Les dones i la canalització de l’aigua a la Catalunya de l’Edat Mitjana.

La primera menció de «Santa Maria de Castell de Félix» és de 966, quan Lobeto (un nom habitual de dona que, en aquest cas, sembla ser d’home), fa una donació al cenobi. Als límits en trobem a Nadesinda que, al 981, vendrà amb els seus fills una vinya al cenobi[1].
Al 970 és una família: la d’en Llobet, probablement el Lobelo d’abans, qui, amb la seva dona Juliana i els seus fills Recosind i Sunyer, fa donació d’un alou al terme del “castell de Rodanes que anomenen Eramprunyà” (un castell de Rodanes, o Rosanes, hi ha a Martorell, però en aquest cas es deu referir al castell d’Eramprunyà, potser amb el mateix nom pel color de les argiles vermelloses que duia el Llobregat) i un altre al lloc que anomenen Castell de Félix[2].
Una dona, Ermengola, fa dues donacions: al 967 dóna una vinya i al 976 dóna cases, hort i vinya que hi tenia al terme del Castell de Rodanes.[3] Algunes d’aquestes donacions es fan amb la condició de quedar-se a les terres en règim d’usdefruit pagant la tasca anual corresponent.
En 975 una dona, Avizena, fa donació testamentària d’una terra al cenobi de Sta. Maria, als límits trobem a Savilo, Onrada i Virgilia (dones). En 978, en una donació que fa Sunyer (potser el fill d’en Llobeto), trobem a Goltregod, Argeleva i a Recosinda[4] (també dones). Les dones que surten a les afrontacions solen ser les que habiten el lloc, per tant trobem que Santa Maria de Castelldefels és un monestir entorn del qual treballen i viuen dones.
El 971 ho fan els marmessors del testament de Petroni. Entre aquests hi ha dues dones: Emo i Engòncia. Entre 972 i 974 fan donació a Santa Maria tres matrimonis: Daniel i Espetosa, amb Savizello (segurament dona), donen terres que tenen a Begues; Bonhome i Ermengarda, unes que tenen al castell de Cervelló i Ennec i Flodeberga, donen com a marmessors del difunt Mascaró[5].
En 972 el vicari comtal Galí de Santmartí (-994) i la seva dona Ermengarda fan una important donació al monestir. En aquest document es descriu que l’església tenia tres altars dedicats a Sant Joan Evangelista, Santa Maria i Sant Miquel més dos laterals dedicats a Sant Pere i Sant Pau.
En morir Galí, la seva dona, com a marmessora del seu testament, tornarà a fer importants donacions al cenobi, entre aquestes es menciona un molí a La Sentiu que els havia venut una dona, na Savilo[6].
Savilo és una dona que fa obres hidràuliques per a millorar la irrigació de les terres, permuta terres amb el monestir de Sant Cugat de les que, en millorar-les, donarà la meitat al monestir, rebent una altra terra a canvi i venent l’altra meitat a Galí (hort, casa, molí –amb resclosa- i arbres) qui, després, ho donarà al cenobi de Santa Maria[7]. Així es guanyen la vida, al segle X, grups familiars entre els que les dones tenen un paper destacat, com ja vam veure amb Na Quixilo en relació al riu Sec.[8]
Abans de la presa d’Almansor (985) es fan moltes donacions de matrimonis i també de dones soles o de dones amb fills, de fet crida l’atenció el gran nombre de dones soles que es veuen als primers documents del Cartulari de Sant Cugat en relació al monestir de Santa Maria de Castelldefels.
Després de la donació testamentària de Galí ja no veiem donacions sinó vendes. En 981 Saborella ven a Santa Maria amb el seu marit Ermegelde i en 982 ho fa ella sola amb els seus fills, Ballomar, Sunyer, Grazilia i Recosind, en aquest cas per cinquanta sous. Un any després ho fan una dona, Bella, amb dos matrimonis (un dels quals és el de Ballomar i Venrella), potser el que venien ho havien rebut en herència.
I aquí s’acaba, pràcticament, la curta història d’aquest monestir. Tot i que serà recordat als límits d’una venda al 986 (Galí i Emo) i en una permuta de 994[9].
Hi ha un document de 984-985 en el que es confirmen els bens del monestir de Sant Cugat del Vallés, curiosament una mica abans de la ràtzia d’Almansor[10]. El cas és que, a partir d’aquesta data els bens del monestir de Castelldefels passen al de Sant Cugat sense que s’expliqui com.
Les nostres dones soles com Savilo o Goltregod faran les seves permutes, a partir de l’any 1000, directament amb Sant Cugat[11].
Quines conclusions en traiem d’aquesta petita trajectòria? En primer lloc cal parar esment als altars de l’església, d’un temps anterior a les donacions, permutes i vendes que veiem entre 966 i 985. Sant Pere era el nom que es donava a les antigues “mansiones” romanes, llocs estratègics establerts a una jornada de camí, per tal que es pogués passar la nit, per això són freqüents les referències a Sant Pere de… perquè van continuar mantenint aquesta funció d’alberg. Sempre que hi ha un Sant Pere hi ha un Sant Pau (la tradició hebrea junt a la incorporació hel·lènica al cristianisme). Sant Miquel era una figura molt apreciada pels francs. Sant Joan Evangelista, a qui se li atribueix la redacció de l’evangeli que duu el seu nom i l’apocalipsi, és, dels quatre evangelistes, l’únic que no fa tant un relat de fets, com l’exposició de un simbolisme en clau de coneixement “ocult” als perseguidors dels cristians, reservat al coneixement del “logos” i dels símbols, és un text que té moltes relacions amb les corrents gnòstiques. Sant Joan Evangelista no és una figura molt freqüent. Tot sembla indicar que per allí havien passat aquelles corrents que fugien de la ortodòxia imperial. Santa Maria, tot i que ocupi el lloc central, és una figura santa com els altres personatges, encara no ha arribat el temps de la Mare de Déu com a figura predominant per sobre de totes les altres. tampoc trobem cap figura martirial a aquesta església. Podem pensar que es tracta d’un lloc de culte que hi havia al segle X al marge del bisbat de Roma. Un monestir no reglat on s’apleguessin dones i homes en règim d’igualtat.
Evangeli en grec: ευαγγελιον Joan: Ἰωάννης o יוחנן
Quan Galí, vicari comtal, fa donació al monestir, potser ho fa amb la intenció de controlar els fluxos econòmics que generen les esglésies i que passarien a les seves mans, com a senyor. Potser la seva dona, Ermenganda, li va posar més devoció, però qui la tenien, de veritat, solien ser les dones i els homes que vivien i treballaven, des de molt abans, al seu redós, que feien petites donacions als moments importants de la seva vida. Després de la important donació testamentària del vicari Galí ja no veurem més que unes poques vendes que sovint es fan en grups. Aquestes vendes poden significar, com veiem en altres llocs, que aviat deixarien de ser aloers (propietaris lliures), com se’ls hi va prometre en repoblar les fronteres després de la conquesta sarraïna passant al règim d’usdefruit amb un senyor que els hi “permetrà” treballar sempre que paquin la tasca d’una terra que ja no és seva.
Després de la ràtzia d’Almansor de 985 Santa Maria de Castelldefels passà a Sant Cugat, un monestir que, segons ens diuen, havia quedar desfet. Quan na Quixilo (aquella constructora de molins) fa donació, en 990, de la herència del seu germà Gigila[12], caigut a la batalla de 985, la fa a l’altar de Santa Maria de San Cugat, no seria aquest altar el de Castelldefels?. La donació de na Quixilo és al riu Sec, a Cerdanyola una zona llavors més desitjada, doncs la frontera havia resultat ser un terreny perillós.
El 1002 els almoiners de Recosind donen a Igilane terra, torres, colomers, hort i arbres al terme d’Eramprunyà al lloc d’Almafar (Sant Climent de Llobregat). Poc després aquests almoiners i el mateix Igilane donen als altars de Santa Maria i Sant Pere que tenen les basíliques del Castell de Félix[13].

