Guisla de Besora, una primera pubilla catalana, segle XI.

El que queda del Castell de Montbui encara s’alça imponent entre els municipis de Bigues i Riells, Sant Feliu de Codines i Caldes de Montbui. Documentat des de 987[1] era la seu de la baronia de Montbui, que es va mantenir unida fins el 1799.

Formava part del que el comte Borrell va donar en feu, el 995, a Gombau de Besora, senyor del castell de Besora i d’altres propietats al comtat d’Osona com Torelló, Sant Quirze de Besora o Montesquiu. A Gombau, primat del Palau, el trobem signant diferents documents importants dels arxius comtals.

Gombau mor el 1050, però abans, en 1041, traspassà la part més important dels seus béns a la seva filla primogènita, Guisla de Besora, casada des de uns anys abans, en segones núpcies, amb Mir Geribert, el “príncep d’Olèrdola”, de la família vescomtal de Barcelona que es va enfrontar entre 1032 i 1057 a la connivència entre el poderós monestir de Sant Cugat i els comtes.[2]

Aquesta baronia rebia els delmes d’algunes esglésies i parròquies com:

Sant Mateu de Montbui, una ermita preromànica ben conservada que podem contemplar al costat del que queda del castell i que havia estat prèviament parròquia rural del terme.

Sant Feliu de Codines, esmentada el 878, formava part del que els reis francs van cedir al bisbe Frodoí de Barcelona per a restaurar la Canònica. Probablement aquesta i les altres celles que es mencionen “als cims del Fai”: St. Genís i St. Martí (capella de St. Martí del Fai, sobre St. Miquel) eren en mans d’una església hispano-goda local que els francs estaven desmuntant.

Sant Miquel del Fai, donada pels comtes el 997 a Gombau de Besora amb l’encàrrec de fer un monestir benedictí, on ja hi havia un altar sota la balma. En 1044 Gombau el posa sota la protecció de Sant Víctor de Marsella, un dels monestirs que instaurava la reforma gregoriana.

Sant Vicenç de Riells del Fai. Esmentada el 971 en un document de Vic, va ser venuda en 1045 a Gombau pel bisbe Guislabert per quinze unces d’or.  Guislabert havia participat amb el seu cosí, Mir Geribert, als inicis de les revoltes i mirava en aquells moments de fer les paus amb els nous comtes.

Sant Pere de Bigues, alçada sobre una anterior vil·la romana, documentada el 1054 i consagrada el 1156, quan se li subjecten les esglésies de Sant Mateu de Montbui, Sant Vicenç de Riells i Sant Bartomeu de Mont-ras (al límit amb l’Ametlla). A l’acta de consagració es descriu el terme parroquial de mil cinquanta passes al voltant de l’església, amb el puig de Santa Maria de la Creu.

Sant Genís de l’Ametlla del Vallés. El 932 el bisbe de Barcelona, Teuderic, consagra aquesta església a precs d’Emma, abadessa de Sant Joan de Ter (o de les abadesses), continuant així la re-conversió del Vallés Oriental iniciada per aquest monestir femení uns anys abans.

Santa Eulàlia de Ronçana. El terme és esmentat el 932 a la consagració de Sant Genís de l’Ametlla. L’església com a tal ho serà el 1059, quan els comptes infeuden la baronia de Montbui a Mir Geribert, Guisla de Besora i els seus fills.

Sant Esteve de Palaudaries, documentat com a “Palau d’Àries” des del 904 a la consagració de l’església de Sant Esteve de Parets (en un dels límits del terme parroquial), aquesta parròquia tenia com a sufragaria l’església de Sta, Justa i Sta. Rufina, edificada sobre les restes d’una vil·la romana.

Sant Julià de Lliça d’Amunt. El 946 Sendred i la seva dona Elisabet donen a Sant Cugat un alou de terres i vinyes entre Palau d’Àries (“Licano subterior”), Perafita (un lloc entre Granollers i la Roca) i Sant Julià de Lliçà d’Amunt.

