La vila, les murelles i algunes torres (Ananà i dels Frares al final) des de la pujada al castell-fortalessa, on queden les restes medievals.
A la confluència del riu Tordera amb la riera d’Arbúcies, sobre un cingle de pedra basàltica (formada per un volcà, com els de la Garrotxa) es va bastir el castell, les torres de guàrdia i les muralles de la vila d’Hostalric.
Encara que té dues àrees ben definides: el castell-fortalesa i la vila, s’ha de veure tot com un conjunt, amb les torres que el flanquegen i els portals d’entrades i sortides.
Torre i portal de Barcelona, al camí ral que comunicava Barcelona i Girona
La història del “castell d’Hostalric” o de la població emmurallada te diferents moments històrics, dels que en queden algunes restes i la documentació de la que rescatem alguns noms de dones i el seu paper, sovint obviat.
Mafalda Pulla-Calabria, comtesa de Barcelona (s. XI)
El primer cop que trobem Hostalric a la documentació és el 1106 quan Guerau Ponç II (vescomte de Cabrera entre 1106 i 1131) jura fidelitat als comte Berenguer III, fill de Mafalda de Pulla-Calàbria (1060-1111)[1], per les fortaleses de Blanes, Argimon (Sta. Coloma de Farnés) i Cabrera (Collsacabra, entre Osona, la Garrotxa i la Selva), tal com havia fet el seu pare. Ponç I (-1105) anys enrere. Ponç II es compromet amb aquest document a no bastir cap castell a Hostalric, on segons consta al document n’hi havia un hostal anomenat “Quota”, potser així el comte s’assegurava el seu domini. Uns mesos després el mateix Ponç II, que es defineix com a fill de Letgarda de Tost (-1094), amb la seva dona Elvira, estableixen a la suda de Balaguer.[2]
La font dels gegants, amb el comte R. Berenguer II i la seva dona Mafalda de Pulla-Calabria.
D’aquests dos documents ja podem extreure alguns aspectes importants per l’estudi del paper de les dones, com són:
Els juraments de fidelitat, i sovint la filiació, es fan en nom de la mare, la única figura segura sobre la que es pot jurar.
A la Edat Mitjana les dones són reconegudes, trobem esment dels seus noms i no només el seu rol familiar com es farà al temps del gòtic.
Els nombrosos béns que van adquirir els Cabrera venen de les seves aliances amb comtes i reis i de la participació a les batalles (com podia ser el cas de Balaguer), però també de les aliances matrimonials que els fan augmentar i afermear. És el que anirem veient ara.
El vescomtat de Cabrera té els seus orígens en els comtes de Girona, concretament en Amat de Montsorniu (-1035), la seva filla, Ermessenda de Montsorniu (-1057), casà amb Guerau de Cabrera (-1050). El matrimoni fundà el monestir de St. Salvador de Breda, prop del castell de Montsorniu, ambdós edificis seran els centres neuràlgics dels Cabrera.[3]
El seu fill, Ponç I de Cabrera adquirí de la seva dona, Letgarda de Tost, el vescomtat d’Àger (La Noguera, Urgell) que passarà al seu fill Ponç II que esdevindrà vescomte de Cabrera i d’Àger. Veiem, així, com als béns de Girona i Osona se’ls afegeixen els d’Urgell, degut a les aliances matrimonials i a les aportacions de les dones. A Urgell augmentaran amb les de Marquesa, filla del comte Ermengol VII i casada el 1194 amb un altre descendent de la nissaga, Ponç III de Cabrera (-1205). El seu fill Guerau IV (-1229) va entrar en litigis amb la seva cosina Aurembiaix d’Urgell (-1231). les disputes fan que a vegades les propitats es perdin, tot i que els hereus les poden recuperan amb noves alliances.
Sta. Maria de Hostalric de origen romànico.
Amb aquests exemples veiem que, si bé l’hereu duu el nom i l’escut de la casa familiar i manté el lloc d’origen, algunes filles, a les que es dota per guanyar aliances amb cavallers que defensaran les propietats, transmeten un patrimoni no menys important que passarà al marit sempre que no s’hagi establert alguna clàusula restrictiva al respecte.
Fent-se el comte de Barcelona amb Girona i Osona, els vescomtes adquiriran un poder massa gran que provocarà més lluites internes que les pròpies de la conquesta i farà que els béns adquirits, com també la vida, es perdin en algunes ocasions.
Aviat finalitza els temps del comtes. Els reis provocaran guerres tant o més cruentes que les dels senyors feudals. Així entenem que la següent notícia rellevant d’Hostalric sigui de 1242 quan el rei Jaume I atorga privilegis per establir un mercat a Hostalric que quedarà en mans dels Cabrera.
Mural que recorda els privilegis que Jaume I va donar a la vila d’Hostalric que controlaran els Srs. de Cabrera.
Durant el segle XIII s’abandonen moltes estructures defensives que s’havien situat als turons, canviant-les per les noves viles on s’estableixen els menestrals i creix el comerç. És el que passa a Hostalric, una ciutat que s’emmuralla al segle XIV amb la pedra basàltica de color negrós de la colina. Els Cabrera, sota la corona catalana –encara- establiran la seu judicial i administrativa a Hostalric, un lloc a peu de camí ral (Via Augusta amb els romans) entre Girona i Barcelona, l’anomenat camí de França on en temps pretèrits hi havia hagut, justament, un hostal. No trigaran en fer-se amb la corona espanyola, però aquesta ja és una història en la que no entrarem.
Les murales i les principals torres, més o menys reconstruïdes són del segle XIV, quan s’organitzen els mercats a les viles.
De l’antic castell de la època de prosperitat pels senyors de Cabrera i per Hostalric només queden les restes de dues torres rodones en el camí que puja al castell-fortalesa, bastit, derruït i reconstruït amb les guerres que assolaren Catalunya a partir del segle XV.
La més antiga i alta de les que es conserven (s. XIII) està separada del conjunt (“torre albarrana”). Era una torre defensiva a l’entrada de la vila, posteriorment coneguda com “dels frares”. Tenia una cisterna a la part alta, espai pels soldats al mig i un magatzem per munició i intendència a la part baixa.
Torre «dels frares», una de les més grans i millor consevades de Catalunya.
Altres torres del mateix temps de les muralles (algunes reconstruïdes posteriorment) són la de Barcelona, al costat del portal del mateix nom que donava accés al camí ral; la torre Ararà, la més vistosa ja que acaba en matacans en lloc de merlets, utilitzada com a presó o la de la plaça dels Bous on n’hi havia la plaça dels bestiar, una altra entrada junt a la de les hortes (la millor conservada) i la de les vinyes.
Entre els trams de les muralles n’hi ha altres torres que duen el nom de les cases a les que estaven adossades. La que es diu “Cabrera” estava junt a l’hospital. Els hospitals-hostals medievals realitzaven una tasca important, necessària i lucrativa en aquestes viles comercials.
Deixem el castell que es basteix a època moderna per les visites turístiques, ja que està molt ben conservat i explicat. D’èpoques antigues és més el que no-sabem que el que sabem, en tot cas com sempre, volem tenir present el paper de les dones.
El castell-fortalessa d’Hostalric, centre de nombroses batalles des del segle XVI
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 7-12-2023, fotos de l’autora,
Als veïns i veïnes d’Hostalric que conseven i transmeten la seva història.
[1] Albertí, Elisenda (2018). Dames, reines, abadesses. Divuit personalitats femenines a la Catalunya medieval. Albertí ed., p. 31-36
[2] Feliu, G. i Salrach, J. M. (dir.) (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelonade Ramon Borrell a Ramon Berenguer I, n. 364 i 366
[3] Mallorquí, Elois (2004) “Els vescomtes de Cabrera, senyors de les Guilleries fins el mar” Revista de Girona.
Castell d’Eramprunyà sobre Gavà. Foto: Martí Porterías
Bruguers o “Brugueris”, és el nom col·lectiu d’un arbust força abundant a aquest de Gavà i a altres indrets catalans: el bruc.
“Bruguers vell” és la primitiva capella on es venerava la marededéu de Bruguers, al sud del castell d’Eramprunyà, de la que només resta una paret.
Les restes de l’antiga capella de Bruguers vell. Martí Porterías.
En 1321 Guillemona, filla de Pasqual Messeguer, amb Dolça, Deodates de la capella de Sta. Maria de Bruguers de la parròquia de St. Miquel d’Eramprunyà, signen un rebut (arxiu parroquial de St. Boi), el que vol dir que la capella funciona i que les dones en tenien cura. Però, des de 1327, ja només trobarem preveres amb la seva dotació o “benefici”. El 1328 l’ardiaca de Barcelona designa a un frare de St. Agustí per a que celebri a Sta. Maria de Bruguers assignant-li els drets i pertinences de la capella on havia de viure.
Les restes de la que va ser parròquia de St. Miquel junt el castell. Martí Porterías.
Les Deodates o Deodonades (beguines en Europa) eren dones que duien una vida cristiana i austera, donada als altres en forma d’atenció a malalts, de predicar l’evangeli en llengua vernacular, d’ensenyar principalment a les nenes, una forma de vida lliure i compromesa que va ser perseguida per l’església catòlica que volia obediència i fer-se amb el patrimoni que gestionaven. Compaginaven la oració amb activitats com filar la llana, teixir, blanquejar la roba o preparar herbes remeieres.
Ponç de Gualba, bisbe de Barcelona entre 1303 i 1334, acabarà amb la majoria d’aquestes comunitats seguint els mètodes propis de la inquisició, és a dir, indagant, en les parròquies que visita, entre els veïns i veïnes sobre la conducta dels parroquians i parroquianes i imposant penes.
De les Deodonades de Bruguers vell no en sabem res més però a la mateixa època Ponç de Gualba autoritzà els trasllat de la capella de Sta. Magdalena del Sitjar, com veurem, mentre acabava amb les comunitats de Deodonades dels voltants de Barcelona, com la de Sales (Viladecans); subjectava d’altres (no sense conflictes) com la de St. Joan de l’Erm de St. Just Desvern o la de Sta. Margarida de Valldonzella i rebia acusacions de curanderisme sobre algunes altres com Godaya, Deodata de St. Joan de Viladecans.
Ermita de Sales al Pla de les Deodates de viladecans. AGC, 2019
El lloc on actualment es venera la marededéu de Bruguers es deia, des de fa un mil·lenni, el Sitjar o “Ciliare”, de sitges o llocs on s’emmagatzemava el gra i altres productes i eines agrícoles, un lloc arrecerat, al camí que des de Begues duia al Penedès, de fàcil defensa per estar envoltat de penya-segats i des d’on es podien vigilar les contrades. Tant el castell d’Eramprunyà com el lloc del Sitjar i el de “Rocabruna” (urbanització de la mare de déu de Bruguers) són documentats des del segle X. Les excavacions han confirmat la presència humana en aquestes dates. Cal tenir en compte la importància de la extracció de mineral de ferro que existia entre els turons de Rocabruna, Les Orioles i Les Ferreres, que en aquests temps eren sota el domini del senyor d’Eramprunyà. Durant la època ibera i romana el material de ferro s’embarcava als vaixells que ancoraven a Les Sorres. Un material molt apreciat que es treballava a les fargues per a fer les eines dels pagesos i els estris dels cavallers.[1]
El castell d’Eramprunyà era en mans dels Santmartí des del segle X. Ferrer de Santmartí, últim senyor d’Eramprunyà d’aquesta nissaga, establí un benefici (pagament d’un prevere) per a la capella de Sta. Magdalena del Sitjar de la parròquia d’Eramprunyà, en la que s’havia de fer reformes, a principis del segle XIII. L’absis de l’actual capella de la Mare de Déu de Bruguers seria d’aquesta època.[2] Entre 1226 i 1247 Jaume I adquirí el castell quedant els castlans del moment, els Santa Oliva, sota el seu domini directe.
