobem, al voltant de l’ermita, tres cisternes-basses excavades a les roques que recullen aigua de pluja i donen de beure als petits animalons. La més gran la veiem només deixar la graonada, junt a l’ermita. A dalt del turó trobem una cisterna excavada a la roca, amb uns recs i algunes tombes antropomorfes, pròpies de la Edat Mitjana. Des d’aquí podem observar el riu Ter i les impressionants cingleres de Tavertet. A la banda del migdia una altra cisterna i un petit racó per contemplar Les Guilleries.
Un racò per contemplar el paisatge dalt de les roques aprofitades per recollir aigua
El recorregut per aquest paratge, un autèntic museu al aire lliure, ens permet prendre contacte amb els nostres passats, amb les necessitats biològiques i existencials de l’ésser humà en contacte amb la natura.
Les dues capelles medievals indiquen una la hospitalitat (St. Pere, noms que remeten a les antigues villae romanes, a peu de camí) i l’altre, bastida damunt la roca i amb aquest nom martirial, a la vida eremítica.
Per acabar volem recordar que l’ermita de St. Feliuet de Savassona, va ser reparada en 1962 pel Centre Excursionista de Vic. Cal agrair el que grups com aquests feien en aquells temps foscos del franquisme per tal de mantenir viva la nostra aigua cultural (edificis, camins, llengües…)
L’ermita de St. Feliuet de Savassona sobre el rocam que ens parla de la vida de les nostres avantpassades i des d’on podem albirar la natura que ens envolta
Montserrat des de Sta. Cecília al nord del massís. AGC, 2021
Les capelles i ermites properes a la basílica de Sta. Maria es troben a banda i banda del torrent “Mala” o de Sta. Maria. La regió sud és coneguda com a Tebes i la banda nord, Tebaida, noms que remeten al primitiu monaquisme que va néixer a Egipte.
La basílica-monestir de Montserrat. Foto: Dani Ortí, 2023
La majoria es bastiren a partir del segle XV, en coves i balmes de difícil accés. La més propera al monestir és la de Sta. Anna (de 1498), en podem veure les runes on s’estan fent excavacions. És prop del “camí de totes les ermites” que, des del monestir, pel “pas dels francesos”, duia a la més llunyana habitada, St. Jeroni. Sta. Anna era la parròquia dels ermitans, a la seva plaça baixaven diumenges i festius a celebrar, si no es feia missa solemne a Sta. María.
Sta. Anna, runes, excavacions i obres. Dani Ortí, 2023
Prop de St. Jeroni n’hi havia una ermita anomenada “Sta. Maria la més alta o del Tabor”. St. Jeroni va ser edificat o restaurat al segle XVI i reconstruït el 1891. Aquí n’hi havia el pou de glaç que conservava la neu pel monestir. Fins aquí arribava l’aeri durant el segle XX.
St. Jeroni. Dani Ortí, 2023
Les ermites tenien diverses estances, oratoris propers dedicats als pelegrins i altres construccions com cisternes i horts. Dues van ser utilitzades com a lloc de repòs, la de la Sta. Creu i Sta. Helena (mencionada el 1408 i reedificada el 1965) i la de St. Benet, ambdues a Tebaida, prop del monestir.
St. Benet tenia un altar dedicat a Sta. Escolàstica, els dos germans fundadors benedictins. L’actual capella és de 1927 i està adossada a l’antiga de 1536, de la que només queda una paret i la cisterna.
St. Benet, a un costat, una gran roca i a l’altre, el que queda de l’antiga capella, un mur, les escales i la cisterna. Dani Ortí, 2023
Les mencions més antigues esglésies de Montserrat són dels segles X-XI. Aquestes apareixen vinculades als castells de terme i es situaven en llocs més accesibles, prop dels camins. Montserrat va suposar una enorme fita de l’avanç comtal des d’Osona-Manresa envers les terres del Penedès i la manera d’assegurar el seu domini era mitjançant l’església que organitzava les parròquies des dels monestirs i les Canòniques.
Entre el 889-890 els reis francs donen els drets fiscals de Manresa a St. Pere de Vic. El 925 el bisbe de Vic cedeix al monestir de Ripoll els delmes de St. Pere de Vilamarics (“Vila Milech”), bastida sobre un emplaçament romà entre St. Vicenç de Castellet, Castellbell i Marganell, de la que només queden unes restes.
