Les dones i les primeres esglésies.

L’agost de 908 els esposos Bonemir i Ermessenda venen casa amb cort i terreny «in termini de vila Provençana» a Radulf[1], prevere, fill de Guifré el Pilós, que limita amb terres de: Quimerà, Adrià, Maurecado i terra erma[2]. A l’alta edat mitjana el terme «vila» pot fer referència a una masia amb els seus edificis annexos o a un conjunt de cases, agrupades o disperses, a l’entorn de l’església parroquial, aquest últim cas podria ser el d’aquesta venda.

Volem recordar que els visigots havien pactat amb els romans la repartició de les terres d’aquesta manera: «dos terços pel got, un terç pel romà», habitant ells a les urbs i deixant les «viles» romanes, que generaven tributs, en mans de l’administració de l’Església. En temps dels Comtes aquest repartiment es tradueix en: dos terços pel Comte, un terç per l’Església i s’aplica també a altres tributs, com els de les pastures, els mercats o l’encunyació de moneda.

El Camí Ral separa la Marina del Samontà i sembla assenyalar aquella pràctica de les “terciones”: la família comtal, amb els monestirs, té amplis terrenys en Banyols[3], mentre que el bisbat hauria mantingut la “vila Provinciana” sobre una important via comercial. La troballa del cap de medusa sota la rectoria annexa a Santa Eulàlia de Provençana indica que hi hauria hagut una necròpolis romana sobre la qual s’hauria pogut alçar una església amb la seva sagrera[4], com veiem a altres llocs. Santa Eulàlia de Mèrida, a qui està consagrada la capella, era una figura martirial molt apreciada per hispans i provençals, coneguda des del segle IV, anterior a la re-creació de Barcelona.

Banyols, al Sud de Provençana, era una partida molt poblada i dinàmica durant els segles X i XI, amb prats pel bestiar i una varietat d’arbres fruiters, mentre que als terrenys més al nord predomina la vinya. No serà l’única diferència que trobem respecte a «Provençana», nom amb el qual ens referirem a l’entorn de la parròquia on la Seu domina amb desídia, des de llavors i al llarg dels segles.

Una mostra del patriarcat que el bisbat genera és que els noms gots que comencem a veure en Provençana, solen referir-se a un home, a cònjuges o, en tot cas, a alguna vídua. En Banyols, en canvi, veiem dones que actuen per si mateixes. Per què?, ens preguntem, i observem les dades que tenim.

El trenta de març de 986 el Comte Borrell ven a Aurúcia Deodicada un terreny a Banyols, al lloc conegut com «Torres», «in termini de Sancta Eulàlia Provinciana» que limita amb terra que havia estat d’Ilia i de Just, el prat de Port i terres de la mateixa Aurúcia que havien estat d’Honerada[5] deodicada i dels seus fills, «dona que va ser de el jutge Deudesin i monjo en l’actualitat»[6].

Aquest és el primer document conegut en que s’esmenta a Santa Eulàlia, el que vol dir que ja havia una església i un culte[7]. Al mateix document es consigna la venda, d’una vinya a «Solfet», al terme d’Enforcats, que limitava amb terra de la Seu, però no és aquí on trobem el primer esment a «Sancta Eulàlia Provinciana», sinó a Banyols i apareix vinculat a una dona. Què vol dir? Potser que el culte es donava en aquesta àrea, més viva i la de Provençana estava més abandonada, en mans de propietaris que tenen les seves vinyes.

El bisbe Vives (-995) promou, com els seus antecessors, l’establiment d’una Canònica al costat de la Catedral que disposarà d’Hospital i de Scriptorium. Tot i que encara no funciona plenament, ja es registren els documents de dret que amb ell augmentaran notablement. Impulsa el domini territorial del bisbat legitimant l’autoritat de bisbe davant els senyors amb esglésies pròpies.

Després del pas d’Al-Mansur molts propietaris venen per pagar el rescat dels seus captius i/o refer la documentació. El bisbe Vives és el principal comprador de terrenys i cases a Terrers Blancs (l’actual Collblanc-Torrassa). En 986 compra a Sènior, femina, vídua de Levisind, cases, corts, horts, terres i vinyes a Terrers Blancs i a Bederrida (nom provençal de Les Corts) que havia heretat del seu marit, del seu fill i dels seus néts.[8] Un ampli terreny comprès entre St. Pere Màrtir, la vall del Quart i el rierol que baixa de Pedralbes, origen del terme parroquial que establirà en 989 gràcies a noves compres i permutes, posant-lo sota l’advocació de Santa Eulàlia, tot i que aquest culte ja devia existir[9].