Sant Andreu de Samalús. Citat el 992 al testimonial dels béns del monestir femení de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona, aquesta parròquia va ser exclosa del que Gombau donà a Guisla en 1041.

Santa Maria de Caldes estava més directament sota els comtes i el bisbat, potser perquè donava millors rèdits. El 1059 els comtes infeuden totes aquestes parròquies a Guilla i Mir Geribert, excepte la de Caldes.

Podem treure una visió general de conjunt?

La baronia de Montbui sembla ser un conjunt de parròquies rurals que s’estenien principalment al llarg del riu Tenes. Sota el poder dels comtes, des de finals del segle X és donada al que esdevindrà un suport per a la casa comtal fins mitjans segle XI, abans que els nous comtes refermin el seu poder.

A la mort del comte Ramon Borrell (1017), Gombau esdevé home fort de la cort de la comtessa Ermessenda, signant l’empeny que ella i el seu fill fan sobre el castell de Gurb (1022) o el plet que reconeix els drets d’aprisió d’una dona, Guinidilda, amb els seus parents i amics, a Cervera (1026). En 1032 Gombau perd un plet que interposen Bonfill i Guifard, fills d’Enric, per la herència del seu pare; potser aquest fet ja té relació amb les revoltes dels nous senyors.[3]

En 1035 mor el fill de Ramon Borrell i Ermessenda que ja havia intentat introduir canvis a la vella política. La comtessa governarà de nou, ara amb el seu nét que aviat intentarà deslligar-se de la pressió d’aquesta unint-se superficialment a la revolta d’alguns senyors. Aviat tornarà al redós de la seguretat del poder establert, mentre les batalles que lliuren alguns guerrers de la frontera, sota el comandament dels vescomtes, van augmentant. El mateix succeïa a l’altra banda dels Pirineus, però d’una manera més dispersa, mentre que aquí n’hi havia un cap ben visible, Mir Geribert. La cessió de 1041 de Gombau a la seva filla més gran i al seu gendre, Mir Geribert, dels castells de Montbui i el de “Palau Dalmanla“ (Montornès), devia ser un intent d’apaivagar el foc.[4]

En aquesta mateixa línia es pot entendre la connivència, el mateix any, entre el bisbe Guislabert i la família de Mir Geribert i Guisla de Besora infeudant el castell de Ribes i les seves fortaleses, com la de Sitges, a condició que deposin la seva actitud i que li jurin fidelitat (amb dret d’host i de cavalcada).[5]

En 1044 Gombau intervé en els acords entre els comtes Ramon Berenguer I i la seva tercera esposa, Almodís de la Marca, amb el bisbe Guislabert i el vescomte Udalard.[6] Potser com a expiació, Guislabert empenyora l’església de Sant Vicenç de Riells del Fai al monestir de Sant Miquel del Fai i a Gombau de Besora. Guisla i Mir Geribert, ratificaran aquesta donació.[7]

En 1058, superades les revoltes amb l’acatament de Mir Geribert a la sentència imposada, per la qual donava el Castell de Port de Montjuïc (tot íntegre excepte un feu de la església), prometia respectar els drets del comte als seus castells d’Olèrdola i Eramprunyà i renunciava al castell de Montbui i amb la retirada d’Ermessenda a l’ermita de Sant Quirze de Besora, on morí després de vendre totes les seves propietats al seu nét, els nous comtes reafirmen el seu  poder, davant dels nous senyors que els juren fidelitat. Entre ells, Guisla de Besora i Mir Geribert. A ells i als seus descendents cedeix en feu, Berenguer Ramon I, la baronia de Montbui. Mir Geribert i el seu fill Bernat (de la primera esposa, Adelaida de Sant Martí) moren en 1060, en una expedició a Tortosa, a mans dels seus antics aliats, als que Mir havia instat a no pagar les pàries al comte.

