Archivo de la etiqueta: Molins hidràulics

El molí paperer de l’Hospitalet que va passar a ser fàbrica tèxtil. Els canvis industrials als segles XIX-XX, el paper de les dones

Posted on por
Responder
Edifici molí al Torrent Gornal de l’Hospitalet de Llobregat. AGC

1.    L’Hospitalet pre-industrial.  Mans entre fils, tints i fangs.

A L’Hospitalet, al segle XIX, trobem menció dels primers telers manuals de fusta al servei d’indústries tèxtils de Barcelona. Els propietaris teixidors que es mencionen són bàsicament homes, però probablement eren les dones les que hi treballaven, com es veu en aquest mural de la Riera de la Creu, prop del carrer Parral, on n’hi havia les “cases de Samada”. En 1846 encara n’hi havia 33 telers manuals, 25 eren els de Samada.

Mural a la Riera de la Creu que representa els telers de Samada a la Vila Vella. AGC

Així mateix, les puntaires, dones i nenes, treballaven a les cases en una economia totalment submergida, també al servei de fàbriques fora de L’Hospitalet. En 1853 el 20% de la població femenina de L’Hospitalet feia puntes de coixí. Algunes nenes ho feien a l’escola on la mestra les ensenyava complementant, amb els guanys de la venda, el seu migrat salari. Aquestes feines es concentren al sector de la Vila Vella, el nucli més proper a Cornellà, conegut actualment com a barri “Centre”.

Als “Prats d’Indianes” a la Marina, com “el prat vermell” a Port, on es tenyia de vermell, blanquejaven la roba al sol estenent-la sobre l’herba abans de ser tenyides i/o estampades. Seran el preludi de les primeres indústries auxiliars del tèxtil, elaborant algunes matèries primeres com tints o midons o preparant la roba. La continuïtat seran les fàbriques tèxtils que ocuparan un gran nombre de obreres, deixant les puntes de coixí com una feina residual.

El nom de l’escola «Prat de la Manta» de Sta. Eulàlia té, probablement, el seu orígen un dels Prats d’indianes de la zona

La principal activitat productiva de l’Hospitalet continuarà sent l’agricultura i ramaderia fins ben entrat el segle XX. Moltes de les primeres indústries es dedicaran a transformar els productes derivats d’aquestes activitats, com els fideus o les farines.

Altres indústries seran els forns de maons i rajoles (la fabricació pròpiament dita serà més tardana), les fassines (destil·leries), les dedicades al vidre o a la fusta i altres químiques com un molí de sofre o la de sabó dur (fent sosa a partir de la barrella que creixia als sorrals del Delta) que s’instal·len a Collblanc, encara despoblat, però ben comunicat per la carretera de Madrid.

A la zona deltaica es conreava i treballava el cànem, una feina que precisava un estancament d’aigua que comportava moltes malalties endèmiques i en la que encara es treballava manualment. En 1845 consten quatre espardenyers. [1]


2. Molins hidràulics i màquines de vapor. Les primeres obreres.

Molí i bassa de l’actual museu paperer de Capellades. Foto: Ramon Solé

1819:  Inauguració del Canal de la Infanta. Els camps seran irrigats amb les seves sèquies, el que comportarà una agricultura intensiva molt fèrtil i amb més necessitat de fem i d’adob industrial.

1825… Els salts d’aigua del Canal seran aprofitats per molins fariners al carrer Alps (1824) del futur barri de St. Josep, al salt del Lleonart de la Riera Blanca (1835) i al de la Bordeta (1838) i per molins de tints, com el de campetx que s’importava de les “índies”.

Les fàbriques pròpiament tèxtils, posteriors, aniran combinant la força de l’aigua amb generadors de vapor.

L’Hospitalet té uns 2.000 habitants

1832:  Primera fàbrica de vapor en España al carrer Tallers de Barcelona, la Bonaplata, coneguda com el “Vapor”, indústria tèxtil amb fundició per a fabricar i reparar maquinària tèxtil. En 1835 va ser incendiada. Es prohibirà la instal·lació dins la ciutat emmurallada i la industrialització s’expandirà pel que abans eren pobles com St. Andreu o Sarrià i cap a ciutats properes com L’Hospitalet. El personal obrer serà molt vigilat.