Absis de Sta. Maria de Bruguers o Sta. Magdalena del Sitjar. AGC, 2022
Després del segon concili de Lió de 1274 es gravà un 10% els delmes per la Santa Seu sobre els preveres i les esglésies. Aquest concili suprimí les ordes religioses i/o moviments que no hi eren sota el domini dels bisbes, especialment si eren femenins i/o mixtes. És una època de reformes que durà Ponç de Gualba als voltants de Barcelona. Després de les grans persecucions als moviments considerats herètics, s’inicien les aberrants i cruels pràctiques de la Inquisició. Només en aquest context, aplicat als interessos locals, s’entenen els canvis que afectaren a Bruguers vell i al Sitjar. Darrera de tot sempre hi ha un interès econòmic i, en aquest cas, un canvi social.
En la visita de Ponç de Gualba de 1309 a St. Pere de Gavà es deixa constància de que el capellà beneficiari de Sta. Magdalena “no té llicència” (una de les imposicions del moment és que els canonges havien d’anomenar els capellans, com es va fer a Bruguers vell). El rei efectuarà un nou nomenament. Entre 1310 i 1319 es produeixen successius canvis de capellans, dient que el lloc no interessava gaire, tot i que generava riqueses, potser demanaven més dotació, potser tot plegat era conseqüència dels canvis socials que s’estaven produint.
El lloc del Sitjar sota el castell d’Eramprunyà.
Saurina de Terrassa i Santa Oliva rebé el castell de la seva àvia, Saurina de Santa Oliva, que li va donar com a dot en 1273, quan casà amb Bernat de Centelles. Bernat era un home agressiu, endeutat i amb trifulgues amb altres senyors feudals. Tant és així que Saurina aconseguí del bisbe la separació marital, cosa que poques dones aconseguien, potser havia més interessos amagats, doncs el rei Jaume II li embargà el castell a Bernat, però Saurina tenia també els seus drets i així li semblaria més fàcil.
En 1323 Jaume II, necessitat de diners per a les seves conquestes a Sardenya i Còrsega, ven el castell d’Eramprunyà i el dret de patronat sobre la capella del Sitjar al seu tresorer i notari, Pere Marc, per 120.000 sous.
Pere Marc era senyor, des de 1305, del lloc conegut com “la Roca de Gavà” on vivien 40 famílies sense església, amb la qual cosa demanà dur l’església del Sitjar a la Roca al·legant que era un lloc “horrorós i de gran solitud”, cosa que resulta inversemblant i, com a mínim, una exageració.
Com es veu en aquest plànol el Sitjar estava (i està) junt al camí que enfila a Begues
Ponç de Gualba, autoritzà el trasllat imposant dues condicions: que tripliqués la dotació del capellà beneficiari (un capellà que ja era sota el seu control) i que mantingués el lloc del Sitjar amb la seva imatge i la seva advocació de Sta. Magdalena. Pere Marc deixà, al seu testament de 1338, una dotació per a que un dia a la setmana el prevere de la Roca fes missa al Sitjar en record d’ell mateix i del fundador Ferrer de Santmartí.
L’última castellana de Eramprunyà, Blanca de Centelles (-1349), filla de Saurina de Terrassa, es negà a rendir-li homenatge a un burgés, fins que hagué de claudicar sota l’amenaça de perdre tots els seus drets, però les desavinences continuaren fins que Pere Marc li comprà tots els drets, en 1337, per 140.000 sous (més del que va pagar al rei).[3] Blanca de Centelles, senyora del castell de Vallparadís que heretà de la seva mare, donà aquest castell de Terrassa a l’orde dels cartoixans en 1344, en morir el seu únic fill.
Castell-Cartoixa de Vallparadís de la castlana Blanca de Centelles. AGC, 2022
Pere Marc deixà al seu hereu, Pere, el castell d’Eramprunyà i les seves propietats de València al seu segon fill, Jaume. Pere Marc II casà amb Magdalena que quedà vídua i amb un fill sordmut, ja que el marit i tres fills havien mort (potser per la pesta). En 1347 Pere Marc II fundà un benefici a la capella de Sta. Maria de Bruguers (Bruguers vell) reservant per a ell i els seus descendents el dret de patronat. Però l’altre germà, Jaume, poderós i amb prestigi a la cort, reclamà el castell al rei i li va ser concedit obligant a Magdalena a retre-li homenatge en 1352 i retirant-se aquesta a la casa forta de La Roca. En 1387 s’autoritzà a Jaume Marc (oncle d’Ausiàs Marc) a fer obres a la capella del Sitjar. La imatge de la marededéu de Bruguers que es venera a Gavà i de la que n’hi ha una reproducció al Sitjar, seria d’aquesta època.
Imatge romànica de la are de déu de Bruguers
En 1391 el Papa concedeix al rei Joan I les dues terceres parts dels delmes que la Santa Seu recaptava anualment de les esglésies catalanes, així sabem que la església de Sta. Maria de Bruguers i la del Sitjar seguien funcionant amb una renda similar, en canvi no es diu res de la capella de la Roca de Gavà. En una visita de 1406 es demana el Capbreu de les seves rendes. Aquí veiem que la Roca rebia censos d’un tros de terra del donat de Sta. Maria de Brugués, d’alguns pagesos més o menys benestants i els delmes del Sitjar en forma de diferents cereals i d’animals, un conjunt que mostra la seva riquesa. És a dir que bona part del que arreplegava el Sitjar servia per a mantenir la capella de La Roca. Al Capbreu, després d’anomenar els cereals: ordi, mestalls i altres blats en bona quantitat, s’afegeix: Kyrie eleyson, Christe eleyson.[4] Aquesta expressió demanant clemència resulta curiosa en un capbreu o registre de rendes. Evidentment la capella de La Roca vivia de la del Sitjar.
Conreus i vistes des del Sitjar. AGC, 2022
Probablement degut a la pesta el lloc de la Roca s’anà despoblant, la capella anà passant de mà en mà fins a no tenir més notícia.
A principis del segle XVI, els veïns de Gavà i Castelldefels decideixen finançar la reconstrucció de l’antiquíssim lloc del Sitjar. El 1509 s’autoritzà el senyor d’Eramprunyà a traslladar la imatge de la Mare de Déu de Bruguers, “en lloc agrest” (ben cert) a l’ermita de Sta. Magdalena del Sitjar que seguia en peu tot i que necessitada d’algunes reformes. En aquesta ocasió es diu que és construïda “en lloc idoni”. La capella passà a dir-se com la vella capella de la Mare de Déu dels Bruguers, tot i que mai perdé el nom de Sta. Magdalena del Sitjar. Poc després l’edifici s’amplià un cor, capelles a banda i banda i una portalada gòtica que avui podem contemplar.[5] El 1540, la senyora d’Eramprunyà, Elisabet Marc i de Palou afegí la casa annexa de l’ermità.
Portalada gòtica del Sitjar. Al costat, la casa de l’ermità. AGC, 2022
La capella fou destruïda parcialment durant l’esclat de la guerra de 1936, però va ser restaurada en 1960.
De les conclusions que es poden extreure veiem com el papa i els reis refermen llurs poders reforçant-se mútuament quan els convé. El nou amo d’Eramprunyà, Pere Marc respecta els drets del senyor feudal dels Santmartí. Els béns “patrimonials” que prenen el nom del pare passen sovint de mares i àvies a filles i nétes amb les dots. Les dones es resisteixen a acceptar les imposicions de reis, senyors i bisbes, però mentre dels primers encara poden treure una compensació econòmica més o menys adequada, a l’església només tenen la opció de claudicar.
Eramprunyà sobre l’ermita de Bruguers o del Sitjar. AGC, 2022
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 05-03-2023
A les Deodonades exterminades per la misogínia de l’església catòlica
[1] Capmany, Josep; Albaigés, Marc; Cano, Raúl; Cociña, Paula; Santmartin, Albert. «Les mines de ferro de Rocabruna (Gavà)». Materials del Baix Llobregat, 2004, Núm. 10, p. 71-78, https://raco.cat/index.php/Materials/article/view/137450.
[2] Pagès i Paretas, Montserrat (1992). Art Romànic i Feudalisme al Baix Llobregat. Centre d’estudis comarcals del Baix Llobregat, p. 280
[3] Sanahuja, Dolors “Dones d’ahir i de sempre: algunes reflexions a propòsit de la dona medieval des de l’àmbit local” en: DDAA (2002). Les dones i la història al baix Llobregat I. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Cristina Borderías (ed.)
[4] Campmany, Josep (2016) “Les capelles de Santa Maria Magdalena a Gavà” IX Trobada del Centre d’estudis i d’estudiosos d’Eramprunyà, p. 37-44.
[5] Artola Pino, Marta (2016) “La portalada de l’ermita de Bruguers. Conservació i possibles actuacions” Trobada del Centre d’estudis i d’estudiosos d’Eramprunyà, p. 193-198
St. Pau del Camp, sepulcre de Guifré Borrell, AGC, 2019
Riquilda de Barcelona (-962) era filla dels comtes de Barcelona Guifré II ó Guifré Borrell (874-911) i Garsenda d’Empúries (segons Aurell[1]).
Guifré Borrell, fill primogènit de Guifré el Pilós i Guiniguilda d’Empúries, va esdevenir comte de Barcelona, Girona i Osona. En 898 pren per muller a Garsenda. Va seguir l’obra del seu pare, especialment a les terres a la dreta del riu Llobregat. Trobem a la comtessa Garsenda comprant propietats a Puritano (Empúries) juntament amb el seu marit en 910.[2]
No van tenir fills barons o, si els van tenir, no van sobreviure prou, només ho va fer una filla, la vescomtessa Riquilda de Narbona que el 933 casà amb el vescomte Odó I de Narbona. El comtat de Narbona era governat pels vescomtes que exercien el seu domini sobre l’arquebisbat, seu metropolitana dels bisbats occitans.
Narbona. Foto: viquipèdia
Els comptats que dominava Guifré II passaren, a la seva mort, a Sunyer.
Garsenda apareix com a primera marmessora del testament del seu marit, Guifré Borrell l’1 de desembre de 911.[3] Entre d’altres disposicions, el Comte dona la tercera part de la moneda que va encunyar sota precepte del rei franc a l’església de St. Pere de Vic. Garsenda es reuní, després d’enviudar, amb la seva filla a Narbona. Mare i filla juntes posseïen immensos dominis a Barcelona, Girona, al Rosselló o Empúries, que gestionen lliurement degut, principalment, al fet de que no existeixen fills barons.
Vistes del Gironès-Ampurdà, AGC, 2019
El 916 Garsenda fa una donació al monestir de Ripoll de propietats que tenia a Osona, a Folgueroles i Centelles en memòria del seu marit.[4] En 919 compra a Emma, filla de Sisegot, unes propietats a Llagostera al comtat de Girona.[5] En 926 ven una peça de terra que té del seu marit a Folgueroles, al castell de Sant Llorenç.[6]
En 929, Saboron, fill d’Amada, ven a Widenilde una casa amb cort i hort, més una vinya, per deu sous a Premià, “Primiliano”. La casa limita amb terres d’Isimbert, de Trasovard, de Justa i fills i de la comtessa Garsinda.[7]
Riquilda, que gestiona els seus béns des de la Septimània (part occidental del Lenguadoc), ven en 936 terres que li va deixar el seu pare al Rosselló a Alaric i el seu alou d’Ullastret (Empúries) al comte Gausfred I.[8]
Riquilda de Narbona pren part a les negociacions del seu temps. En 940, amb altres magnats, signa un tractat de pau amb el califa de Córdoba, tal com va fer el comte Sunyer amb la intervenció del secretari del califa, el jueu Hasday, Riquilda li envià curiositats mitjançant Vernet, un home de la seva confiança, també jueu. El califa ho acceptà i els obsequià amb altres coses precioses. Amb aquests tractes s’acordava la treva i s’enfortia les relacions comercials.
El astrolabi és un instrument molt antic utilitzat pels àrabs.
El 955, ja vídua, presidí un plet a Narbona amb l’arquebisbe Aimeric (927-977)
Al seu testament de 962 deixà alous a l’abat de Ripoll i bisbe de Girona, Arnulf (-970) a condició de que edifiqui un monestir a Girona en el termini de dos anys, «si no ho fa, l’alou de S. Boi (de Lluçanès) passarà a S. Pere de Vic» [9]. Riquilda, com veiem, és una dona que exerceix la seva autoritat.
La seva mare, Garsendis, comtessa, és una de les marmessores del testament de la seva filla. Si entre el casament de la comtessa Garsenda (898) i la mort de la filla Riquilda (962) disten 64 anys, la comtessa Garsenda devia ser molt jove en casar-se, com era habitual.
