Les dones i la canalització de l’aigua a la Catalunya de l’Edat Mitjana.

En 987, els marmessors testamentaris d’un tal Seniofred donen al monestir de Sant Cugat del Vallés uns alous situats als voltants del territori de Montem Chantanello (Montcada), proper al torrent de Tapioles que desemboca al Besós, al peu del turó de Sant Joan, límit entre Barcelona i Montcada.

Als límits d’aquest alou trobem el torrent de Aquaria Antigua en terra de Chixilo, filla de Sanla. A més de Chixilo trobem a les afrontacions a Recosind i a Salomon, noms gòtics i bíblics populars al segle X a les nostres terres[i].

L’Aquaria Antigua sembla fer referència a l’antiga conducció romana que portava aigua a la ciutat i que més endavant seria anomenada “Rec Comtal”[ii].

Però nosaltres volem parlar d’una dona propietària d’una terra per on passa un torrent: na Chixilo[iii], filla de Sanla. Podem saber alguna cosa més d’ella?

El nom de Chixilo és molt freqüent entre les dones de l’alta edat mitjana a la part nord de Catalunya i el trobem en diferents versions escrites: Quixilo, Quintilo, Quixol, Cixilane, Cixulo…, variacions força freqüents en una època en que la llengua oral anava fent un procés diferent al llatí dels documents transcrits.

Sabem que era filla de Sanla, un nom que tornem a veure, amb l’afegit de “faber”, en una donació que fa una altra dona, Na Ermengodo, a St. Cugat l’any 988[iv], Sanla faber era un constructor, un artesà, probablement dels molins i regs que canalitzaven l’aigua dels rius i torrents, irrigant una terra que s’anava fent apta pel conreu i la pastura.

Els historiadors expliquen que sovint un potent: monestir, noble… deixava una terra a canvi de que es fessin obres i se’ls hi retornés la meitat de la propietat amb les millores que n’hi havien fet. Quixilo, dona, podria participar d’aquestes feines així com podia fer ús dels seus bens, ja que la llei gòtica considerava les dones com a part important dels clans familiars.

Trobem una Quixilo al 990 donant a Sant Cugat l’herència del seu germà Gigila, mort durant l’assalt d’Almansor “quan va anar a guardar la ciutat”. Uns mesos després aquesta Quixilo, amb la seva filla Cusca, ven mig molí a Sant Cugat per dotze sous i dóna l’altra meitat en memòria de la seva filla difunta Ermetruit. A les afrontacions trobem a Sanla i hereus[v], el que representa un indici a afegir.

Però el que fa probable que aquesta Quixilo sigui la mateixa que la dels límits del testament de Seniofred de 987 és el fet de pertànyer a una família de constructors, doncs el seu germà Gigila, sembla que es guanyava la vida de la mateixa manera, ja que, en 983, donava a St. Cugat “molinares cum suis capud aquis, et suos regos et subtus regos, et illorum discursis el insulas et gleres, et quantum habeo ego de ipso molino…”, a la zona del Ripollet, permutant, poc després, terres amb el mateix monestir[vi], segurament per a seguir construint.

Fins 985 en que tot es va capgirar i va ser Quixilo qui va continuar.

Maria Àngels García-Carpintero, L’H, maig-2020

A les dones emprenedores de tots el temps.

---

[i] Mn. Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. VI, n. MCCXL  

[ii]Travesset i Queraltó, Magí. “l’origen del rec comtal i dels subministrament d’aigua a la Barcelona de l’època romana” Finestrelles, [en línia], 2000, Núm.13, p. 41-71 https://www.raco.cat/index.php/Finestrelles/article/view/214581 [Consulta: 5-05-2020].

[iii] És freqüent que els noms gòtics de dona acabin en –o, mentre que els d’home ho fan en -a

[iv] Mas, oc, CSC, vol. IV, CLXXIX

[v] Ibídem, CCXIII i CCXXIV

[vi] Ibídem, CXXXIX i CXL