1840:  Millora de les comunicacions per carretera. Generalització de l’ús del carro, augment de bèsties de tiratge i de fem per l’agricultura. Tot es mou amb un precari equilibri que trontollava, com la mateixa societat. Els adobs, endemés de per les feines del camp, també s’utilitzen per adobar pells, tot era encara molt manual.

1844:  Es menciona una primera bòbila (fabricació de materials de construcció i ceràmiques) a l’Hospitalet, on es fabriquen maons.

Bòbila residual al parc de les Planes a L’Hospitalet de Llobregat. AGC

1853: La Aprestadora Española, fàbrica de blanqueig, tenyit i aprest del cotó, s’instal·la a un antic Prat de blanqueig, el “Prat dels maons” (el nom de maó podria indicar un tipus de tint propi de Balears, Casas, 1985: 14). En 1858 disposen de dos màquines de vapor, hi treballen 29 homes, 2 dones, 11 nens i 3 nenes. En 1862 treballen 90 persones.

Aquesta empresa marxa aviat, però a les seves dependències s’instal·len altres indústries subsidiàries del tèxtil i el nom d’Aprestadora quedarà en un carrer que serà l’inici del nucli del barri de Santa Eulàlia, encara amb masies disseminades.

1854: A Sants, el “Vapor Nou” o “la España Industrial” dona feina a 1.500 persones, la seva població es multiplica ràpidament.

1855:  Comença a funcionar el molí paperer del Torrent Gornal. Antoni Ferrer, nascut a Súria, però procedent de Carme (Anoia) i veí de Barcelona, adquirí un terreny amb un salt d’aigua al Torrent Gornal en 1852. Ferrer, que ja tenia una fàbrica tèxtil a Papiol, comparteix també la explotació d’un molí fariner a Molins de Rei. El molí és l’edifici més alt del moment.

L’edifici molí és seu, actualment, del centre d’estudis de l’Hospitalet. AGC.

1858: L’Hospitalet té prop de 3.000 habitants. A Barcelona s’aprova el pla d’eixampla que s’inicia enderrocant muralles i culminarà, a finals d’aquest segle XIX, annexionant-se els municipis que la envolten.

L’Hospitalet informa a Capitania que té sis fàbriques on hi treballen 105 homes, 17 dones, 25 nens i 10 nenes; probablement les dones eren més. N’hi ha una fàbrica de teixits pintats, “Torres i Vilaseca”, amb 16 homes, 4 dones, 6 nens i 4 nenes. Al molí paperer, en 1861, treballen 16 homes i 12 dones. Les jornades eren de 14 hores, les feines, manuals.

1862: Pau Ferrer i Mora, fill d’Antoni i nascut, com els seus germans, a Carme, es fa càrrec del molí, on hi viuen diverses famílies procedents de poblacions properes, però amb la mort prematura d’en Pau en 1865 i les incerteses que les pèrdues familiars provoquen, deixen el lloc i se’n tornen a la població d’origen o marxen a Sants on esperarien trobar millors feines. Probablement, el orígens de Carme, una població amb tradició paperera, eren els de la mare, que queda a l’ombra, sent, probablement qui comptava amb la xarxa de relacions a l’Anoia i Alt Penedés (Gelida).

Molí de Carme junt a la riera. AGC.

Inicis del barri de Sant Josep, autèntic centre territorial de la ciutat, a partir de la zona industrial que neix entre indústries tèxtils, metal·lúrgiques, bòbiles i habitatges d’obrers d’una sola planta.