Garsenda serà una dona recordada. En una donació de 974 que fa Ennec Bonfill a St. Cugat d’una terra que fou de Centoll, en nom de Bella, a Garrosa (St. Vicenç dels Horts) s’esmenta el rec de Garsenda.[10]
Riquilda de Narbona és també un exemple de les unions que les dones feien amb homes d’un estament inferior. Filla de comtes és casada amb un vescomte, com faran les filles del comte Borrell i podem veure en nombrosos exemples. Les filles de la noblesa aporten béns i prestigi. Els seus fills seran educats, sovint, pels oncles materns, no en aquest cas, ja que Riquilda no tenia germans vius.
Portada de l’església de St. Miquel a la basílica de la Mercè, al carrer Ample de Barcelona. AGC, 2021
L’església de Sant Miquel de Barcelona estava situada a la plaça de Sant Miquel, a un costat de l’Ajuntament, on són les oficines més modernes i on, endemés del nom de la plaça, tenim el del carrer de la Font de Sant Miquel.
Detall del carrer de la Font de Sant Miquel, prop de la plaça St. Miquel. AGC, 21
La seva història és molt antiga i el seu final, una de tantes desfetes.
Va ser alçada sobre unes termes romanes del segle II. El paviment de la nau era un mosaic amb peixos i monstres marins que va ser arrencat durant el seu enderroc en 1868 i que es conserva al Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC), on també es guarda el capitell bizantí (importat al segle XIII), utilitzat com a pica baptismal a la basílica de la Mercè entre 1868 i 1936.
Capitell bizantí de l’església de St. Miquel. Foto M.A.C.
Al segle X era una de les poques esglésies intra murs de Barcelona, juntament amb la Seu, la de Sant Jaume (a l’actual plaça St. Jaume), la dels Sants Just i Pastor (potser la més antiga, amb la Seu) i Sant Celoni (capella del fossar de St. Just). Totes tenien els seus fossars.
Antiga església de St. Jaume, al fons la façana gòtica del Saló de Cent.
Molt a prop de la Seu, l’església de St. Miquel com, potser, les altres tres, podien fer nosa a un bisbat que es refermava amb la seva Canònica. Potser aquestes tenien una funció per a una població determinada (St. Miquel, per exemple, era molt apreciat pels francs com a protector davant la mort). L’interès principal, en tot cas, estava en controlar els delmes que rebien les esglésies i altres rèdits que es llegaven, especialment al moment de la mort. La Seu s’annexionarà St. Miquel com faria amb les altres. esglésies.
La Real Acadèmia de Bones Lletres, en un carreró prop de St. Just, amb la Acadèmia de Belles Arts de St. Jordi van evitar que es destruís la façana gòtica de l’Ajuntament.
A principis del segle X trobem donacions importants a la Seu de Barcelona i al seu bisbe Teuderic, procedent de Vic, com la que van fer, en 938, Cast i la seva dona Atanàsia que donaren a la Seu unes terres a Montjuïc, al terme de la “Vila nova” a condició de que quedessin sota Teudiscle, sagristà de la Seu (el sagristà és una figura vinculada a l’hospital-alberg). En aquesta zona de vigilància del comerç marítim i terrestre s’establirà la família vescomtal que tindrà diversos conflictes amb la Seu (en 986 serà Geribert, germà del vescomte Udulard i, ja en el segle XI, el seu fill, Mir Geribert). Darrera d’aquests conflictes estaria la imposició d’una legitimitat i el control dels delmes.
Cap a mitjans del segle X, les donacions a St. Miquel són més abundoses, com la que fan, en 962, els marmessors de Teudiscle que donaren a la “font Onrada” (Montjuïc, a Poble Sec, molt a prop, ens queda el topònim del carrer). En 951 la comtessa Riquilda, vídua de Sunyer, fa importants donacions a St. Miquel, però n’hi ha moltes altres protagonitzades per dones (Engòncia, en 940, a Vilapicina; Lívulo, en 958, una vinya a Sabadell en memòria del seu fill, Ferrocint o Nevolenda, en 961, al Vallés).[1] Altres dones signen les donacions o fan de marmessores o de testimonis. Som al segle X i la dona podia fer ús dels seus béns i actuar en el seu propi nom, les lleis gòtiques així ho reconeixien.
Amalvígia, de la família vescontal, una dona propietària d’un reg en 995. Una plaça de L’Hospitalet de Llobregat duu el seu nom.
A finals del segle X, amb el bisbat de Vives (973-995), disminueixen les donacions a St. Miquel mentre que augmenten les que es fan a la Seu de Barcelona que s’annexionarà St. Miquel a principis del segle XI. Vives, com van fer els seus antecessors i faran els seus successors, promou l’establiment d’una Canònica junt a la Seu que disposarà d’Hospital y de Scriptorium. Amb ell augmentarà la documentació que legitimarà l’autoritat bisbal per sobre de les senyories amb esglésies pròpies, tot i que els bisbes són també uns senyors feudals que beneficien, principalment, les persones del seu entorn.
Santa Eulàlia, patrona de la ciutat a la façana gòtica del carrer de la Ciutat. AGC, 2021
Del fossar de St. Miquel, endemés de les troballes que el confirmen, tenim el testimoni d’una dona, Dadil que, pels volts del canvi de mil·lenni, sent en captivitat, s’assabenta que el seu fill és mort i soterrat a St. Miquel, fet que la mou a donar la meitats de les cases, corts, terres i vinyes que té a St. Just Desvern a la Seu i l’altra meitat al seu senyor Ennec Bonfill de Gelida.[2]
A l’Arxiu Capitular de Barcelona consta un testament de 1005 d’un tal Guitard que erròniament s’ha considerat com el vescomte de Barcelona, encara que no hi ha cap element que el vinculi amb la família vescomtal i que consta que aquest ja no vivia el 997. El Guitard de 1005 reparteix el castell de Barberà entre la Seu i St. Miguel i deixà les seves armes i utensilis de guerra al clergat de la catedral i als monjos de St. Cugat, també deixa a Cusca, germana seva terres i propietats que al seu defalliment passaran al monestir femení de St. Pere de les Puel·les. Els marmessors d’aquest testament tant equilibrat, jurat sobre l’altar de Santa Columba de la Seu, són, entre d’altres, Aecio episcopus (-1010)i Cusca deovota. Els Comtes ratifiquen posteriorment aquesta donació.[3]
Sant Pere de les Puel·les, un dels pocs edificis religiosos que es van salvar a les desfetes del segle XIX. AGC, 2021.
En tenim altres exemples d’aquest traspàs que s’anava fent, d’una manera més aviat confusa. En 1015 Orfeta i el seu marit, Guilmon permuten amb l’església de St. Miquel unes vinyes prop de la “font Occua” (Montjuïc), en un altre document de la mateixa data, Sunifred, poeta i levita de la Seu, fa constar que aquella operació era «injusta», de manera que es reescriptura, però ara amb la Seu[4] que tenia molts interessos en les “vinyes episcopals” de Montjuïc.
La popular font del gat de Montjuïc era anomenada al segle X «fonte cova». Foto: Ramon Solé
Santa Maria del Mar, lloc d’enterrament preferit pels barcelonins, extra murs, va ser aviat traspassada, en 1006. Vinculada a la funció d’enterrament eren els albergs medievals. El 1023el bisbe dona diferents propietats a Barcelona, entre les que trobem un hort “no lluny de la casa de St. Miquel” que havia estat del jueu Isaac, fill de Gento, recentment batejat, on es bastirà “l’Hospital dels pobres i peregrins”, que tindrà en règim d’usdefruit, el prevere Jofre.[5]
Entre 1027 i 1028 el comte Berenguer Ramon I (1017-1035) i la seva segona esposa Guisla de Lluçà (1012-1079) restitueixen a la Seu les rendes episcopals d’Ègara i li lliuren el monestir de St. Pere de les Puel·les, amb les seves terres i esglésies[6] (el que no van aconseguir fer amb el poderós St. Cugat). A partir de llavors les donacions a St. Pere seran en benefici de la Seu i del seu entorn, fins que el papa el posi sota la seva tutela en 1072. Són exemples d’aquest traspàs d’esglésies envers la Seu que també absorbirà els hospitals sota la Pia Amoïna, acumulant un gran capital controlat pels canonges i les seves famílies.
En 1046 els comtes donen a la Seu les esglésies de St. Miquel i de St. Vicenç de Sarrià, tancant el procés d’annexió amb aquestes esglésies. En 1055 el bisbe Guislabert, amb els comtes als que havia jurat fidelitat, dona St. Miquel a la Canònica aquest traspàs que serà confirmat pel papa en 1104.
Façana romànica de la Seu, consagrada en 1058, poc després de l’annexió de St. Miguel
Al segle XI, doncs, ja era una de les déu parròquies de la ciutat. El temple seria reconstruït el 1147 quan és de nou consagrat pel bisbe, com St. Jaume. La portalada romànica, dels volts del 1200, va quedar amagada durant les successives remodelacions i es trobà durant l’enderroc de 1969, però no se sap que es va fer amb ella, només es conserva una fotografia.
St. Jaume, al carrer de la Ciutat, un lloc de peregrinació des dels inicis del cristianisme. AGC, 2021.
A finals del segle XIV, el Consell de Cent, que es reunia al pòrtic de l’antiga església de Sant Jaume, va encarregar una seu pròpia, el Saló de Cent. L’entrada es feia per l’actualment denominada façana gòtica, de la que encara podem contemplar alguns elements (salvats de la desfeta total gràcies a l’interès d’algunes persones i entitats), al carrer de la Ciutat. L’absis de la primitiva església de St. Jaume donava a l’actual façana neoclàssica de l’Ajuntament de Barcelona i un dels pòrtics a aquest carrer de la Ciutat.
La Real Acadèmia de Bones Lletres i la de Belles Arts de Sant Jordi van evitar la destrucció de la façana gòtica de l’Ajuntament, però la porta va quedar trencada. AGC, 2021
Per a fer l’actual plaça de St. Jaume i la nova façana de l’Ajuntament es va enderrocar, en 1823, l’antiga església de St. Jaume que va ser traslladada a l’emplaçament actual, al carrer St. Jaume, on n’hi havia el convent dels trinitaris alçat sobre una antiga sinagoga del Call Menor arran d’una de les persecucions als jueus, la del 1391. Cal no oblidar fets com aquests.
Església St. Jaume Barcelona, porta lateral que senyala la sinagoga que en un principi era aquest antic convent de trinitaris (o de conversos forçats) AGC, 2021
Amb el pas del temps es fan successives obres a St. Miquel, fins el 1835, quan deixà de ser esgésia parroquial quedant com a capella del consistori, que la fa enderrocar en 1868 per fer les oficines municipals.
Llavors, la portalada renaixentista de St. Miquel es va desmuntar i va ser traslladada a la basílica de la Mercè, al carrer Ample, on hi havia la primitiva església dels mercedaris. El campanar, amb afegits, es va col·locar a l’actual església de la Concepció, al carrer d’Aragó, on també seria traslladat el claustre gòtic del monestir de Santa Maria de Jonqueres.
Claustre de Jonqueres i campanar de St. Miquel a l’església de la Concepció. AGC, 2021
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 18-05-2022
Als perseguits per les seves creences, sobre els que es va voler imposar l’oblit
[1] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis UB. Documents n. 11 (938), 13 (940), 15 (951), 20 (958), 27 (961) i 28 (962)
[2] Vinyoles, Teresa (2005). Història de les dones a la Catalunya medieval. Vic: Eumo ed., p. 53
[3] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, n. 54, 55 i 66
[6] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona, vol. IX, n. 434, entre 1027 i 1028, “sense data”.
Lectures feministes a la Biblioteca Bellvitge, 2022
A la llum d’alguns textos que vam llegir el passat tres de març a la Biblioteca Bellvitge, vàries dones hem compartit les nostres experiències i pensaments en relació a la transmissió de la cultura i al paper de la dona.
