Les dones i la canalització de l’aigua a la Catalunya de l’Edat Mitjana.

Una cosa que sorprèn quan ens endinsem en la lectura dels documents de dret català dels segles X-XI són les possessions que els potents (entitats religioses, laics i laiques) tenien repartides a diferents llocs.

Per exemple Moció o Muç, que mor en tornar de captivitat després de la presa d’Almansor, dóna terres que tenia a Vallvidrera, el Penedès, St. Just Desvern, el Besós o Sarrià a diferents persones i esglésies[1].

Per una altra banda, quan arribem a esbrinar la identitat d’algú, el podem trobar actuant a diferents zones de les terres catalanes.

Els historiadors expliquen que eren anys de penúries i fams i que tot i que s’anaven fent obres per a propiciar el conreu, la feina era molt dura i el resultat molt minso. Els homes es guanyaven millor les mongetes venent-se per lluitar i havien de preparar les defenses. Les dones seguien conreant les terres i fent les tasques necessàries com l’establiment de molins hidràulics per a moldre el cereal i canalitzar les aigües. Ho hem vist amb la Quixilo, a l’entrada d’aigües des de Montcada a l’anomenat “rec comtal”, seguint la tasca del seu pare, Sanla faber, i del seu germà, Gigila, caigut al 985; ho vèiem amb la Lívul i el seu espòs, Teudart oamb l’Ermenganda amb molinars al riu Sec; com també amb na Savilo i na Goltregod a Eramprunyà, quan parlàvem del monestir de Santa Maria de Castelldefels, on trobaren moltes dones soles al seu voltant.

Sabem que el nom d’una dona, Amalvigia, perdurà associat a un rec dels Banyols del Delta del Llobregat, fins el segle XIII.

Avui volem destacar altres noms de dona que podrien ser l’origen d’alguns llocs relacionats amb l’aigua a prop nostre, un d’ells és el de la ja esmentada Goltregod, nom germànic que podria haver generat el topogràfic de “Gotremon”, nom originari del torrent de la Fontsanta entre Sant Just i Esplugues de Llobregat[2] mencionat en 1055 en una donació que fan Giscafred i Adelaida a la Seu de Barcelona d’unes terres a Esplugues[3].

Na Goltregot donava al 986 una vinya que en tenia del seu difunt marit i dels seus fills (caiguts segurament al 985). Aquesta vinya és al Mojò o “Molione”, entre vinyes que tenia el monestir de Sant Cugat. L’any 1000 na Goltregod permuta amb l’abat de Sant Cugat terres junt al Mont Pedrós i l’estany de Lanaria al lloc que en diuen Alcalà (Sant Boi) per alous a Magerova (Cerdanyola) i una vinya junt el torrent de Tapioles (Besós), també rep un cavall per les dues onces d’or que el cenobi va emprar en les obres de restauració[4].

Sigui o no na Goltregot l’origen de Gotremon, es confirma el patró de les dobles transaccions que ja havíem vist a altres llocs: donacions i permutes, permutes i vendes, transaccions entre potents i emprenedors i emprenedores que no dubten en traslladar-se d’un lloc a l’altre per fer les seves millores en un temps en que els diners, no sempre consignats, començaven a córrer.

Un nom que prové clarament d’una dona és el de “Bonamica” o “Bonamocia” (recordem que un mateix nom pot tenir diferents versions escrites en un temps en que el llenguatge oral era diferent al llatí dels documents).  Aquest és el nom d’un gual del Llobregat entre Sant Feliu i Sant Joan, esmentat al 997, quan Ennec “Bonfill”, un noble de la zona, permuta amb Sant Cugat l’illa que fou de Mocione, excepte el terç que fou d’Illia (nom que hem trobat com a femení), junt al Llobregat, prop del gual que diuen “Bonamica” més terra a Micià (Sant Joan Despí) per casa, torre i terra a Santa Creu d’Olorda. Al document següent trobem la mateixa permuta però des del punt de vista de Sant Cugat, sense fer menció al terç que s’exceptua.[5]

El renom de “Bonamoça” el veiem associat a algunes dones que anem trobant al segle X. Garsinda “Bonamoça” permuta amb Sant Cugat terres junt al riu Sec per un alou a Manresa al 987 i al 989 la trobem venent a Horta i Provençals, però ja no ens sorprenen aquests canvis. Trobem a Origelle “Bonamocia” amb el seu espòs, Joan, a Olèrdola a la Marca del Penedès al 988 i al 994. Al 989 Elfred ven la penyora que tenia a Badalona de “Bonamoça”. Diferents identitats amb un renom comú.

També trobem noms gòtics d’home que originen topogràfics, la diferència és que si els noms femenins es relacionen freqüentment amb l’aigua, els dels homes, tot i que els trobem fent les mateixes activitats, han quedat lligats a terres, torres i edificacions, com la torre de Moció, la casa de Gustrimiro, la de Ferrocint o el camp de Recosind, noms que trobem als documents del segle X i que persisteixen com a tals, mentre que els de les dones pateixen més canvis, potser perquè els d’ells queden més fixats als documents i a unes possessions més estables, mentre que els d’elles fan referència a uns límits que al segle XI es fixaran amb mesures i noves referències. És el que pot passar amb el cognom Campreciós, que fa referència a un camp a Sant Joan Despí, un nom perdut que sembla evocar la dona anomenada Preciosa, que veiem al 975 al Vallés, al costat d’altres dones, Riquildis i Ermengarda i del monestir femení de Sant Pere de les Puel·les.

En 991 Gustrimiro permutava amb Sant Cugat terres en Reixac per altres en Terrassa i en 998, Ermenir, veguer permuta amb el monestir un “verdaguer” amb aigua i arbres a Ripollet que limita amb un molí que va ser de Guinsemir, rebent a canvi vinyes al Mont Gallinario.[6]

Quan comencem a veure el nom d’Ermenir (a vegades Eroig) lligat a les vendes d’aigua a finals del segle X, els noms de les dones soles van desapareixent, amb el que implica cap al seu reconeixement. Ermenir, veguer, controla un bé molt valuós al servei del comte, un bé que feien servir les dones de manera més comunitària.

Fent un pas més llarg en l’evolució del temps, deixem constància de que la serra Galliners a Sant Quirze del Vallés, aquell antic pas entre Collserola i el Vallés, és un bé que s’està intentant preservar amb la valuosa col·laboració altruista de veïns i de gent que estima la natura.

Àngels García-Carpintero, L’H, maig-2020

Als que tenen, han tingut i tindran cura del medi natural que ens dona vida.

---

[1] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. Vol. II, doc. 74

[2] Juli Ochoa i Coral Torra. (2002) “El llegat del prevere Pere. Noves aportacions documentals sobre els orígens de Sant Just Desvern”. https://www.academia.edu/12512735/

[3] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, 37-41. Doc. 878

[4] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. Vol. IV, n. CLXV i CCCVI

[5] Ibídem, n. CCLXXIX i CCLXXX

[6] Ibídem CCXXXIV i CCXCIV