1877: L’Hospitalet es descrit així al cens de la província de Barcelona:

            “… Tiene 3.643 habitantes, escuelas… fábricas de abonos artificiales, de harinas, de hilados, de lana y algodón, de productos refractarios, de tejas y ladrillos; posadas, tiendas de comestibles y café…” [2]

3. Canvi de segle, embranzida industrial. Dones propietàries.

1882: Una filla de Pau Ferrer, Leonor i el seu marit, Andreu Basté, descendent de la societat, “Sucesores de Andrés Basté”, inicien una fàbrica de filats i teixits de cotó, ampliant la propietat del molí. Aprofiten el salt del molí afegint un generador de vapor o caldera.[3]

La dona aporta el patrimoni, però és l’home qui el gestiona amb el seu nom.

1884: L’excés de pressió d’una caldera de la filatura de cotó de Martí Rodés causa un mort i un ferit. La fàbrica continua fins 1890.

1893: Inauguració del nou edifici de maó vist i tres plantes de Can Basté (preludi del Tecla Sala) al que queda annexionat l’antic molí, que serà destinat a tallers de fusteria, mecànic, d’electricitat, pintura i filatura.

Pont que comunica l’antic molí amb el nou edifici del Tecla Sala, biblioteca central de L’Hospitalet i centre de cultura i d’art. AGC.

En 1897 treballen 90 homes i 390 dones. En 1900 La fàbrica Basté participa en la Exposició Universal de París, on se la descriu com una “societat protectora dels treballadors”, guanyant una medalla de plata. En 1901 a la fàbrica ja n’hi havia sis-centes làmpades.

1900:  L’Hospitalet té prop de 5.000 habitants. Mor a Barcelona Pau Sans i Guitart, enginyer industrial, especialista en màquines de vapor, poeta i polític nascut a L’Hospitalet el 1836.

1903: Fàbrica Godó i Trias, dedicada a la fabricació de sacs, a Sta. Eulàlia, tocant a la Gran Via (prop de l’actual barri de El Gornal).

1905: Can Trinxet “Unió Industrial Algodonera”, fàbrica dedicada a filats i teixits de cotó, a la carretera de Sta. Eulàlia. En 1923 hi treballen 1.115 homes i 1.078 dones.

1907:  Sederia Can Vilumara

1911:  L’Ajuntament de L’Hospitalet instal·la l’enllumenat elèctric substituint el de gas. L’electricitat, com l’aigua corrent o la cuina de gas substituint la llenya o el carbó, no es generalitza a les cases fins dècades després.

1913:  Tecla Sala i Miralpeix (Roda de Ter, 1886 – L’Hospitalet de Llobregat, 1973) compra l’edifici de Can Basté. Tot i que la fàbrica serà gestionada pel seu marit i pels seus fills, cal destacar que ella no perd el nom ni la participació en les grans decisions, com a propietària.

1918: Al terme hi ha 12 bòbiles. L’Hospitalet és considerada «la bòbila de Barcelona».

El conjunt de fàbriques de maons de Cosme Toda on actualment s’edifiquen nous habitatges. AAGC

1923:  El barri de Sta. Eulàlia concentra diverses indústries: Foneries, d’adobs, tèxtils… aprofitant l’excedent de mà d’obra de barris barcelonins propers, com Sants.

1929:  El Metro arriba a Sta. Eulàlia

1930:  37.650 habitants. Arribaren més de 20.000 persones, principalment de Murcia i Almeria que habitaren especialment els barris de Collblanc-Terrassa, Santa Eulàlia i Centre. L’ocupació principal es repartia així:

Tèxtil:           3.585 persones

Construcció: 1.140 persones

Bòbiles:         445 persones

Metal·lúrgia:  638 persones

Treballadores de la Tecla Sala, 1945. Foto: Centre de l’estudis de L’Hospitalet.

Amb aquestes breus pinzellades de L’Hospitalet hem volgut ressaltar les figures de les dones que, en aquest període del pas de la pre-industrialització a la plena industrialització, van ser totalment relegades, sent realment un equip humà de primera magnitud a les llars, als camps o a les fàbriques i les primeres en incorporar els canvis a les seves llars.

