Una mirada al pre-feminisme a L’Hospitalet.

2. Les dones del tèxtil a L’Hospitalet als inicis de la Industrialització, segle XIX.

Després de segles en que les dones van ser sotmeses, relegades i recloses, com hem vist al capítol anterior,[1] les dones, que sempre han estat en relació, no tindran espais associatius propis reconeguts fins a finals del segle XIX.

Hi ha precedents reivindicatius, com els plets de les dones contra els gremis del tèxtil, una feina que feien en condicions servils amb els seus esposos i/o amb els mercaders i els mestres dels gremis, sense poder continuar les vídues amb el taller si no n’hi havia un fill major de dotze anys, o les diverses revoltes, algunes violentes, en les que protesten, tant per les condicions laborals, com per les crisis que afectaven a les seves famílies, com l’encariment dels preus de les subsistències o les lleves obligades dels seus joves fills obrers, de les que es podia lliurar qui tania poder adquisitiu.

A Catalunya, la posada en marxa de la industrialització generalitzada, amb el nou impuls de la maquinària i la necessitat de mà d’obra barata (dones i infants) amb jornades molt llargues i condicions infernals, juntament amb la pujada de preus i d’impostos per costejar els deutes de les guerres, provoquen entre 1833 i 1843, diverses revoltes de caire anticlerical, econòmic, obrerista… conegudes com a “bullangues”, amb gran participació de les dones. En la de 1835 incendien el Vapor Bonaplata (primera indústria d’aquest tipus a Barcelona). La de 1843, amb barricades i batalles als carrers, dura tres mesos i acaba amb un nou bombardeig sobre la ciutat. Entre d’altres qüestions, es reivindica el sufragi (masculí). En 1909 la frustració i la ràbia l’opressió que el capitalisme provoca entre les capes més pobres donarà lloc a la Setmana Tràgica. Ja ho veurem, de moment posem la mirada al segle XIX a L’Hospitalet.

La industrialització començarà a l’Hospitalet a partir de la posada en marxa del Canal de la Infanta (1820) aplicada en principi al regadiu dels camps (amb més necessitat de fem i adobs), a la instal·lació de molins fariners (real, el primer) i als anomenats “prats d’indianes” on es blanqueja i/o es tenyeix la roba que necessitarà d’indústries subsidiàries com les del tint. En 1784 Josefa Casas Clavell (la Pubilla Casas) establia a un fabricant d’indianes al conegut “Prat de la Manta” a Santa Eulàlia, primer nucli industrial, amb Sant Josep i la Bordeta, de l’Hospitalet millor comunicat amb Sants. La indústria manufacturera tèxtil, vinculada als teixits i les blondes, ja existia.

En 1830 trobem a L’Hospitalet tres merceres o donadores (intermediàries entre les puntaires i els mercaders, una proporció molt alta per a la població que n’hi havia, el que mostra que aquesta era la primera i principal indústria manufacturera de la ciutat, tot i que poc pagada i gens reconeguda

En 1847 Paula Valls figura com a “mercader de sedas, hilos en madejas” entre els quatre mercers que trobem entre els principals contribuents al fisc. El primer, Josep Barba i Gavarró, contribueix amb 215 rals, Paula Valls és la segona, amb 166 rals, i en última posició, Manuel Mitjans i Teresa Bori,[2] amb 116.

Josep Barba és el quart contribuent més important de la ciutat i Paula la sèptima, el que indica que el negoci de les puntes era important, tot i així, Barba deixà el negoci, contribuint l’any següent per una taverna. Paula Valls, en canvi, serà, en 1848,la tercera contribuent més importants de la Indústria i el Comerç de l’Hospitalet, amb 195 sous;  Manuel Mitjans baixa la seva contribució a 100 sous i Teresa Bori a 25. Per damunt de Paula Valls només n’hi havia el propietari del Prat de Blanqueig que després serà l’Aprestadora Espanyola, Vicenç Cuiàs, i Joaquim Piera, majorista de productes colonials. Aquests, com la majoria de fabricants instal·lats a l’Hospitalet, molts del ram del tèxtil, amb telers i prats d’indianes on s’estenia la roba, eren de Barcelona. En canvi, aquests intermediaris, són de l’Hospitalet.

A Josep Barba i Gabarró i al seu germà Antoni, d’una família de paletes de l’Hospitalet, se’ls adjudicà, en una subhasta de 1843, la tasca d’enderrocar tota edificació que pogués ser utilitzada com a fortalesa (en funció de l’orde donada en 1837, després de la primera guerra Carlista). La família Barba que tenia mestres d’obra, comença així el seu ascens sòcio-econòmic, ja que tenien dret a quedar-se amb els materials derruïts i molta feina pel davant. S’enderrocaren els forts de Can Arús, Molinés (adjudicat al seu germà, Antoni Barba), Prats i “Quarter”. A partir de llavors ja trobem bòbiles, forns o rajoleries a l’Hospitalet, on treballaran homes, dones, nens i nenes. No oblidem el treball infantil.