El vuit de novembre de 988 Vives havia comprat unes vinyes a Recesind que eren d’un germà caigut a l’assalt de 985 i feia alguna permuta aglutinant terreny. Al 989 Seniold i la seva dona Guirselma li venen cases i terres en Terrers Blancs que limiten amb terrenys de la Seu. El 991 compra a Gausbert una altra vinya i el cinc de febrer de 992 cases i terres en Provençana a Oderic, anomenat Llobató i a Orúcia, que li ven el seu dècim (la dècima part que el marit donava a la dona al casar-se i de la que ella podia disposar lliurement).

Observant els documents comprovem l’enorme poder de bisbe Vives que va concentrant propietats a Provençals, Sarrià i la «via morisca»: Magòria, Sants i Terrers Blancs. Vives compra propietats als Comtes a canvi d’unces d’or, diners obtinguts, segurament, amb les ràtzies.

Aurúcia és una dona rica inclosa en el grup dels «homes lliures» pels historiadors[10]. Es relaciona amb potents com el Comte Borrell, el jutge Auruç o el jueu Benvist, però no amb el bisbe, el que no és gens estrany perquè els tractes amb els bisbes sempre els fan homes, cònjuges o alguna vídua, mentre que les dones propietàries, si fan algun tracte per si mateixes, és amb laics, però ella té poder i en aquests casos els bisbes fan excepcions. Potser és Aurúcia qui no vol tractes amb el bisbe.

Al seu testament de cinc de febrer de 992 Aurúcia reparteix les seves possessions entre esglésies, familiars, preveres, pobres i amics. A Edelfred i a la seva dona Sinnulo: cases, corts, terres, vinyes, horts amb pomers i pou a Barcelona i a la Gavarra, a Richaris, familiar seu, li deixa una herència a Quinçà (i aquesta és la primera referència al lloc on, dos segles més endavant, s’establirà la “Torre Blanca” de l’Hospitalet), deixa la botiga que tenia a les portes de Barcelona i una vinya a la seva amiga Grudella deovota. A Bonadona, filla de Gontard li deixa una terra i a Sinnul i Iohane “Boveto”, dones, altres pertinences tèxtils (aquest tipus de deixes sempre són per a dones).

Entre les donacions a esglésies: un hort que va ser de Bonhome i Sesenanda, «ad domum Sancti Petri cenobium Barchinona» per a cobrir l’església de St. Sadurní, terra per Santa Maria del Mar i Sant Just de Barcelona, unes vinyes en Agudells (Vall Hebron) a St. Cugat, dos casals (solars) que van ser de Guisand a St. Miquel, una vinya que va ser de Gotmar a Sant Celoni i un cens de la meitat de la propietat d’Enforcats a la Seu[11].

Cedeix a Eldelfred, per a la seva venda, l’alou de Banyols, fent constar que l’hi havia venut el Comte Borrell, que era al terme de Santa Eulàlia de Provinciana i que havia estat dels que anomena un per un: Iuda, hebreu, Manchere, hebreu, Felicita, hebrea , Pesat, hebreu, Ava, hebrea, Ilia, femina[12] i Just. Destina la venda d’un alou a Magòria pel rescat de captius i una quantitat pel seu fill Recesind, captiu a Còrdova i, entre altres disposicions, retorna a Folc la vinya que el seu pare, Constantí, li va empenyorar.

A la seva mort en 995, el bisbe Vives, tot i que deixa part de les seves possessions a la Catedral de Barcelona, deixa, com a propietària dels alous de Sènior i de Seniol, (en un primer testament, abans d’anar a Roma i en usdefruit en el segon, abans de morir), a Emmo «commatrem meua», a qui ja li havia fet donació al 989 i al 994. Deixa propietats que van ser dels captius a les seves germanes Bonadona i Ermetruit i nombrosos llegats a familiars i eclesiàstics[13].