Un estudi interessant seria el de les reivindicacions de les obreres que patiren, com en tots els àmbits de vida, el masclisme imperant tant per part d’encarregats que les controlaven com a les mateixes organitzacions sindicals.

El carrer Parral actualment, on n’hi havien les cases de Samada.

Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 28-03-2024

A les que estudien i expliquen la història sense oblidar el paper de les dones.



[1]
Les dades sobre la història de L’Hospitalet i les seves indústries són de
diverses publicacions de la ciutat, especialment les de Joan Casas: (1985). La formació
de la indústria a l’Hospitalet del s. XIX. CEL’H i (1986). L’Hospitalet de Llobregat, un passeig per la
historia. Ajuntament de l’Hospitalet.

[2] Voltes Bou, Pedro
(1977) Población y economía del
Hospitalet pre-industrial. El barón de Maldá, cronista de la transición a la
ciudad contemporánea. Museu d’Història de la Ciutat, p. 73.

[3]
La informació del molí paperer i la fàbrica tèxtil de Can Basté s’ha extret bàsicament del llibre de Natalia Piernas, Manuel Dominguez et al. (2023) Filant cultura. Història del conjunt industrial del Molí
paperer, Can Basté i Tecla Sala. Centre d’Estudis de l’Hospitalet, Col. Recerques / Retrats 11. També d’un article previ de Marta del Planell (2014).



 







Arraona (Sabadell), segle X. Dones de Jonqueres i de Togores.

Posted on por
Responder

Les dones i la canalització de l’aigua a l’Edat Mitjana.

El terme de Arraona apareix per primer cop documentat al 958, quan una dona, Lívulo, dóna a l’església de Sant Miquel de Barcelona una vinya al lloc dit “Curtes” per la mort del seu fill Ferrocint. Limita amb altres vinyes, la de Sancti Felicis (Sant Feliu de Sabadell) al nord, la d’Argemir a l’est i la de Guntilde, femina, al sud i amb una strada o via a ponent[1].

En 1054 el terme del Castell d’Arraona quedarà ben delimitat entre la parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres al Nord, els termes de Sancti Minati (Sentmenat) i de Polinyà a l’est, Santa Maria Antigua o Barberà al sud i el riu Sec in termini de Terrassa i Sant Quirze a l’est, amb la via que porta al Sobarbar[2].

Can Feu o masia Sobarbar

El territori de Sobarbar, (l’actual Can Feu), es correspondrà amb el de Jonqueres, a ponent del riu Ripoll, un riu amb forta presència de molins hidràulics que trobem als documents de Sant Llorenç de Munt i a d’altres com els de l’església de Barcelona que a mitjans del segle X apareix més representada per l’església de Sant Miquel que per la pròpia Seu, els dels comtes de Barcelona i els d’altres monestirs i potents que hi tenien propietats.

Volem extraure, com anem fent a altres articles, les dades relatives a l’activitat de les dones al segle X que, soles, en parella o en petits grups, trobem sovint molt properes al monestir de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona.

L’ú de gener de 991 es fa un testimonial sobre les propietats d’aquest monestir femení degut a la pèrdua d’escriptures durant l’assalt d’Almansor al 985, on es parla d’una casa amb hort i terra a Ioncarias (Jonqueres) que “Filmera abbatissa cum sororibus” permutà amb un tal Calvello.

Per aquest document sabem que el monestir de Sant Pere tenia propietats en aquesta zona del Vallés a: Calides (Caldes), Palau Salathan (Palau-Solità), Sentmenat, Polinyà i l’alou de Jonqueres a més de una terra a Garriga (Sabadell) prop de la terra de Gragilo, femina i de la de Espetosa, femina.

Riu Ripoll, molí d’en Torrella o de la Garriga

El nombre de noms de dones, és important al segle X, anirà minvant des del primer terç del s. XI, per desaparèixer pràcticament (si no es tracta de personatges singulars o de dones perseguides per l’església) a partir del XII.

