El molí paperer de l’Hospitalet que va passar a ser fàbrica tèxtil. Els canvis industrials als segles XIX-XX, el paper de les dones

Posted on 2024-03-28 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Edifici molí al Torrent Gornal de l’Hospitalet de Llobregat. AGC

1. L’Hospitalet pre-industrial. Mans entre fils, tints i fangs.

A L’Hospitalet, al segle XIX, trobem menció dels primers telers manuals de fusta al servei d’indústries tèxtils de Barcelona. Els propietaris teixidors que es mencionen són bàsicament homes, però probablement eren les dones les que hi treballaven, com es veu en aquest mural de la Riera de la Creu, prop del carrer Parral, on n’hi havia les “cases de Samada”. En 1846 encara n’hi havia 33 telers manuals, 25 eren els de Samada.

Mural a la Riera de la Creu que representa els telers de Samada a la Vila Vella. AGC

Així mateix, les puntaires, dones i nenes, treballaven a les cases en una economia totalment submergida, també al servei de fàbriques fora de L’Hospitalet. En 1853 el 20% de la població femenina de L’Hospitalet feia puntes de coixí. Algunes nenes ho feien a l’escola on la mestra les ensenyava complementant, amb els guanys de la venda, el seu migrat salari. Aquestes feines es concentren al sector de la Vila Vella, el nucli més proper a Cornellà, conegut actualment com a barri “Centre”.

Als “Prats d’Indianes” a la Marina, com “el prat vermell” a Port, on es tenyia de vermell, blanquejaven la roba al sol estenent-la sobre l’herba abans de ser tenyides i/o estampades. Seran el preludi de les primeres indústries auxiliars del tèxtil, elaborant algunes matèries primeres com tints o midons o preparant la roba. La continuïtat seran les fàbriques tèxtils que ocuparan un gran nombre de obreres, deixant les puntes de coixí com una feina residual.

El nom de l’escola «Prat de la Manta» de Sta. Eulàlia té, probablement, el seu orígen un dels Prats d’indianes de la zona

La principal activitat productiva de l’Hospitalet continuarà sent l’agricultura i ramaderia fins ben entrat el segle XX. Moltes de les primeres indústries es dedicaran a transformar els productes derivats d’aquestes activitats, com els fideus o les farines.

Altres indústries seran els forns de maons i rajoles (la fabricació pròpiament dita serà més tardana), les fassines (destil·leries), les dedicades al vidre o a la fusta i altres químiques com un molí de sofre o la de sabó dur (fent sosa a partir de la barrella que creixia als sorrals del Delta) que s’instal·len a Collblanc, encara despoblat, però ben comunicat per la carretera de Madrid.

A la zona deltaica es conreava i treballava el cànem, una feina que precisava un estancament d’aigua que comportava moltes malalties endèmiques i en la que encara es treballava manualment. En 1845 consten quatre espardenyers. [1]

2. Molins hidràulics i màquines de vapor. Les primeres obreres.

Molí i bassa de l’actual museu paperer de Capellades. Foto: Ramon Solé

1819: Inauguració del Canal de la Infanta. Els camps seran irrigats amb les seves sèquies, el que comportarà una agricultura intensiva molt fèrtil i amb més necessitat de fem i d’adob industrial.

1825… Els salts d’aigua del Canal seran aprofitats per molins fariners al carrer Alps (1824) del futur barri de St. Josep, al salt del Lleonart de la Riera Blanca (1835) i al de la Bordeta (1838) i per molins de tints, com el de campetx que s’importava de les “índies”.

Les fàbriques pròpiament tèxtils, posteriors, aniran combinant la força de l’aigua amb generadors de vapor.

L’Hospitalet té uns 2.000 habitants

1832: Primera fàbrica de vapor en España al carrer Tallers de Barcelona, la Bonaplata, coneguda com el “Vapor”, indústria tèxtil amb fundició per a fabricar i reparar maquinària tèxtil. En 1835 va ser incendiada. Es prohibirà la instal·lació dins la ciutat emmurallada i la industrialització s’expandirà pel que abans eren pobles com St. Andreu o Sarrià i cap a ciutats properes com L’Hospitalet. El personal obrer serà molt vigilat.

1840: Millora de les comunicacions per carretera. Generalització de l’ús del carro, augment de bèsties de tiratge i de fem per l’agricultura. Tot es mou amb un precari equilibri que trontollava, com la mateixa societat. Els adobs, endemés de per les feines del camp, també s’utilitzen per adobar pells, tot era encara molt manual.

1844: Es menciona una primera bòbila (fabricació de materials de construcció i ceràmiques) a l’Hospitalet, on es fabriquen maons.

Bòbila residual al parc de les Planes a L’Hospitalet de Llobregat. AGC

1853: La Aprestadora Española, fàbrica de blanqueig, tenyit i aprest del cotó, s’instal·la a un antic Prat de blanqueig, el “Prat dels maons” (el nom de maó podria indicar un tipus de tint propi de Balears, Casas, 1985: 14). En 1858 disposen de dos màquines de vapor, hi treballen 29 homes, 2 dones, 11 nens i 3 nenes. En 1862 treballen 90 persones.

Aquesta empresa marxa aviat, però a les seves dependències s’instal·len altres indústries subsidiàries del tèxtil i el nom d’Aprestadora quedarà en un carrer que serà l’inici del nucli del barri de Santa Eulàlia, encara amb masies disseminades.

1854: A Sants, el “Vapor Nou” o “la España Industrial” dona feina a 1.500 persones, la seva població es multiplica ràpidament.

1855: Comença a funcionar el molí paperer del Torrent Gornal. Antoni Ferrer, nascut a Súria, però procedent de Carme (Anoia) i veí de Barcelona, adquirí un terreny amb un salt d’aigua al Torrent Gornal en 1852. Ferrer, que ja tenia una fàbrica tèxtil a Papiol, comparteix també la explotació d’un molí fariner a Molins de Rei. El molí és l’edifici més alt del moment.

L’edifici molí és seu, actualment, del centre d’estudis de l’Hospitalet. AGC.

1858: L’Hospitalet té prop de 3.000 habitants. A Barcelona s’aprova el pla d’eixampla que s’inicia enderrocant muralles i culminarà, a finals d’aquest segle XIX, annexionant-se els municipis que la envolten.

L’Hospitalet informa a Capitania que té sis fàbriques on hi treballen 105 homes, 17 dones, 25 nens i 10 nenes; probablement les dones eren més. N’hi ha una fàbrica de teixits pintats, “Torres i Vilaseca”, amb 16 homes, 4 dones, 6 nens i 4 nenes. Al molí paperer, en 1861, treballen 16 homes i 12 dones. Les jornades eren de 14 hores, les feines, manuals.

1862: Pau Ferrer i Mora, fill d’Antoni i nascut, com els seus germans, a Carme, es fa càrrec del molí, on hi viuen diverses famílies procedents de poblacions properes, però amb la mort prematura d’en Pau en 1865 i les incerteses que les pèrdues familiars provoquen, deixen el lloc i se’n tornen a la població d’origen o marxen a Sants on esperarien trobar millors feines. Probablement, el orígens de Carme, una població amb tradició paperera, eren els de la mare, que queda a l’ombra, sent, probablement qui comptava amb la xarxa de relacions a l’Anoia i Alt Penedés (Gelida).

Inicis del barri de Sant Josep, autèntic centre territorial de la ciutat, a partir de la zona industrial que neix entre indústries tèxtils, metal·lúrgiques, bòbiles i habitatges d’obrers d’una sola planta.

1877: L’Hospitalet es descrit així al cens de la província de Barcelona:

“… Tiene 3.643 habitantes, escuelas… fábricas de abonos artificiales, de harinas, de hilados, de lana y algodón, de productos refractarios, de tejas y ladrillos; posadas, tiendas de comestibles y café…” [2]

3. Canvi de segle, embranzida industrial. Dones propietàries.

1882: Una filla de Pau Ferrer, Leonor i el seu marit, Andreu Basté, descendent de la societat, “Sucesores de Andrés Basté”, inicien una fàbrica de filats i teixits de cotó, ampliant la propietat del molí. Aprofiten el salt del molí afegint un generador de vapor o caldera.[3]

La dona aporta el patrimoni, però és l’home qui el gestiona amb el seu nom.

1884: L’excés de pressió d’una caldera de la filatura de cotó de Martí Rodés causa un mort i un ferit. La fàbrica continua fins 1890.

1893: Inauguració del nou edifici de maó vist i tres plantes de Can Basté (preludi del Tecla Sala) al que queda annexionat l’antic molí, que serà destinat a tallers de fusteria, mecànic, d’electricitat, pintura i filatura.

Pont que comunica l’antic molí amb el nou edifici del Tecla Sala, biblioteca central de L’Hospitalet i centre de cultura i d’art. AGC.

En 1897 treballen 90 homes i 390 dones. En 1900 La fàbrica Basté participa en la Exposició Universal de París, on se la descriu com una “societat protectora dels treballadors”, guanyant una medalla de plata. En 1901 a la fàbrica ja n’hi havia sis-centes làmpades.

1900: L’Hospitalet té prop de 5.000 habitants. Mor a Barcelona Pau Sans i Guitart, enginyer industrial, especialista en màquines de vapor, poeta i polític nascut a L’Hospitalet el 1836.

1903: Fàbrica Godó i Trias, dedicada a la fabricació de sacs, a Sta. Eulàlia, tocant a la Gran Via (prop de l’actual barri de El Gornal).

1905: Can Trinxet “Unió Industrial Algodonera”, fàbrica dedicada a filats i teixits de cotó, a la carretera de Sta. Eulàlia. En 1923 hi treballen 1.115 homes i 1.078 dones.

1907: Sederia Can Vilumara

1911: L’Ajuntament de L’Hospitalet instal·la l’enllumenat elèctric substituint el de gas. L’electricitat, com l’aigua corrent o la cuina de gas substituint la llenya o el carbó, no es generalitza a les cases fins dècades després.

1913: Tecla Sala i Miralpeix (Roda de Ter, 1886 – L’Hospitalet de Llobregat, 1973) compra l’edifici de Can Basté. Tot i que la fàbrica serà gestionada pel seu marit i pels seus fills, cal destacar que ella no perd el nom ni la participació en les grans decisions, com a propietària.

1918: Al terme hi ha 12 bòbiles. L’Hospitalet és considerada «la bòbila de Barcelona».

El conjunt de fàbriques de maons de Cosme Toda on actualment s’edifiquen nous habitatges. AAGC

1923: El barri de Sta. Eulàlia concentra diverses indústries: Foneries, d’adobs, tèxtils… aprofitant l’excedent de mà d’obra de barris barcelonins propers, com Sants.