El 29 d’abril de 1011 el Comte Ramon Borrell ratificava les donacions fetes pels seus pares Borrell i Letgardis a Eramprunyà i de les que el monestir havia perdut les escriptures, entre aquestes hi ha “la torre Eramprunyà al lloc anomenat Castell Félix on és edificada la basílica de Santa Maria amb els altars consagrats” i altres terres a Sant Climent, Gavà, la Sentiu i Sitges[14].
El curiós és que Ermengarda, germana de Ramon Borrell i esposa de Geribert, fill del vescomte Guitard, donarà a Sant Cugat, segons consta al seu testament de 1029 (ó 1030 segons datacions), el blat de moro que té a Santa Maria de Castelldefels[15], el que sembla indicar que, si més no, l’activitat agrària entorn del monestir seguia endavant i que no tota era encara en mans de Sant Cugat.
Per la seva banda, el fill gran d’en Galí i Ermengarda, en Guillem de Santmartí, va ocupar altres terres, convertint-se en el vicari de Sant Martí de Sarroca, acumulant un poder que provocarà litigis amb Sant Cugat, com veurem.
Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel
L’H, maig, 2020 A les dones de tots els temps, emprenedores i treballadores
[1] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat. vol. IV, n. LXXV i CXXX
[2] Ibídem, n. LXXXII
[3] Ibídem, n. LXXVIII (967) i CIV (976)
[4] Ibídem, n. XCV (975) i CXVI (978)
[5] Ibídem, n. LXXXIV (971), LXXXVII i LXXXVIII (972) i XCIII (974)
[6] Ibídem, n. LXXXVI (972) i CXXI (979)
[7] Campmany, J. (2013) “Dones a Eramprunyà al segle X”. Centre d’Estudis de Gavà.
[8] Històries des de Bellvitge. Na Chixilo. Una familia de constructors de molins. https://historiasdebellvitge.wordpress.com/
[9] Mas, oc. n. CXXVIII (981), CXXXV (982) i CXL (983) n. CLXI (986) i CCLXII (994)
[10] Ibídem, n. CLIX
[11] Ibídem, n. CCCVI, CCCVIII.
[12] Ibídem, n. CCXIII
[13] Ibídem, n. CCCXVI i CCCXVII
[14] Ibídem, n. CCCLXVIII
[15] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, 38, n. 437

Pingback: El castell de Port a Montjuïc, segle XI – Històries des de Bellvitge.
Pingback: El castell de Port a Montjuïc de Barcelona, segle XI | Terra, aigua i racons
Pingback: Fent memòria de les capelles perdudes de Montjuïc – Històries des de Bellvitge.