A la llum d’alguns textos que vam llegir el passat tres de març a la Biblioteca Bellvitge, vàries dones hem compartit les nostres experiències i pensaments en relació a la transmissió de la cultura i al paper de la dona.

Aquestes són algunes figures de dones recordades i alguns fets comentats:

Després de la “Declaració dels drets de l’home i del ciutadà”, Olympe de Gouges (Marie Gouze) (1748-1793), escriptora i periodista que havia fundat “El club de les tricotoses i la societat popular de les dones”, escriu la “Declaració dels drets de la dona i de la ciutadana” que dedicà a Maria Antonieta a qui considerava una víctima oprimida com tantes altres. Va criticar durament a Robespierre com un tirà sanguinari i va ser guillotinada junt a Maria Antonieta i a Madame Roland “per haver oblidat les virtuts pròpies del seu sexe ficant-se en temes de la República”. Aquell mateix any es prohibí les associacions populars de dones.

Hem llegit part d’un text que Virginia Woolf va escriure en 1940, mentre queien bombes a Londres, un text malauradament actual i hem fet memòria de l’assaig “tres guinees” sobre la guerra i el paper de les dones.

Aquest és un breu resum:

Algú li pregunta a Virginia Woolf què faria per aturar les guerres i ella contesta que començaria aportant tres guinees.

Una seria per l’educació de les dones, ja que les ha estat negada, però no seria una educació convencional per la competitivitat, sinó una educació transformadora per estimular el pensament independent i la col·laboració.

La segona seria per obrir oficines que ajudessin a buscar feina a les dones, però, en la mateixa línia, hauríem de buscar una manera de treballar pròpia i alternativa que no ens enfonsi en la rivalitat estèril. També s’hauria de pagar un sou a les dones que optessin per tenir cura de la família.

La tercera seria per qualsevol associació de dones que fomenti la seva participació social i política. Ella vincula pacifisme i feminisme, cal lluitar contra la discriminació de les dones, però amb uns espais i uns trets diferents que aquesta condició de marginalitat ens ha fet crear.

Seria allò tan actual de la cura, un fet que les dones hem desenvolupat ancestralment i que ha de ser compartit sense diferències de gènere, una consideració que algunes filòsofes actuals, com Ana de Miguel al llibre Ética para Celia promouen.

També hem recordat altres feminismes populars, com el denominat “feminisme negre” que defensa que sexisme, lluita de classes i racisme estan interrelacionats. Si en un principi el moviment feminista va ser el de la igualtat (reclamant el vot o el dret a l’educació i la feina) i més endavant hem considerat el feminisme de la diferència (aportar el nostre propi carisma). Actualment estem immerses al moviment divers i plural dels feminismes .

Entre aquestes i altres lectures, algunes experiències del passat i del present que reflecteixen els canvis que hem viscut a les famílies o a les feines.

Una d’elles és el record que Ana Luque ha expressat llegint una carta que ha escrit a la seva consogra, Mari Carmen Pàmies, vídua de Pere Vivó; una dona, un matrimoni i una família amb la que ella, com a familiar i molts veïns i veïnes del barri ens hem sentit vinculad@s, pel seu treball professional (mestra de Joan XXIII, ella, iniciador dels tallers Bellvitge, ell), pel seu tracte sempre amable i curós i un llarg etcètera que Ana ha recordat, com la integració fàcil i agradable entre les diferents cultures d’origen de les dues dones.

Una sala coordinada per l’Associació de Veïns i Veïnes Independent de Bellvitge, presidida per un ram de flors que Nelly Peydró ens va fer arribar, uns lliris morats i la mimosa groga que reflecteixen la nostra preocupació per Ucraïna, en especial per les famílies del barri d’aquest país.

Resum de Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 8-3-2022

A les dones de Bellvitge.