Les invasions sarraïnes no van portar tanta destrucció com sovint s’ha dit. Les lluites entre tribus amazics i el poder àrab no van tenir un caire proselitista, de fet es van respectar les esglésies hispano-godes, aprofitant l’administració dels seus bisbes per recaptar impostos. El que sí va comportar és que l’església quedés dividida entre Toledo, església mossàrab que es va adaptar a la nova realitat del Califat, i l’arquebisbat de Narbona, sota domini franc. Tots dos centres de poder van intentar fer-se amb les respectives esglésies més llunyanes i amb l’antiga centralitat de la Tarraconense.
St. Miquel de Terrassa, un dels millors exemples de l’arquitectura visigòrica. AGS, 2022
La contraofensiva franca a la invasió musulmana va ser molt més destructiva a la Occitània (de la que l’actual Catalunya Nord formava part), tant que no en tenim gaire notícia d’aquests temps foscos en que les lluites internes i les de la re-conquesta van resultar devastadores per a la població.
L’església de la Hispània visigòtica provenia de la ortodòxia dictada als primers concilis d’Orient que, tot i rebutjar –sense condemnar- la tradició gnòstica (o “del coneixement”), venia amarada de la filosofia grega, més que de la pròpia tradició hebrea. En aquests concilis es van condemnar algunes corrents, com la del maniqueisme, que prenia principis perses. En el fons el que es volia era el sotmetiment a un Imperi que utilitzava la religió per aglutinar poder.
Il·lustració sobre el 1r. concili de Nicea, 381, amb l’emperador Constantí al mig. Foto: viquipèdia
L’església hispana havia fet el seu propi camí lluny de Roma. L’església goda de Narbona quedarà sota el domini franc que, com imperi que s’anava fent, pren el seu control com instrument d’expansió. Entre mig dels grans jocs de poder, els interessos i les creences de diferents persones i grups, unes tindran més èxit, sent recolzades pels grans i altres quedaran anorreades.
És en aquest context que cal situar la teoria, gens innovadora per a l’església hispano-goda, de l’adopcionisme, que propugnava, entre d’altres, el bisbe Fèlix (o Feliu) d’Urgell (bisbe entre 781 i 799), home respectat per la seva autenticitat de vida i pels seus coneixements. La teoria que el bisbe Fèlix expressa en una “carta a un sarraí”, un escrit perdut, consisteix en contemplar la segona persona (Crist) com un fill “adoptat” en la carn. La idea es fonamenta en la predicació dels primers pares de la Església i és moguda per la raó i pels intents d’acostament a altres visions, com la musulmana.
Fèlix d’Urgell per David Paniagua
La clau de l’ortodòxia és sempre la obediència i el sotmetiment. L’església, com fan altres institucions, perdona els errors, per molt greus que aquests puguin ser, però no perdona el pensament propi ni l’elecció del lliure camí al seu sí.
Els mitjans per fer-lo callar, ens són familiars, primer afalagar per convèncer, és el que intenta Alcuí de York, amb una carta del 790 en la que el lloa per la seva pietat i li demana que abandoni les seves idees, però Fèlix, com el bisbe Elipand de Toledo i mols altres que els seguien, es senten segurs en la seva tradició i no volen negar el que veuen clar.
Alcuí de York, al centre. Foto: viquipèdia
Carlemany convoca el concili de Ratisbona, celebrat el 791, al que porten, per la força, al nostre bisbe. Com que ell no es desdiu, l’empresonen i li cremen tots els seus escrits. Els bisbes hispànics acudeixen al rei demanat clemència però, amb aquesta bona intenció, enforteixen el poder polític sobre l’església.
Carlemany convoca un nou concili que es celebrarà dos anys més tard a Frankfurt i ofereix a Feliu el perdó i als bisbes hispans l’alliberament dels sarraïns, si deixen les antigues doctrines i es sotmeten als nous ritus.
Cripta a l’interior de St. Miquel de Terrassa, amb un petit altar i una creu grega. AGC, 2022
Ells, segurs com estaven de la seva independència i tement més els francs que els sarraïns, fan veure que es sotmeten, per a lliurar-se dels càstigs, però no ho fan, ni al seu interior ni a les seves celebracions, que continuen com abans.