1929: El Metro arriba a Sta. Eulàlia

1930: 37.650 habitants. Arribaren més de 20.000 persones, principalment de Murcia i Almeria que habitaren especialment els barris de Collblanc-Terrassa, Santa Eulàlia i Centre. L’ocupació principal es repartia així:

Tèxtil: 3.585 persones

Construcció: 1.140 persones

Bòbiles: 445 persones

Metal·lúrgia: 638 persones

Treballadores de la Tecla Sala, 1945. Foto: Centre de l’estudis de L’Hospitalet.

Amb aquestes breus pinzellades de L’Hospitalet hem volgut ressaltar les figures de les dones que, en aquest període del pas de la pre-industrialització a la plena industrialització, van ser totalment relegades, sent realment un equip humà de primera magnitud a les llars, als camps o a les fàbriques i les primeres en incorporar els canvis a les seves llars.

Un estudi interessant seria el de les reivindicacions de les obreres que patiren, com en tots els àmbits de vida, el masclisme imperant tant per part d’encarregats que les controlaven com a les mateixes organitzacions sindicals.

El carrer Parral actualment, on n’hi havien les cases de Samada.

Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 28-03-2024
A les que estudien i expliquen la història sense oblidar el paper de les dones.

[1]
Les dades sobre la història de L’Hospitalet i les seves indústries són de
diverses publicacions de la ciutat, especialment les de Joan Casas: (1985). La formació
de la indústria a l’Hospitalet del s. XIX. CEL’H i (1986). L’Hospitalet de Llobregat, un passeig per la
historia. Ajuntament de l’Hospitalet.

[2] Voltes Bou, Pedro
(1977) Población y economía del
Hospitalet pre-industrial. El barón de Maldá, cronista de la transición a la
ciudad contemporánea. Museu d’Història de la Ciutat, p. 73.
[3]
La informació del molí paperer i la fàbrica tèxtil de Can Basté s’ha extret bàsicament del llibre de Natalia Piernas, Manuel Dominguez et al. (2023) Filant cultura. Història del conjunt industrial del Molí
paperer, Can Basté i Tecla Sala. Centre d’Estudis de l’Hospitalet, Col. Recerques / Retrats 11. També d’un article previ de Marta del Planell (2014).

La “torre del cap del riu” en las marismas del Llobregat (siglos XV-XVIII)

Posted on 2023-07-15 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Responder

Pintura de 1826 de la torre del riu desfeta per les batalles feta per *Adolphe Hedwige* DE LA MARE (París 1793-1861)

La “torre del cap del riu” precedente del “faro del Llobregat” está vinculada, desde sus remotos inicios al Delta, a la unión del río y el mar, con las riquezas que genera y los problemas que comportaron. Las marismas del Prat, aunque dificultaban la vida a las gentes que vivían, generaban bienes preciados para reyes y magnates, como el comercio, el pastoreo, la caza o la pesca.

Hemos ido viendo en artículos anteriores:

La formación del Delta y el primer faro citado en el siglo X, relacionado con el antiguo “Castell de Port” de Montjuïc.[1]
La torre “Esllampegada” del siglo XII, que en el XIV se denominará Llampada y su relación con el Castell de Bellvís en la Torrassa.[2]
Las inundaciones del Llobregat y sus pasos (puentes y barcas) hasta el siglo XIV en el que los habitantes de las poblaciones empiezan a agruparse para hacer frente a sus problemas.[3]

Ahora recorreremos los últimos siglos previos al faro del Llobregat observando las dificultades de la vida en la zona que ya es El Prat de Llobregat.

En 1432 unas ordinaciones de Alfonso el Magnánimo regulan la pesca en el Llobregat. Cada día de la semana podían pescar, bajo el puente de St. Boi, las personas o núcleos acordados: El lunes el rey o su representante, el martes Provençana y El Prat, el miércoles Sant Boi, el jueves Viader y los suyos (el que tenía la concesión desde 1408 de la torre “Llampada”),[4] el viernes Cornellà, el sábado St. Joan Despí y St. Feliu y el domingo Molins de Rei.[5]

La riada de 1402 destruyó los molinos de Molins de Rei, ocupando todo el llano del Llobregat y la de 1509 destruye el puente de St. Boi dejando la zona incomunicada, ya que la barca, aunque se ayudaba de una cuerda entre ambas riberas, era insegura y no siempre se podía utilizar. Las inundaciones se suceden durante el siglo XV: 1410, 1447, 1459, 1463, 1475 y 1496. La Marina está frecuentemente encharcada. Entre 1448 y 1459 se consigna la aparición de balénidos muertos, el de 1458 constituyó todo un espectáculo con la presencia de tres o cuatro mil personas.[6]

1390 Ordinacions del rei Joan I sobre el manteniment del desguassos al Baix Llobregat

Como réplica al libre aprovechamiento de los pastos para los ciudadanos de Barcelona, muchas propiedades se vallan, como la “Dehesa de Bellvís” (mencionada en 1424) en manos de una familia barcelonesa rica, los Antich. La propiedad, de ciento cincuenta mojadas de terreno, la mitad de las cuales eran para el cultivo, estaban todas en la zona del final del río. El terreno, rico en vegetación y caza, se hace cerrar quedando legitimado su dueño a imponer sanciones y a retener los utensilios de caza, pesca o tala de quien entrara sin permiso. En 1512 la propiedad estaba muy repartida entre gentes de Esplugas, Sant Just y Sarrià, además de los Femades del Torrent Gornal y de Cornellá.[7]

El carrer Femades i la masia-museu Casa Serra entre L’Hospitalet y Conrnellà

La regulación de la pesca de la saboga generará conflictos violentos entre el Sr. de St. Boi y los municipios de Cornellá, L’Hospitalet y El Prat a los que se acabará reconociendo sus derechos en 1670. El cultivo principal durante siglos fue el de secano: cereales en esta parte baja, junto a algunos árboles frutales y el aprovechamiento de juncos, cañas y salinas.

Años 20, siglo XX, niño pescando en el Delta del Llobregat

A los peligros naturales se añaden, los que provocan las razias de naves enemigas. En 1456 galeras genovesas realizan una incursión en el delta robando ganado ovino. Un siglo después, en 1556, el día de St. Pere y St. Pau, cuando el Prat (la Illa de Banyols) celebra su reciente independencia (1540-1547) con su parroquia, atraca una galera saqueando las casas cercanas y llevándose trece personas, la mayoría muy jóvenes, aunque algunas serán rescatadas.

En 1564 se ordena reedificar la torre del cap del riu, instalando en ella una guarnición que había de proteger la ciudad (Barcelona). La torre, de piedra, comunicaría visualmente con otras que se alzaban en Castelldefels, con el mismo fin de defender las costas de los ataques de corsarios y piratas que encontraban en el delta un buen lugar para atracar, con lugares donde esconderse y proveerse de agua dulce y comida.

La Talaya de l’Hospitalet era una antiga torre del 1587 adosada a una masia: Can Modolell de la torre

Innumerables fueron las inundaciones y desbordamientos del río, en 1589 el obispo concederá licencia para derruir la iglesia parroquial del Prat gravemente deteriorada a causa de las riadas, mientras que la de 1617, “el año del diluvio”, será recordada especialmente puesto que se llevó las barcas de St. Vicenç dels Horts, St. Boi y El Prat, esta última con el barquero. Después de los desastres toca rehacer el terraplén, lo que supuso, en esa ocasión como en muchas otras, unos esfuerzos conjuntos dignos de recordar, no sólo físicos, también económicos y de organización política al servicio del bien común. En 1620 el terraplén ya estaba arreglado y la tierra más fértil. “Aquell any les festes del Corpus i de St. Roc, a càrrec de la confraria dels francesos, van tornar a tenir ballades amb la cobla de músics de Barcelona.”[8] Las fiestas serían inolvidables para aquellas gentes que vivían entre tantas penurias. En 1676 y 1678 se producennuevos desbordamientos del río “amb la collita, ja en sacs, treta de les cases i nedant cap a mar”.[9] También las sucesivas guerras causarán destrozos y apropiaciones de la torre.[10]

1697, la torre del rio en otro de los planos que e hicieron con las guerras que asolaron Barcelona

El ilustrado siglo XVIII será el de la búsqueda de una mejora en la salubridad, especialmente necesaria en estos terrenos aún pantanosos. Se ordena la construcción de barracas (1721), se exponen los problemas de salud pública vinculados al cultivo del cáñamo en el estanque del Port (1722) se proponen medidas en la constante lucha contra los desbordamientos del río (1726) o se menciona una comuna en el Ayuntamiento, donde estaba la primera escuela municipal (de niños, ya que las niñas se dedicaban a hacer bolillos o “puntes de coixí”, primera industria manufacturera de nuestra ciudad).

En este siglo encontramos mención al “hostalet de cap del riu” (1735), una barraca para vender pan, vino, aguardiente, aceite, pesca salada, nieve (hielo que se mantenía en pozos adecuados para ello) y demás comestibles necesarios para el sustento de la tropa, de pescadores o de cazadores que por allí pasen. En el cuestionario de Francisco Zamora de 1780 se explica que l’Hospitalet tiene una torre antigua con dos cañones de artillería y un destacamento de defensa.

1750 plano en el que aparecen Montjuïc y la Ciudadela a un lado y al otro de Barcelona

El cultivo del cáñamo, bien valorado económicamente, había creado problemas de insalubridad en el estanque de Port y se traslada a los del Delta, aunque pronto se emitirán quejas al respecto.[11] Entre finales del siglo XVIII y los inicios del XIX se dará una tímida pero progresiva reducción de los embalsamientos de agua, con la apertura de pozos y de canalizaciones, la mejora del regadío y la horticultura y los inicios industriales con la instalación de molinos harineros o textiles. Todo ello tendrá su auge a mediados del XIX, con el canal de la Infanta.

1918, quan l’Hospitalet encara tenia platja amb la torre del cap del riu

[1] La “torre del riu2 preludio del faro del Llobregat: 1. El Delta del Llobregat y los cauces del río: historiasdebellvitge.wordpress.com/2023/06/13/la-torre-del-riu-preludio-del-faro-del-llobregat/

[2] La torre “Esllampegada”, los milites y el final de la acción de las mujeres (siglo XII) https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2023/06/14/la-torre-esllampegada-los-milites-y-la-expulsion-de-la-accion-de-las-mujeres-siglo-xii/

[3] El Llobregat, puentes y barcas en la zona baja del río: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2023/06/28/el-llobregat-puentes-y-barcas-en-la-zona-baja-del-rio/

[4] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Publicacions de la Abadia de Montserrat, vol. I, p..263

[5] Codina, J. (1987), o.c., vol. I, p 285

[6] Codina, J. (1987), o.c., vol. I, p. 336-337

[7] Codina, J., o.c., vol. I, p. 251-252 (1408-1411), 264 (1414), 280 (1424) i 506 (1512)

[8] Codina, J. (1987), o.c., vol. II, p. 233

[9] Codina, J. (1994). Inundacions al Delta del Llobregat. R. Dalmau, ed., p. 26

[10] Domínguez, Manuel: Local Mundial, “El far del Llobregat” http://localmundial.blogspot.com/2017/01/el-far-del-llobregat.html

[11] Codina, J. (1987), o.c., vol. II, p. 602-607 y vol. III, p. 32-33 y 216-219

La torre “Esllampegada”, los “milites” y el final de la acción de las mujeres (siglo XII)

Posted on 2023-06-14 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Mapa de Carreras Candi donde se puede ver la situación de las «Llanes Fenoses» en el margen izquierdo del río, donde estaría la «torre del río».