Aurúcia, que participa del comerç i és part activa de la ciutat, sembla estar al mateix nivell estamental del bisbe. És una “Deovota” més afí a les esglésies de St. Miquel, St. Just o Sta. Maria del Mar que a la Seu. Podria pertànyer a un dels grups de predicadors itinerants que comptaven amb les dones, seguien amb més radicalitat l’ètica de l’evangeli cristià i, conseqüentment, no reconeixien un clergat escassament preparat i molt sovint corrupte.

Ens sembla estar assistint a l’inici dels que, dos segles després, seran condemnats per no sotmetre a l’Església de Roma, a la que consideraven com “la usurpadora». Amb paraules d’algú de la pròpia Església: «recordem que els càtars pretenien ser una altra Església i, això, ni eclesiològicament ni sociològicament no podia ser acceptat”[14]. Els que, més endavant, seran categoritzats com “càtars”, eren “només” cristians que treballaven en comú amb catòlics i amb gent d’altres religions, evangelitzaven –amb una presència important i reconeguda de les dones- en llengua vernacular,  mostraven un alt nivell de conseqüència ètica i, decidits a no mentir, declaraven «en justícia i veritat». Eren coneguts pel veïnatge com a «bons homes» i «bones dones»[15]. No només les dones eren considerades en igualtat de condicions sinó que, sovint era una dona qui hi havia al davant. Potser reconeguda com “Aurúcia”.

«Aurutia deovota» sembla ser Gontevigia femina segons consta en la permuta que fa el bisbe Aeci (995-1010), en 1003, amb Goltred de dos casals de l’església de St. Miquel a Reixac. Al testament d’Aurúcia no consta el lloc dels casals, només diu que eren de Guisand, però la manera en la que es parla d’ella quan la Seu s’anava annexionat les esglésies de St. Miquel, ens ho diu[16].

Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel L’H, juny-2020

No tots els cristians, ni totes les cristianes de Catalunya pertanyien a l’església catòlica al segle X.

[1] Radulf de Barcelona i d’Urgell (885-942) fou lliurat amb tres anys al monestir de Sta. Maria de Ripoll. Al 900 deixa el monestir, reclama el seu dot, es casa i té fills (el concili d’Aquisgrà permetia als clergues casar-se i disposar dels seus bens). En 914 és bisbe d’Urgell.

[2] Descarrega, Fr. Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. Doc. 1 (Arxiu Capitular de Vic).

[3] Al 984 el monestir de Sta. Maria de Ripoll donava al de St. Cugat terres a prop de Montjuïc (Banyols) a canvi de terres al Vallés. També St. Pere de les Puel·les té terres a Banyols.

[4] La sagrera era el lloc on es guardava el gra i les eines i s’enterraven els morts.

[5] Potser aquest nom origina el de la “Font Honrada” que veiem a l’entrada de Montjuïc.

[6] Descarrega, Fr., o.c. Doc. 6.

[7] Pagès i Paretas, Montserrat (1992). Art Romànic i Feudalisme al Baix Llobregat. Centre d’estudis comarcals del Baix Llobregat, p. 590.

[8] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. (Vol. II, doc. 70)

[9] L’estructuració de les parròquies, que donarà lloc als municipis, és deguda a l’església. Per altra banda, quan es consagra de nou un terme o una església és perquè ha passat al bisbat.

[10] Bonnassie es refereix a la “monja Aurucia” com a part del clergat urbà i parla de la seva amiga Grudelle, com “una de sus colegas” (Bonnassie I, oc, 1979: 349 i 374)

[11]  Feliu, G. (1971), o.c. vol. I, p. 249

[12] Potser el terme “femina” té a veure amb aquesta distinció entre “hebrea” i “femina”

[13] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera. Textos i documents, 5. Docs. 37 (Aurucia) i 44 (Vives)

[14] Gil i Ribas, J. (1999) El mil·lenarisme, un excés malaguanyat. Lliçó inaugural del curs acadèmic 1999-2000 a la facultat de teologia de Catalunya. Barcelona.

[15] Els “bonhomes” i les “bonesdones” que testifiquen als judicis no es poden confondre amb els Prohoms, d’una època posterior, ja que el valor d’aquests últims radica al seu poder económic, no tant en el moral, a més de que seran sols mascles.

[16] “Gontevigia femina que cognominabant Aurucia femina, Deovota”. Baucells, Fàbrega, et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona. segle XI. F. Noguera, vol. 37, doc. 35.