Trobada a la Biblioteca Bellvitge 2022-03-03
Aquestes són algunes figures de dones recordades i alguns fets comentats:
Després de la “Declaració dels drets de l’home i del ciutadà”, Olympe de Gouges (Marie Gouze) (1748-1793), escriptora i periodista que havia fundat “El club de les tricotoses i la societat popular de les dones”, escriu la “Declaració dels drets de la dona i de la ciutadana” que dedicà a Maria Antonieta a qui considerava una víctima oprimida com tantes altres. Va criticar durament a Robespierre com un tirà sanguinari i va ser guillotinada junt a Maria Antonieta i a Madame Roland “per haver oblidat les virtuts pròpies del seu sexe ficant-se en temes de la República”. Aquell mateix any es prohibí les associacions populars de dones.
Representació d’Olympe de Gouges abans de ser guillotinada
Hem llegit part d’un text que Virginia Woolf va escriure en 1940, mentre queien bombes a Londres, un text malauradament actual i hem fet memòria de l’assaig “tres guinees” sobre la guerra i el paper de les dones.
Aquest és un breu resum:
Algú li pregunta a Virginia Woolf què faria per aturar les guerres i ella contesta que començaria aportant tres guinees.
Una seria per l’educació de les dones, ja que les ha estat negada, però no seria una educació convencional per la competitivitat, sinó una educació transformadora per estimular el pensament independent i la col·laboració.
Maria Montessori, pedagoga recordada a la trobada que va endegar aquesta educació alternativa que posa l’activitat de l’infant al centre.
La segona seria per obrir oficines que ajudessin a buscar feina a les dones, però, en la mateixa línia, hauríem de buscar una manera de treballar pròpia i alternativa que no ens enfonsi en la rivalitat estèril. També s’hauria de pagar un sou a les dones que optessin per tenir cura de la família.
La tercera seria per qualsevol associació de dones que fomenti la seva participació social i política. Ella vincula pacifisme i feminisme, cal lluitar contra la discriminació de les dones, però amb uns espais i uns trets diferents que aquesta condició de marginalitat ens ha fet crear.
virgínia Woolf defensava el pensament crític, inspirat en les pròpies experiències de les dones, com un fonament indispensable per la transformació social
Seria allò tan actual de la cura, un fet que les dones hem desenvolupat ancestralment i que ha de ser compartit sense diferències de gènere, una consideració que algunes filòsofes actuals, com Ana de Miguel al llibre Ética para Celia promouen.
També hem recordat altres feminismes populars, com el denominat “feminisme negre” que defensa que sexisme, lluita de classes i racisme estan interrelacionats. Si en un principi el moviment feminista va ser el de la igualtat (reclamant el vot o el dret a l’educació i la feina) i més endavant hem considerat el feminisme de la diferència (aportar el nostre propi carisma). Actualment estem immerses al moviment divers i plural dels feminismes .
Ángela Davis, pionera en impulsar un nou feminisme que lluita contra tres lacres que van de la mà: racisme, sexisme i opresió social.
Entre aquestes i altres lectures, algunes experiències del passat i del present que reflecteixen els canvis que hem viscut a les famílies o a les feines.
Una d’elles és el record que Ana Luque ha expressat llegint una carta que ha escrit a la seva consogra, Mari Carmen Pàmies, vídua de Pere Vivó; una dona, un matrimoni i una família amb la que ella, com a familiar i molts veïns i veïnes del barri ens hem sentit vinculad@s, pel seu treball professional (mestra de Joan XXIII, ella, iniciador dels tallers Bellvitge, ell), pel seu tracte sempre amable i curós i un llarg etcètera que Ana ha recordat, com la integració fàcil i agradable entre les diferents cultures d’origen de les dues dones.
Un ram de flors morades i grogues per Ucraïna.
Una sala coordinada per l’Associació de Veïns i Veïnes Independent de Bellvitge, presidida per un ram de flors que Nelly Peydró ens va fer arribar, uns lliris morats i la mimosa groga que reflecteixen la nostra preocupació per Ucraïna, en especial per les famílies del barri d’aquest país.
Resum de Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 8-3-2022
Antiga capella de la marededéu del Port a principis de segle. Del llibre de Julio Baños: Imatges retrospectivas de la Marina (1977)
En articles anteriors ja hem parlat de Montjuïc com a “mont dels jueus” [1], un lloc on enterraven els seus morts, ja que no ho feien prop de les sinagogues, per aquest motiu trobem altres Montjuïc a altres pobles i ciutats. No sabem des de quan eren a Barcelona, però sí sabem que era una població més antiga que la que romanitzava a partir del segle X amb l’impuls dels comtes i vescomtes, aquests últims senyors del castell de Port.[2] En diferents excavacions, però principalment en les de 2001, s’han trobat restes d’aquest antic fossar dels jueus, malgrat els danys causats per l’extracció de pedra i l’espoli que va patir al s. XIV.
Làpida hebrea trobada a l’antic fossar dels jueus de Montjuïc. Foto: Ajuntament de Barcelona.
Ara volem fer memòria de les ermites i capelles que n’hi havia en aquest turó on la gent enterrava els seus morts, on es treballava des de molt antic en feines molt dures, com la dels molers, que treien pedra per dur-la a la ciutat, on es comerciava pels camins de l’antic port que el delta del Llobregat va acabar inutilitzant i on es lluitava, donada la seva posició privilegiada per la vigilància que es podia fer de l’antic estuari del riu i el port de Les Sorres de Gavà, on es donaven -en aquesta època- els principals intercanvis comercials.
Cisterna i vil·la romana de Can Valls, a Gavà, on n’hi hauria, des del temps romans imperials l’antic por de Les Sorres, on es comercialitzava el vi i altres productes. AGC, 2022
Sant Julià i el fossar dels jueus
L’església més important era la de St. Julià. A mitja falda de Montjuïc, limitava amb els termes de l’església dels Sants Just i Pastor i de la desapareguda de St. Miquel, pel costat de la ciutat i amb l’església de St. Fruitós a l’altra banda de la muntanya. Estava comunicada amb la ciutat per un camí que sortia de la porta del Castell Nou, que controlaven els vescomtes, i passava per St. Pau del Camp.
Barcelona vers l’any mil, es veu el camí que sortint de la ciutat, passa per St. Pau i mena cap a Montjuïc i a l’església de St. Julià. Segurament el mateix camí que farien els jueus per enterrar els seus morts.
Comencem a tenir noticia d’aquesta església a finals del segle X. El 995 el bisbe Vives llega a Sant Julià de “Monte Judaico” un alou que va ser del clergue Oruç, junt el Llobregat.[3] El 1006, Sunifred “Narbonés” i la seva dona Edolvara venen a Joan, levita, una vinya que tenien per com-plantació amb la basílica de St. Julià, a la vila de Sants[4]. El terme “basílica” indica que n’hi havia una comunitat.
El 1022 Bernat Oliva i la seva dona Em venen als canonges de Barcelona una terra per tres onzes i mitja d’or al lloc de “Sant Pau apòstol”, extramurs de la ciutat (St. Pau del Camp) que limitava a l’est amb terra de Benevinisti hebreu, al sud amb l’estany i la mar, a ponent amb les terres de Guitard de la prole d’Arnall (a Banyols) i al nord amb “la via que va a St. Julià”.[5]
Ja amb aquestes dues dades veiem com les comunitats agràries mencionades al segle X i principis del XIè que treballaven al voltant d’una església o capella on tenien les seves sitges i enterraven els seus morts, van quedant al segle XI en les mans d’un poder eclesiàstic més centralitzat que es fa amb les rendes.
St. Julià serà la parròquia a la que estava adscrit l’antic cementiri de Montjuïc. Ho trobem en 1073 quan Boni Ysaac, fill de Rabbí Judà, ven a un levita el seu alou a Montjuïc, a la parròquia de St. Julià; al límit oriental es parla de la via que va “de la ciutat a la muntanya i de la muntanyaa la ciutat” i al meridional el “farell”.[6] La funció d’aquest far, ja mencionat el 963, era en aquells temps la d’establir contacte visual amb les torres de vigia de les muntanyes del Garraf.
Les restes del Castell de Port a Montjuïc. AGC, 2021
La constància documental de l’antic fossar dels jueus la trobem el 1091quan el comte Berenguer Ramon II retorna a la Canònica totes les vinyes que aquesta tenia a Montjuïc per la donació que havia fet el comte Ramon Berenguer I amb la seva muller Almodís a la parròquia de St. Miquel (annexionada a la Seu) i de les que ell s’havia apropiat. Als límits trobem la “Font Cova” (Font del Gat) i el “Far”, com a la donació de 963 i a l’est “l’antic cementeri dels jueus”.[7]
Antic fossar dels jueus a les primeres excavacions de 1945. Foto: Ajuntament de Barcelona.
El 1301 hi ha documentada l’existència de dues Deodonades que atenien l’església i en 1323 sabem que les capelles de St. Bertran i Sta. Madrona eren sota la seva jurisdicció. En aquests temps es prohibeix pasturar a la ciutat (entre la riera d’Horta i la de Sants, exceptuant que els carnissers de Barcelona puguin tenir llur bestiar al prat del fossar dels jueus o del Llobregat). Els conflictes entre els ramats de la ciutat i els pagesos locals (a Provençana, per exemple) serà una constant.
Ermita de Bellvitge a mitjans del s. XX. Un lloc de la Marina deltaica molt apte per les pastures.
Al segle XIV l’església de Sant Julià era un lloc popular, ens diu Carreras Candi.[8] Però no podem oblidar que finals d’aquest segle augmenten les persecucions dels jueus que es veuen obligats a abandonar llur cementiri. Només si es convertien es podien quedar, algunes sinagogues es transformen en capelles i les seves làpides van ser utilitzades per construir els palaus gòtics de la ciutat.
El 1487 Lluís Desplà fa reedificar St. Julià, però ja des de principis del segle XVI serà considerada només capella ermitana, sent repartit el seu terme entre l’església dels Sants Just i Pastor i les de Sta. Maria del Mar, Sta. Maria del Pi i Sta. Maria de Sants.
En aquest lloc apartat residia, en aquests últims anys, el botxí de la ciutat. Va ser enderrocada el segle XVII, quan es va bastir el castell de Montjuïc.
Sant Fruitós, després Santa Madrona?
En 1050 es juren les disposicions testamentaries de Bonfill, levita, a Sta. Maria del Pi, mana vendre l’alou que té al “Monte Iudaico”, al convent de St. Fruitós, per ajudar amb les obres de diferents esglésies i deixar llegats a diferents persones, principalment als seus fills, que devien ser petits ja que disposa que, si mor la mare d’aquests, els seus germans tinguin cura d’ells.[9]
En 1061 Mir, fill de Ramon i d’Aigane, amb la seva dona Ermengarda, pares de Ramon Mir, venen terres, vinyes, cases, corts, horts, pastures, prats, fonts i arbres de diverses classes i l’església de St. Fruitós a Montjuïc i a Banyols a dos matrimonis. Ramon Mir deixarà aquests béns al jutge Ramon Guitard. En 1097 Ramon Guitard i els canonges de la Seu permuten el que els havia deixat Ramon Mir a Provençana per dues parts de l’església de St. Fruitós de Montjuïc, un alou amb una torre antiga, fonts i olivars en aquest lloc que limitava amb St. Julià i altres vinyes i terres prop del Port, a Enforcats i Banyols.[10]
Posteriorment, en 1154, aquest convent va ser lliurat a St. Pau del Camp. En 1160 el bisbe estableix a Mir de Montjuic i a la seva dona, Ana, al terme de St. Fruitós, on trobem, al nord, el camí que va a Port.[11]
Sant Pau del Camp un dels monestirs més antics, amb un origen incert, potser d’epoca visigòtica. AGC, 2019
En 1323 la capella, pertanyent ja a la parròquia de Sant Julià, té una situació pròspera. Alguns autors, com Carreras Candi, pensen que aquesta capella prengué al segle XVI, quan sembla desaparèixer, l’advocació de Santa Madrona, tot i que una capella amb aquest nom ja existia el 1406.
La de Sta. Madrona (una capella amb aquest nom és actualment al recinte del Palau Albéniz) és la història de les guerres que durant els segles XVII-XVIII es dugueren a terme contra la ciutat des d’aquests indrets, contínuament desfeta i reedificada, va anar passant per diferents ordes religioses.