En 1079 Berenguer Ramón II (1058-1097) “el fraticida” y su asesinado hermano Ramón Berenguer II (1058-1082) se reparten los bienes heredados de su padre, entre los que encontramos un terreno con su mansión en Provenzana, los alodios de Port donde se alzaron “guardias” y los de Banyols, con las casas que habitó Mir Geribert (de la familia vizcondal) y sus pertenencias.[1] El término “guardia” hace referencia a una torre de vigilancia y comunicación.

Promotorio donde se alzó el «Castell de Port» desde donde se podía controlar las costas.

En 1134 el obispo de Barcelona establece a un clérigo en el Delta para que alce (o reconstruya) una torre de piedra y cal denominada “Esllampegada” que limitaba al sur con el mar, a poniente con un alodio del monasterio femenino de St. Pere de les Puel·les de Barcelona y al norte con la vía que iba a Banyols[2] (la vía Lanera de la que hablamos anteriormente).[3]

La propiedad de St. Pere de les Puel·les en esta zona (mas Guardiola), era una entre otras que tenía en Banyols, donde, en el siglo X y principios del XI encontrábamos la presencia abundante de mujeres junto al monasterio femenino y el canal de Amalvígia. En 1059 Bovet Renard dejaba una propiedad en Las Landas que limitaba al norte con el Vall Antic y al sur con el canal de Amalvígia.[4] El territorio de “Landes” era el de la zona deltaica más cercana al río en Banyols o la Marina.

En 1147, en la segunda consagración del monasterio femenino de St. Pere, con Guisla de Llobregat (de una familia importante del Prat) como abadesa y la intervención de los obispos de Barcelona y de Vic, entre las muchas propiedades que se reconocen, aparece la “parroquia de Banyols” de Provenzana,[5] algo que no ha tenido la suficiente transcendencia en nuestra historia local, ya que “parroquia” conlleva, además de un señorío, una demarcación territorial.

El siglo XII es el de los “milites”, caballeros al servicio de una o varias instituciones laicas y religiosas. La preponderancia de las órdenes religioso-militares: Temple, Hospital y Santo Sepulcro y de otras propiamente religiosas como la reformadora del Císter (Valldaura del Vallés) o las canónicas, acaba con la acción femenina de lugares codiciados, aunque sea la de órdenes reconocidas como St. Pere, a las que se controla, reduce y somete.

La mitad de los habitantes de Provenzana del siglo XII son caballeros, algunos de sus descendientes serán los primeros masoveros o propietarios locales. En 1162 Aimeric de Perusia (Italia) daba al monasterio de Valldaura de Cerdanyola, para hacerse monje, un mas a Les Lanes que había comprado en 1157. Ramón y Ermesenda venden, en 1168, al prior de Valldaura, un mas en el mismo lugar que limitaba con una laguna al norte, el mar al sur y con propiedades de los monasterios de Santes Creus (al que se incorporó Valldaura del Vallés) y de Sta. Eulalia del Camp. En 1266 Pere de Ferrán da al prior de Sta. Anna (donde estaba adscrita la orden del Santo Sepulcro) el mas de Lanes, con una torre, un palomar, hombres, mujeres y censos.

Carrer de St. Pere on les germanes de St. Pere tenien esglèsia al seu càrrec, de la que ja no queda més que el nom. AGC, 2021

También de la segunda mitad del siglo XII, serán las primeras menciones a los Bellvís que tendrán en la Torrassa una concesión de los condes de Urgel y de Barcelona por su participación en las conquistas por tierras de Lérida. Encontramos a los Bellvís firmando diversos documentos relativos a las órdenes del Temple y del Hospital, siempre al servicio condal i/o real.

Castell de Bellvís a la Torrassa (L’Hospitalet de Llobregat), desde donde se alcanza a divisar la Marina y el mar. AGC, 2022

En 1198 Pere de Bellvís firma, junto a Pere, sacristán de Osona y otros caballeros, un documento por el que se concede a la orden del Hospital parte de un canal que traía aguas del Llobregat, donde había algunos molinos del rey, para que lo prolonguen hasta Montjuïc y lo exploten, a cambio de que el monarca reciba la cuarta parte de los réditos.[6]

El Castell de Bellvís, como la Torre Blanca, tenía jurisdicción propia. Los Bellvís, encargados de “la defensa de la Marina”, recibían diezmos de los campesinos de los alrededores y de las parroquias de Sta. Eulalia de Provenzana y de St. Bartomeu de Sants. Aunque disponen de numerosas propiedades, no actúan como terratenientes, son militares y parecen asumir las funciones que anteriormente realizaba el Castell de Port, ahora en manos de particulares. La primera “casa fuerte” de Bellvís (siglos XII-XV) ya disponía de aspilleras y fosos abiertos.[7] El último descendiente de los Bellvís en Provenzana venderá o traspasará las propiedades a la cartuja de Montalegre en el siglo XIV.

Espitlleres del Castell de Bellvís, AGC, 2022

Hasta 1211 no había separación entre El Prat o Llanera y el actual Bellvitge. Pero en 1211 un nuevo cambio de cauce forma la Illa del Prat, dejando aislado este sector que en el siglo XVI se independizará de l’Hospitalet.

En 1408 Pere Palau establece a Arnau Viader (otra notable familia de El Prat) en la torre “Llampada”, en Les Landes o “Llanes”.[8] Esta torre (Esllampegada o Llampada) es el preludio del actual faro del Llobregat o “torre del cap del riu” reedificada en el siglo XVI para proteger de los ataques de piratas y corsarios. La mujer en estos tiempos ya va estando sometida a la familia o al claustro.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 14-06-2023

A quienes escuchan las voces que reclaman justicia histórica en nuestros lugares emblemáticos, como el Castell de Bellvís o el faro del Llobregat.

[1] Baiges, Feliu i Salrach (dir.) (2010). Pergamins de l’Arxiu Històric de la Corona d’Aragó, segle XI, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV. FN, ACA, 48-51, n. 99

[2] Mas, Josep, (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona (LA), n. 1438

[3] García-Carpintero, Àngels: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2023/06/13/la-torre-del-riu-preludio-del-faro-del-llobregat/

[4] Baucells et. al., o.c., ACB, n. 993

[5] Paulí, A. (1945). El real monasterio de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona, p. 189-193

[6] Miret i Sans (1910=, Les cases de templers i hospitalers a Catalunya, p. 229

[7] Geladó, Adriana i Salvadó, Ivan (2010) “Del Castell de Bellvís a la masia de la Torrassa”. Actes del IV congrés d’arqueologia medieval i moderna a Catalunya.

[8] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. I, p. 263

L’Hospitalet de Llobregat: dues Santa Eulàlia?

Posted on 2023-05-20 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Les llegendes martirials (“martyr” prové del grec i vol dir testimoni) ens han arribat plenes d’excessos i d’informacions creuades. Són històrics aquests fets:

Les persecucions als cristians durant els primers anys del cristianisme. Les últimes van ser les decretades per Dioclecià i executades a la Península per Dacià entre el 303-304 de la nostra era.
El culte a les figures martirials i les seves relíquies promogut des de les antigues esglésies visigòtiques, afavorint les peregrinacions.
Algunes restes arqueològiques i algunes dades documentades.

La màrtir Eulàlia i St. Jaume, un sant associat al culte dels màrtirs. Interior de l’ermita romànica de Provençana. AGC, 2019

De la màrtir emeritense de dotze anys, Eulàlia, tenim aquestes referències:

El Governador Aurelio Prudenci Clement (348-410), probablement de Calahorra, cristià i poeta al final dels seus dies va escriure catorze poemes, inspirats en les actes martirials, que es van publicar el 404 amb el nom de “Peristephanon liber”, un d’ells està dedicat a la màrtir Eulàlia. Arribat fins els nostres dies, el poemari, pròxim temporalment als fets, dona compte de l’antiguitat del seu culte i fa probable que existís una Eulàlia executada a Mérida durant les persecucions.

Aquests himnes es van propagar per Europa i el Nord d’Àfrica, fent-se ressò d’ells pràcticament tots els textos posteriors, com els de St. Agustí, St. Gregori de Tours, l’oracional visigòtic de la litúrgia mossàrab o la mateixa litúrgia catòlica, així com l’imaginari iconogràfic de diverses èpoques i estils. Tant els escrits com les imatges pretenen oferir un model, en aquest cas el de la noia verge que s’enfronta al poder donant raó de la seva fe.

Romanç o «seqüència» de Sta. Eulàlia, any 880

El segon text és del 635: “La vida de los Santos Padres emeritenses” que, inspirat en una història del segle IV, relata la “passió Sancte Eulalie Vigines”. Si d’aquesta narració traiem les dades màgiques i/o dubtoses del martiri i ens fixem només en noms, fets i circumstàncies, trobem elements que mostren arrels històriques poc conegudes:

Al text es menciona Calpurniano, governador de Lusitania, com a jutge del procés contra la noia Eulàlia i s’han trobat restes arqueològiques que corroboren la existència d’aquest personatge.[1]
Un fet curiós, i més per a nosaltres, és que Eulàlia viatjava amb una altra verge que la tutelava, Júlia, a Promtiano, a trenta-vuit milles de Mérida, al lloc de Lusitania que limitava amb la Bètica.[2]
També trobem un mestre, “Donat” i un confessor (només els bisbes ho eren), Félix, al davant de la comunitat de verges en Prontiano.

El nom de Donat remet al donatisme, una corrent cristiana del nord d’Africà (Cartago, Numídia…) que promulgava un rigor més gran entre el clergat. Finalitzades les persecucions, continuaren rebutjant el domini de l’Emperador. Sentint-se hereus dels màrtirs, no acceptaren el bisbe escollit, Cecilià, al que consideraven “traditor”. Cecilià, ardiaca quan el bisbe anterior (Félix) abjurà per eludir el martiri, va lliurar els llibres sagrats que Dioclecià manà eliminar. El conflicte entre els partidaris del bisbe Donat i els de Cecilià s’estén. Els emperadors, caps de l’església, condemnen el “donatisme” com a heretgia. L’església perseguida es torna aviat perseguidora dels seus propis fidels.

