Dones segle X.

El terme d’Olèrdola s’estenia per una part important del Pla del Penedès i el Garraf, arribant fins el mar[1]. Anem a la part Nord-Occidental d’aquest territori, la que és a tocar del riu Foix, justament a l’aiguabarreig amb la riera de la Maçana (de la Bruixa, actualment), on hi ha l’antiga església de Santa Margarida i el municipi dels Monjos[2].

En 978 el levita Seniofred i Na Ermengodo, sa cosina, donen al monestir de Sant Cugat, vinyes, molí i molinars, aigües, recs, horts amb arbres, prats i pastures, pèlags[3] per pescar i la selva amb els seus conills, les vinyes que són a la Torta, els farraginals, les cases, les sitges junt a Sagoma, els pous d’aigua, terra i arbres que és a la Vallmoll[4], la terra de la costa amb figueres… Tot situat a la ciutat d’Olèrdola, sota les muralles.

La torre, el seu alou amb les vinyes i els molins limita a l’est amb el gual de Santa Margarida, inclou el riu i els pèlags, passa per la terra que va pel peu de les Ribes del Castellar fins una peça de terra amb el molí dels donadors. Al sud comença amb els molins i passa junt a la terra de Sunifred Llobet, ardiaca de la Seu, fins la Calçada Francisca. Les vinyes de la Torta limiten amb les vinyes de Santa Creu i Santa Digna. Les cases limiten amb cases de Sant Miquel, amb la cisterna, amb les cases de Pulcra i dels seus dos fills i amb “las pinnas subtiranas de Civitate Olérdula” (citem només algunes de les dades que el document ens dóna).

Seniofred dóna també altres pertinences com: mobles, estris, roba, calçat i dos mapes, es reserva l’usdefruit de les propietats i afegeix que si ell mor abans, la seva cosina donarà la meitat al monestir quedant-se ella l’altra meitat en usdefruit “sempre que visqui justament i no hagi marit”. En 979 Seniofred deixa la meitat dels seus bens a na Ermengodo i aquesta farà donació a Sant Cugat en 988[5].

Aquests fets documentats ens permeten analitzar, relacionar e interpretar diverses qüestions.

Perquè diem enamorats? Un levita i la seva cosina…

Levita és una paraula que defineix a algú que ha estudiat, a un predicador… es relaciona amb l’església dels temps visigòtics. Recordem que els jueus tenien els seus levites i el cristianisme inicial va ser jueu, arrels comuns, per tant. El levita podria ser com un diaca, figura més reconeguda a l’església imperial.

El concili d’Aquisgrà permetia als clergues que tinguessin esposa i propietats. Fins el segle XI, amb la reforma gregoriana, no es completarà la imposició del celibat  i la prohibició de revendre càrrecs o propietats als preveres, però el procés ja havia començat i en nombrosos concilis es fa menció a aquests fets que eren perseguits i condemnats.

El levita Seniofred dóna tot el que té a un poderós monestir que introduïa un cristianisme que volia acabar amb certes costums germàniques com les de les unions entre pròxims. Aquests pròxims no eren necessàriament cosins germans, a vegades eren famílies encreuades: dos germans d’una família amb dues germans d’un altra família, per exemple, com els fills del vescomte de Barcelona, Guitard amb les filles del Comte Borrell. Normalment eren les mares les que decidien aquestes unions que buscaven consolidar poder. Un poder que absorbirà la església, també establint casaments.

Seniofred dóna reservant-se l’usdefruit i deixant molt clar que si la cosina li sobreviu i no hagi marit es quedarà amb la meitat dels seus bens mentre visqui. El fet que faci constar, com es fa en moltes deixes testamentàries d’aquest segle, que la condició és que no es casi de nou, implica que són parella, potser casats sota una tradició que s’anava perdent. En aquests segles el més important per a la qüestió religiosa és rebre el bateig, participar d’alguna festa religiosa i ser enterrat a sagrat.

S’ha fet un pacte: es donen propietats a canvi de viure-hi. No és un tracte com els que fan els que es dediquen a millorar terres o fer obres, que intercanvien la meitat de les millores per altres terres per seguir guanyant-se la vida. No es fa a canvi de diners, com veiem entre els potents. Seniofred i na Ermengodo, han de fer-se perdonar una conducta que començava a ser perseguida i que serà abolida sota pena d’excomunió amb la reforma del Cluny.

Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel

L’Hospitalet de Llobregat, 07-07-2020

Als que no renuncien a estimar, malgrat les circumstàncies.

---

[1] Bolòs, Jordi i Hurtado, Víctor (2018) Atles del Comtat de Barcelona (801-993). R.Dalmau ed.

[2] El topònim dels monjos prové d’un molí fariner que tenien els monjos de Santes Creus, ja en segles posteriors.

[3] Un pèlag és un toll o gorg, un punt del riu on el llit és més profund i l’aigua s’estanca. http://rodamots.cat/pelag/

[4] Vallmoll o una Vall suau entre Vilafranca del Penedès i Sant Pere Molanta: Muntaner, Ignasi M. (2009) “la Vallmoll i la via morisca” Del Penedés, n. 20

[5] Mas, J. Cartulari de Sant Cugat vols IV, n. CXVII (978), CXXII (979) i CLXXIV (988).