Marganell, AGC, 2022
En 933 els Comtes Sunyer i Riquilda de Tolosa donen al monestir de Ripoll les esglésies de Sta. Maria, St. Iscle, St. Martí i St. Pere, les primeres “al cim”, al lloc on es bastirà la basílica, i les dues últimes al peu de la muntanya. Tot i ser petits cenobis, Ripoll les tindria com a simples propietats agràries. La capella de St. Iscle i Sta. Victòria, sants venerats a la Hispània visigòtica, va ser reconstruïda i es troba dins del jardí dels monjos. De St. Martí es desconeix l’emplaçament i el de St. Pere és confús, sembla que seria el de.St. Pere de Monistrol, però no s’ha trobat l’emplaçament. L’any 951 el papa confirma al monestir de Ripoll las propietats de Manresa “amb els seus monistrols i les seves pertinences”.[1]
St. Iscle i Sta. Victòria, postal antiga, arxiu Rasola.
El monestir de Sta. Cecília, més antic que el de Montserrat (documentat en una donació del 900), va ser dotat en 945 pels mateixos Comtes Sunyer i Riquilda i fins la mort d’aquesta, el 956 (igual que St. Pere de les Puel·les de Barcelona). Cesari (-982) és el primer abat reconegut. El 943 havia comprat a la seva tia Druda i al seu cosí, Ansulf, per deu unces d’or, un alou al terme del castell de Marro de Manresa, on n’hi havia la domum de Sta. Cecília (el terme “domum” implica una comunitat) per damunt del lloc anomenat «Monesteriolo«. El 957 el bisbe de Vic, Guadamir, consagra aquest monestir, amb la condició de que segueixin la regla de St. Benet, restin sota l’obediència de Vic i li canviïn el nom al de St. Pere, però la veneració popular va aconseguir que el nom de Sta. Cecília perdurés. Dels litigis per la propietat de Sta. Cecília ja en van parlar.[2]
Sta. Cecília de Montserrat, AGC, 2021
L’abat Cesari és conegut per auto-proclamar-se arquebisbe en 956, tot i que no va ser reconegut. En 970 ho va aconseguir el bisbe de Vic, Ató, però va morir assassinat l’any següent.[3] Els conflictes interns entre les institucions de la mateixa església i d’aquesta amb els feudals són més freqüents que els que es donaren amb els sarraïns.
El castell de Marro és un dels castells termenats (marquen un terme) de Montserrat, amb un nom que remet al domini islàmic. L’edifici del castell subsistí fins la segona meitat del segle XV. Tenia dues torres, dos ponts de balança i una cisterna excavada a la roca. Sota aquest castell es bastirà la capella de St. Dimes (Tebaida) damunt del rocam, a la que s’accedia per una escala. L’ermità de St. Dimes amagà aquí la imatge de la marededéu durant la invasió francesa.[4] Aquesta ermita va ser reconstruïda el 1892 i recentment.
St. Dimes sota el castell de Marro. Gravat antic
La vila de Monistrol prendrà aquest nom al segle XIII, quan trobem anomenada la Bestorre, des d’on es controlava el pas per l’antic pont romànic. Algunes ermites s’esmenten en aquest temps de la reforma benedictina del Cister. Són les de St. Antoni (reedificada en 1490) i St. Salvador o “cova de les cabres”, a Tebaida, i la de St. Joan Baptista. Totes elles eren en balmes i devien ser molt més senzilles que les que es referen al temps del gòtic. Guillem d’Humboldt (1767-1835) descriu la de St. Salvador, en 1800, “com un gàbia d’ocells”[5].
St. Salvador. Dani Ortí, 2023
A la regió de “Tebes” podem accedir amb el funicular de St. Joan (1918), on les trobarem properes a la capella del mateix nom (bastida en 1869). En balmes contigües es troben la de St. Joan (documentada des de 1420) i la de St. Onofre habilitada en mig de dues columnes de roca. Si St. Salvador era com un niu, la de St. Onofre serà, per a Guillem d’Humboldt, “com un gàbia d’ocells”[6].