St. Agustí amb els donatistes. Il·lustració a la capilla dels invàlids. Viquipèdia.

Darrera dels moviments que la imaginació fa créixer, sempre n’hi ha les condicions materials de la existència, com va ser en aquell cas la llunyania d’una zona immersa en lluites tribals, respecte d’un poder centralitzat que només els considerava per a recaptar impostos i hosts.

El viatge de dues donzelles, una més joveneta acompanyada d’una altra que la tutela, remet a les comunitats femenines dels primers temps amb donzelles, dones consagrades i vídues que encara no seguien una regla fixada.

Amb la entrada de les tribus nord-africanes a la Península, alguns cristians es converteixen a l’Islam i uns altres continuen amb la seva fe (mossàrabs) pagant un tribut més alt per a mantenir les seves esglésies. Alguns d’aquests fugen al nord peninsular amb una part de les relíquies dels seus màrtirs, propagant el seu culte i propiciant les peregrinacions.

El text del 660, atribuït al bisbe Quirze de Barcelona, d’una Santa Eulàlia de Barcelona, és una recreació del poema de Prudenci. El 2004 l’església la va treure del martirologi deixant-la com a santa popular.

Representació de la Santa Eulàlia barcelonina

I arribem a Santa Eulàlia de Provençana, anomenada així el 986 quan el Comte Borrell ven a Aurúcia Deodicada un terreny a Banyols, al lloc conegut com «Torres», «in termini de Sancta Eulàlia Provinciana», que limitava amb terra que havia estat d’Ilia i de Just, el prat de Port (Montjuïc) i terres de la mateixa Aurúcia que havien estat d’Honerada Deodicada i dels seus fills, «dona que va ser de el jutge Deudesin i monjo en l’actualitat».[3] Els matrimonis que, al final dels seus dies, viuen en castedat i/o es fan monjos, eren una realitat en aquells temps. El lloc de “Torres” era a Espodolla (actual ciutat de la justícia).

Tot i que el 908 es fa esment de la “vila Proventiana”, la de 986 és la primera referència a un culte i apareix vinculat a dones que tenien cura de les esglésies i dels enterraments fins que l’església va acabar amb la seva tasca.

La troballa casual d’un cap de Medusa sota la rectoria propera a l’ermita de Provençana indica que podria haver-se establert una església visigòtica sobre una necròpolis romana, com va passar a molts llocs, però no s’ha fet mai una recerca arqueològica. El nostre topònim de Provençana sembla derivar d’un Proventius, que seria el propietari d’una vil·la romana, però això és una hipòtesi, n’hi ha massa similitud entre el topònim “Promtiano” i el de “Provintiana”, com per no preguntar-nos si no podria ser aquest l’origen. Per una altra banda, el culte a Sta. Eulàlia de Provençana hauria pogut arribar a nosaltres des de Provença, que aviat es va fer ressò de la màrtir emeritense.

Cap de medusa trobat a principis del segle XX durant unes obres a la rectoria de provençana. AGC, 2020, Museu Arqueològic de Catalunya

La Catedral de Barcelona va ser consagrada en 1058 sota les advocacions de la Santa Creu (la que ja tenia) i Sta. Eulàlia (de Barcelona, de la que el bisbe Frodoí va dir, el 878, que “trobà” les seves restes a Sta. Maria de les Arenes (o del Mar) i no a l’Agris Provincialis» (Sta. Eulàlia del Camp) on les havia buscat prèviament. Amb aquestes “troballes”, de nou romanitzades, l’església franca s’imposava eliminant tot vestigi de l’anterior litúrgia visigòtica-mossàrab.

La primera església i parròquia de Sta. Eulàlia de Provençana, al barri d’aquest nom, està sota l’advocació de la màrtir de Mérida ja que l’himne de Quirze no va tenir ressò fàctic fins la consagració de la Seu. La posterior de Sta. Eulàlia de Mérida (segle XV-XVI), al barri del centre, també, no només perquè dugui aquest nom, sinó perquè la volgueren posar sota la invenció barcelonesa, però finalment es va decidir que seria consagrada a l’única que pot ser autèntica.

Evolució de l’escut de l’Hospitalet a una revista de 1969 de l’Ajuntament. Amb els símbols de la palma i de la creu barcelonina de Sta. Eulàlia. Forma part del procés iconogràfic.

Quines conclusions podem treure?

Si n’hi hagué una màrtir Eulàlia, va ser la de Mérida
La de Barcelona és una “inventio” o recreació sobre els primers textos
- Els mites, com el de la medusa, en els que les dones podem trobar reflectida la nostra força (de la mirada en aquest cas), degeneren en llegendes que el patriarcat aprofita per a manipular consciències
La primera vida monàstica femenina, de la que en tenim molt poques referències a les nostres terres es troba documentada als petits i concrets detalls d’alguns documents i escrits.

Als que indaguen en la història, l’art i la cultura, destriant els petits detalls.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 20-05-2023

[1] Castro Mateos, A. (2012) “La construcción de lo sagrado. Santa Eulalia de Mérida y su extensión por el Levante español”. Tesis. Universidad de Cáceres.

[2] Sabio González, R. “Eulalia de Mérida y la villa de nombre Ponciano o Prontiano” en: Eulalia (Mérida, 2017)

[3] Descarrega i Martí, Francesc. Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. (documentació). Disponible a la web del Museu d’història de l’Hospitalet, doc. 6

Els torrents d’Esplugues i els casalots de Can Rigalt i la Pubilla Casas de l’Hospitalet de Llobregat

Posted on 2022-11-02 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

St. Pere màrtir sobre el densificat l’Hospitalet de Llobregat Nord. AGC, 2022

Els conreus principals del que ara és L’Hospitalet i abans era Provençana eren la vinya al Samontà (falda de St. Pere màrtir) i els cereals, arbres fruiters i alguns productes d’horta a la Marina, on abundaven els prats de pastura.

El ramal de la Via Augusta que avui és el carrer Major travessava Provençana des de “Barcino” cap a Cornellà, marcant la diferència de relleu entre els terrenys plans del delta del Llobregat i els contraforts de Collserola. Els camins que baixaven envers el mar aprofitaven els cursos de les rieres i torrents que, en provocar barrancs, delimitaran espais.

Els casalots que es van anar edificant en aquestes zones més feréstecs, com el de Can Rigalt o el de la “Pubilla Casas”, a l’actual carretera de Collblanc, havien de trobar la manera més adient de abastir-se d’aigua, per això els trobem vora els torrents o sota d’ells.

Can Rigalt està situat entre dos torrents que baixaven de St. Pere màrtir, AGC, 2022

El pedrís que senyorejava Can Rigalt, entre el torrent de les Oliveres i el del Neguit que conformen el Torrent Gornal, abastava una àmplia zona que incloïa terrenys del que ara és Sants, Esplugues, Pedralbes o Les Corts.

Horts urbans sota el torrent de Can Rigalt, AGC, 2022

El casal de Can Rigalt havia estat refet el 1693. En 1728 compra la finca Miquel Rigalt. La seva filla, Luisa Francisca de Rigalt, heretà la propietat i el seu marit, Joan de Girona, dona l’escut a la casa. En 1741 es reconstrueix el casal prenent la forma que té ara. Davant de l’edifici hi havia una font amb un curiós rellotge en forma d’esfera.

Can Rigalt amb la font que hi havia al davant, antigament.

Actualment va deteriorant-se en mig dels litigis que, potser, és això el que busquen.

La propietat de Can Rigalt es va anar segregant durant els segles XIX-XX. En ella es va instal·lar la companyia elèctrica de la Canadenca (ara FECSA), l’hospital de la Creu Roja, l’escola Puig Gairalt o el cementiri de Sants. Molt a prop hi era la torre Melina que va desaparèixer el 1992 amb la edificació d’un hotel que encara deu guardar els seus jardins.

El cementeri de Sant al barri de Collblanc de l’Hospitalet de Llobregat, AGC, 2022

La casa i pedrís de Josefa Casas i Clavell, casada amb Josep Martí, va ser anteriorment una residència dels jesuïtes grans i/o malalts. En 1767, durant el regnat de Carles III, es promulga l’expulsió de la Companyia i poc després, el 1771, Josefa Casas compra el terreny, fa demolir l’antiga casa i edifica el seu palau. L’any abans Josefa Casas s’havia fet amb un permís del comte de Darnius, propietari de la torre Picalqués d’Esplugues “perquè pogués aconduir i aprofitar l’aigua dels torrents de les Cucales i dels Albarells, amb la qual regà les extenses terres de la hisenda i les convertí en jardins i horta”.[1]

Edifici de la Pubilla Casas actualment integrat a un centre escolar. AGC, 2022

Recordem que en 1764 s’acaba la construcció d’un nou pont sobre el Llobregat a Molins de Rei i la reconstrucció i millora de la carretera de Madrid (avinguda Carlos III) havent dessecat els terrenys del que havia estat un camí de ferradura en mig de boscos i revitalitzant la zona, establint un hostal a Collblanc (antiga casa Bou) per a traginers i gent de tota mena en una època de bonança econòmica, mentre la casa de la Pubilla Casas hostatjava gent benestant.

Edifici a la carretera Collblanc de l’hospitalet de Llobregat. AGC, 2022

La casa era envoltada d’un gran jardí. Fins fa poc (1957, quan s’obrí l’avinguda d’Isabel la Catòlica) la rodalia de Pubilla Casas encara estava envoltada de vinya, amb algunes bòbiles i cases barates. Durant la guerra del francès va patir molts desperfectes i restà abandonada duran uns anys. Actualment el casalot de la Pubilla Casas és dintre el recinte d’una escola. Com element curiós cal destacar que l’antic celler des d’on es carregava el vi és avui la capella de la congregació que dirigeix l’escola.

El Casalot de Pubilla Casas. Foto Ajuntament l’Hospitalet, 1996

Can Rigalt i Pubilla Casas han conservat els cognoms de les seves pubilles.

Aquestes són dades que trobem fàcilment als documents de la nostra històrica local, però ens hem volgut fixar en una part no tant coneguda, la del relleu. Gairebé tots els torrents que baixaven pel nord-oest de l’Hospitalet, entre Pubilla Cases i el barri de St. Feliu, venien d’Esplugues que, com hem dit, era part de Provençana, tot i que amb la seva pròpia demarcació.

Horts urbans entre Can Serra i el sector St. Feliu de l’hospitalet. AGC, 2021

Altres torrents, com el de Cervera (o Clota), Nyac o els del Canyet al sector St. Feliu, conflueixen a la Riera de la Creu. Aquí trobarem Can Cervera, que encara existeix a Esplugues, tocant a l’Hospitalet i, més avall, altres torres senyorials com la Torre Cluset, la torre Serra i la Casa Alemany a Can Serra.