Junt els rius o les nombroses ermites romàniques trobem sovint noms de dones soles, algunes de les quals amb l’atribut de “Deodicada” o “Deovota”. Dones, potser vídues, que es consagraven a Déu i, a vegades, al servei d’alguna ermita, un lloc on s’enterraven i es recordaven els morts.

Al 969 es citada Maia Deodicata en un límit d’una venda al terme d’Arraona, al Vilar. Can Vilar és una masia situada en una zona de bosc a peu del camí que va de Sabadell a Castellar passant per Togores[3].

Can Vilar a l’altra banda del riu Ripoll

Togores, documentat des de mitjans del segle X, era un dels dominis importants del monestir de Sant Llorenç de Munt. El territori es troba entre Castellar al nord, Sentmenat a l’est, Arraona al sud i el riu Ripoll i l’església de Jonqueres a ponent. Altres propietaris al terme eren un veguer (Giscafred Bonuç), altres monestirs i el sacerdot i jutge Borrell, que acaba donant a St. Llorenç tots els seus alous en 1046, abans de morir. Togores es convertí en una quadra (nucli poblacional) dominada per un senyors feudals que, sota aquest mateix nom, tingueren drets sobre Sabadell, mentre residien al casal anomenat Togores Jussanes (actual torre del Canonge), al costat de Santa Maria de Togores[4].

Ermita de Santa Maria Togores i masia de Can Pagés Vell

Adaleva “rossa”, una dona de la que ja parlàvem a l’article sobre la Seu d’Ègara, ven a Baio (castany) terra a Subarbar en 971. Baio i la seva dona Teudesera són potents que compren sovint, concentrant propietats a Togores i a Jonqueres, probablement en nom d’alguna institució eclesiàstica com podria ser el monestir de Sant Llorenç de Munt. En quedar-se vídua Todesera esdevindrà Deodicada, al 991 dóna amb els seus germans: Borrell, prevere, Teudard. Miró, Quixol (dona), Fruiló (dona), Geribert i Adalbert a Sunifred, terra, cases, cort amb instal·lacions i vinya al Sobarbar, la meitat d’un hort amb arbres, rec i sots-rec a Jonqueres i la meitat d’una terra a Clapers.[5] Al 997 Riculf ven a Preciosa una vinya amb arbres a Togores, prop del riu Tort.  La recordem perquè són poques les dones soles que veiem comprant.[6]

Una mostra de la importància de l’ús dels molins hidràulics són les transaccions econòmiques en torn d’aquest ús. En 1001 Ató empenyora a Borrell sacerdot i jutge quatre dies i quatre nits d’ús d’un molí situat a Jonqueres amb instrumental que pertany a dit molí amb el compromís de retornar-li els tres mancusos que li deu. Junt a Ató, signa la seva dona, Fruiló, que té potestat sobre el seu dècim (la dècima part dels bens que l’espòs donava a l’esposa en casar-se i de la que ella, d’acord amb la llei gòtica, podia disposar lliurement)[7].

Torrent de Colobrers, resclosa i cap de rec.

En 1003 Adilfia i els seus fills Cast, sacerdot, Domuç i Cusca venen al mateix Borrell tres dies i tres nits de l’ús d’un molí a Togores o Jonqueres que afronta amb el cacavo[8] d’Engúncia, femina al nord, la via que va “at domum Sant Vicenç (de Jonqueres) a l’est i el riu Ripoll al sud i a ponent[9].

El mateix any, Teudart (segurament el germà de Teudesera) i la seva dona Riquela venen a Sunifred i a la seva dona Guifreda terra i vinya a Togores. Guifreda esdevindrà Deovota al 1006, probablement ja vídua, la trobem, així anomenada, quan ven, amb la seva germana Bovet i a una altra dona, Eló, la meitat d’una terra amb cap-rec, sobre-rec i sots-rec i amb dos aglaners al terme de Terrassa prop del riu Mulnell[10] (a la Vall del Mujal a Sant Quirze). Una transacció en la que només actuen dones soles, un fet que no tornarem a veure durant molts segles de foscor.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, novembre, 2020

Fotografies de Ramon Solé

Als i a les que cuiden les fonts, les de la natura i les de la història.

