Com a continuació i contraposició de l’últim article dedicat a les masies de La marina que perduren[1], oferim aquest record de les que ja no hi són.

Des del barri de Bellvitge fem record de les masies que hi eren a prop -i al mig- del barri que es va anar conformant als anys 60-70. No és qüestió d’enyorament, ja que no havien viscut els anys daurats de La Marina, sinó de justícia.

Cal Rei va persistir al bell mig de Bellvitge, a la Rambla Marina, l’última zona del barri que es va urbanitzar. Mauricio Martínez Espada va deixar unes fotografies dels anys 70, belles, però d’un trist record.[2]

Els camps de conreu van persistir mentre pogueren, especialment els primers anys, abans de les inundacions de 1971. Els primers habitants compraven verdures directament als pagesos, jo era petita i recordo que menjàvem moltes faves, m’agradaven crues.

A la zona sud, on es va començar a edificar el barri, prop de la fàbrica dels blocs prefabricats, a l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge, per on baixava un rec que es va convertir en claveguera, n’hi havia:

Cal Miquel del Ros o Manso Guinardí, una antiga vaqueria sota la Gran Via i Cal Xic de la Barca, una mica més cap a l’oest, foren expropiades als anys 70 quan es va fer la Ronda Litoral. De Can Jaume la Vidala o Cal Terol·lo només quedava alguna paret prop de les cotxeres de TMB.

A la Travessia Industrial n’hi havia unes quantes masies que els primers habitants van conèixer: A tocar amb l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge n’hi havia el camp de La Màquina[3] i la masia de Can Bengala, una vaqueria. Cap a la Rambla de la Marina, Cal Pepet de la Casa Llarga i Can Pere Massagué. Cap a l’Avinguda Fabregada i el carrer Portugal, Cal Quimet Garro i Can Pere la Coixa. Les masies i els camps convivien amb les fàbriques que s’anaven instal·lant a la zona i en les que hi treballaríem algunes veïnes.

Entre la Travessia Industrial i la Carretera del Mig, prop de l’avinguda Pau Casals, al passatge Can Polític, n’hi havia Can Marcé i al carrer Pau Casals, Can Durban. “Polític” era un renom d’un pagés de l’Hospitalet.

A la Carretera del Mig, coneguda com a “camí del Mig que va a la barca de Banyols” des de 1211, n’hi havia moltes, prop de la Rambla de la Marina: Cal Cabo o Cal Miquel del Cos, al costat de Ca la marieta, que encara perdura, n’hi havia Ca la Farrereta i davant seu Cal Xic de la Laieta.[4] A tocar de l’avinguda Mare de Déu de Bellvitge  n’hi havia Cal Millonari i Cal Fortunat, que havien estat dedicats a l’exportació d’enciams. Al carrer Cobalto: Cal Bielet del Garro.

Tocant a l’ Avinguda Carrilet, s’han enderrocat fa poc algines que quedaven per alçar més edificis d’habitatges, com Can Salvador del Roig, al Carrer de Sant Roc amb el camí de la Riereta, d’una de les famílies de pagesos de la Marina, els Colominas, Can Borni, que havia estat seu de l’escola bressol Patufet, a l’Avinguda Carrilet, 343 i la propera Can Mas (Cal Senyor).[5]

A la zona nord de Bellvitge, límit amb el barri del Gornal, existien dos nuclis de població: el carrer Miquel Romeu i el de Campoamor, amb cases que havien estat generalment d’autoconstrucció. Els serveis del carrer Campoamor compensaren les carències dels inicis de Bellvitge mentre que el carrer Miquel Romeu ens comunicava amb el barri de Sant Josep i els seus serveis. En aquesta zona n’hi havia Can Madorell (no Can Modolell de la Torre, de la que queda la Talaia, amb els seus camps.

Can Creixells. A l’Avinguda Europa amb el carrer França (avui Institut Europa). Hi va néixer la reconeguda puntaire Rosa Creixells i Valls, d’una família de puntaires (les Valls) molt rellevant.[6] A prop seu n’hi havia Ca l’Hospici o Casa Tubau, per aquí baixava l’antic camí que duia al Far i a la platja de L’Hospitalet.

Al polígon Pedrosa (Gran Via Sud), on encara queda Cal Gotlla, n’hi havia d’altres com Can Matxacot, a tocar de la via del tren de Vilanova i Can Cisó.

Entre la Feixa Llarga i el riu Llobregat, on encara perduren algunes masies, n’hi havia Cal Gardimany, sota la Torre Gran. A prop, separades pels camps i connectades a través de camins de terra, hi havia Cal Pepet l’Islenyo (o Manel Nolla, a l’actual Mercabarna).

Al que ara és la Zona Franca n’hi havia moltes més com Cal Puig, Cal Noiet, Cal Pebrot o Cal Pelat, Ca l’Enric o Cal Passa el riu vell, entre moltes altres, de les que només queda el record en forma de noms, renoms i d’algunes imatges que persones e institucions han recollit.

Es podria fer un monument amb tots els seus noms, és de justícia.

A les pageses i als pagesos de La Marina

Maria Àngels García-Carpintero, L’Hospitalet, 21/04/2025

---

[1] “La Marina de l’Hospitalet, masies que perduren”, https://historiasdebellvitge.com/2025/04/14/la-marina-de-lhospitalet-masies-que-encara-perduren/

[2] “La malaurada història de Cal Rei” https://historiasdebellvitge.com/2021/01/14/la-malaurada-historia-de-cal-rei-al-bell-mig-de-bellvitge/

[3] L. V. Bagan L’Hospitalet de Llobregat. Imatges retrospectives d’una ciutat: https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/tag/la-maquina/

[4] Campamà, Josep (2015) “Quan Bellvitge eren camps”, conferència a Bellvitge 50.

[5] Els pagesos de La Marina i l’ermita de Bellvitge. Can Salvador del Roig. https://historiasdebellvitge.com/2021/02/13/els-pagesos-de-la-marina-del-llobregat-i-lermita-de-bellvitge/

[6] Sobre Rosa Creixells i Valls i la seva família, Amalvígia, grup de dones Bellvitge: https://donesbellvitge.wordpress.com/2025/04/13/maria-rosa-creixells-i-valls-1840-1914-puntaire-de-lhospitalet/

Més informació i fotografies a:

Marcé i Sanabra, Francesc, 1980 «Una mirada a la Marina d’ahir», Museu de l’Hospitalet

Baños, Julio, 1997, «Imatges retrospectives de la Marina», Diputació de Barcelona

Piera, Marta, 2011, «Les Masies de l’Hospitalet», Museu de l’Hospitalet