Can Cervera d’Esplugues en el límit de l’Hospitalet. Foto: Juan Manuel Díaz

Per sobre dels torrents de Can Clota (Esplugues) i Can Nyac (L’Hospitalet) es va construir a finals del segle XIX un gran aqüeducte per proveir d’aigua a algunes poblacions del Baix Llobregat i L’Hospitalet. Al costat de la nostra ciutat es conserva també la xemeneia d’una de les bòbiles que s’instal·laren a la zona per aprofitar les bones argiles dels torrents.[2]

Aqüeducte per sobre de Can Nyac a l’Hospitalet, prolongació del de Can Clota d’Esplugues. Foto Ramon Solé

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 31-10-2022

Als i a les que van dedicar esforços per dur aigua per a bé de totes i tots i a qui s’esforça en mantenir aquests béns comuns.

[1] Marcé i Sanabra, Fr. (1979) 25 imatges de la historia de l’Hospitalet. Museu d’Història, p. 55.

[2] Per a més informació sobre l’aqüeducte: Fonts naturals, aigua, muntanya i més https://fontsaigua.wordpress.com/2017/03/28/laqueducte-de-la-clota-desplugues-de-llobregat-part-1/ i https://fontsaigua.wordpress.com/2017/03/29/laqueducte-de-can-nyac-de-lhospitalet-de-llobregat-part-2/

Collblanc: Un hostal, una antiga capella, un cementiri desubicat i un petit misteri.

Posted on 2022-04-27 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Responder

Parc de la Marquesa a la Ctra. de Collblanc, davant de St. Ramon, entre la Travessera de Collblanc i la de les Corts. AGC, 2022

El temple de Sant Ramon Nonat, situat a la carretera de Collblanc, just davant d’aquest barri de l’Hospitalet de Llobregat, s’ubica al territori de Les Corts de Barcelona, però, com a parròquia, pertany a l’arxiprestat de Torrassa-Collblanc. En contraposició, uns metres més enllà tenim, al mateix Hospitalet i des de 1878, el cementiri de Sants. D’on ve aquest embolic?

Detall del cementeri de Sants al barri de Collblanc de l’Hospitalet. AGC, 2022

Sabem que són poblacions limítrofes separades només per aquesta carretera, al nord i per la Riera Blanca, a l’est. La divisió entre Sants i aquest sector del que avui és l’Hospitalet va ser molt confusa, trobant-se el nucli de Sants als censos de l’Hospitalet del segle XVIII. Recordem que el terme de Provençana va ser, durant molts segles, molt més ampli que l’actual municipi de l’Hospitalet, comptant amb El Prat, Les Corts, Pedralbes, Esplugues, Sants o Montjuïc, territoris que es van independitzant o cedint en diferents moments.

Provençana, any 1000, projecció d’Antoni Novell bofarull i adaptació de Valentí Julià,.

En 1601 el bisbe intervingué en un plet que mantenien el rector de Provençana amb el del Pi (de la que Sta. Maria de Sants era sufragaria) pels límits de les seves parròquies (el que volia dir recollir delmes i primícies). A la part nord no n’hi havia problema, la Riera Blanca era un límit natural. El document diu que “pertany a Hospitalet el que va del camí ral que travessa aquesta riera fins l’hostal dit de Sants”. La major dificultat estava al sector deltaic o la Marina, on es delimita que la zona que va des de l’hostal de Sants fins la muntanya de Montjuïc i la torre del Llobregat, on n’hi havia el corral dels carnissers de Barcelona, queda per la parròquia del Pi i la sufragaria de Sants, tot i que la torre, com a tal, i les cases adherents són de l’Hospitalet.[1] L’hostal de Sants era el de la Bordeta, a tocar de la Riera Blanca pel sector sud.

Antic hostal de la Bordeta, després Cal Ramonet

En 1684 Miquel Oliver de la Torre, un dels cinc hisendats més rics de la vila agrícola que era la nostra ciutat, va sol·licitar als regidors de L’Hospitalet obrir un hostal al servei de viatgers i traginers a l’antic ramal de la Via Augusta (actual Travessera de Collblanc) amb botiga, taverna i fleca, com el de que hi havia a la Bordeta. El permís va arribar el 1693, després de moltes negociacions sobre el control dels fluxos econòmics que l’establiment generaria. Miquel Oliver comprà terra prop de l’hostal i fa aixecar “l’Hostal de la Creueta”, dit així perquè devia haver-hi alguna creu de terme, ja que es trobava entre les poblacions de Sants, Sarrià-Les Corts i el mateix Hospitalet.

La Riera Blanca a l’alçada de la Ctra. de Collblanc, inici del terme de l’Hospitalet, AGC, 2022

Malauradament la guerra de Successió comportà moltes pèrdues i Miquel Oliver va haver de vendre, en 1726, dos anys abans de morir, l’hostal i la peça de terra adjunta al Comú per eixugar els seus deutes hipotecaris. Es llogarà a Jaume Torres, taverner i ciutadà de Barcelona, amb els censos establerts. Pensem que l’Ajuntament (el Comú o la Universitat) de l’Hospitalet fins èpoques recents ha estat més aviat pobre de recursos per fer front a les despeses que se li demanaven, especialment en temps de guerres i de crisis.

L’antic hostal era al lloc on es bastirien els «gratacels» de Ramon Puig Gairalt. Són considerats els primers gratacels de l’estat espanyol. Foto: AGC, 2022

A finals del s. XVIII es basteix un imponent pont de granit vermell a Molins de Rei que durà fins les inundacions de 1971. Al mateix temps es fan les obres que eixamplen el “camí de Dalt” de Provençana. La nova carretera facilitarà el transport rodat entre Barcelona, Aragó i Madrid, ja que l’antic camí, la Travessera de Collblanc que enllaçava amb la Travessera de Les Corts, s’enfangava i s’enfonsava sovint degut al pas dels nous elements industrials que havia de suportar i que a Collblanc eren per les bòbiles o rajoleries i les fàbriques de sabó, d’aiguardent, de teixits o de vidre, entre d’altres.

El Carrer Farnés, al Parc de la Marquesa, cantonada amb la Travessera de Collblanc duu el nom d’un dels primers industrials afincats a la zona. Foto: AGC, 2022

Aquesta nova via transversal de la part Nord de l’Hospitalet donarà més vida a pobles com Esplugues (de 87 habitants passa a 717), Sant Feliu de Llobregat i la zona de Collblanc, on només hi havia, als segles XVII-XVIII, alguna masia, poques cases, la torre de Can Rigalt i l’hostal. La “Carretera de Collblanc” travessarà l’antic hostal per la qual cosa l’ajuntament de l’Hospitalet va ser indemnitzat, també Can Rigalt va quedar dividit; en canvi, el que ara és el parc de la Marquesa, que era travessat per l’antic ramal de la Via Augusta o Travessera, quedarà agrupat, perdent aquesta part de l’antic camí.

La torre Barrina, una casa colonial al parc de la Marquesa, una casa d’indians bastida pels Farnés. AGC, 2022

L’hostal quedarà en mal estat després de la guerra del francès i haurà de refer-se. La construcció del Canal de la Infanta (1819) seguirà aquesta via i donarà un nou impuls a l’arribada de nous veïns i a la imminent industrialització.

Que hi hagués la carretera no vol dir que fos ben urbanitzat aquest raval de Barcelona i de l’Hospitalet per a una escassa població (1855: setze famílies) on els propietaris de les terres, les botigues i les indústries, eren barcelonins. El nostre hostal de titularitat municipal anirà perdent força davant d’altres establiments més ben equipats de serveis, com el “Mesón Nuevo de San Antonio” al mateix Collblanc o “l’Hostal de la Morera” a Sants.

Alguns edificis de la Ctra. de Collblanc encara recorden a aquell anitc hostal desaparegut. AGC, 2022.

En 1852 es vengué l’hostal de Collblanc que llavors era una casa molt vella amb baixos i un pis, una quadra i un estable per als cavalls, obtenint tretze mils rals de billó que serien destinats al nou cementiri que s’instal·là al lloc anomenat “Terra d’Escudelles” (l’actual cementiri de Sant Josep), ja que una orde real prohibia enterrar a les sagreres, com es feia des de segles.

La línia fèrria de Barcelona a Molins de Rei (1853) agreujà les dificultats de comunicació entre aquest sector i el de Torrassa i Santa Eulàlia respecte del Centre de l’Hospitalet; per aquest motiu el 1874 alguns veïns d’aquests barris sol·liciten ser agregats a Barcelona. No ho van aconseguir i van haver d’esperar una munió d’anys fins que es feren millores per travessar les línies, com el conegut “pont d’en Jordà” a la Torrassa.

Pont sota les vies a Sant Josep que dona accés al cementiri de L’Hospitalet. AGC, 2022

En canvi, el bisbe de Barcelona i el rector de Sta. Eulàlia de Mérida acorden el 1868 que el sector de Torrassa-Collblanc, des del Torrent Gornal fins la Travessera, fos atès per la parròquia de Sta. Maria de Sants, ja que aquest nucli tenien dificultat per accedir als serveis religiosos de l’Hospitalet Centre.

Breu història del cementiti de Sants a l’Hospitalet, si l’Hospitalet canviava d’ubicació el seu cementiti de la sagrera del nucli del Centre al nou sector agrícola-industrial de Sant Josep, Sants el duia al raval industrial de Collblanc.

A dos-cents metres de l’actual església de St. Ramon, n’hi havia des del segle XVII-XVIII, el “Manso Saurí”, del barceloní amb més propietats a la zona, Josep Vaquer i Saurí. Josep Anton Saurí i Many disposà, al seu testament de 1833 que, finalitzat l’usdefruit del seu pedrís pels seus germans, es dediqués els rèdits dels seus productes a bastir una capella annexa a aquest mas dedicada a la Mare de Déu de la Mercè, pels veïns de Collblanc. En 1888 es concedí el permís per a celebrar-hi la missa dominical, però els batejos, casaments i enterraments s’havien de fer a la parròquia de Sta. Maria de Sants, de la que depenia. A la capella venien fidels d’Esplugues, Les Corts o Sants.

Al costat dels obradors del pessebrista Ricard Lluch (la casa de tres pisos) hi havia l’antiga capella de la Mercé. El dibuix és de Ricard Lluch, es troba al llibre que Àngel Lluch va escriure sobre el seu pare: Ricard Lluch pessebrista (1895-1988)

El terreny es va vendre per fer front a les despeses de la construcció de la nova església, però encara resta el petit edifici reconvertit en restaurant i habitatge que, malgrat les reformes internes, manté les parets mestres. Al finestral podem veure una data, 1929, que seria quan la deurien adquirir els nous propietaris. També podem contemplar un altar barroc dedicat a la Mercè a l’església de Sant Ramon.