Capella de Sta. Madrona al Palau Albéniz de Montjuïc. Foto: R. Solé
El lloc de Sta. Madrona és conegut també per les seves pedreres de les que encara queden restes com al Teatre Grec i les fonts properes, com la popular Font del Gat, esmentada ja el 963 com a «Fonte Cova».
La capella del castell del Port. La marededéu dels pescadors.
A les excavacions de 1984 i, anteriorment, en 1929, es van trobar, en aquesta àrea del sector sud i més a ponent de Montjuïc (Zona Franca), restes de poblament i producció dels ibers (sitges) i romans (pedrera)
En 1020 Guifré de Mediona, fill del veguer, Eroig, que entre 970 i 975 comprava aigua i terra a l’estany de Port, dona a la Canònica cinc peces de terra i mig estany al lloc que “els avantpassats anomenaren Port”, més la meitat de les fonts, de les terres ermes i els joncars, prop de Montjuïc i del mar, entre diferents vies, junt al “Castrum de Geribert”, de la família dels vescomtes.[12] Una de les peces de terra limita “in strata” (via pública) i amb terra “qui fuit rafegaria Geribert”, que segons el professor Gibert es deu referir a la taxa que cobraven els vescomtes sobre les pastures,[13] potser sobre el comerç en general.
El mateix any Casta (vídua de Gondemar) permuta amb el bisbe Deodat el seu alou de Cercle, al terme de Port, amb terra, cases, corts, cuina, colomars, horts amb pous, una font, ceps, figueres i altres arbres i un canyar. Devia ser una persona important, ja que en una permuta anterior, Ponç, levita, l’anomena “Casta de Cercle” (la primera dona que trobem amb un afegit del lloc d’on és). En aquesta permuta trobem esmentat el “rec de Geriberga” (així es deia l’esposa del vescomte Guitard, mare del vescomte d’Udalard i de Geribert) i, en la permuta que fa Casta, “La vall d’Ermengarda”, el que ens mostra el reconeixement de les dones en aquells remots temps.[14]
La vescomtessa Ermengarda (filla del comte Borrell i dona de Geribert) deixa, al seu testament de 1030, entre altres moltes donacions, tot el blat que té al Port per la capella de la Mare de Déu del Port.[15]
Ermita de Bellvitge a la Marina deltaica. El conreu de cereals i les pastures van ser el més comú en aquestes terres durant segles, fins la construcció del Canal de la Infanta al segle XIX.
Aquesta capella, que avui trobem com a parròquia, devia ser la capella del castell de Port i com a tal va quedar en mans privades. Si als segle XI el terme del castell de Port formava part de la parròquia de Provençana, en segles posteriors serà dins del terme parroquial de Santa Maria de Sants.
A prop seu eren les cases dels pescadors, un lloc anomenat “Fraga” en 1159. El terme de “Vilanova del Port” d’aquesta zona en 938, quan Cast dona terres i propietats a la Seu, serà substituït per aquest de “Fraga” que remet, més que als pescadors, a una indústria de la forja, a una fraga, potser a un molí. En tot cas el castell de Port, amb la capella, ja no serà més que un pedrís rural privat.
Els depòsits que deixava el riu van ser un constant problema des del temps dels romans, els recs (com els que es van trobar en 2009 en fer les obres de la línia nou a Foneria[16] o el que es menciona al 995 amb el nom d’Amalvigia) deurien ser, més que per portar aigua, per treure-la, fins que va arribar un moment en que l’estany de Port no tenia sortida. Llavors es va fer servir un port a l’altra banda de la muntanya, que ja s’utilitzava al temps dels romans per dur la pedra extreta de Montjuïc amb la que es van fer els principals monuments (com la medusa de Provençana) o la muralla.
Restes de la pedrera que és damunt l’actual cementiri, vista des del castell de Port. AGC, 2021
En 1397 els habitants de “Fraga”, a Montjuïc, clamen pels prejudicis causats per les aigües corrompudes. La necessitat de millorar les sèquies de l’estany és una constant. Els terratinents de la època moderna aprofitaran per conrear cànem i lli, el que va fer augmentar les malalties entre la població.
L’antiga capella del Port va ser enderrocada durant la guerra de successió i refeta el 1716. Aviat s’estableix la “Casa Antúnez”, origen de la barriada de Can Tunis. Quan Carreras Candi escriu (1902) ens diu que la capella quedà durant el segle XIX en estat d’abandó i sufragària de Sants i d’Hostafrancs. No sabia que el 1911 es traslladaria a la plaça Cardenal Casañas, ni que el 1939, després de ser cremada, es tornaria a bastir, sent inaugurada en 1941.
Entrada de l’actual parròquia de la Mare de Déu del Port, on es recorda aquest passat mariner. AGC, 2020
Capella i pedreres de St. Ferriol
El primer esment el trobem en 1228 en el testament d’Agnès, filla de Pere Grony, que deixa setanta sous a la capella, tot i que seria molt més antiga, ens diu Carreras Candi. D’aquestes dates són les primeres organitzacions dels molers. Recordem que la indústria de la pedra estava repartida per tota la muntanya.
Trobem la capella de St. Ferriol en un gravat de la Guerra dels Segadors (1640-1652), estaria a la falda de la muntanya, entre Sta. Madrona i el mar, damunt d’unes pedreres que s’esmenten en 1402 a l’arxiu de l’Hospital de la Sta. Creu de Barcelona.
En aquest gravat del segle XVII es situa les capelles de St. Ferriol i de Sta. Madrona.
L’ermita de St. Ferriol devia desaparèixer cap el segle XVII, període en que s’intensifiquen les guerres a la ciutat.
La capella i les hortes de Sant Bertran
L’antiga ermita de Sant Bertran, existent des d’inicis del segle XIV, estava situada prop del camí que duia a la Mare de Déu de Port per la part baixa de Montjuïc (vorejant el mar), aquest “camí de St. Bertran” pujava a la zona del Morrot, la part més escarpada i propera al mar i era molt utilitzat pels molers que solien estimbar les pedres al camí, per aquest motiu s’havia d’arreglar sovint. L’any 1338 els consellers de Barcelona arreglaren aquest “camí de Fraga” posant roques. En 1992 es van trobar en aquest lloc del Morrot restes d’un taller de jaspi d’època prehistòrica.
Al segle XV la capella tenia un ermità. Al segle XVI necessitava ser reparada, al costat n’hi havia una cas o “botiga” que servia per a incomunicar persones sospitoses de patir alguna malaltia epidèmica. Al segle XVII tornava a estar en bones condicions i acudien parelles que volien tenir criatures.
En alguns mapes de l’època, que les guerres ens han deixat, es fa esment de les capelles de Santa Madrona, St. Ferriol o de la del Port, també de la de St. Bernat que en 1697 apareix denominat com “Hermitage”.
Mapa de 1706 on surt l’Hermitatge de St. Bernat.
L’ermita va donar nom al “portal de St. Bernat” (avui de Sta. Madrona) i a les hortes que hi havia al peu de la muntanya, abans conegudes com les Hortes de Sant Pau. Amb l’assecament del Cagalell, aquesta zona va esdevenir una de les àrees més importants de producció agrícola i fructícola.
Entre la porta de Santa Madrona i Montjuïc estan els jardins de Les Hortes de Sant Bernat. AGC, 2021
En 1714 St. Bertran va ser un refugi pels barcelonins que fugien dels bombardejos contra la ciutat. Va desaparèixer a la guerra del francès.
Les Hortes de Sant Bertran, una zona rica en fonts, va ser un lloc d’esbarjo molt popular entre els barcelonins del segle xix i principis del xx de la que actualment només queda el record del nom en un petit jardí prop de les Drassanes. Després de la construcció de la Ciutadella, la platja destinada a la zona de banys era la que hi havia a les Hortes de Sant Bertran.
I aquí acabem el nostre recorregut per les capelles perdudes de Montjuïc; hem intentat fer memòria dels perseguits, dels proscrits, dels empestats, de les dones de fa mil anys, de la gent que ha treballat dur traient pedra, forjant, pescant, pasturant, conreant una terra que havien de dessecar, lluitant en les guerres que els manaven, protegint-se dels seus efectes, refent tot el que les malifetes humanes i els desastres naturals devastaven i donant més vida i gaudint quan s’ho podien permetre.
Gravat del segle XVI. Tristement l’acció de la guerra va anar fent-se amb la muntanya que donava aigua de vida als habitants de Barcelona i dels seus voltants
[3] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera. Textos i documents, vol. 5, doc. 44.
[4] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelonade Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, vol. 18, doc. 158
[5] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 37, n. 70 (1006) i vol. 38, n. 342 (1022)
[13] Gibert Rebull, Jordi (2013). A l’ombra de Barchinona. Antecedents i gènesi de la societat feudal a l’entorn del delta del Llobregat (segles VI-XI).
[14] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006) o.c., vol. 38, n. 327 i 328
[16] Ravotto, A. i d’altres (2016) “La transformació del medi natural en el paisatge agrícola durant l’època antiga. L’exemple del jaciment de Foneria (Barcelona)”.
Sant Pere Màrtir, al costat del Tibidabo sobre el densificat Hospitalet de LLobregat. Foto: AGC, gener 2022.
Trobem per primer cop el terme de “Terres Albos” el 986, quan el bisbe Vives compra a Sènior, vídua de Levesind, un alou amb cases, corts, sitges, pou, horts amb arbres fruiters i vinyes a Bederrida (nom provençal de l’actual barri de Les Corts) i “Terrers Blancs” (nom que fa referència a l’argila blanquinosa que baixava per la Riera Blanca, actualment carrer que fa de partió entre l’Hospitalet i Barcelona).
Els límits d’aquest alou eren: al nord, el mont Orsera (Sant Pere Màrtir a la serra de Collserola), a l’est el trull de Pedralbes (Petres Albes)que baixava pel trull comtal fins el mar (la Riera Blanca), al sud el camí que travessa Provinciana i a l’oest el torrent de Quart (Torrent Gornal).[1]
La dona Sènior havia perdut al seu marit i els seus fills, probablement a la presa d’Almansor del 985. El bisbe de Barcelona aprofitarà aquest fet per fer-se amb un bon domini en aquests terrenys. La separació entre el seu patrimoni i el de la Seu o el del bisbat no estava clara, com es pot veure en els dos testaments que va fer (en 989, abans de viatjar a Roma i en 995 en la seva mort), el que va originar algun embolic, com veurem.
En tornar de Roma (si és que va anar) continuarà ampliant els seus dominis en aquesta zona (actualment barris de Collblanc-Torrassa). En 989 permuta amb Fredbert i Mirabilia terra que limitava per totes bandes amb les seves vinyes excepte per la part de l’oest on n’hi havia el torrent i uns mesos després compra a Seniold i Gerosolima cases, corts, terres i vinyes que limitaven amb el torrent i amb propietats seves, de Mirabilia i de la Seu. En 991 torna a fer una compra similar al mateix lloc.[2] En aquests anys el veiem comprant també a Sarrià. Cal dir que Sarrià, Sants i Provençana eren sota la jurisdicció dels vescomtes de Barcelona que exercien el control del castell de Port.
Detall d’un mapa del segle XVIII
El monestir femení de Sant Pere de les Puel·les tenia també diverses propietats a la zona, com trobem indicat al testimonial de 992 (ó 991): al lloc de Terreros Albos, prop de les vinyes de la Seu que comunicava amb la “strada” o via pública i la torre de Sendred (probablement la que després serà anomenada torre d’Emma[3] a Espodoia, actual Ciutat de la justícia), a Bederrida (part de la seva dotació de 945), Sants, Sarrià o el “Monte Iudayco” (Montjuïc).
El bisbe Vives, tot i que deixa part de les seves possessions a la Seu de Barcelona, deixa com a propietària dels alous de Senior i de Seniold, en el primer testament, i en règim d’usdefruit en el segon, a Emmo «commatrem meua», a qui ja havia fet donacions anteriorment. Deixa propietats que van ser dels captius a les seves germanes Bonadona i Ermetruit i nombrosos llegats més a familiars i eclesiàstics.[4] Tot plegat generarà alguns embolics. En 1028 Regiat amb la seva dona Adelaida i el seu fill Guitard tornen a la Seu un alou a Banyols, que havia pertangut a Recesvind, havia passat a la Seu per ordre comtal degut al robatori d’uns calces d’or i “sense saber com” va passar a Bonadona, germana del bisbe Vives que els hi havia venut.[5]
La vinya era el conreu predominant en aquesta part alta de Provençana, Guillem de Castellví estableix a Gotmar el 1012 per a que planti vinyes. En 1015 (ó 1016) Adaleva i Gondemar permutaven amb la Seu una vinya recentment plantada, amb els seu raïms, al lloc de Terrers Blancs, parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, per dues peces de terra, una treballada i una altra erma, al mateix lloc.[6] L’objectiu de la Seu era agrupar terrenys.