Capella i mirador de St. Joan, darrera estan les balmes o eremitoris. Dani Ortí, 2023
Molt a prop n’hi havia la de St. Jaume de la que en queden restes del mur penjat a la roca. A sota, ben amagada, Sta. Catarina i a dalt, la de Sta. Magdalena (reconstruïda el 1498) “furiosament combatuda pels aires”.[7]
Sta. Magdalena es menciona el 1042 com a capella del castell d’Otger, del que no en tenim informació ni en sabem l’emplaçament. Trobem esment d’ambdós noms junts en un programa de la reforma gregoriana dels monestirs. Aquesta regió, coneguda com “les magdalenes”, pertany a Collbató.
Sta. Magdalena, gravat antic
A Collbató podem veure les úniques restes d’aquells primers castells. El 999 els vescomtes de Barcelona, Udalard i Riquilda, fan donació d’uns alous que tenien al castell de Bonifaci o de La Guàrdia a la domum de St. Miquel de Montserrat que limitava amb el torrent Mal al nord, el riu Llobregat i Esparraguera a l’est, Hostalets de Pierola al sud i Sta. Maria del Bruc a ponent. El terme d’aquest castell, en mans dels vescomtes i del bisbat de Barcelona, abastava Collbató i El Bruc.
Restes del castell de Collbató. AGC, 2023
En 1048 el bisbe Guislabert (de la família vescomtal) consagra la capella de St. Miquel de Montserrat posant-la sota la Canònica de Barcelona. Al límit nord s’esmenta Sta. Maria (Montserrat) que devia estar refent-se. Al seu testament de 1062, deixa les capelles de Sta. Margarida de les Amenolelles i de St. Corneli de “Collo Betone” (Collbató) a St. Miquel i, conseqüentment a Sta. Maria.[8] La creu de terme de la plaça de St. Miquel indica el lloc d’entrada i sortida pels romeus de Collbató. La capella s’alçà de nou sobre l’antiga en 1870. L’edifici actual és del segle XX.
Antiga ermita de St. Miquel. Arxiu Rasola.
Els senyors de La Guàrdia, descendents de la família vescomtal, seran els feudals de la zona. “La Guàrdia sobre el Bruc”, documentada des de 931, s’anirà diferenciant de Collbató erigint el seu castell (actual “masia castell). Els La Guàrdia traspassaran, entre 1221 i 1224, l’església de St. Miquel de Vilaclara (El Bruc) a Sta. María de Montserrat amb el castell i la vila. El lloc de Vilaclara s’esmenta per primer cop en un establiment que fa St. Cugat en un alou amb torre al lloc de Vilaclara de Sta. Maria del Bruc.
Can Jorba, en el camí a la masia Castell de El Bruc i a Montserrat. AGC, 2023
El nombre de les ermites que es mencionen a les indicacions de les rutes[9] varia entre dotze i quinze, ja que alguns consideren que s’hauria d’incloure la de St. Miquel i la Sta. Cova, però són més les que han existit i s’han perdut.
Ruta de les ermites. Tot Montserrat. cat
A la Sta. Cova, refeta el 1864, és on la tradició diu que es va trobar la imatge de la marededéu, però l’únic que sabem del cert és que la Verge Bruna hi era el 1341, quan es va consagrar l’altar de Sta. Maria. La talla, d’un romànic tardà, és, com altres d’aquesta època, una “Theotokos” o majestat que, asseguda al tro, és ella mateixa un tro per l’infant. Mare i fill duen la bola del món a les mans. La imatge bruna és pròpia dels pelegrinatges que des de l’orient passaven pel nord d’Àfrica. En aquesta època ja es coneixia la escolania. Prop d’aquesta cova-ermita trobem la figura d’un St. Domènec, un sant d’aquests temps en els que la esglèsia permet només quatre ordes mendicats i predicadors.
La figura de St. Domenec a la baixada a la Sta. Cova. AGC, 2014
Alguns noms duen confusió per estar duplicats o per fer referència a oratoris propers, com el de St. Pere. El 1868 Joan Martí, prevere, escriví:
“Des de Sta. Caterina i a un tret de ballesta per la banda de migdia, hom descobria les runes de la capella de St. Pere amb la seva bona cisterna treballada en la pedra, única cosa que quedava de l’ermita, a més d’un arc de la porta d’entrada”.[10]
Una de les cisternes que aprofitaven l’aigua de pluja. Foto: Ramon Solé
Entre 1493 i 1811 els monjos benedictins de Valladolid es feren càrrec de Montserrat, a disgust de molts. D’aquests temps són les llegendes sobre els ermitans, però també els llibres de viatges amb referències literàries evocadores dels llocs. Montserrat va ser un dels primers llocs en tenir impremta. Totes van ser destruïdes a la guerra del francès, la majoria es referen, però la vida eremítica va ser suprimida en 1822, degut a uns fets luctuosos succeïts a la capella de la Trinitat (coneguda des de 1400).