Ctra. Collblanc, n. 29, edifici de l’antiga capella de la Mercè de Collblanc, venuda per ajudar a pagar les obres de St. Ramon. AGC, 2022

Per cert, Sant Ramon Nonat (1204-1240), a qui el Senyor de Cardona va fer néixer amb una espasa (d’aquí lo de “no nat”), va ser seguidor de Pere Nolasc, fundador de l’orde de la Mercè. Els mercedaris es dedicaven a alliberar captius i així va ser com Ramon va realitzar diversos viatges a Àfrica rescatant presoners mitjançant un pagament o intercanviant-se per la persona en qüestió, el que va fer tres cops, un a València i dos més a Alger, fins que la orde el va rescatar a ell, morint al poc tems al castell de Cardona on, sigui com sigui, havia nascut.

Imatge de St. Ramon nonat rescatant captius a la parròquia de St. Ramon. AGC, 2022

La de la parròquia de Sant Ramon Nonat de Collblanc és ja una història del segle XX que podeu trobar al blog de la mateixa parròquia en aquest enllaç: https://parroquiasantramon.org/historia-de-sant-ramon/

No és el mas Saurí però és un dels pocs edificis que encara mantenen l’aspecte de masia i no ens fa nosa fer propaganda d’un recomenable comerç local que resta en peus. AGC, 2022

Sobre l’antic hostal de Collblanc i la capella de la Mercè del mas Saurí podeu veure: L’hostal i la capella de Collblanc – Pladebarcelona, un resum de la informació que va recollir i publicar Inocenci Salmerón (2009) Històries de Collblanc-Torrassa, en el que m’he fonamentat per fer aquest article.

I per últim un misteri no resolt. Aquesta foto de l’arxiu Gavin sembla ser l’antiga capella de la Mercè de Collblanc, però al llibre n. 25 de l’inventari d’esglésies de Josep M. Gavin (Barcelonés, 1), a la pàgina 131, a peu de foto diu «Sant Salvador d’Horta, L’Hospitalet de Llobregat, desapareguda, nom popular, Collblanc, façana principal, 1921». És deia St. Salvador d’Horta i l’advocació de la Mercè era a un altar interior com el que ara és a St. Ramon? Era una altra? Hem preguntat al l’arxiu Gavin i ens han dit que la foto és d’una postal de 1921 i que a mà, al darrera està escrit el que diu al llibre pel fundador de l’arxiu, però que, degut a la seva edat avançada, no ens pot dir res més.

Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 27 d’abril de 2022

A la gent dels barris veïns Collblanc, Torrassa, Les Corts o Sants.

[1] Codina, J. (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Public. Abadia de Montserrat. Vol. II, p. 171-172 i vol, III, p. 427-428, doc. XI.

La processó laica del 15+1 de l’Hospitalet de Llobregat

Posted on 2022-04-17 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Responder

Foto: Néstor Rives, 2019, «La fe sentida».

Al segle XV l’Església Catòlica aprofita les processons de les confraries gremials, amb els seus sants patrons, per teatralitzar la Pasqua, convertint-les en una manifestació que es fa sentir de diferents maneres a la Península.

Quinze van ser les persones d’origen andalús que, el 1977, reunides en un bar del barri de Pubilla Cases de l’Hospitalet i recordant amb nostàlgia les seves processons, sortiren al carrer amb un Sant Josep a sobre d’una taula per expressar la seva fe, sentint com els veïns i les veïnes els acompanyaven amb devoció. Iniciaren així l’única processó laica d’Espanya, denominada 15 + 1, els quinze del començament i el següent que s’incorpori, el poble, en si.

45 anys de la processó 15+1 a L’Hospitalet

Una ciutat en la qual les parròquies obreres d’aquells anys 70 combatien aquestes manifestacions religioses per considerar-les no pròpies d’una fe que intentava donar resposta a les necessitats socials, més d’acord amb «els signes dels temps» i allunyades d’una expressió més pròpia i sobrera.

Signes que mantenen l’esperit d’una cultura, un art i una expressió religiosa que passa de pares a fills. Signes que es veuen amb més força quan s’ha tret el mantell d’una església que va aprofitar el més pregon i més antic de l’ésser humà, per revestir-ho amb una confessió. Signes que van ser re-creats per l’art gòtic amb l’accent de la foscor, el dolor i la mort. Signes de tots els temps amb els que els humans s’han vinculat a la vida dels que ja no són entre nosaltres.

Amb aquesta mostra podem veure el contrast entre uns símbols que a alguns se’ns poden fer una mica estranys i el sentiment de qui mira, ad-mira, contempla, demana, lloa i canta, és a dir, de l’ésser humà amb la seva necessitat, la de demanar, sí, però també la de beneir i la d’agrair, sentint-se arrelat en unes tradicions que ja no importa d’on vénen, només que són les seves i que el segueixen encoratjant des del lloc on habiten, el seu propi cor.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel (texto)

amb fotos de Néstor Rives Palma, amb qui col·laboro.

Podeu trobar el seu projecte de 2019 «La fe sentida» a la seva web.

L’Hospitalet, Pascua, 2022.

A qui troba la manera d’expressar i viure els seus valors més pregons.

la fe sentida

“Terrers Albos”, els barris de Collblanc-Torrassa de L’Hospitalet de Llobregat als segles X-XI.

Posted on 2022-01-31 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Responder

Sant Pere Màrtir, al costat del Tibidabo sobre el densificat Hospitalet de LLobregat. Foto: AGC, gener 2022.

Trobem per primer cop el terme de “Terres Albos” el 986, quan el bisbe Vives compra a Sènior, vídua de Levesind, un alou amb cases, corts, sitges, pou, horts amb arbres fruiters i vinyes a Bederrida (nom provençal de l’actual barri de Les Corts) i “Terrers Blancs” (nom que fa referència a l’argila blanquinosa que baixava per la Riera Blanca, actualment carrer que fa de partió entre l’Hospitalet i Barcelona).

Els límits d’aquest alou eren: al nord, el mont Orsera (Sant Pere Màrtir a la serra de Collserola), a l’est el trull de Pedralbes (Petres Albes)que baixava pel trull comtal fins el mar (la Riera Blanca), al sud el camí que travessa Provinciana i a l’oest el torrent de Quart (Torrent Gornal).[1]

Aqüeducte de Can Nyac a l’Hospitalet de Llobregat, obra civil del segle XIX (com el de Can Clota d’esplugues per a recollir les aigües de Sant Pere màrtir i dur-les al municipi i a altres del Baix Llobregat. Foto: Ramon Solé https://fontsaigua.wordpress.com/2017/03/29/laqueducte-de-can-nyac-de-lhospitalet-de-llobregat-part-2/

La dona Sènior havia perdut al seu marit i els seus fills, probablement a la presa d’Almansor del 985. El bisbe de Barcelona aprofitarà aquest fet per fer-se amb un bon domini en aquests terrenys. La separació entre el seu patrimoni i el de la Seu o el del bisbat no estava clara, com es pot veure en els dos testaments que va fer (en 989, abans de viatjar a Roma i en 995 en la seva mort), el que va originar algun embolic, com veurem.

En tornar de Roma (si és que va anar) continuarà ampliant els seus dominis en aquesta zona (actualment barris de Collblanc-Torrassa). En 989 permuta amb Fredbert i Mirabilia terra que limitava per totes bandes amb les seves vinyes excepte per la part de l’oest on n’hi havia el torrent i uns mesos després compra a Seniold i Gerosolima cases, corts, terres i vinyes que limitaven amb el torrent i amb propietats seves, de Mirabilia i de la Seu. En 991 torna a fer una compra similar al mateix lloc.[2] En aquests anys el veiem comprant també a Sarrià. Cal dir que Sarrià, Sants i Provençana eren sota la jurisdicció dels vescomtes de Barcelona que exercien el control del castell de Port.

El monestir femení de Sant Pere de les Puel·les tenia també diverses propietats a la zona, com trobem indicat al testimonial de 992 (ó 991): al lloc de Terreros Albos, prop de les vinyes de la Seu que comunicava amb la “strada” o via pública i la torre de Sendred (probablement la que després serà anomenada torre d’Emma[3] a Espodoia, actual Ciutat de la justícia), a Bederrida (part de la seva dotació de 945), Sants, Sarrià o el “Monte Iudayco” (Montjuïc).

La Torre Rodona de Can Vinyals a Les Corts, un dels pocs vestigis d’època medieval que queden en aquesta zona. Foto: Ramon Solé: https://estimadaterra.wordpress.com/2017/11/24/la-masia-de-can-vinyals-de-la-torre-o-torre-rodona-de-les-corts-de-sarria-de-barcelona/

El bisbe Vives, tot i que deixa part de les seves possessions a la Seu de Barcelona, deixa com a propietària dels alous de Senior i de Seniold, en el primer testament, i en règim d’usdefruit en el segon, a Emmo «commatrem meua», a qui ja havia fet donacions anteriorment. Deixa propietats que van ser dels captius a les seves germanes Bonadona i Ermetruit i nombrosos llegats més a familiars i eclesiàstics.[4] Tot plegat generarà alguns embolics. En 1028 Regiat amb la seva dona Adelaida i el seu fill Guitard tornen a la Seu un alou a Banyols, que havia pertangut a Recesvind, havia passat a la Seu per ordre comtal degut al robatori d’uns calces d’or i “sense saber com” va passar a Bonadona, germana del bisbe Vives que els hi havia venut.[5]

La vinya era el conreu predominant en aquesta part alta de Provençana, Guillem de Castellví estableix a Gotmar el 1012 per a que planti vinyes. En 1015 (ó 1016) Adaleva i Gondemar permutaven amb la Seu una vinya recentment plantada, amb els seu raïms, al lloc de Terrers Blancs, parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, per dues peces de terra, una treballada i una altra erma, al mateix lloc.[6] L’objectiu de la Seu era agrupar terrenys.

Actual parròquia de Sant Isidre, prop de la ciutat de la justícia, a la zona anomenada fa mil anys com «Espodoia» o «Torres» (986, quan el Comte Borrell li ven un alou a “Torres” –*Espodoia*-) Foto: AGC, 2020

Els llocs de Terrers Blancs i la Vall de Quart queden dins del terme parroquial de Santa Eulàlia de Provençana, consagrada en 1101 quan es defineixen els seus límits: a l’est el Coll de Codines (Plaça Espanya) a la vila de Sants i fins el Castell de Port, al sud el mar, a ponent el riu Llobregat i el coll de la Gavarra i al nord el forn de Merlí a Sant Pere Màrtir.[7] Com veiem un terme molt més ample que l’actual Hospitalet que incloïa Bederrida, Pedralbes i part de Sants.