Félix marxa amb els hispans, sabent que estaria vigilat, s’amagà a les muntanyes. Alcuí atacà sistemàticament totes les pràctiques visigòtiques. El 799 un enviat seu va a l’encontre de Feliu i el convenç de que vingui a Aquisgrà, a la cort de Carlemany (coronat per l’església com a Emperador un any després), per a tenir una discussió entre els dos.
El Papa i el Rei-Emperador, reforçant-se mutuament (tot i que no sempre d’acord)
El rei el lliura a l’església per que el castiguin, Feliu torna a desdir-se de les seves idees però, igualment, és empresonat a Lió. Allà quedarà aïllat a la presó del Papa sent custodiat pel bisbe de Narbona i per un altre català: Agobard, fins la seva mort envers l’any 811. La supremacia de la església franca va acabar no només amb “l’error hispà”, sinó també amb tota l’església visigòtica, els seus costums, els seus ritus…, de tradició molt antiga i més a prop de la primigènia font del cristianisme.
Interior de l’església visiòtica de Sant Miquel de Terrassa que deuria tenir, al seu origen, un ús funerari. AGC, 2022
Un exemple una mica confús per les poques dades fiables que es tenen és el del monestir de Sant Serni (o St. Sadurní) de Tavèrnoles, a l’Alt Urgell, on la comunitat de frares va quedar dividida entre els més grans i afins a l’adopcionisme, que van marxar a una capella allunyada, Sant Sadurní de Llanera, actualment al municipi de Torà (La Segarra), i els més joves, que van instaurar el monacat benedictí a Sant Serni. En aquest monestir s’ha conservat una còpia de la carta que Fèlix va escriure retractant-se de les seves doctrines.
St. Serni de Torà, abans de Lanera (La Segarra) foto: viquipèdia
És, justament, per tot el que va anar en contra de l’adopcionisme, com les cartes d’Alcuí, a Feliu i als seus feligresos i seguidors o el tractat de “sant” Agobard “contra el dogma de Feliu”, que ens ha arribat la controvèrsia i el que succeí a qui no va renunciar als seus principis, el bisbe Feliu d’Urgell. Segons Agobard, Feliu continuava transmetent les seves idees a la presó.
«Sant» Agobart, va ser també implacable contra els jueus
Però tot i que es van silenciar aquestes doctrines, més raonables que les imposades per la ortodòxia, el poble humil, que sol guardar-se molt bé d’expressar les seves idees, les va retenir com una petita llum en mig de les tenebres del dogmatisme i de la violència sistèmica del poder més gran i, més endavant, sorgirien altres corrents, perquè l’aigua sempre busca una sortida.
Cal escoltar la remor de l’aigua, la trobarem allà baix, no lluny del camí, però fora dels marges.
Conèixer el passar il·lumina el nostre present mostrant com la supremacia adopta uns mecanismes similars, que la més gran violència sempre la infligeix el poder més gran i que cal qüestionar el relat del poder i els seus dogmes.
Informació treta del llibre de Ventura, Jordi (1963). Els heretges catalans. Premi Josep Txart, 1962 Barcelona: Selecta, de l’article de Climent Miró i Tuset del 2013 “El xoc cultural del món carolingi amb el visigot: el cas d’Urgell” i d’altres fonts històriques.
El Castell de Bellvís a La Torrassa de L’Hospitalet en restauració. AGC, 2022
Resum:
En primer lloc deixem constància de que el «Castell de Bellvís» del barri de la Torrassa de l’Hospitalet no està documentat des del segle X, com s’ha dit i es repeteix. Els Bellvís comencen a aparèixer a la documentació de Provençana al segle XII, el temps dels cavallers i de la expansió territorial dels Comtes que aviat conformarien la corona d’Aragó. En aquests segles devia ser una “torre”, o conjunt d’edificacions d’explotació agrària amb una torre de vigilància i defensa que es devia comunicar amb el Castell de Montjuïc. A finals del segle XIII serà ja una casa fortificada. Els Bellvís d’Urgell, cavallers, desapareixen aviat, però queda el topònim en diferents propietats entre La Torrassa i el Delta del Llobregat. El terme “castell” referit a Bellvís no apareix fins el 1606, quan ja es comença a dir “Torrassa”. Per una altra banda, mostrem com, en aquest temps, els noms de les dones comencen a minvar.