Actual parròquia de Sant Isidre, prop de la ciutat de la justícia, a la zona anomenada fa mil anys com «Espodoia» o «Torres» (986, quan el Comte Borrell li ven un alou a “Torres” –Espodoia-) Foto: AGC, 2020
Els llocs de Terrers Blancs i la Vall de Quart queden dins del terme parroquial de Santa Eulàlia de Provençana, consagrada en 1101 quan es defineixen els seus límits: a l’est el Coll de Codines (Plaça Espanya) a la vila de Sants i fins el Castell de Port, al sud el mar, a ponent el riu Llobregat i el coll de la Gavarra i al nord el forn de Merlí a Sant Pere Màrtir.[7] Com veiem un terme molt més ample que l’actual Hospitalet que incloïa Bederrida, Pedralbes i part de Sants.
Banyols, la zona més a prop del castell de Port, on s’ubica l’actual ermita de Bellvitge, tenia en aquests segles una vida activa i dinàmica, on trobem cases fetes de pedra i calç, corts, arbres fruiters i terra conreada i erma que servia per les pastures, mentre que la zona nord es dedicava principalment a la vinya.
Restes del Castell de Port a Montjuïc, prop de Santa Maria del Port, un lloc estratègic. AGC, 2021
La via principal de Provençana (una derivació de la via Augusta que connectava Barcino amb Cornellà i Sant Boi) separa aquestes zones de l’actual Hospitalet de Llobregat amb un relleu tant diferent, però veurà desplaçar-se el seu nucli des de l’est, entorn a la parròquia de Provençana, a l’oest, més a prop de Cornellà i de les pastures dels Banyols o la Marina. La zona de Terrers Albos sembla tenir una vida més independent de la parròquia de Provençana.
En 1038 es jura el testament del prevere Amalric que deixa, entre altres llegats, cases i vinyes a Monterols (Sant Gervasi) i a Ciresano (Sarrià) per a la fundació d’un hospici per a pobres i pelegrins. Entre els marmessors i benefactors trobem a Oria, femina que en 1046 vendrà, amb el seu fill Sunyer, una vinya als germans Pere i Ermengarda Deovota. Les Deovotes o Deodicades eren dones que es dedicaven a la cura de les ermites i/o dels albergs.[8]
El conventet, davant del monestir de Pedralbes, un vestigi medieval a Sarrià. R. Solé
En 1046 el nou comte, Ramon Berenguer I (1023-1076) i la seva primera esposa Elisabet de Nimes (-1039) donen a la Seu les esglésies de St. Miquel i de St. Vicenç de Sarrià, el que obliga els petits propietaris propers a vendre, sovint en grups, molts dels quals són de dones soles. Les esglésies van passant, amb el beneplàcit dels comtes, al domini de la Canònica, exercint la Seu el dret de sepultura. Les que es resistien es trobaven sota l’amenaça d’excomunió. El 1054, el temps del cisma d’Orient, els nous comtes decreten la inviolabilitat dels drets dels canonges provocant que unes quantes famílies es vagin fent amb el control econòmic dels béns eclesials.
Aquell any els marmessors de Riquilda, els seus fills Guillem i Ramon Amat, AmalricAeci i Matrissinda, donen una terra i vinya prop de Santa Eulàlia de Provençana que limita per l’est amb el sagrer que tenien el prevere Ansulf i Geribert Giscafred.[9] En 1055 Amat Eldric, de la casa d’Orís, i la seva esposa Adelaida empenyoren a Jucífia les propietats que havien comprat a la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana per un deute de quatre-cents mancusos d’or.[10] En 1057 Ramon i Ermessenda venen el sagrer que ella tenia del seu anterior marit a Viulla.[11] La revenda de béns és una pràctica habitual des de bon començament al voltant de la parròquia de Provençana, on no trobem actuant cap dona sola, com sí veiem a Banyols.[12]
Santa Eulàlia de Provençana, un entorn rural fins començament del segle XX.
Entre 1046 i 1076 es fa el capbreu dels béns de la Seu a Barcelona entre el Besós i el Llobregat, entre moltes altres, n’hi ha propietats a Enforcats (cruïlla de camins entre Provençana, Sants i Montjuïc), Espodoia, Terrers (deuen ser els Terrers Albos), el “Cucullo” a Sants, Petra Alba (Pedralbes), Magòria (riera que baixava de Pedralbes fins el «Cagadell«), Sarrià, “Graner” (la “torre Granera” serà anomenada el segle XII), el mas del Port o Provençana.
En 1067 Emma amb els seus fills Pere i Quixol venen a Berenguer Adroer els seus drets sobre terres i vinyes a Sant Vicenç de Sarrià, a “les corts de Trullols”, a Bederrida, i aquest pot ser el moment en que es passa del nom provençal de Bederrida al més local de “les corts”. En 1068 Ramon Sunifred i la seva dona Ermengarda permuten amb la Canonja el seu alou a la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià i a Santa Eulàlia de Provençana, al lloc anomenat “Terrers”, prop de la vila de Sants.[13]
Sant Vicenç de Sarrià, foto antiga.
Amb aquest petit estudi podem dir que als segles X i XI, el sector de Collblanc-Torrassa de l’actual Hospitalet de Llobregat, tot i que pertanyia a la parròquia de Provençana, estava més vinculat amb Barcelona, pel nord (Sarrià) per on passava la Via Augusta i per l’est (Sants). El conreu principal era la vinya, tot i que el terme “trull” sembla indicar que també n’hi hauria activitat al voltant de la molta de l’oli. La presència de la Seu en aquest sector sembla tenir més interessos econòmics que pastorals. Caldria esbrinar on enterraven els seus morts, sembla més probable que sigui en alguna capella del nord, com Santa Cecília de Pedralbes (esmentada en alguns documents) , que a Santa Eulàlia de Provençana.
Torrent maduixer a Sarrià. Quan queden pocs vestigis culturals, hem de recórrer a la natura. Foto: R. Solé
Si Amalvigia, que dona nom a un rec, és la primera dona a la que es fa esment a Banyols (995) i Aurúcia Deovota ho és de la primera menció a “Santa Eulàlia de Provençana” (986), la vídua Sènior, que havia perdut també els seus dos fills, és la primera dona que trobem en relació a “Terrers Albos” (986). La presència de les dones que actuen per sí mateixes i són reconegudes és indiscutible al segle X i primera meitat del XI, quan tornarem a trobar una dona, Ermengarda, al primer esment de la “Torre Blanca” on s’aglutinarà “La Pobla” (1057). Al segle XII minvarà, quan els senyors –com els de Bellvís- es fan amb l’activitat pública i les dones queden recloses a la família i/o el claustre si no són directament invisibilitzades, com les dones dels preveres, considerades concubines, només tindrem notícia d’algunes dones potents (abadesses, nobles…).
Tot i així la nostra recerca donarà a conèixer algunes d’aquestes dones que han fet història sense que la història hagi parlat d’elles, serà en un article pròxim, quan parlem dels masos de Provençana.
Jardins de la vil·la Cecília a Sarrià amb l’escultura d’Ofèlia ofegada, tota una al·legoria a l’oblit de les dones. Foto: R. Solé
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 29-01-2022
A la gent de l’associació “Terrers Albos” pel seu interès en donar a conèixer la nostra història
[1] Descarrega i Martí, Francesc (sense data). Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. Doc. 7
[4] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera. Textos i documents, vol. 5, doc. 44.
[5] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelonasegle XI. Fundació Noguera, vol. 38, n. 410
[6] Baucells J., Fàbrega, A., et al.o.c., vol. 37, n. 181 (1012) vol. 38, n. 242 (1015)
[7] Madurell, J. M. (1977). Fulls Històrics de l’Hospitalet de Llobregat. Notes documentals d’arxiu. Pròleg de J. Codina. Museu d’Història de la ciutat. Aj. l’Hospitalet, doc. 1
[8] Baucells i Fàbrega, o.c., vol. 38, n.563 i vol. 39, n. 694
29 de març de 2020, feia un mes que estava confinada, vaig passar, sense encara saber-ho, el covid. Em regalo un nou blog en un format diferent als que ja feia servir, un nou repte per ajudar a passar millor el temps. Començo explicant com es va gestar el Parc de Bellvitge, amb el Grup Ecologista de Bellvitge, m’anoto fer la història d’aquesta entitat més endavant.
«Belles ombres» al parc de Bellvitge. AGC. 2020
Vaig començar a navegar per la història perseguint, encuriosida, l’Amalvígia, la dona del segle X amb un rec que duia el seu nom en aquesta zona de Marina. N’hi havia trobat més dones que, en aquells remots temps, actuaven per sí mateixes, sent considerades i reconegudes. La curiositat és un motor molt potent que els descobriments satisfan només per seguir endavant. És una set.
Bassa al parc de Bellvitge que mostra les aigües freàtiques d’aquest lloc deltaic.
Devorava tot el que es pot llegir. Demanava llibres de documents si no els trobava en internet. Havia creat una base de dades: noms de dones, llocs, arxius, fets… Volia formar part de la xarxa de dones que donem a conèixer a dones relegades per la història. Amb l’ajut d’algú vaig trobar la manera de fer-ho afegint fotos de l’entorn. La natura és un referent segur.
Cal Trabal, última zona agrària de l’Hospitalet que cal protegir. AGC, 2020.
Per què des de Bellvitge? Perquè era on estava confinada i perquè és complicat canviar les coses una vegada estan fetes. Eren molts els temes sobre els que escriuria donant a conèixer allò que anava descobrint, però amb les categories i les etiquetes ja aniria situant tot el que anava descobrint. Fer anar el vaixell va ser un altre descobriment.
Unes vint-i-cinc entrades amb noms i referències a les dones dels segles X-XI i amb alguna incursió a segles posteriors. Na Quixilo, una dona constructora de molins, seguint l’obra que el seu pare i el seu germà no van poder continuar després del pas d’Almansor, va ser la primera dona d’aquest nou blog.
Algunes de les entrades d’aquells segles en els que comencem a tenir documentació feien referència a Provençana, una amplia extensió de terreny que va quedar reduït al superpoblat Hospitalet de Llobregat. Més o menys un altre quart de blog per les seves històries i les seves pèrdues patrimonials. Un gra de sorra que afegir a la tasca de moltes i molts per a conservar el poc que ens queda de cultural i natural.
Ja podíem sortir pel nostre municipi i/o per la nostra comarca. Passejar fent fotos per a les històries que volia explicar del barri o la ciutat era una bona alternativa al passejar xerrant d’abans, una bona combinació entre el passat i l’avui.
L’Hospitalet de Llobregat des dels jardins de Can Sumarro. AGC, 2020
Hospitalet i, dins d’aquest, el meu barri de Bellvitge. Han estat uns trenta articles sobre les seves masies perdudes i les poques que encara sobreviuen, alguns carrers (he de fer alguns més), llocs, dones del barri com Pura Fernández, la natura al barri, el que els veïns i les veïnes han aconseguit i l’ermita de Bellvitge, una història mil·lenària que va començar amb el rec d’Amalvígia, de qui ja havia aconseguit saber qui era.
Parc de Bellvitge. Monument a les lluites del barri de Ferran Soriano. AGC, 2020.
Pujar o corregir alguna informació a la Viquipèdia, especialment en relació a les dones i als llocs i temps que vaig coneixent. Notes perdudes de tot allò que he de fer i que algun dia faré.
Finalment vam poder voltar més, guardant les distàncies i prenent mesures. Prenc distància i me’n vaig a llocs solitaris on mai em trobo sola, connecto amb el pou interior que em comunica amb l’aigua que les dones sempre han fet servir per donar i tenir cura de la vida, especialment al voltant de les ermites i al costat de les fonts. Ara que ningú ho fa, m’estic fent la enciclopèdia del romànic.
