Al morrot (contrafort) de la confluència dels dos torrents que donen lloc a la riera de Vallparadís podem contemplar el conjunt monumental de l’antiga “Seu d’Ègara”. Les excavacions arqueològiques mostren la continuïtat entre les diverses civilitzacions, malgrat que el domini canviï de mans i de llengua. Les seves esglésies de Sta. Maria, l’edifici funerari annex de St. Miquel i la de St. Pere, que disposa de cementiri i aglutina la parròquia, són prou coneguda gràcies a les excavacions, els estudis i la conservació dels edificis.
No són tan conegudes les desaparegudes (en 1601) esglésies de St. Sadurní i Sta. Eulàlia, documentades per primer cop en 1016, quan el comte Berenguer Ramon I (-1035), fill de Ramon Borrell (-1017) i d’Ermessenda de Carcassona (-1057), amb la seva primera esposa, Sança, ven un alou que limitava amb el torrent de Vallparadís “al terme de Terrassa, davant d’Ègara i de l’església de St. Sadurní”. El document va ser signat a Sta. Eulàlia, d’Ègara.[1] No sabem quines funcions feien aquestes dues esglésies tan a prop de la Seu d’Ègara.
A la mort de Ramon Borrell, la comtessa Ermessenda governà amb el seu fill. En 1028, quan tot just inicia la majoria d’edat i poc després de casar-se en segones núpcies amb Guisla de Lluçà (-1079), Berenguer Ramon I restitueix a la Canònica de Barcelona tots els alous de terres, vinyes, cases, corts, arbres i aigües que són o han estat d’aquesta institució, dins els termes d’Ègara i de Terrassa, llevat de la seva parròquia. A canvi, el comte rep del bisbe Deodat un mul que val deu onzes d’or (ACB, n. 417-418). Probablement aquesta parròquia és la de St. Pere. El terme de “St. Pere” substituirà progressivament el d’Ègara.
Poc després de la mort de Berenguer Ramon I, les comtesses Ermessenda, que torna a governar amb el seu net, Ramon Berenguer I (-1076), i Guisla de Lluçà donen en 1036 a la Canònica de Barcelona l’església de Sta. Eulàlia sota Ègara. (ACB, n. 121, addenda al document de 1009 de restauració de la vida canonical i n. 533 en un document de donació del bisbe Guislabert d’acord amb les comtesses esmentades i el comte Ramon Berenguer I, fill de Sança). Sembla que a cada nova situació de la família comtal es renoven els pactes amb la Seu de Barcelona, que té el ple domini sobre l’antiga Seu d’Ègara.
En 1043, en una venda a Rubí, apareixen junts els noms d’Ègara i de Terrassa (ACB, n. 652), però el d’Ègara es perdrà, quedant el de Terrassa, que aglutina la vila a redós del Castell-Palau, sota el terreny de la Seu, i el de Ègara-St. Pere, que defineix la població que s’instal·la al nord i el terme de les parròquies rurals que havien estat sota el domini de l’antiga Seu d’Ègara.
En 1110 el comte Berenguer III (1082-1131) ven als que seran “els Terrassa” un alou a Vallparadís per a alçar una fortalesa que es deuria reedificar sobre algun altre vestigi constructiu similar ja que a la torre central es pot veure un carreu amb una inscripció dedicada a Al·là. Les obres romàniques de St. Pere i Sta. Maria són d’aquest temps dels cavallers o senyors feudals.
Sta. Maria, una advocació que va prenent més força que la dels primers sants, màrtirs i pares de l’església, es consagra el 1112 (o 1113), quedant sota l’abadia de St. Ruf de Provença que instal·la una canònica agustina de St. Adrià del Besós. Som al període de la plena feudalitat, sent les institucions eclesials uns autèntics senyors. Les esglésies de Sta. Maria i St. Pere, així com la de St. Julià de Terrassa[2], amb els seus cementiris queden sota “la seva mare”, la Seu de Barcelona. S’exceptuen les esglésies de Sta. Eulàlia i St. Sadurní que ja eren sota la Canònica.[3] En aquests temps es van diferenciant dos dominis econòmics: el de la Canònica, que controlen unes quantes famílies de canonges i l’ardiaca del Capítol i el de la Seu, amb l’Hospital de pobres que donarà origen a la Pia almoina, que acumularà un gran capital.
Si la Seu d’Ègara i el castell de Vallparadís queden ben protegits pel relleu, no passa el mateix amb el que anomenem “Castell-Palau”, del que ens queda la torre del homenatge. Datada de l’any 1000, es devia alçar sobre les restes d’una anterior torre de defensa, alçada sobre una vil·la romana en una important cruïlla de camins, al pla i a ponent d’Ègara.