Bellvís és un nom masculí que significa Bella vista, del llatí Bella visu i procedeix del Pla d’Urgell. El pedrís on es va edificar era a la Torrassa, un lloc elevat des del qual es podia controlar la Marina, devia ser una concessió dels Comtes a uns cavallers que els ajudaren en la seva expansió.
No són els primers personatges de l’Urgell a Provençana. En 1045 Ramon, un levita de l’Urgell, deixava diferents béns que tenia a La Segarra, Badalona, Olèrdola o Provençana a “la seva senyora”, Sta. Maria de Solsona, i a altres institucions i persones. Els levites foren precursors dels cavallers, defensors de les “torres” que pagaven rèdits als senyors feudals, laics o religiosos, alguns d’ells empunyaren la ploma al servei de juristes, altres es fan clergues i, molts d’ells les armes, recollint els censos que pagaven els pagesos.
La vila de Bellvís de Lleida va ser “alliberada dels sarraïns” el 1149. Pere de Bellvís, cavaller que participà en aquestes campanyes, serà afavorit pel comte d’Urgell, Ermengol VII. El trobarem signant diversos documents relatius a les ordes de l’Hospital i del Temple i rebent concessions a Lleida. Els comtes d’Urgell, amb els de Barcelona, afavoreixen aquestes ordes en el seu impuls de conquista i croada envers les noves terres.
Pere de Bellvís, propietari del castell dels Àngels a Avinganya (Lleida), que s’havia recuperat als sarraïns, el nom del qual té precisament aquest origen etimològic, va ser fet presoner i, en ser alliberat, donà aquest castell a Joan de Mata, monjo provençal que fundà el 1201, en aquest lloc, el primer convent dels trinitaris, dedicats, com l’ordre de la Mercè, al rescat de presoners.
El castell d’Avinganya (Lleida) que va ser propietat d’en Pere Bellvís. Foto: viquipèdia.
Si els primers cognoms feien referència al nom del pare, a finals del segle XII tenen més èxit els topònims com Provençana, Sants, Bellsolà, Banyols o Granera. En canvi, al segle XII les dones encara no tenen cognoms, excepte algunes nobles. Trobem els primers Bellvís a Provençana signant documents relacionats amb les ordres religiós-militars com la del Sant Sepulcre. El Castell de Bellvís, com la Torre Blanca, tenia jurisdicció feudal pròpia.
El 1188 Pere de Provençana i Ermessenda donen un generós dot a la seva filla Catalana de tot el que tenien a Barcelona, St. Boi i Provençana, excepte l’honor que tenien a la Torre Blanca. Signen el document Pere i Guillem de Bellvís. El 1193, Ermessenda, ja vídua, dona a St. Cugat l’alou que el seu marit tenia amb el seu germà Bernat de Canals al Vallès disposant que si algú, amb raó, s’apodera d’aquesta propietat, St. Cugat es quedi amb la vinya de Rodamilans fins que la família aboni cinquanta sous. El 1198 Ermessenda de Torrenova (la mateixa vídua) i la seva filla Catalana mantenen un plet amb l’ordre del St. Sepulcre per dues terres, una anomenada Feixa d’Austor i l’altra a la Torre Blanca. L’orde guanya el judici, encara que els restitueix l’import d’un deute. Al judici actuen com a consellers Arnau de Caldes i Pere, sagristà d’Osona.[1] Ja el 1201 Berenguer i Bernat de St. Cugat retornaran al Sant Sepulcre la vinya a Rodamilans que tenien per Ermessenda de Torrenova. Els conflictes entre algunes institucions eclesials són freqüents.