Aquest és un inventari que vol mostrar l’itinerari que, des de la distància, em comunica amb vosaltres que em llegiu. Gràcies per fer-ho possible.
A Ramon Solé, amb qui vaig traçant rumbs i a vosaltres que em llegiu.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 24-11-2021
Eixamples vuitcentistes, revoltes, contra-revoltes i un nomenclàtor a revisar.
1.- L’eixample de la Fabregada.
L’augment de població durant el segle XIX va motivar obrir nous sectors d’habitatge entorn de l’Avinguda Fabregada, on s’instal·laven algunes de les primeres indústries d’adobs, tèxtils, ceràmiques o molins.
El topònim “Fabregada” (“Fabricata”) és molt antic a la nostra ciutat, el trobem per primer cop el 1106 quan Eliarda, vídua de Pere Grau, amb el seu gendre Pere Bernat i la seva filla Agnès, muller d’aquest, empenyen a Ermengarda i al seu fill Ramon Bernat (clergue) el “mas Fabregada” amb totes les seves pertinences, a la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, per 900 mancusos d’or de València que els devien d’un empenyorament anterior que havia fet Pere Grau a Ermengol Bernat a Sant Andreu de “Palumbario” (Palomar) i del que mare i fill tenien escriptures. L’alou de Fabregada era entre uns límits massa amples o poc definits: del coll d’Enforcats (Plaça Espanya) al riu Llobregat i de les muntanyes a la mar (és a dir, Provençana).[1] Cal dir que la família Guerau (ara Grau) tenien amples possessions al terme, també a Banyols i a la Torre Blanca.
Un pati interior dels blocs d’habitatges del barri de Sant Josep. AGC, 2021
Doncs bé, pels volts del 1860, s’obre el carrer de Sant Antoni, primitivament anomenant Trabal, Migdia (nom que encara perdura) i el suggestiu “Hort de les Cols” que es convertirà el 1865 en el carrer Castillejos, tal com avui el podem trobar, en honor al General Prim (Reus, 1814 – Madrid, 1870) que havia guanyat aquesta batalla a Tetuan el 1860. Un record d’un fet cruent que va deixar masses morts, potser es podria canviar ja aquest nom i recuperar d’altres més significatius del nostre passat.[2]
Joan Baptista Calabrés a Reus, 1953, imitant el «Prim de Reus» com li deien a la seva estàtua.
Més que un eixample podem considerar aquests primers carrers d’habitatges d’obrers com una expansió urbana provocada pels canvis de model productiu.
2.- L’eixample del mercat. Records liberals.
Joan Casas denomina a aquest autèntic primer eixample com “l’eixample vuitcentista del mercat” diferenciant-lo del noucentista de les Rambles.[3]
La Primera República espanyola (11-2-1873 / 28-12-1874) coincideix a l’Hospitalet amb la necessitat d’obrir el traçat del barri antic per a ubicar nous espais comuns i millorar els accessos a la zona de la Marina.
El 1877 existeix una “Junta de Foment de l’Eixample”, aquesta junta devia tenir molt present la primera i curta República espanyola, així com els moviments liberals i revolucionaris que intentaren fer sortir a Espanya del seu ostracisme atàvic (que encara avui ressorgeix) i deixà alguns noms que les recordaren.
L’antiga plaça del mercat. Al fons es veu la font que es posarà a la placeta de la Constitució.
La plaça de la Constitució (de Cadis) i la font de l’antic mercat
Aquesta placeta era, amb la de l’Església (més petita encara que aquesta), les dues úniques places de la vila vella, massa petites per a qualsevol servei públic com un mercat. Ubicada al carrer Major, va rebre el seu nom durant la Guerra de la Independència en homenatge a la Constitució de Cadis de 1812. Aquesta primera constitució, coneguda com “la Pepa”, va durar poc en una Espanya dividida i en guerra, tot i que la seva influència i record sí es van deixar sentir.
Pl. Constitució al carrer Major de l’Hospitalet amb la font que havia estat a la plaça del mercat. AGC, 2021.
Fernando VIII la suprimí en tornar a Espanya en 1814, quan implantà el seu absolutisme més dur, fins el 1820 en que, davant del pronunciament de Riego, el rei es va veure obligat a jurar la Constitució, instaurant el “Trienni Liberal”, un intent que va durar poc, ja que després va venir la “dècada ominosa”, durant la qual van ser executats molts liberals com Riego, el “Empecinado”[4] o Mariana Pineda (Granada, 1804-1831) portada a la forca més aviat com a represàlia per no correspondre l’amor d’algú que pel seu suport obert als liberals. García Lorca li dedicà una obra de teatre que representà, entre d’altres, Margarita Xirgu (1988-1969).[5]
Margarita Xirgu interpretant a Mariana Pineda, obra de García Lorca.
A la nostra placeta de la Constitució, de nit i d’amagat, es va canviar la placa que hi havia per una altra que duia el nom d’aquell dictador.
Davant de la Pl. Constitució, al carrer de St. Roc, també es va treure el nom de C. de la Revolució, després de la Guerra Civil. Cal dir que el nom de St. Roc duu, rera el nom del sant una història sobre la inmigricadió francesa a la nostra ciutat. AGC.
Actualment la plaça de la Constitució té una font que inicialment era a la plaça del mercat, inaugurada el 1898. L’actual mercat cobert va ser obra de l’arquitecte municipal Ramon Puig Gairalt als inicis del s. XX, llavors es traslladà la font a la placeta de la Constitució.[6]
El mercat ja cobert als inicis del s. XX.
La font, de ferro fos, té dos brocs, amb aixetes que surten de la boca d’uns animals fantàstics. Originalment havia sostingut un fanal (probablement de gas) del que encara queda un segment.[7]
La font de la plaça Constitució de l’Hospitalet de Llobregat.
La plaça de la Llibertat, avui de Mn. Homar
En morir Fernando VII, va pujar al tro la seva filla Isabel II. Davant del descontent general, el setembre de 1868 esclatà a Cadis una revolució promoguda pels generals liberals Prim i Topete anomenada “la Gloriosa”, com la que s’havia donat a Anglaterra al 1688. Aquesta revolta va provocar l’exili d’Isabel II i la proliferació de Juntes Revolucionàries que intentaven anar més enllà del que pretenien els militars promotors.
Aquest passatge rera la plaça de Mn. Homar du el suggestiu nom de «la Rectoria». AGC, 2021.
A Barcelona es va demolir la Ciutadella i a l’Hospitalet es va fer desaparèixer el pont del Carrer Major que comunicava l’església amb la rectoria i es va tirar una paret d’un dels horts del rector, destinant l’espai al mercat. L’espai irregular que va quedar es va inaugurar com “Plaça de la Llibertat” i es va plantar un arbre.
Finalment, amb la proclamació de la República es va acabar de derruir la paret que quedava, ampliant l’espai útil i s’obrì aquest primer eixample amb carrers rectes i deixant lloc per l’Ajuntament, les escoles i el mercat.[8]
On devia haver-hi la plaça de la Llibertat, tenim avui la plaça del rector Mossèn Homar (entre la plaça de l’Ajuntament, el passatge de la Rectoria i el carrer de Rossend Arús).
Pl. Mn. Homar al costat del C. de Rossend Arús.
Josep Homar i Duran (Horta, Barcelona, 1886 – l’Hospitalet, 1967) va ser vicari de Santa Eulàlia de Mérida el 1948 i, a partir de 1954, el seu rector. A més de les obres d’una escola o les pròpies de l’església, va ser impulsor del patronat de Santa Maria de Bellvitge, però és reconegut, especialment, com a bibliòfil apassionat, la seva col·lecció de més de 9.000 llibres va ser donada a la ciutat i actualment està en una sala de la biblioteca de Can Sumarro.
1925. Davant l’església gòtica devia haver-hi la plaça de la Llibertat que probablement ja no es deuria dir així. On passa el cotxe és el Carrer Rossend Arús. La palmera senbla ser la mateixa de l’actual Pl. Mn. Homar.
Per la seva banda Rossend Arús (1844-1891) va donar terres i diners per la construcció del llavors nou Ajuntament (1895) on també s’ubicarien les escoles.
Els jardins i la casa de Ca n’Arús a la Rambla de l’Hospitalet, prop de l’Ajuntament.
Ambdós personatges són dignes de ser recordats, però, no seria maco haver conservat el nom de la “plaça de la Llibertat”? malgrat les accepcions que aquesta paraula pot tenir per algunes i que no tenen res a veure amb el sentiment de deslliurar-se de la subjecció d’un jou dictatorial.
Durant el “sexenni revolucionari” o “democràtic” que seguí a “la Gloriosa” (1868-1875) el país es va regir per una nova Constitució, la de 1869 (la cinquena a Espanya des de la de 1812)
El Carrer príncep de Bergara
El general liberal Espartero (1793-1879), que havia estat regent durant la minoria d’edat d’isabel II, va rebutjar la corona que li va oferir el govern provisional, la corona recaigué sobre Amadeu I de Savoia (duc d’Aosta, fill del rei d’Itàlia i rei d’Espanya entre 1871-1873). El rei atorgà el títol de “Príncep de Bergara” a Espartero en reconeixement per la seva lluita contra els carlistes i per l’acord en el que el general prengué part posant fi a la primera guerra carlista. Però, com diu el nostre historiador Joan Casas: “la memòria popular, que venerava Espartero, devia haver oblidat que el general no va vacil·lar a bombardejar Barcelona l’any 1842 quan el poble revoltat volia portar el liberalisme a mesures concretes”.[9]
El rei Amadeu va tenir dificultats provocades tant pels carlins com pels republicans; no volent prendre part en divergències internes del país, va abdicar i tornà a Itàlia. Els diputats republicans, amb els radicals, van instaurar la primera República amb la que hem iniciat aquest recorregut circular pels racons de l’Hospitalet i pels de la memòria, per la història de tantes diferències que mai s’han pogut resoldre amb la violència.
Carrer Princep de Bergara a tocar del C. de la Rectoría. Casa de 1927. AGC, 2020
El no-carrer de Mariana Pineda, apunts sobre el nomenclàtor de l’Hospitalet
Mariana Pineda, de més bon record que la batalla de los Castillejos, havia tingut un lloc als carrers de l’Hospitalet, era l’actual carrer Bacardí, paral·lel al carrer Alhambra del barri de Santa Eulàlia. El seu nom va ser canviat amb Guerra Civil i ja no s’ha recuperat mai més, no és una llàstima?
«Granada triste está porque Mariana Pineda a la horca va porque Pedrosa y los suyos sus verdugos son, y esta ha sido su venganza porque Mariana de Pineda su amor no le dio».
Versos populars a la mort de Mariana Pineda Muñoz.
Per acabar alguns apunts sobre el nostre nomenclàtor. El 1988 Joan Camós posava una mica d’ordre a la història dels noms dels carrers de la nostra ciutat, el seu recull ens situa a la història i mostra, amb una claredat d’espant, l’absència pràcticament total de noms de dona, inclús el que es reivindiquen continuen sent homes. Déu anys després Isabel Segura treu un quadernet: Dones de l’Hospitalet. Itineraris històrics que recull fets i noms de la nostra història; a la part final inclou un nomenclàtor on trobem alguns noms de dona, on es pot veure com, excepte els més coneguts, alguns són noms de passatges i molts, força imprecisos. Durant aquest segle XXI s’han anat incorporant més noms de dona. El 2009 es va fer una proposta al ple de l’Ajuntament, personalment crec que aquest hauria de ser un treball amb totes les organitzacions de dones de la ciutat i amb les persones que vulguin col·laborar, un autèntic treball de ciutat que ens donés més cohesió.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 4-7-2021
A la jove i valenta Mariana Pineda que es va casar amb quinze anys i va morir, assassinada pel masclisme dels poders públics, abans de fer els trenta .
[1] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona vol. X, n. 1209
[2] Camós, J. (1988) El nomenclàtor de carrers de l’Hospitalet de Llobregat. Quadern 6 del Centre d’estudis de l’Hospitalet.
[3] Casas i Fuster, Joan (1986). L’Hospitalet de Llobregat, un passeig per la historia. Ajuntament de l’Hospitalet.
