Al carrer Feixa Llarga, 47, entre la Ronda litoral i la Zona Franca, darrera de la Gran Vía, hi ha una antiga masia que ha perdurat gràcies a la gestió i l’interès dels seus propietaris.

Aquest és el relat d’una grata visita un dia dels incerts temps de pandèmia.

Arribo a les 12h., les portes encara no són obertes. A un costat de la casa trobo un senyor gran treballant un hort que encara rega el Canal de la Infanta. Passejo, faig alguna foto i converso amb ell. Li dic que està molt bé que es mantingui fent aquest sa exercici, que sóc de Bellvitge i que estic documentant les masies que queden a prop i les que ja s’han perdut.

Em diu que és amo de la finca, el Sr. Masferrer, i que puc fer totes les fotos que vulgui, fins i tot a ell treballant l’hort i que de seguida obriran. Comentem la greu crisis que pateix l’hosteleria i em diu que ells, malgrat totes les dificultats, han mantingut el personal, però que si aixó no acaba aviat no sap que faran. M’assenyala la Torre Gran que des d’allí es pot veure, camino una mica i faig alguna foto del deplorable estat d’abandonament d’aquesta imponent masia.

Aviat obren i començo a fer fotos. Ja conec el recinte perquè havia vingut algun cop a dinar. Els galls dindi en un racó i davant el galliner.

Els estris antics penjats a les parets, la infinitat de detalls que no puc abastar en un moment.

Quan arribo a l’entrada del bar, em rep la mestressa, Mª Àngels Malet, em diu que ella és filla de la casa. S’ofereix a ensenyar-me la masia abans que hi hagi més feina, ja que ara la tenen concentrada tota en l’horari que els hi és permès obrir.

M’ensenya un plànol de les masies de l’Hospitalet quan tot era camps, com ella recorda de quan era petita. El reflex del vidre no permet fer la bona foto que m’agradaria que es veiés.

Em porta al fons del tot: – Això eren els estables, aquests últims eren els dels porquets, al fons teníem les mares amb els garrins. Em trobo a un menjador recollit que sembla una bodegueta

i un altre menjador on tenen les fotos de la família. Faig una foto general però m’agradaria entretenir-me en cada una d’aquelles fotos, sentir les seves històries.

El següent era el de les vaques, ara un menjador arregladet amb un munt de coses a les parets que voldria mirar una per una.

L’estable que hi havia on ara estem, tocant a l’entrada del bar era el de cavalls, ara amb un munt de coses penjades del sostre i una agradable llum que entra per la finestra.

La Mª Àngels m’ensenya un quadre amb un plànol de quan van fer el segon tram del Cinturó del Litoral, entre 1980 i 1983. Els plans es van fer abans, als anys 70 quan es va començar el primer tram. Moltes masies de la zona van desaparèixer durant aquest temps, com les de Xic de la Barca i Can Miquel del Ros.

Davant del bar, junt a l’actual galliner, on ara són els serveis, n’hi ha un altre menjador, la Mª Àngels m’ho ensenya mentre no deixa de donar instruccions als cambrers, atendre trucades o revisar la fruita que s’ofereix.

Aquest menjador està ple d’estris de cuina, molts de vidre. Em diu que se li va acudir a ella. Jo penso en el que deu costar netejar tot això, però reconec que hi ha una bellesa en tot aquest popurri de flors seques d’un passat recent que resisteix davant les aplanadores que l’Ajuntament de l’Hospitalet, en conveni amb altres administracions, ha permès i permet que tot es converteixi en ciment armat.

No vull abusar de la seva amabilitat i atenció i li dic que seuré a prendre una cervesa i em duré un dinar vegetal ja que no puc quedar-me. Em diu satisfeta que les verdures són seves. Mentre m’ho preparen i prenc la cervesa acabo de fer la ullada al pati i a la seva font.

En fixo en les llonganisses que pengen dels arbres.

El Sr. Masferrer seu en una taula de davant i m’assenyala uns plàtans que pengen d’un arbre, se m’ha oblidat preguntar-li si són reals o recreats.

Parlem del covid i de les desfetes que ha ocasionat, en vides, en salut, en una economia que sempre afecta als de baix, als treballadors, sí, però també als que, a més de treballar, i molt, han sabut fer d’un bé propi, un bé que dona feina i vida a moltes persones i famílies.

En acomiadar-me li dic que em dic igual que la seva dona. Amb un somriure ample m’ha dit: – Són bones les Mª Àngels!. Li he donat de nou les gràcies i he marxat a casa contenta per aquest agradable matí en temps de confinament.

Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 29-01-2021

Als treballadors de la hosteleria.

Als que cuiden el seu patrimoni amb estima.

Als que fan de la seva feina un art.