[1] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, doc. 20

[2] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, n. 19, doc. 435.

[3] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera. Diplomataris, 8-10, vol II, doc. 36

[4] Puig i Ustrell, P., o.c., vol I, p. 192-193.

[5] Puig i Ustrell, P., o.c., vol II, docs. 39 i 75

[6] Ibídem, doc. 91

[7] Ibídem, doc. 104

[8] Part baixa del molí on hi ha el rodet que volteja amb la pressió que porta l’aigua.

[9] Puig i Ustrell, P., o.c., vol II, doc. 109

[10] Ibídem, docs. 108 i 119

Castellar del Vallés. Obres de les comunitats agràries del segle X.

Posted on por
2

Les dones i la canalització de l’aigua a l’Edat Mitjana.

Sant Pere de Ullastre o de la cadireta. Ermita romànica junt al torrent de Colobrers i al riu Tort. El nom d’Ullastre (del llatí, oliveres) i el culte a Sant Pere ens donen idea de que hi hauria una antiga mansio romana. Foto: Ramon Solé.

En molts altres articles anteriors ens hem referit a les comunitats pageses que existien en les zones de l’entorn de Barcelona abans de l’obra de “repoblació” que, suposadament, van fer comtes, nobles, bisbes i abats. En realitat el que aquests potents van fer és reorganitzar cristianitzant o re-cristianitzant sota el poder més gran que tots ells exercien, amb aliances i disputes entre ells, per treure benefici de les activitats de subsistència d’aquestes comunitats d’homes i dones que s’agrupaven per fer obres, conservar aliments o recordar els seus morts. Elles surten als documents tant com ells, però els seus noms no han estat recollits, donar-les a conèixer és l’objectiu del nostre treball.

El monestir de Sant Llorenç de Munt, sobre la Mola exercia el seu domini sobre molts indrets de Castellar, fins que va passar a Sant Cugat. Foto: Ramon Solé

Una de les primeres referències documentals referents a Castellar és de 945 quan la Comtessa Riquilda de Tolosa (905-955), esposa del comte Sunyer I, dota el monestir femení de Sant Pere de les Puel·les[1] amb, entre d’altres propietats, terres i horts a Castellar i una “mena” (mina) de ferro que hi seria a prop del torrent de Fontscalents (28º), pron d’on trobem el topónim de les Fàbregues.

Pont entre Terrassa i Castellar on s’han trobat restes d’un rec picat en pedra. Foto: Ramon Solé.

Una mina era una concessió molt important, segons l’historiador Pierre Bonnassie, és l’única documentada a Catalunya d’aquest segle i la trobem en aquests inicis sota un monestir femení sobre els que els potents també posaren la vista i les mans quan van poder.

El que trobem als documents referma la idea de les comunitats agràries establertes en molts indrets de muntanya, junt a les lleres de rius i torrents, un fet constatat per l’arqueologia als llocs on s’han fet excavacions, com a Castellar del Vallés. L’arqueòleg Jordi Roig[2] ens diu que entre les troballes dels poblaments del segle X-XI es troben necròpolis amb tombes antropomorfes i restes de ceràmica al costat d’alguna església preromànica o capella funerària o d’una romànica posterior. Al jaciment de Castellar apareixen restes d’eines de ferro (per treballar el camp, pels molins o per filar i teixir, poc per lluir) d’estructures de combustible (forns) i de sitges per guardar el cereal (excavacions).

El torrent de Canyelles, un dels més importants de la zona, és citat al 947 quan Cardós i la seva esposa Edelbona donen a Eigó, femina, la quarta part d’unes cases amb instal·lacions i d’una terra amb arbres, font i hort al terme de Castellar, a Canyelles, a condició de posseir-ho els donadors i els seus pares mentre visquin[3]. Eigó és una dona potent que actua per sí mateixa, amb el seu nom propi; són moltes les dones que venen o “donen” soles o amb fills i filles o altres familiars, però encara són més difícil de trobar dones que compren o les que, com suggereix aquest document, estableixen, potser era una noble.