[4] Juan Martín Díaz (1775-1825), heroi de la guerra de la independència, va canviar el sentit d’aquest terme, que a la seva terra natal de Castrillo del Duero significava brut, pel que actualment té d’obstinat. El Empecinado té un carrer al barri de La Publilla Casas
[5] Segura, Isabel (1998) Dones de l’Hospitalet. Itineraris històrics. Ajuntament de L’Hospitalet. “Nomenclátor”, p. 84.
[8] Marcé i Sanabra, Francesc (1979) 25 imatges de la historia de l’Hospitalet. Museu d’Història de la Ciutat, cap. 17 “la primera eixampla”, p. 75-77.
Representació de torres i castells al llarg del Llobregat al llibre de Montserrat Pagés: Art i feudalisme al Baix Llobregat.
En 1074 el bisbe Umbert de Cervelló, Ponç, sagristà, i la Canonja donen «en precari» a Martí, prevere i a Guisball diverses parcel·les en Banyols, no lluny de la “Torre Emma”, per a que construeixin cases i corts. Les terres limiten amb terra de Sant Pere de les Puel·les i amb el rec de Sendred Lívul.[1]
Sabem de l’existència d’aquesta “torre” (o explotació agrària amb edificacions) a Banyols (La Marina deltaica de Provençana), però no el lloc concret on s’ubica ni a què Emma es refereix. Intentarem aproximar-nos amb les dades que tenim.
Uns pares recordats: Sendred i Ema
En 1066 un levita anomenat Guillem Sendred dóna al monestir de Sant Cugat l’heretat que li havien deixat els seus pares Sendred i Ema a Olorda i que consistia en terres, vinyes, cases i corts; limitaven amb Vallvidrera a l’est, Sant Just Desvern al sud, el Llobregat a ponent i el puig Madrona al nord. També dona vinya i terra a Magòria. Al cap de pocs dies el monestir estableix el levita a la parròquia de Santa Creu d’Olorda, on hi ha una torre de pedra i calç.[2]
Santa Creu d’Olorda. Postal antiga. Arxiu Rasola.
Quatre germans: Ramon, Pelegrí, Guillem i Berenguer
En 1075 Pelegrí reconeix i defineix en favor del seu germà Guillem tot el seu dret sobre l’heretat de Provençana i del Penedès que va ser del seu germà, Ramon i que aquest havia rebut dels seu pare Sendred. També reconeix les compres que la seva mare Ema va fer i donar a Guillem, excepte el mas que va ser de Guillem Joan i l’illa de Santa Maria.[3]
En 1076 Guillem Sendred, que ja és clergue, amplia la donació inicial a Sant Cugat amb cases, un hort i un pou, junt a l’església dels Sants Just i Pastor a Barcelona que li pervingué dels seus pares Sendred i Ema. També torna a donar vinyes a Magòria que limiten amb vinyes comtals i amb vinyes de Sant Pere de les Puel·les, més la quarta part d’un hort al “Cugull” (El Clot) i dues parts d’un alou que va ser dels seus pares i que havien rebut, ell i el seu germà Berenguer, del seu germà difunt, Ramon. L’alou era al lloc anomenat Quart (Torrent Gornal) de la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana prop de la zona de Banyols. Als límits trobem: l’alou que va ser d’Oliva Miró i de la seva filla, Maiassenda, el dels germans Guitard i Renard Boeci, l’alou de la Seu i la via que ve de Lanera (Sant Boi). També dóna tot el que té a Olorda i al pla del Llobregat. La condició és que ho tindran en usdefruit ell i el seu germà, Berenguer.[4]
Els testaments: El paper de Sant Pere de les Puel·les.
Berenguer Sendred mor el juny de 1082, deixant els seus béns a Olorda, que van ser de la seva mare, Emma, a la seva filla Névia, a qui deixa també la batllia que va fer aixecar el seu germà Guillem Sendred a Banyols. Al seu fill, Bonfill, li deixa llegats a Pinells del Penedès per a que pugui ser clergue i a la seva dona, Estefania, propietats als Arcs de Barcelona (vora la Catedral) i a Banyols. Mana que ningú, excepte el seu germà, Guillem, pot alienar i vendre part de la propietat.[5]
Guillem Sendred mor poc després, llegant l’alou de Banyols a Sant Pere de les Puel·les. A Isarn, prevere d’aquest cenobi, li deixa un abric de pell i a Letgarda, Deovota li deixa dues flassades.[6] En 1083 El·liarda, l’abadessa de Sant Pere amb Isarn i altres marmessors, entre els quals, Guitard Boeci, venen a Ramon Dalmau, clergue de la Seu de Barcelona, per dos-cents sous, l’hort prop del mar – al “Cucull”- que va ser de Sendred Lívul, “defuncti genitore”.[7]
En 1086 Estefania ven a Névia, per una unça d’or, una quarta part de la meitat d’una parellada de terra al prat de Banyols, prop de la torre que va ser de Sendred Livul, donació que li havia fet Berenguer Sendred“a qui havia servit”, el document es troba a l’arxiu del monestir de Sant Pere de les Puel·les.[8]
Antic convent de Sant Pere de les Puel·les, avui parròquia de Sant Pere. Foto: Ramon Solé.
Ens crida l’atenció que Guillem Sendred, que havia fet tractes amb Sant Cugat, acaba posant en mans de Sant Pere de les Puel·les bona part del seu llegat. Potser ho fa en record de les dones de la seva família. També cal tenir en compte la precarietat i les dificultats del monestir femení a mitjans del segle XI de la que deixem constància breument:
Entre 1027 i 1028 el Comte Berenguer Ramon I (1005-1035) i la seva esposa Guisla de Lluçà, (1012-1079) lliuren a la Catedral i al seu bisbe Deudad (1010-1029), el monestir de St. Pere de les Puel·les, amb les seves terres i esglésies (cosa que no van poder fer amb el poderós monestir de Sant Cugat). En 1030 aquests mateixos comtes renuncien al patronatge sobre St. Pere i la seva església de St. Sadurní en pro del bisbe i dels seus successors, rebent a canvi mil cinc-cents sous. Recordem que en 1017 es lliura Sant Joan de les abadesses al poder del comte de Besalú que anomena bisbe el seu fill. Els monestirs, que havien estat protegits i impulsats pels mateixos comtes, esdevenen, en temps convulsos, una font de béns preuats. Les aliances es mouen ara cap el poder més centralitzat. El Comte Ramon Berenguer I (1023-1076) i la seva última dona, Almodis de la Marca (1020-1071), decreten en 1054 la inviolabilitat dels drets, béns i possessions dels canonges de la Seu.[9]
La catedral romànica de Barcelona va ser inaugurada pel bisbe Guislabert en 1058.
Finalment, en 1072el papa Alexandre II, a precs de l’abadia de Cuixà, posa sota la seva protecció el monestir de Sant Pere alliberant-lo del domini del bisbe i donant-li drets de donar sepultura als fidels i de rebre oblacions manant que cap persona pot alienar els seus bens sota pena d’excomunió. A partir d’aquesta data comencem a veure més donacions en favor d’un monestir en el que es confia i amb el que no trobem que es donin conflictes.
Els orígens: Sendred Lívul, fill de Sendred i de Lívul.
Per les vendes de 1083 i de 1086, coneixem que Sendred. era Sendred Lívul i que “la torre que va ser de Sendred Lívul”, deu ser la anomenada “torre d’Emma”, la mateixa que al 1074 era prop del rec de Sendred Lívul.
La ubicació devia ser al sud de l’actual Torrent Gornal.
Aquest lloc restarà molt vinculat a Sant Pere de les Puel·les amb propietats a Banyols, entre les que, al seu testimonial de 992, apareix la “torre de Sendred”, al sud de “Terrers Albos” (els actuals barris de Collblanc-Torrassa). Ho veiem millor als establiments que fa, ja al segle XII, quan sentirem parlar de la “parròquia de Banyols” (1174, confirmació de privilegis) o de la “batllia” de Banyols (1197, venda de drets del monestir a un prevere).
Saber de les propietats de Sendred Lívul, que ja duu nom i cognom, o de Sendred i Emma, no és gaire difícil. Aquestes són les referències que hem trobat als pergamins de l’Arxiu Comtal: En 1026 Bellit i Adelaida venen a Sendred, prevere de Cerdanyola un alou a Banyols, no ho podem assegurar però creiem que pot ser el nostre Sendred, pare del també clergue Guillem, en unes dates en les que els clergues encara podien ser casats i tenir fills, tot i que la església ja ho comença a amagar i que aviat serà prohibit i perseguit.
En 1028, en una venda entre Pere i Ermengol Oruç (fills del jutge Oruç) de mitja propietat prop de Santa Maria del Mar, trobem l’hort de Sendred Lívul als límits. En 1030 Sendred i Emma venen a Adalbert, fill d’Odesind, alous a Micià (Sant Joan Despí) i Tiano (Sant Feliu de Llobregat), en aquest document se’ns diu que Sendred era fill de Lívul, dona. I en 1044 en una venda que fa el bisbe Guislabert de cases i terra al costat de l’església de Sant Miquel a Magòria a canvi de dos llibres de la Gramàtica Priscià, a un dels límits el tornem a veure. Tenim, així, una mostra d’alguns alous dels fills de SendredLívul i Emma.[10]
Gramàtica de Priscià de Cesarea, molt apreciada a l’Edat Mitjana.
Ens hem preguntat per la mare de Sendred, na Lívul, de qui agafa el segon nom, cosa gens freqüent entre els homes, que comencen a tenir cognom afegint el nom del pare, com fan els fills del propi Sendred. Hem trobat que al 1011 Sunifred i Raquel venien a Sperandéu, Sunifred i la seva dona, Lívul, un alou a Banyols que afrontava amb la via Lanera. Podria ser Sendred Lívul fill d’aquests Seniofred i Lívul? És una possibilitat.
Sant Feliu. Can Ferriol, font que és sobre la casa de Ferrocinto. Una Lívul, donava a la Seu, en 958, una vinya en Sabadell, en memòria del seu malograt fill Ferrocinto. Foto: Ramon Solé
La figura emblemàtica d’Emma
Només ens queda saber qui era Emma, d’on venia? De moment no ho podem dir, trobar identitats amb l’única referència d’un nom força habitual és molt agosarat, tot i que en aquest també tenim referències familiars, però no les dels seus avant-passats. Les genealogies femenines sempre es perden, ni que siguin de la noblesa.
Sabem que en 1025els esposos Gausfred i Quixol venen als esposos Miró i Quixol un alou amplíssim a Santa Eulàlia de Provençana, entre el Llobregat i el Besós i entre la muntanya i el mar i, entre d’altres, l’alou que Guillem va rebre i pledejar de Seniofred de Rubí per part de la seva dona Ema i el mas d’Ema dins dels murs de Barcelona. El document es troba a l’arxiu del monestir de Sant Pere de les Puel·les.[11]
Una altra Emma va caure a la presa d’Almansor de 985 i el seu marit, Guillem, senyor del Castell d’Espasa i Esparraguera, donava aquests castells a Sant Pere de Vic, en memòria seva.
Tenen alguna relació alguns d’aquests Guillem i Emma amb la nostra Emma?
Només podem dir que tant els Guillem, com Sendred Lívul i els fills d’aquest, tenien com un bé preuat i reconegut les seves dones i mares respectives.
La “torre d’Emma” a Banyols és un símbol que representa aquesta presència freqüent de les dones al segle X i que al segle XI encara perdura per part d’alguns que duen amb ells els valors familiars i morals que han rebut.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 13-03-2021.
Als que mostren aquest reconeixement envers les dones.
A l’Emma del barri de Bellvitge.
[1] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, n. 1258
[2] Mas, J. (1914). Cartulari de Sant Cugat. vol. V, n. DXXVII i DXXVIII (1066)
[3] Descarrega i Martí, Francesc (sense data). Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. (documentació). Disponible a la web del Museu d’història de l’Hospitalet, doc. 95
[4] Mas, J. (1914). Cartulari de Sant Cugat. vol. V, n. DLIX (1076)
[10] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelonade Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, n. 174 (1026), 190 (1028), 206 (1030) i 318 (1044),
Històries des de Bellvitge. 