[8] Ruiz-Domènec, J. E. (2006). Quan els vescomtes de Barcelona eren. Història, crònica i documents d’una família catalana dels segles X, XI i XII. Fundació Noguera, n. 13, 69 i 122.
El Delta del Llobregat no existia fa uns tres mil anys ja que la línia de la costa era molt més endins i el riu Llobregat acabava en una mena d’estuari. Els canvis climàtics que la terra ha patit, junt a l’activitat humana, com la desforestació, van fer que el Delta s’anés formant fa uns dos mil anys. “El Delta creixia, ja des d’abans de l’època romana, pel sector oriental, a recer de la muntanya de Montjuïc”[1], no és estrany, doncs, que el port que van fer servir civilitzacions antigues i que servia per transportar la pedra de Montjuïc a la ciutat ja no funcionés, tot i que ens queda el topònim del Port.
Placa i restes del castell de Port a Montjuïc, davant la parròquia de la marededéu del Port. AGC, 2021
Fins el segle V els vaixells ancoraven al port conegut com «Les Sorres» (a Km. i mig a l’interior de l’actual platja de Castelldefels i a tres Km. de la de Gavà):
“L’activitat en aquest port de les Sorres començà cap al segle IV aC, encara en època ibèrica, i devia tenir el moment àlgid d’activitat la segona meitat del segle I aC i la primera meitat del segle I dC, quan els habitants de Barcino van impulsar la producció i comercialització del vi de la Laietània, arribant potser a esdevenir, a finals del segle I aC, la seva activitat econòmica més important”.[2]
La formació del Delta entre els segles V i XX
Endemés de la sedimentació que portava el riu, aquest va anar canviant de llera en diferents moments, creant diferents braços i estanys, com el de “Círculo” en Montjuïc o el de Lanera, entre St. Boi i El Prat, documentat des del 965. La via de Llanera (actualment Carretera del Mig) era un camí transitat i comercial que probablement seguia una antiga llera del riu y els prats de Llanera un ampli terreny guanyat al mar entre St. Boi i El Prat. En 1211 un nou canvi de llera deixa aïllada l’illa de Banyols, futur Prat de Llobregat.
El Cap del riu, cobert per la sedimentació del Delta, serà, durant el segle XIV, lloc de partida de naus (1343, el rei Pere “El Cerimoniós” cap a Mallorca contra Jaume III) i d’arribada (1355, naus genoveses en la seva lluita pel control del comerç marítim). El Delta oferia un lloc on aixoplugar-se per la vegetació, on proveir-se d’aigua dolça i on exercir el pillatge, per aquest motiu al segle XVI es refà l’antiga torre del cap del riu al marge de ponent de l’actual curs del riu, on està actualment, dins del consorci de la la Zona Franca.
La «farola» o far del Llobregat als anys 60
Als anys seixanta del segle XX, l’extracció massiva de pedra i sorra va fer que es perdessin moltes restes arqueològiques de la zona, malgrat tot, l’empeny i la dedicació d’alguns estudiosos locals aconseguiren treure a la llum diferents restes de vaixells i de materials d’emmagatzemament com àmfores que són una mostra d’aquesta activitat comercial a les platges, prop del Delta.[3]
Restes de la vil·la romana de Can Valls a Gavà. AGC, 2022
També s’han trobat restes arquitectòniques romanes prop d’aquella primera línia d’ancoratge de “Les Sorres”, la més important és la gran cisterna d’aigua de la vil·la romana de Can Valls de Gavà, dalt del turó marítim de Caçagats, un lloc privilegiat i ben comunicat, cap el mar i cap a l’interior seguint el riu Llobregat, que llavors era navegable. Les troballes de Can Valls fan pensar que, més que una vil·la rústica, com d’altres de la època, podria ser un lloc portuari.