Els noms ens porten el record de la convivència entre cultures, com la “Vil·la d’Alí”, després San Martí de Can Massaguer, vinculat al “Castell de Terrassa” el 916, quan Recosind i la seva dona Fruilo venen a Gelmir un alou amb un nom que remet a comunitats musulmanes o mossàrabs.[4.1.]

Portada de una de les obres històriques editades amb el suport de l’Ajuntament de Castellar del Vallés.

El “Kastrum Kastellare” és anomenat al 957 quan Ansulf i la seva dona Rimulo donen un alou a Kastellar al monestir de Sant Llorenç de Munt, quedant-se ells en règim d’usdefruit.[4.2.]

Sant Esteve de Castellar. Foto: Viquipèdia.

El lloc de Matadepera és citat al 960 quan Ana ven la tercera part d’una terra, una vinya i una casa amb instal·lacions i arbres[5]. Les petites construccions eren de materials peribles com la fusta, per això ens han quedat poques restes, tot i que podien tenir parets de pedra i fang. També es feia construccions de pedra seca, com les que encara podem veure a Castellar. Sembla que als petits poblats alt-medievals hi havia habitacles a llocs diferents dels de producció i magatzematge.

En 961 Nevolenda dóna a l’església de Sant Miquel de Barcelona terra i vinya a Castellar. També en 961 els marmessors del testament de Barcelona, femina, donen a la Seu vinya i terra al Castell de Castellar al lloc de la Capellada (Sentmenat), junt a la vinya del monestir de Sant Cugat[6]. Amb aquests exemples ja veiem la notorietat del paper de les dones. Hem d’entendre aquestes “donacions” de dones, parelles o grups familiars com una manera de quedar sota la protecció d’un potent que potser així no els espoliarà o d’adquirir el dret de ser enterrat a sagrat.

Esglèsia del Puig de la Creu. Foto: viquipèdia

En 963 Sentemir i la seva dona Florídia venen a Baió i Todesera (un matrimoni que trobem realitzant diferents compres, potser en nom d’alguna institució) una terra al terme de Castellar, al lloc conegut com Miralles. En 979 és Maria qui ven al mateix matrimoni i lloc. Servusdei i la seva esposa Lívul donen a St. Llorenç de Munt en règim d’usdefruit, a Miralles.[7]

Algunes d’aquestes “donacions” del segle X ens remeten a les primitives esglésies preromàniques o capelles funeràries on es veu el rastre d’un primitiu paganisme a les troballes d’algunes excavacions arqueològiques, moltes de les quals, en ser absorbides per la institució eclesial reconeguda des de les instàncies de poder, van quedar abandonades.

Reproducció de 1941 de la talla romànica del segle XI de l’ermita de Santa Maria de les Arenes. A aquesta marededéu se li diu de la galledeta, perquè se li posava una galleda petita, potser per demanar l’aigua pels camps, potser com ofrena. Foto: viquipèdia.
Tant la marededéu com el nen duen la bola del món a la mà.

Sant Feliu del Racó o de Valrà s’anomena al 986 entre les possessions del monestir de Sant Cugat. Al 966 Constantí “Mascaró” i la seva esposa Preciosa venen terra a St. Llorenç Savall (de “ipsa vall”) al monestir de St. Llorenç de Munt, a una de les afrontacions es parla de St. Félix màrtir[8].

Sant Feliu del Racó. Foto: viquipèdia.

En el 982 Gotmar i la seva muller Lívul “Aurucia” permuten amb Sant Cugat terres junt al riu Ripoll per vinyes, a les afrontacions trobem a Ana, el monestir de Sant Pere de les Puel·les i la sèquia Monar[9]  (de: “molinera”), una obra de pedra que neix a St. Feliu del Racó, corre paral·lela al riu Ripoll i mor a Ripollet. Hom creu  que “en el seu origen no era una sola conducció d’aigua sinó un conjunt d’intervencions al llarg del temps, a mesura que s’hi anava construint nous molins i noves zones d’horta”.[10] Aquestes obres les feia el poble ras i en la seva construcció i rendibilitat intervenien tant ells com elles, al segle X, abans de que tot canviés amb el reforçament dels poders més grans.