Potser això explica la seva sortida del mercat de les blondes, en el que no devia tenir el mateix interès que Paula Valls, de la que sabem que en 1850 era vídua, natural de l’Hospitalet, tenia 68 anys i vivia, amb la seva filla Sibil.la, de 27 anys, també vídua, al carrer Major. Pensem, com Àngels Solà,[3]  que, donat el cognom i el negoci, Paula Valls devia ser família de la mare i de les ties de Rosa Creixells i Valls, però no la mare, com apunta Solà, més aviat una tieta. El cognom Valls vindria de l’avi matern de Rosa Creixells, un cognom que ja trobem a Hospitalet al cadastre de 1718.

Moltes dones hi contribuïen treballant de forma complementària a la resta de feines de la cura, de la llar i del camp, dedicant totes les hores en les que disposaven de llum i rebent a canvi sous de misèria, sent, en canvi, molt valorades les encaixares de l’Hospitalet, gràcies a dones com les de la família Valls, que van saber posar-se al capdavant de la gestió del negoci.

El liberalisme econòmic modernitza les antigues estructures, però sota el  capitalisme industrial, encara més ferotge amb el poble ras. El treball industrial mecanitzat implicarà a homes i a dones, però ells, endemés de ser majorment els propietaris, també seran els seus “capatassos” i, com assalariats, tindran millor sou. La dona obrera es converteix així en “esclava de l’esclau”

Cap el 1833 s’elimina l’antiga reglamentació sòcio-econòmica fonamentada en els gremis i poc després s’iniciaran les societats d’auxili mutu o Mutualitats -entre els homes.En 1840 comença a funcionar a Barcelona una associació de teixidors de cotó que es prohibeix aviat, passant, com altres, a la clandestinitat.

La primera notícia d’una fàbrica tèxtil que combina la força de l’aigua amb generadors de vapor a l’Hospitalet la trobem en 1833 quan es subhasta el prat d’indianes conegut com Prat de la Manta amb sis mujades de terra i un gran edifici amb totes les oficines corresponents, amb tres calderes grans de coure i una de plom i una sínia separada de la casa amb cadena i platets de ferro.[4]

La pressió als voltants de Barcelona augmenta a partir de la prohibició d’instal·lar aquestes grans indústries a la ciutat després de l’incendi de la Bonaplata (1835), veient-se afavorida amb les desamortitzacions liberals, les millores tecnològiques i l’arribada del tren (1854). Als cadastres trobem dones que tenen terres a l’Hospitalet, com la Pubilla Casas, Josepa Font, Adela Oliveres i d’altres que han donat nom als nostres carrers; als registres del segle XVIII ja hi constaven propietàries, però la majoria eren de Barcelona.

Mentre l’educació dels nens es fa més extensiva, les nenes continuen amb el  treball tèxtil, encara manufacturer i fet sovint a les cases. Entre 1845 i 1853 a L’Hospitalet n’hi ha diversos “teixidors” (la feina la devien fer les dones) propietaris de telers manuals, tots ells eren homes i la majoria en tenien només un. El grup més important de telers eren dels Samada (25) que haurien tingut una petita colònia industrial a l’actual carrer Parral del barri del Centre.^[5] A Collblanc, una altra zona que s’industrialitza aviat, trobem un grup de vuit telers propietat de Pere Nolasc. Un propietari, Marià Margarit, tenia dos telers jacquard (que incorporen una màquina amb un moviment independent de l’ordit seguint el disseny d’unes targetes perforades, un principi de la informàtica.

Pels volts de 1850 ja trobem les primeres mutualitats -d’homes- a L’Hospitalet que es presenten com agrupacions de socors mutus, però que sovint acullen també altres motivacions de caire laboral i polític. Aquestes corporacions, inici dels futurs sindicats, de les cooperatives de consum i d’entitats sòcio-culturals, són aviat posats sota sospita per obreristes o per federalistes i catalanistes, sent sotmeses a restrictives normatives, però també són un preludi de les Caixes de Pensions i del Institut Nacional de Salut. En un document de 1856 recollit a l’arxiu de L’Hospitalet s’indica que els fons sobrants de les mutualitats s’han de portar a les Caixes de Pensions dels municipis. Aquest interès econòmic seria un factor important per a que aquestes associacions continuessin endavant, sent també -trenta anys més tard- per a les dones.

En 1853 n’hi havia prop de dues-centes puntaires registrades a L’Hospitalet (tot i que probablement eren més), que treballaven per a set fabricants de puntes de Barcelona (sis homes i una dona, Antònia Roca i Bosch), el que representava el 20% de la població femenina major de dotze anys, sent l’ocupació principal entre les dones més pobres. Aquests fabricants tenien cadascú entre 10 i 40 puntaires treballant (Casas, 1985: 16). Els amos eren de Barcelona, però les treballadores i les intermediàries o merceres eren d’aquí.