El 1194 Pere de Bellvís, segurament el fill, apareix als límits d’una venda de dues peces de terra i vinya que fa Guilleuma vídua de Ramon de Palou a Joan de Ferses (Feixes?) i els seus a Bederrida (Les Corts).[2] El 1195 el prior del St. Sepulcre estableix a Pere de Bellvís a Remolins (Tortosa).[3]
El 1197 el prior de la comunitat agustina de St. Pere de Cercada de Sta. Coloma de Farnés permuta amb els esposos Pere de Bellvís i Ermessenda i amb Bernat de Bellpàs i Arnau de Banyoles un camp situat a St. Boi de Llobregat, a Llanera , per una propietat que aquests tenien a Gallecs (Mollet del Vallès). Bernat de Bellvís (probablement el fill) vendrà el 1234 a Berenguer de Roca dos bancals de terra contigües que tenia a St. Boi de Llobregat.[4]
El 1198 Pere de Bellvís signa, juntament amb Pere, sagristà d’Osona, i altres cavallers, un document pel qual es concedeix a l’orde de l’hospital part d’un canal que portava aigües del Llobregat, on hi havia alguns molins del Rei, perquè ho prolonguin fins a Montjuïc i ho puguin explotar, a canvi que el rei rebi la quarta part dels rèdits que generi la concessió.[5] Els Bellvís, encarregats de “la defensa de la Marina”, rebien delmes dels pagesos de la rodalia i de les parròquies de Sta. Eulàlia de Provençana i de St. Bartomeu de Sants[6]. La defensa estaria encaminada a protegir els béns dels comtes. La primera edificació de la “casa forta” dels Bellvís (finals segle XII-segle XV) ja disposava d’espitlleres i fossars oberts a les seves façanes.[7]
Lateral del castell de Bellvís des d’on es pot veure la visibilitat sobre la Marina
En 1236 Berenguer Andreu ven a un canonge, per tres-cents quaranta-tres morabatins, un alou que limita amb el de Bernat de Bellvís i els d’altres personatges com Arnau de Pallejà, Bernat Romeu (de l’altar de St. Joan de l’església de Provençana), Guillem de Guardiola (del lloc dit Llacuna), Pere Roig i, entre d’altres més, Berenguera de Mas (filla de Guillem de Mas, difunt) al Pla, a la Vall de Quart (Torrent Gornal) i a Bederrida. En 1264 veiem a Bernat de Bellvís als límits de la venda que fa Guilleuma, filla de Llorenç de Provençana, d’una casa i hort “in villa provinciane”, que tenia pel monestir de St. Pere de les Puel·les, per 20 sous.[8] En aquests anys la expansió es feia per la Mediterrània: Mallorca (1229) i Sicília (1282-1302), en les que participà Bernat que, en morir en 1300, deixà els seus béns al seu fill Guillem que, com a menor d’edat rebé la tutela del seu oncle, Pere de Bellvís, canonge.
Els noms de dones soles que vèiem actuant per sí mateixes han minvat molt, han de ser reconegudes com a “filla de”, “mare de”, “vídua de”, etc. Les Deovotes, que tenien una vida religiosa lliure, ja estan totes als monestirs amb l’amenaça del claustre que se’ls anirà imposant. Cal fer menció, en aquest sentit i donada la proximitat de les dates i de l’àrea d’influència, que en 1252 el papa emet una butlla donant suport a l’arquebisbe de Tarragona i a l’abat de Poblet davant les queixes sobre el monestir de St. Pere de les Puel·les i l’abat del Temple que “no volen donar-li los delmes i primícies que li pertanyen, no volen assistir al sínode i refusen prestar-li obediència fallant a moltes altres disposicions canòniques”. El Papa els insta a que ho arreglin i, si no fan cas, els imposi penes canòniques. Les croades comencen perseguint els catòlics que no paguen rèdits al poder més gran. Les monges van haver d’acceptar, alguns dels cavallers del Temple moririen cremats poc després. Curiosament, els noms de propietàries “soles” sí que apareixeran als registres cadastrals que assenyalen els censos a pagar.
Les propietats dels Bellvís a Provençana són àmplies, variades i disperses. En 1328 es parla d’un alou “sota el camí ral i prop de l’hort i casa de Bellvís” i de 1336 és la primera menció a la “torre” de Bellvís. En aquest segle XIV trobarem diverses mencions a l’hort, la casa, la torre, vinyes i terres.[9] També trobem un Simó Bellvís, militar a Rodamilans. En 1370 encara apareix un Guillem de Bellvís (fill o nét d’en Bernat) entre els prohoms de Provençana que paguen un retaule.[10] En 1375 Francesc Guerau, amo de la Torre Blanca, ven una vinya amb una peça “que fou de Guillem”, a partir d’aquí sempre es mencionen en passat.[11] L’últim descendent dels Bellvís a Provençana es va vendre o traspassar les propietats a la cartoixa de Montalegre en una època en la que les epidèmies van reduint la població.