Sèquia Monar. Castellar del Vallés. Foto: Ramon Solé.

Els molins hidràulics, que trobem àmpliament documentats entre aquestes comunitats amb una economia de subsistència, facilitaven la moltura de cereals. Aviat seran controlats pels senyors feudals (laics o eclesiàstics) generant excedents per a uns i fam per als altres.

Els cereals i les lleguminoses són els conreus mediterranis ancestrals junt a la vinya i la olivera. A aquesta base se li afegia alguns productes de regadiu com cols, cebes i alls, els fruits dels arbres fruiters i els dels boscos. També es conreava des d’antic el lli i el cànem.

Hom suposa que els molins alt medievals a Catalunya serien manuals rotatoris, més semblants als d’Irlanda i Escòcia que als grans molins centre europeus. Els investigadors Bolós i Hurtado expliquen: “Tenien un rodet horitzontal (…) i eren fets de fusta amb unes moles petites i planes (…). A l’alta edat mitjana, encara no hi havia ni gaires basses ni encara menys cups (pous); l’aigua es desviava del riu gràcies a una peixera (o resclosa de fusta), seguia per un petit rec i després lliscava per una canal inclinada damunt del rodet. En girar el rodet, giravoltava la mola volandera damunt de la fixa i triturava els grans. Malgrat llur aparent simplicitat, devia ésser difícil construir-los (…). Un aspecte important és que aquests molins sovint eren en mans de comunitats de pagesos (…). Al Vallés , per exemple, en molts indrets, trobem que es feia esment de terres situades a sota d’un rec, fet que vol dir que hom les devia regar. És molt notable la quantitat d’espais irrigats que hi havia al llarg de les ribes de rius com el Ripoll, el Congost o el Besós”[11].

Gorgs del riu Ripoll al seu pas per Castellar del Vallés. La força de l’aigua és l’eina fonamental per fer rodar els molins. Foto: Ramon Solé.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 22-10-2020.

Als que recullen, tros a tros, les històries locals sense obviar el paper de les dones.

[1] Cabré i Pairet, Montserrat, 1985. El monacat femení a la Barcelona de l’alta Edat Mitjana, s. X-XI. Tesis, UB, 2 Vol. II doc. 1 Arxiu Monestir Sant Pere de les Puel·les.

[2] Roig Buxó, J. “Asentamientos rurales y poblados tardoantiguos y altomedievales en Cataluña (siglos VI al X)”. 2009. Documentos de Arqueología e Historia (en línia).

[3] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 9, doc. 9

[4.1.] Pérez i Gómez, Xavier (1998). Diplomatari de la cartoixa de Montalegre (segles X-XII) Fundació Noguera. Col. Diplomataris, vol. 14, n. 1

[4.2.] Miret i Sans, Joaquim. «Los noms personals y geogràfics de la encontrada de Terrassa en los segles X y XI». Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, [en línia], 1914, Vol. 7, Núm. 55, p. 385-07, https://www.raco.cat/index.php/BoletinRABL/article/view/201027.

[5] Puig i Ustrell, Pere (1995), o.c., doc. 22

[6] Feliu i Montfort, Gaspar, 1971.El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, docs. 25 i 26.

[7] Puig i Ustrell, Pere (1995), o.c., docs. 28, 55 i 53

[8] Ibídem doc. 32

[9] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. VI, MCCXXXIX

[10] DDAA, 2005. L’aigua a Castellar del Vallés. Una història a través de la hidràulica. Rev. Plaça Vella, n. 50 (en línia).

[11] Bolòs, Jordi i Hurtado, 2020. Poder, paisatge i societat a la Catalunya Carolíngia. Ed. R. Dalmau, col. Episodis de la història.