Banyols, la zona més a prop del castell de Port, on s’ubica l’actual ermita de Bellvitge, tenia en aquests segles una vida activa i dinàmica, on trobem cases fetes de pedra i calç, corts, arbres fruiters i terra conreada i erma que servia per les pastures, mentre que la zona nord es dedicava principalment a la vinya.

Restes del Castell de Port a Montjuïc, prop de Santa Maria del Port, un lloc estratègic. AGC, 2021

La via principal de Provençana (una derivació de la via Augusta que connectava Barcino amb Cornellà i Sant Boi) separa aquestes zones de l’actual Hospitalet de Llobregat amb un relleu tant diferent, però veurà desplaçar-se el seu nucli des de l’est, entorn a la parròquia de Provençana, a l’oest, més a prop de Cornellà i de les pastures dels Banyols o la Marina. La zona de Terrers Albos sembla tenir una vida més independent de la parròquia de Provençana.

En 1038 es jura el testament del prevere Amalric que deixa, entre altres llegats, cases i vinyes a Monterols (Sant Gervasi) i a Ciresano (Sarrià) per a la fundació d’un hospici per a pobres i pelegrins. Entre els marmessors i benefactors trobem a Oria, femina que en 1046 vendrà, amb el seu fill Sunyer, una vinya als germans Pere i Ermengarda Deovota. Les Deovotes o Deodicades eren dones que es dedicaven a la cura de les ermites i/o dels albergs.[8]

El conventet, davant del monestir de Pedralbes, un vestigi medieval a Sarrià. R. Solé

En 1046 el nou comte, Ramon Berenguer I (1023-1076) i la seva primera esposa Elisabet de Nimes (-1039) donen a la Seu les esglésies de St. Miquel i de St. Vicenç de Sarrià, el que obliga els petits propietaris propers a vendre, sovint en grups, molts dels quals són de dones soles. Les esglésies van passant, amb el beneplàcit dels comtes, al domini de la Canònica, exercint la Seu el dret de sepultura. Les que es resistien es trobaven sota l’amenaça d’excomunió. El 1054, el temps del cisma d’Orient, els nous comtes decreten la inviolabilitat dels drets dels canonges provocant que unes quantes famílies es vagin fent amb el control econòmic dels béns eclesials.

Aquell any els marmessors de Riquilda, els seus fills Guillem i Ramon Amat, Amalric Aeci i Matrissinda, donen una terra i vinya prop de Santa Eulàlia de Provençana que limita per l’est amb el sagrer que tenien el prevere Ansulf i Geribert Giscafred. [9] En 1055 Amat Eldric, de la casa d’Orís, i la seva esposa Adelaida empenyoren a Jucífia les propietats que havien comprat a la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana per un deute de quatre-cents mancusos d’or.[10] En 1057 Ramon i Ermessenda venen el sagrer que ella tenia del seu anterior marit a Viulla.[11] La revenda de béns és una pràctica habitual des de bon començament al voltant de la parròquia de Provençana, on no trobem actuant cap dona sola, com sí veiem a Banyols.[12]

Santa Eulàlia de Provençana, un entorn rural fins començament del segle XX.

Entre 1046 i 1076 es fa el capbreu dels béns de la Seu a Barcelona entre el Besós i el Llobregat, entre moltes altres, n’hi ha propietats a Enforcats (cruïlla de camins entre Provençana, Sants i Montjuïc), Espodoia, Terrers (deuen ser els Terrers Albos), el “Cucullo” a Sants, Petra Alba (Pedralbes), Magòria (riera que baixava de Pedralbes fins el «Cagadell«), Sarrià, “Graner” (la “torre Granera” serà anomenada el segle XII), el mas del Port o Provençana.

En 1067 Emma amb els seus fills Pere i Quixol venen a Berenguer Adroer els seus drets sobre terres i vinyes a Sant Vicenç de Sarrià, a “les corts de Trullols”, a Bederrida, i aquest pot ser el moment en que es passa del nom provençal de Bederrida al més local de “les corts”. En 1068 Ramon Sunifred i la seva dona Ermengarda permuten amb la Canonja el seu alou a la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià i a Santa Eulàlia de Provençana, al lloc anomenat “Terrers”, prop de la vila de Sants.[13]

Amb aquest petit estudi podem dir que als segles X i XI, el sector de Collblanc-Torrassa de l’actual Hospitalet de Llobregat, tot i que pertanyia a la parròquia de Provençana, estava més vinculat amb Barcelona, pel nord (Sarrià) per on passava la Via Augusta i per l’est (Sants). El conreu principal era la vinya, tot i que el terme “trull” sembla indicar que també n’hi hauria activitat al voltant de la molta de l’oli. La presència de la Seu en aquest sector sembla tenir més interessos econòmics que pastorals. Caldria esbrinar on enterraven els seus morts, sembla més probable que sigui en alguna capella del nord, com Santa Cecília de Pedralbes (esmentada en alguns documents) , que a Santa Eulàlia de Provençana.

Torrent maduixer a Sarrià. Quan queden pocs vestigis culturals, hem de recórrer a la natura. Foto: R. Solé

Si Amalvigia, que dona nom a un rec, és la primera dona a la que es fa esment a Banyols (995) i Aurúcia Deovota ho és de la primera menció a “Santa Eulàlia de Provençana” (986), la vídua Sènior, que havia perdut també els seus dos fills, és la primera dona que trobem en relació a “Terrers Albos” (986). La presència de les dones que actuen per sí mateixes i són reconegudes és indiscutible al segle X i primera meitat del XI, quan tornarem a trobar una dona, Ermengarda, al primer esment de la “Torre Blanca” on s’aglutinarà “La Pobla” (1057). Al segle XII minvarà, quan els senyors –com els de Bellvís- es fan amb l’activitat pública i les dones queden recloses a la família i/o el claustre si no són directament invisibilitzades, com les dones dels preveres, considerades concubines, només tindrem notícia d’algunes dones potents (abadesses, nobles…).

Tot i així la nostra recerca donarà a conèixer algunes d’aquestes dones que han fet història sense que la història hagi parlat d’elles, serà en un article pròxim, quan parlem dels masos de Provençana.

Jardins de la vil·la Cecília a Sarrià amb l’escultura d’Ofèlia ofegada, tota una al·legoria a l’oblit de les dones. Foto: R. Solé

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 29-01-2022

A la gent de l’associació “Terrers Albos” pel seu interès en donar a conèixer la nostra història

[1] Descarrega i Martí, Francesc (sense data). Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. Doc. 7

[2] Descarrega o.c. Doc. 8, 10 i 11

[3] “La torre d’Emma” https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/03/13/la-torre-demma/

[4] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera. Textos i documents, vol. 5, doc. 44.

[5] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona segle XI. Fundació Noguera, vol. 38, n. 410

[6] Baucells J., Fàbrega, A., et al. o.c., vol. 37, n. 181 (1012) vol. 38, n. 242 (1015)

[7] Madurell, J. M. (1977). Fulls Històrics de l’Hospitalet de Llobregat. Notes documentals d’arxiu. Pròleg de J. Codina. Museu d’Història de la ciutat. Aj. l’Hospitalet, doc. 1

[8] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 38, n.563 i vol. 39, n. 694

[9] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 39, n. 870

[10] Alturo i Perucho, Jesús (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Fundació Noguera. Textos i documents, vol. 9, n. 67

[11] Arxiu de la Biblioteca de Catalunya a Descarrega, 64

[12] Més informació de la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana als segles X-XII a: https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2021/10/06/santa-eulalia-de-provencana-segles-x-xiii/

[13] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 40, n. 1143 i 1162

Església, Ermita, Capella, Santuari? Què es què.

Posted on 2022-01-21 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Sant Pau del Camp de Barcelona, un dels pocs vestigis del romànic que encara queden a la ciutat, una església de la que se’n sap molt poc dels seus inicis com a monestir. AGC, 2019

En primer lloc aclarim que, tot i ser elements religiosos, els volem diferenciar i definir pel seu tractament històric, artístic i lingüístic.

El terme “església” prové del grec i significa “assemblea”. És molt ample i pot fer referència al conjunt dels cristians en general, a les diferents comunitats cristianes (ortodoxa, catòlica, luterana…) o a un grup de gent reunits en torn a l’Evangeli i als símbols de la seva fe.

Romeria a l’ermita de Bellvitge. 1956 Foto: Elvira Solà Adalid

Però el mot “església” s’aplica normalment als temples on s’apleguen els creients per pregar, escoltar la paraula o celebrar els seus ritus de pas.

En aquest sentit, cada persona pot ser considerada una església com a “temple de l’Esperit Sant”. La filòsofa Edith Stein (1891-Austchwitz, 1942) entén l’esperit humà com a part de la cultura i de la expressió, de l’art… des de una visió laica aquests elements que ens defeneixen com humans podrien considerar-se, també, temples.

La campana de l’ermita de Bellvitge, de nom Eulàlia, pesa 300 kgs. i la van fondre a Olot. El toc de campanes invitava a la pregària sent un mitjà de comunicació.

Trobarem molts tipus d’església segons la seva funció o la seva arquitectura perquè tant ens podem referir a un agrupament de fidels com a un edifici.

Una església parroquial és la que delimita –normalment- una divisió territorial, tot i que també pot exercir altres funcions per a comunitats específiques.

Esglèsia parroquial de Santa Eulàlia de Provençana, 1958, al fons una masia desapareguda: Can Alós i una de les primers fàbriques de l’Hospitalet industrial. Foto: Centre d’estudis de l’Hospitalet.

La parròquia està encomanada a un rector i normalment compta amb l’ajut d’un vicari. La demarcació de les esglésies té el seu origen a l’Imperi Romà, d’aquí paraules com la de “vicari” que també es va aplicar a la organització comtal medieval. El fi era recaptar impostos, les esglésies que no es sotmetien als bisbes i/o a Roma van ser eliminades.

Una església catedral estarà vinculada al bisbe i a un col·legi de clergues o canonges anomenat Capítol. La Canonja, o casa on resideixen els canonges, sol ser catedralícia tot i que també n’hi ha canonges a les abadies o als priorats. Els canonges segueixen un ofici o cànon, d’aquí la paraula Canònica, que vol dir regulats per una norma. Les catedrals (Seu o càtedra del bisbe) són el centre organitzatiu d’una diòcesi o bisbat.

Convent de Sant Agustí vell a Barcelona. Els canonges solien adoptar la regla de Sant Agustí, més flexible que altres que es seguien a alguns monestirs.