La torre del Palau donarà origen al recinte emmurallat de la Vila des d’on es propicia el comerç de la ciutat. Aquí s’inicia la indústria tèxtil de Terrassa. Al segle XII ja n’hi havia obradors tèxtils col·lectius i al segle XIII els paraires de Terrassa tenien dues galeres al port de Barcelona per enviar els seus teixits cap a Itàlia o cap a Orient. El 1228 Jaume I atorga el privilegi a la vila de Terrassa que el camí de Manresa-Barcelona passi pel seu centre, cal no oblidar que el monarca estava immers en baralles amb poderosos feudals com Guillem de Montcada i necessitava establir aliances amb altres feudals i el poble.
El Castell-Palau es dedicava a recavar els rèdits de l’agricultura i el comerç, com devia ser als seus orígens andalusins. La seva església de St. Fruitós, documentada des del segle XIII, era al servei d’aquest centre administratiu i judicial. Dins l’església es guardaven les mesures del gra. L’església tenia un porxo que s’aguantava per un pilar amb una argolla per subjectar els presos. Sota el porxo es tractaven temes públics i es celebraven mercats i fires. El lloc s’omplia de captaires i de noies que anaven amb la filosa a guaitar i xerrar, el que tenien prohibit quan era dia de mercat (Cardús, 1960: 97-101).
Els reis de la corona catalano-aragonesa feien estada al Castell-Palau. El 1343 el rei Pere ven el castell i la vila de Terrassa als Muntanyola, que esdevindran els senyors. En 1345 Blanca de Centelles, última descendent de la nissaga dels Terrassa, fundà la cartoixa de Vallparadís, potser va trobar que seria una honrosa sortida pels seus béns. Aviat la corona catalano-aragonesa quedaria absorbida per la nova entronització de Castella.
El 1562 hi ha un intent de divisió en dues “universitats” (municipalitats) per part dels “hòmens de la vila i terme de Terrassa”: la pròpia de Terrassa i la de St. Pere amb set parròquies rurals de la seva demarcació: St. Miquel i Sta. Maria de Toudell amb St. Martí de Sorbet (Viladecavalls) St. Vicenç de Jonqueres i St. Julià d’Altura (Sabadell), St. Quirze i St. Feliuet de Vilamilans, a més d’altres cases i propietats al nucli de St. Pere (avui barri).[4]
És un intent de donar independència a la que seria la població de St. Pere, a qui se li concedeixen alguns privilegis com la “carnisseria” del terme o el dret de disposar d’hostal, fleca i tavernes. (Cardús, 1960: 49). Aquesta “universitat” de St. Pere de Vallparadís, que arreplegava el conjunt de la demarcació, era presidida pel batlle de Terrassa, però des de 1551, quan l’església de St. Fruitós és derruïda en favor de la obertura del nucli de la vila, els vilatans s’arrepleguen en una confraria, “Minerva”, recolzada des de Roma, potser amb la intenció de no perdre la centralitat que donava l’antic Palau.
El primer esment de les “cases de St. Pere” és de 1576 quan la propietària era Eleonor Vilar (Cardús, 1960: 52). En 1583 un hostaler basteix una casa propera a l’església de St. Pere, encara quedava espai lliure prop de la capella de Sta. Eulàlia, a llevant. Es compradors de les parcel·les van ser nou pagesos: sis de la mateixa parròquia i els altres de Castellar, Mura i Matadepera, dos paraires, dos bracers, un sabater, un fuster, un rajoler i un hostaler pagès.
En 1583 encara trobem menció a Sta. Eulàlia d’Ègara en les afrontacions d’una parcel·la al barri de St. Pere, però en 1601Sta. Eulàlia d’Ègara i l’església de St. Sadurní seran destruïdes i utilitzades les pedres per construir el pont de St. Pere que uniria aquest sector més elevat i allunyat amb el nucli de la vila. Al mateix temps el bisbe disposa que la parroquialitat de St. Pere d’Ègara passi a la nova parròquia del St. Esperit de Terrassa que aglutinarà els dos termes.
Tot i així, St. Pere continua exercint com a parròquia de la seva població, en 1637 té 44 masies i el carrer de St. Pere 23 cases. Fins el 1904 no es disgregà definitivament el municipi de St. Pere d’Êgara,
En 1622 el Castell-Palau era venut a la municipalitat pel senyor del moment. L’edifici limitava amb el carrer Gavatxons (conegut al segle XIV com “el vall de St. Fruitós”), el carrer Cremat, antigament dit de Palau, les cases, la plaça, les fonts i l’hort del castell. A l’edifici comunal encara s’encunyava moneda sota l’emblema “Castrum Terrassa”. L’any 1891 l’edifici del es destrueix en benefici de la Plaça on s’alça l’església del St. Esperit (Cardús, 1960: 62-63 i 86).
[1] Cardús, Salvador (1960) Terrassa medieval. Visió històrica. Ajuntament de Terrassa, p. 31
[2] St. Julià d’Altura que estarà sota el domini de St. Pere d’Ègara fins el 1904
[3] DDAA (1992). Catalunya romànica. Vol. XVIII. Vallés Oc. i Or. Enciclopèdia Catalana, p. 232
[4] A mitjans del segle XIX Viladecavalls i St. Quirze esdevenen municipis.
Històries des de Bellvitge. 