Interior de la gran cisterna romana de Gavà. AGC, 2022
En 1990, durant les obres de construcció del canal olímpic, es va trobar un vaixell medieval (probablement de la segona meitat del s. XIV) que es dedicava al transport de peix (segurament en conserva, degut a les salines que es feien en aquesta zona) i que es devia enfonsar en el que llavors eren els aiguamolls de la desembocadura del Llobregat. Es va catalogar com la troballa número deu (“Les Sorres X”) i actualment el podem contemplar al museu marítim de les Drassanes de Barcelona. [4]
Museu marítim de Barcelona. Vaixell medieval. AGC, 2021
L’any 2018 es va començar a consolidar i restaurar les estructures arquitectòniques que estaven en un estat més precari i es van fer noves excavacions arqueològiques, principalment de la cisterna romana. També es va adequar l’espai per tal que pogués ser visitat pel públic, minimitzant el risc tant pels visitants com pel monument.
Al poc temps arribà la pandèmia i ens hagueren de quedar a casa; ara que ja podem sortir, aquest és un bon lloc per visitar amb el màxim respecte i millor si ho fem acompanyats de qui ens ho pot explicar, amb les visites que organitza el museu de Gavà, per exemple; un lloc que, tot i que ja és conegut, serà un autèntic descobriment per a nosaltres.
Vil·la romana de Can Valls. Gavà. AGC, 2022
Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel, 05-02-2022
(Revisat i corregit 1-2-2023)
Als i a les que han treballat amb dures condicions de vida i als i a les que procuren donar-les a conèixer..
[1] Gibert Rebull, Jordi (2013). A l’ombra de Barchinona. Antecedents i gènesi de la societat feudal a l’entorn del delta del Llobregat (segles VI-XI), p. 26.
[2] Informació del museu de Gavà sobre la vil·la romana de Can Valls de Gavà.
[3] Izquierdo i Tugas, Pere (2013) “L’ancoratge de les Sorres: el port de la vall del Llobregat”.
[4] VVAA (1992) Les Sorres X. Un vaixell medieval al canal olímpic de rem. Castelldefels, Baix Llobregat. Ed. Generalitat de Catalunya.
L’anomenada “Guerra de Successió” va ser una autèntica guerra europea.
En morir Carles II “El encantat” sense descendència, el tro espanyol va tenir dos pretendents: el duc Felip d’Anjou, del clan dels Borbons, recolzat per espanyols i francesos i l’Arxiduc Carles de la casa d’Àustria que contava amb l’aliança d’Anglaterra i Holanda.
La corona d’Aragó es va decantar per aquest últim, el que va motivar –entre altres fets- els dos setges a Barcelona, un entre 1705 i 1706 en el que el poble i l’església d’Hospitalet ja va patir saquejos i l’últim de 1713-1714.
Antiga església de Santa Eulàlia de Mérida. Desmuntada el 1936
A la mort de l’emperador d’Àustria, José I en 1711, l’Arxiduc Carles puja al tro europeu, el que fa retrocedir a anglesos i holandesos davant del considerable augment de poder que aquest tindria.
El 1713 es signa la pau d’Utrecht amb la que Gibraltar i Menorca restarien en mans angleses, algunes possessions espanyoles d’Europa passarien a la casa d’Àustria, Felip V seria proclamat rei d’Espanya i la corona d’Aragó perdria la seva hegemonia. El mateix any, a un lloc de l’Hospitalet, es pacta la retirada de les tropes amb la promesa de que no n’hi hauria represàlies pels que havien lluitat al bàndol dels que es donaven per vençuts, com havien fet molts catalans. A Barcelona decideixen resistir, seran 14 mesos de lluita desigual.
1713. Acord signat a l’Hospitalet per la evacuació de les tropes.
És un petit resum d’unes circumstàncies molt complexes que ens serveix per emmarcar algunes conseqüències i fets de l’Hospitalet d’aquells anys.
L’exercit dels assetjants acampava al Delta i, com es de suposar ,prenien tot el que els convenia, menjar i tot tipus de béns com bigues, teules i rajoles de les cases per fer-se barraques. Altres cases foren ocupades pels càrrecs militars i per l’hospital militar.
Les tres esglésies del moment: la parroquial, Vellvitja i Provençana són devastades pels enemics que prengueren metalls, campanes i ornaments.