El terme basílica prové de “domus” o casa i té el seu origen a Roma, quan els primers cristians es reunien a les cases, com la de Prisca, de la que parla Sant Pau, a vegades anomenada “Antigua”, com a Santiga (Santa Maria de Antigua a Santa Perpètua de la Moguda).

Ermita de Santa Maria de Antigua (Santiga) AGC, 2021.

La categoria de basílica l’atorga directament el Papa o ve donada per la memòria popular (com la de Santa Maria del Mar, anomenada al segle X “de les Arenes”, perquè es va alçar sobre un antic amfiteatre romà).

Interior de la basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona. AGC, 2021.

Els bisbes i els papes no sempre han anat d’acord, ho veurem millor en parlar, en un altre article, dels monestirs i de les ordes religioses que, per cert, també tenen les seves esglésies i capelles.

Portal de l’església de Santa Victòria de Barcelona, seu de la comanda templera de Barcelona.

Havent situat les grans esglésies que es poden considerar, bàsicament, com a parròquia, catedral o basílica, anem a parlar de les més petites.

“Ermita” es una paraula que prové del grec i significa “desert”. Els eremites eren persones que es retiraven a orar i/o a fer penitència al desert o a les afores de les poblacions, sovint vivien en coves, en tot cas en llocs apartats on podien acollir visitants. És una tradició oriental molt anterior al cristianisme.

L’ermita romànica de Sant Llorenç de Fontcalçada, a Sant Cugat del Vallés, està dintre del recinte d’un mas dedicat a restaurant. Cal dir que no hem tingut problema per a visitar-la. AGC, 2021.

Aquesta és la clau de les ermites, que estigui o hagi estat retirada del nucli de població, com la de Bellvitge, encara que ara hagi quedat en mig d’un barri, per tradició es considera ermita. Les ermites solen ser petites i tenien una casa humil annexa on vivien donades, donats, “ermitans” o ermitanes, que disposaven d’un tros de terra i tenien cura de l’ermita i dels que per allí passaven.

Ermita de Santa Eulàlia de Provençana, amb la casa rectorial al costat i un dels campanars de la nova església al fons. AGC, 2021

Una ermita pot ser també un Santuari. Un Santuari és un lloc d’acollida i recés que hi ha als camins de pelegrinatge, la diferència és que aquests no tenen un culte establert, mentre que les ermites tenen un altar i es solen celebrar, com a mínim, les festes de les advocacions a les que estiguin encomanades, així com les de les romeries que hi van. Tant els santuaris com les ermites acollien ex-vots o promeses votives. L’ermita seria més temple eclesial, mentre que el santuari, que també ho pot ser, seria, més aviat, una mena d’oratori.

Ermita de Bellvitge quan també era considerada «Santuari», meitat del segle XX.

La capella o església menor, sol tenir un origen privat. Si les ermites tenien una casa pobre com a habitatge de les persones que en tenien cura, la capella privada s’afegeix a una casa senyorial per a ús familiar, com a lloc d’oració, de celebracions particulars o, inclús, d’enterrament familiar.

Can Buxeres a l’Hospitalet de Llobregat. La capella d’aquesta casa senyorial serveix a l’Ajuntament per a celebrar bodes laiques. AGC, 2019

Però també n’hi ha capelletes a les façanes de les cases, com la que encara queda a Barcelona al carrer de Montalegre cantonada amb Valdonzella, coneguda com a verge de l’Alegria o de Montalegre. Antigament eren molt freqüents, les confraries es reunien sota una capelleta d’aquestes, també les trobem a l’àmbit rural. Són llocs que inspiren a fer una pregària.

Fornícula amb la mare de Déu de Bellvitge que hi havia al carrer Hospital de Barcelona d’on venien els confrares a l’ermita de Bellvitge segons recull Joan Amades.

I acabem amb el terme “oratori” o lloc per pregar que no és una església. El seu origen, al sí del cristianisme, està en les tombes dels primers màrtirs. Actualment n’hi ha a les cases particulars, als convents, als hospitals, a les escoles, al mig del bosc o a les ciutats, on algú s’ha deixat la vida es pot posar una senyal que, encara que no sigui reconegut com a “oratori” per l’església, ens convida a pregar. Als grans aeroports es troben capelles interconfessionals que també poden fer servir agnòstics i ateus com espai de silenci i recolliment.

Capelleta al camí del Castell de Balsareny dedicada a St. Antoni, es va posar recentment en record de les que hi havia abans de la Guerra Civil.

Com veiem són termes que es poden aplicar a un mateix lloc. Per exemple l’ermita de Bellvitge també era anomenada “Santuari”, ha estat i és una església, però podria deixar de ser-ho si es deixen de fer celebracions, llavors seria un oratori, tot i que, el més probable és que es continués anomenant ermita. Els noms poden ser resistents i per-durar més que allò que anomenaven o efímers i volàtils com el que pugem a la xarxa avui en dia.

Interior del monestir de Santa Cecília de Montserrat, un espai de pregària interreligiosa, com les de Taizé (França)

La temporalitat també marca alguna diferència. N’hi ha ermites romàniques que actualment queden dintre d’un pedrís particular: granja, restaurant…, però no deixen de ser ermites, en canvi alguns edificis d’èpoques més modernes serien, pròpiament “capelles”, ja que no tenen tradició eremítica i/o d’ermitans i ermitanes.

Capella de Sant Cristòfol, de 1503, al portal del Regomir de Barcelona. AGC, 2021

És important conèixer i recordar les arrels per veure les transformacions del passat i saber “amb tota l’ànima” que som dins dels actuals moviments, que només som uns relleus que lliurem una torxa que altres ens van passar.

Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel, 21-01-2022

A Ramon Ribas Boixeda, sj., que em va ensenyar a mirar pedres, arbres i estrelles i a callar per sentir els ocells cantar.

L’abans i l’avui de l’Escorsa al barri de Santa Eulàlia de l’Hospitalet de Llobregat.

Posted on 2021-12-18 por Angels García-Carpintero Sánchez-Miguel

Responder

La masia de l’Escorça, abans «Can Bitllera», era la porteria de la fàbrica.

Dionís Escorsa i Cruells (St. Feliu de Codines, 1840 – Barcelona, 1900) fou un empresari metal·lúrgic català.

Fill de Josep Escorsa i Cirerol, natural de St. Feliu de Cabrera, i de Teresa Cruells i Corderes, de St. Feliu de Codines, va començar a treballar en el ram de la metal·lúrgia des de molt jove com a tècnic.

El 1867 va establir un negoci propi de foneria, que deu anys després traspassà a Pere Màrtir Sancristòfol, serraller especialitzat en la forja decorativa.

El 1869 casà amb Francesca Soria Ustrell, natural de Sabadell.

El 1876 estableix una foneria de ferro amb dos socis més. Aquesta factoria, al carrer de Creu Coberta, arribà a classificar-se com la segona més important de tot l’estat espanyol, en l’emmotllament d’acer fos. El 1892 la empresa canvià de nom i es diu “Foneries Escorsa”, potser quan ja era l’únic soci.

Fundiciones l’Escorsa a Barcelona. Principis segle XX.

Emblema de «Aceros Escorsa». Foto: Blog de Provençana: http://provenzana.blogspot.com/2012/03/foneria-escorsa-i_31.html

A la seva mort, el 1900, se’n fan càrrec els seus fills, Joan (1873-1944) i Pere Màrtir (1880-1946), amb el nou nom de “Hijos de Dionisio Escorsa, Sociedad en Comandita”.

El tercer fill, Alexandre (1878-1947), se’n separà i fundà una nova indústria de “Hierros y Aceros Moldeados” a Hostafrancs. Amb 10.000m²aquesta fàbrica que, durant la Guerra Civil, produïa peces de guerra, tancà el 1992.

En 1995 el recinte, l’HAMSA, es va convertir en un centre social ocupat i autogestionat fins el 2004 que el van tirar a terra.

La foneria Escorsa s’instal·là el 1920 a la Carretera de Santa Eulàlia de L’Hospitalet de Llobregat amb la Riera Blanca que separa l’Hospitalet de Barcelona, arribant a tenir 217 treballadors. El 1958 disposava de tres forns elèctrics i produïa anualment unes 3.000 tones de metall fos, tanmateix el 1966 va fer fallida i tancà les portes. [1]

1917. Inauguració de la primera pedra de la foneria Escorsa a l’Hospitalet. Foto: Centre d’estudis de l’Hospitalet.

De l’Escorsa queda una típica masia agrícola del segle XIX amb planta baixa, pis i golfes, abans coneguda com Can Bitllera.

La casa de l’Escorça als anys 80. Foto del llibre de J. Casas: *L’Hospitalet de Llobregat, un passeig per la història* (1984)

A la part posterior de la finca, enjardinada, encara es pot veure una mica de l’ambient rural que hi havia a l’Hospitalet abans de la emigració massiva.

Part posterior de l’escorça a Santa Eulàlia de l’Hospitalet. AGC, 2021

Té un rellotge de sol a la façana principal. La indústria ocupava el lloc proper de blocs d’habitatges actuals.

L’escorça o «Can Bitllera» a l’actualitat a la Carretera de Santa Eulàlia. AGC, 2021.

Va ser rehabilitada i utilitzada com a restaurant i lloc de trobada d’una entitat recreativa-cultural, la casa Galega de L’Hospitalet.

Mari Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 17-12-2021

Als treballadors i a les treballadores dels inicis de la industrialització a la ciutat.

[1] Informació estreta del llibre de Francesc Marcé i Sanabra (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular i de viquipèdia.

Històries des de Bellvitge.

Història medieval i actual de l'entorn de Barcelona.

Archivo de la etiqueta: Hospitalet. Patrimoni.

El molí paperer de l’Hospitalet que va passar a ser fàbrica tèxtil. Els canvis industrials als segles XIX-XX, el paper de les dones

1. L’Hospitalet pre-industrial. Mans entre fils, tints i fangs.

2. Molins hidràulics i màquines de vapor. Les primeres obreres.

La “torre del cap del riu” en las marismas del Llobregat (siglos XV-XVIII)

La torre “Esllampegada”, los “milites” y el final de la acción de las mujeres (siglo XII)

L’Hospitalet de Llobregat: dues Santa Eulàlia?

Els torrents d’Esplugues i els casalots de Can Rigalt i la Pubilla Casas de l’Hospitalet de Llobregat

Collblanc: Un hostal, una antiga capella, un cementiri desubicat i un petit misteri.

La processó laica del 15+1 de l’Hospitalet de Llobregat

“Terrers Albos”, els barris de Collblanc-Torrassa de L’Hospitalet de Llobregat als segles X-XI.

Església, Ermita, Capella, Santuari? Què es què.

L’abans i l’avui de l’Escorsa al barri de Santa Eulàlia de l’Hospitalet de Llobregat.