Els Bellvís que acompanyaven als comtes a les batalles i signaven documents vinculats a les ordes religiós-militars, apareixen com a col·laterals en les transaccions econòmiques de Provençana, tenen la jurisdicció però no sembla que s’ocupin molt de la seva propietat. Potser als comtes els hi interessava que hi fossin per garantir els seus béns a la zona, en tot cas ells no actuen gaire com a terratinents, dedicant-se més aviat a tasques pròpies dels cavallers.
Entre 1408-1411, en un capbreu de béns a Provençana demanat pel rector, apareix un colomar, “sota la torre d’en Bellvís”. En 1414 es venen terres, vinyes i arbres al lloc dit “Colomar d’en Bellvís”. Un colomar era un bé molt preuat, pels cavallers, però sembla que ara el nom ha quedat com a topònim. Els amos del moment són de St. Just i d’Esplugues. En 1424 es fa una concessió a un ric barceloní: Lleonard Antich, de la devesa de Bellvís, al Prat, un terreny ric en vegetació i caça que fa tancar quedant legitimat a imposar sancions i a prendre els enginys de caça o tala de qui entri sense permís. El 1512 sota la jurisdicció la cartoixa de Montalegre, “el senyor d’aquesta terra suplicà al papa que li plagués dar-li los delmes que es rebien en les faldes de Montjuïc i les primícies del prat fins el Llobregat”, tal com els va ser concedit. La propietat estava molt repartida entre propietaris d’Esplugues, Sant Just i Sarrià, endemés dels Femades del Torrent Gornal que encara vivien a Cornellà.[12]
El terme “castell” no es menciona com a tal fins 1606 quan els curadors de la pubilla Femades venen a Pau Ramon d’Esplugues terra amb olives sota el castell de Bellvís dit “Torrassa”. Probablement en aquest temps la masia fortificada es dedicava al control de la pirateria ja que s’han trobat noves espitlleres amb forats més petits pròpies de l’ús d’armes de foc. En 1631 es torna a mencionar la torre de Bellvís. En un registre de la parròquia de Sta. Eulàlia de Mérida encara es menciona el Castell de Bellvís que, amb Collblanc, conforma aquesta quadra o “barri”.[13] A partir del segle XVIII, quan la masia ja només s’utilitzava com a tal, el nom que es manté és el de La Torrassa.[14]
En 1886 la propietat va passar a la família Alós propietària de Can Alós, una masia propera a l’església de Provençana. Els Alós promouran la recuperació d’aquesta ermita que va romandre abandonada durant dos-cents anys.
Al subsòl del “castell de Bellvís” es va trobar una galeria subterrània que conduïa a una sortida uns metres més enllà. Durant la guerra civil va ser utilitzada com a refugi antiaeri.
Dibuix de P. Roca de 1889 a la Il·lustració Catalana
A Ramon Solé qui, amb la seva entrada sobre els monestirs, santuaris i demés dels àngels m’ha fet acabar de donar forma a un article que tenia aturat.
Als veïns de la Torrassa i als que unim forces per recuperar el patrimoni històric, cultural i natural de la ciutat de l’Hospitalet, tant castigat (2020).
Viatjant apassionadament en aquest nou món de les connexions.
[1] Alturo i Perucho, Jesús (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Fundació Noguera. Textos i documentos, vol. 10, n. 537 (1188) y 635 (1198)
[2] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona, vol. XII, n. 2238.
[4] Baucells i Reig, Josep (1984) El baix Llobregat i la Pia Almoina de la Seu de Barcelona: inventari de pergamins. Generalitat de Catalunya. (p. 72 i 73, n. 63, 67 i 68)
[5] Miret i Sans, J. (1910) Les cases de templers i hospitalers a Catalunya, p. 229
[6] Sembla que la primera parròquia estaria consagrada a aquest apòstol, abans de dir-se de Sta. Maria on n’hi havia un altar de dedicat a aquest sant, patró de Sants. Les festes de Sants es celebren justament al voltant del seu dia (24 d’agost)
[7] Geladó, Adriana i Salvadó, Ivan (2010) “Del castell de Bellvís a la masia de la Torrassa”. Actes del IV congrés d’arqueologia medieval i moderna a Catalunya.
[8] Codina, Jaume (1987) Els pagesos de Provençana, vol. I, p. 89 i 105
Històries des de Bellvitge. 