És llavors quan el bisbe Guislabert dona a Guisla i als seus fills, com a feu episcopal el castell de Ribes, el castell i la parròquia de Montbui i les parròquies de Madrona, Sant Jaume de Barcelona, Sant Joan Despí, Sant Boi de Llobregat, Santa Perpètua de la Moguda, Sant Sadurní del Palau Dalmanla, Sant Genís de l’Ametlla, St. Andreu de Samalús, Vilanova de La Roca, St. Feliu de Codines, Sta. Eulàlia de Ronçana i un feu d’Orúcia (segona dona de Gombau de Besora) a Osona, tot a condició de fer host i homenatge a ell i els seus successors, de que li jurin fidelitat i que estableixen un clergue a la Seu.

En 1069 Guisla, filla de Gombau de Besora i senyora del castell de Sant Martí (que Mir Geribert havia reclamat per Guillem, fill primogènit de la seva primera esposa, Adelaida), fa testament, donant un alou i els rèdits al monestir de Sant Sebastià dels Gorgs (Penedès), fundat pel seu marit, per les seves ànimes.[8]

Malgrat la pèrdua envers el reconeixent de les dones que suposa la plena instauració del feudalisme, una dona, Guisla de Besora, es manté forta procurant per la seva família. Una dona no gaire reconeguda per la història o directament vilipendiada per la seva lluita, la mateixa que lliuraren els senyors feudals en una època en la que es donà un canvi generacional.

En un temps en que de les relacions horitzontals familiars, en les que la dona tenia un paper clau, es passa a les verticals amb l’hereu que manté el patrimoni, podem dir que Guisla és una primera pubilla. Filla de la primera dona de Gombau, Guisla, tant la segona dona d’aquest, Aurúcia, com les dues germanes menors, Ermengarda i Ermessenda tenen papers molt menors en la herència i el que reben queda supeditat a la primogènita.

Els drets de la baronia van passar als fills de Guisla i Geribert, Gombau i Arnau Mir; en 1135 Guillem de Sant Martí (nét d’Arnau Mir) ret homenatge al comte de Barcelona, rebent a canvi l’honor de Montcada i els feus de Montbui i de Montornès. El castell va passant per diferents senyors fins arribar a la família Montbui. El 1204 va quedar sota el bisbe de Barcelona. Durant el segle XIV la capella de Sant Mateu del castell va ser utilitzada com a presó episcopal.

En 1714, després de la Guerra de Successió, els borbònics van fer enderrocar el castell com va succeir amb la majoria de les fortaleses catalanes.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 29-12-2021

A les dones que han lluitat i lluiten pels seus drets.

---

[1] Als límits d’una donació del Comte Borrell a Sant Pere de Vic (Udina i Martorell, Frederic, 1951. El Archivo Condal de Barcelona en los siglos IX-X. Estudio crítico de sus fondos, n. 205)

[2] García-Carpintero, Àngels “De Sant Martí Sarroca a Santa Maria de Martorell. Els plets d’Adelaida de Sant Martí i de Mir Geribert”. https://historiasdebellvitge.wordpress.com/2020/09/03/de-sant-marti-sarroca-a-santa-maria-de-martorell/

[3] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999). Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramón Borrell a Ramón Berenguer I. Fundació Noguera. Diplomataris, n. 158, 172 i 223

[4] Ruiz-Domènec, J. E. (2006). Quan els vescomtes de Barcelona eren. Història, crònica i documents d’una família catalana dels segles X, XI i XII. Fundació Noguera, n. 54.

[5] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, vol. 38, n.606-608

[6] Feliu, G. i Salrach, J. M., dir. (1999), o.c., n. 321

[7] Ruiz-Domènec, J. E. (2006), o.c., n. 62 i 63

[8] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006), o.c., vol. 39, n. 1015 (1060) i vol. 40, n. 1183 (1069)