En 987 els marmessors d’un tal Seniofred donen al monestir de Sant Cugat del Vallés uns alous situats al encontorns del territori de Montem Chantanello (Montcada), prop del torrent de Tapioles que desemboca al Besós, al peu del turó de Sant Joan, entre Barcelona i Montcada. Als límits d’aquest alou hi ha el torrent de “Aquaria Antigua” en terra de Chixilo, filla de Sanla.[1] D’aquesta Chixilo que es dedicava com la seva família a la construcció de molins, ja en vam parlar.[2] Ara volem fixar-nos en les conduccions d’aigua a la ciutat de Barcelona abans del mestre de les fonts Socies (-1650).[3]

L’Aquaria Antigua fa referència a l’antiga conducció romana que portava aigua a la ciutat i que en temps medievals serà anomenat “Rec Comtal”, ja que els molins fariners i drapers que s’hi instal·laren reportaven beneficis al Comte. En temps dels romans aquestes aigües abastien les domus romanes i els seus banys, com les termes que n’hi havia sota l’antiga església de St. Miquel, a un costat de l’actual Ajuntament, on n’hi havia, des de temps medievals, una font de la que només queda el record i el nom.

Montcada, a l’encreuament entre el riu Ripoll i el Besós, era un lloc fèrtil i proveïdor d’aigua, on també trobem, el 992, una terratinent, Na Mello, que permuta terra i vinya a Sant Andreu i Horta (Santa Eulàlia de Vilapicina) amb el monestir de Sant Cugat,amb propietats a la zona, per unes terres al Vallés. Na Mello, peregrina a Roma en 1002 (1003 segons les notes de Josep Mas), anomena marmessor a l’abat de Sant Cugat i altres preveres i ho deixa tot al monestir amb la condició de que, si tornen del captiveri els seus fills, Guimarà i/o Ermenelle, ho tindran en d’usdefruit, donant la tasca acordada al monestir.[4]

Probablement el topònim del Clot de la Mel de St. Martí Provençals, que es comença a fer servir en 1094 (ACB, n. 1602), tindria el seu origen en aquesta dona propietària. El Rec, al burg de la ciutat, s’esmenta en 1097 (ACB, n. 1643),  en una venda d’alou amb cases, cort i hort, que limita amb propietats de la Canònica i de Sant Pere de les Puel·les.

Només la concessió de privilegis comtals o reials dona el dret a alguns casals de moldre i de tragí. Entre els segles XI-XII n’hi ha cinc casals amb setze molins, alguns eren: el del Clot de la Mel, el de St. Pere, vinculat a St. Pere de les Puel·les i el del Mar, del bisbe. En temps reials les concessions i els molins augmenten fins que degut a les guerres, a les epidèmies i potser a la mala gestió ja no reporten tants beneficis i són lliurats en el segle XIV al Consell de Cent o de la Ciutat, que ha d’administrar el necessari “bé comú”.[5]

Una de les primeres decisions del Consell (1301) és dur aigua de Montjuïc al Pla de la Boqueria o “bocateria”, on des de 1217 s’havia instal·lat una taula de venda de carn. En 1314 ja rajava una font d’aigua de Montjuïc a la Boqueria, el Consell publica un ban prohibint danyar les instal·lacions i imposant multes al respecte.[6] Cal dir que algunes de les fonts de Montjuïc són documentades des del segle X, com la «Fonte Onrada» (962) o la “Fonte Cova” (963, l’anomenada «font del gat»), també trobem la font “Occua” en 1015.

En 1325 ja n’hi havia, endemés de la font de St. Miquel, la de St. Honorat, al call jueu, actualment un carrer del Palau de la Generalitat (abans seu de la Diputació de les Corts Catalanes).

En 1346 es proposa dur aigua de Collserola per tal d’abastir d’ aigua de boca a la ciutat, ja que la del rec comtal no era apta per a tal fi. En 1351 s’inicia la conducció des de la mina de Can Cortés o de la Muntanya, a l’actual carrer de Teodora Lamadrid. Aquestes aigües arribaran a la caseta de Jesús, prop del convent del mateix nom dels Franciscans (a l’actual passeig de Gràcia).