El 1706 el Consell del Comú (nou assistents) convoca un nou Consell amb tots els propietaris que es celebrà el 1707 amb l’assistència de 51 hospitalencs (molts eren petits propietaris i masovers) i 7 de fora (n’hi havia 30 d’aquests convocats, no assistí cap barceloní), el fi era imposar un trentè per fer front als “intolerables i grandíssims gestos fets pel Comú en servei de Sa Majestat Don Carlos per defensar la pàtria de les invasions franceses” (aquesta guerra era hereva d’una altra anterior i continuarà amb l’ambició de França).
Els propietaris barcelonins protestaren per aquesta decisió però finalment s’arribà a un acord. Alguna cosa anirien recollint perquè en 1710 són beneïdes tres campanes a l’església de Santa Eulàlia de Mérida (pensem que les campanes era un servei de comunicació molt important).
Jaume Codina ens dona compte d’alguns oficis de l’època endemés dels pagesos, masovers, jornalers o mossos i pastors, són Bartomeu Calopa, músic, Josep Pahissa i Duran, fill del barber Miquel, que serà incorporat a l’exercit com a cirurgià morint defensant Barcelona o el Dr. Francesc Troch apotecari, barber-cirurgià i metge doctorat a Tolosa de Llenguadoc, que va exercir a l’Hospitalet tota la seva vida professional, entre 1703 i 1759, quan va morir.
A l’ermita de Bellvitge la situació general empitjora amb les riuades. A l’octubre de 1713 les inundacions arriben fins a Montjuïc. La crescuda va ser aprofitada per atacar la guarnició que estava a Can Navarro a la Marina.[1]
Al 1714 ja no hi havia sembrats, només hi quedaven unes poques famílies a l’Hospitalet i les masies del terme eren inhabitades, despoblades o desertades.
A partir del Decret de Nova Planta de 1714 molts documents seran redactats en castellà, El Prat es convertirà en “El Prado”, Hospitalet en “Hospitalete” i un poble de la vora serà “San Vicente de los Huertos”.[2]
La colla de trabucaires d’en jaume Duran de l’Hospitalet a la conmemoració del conveni de l’Hospitalet en 2013
Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 11-9-2021
A les víctimes de tantes guerres i a metges, infermers i músics.
[1]Diario del sitio y defensa de Barcelona (1713-1714) En: Álvarez, Clara (2010) El Conveni de l’Hospitalet. Guerra i vida quotidiana al segle XVIII.
[2] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). L’Hospitalet de Llobregat. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. II, p. 544-570
Imatge del llibre Jardín de María del P. Narcís Camós, 1857
El P. Fr. Narcís Camós (1621-1664), escriptor i religiós del convent de Sant Domènec de Girona va peregrinar, entre 1651 i 1653, en plena Guerra dels Segadors i d’epidèmies de pesta, per tots els racons de la Catalunya de l’època, visitant 1.028 santuaris marians, alguns de la Catalunya Nord, ja que va ser abans de l’escissió promulgada al «Tractat dels Pirineus» (1659).
1652. Mapa del setge de Barcelona de Giovanni A. Franco
Fruit d’aquesta activitat és l’obra, Jardín de María plantado en el principado de Cataluña escrita en 1657 (publicada a Barcelona), reeditada en 1772 a Girona i novament a Barcelona en 1949 per l’editorial Orbis, amb una nota preliminar d’Eduard Junyent, conservador del museu episcopal de Vic. Ordenades les capelles per bisbats, també s’han anat reeditant per zones: Berguedà, Urgell…
Portada del llibre «Jardín de María»
L’obra s’articula en nou «llibres», dedicats cadascun a un arxiprestat o bisbat amb les advocacions marianes de les capelles de la Catalunya de segle XVII: Barcelona, Tarragona, Girona, Tortosa, Lleida, Urgell, Vic, Elna, Solsona i Àger i Meià (la Noguera). Al final de cada llibre fa un inventari d’altres llocs de culte marians que no ha pogut visitar.
Al capítol XII del bisbat de Barcelona parla de l’ermita de Bellvitge. És la primera obra literària sobre aquest santuari marià. El P. Camós segueix un esquema: descripció del lloc, de la capella i de les imatges que observa en talles i retaules, així com dels ex-vots que troba; informacions diverses sobre confraries, processons i celebracions que poden interessar als devots, afegint un seguit d’elements llegendaris i miraculosos propis de la tradició oral.