Aquell mateix anyLa Aprestadora Española, fàbrica de blanqueig, tenyit i aprest del cotó, s’instal·la al camí de la Barca o del Prat, al prat de blanqueig conegut com “Prat dels maons”, del que es tenen notícies des dels anys trenta d’aquest segle. El nom de “maó” vindria d’un tipus de roba pròpia de les Balears (Casas, 1985: 14-16). En 1858 disposen de dos màquines de vapor, hi treballen 29 homes, 2 dones, 11 nens i 3 nenes. L’Hospitalet tenia llavors sis fàbriques on hi treballaven 105 homes, 17 dones (a les cases devien ser moltes més), 25 nens i 10 nenes en jornades d’unes 14 hores.

En aquest temps trobem les primeres manifestacions obreres, amb la presència de dones del tèxtil. Durant el bienni progressista (1854-56) es donen diverses vagues i demandes obreres, com el dret d’associació (Manresa) o la de guarderies amb gran participació de les dones del tèxtil.[6]

Com veiem, el feminisme que reivindicava la demanda del sufragi femení a Anglaterra o EE.UU. no es correspon amb la Espanya del moment. En 1860 el 86% de les dones espanyoles encara eren analfabetes i entre les que anaven a escola la majoria dedicava gran part del seu temps a les labors i la doctrina.

En 1867 un fill de Josep Barba i Gavarró, Josep Barba i Rius, paleta de 37 anys que realitzava obres de manteniment al canal, arrenda el salt del torrent Gornal amb un edifici de fàbrica, dues casetes i un pati annex amb motor hidràulic per a instal·lar un molí de tint “campetx”, el que es farà en 1869.[7]

I així arribem a l’alçament de Cadis “La Gloriosa” que donarà pas al Sexenni democràtic(1868-74), amb Juntes revolucionàries a les poblacions que a l’Hospitalet liderarà Pau Mitjans Rodamilans, batlle (recordem que també un Mitjans -Manuel- feia de mercer). Es legalitza el dret d’associació pública sempre que estigui autoritzada pels poders locals, però els aldarulls i les revoltes continuaran entre una població descontenta i ofegada.

En 1870 trobem les primeres mestres de nenes a L’Hospitalet, amb les germanes franciscanes i les primeres mestres titulades de la nostra ciutat, Josefa Sans Guitart (germana de Pau Sans) i Mercedes Bori (cognom d’una altra mercera) i Vinyals, amb una instrucció mínima, tot i que les labors i la moral continuen sent la part més destacada en la educació de les nenes.[8] En aquesta data trobem ja les primeres associacions de dones a Madrid i a Barcelona, com la Asociación para la Enseñanza de la Mujer, de la Institución Libre de Enseñanza.

A L’Hospitalet n’hi ha algunes entitats d’obrers sota la Associació Internacional de Treballadors (AIT) de caire filo-anarquista, com la “Unió d’obrers de l’Hospitalet”. També es crea el Centre Econòmic Agrícola e Industrial de la vila de l’Hospitalet (Casino) amb els terratinents de l’Hospitalet i el Casino “Nova Harmonia” amb professionals joves, com Pau Sans o emprenedors de caire més progressista i sota el federalisme republicà. A partir de 1874, amb la nova restauració borbònica, les associacions obreres, queden de nou sota sospita, igual que les federals i republicanes, però es permet la continuïtat amb el control de les seves activitats i dels diners recaptats. Totes continuen sent d’homes.

Fins a finals del segle XIX no trobarem les mutualitats de dones a L’Hospitalet, ho veurem al següent i últim capítol d’aquesta trilogia sobre la industria tèxtil entre les dones de Catalunya i de L’Hospitalet.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, gener, 2026

A les dones, com la meva mare, que s’han deixat les mans, els ulls i la vida cosint i teixint per a contribuir econòmicament a les nostres despeses.

---

[1] Cap. 1 Dones del textil abans del segle XIX  https://historiasdebellvitge.com/2026/01/04/mutualitats-de-dones-del-segle-xix-qui-va-ser-merce-rius/

[2] En 1870 trobem a Mercedes Bori i Vinyals com una de les primeres Mestres de l’Hospitalet. https://donesbellvitge.wordpress.com/2025/12/21/de-mestres-de-nenes-a-lhospitalet-els-inicis/

[3] Solà i Parera, Àngels. “Les puntaires del Baix Llobregat. Primeres notes per a un estudi socioeconòmic” a: Les dones i la història del Baix Llobregat, Barcelona: 2001, p. 315-336

[4]  «Avisos al público». Diario de Barcelona, 21-09-1833, p. 2111

[5] Casas, Joan (1985) La formació de la indústria a L’Hospitalet. Els antecedents i la primera embranzida (1789-1890). Centre d’estudis de l’Hospitalet, p. 16

[6] Nash, Mary (1988) Mès enllà del silenci. Les dones a la historia de Catalunya. Generalitat de Catalunya, p. 162-171

[7] Romeu i Alemay, Antoni (1988) “El Canal de la Infanta i el seu aprofitament industrial a L’Hospitalet”. Museu d’Història de l’Hospitalet.

[8] https://donesbellvitge.wordpress.com/2025/12/21/de-mestres-de-nenes-a-lhospitalet-els-inicis/