En 1355, la Catedral de Barcelona arriba a un acord amb el Consell oferint terrenys i diners per fer la Plaça Nova i que l’aigua pogués arribar a la font de Sant Jaume (al carrer Ciutat, a un costat de l’actual Ajuntament, on es reunia el Consell de la Ciutat), on es faria un aljub amb un repartidor, a canvi la Seu reveria aquesta aigua al seu claustre.

En 1356 s’inicien les obres d’una altra font que encara podem veure al Portal de l’Àngel, la de Sta. Anna, una font llavors octogonal, que disposava d’abeurador i l’anomenat pou de Moranta. (les rajoles són del segle XX).

I de 1367 és la font de St. Just o de Fiveller, on trobem un falcó que recorda la llegenda de que el cavaller i conseller Fiveller va trobar una mina a Collserola gràcies al seu falcó.

En aquests anys es fa arribar l’aigua Palau Reial Major, on s’allotjava el rei i els seus representants, a l’actual plaça del Rei i, posteriorment, al Palau Reial Menor, antiga casa del Temple on s’allotjava la reina i la cort.

La majoria de fonts públiques seran per establiments que oferien servei a la ciutat com hospitals, mercats, alguns monestirs (altres ja tenien la seva pròpia aigua com els dominics de Sta. Caterina). Només alguns particulars privilegiats rebran d’aquesta aigua.

En 1402 es fa la font de Santa Maria del Mar, prop del seu cementiri i sagrera, de la que encara ens queda un tros, el mestre d’obres que la va fer, Arnau Bargués, va fer també de la façana gòtica de la Casa de la Ciutat. Aquesta font era coneguda com “dels senyors” perquè a Sta. Maria del Mar es feien enterrar els barcelonins millor situats.

Entrat el segle XV es comença a parlar de dur aigua del Llobregat a Barcelona per regar horts i proveir millor a la ciutat, un tema recurrent que no s’enllestirà fins segles més endavant. En aquesta època tenim notícies d’altres fonts, com la de la Llotja, abastida amb aigua de Sta. Maria del Mar, la de St. Joan (a l’antiga riera del mateix nom que va desaparèixer en fer la via Laietana).

A mitjans d’aquest segle es renoven les canonades de la font de Jesús i es mira de trobar nous punts de captació d’aigua, com la del torrent de Sant Genís dels Agudells o la de Sta. Maria del Coll o de “Font-rúbia” (el topònim “rubí” o “rúbia” és degut al color vermellós de les aigües).

A principis del segle XVI es fa una nova concessió d’aigua a l’Hospital General de la Sta. Creu. Amb l’afegit de les aigües del torrent Falcó “no gaire lluny de la mare de les fonts” (Nostra Senyora del Coll), es porten aigües a la casa de la Diputació i es fa un sortidor al pati dels Tarongers.

Altres fonts d’aquesta època que van desaparèixer foren la de la plaça del Blat o Mercadal, al portal Major o plaça de l’Àngel i la font de l’Àngel, al final de la Via Laietana, a la plaça de Correus, recentment re descoberta en unes obres.

Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel

Als i a les que estimem les fonts, els pous i tot el que ens porta l’aigua

---

[1] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. VI, n. MCCXL.

[2] “Na Chixilo, una família constructora de molis”. Històries des de Bellvitge: https://historiasdebellvitge.com/2020/05/06/na-chixilo-finals-segle-x/

[3] “El mestre de les fonts de Barcelona (1630-1650). Una dedicació al bé comú que ens fa pensar. Històries des de Bellvitge: https://historiasdebellvitge.com/2024/08/10/el-mestre-de-les-fonts-a-barcelona-1630-1650-una-dedicacio-al-be-comu-que-ens-fa-pensar/

[4] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. VI, n. CCXXXIX i CCCXXIV. 

[5] Guardia, Manuel, ed. (2011) “La revolució de l’aigua a Barcelona. De la ciutat preindustrial a la metròpoli moderna, 1867-1967”. MUHBA. Ajuntament de Barcelona.

[6] DDAA (2022) El llibre de les fonts. Aigua, clima i societat a la Barcelona del segle XVII. Ajuntament de Barcelona: Ed. Afers. Annex: “Recull de notícies històriques sobre el proveïment de l’aigua de boca a Barcelona” de Xavier Cazeneuve, p.292-320.