Goigs antics del carrer Hospital de Barcelona
L’interès del P. Narcís Camós és prioritàriament religiós, és el temps de la Contrareforma espanyola que volia contrarestar el moviment de Reforma protestant de Lutero amb el culte marià, cal saber-ho, però, si deixem de banda els elements meravellosos i sobrenaturals propis del folklore i de la religiositat de l’època, trobem dades històriques importants com els noms de les rodalies o la descripció dels llocs i de les imatges d’aquell moment.
Les narracions de tradició oral que inclou tenen un origen molt antic, com la de la marededéu trobada per un bou i un pastor. Són imatges d’un antic primitivisme que remeten a les forces naturals de la terra i als mites antics, portadors d’un simbolisme pròpiament humà. En ser reaprofitats al sí del cristianisme i reproduïdes en les incomptables marededéus trobades del territori, són inscrites en la memòria col·lectiva d’un poble poc il·lustrat.
Portada del llibre del bisbat de Girona. Es veu la imatge d’una llegenda comú a les marededéus trobades.
Perquè l’obra del P. Camós, tot i que conté elements històrics, sent, com és, un llibre de viatges, és bàsicament literària, com ho són els goigs i les llegendes.
Partint d’aquestes observacions podem llegir el text de Narcís Camós i extreure els elements que considerem importants. El subratllat en negreta remarca algunes dades històriques
“En el término de Santa Eulalia del Hospitalet, tiene casa y morada una imagen de Aquella que, por su excelencia, lo fue de Dios. Tienen muy grande amparo los fieles con esta su imagen, la cual se intitula de Bellvitja y esto sin duda (dejando otras razones por las cuales se podía llamar de esta manera) por razón de quien la halló o edificó su casa, el cual tendría este nombre, con que se quedó, desde que se manifestó con la siguiente maravilla”.
Imatge (de les més antigues que tenim) d’una capelleta que hi havia al carrer Hospital de Barcelona on es venerava la Mare de Déu de Bellvitge. Arxiu Gavin.
“LLamábase entonces esta parroquia Santa Eulalia de Provençana (cuya iglesia se conservó hasta nuestros tiempos, en que por la guerra fue destruida en mucha parte), de la cual fue sufragánea, la que hoy tiene con el título arriba dicho. Había pues una casa de labrador, que se llamaba Esferrer, como dicen algunos, de la cual, cuando salían los bueyes a pacer o al trabajo, se partía uno de ellos y con mucha prisa se iba al lugar donde hoy está dicha capilla. Fue esto advertido algunas veces y como le volviesen presto a cobrar no advirtieron que iba, hasta que se confirmó con otra maravillosa señal, que fue ver algunos días particulares una luz muy ardiente en aquel lugar. Apresuráronse con aquello por lo que antes eran tardos, y fueron a dicho lugar, donde hallaron la santa imagen que estaba dentro de la cueva, en la parte del evangelio, aunque cerrada de algunos años a esta parte.
Ca l’Esquerrer a la Carretera del mig és una de les masies de la Marina del segle XVI millor conservades.
Moviose con esto mucha devoción y edificósele capilla hacia poniente, cuyo sitio y tierra necesaria para su edificio dio la casa llamada de muchos años, Famada. Amplificose por el tiempo dicha capilla y se hizo un retablo a lo moderno, en la cual estuvo dicha santa imagen hasta los años 1652, en que, por los efectos de la guerra, faltó de la manera que sabe Dios, y por esto hicieron otra de nueva en su lugar, la cual es de madera, está sentada y tiene el Niño Jesús en el brazo izquierdo. De alto tiene poco más de cinco palmos.
Carrer Femades o Angulo, cantonada Carretera Hospitalet-Cornellà. Masia Museu Casa Serra. Foto: AGC, 2020
Visítanla con procesión de su parroquia el día de la Anunciación y la festejan mucho también el día de su Natividad, que acuden mucha gente a visitarla y de Barcelona, a más de que la visitan muchos entre año; principalmente acuden, el lunes de Pentecostés, de la calle Espaseria, con muy grande efecto de devoción.”
Imatge del llibre de Fr. Marcé i Sanabra: 25 Imatges de l’Hospitalet. Museu d’Història de la Ciutat
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 28/8/2021
Als viatgers i a les viatgeres que documenten el que observen i coneixen.
Històries des de Bellvitge. 