60 años de vida, cuidadora de mis hijos, padres..., maestra jubilada, pedagoga y logopeda. Escritora siempre en ciernes, aprendiz de todo, enseño lo que sé.
Ens situem al sud-est de la serra de Sant Llorenç del Munt, sota d’un altre Sant Llorenç, el de la Vall o “Savall” (“ipsa vall”), al terme que al segle X es coneixia com “Lacera” o “Llacera” (del llatí: laquearia, mot que fa referència a una construcció defensiva amb espitlleres, com seria la del Castell de Pera). Aquí, sobre la vall d’Horta, neix el riu Ripoll que baixa cap a Castellar i acaba al Besós.
El paratge de les Arenes, al parc de Sant Llorenç del Munt, està envoltant de camins antics i de torrents, un d’ells, el de les Arenes dona el nom a l’indret.
El nucli de les Arenes a l’altra banda del torrent. AGC, 2021.
El terme “Arenes” o “Arena” és molt freqüent, doncs indica el terreny que envolta qualsevol cos d’aigua. El veiem sovint a la documentació de la zona perquè també es pot referir a la riera de les Arenes que neix a ponent del Ripoll i baixa per Matadepera i Terrassa cap al Llobregat, cal no confondre’ls.
Representació dels pobles pels que passa el riu Ripoll en el seu camí cap el Besós. Viquipèdia.
El 933 Saborida ven a Gustrimir i la seva esposa Bonadona, la setena part d’unes terres situades al castell de Terrassa, una d’elles a Agell (St. Llorenç Savall)[1] que limitava amb una via a orient i amb un torrent o “in ipsa arena”, al nord. El 965 una altra dona, Fruiló, dona al jutge Borrell vinya i terra per plantar al mateix lloc d’Agell, al Meianell. D’acord amb l’atles del segle X de Bolòs i Hurtado,[2] aquesta “arena” sí deu ser la que ens pertoca, en tot cas, el que veiem, com habitualment, és que el paper de les dones al segle X és notori.
L’ermita de les Arenes és un bonic edifici, molt estimat per la gent de la contrada i pels excursionistes, de la que en sabem molt poc, especialment d’aquesta època en la que ens endinsem. No en tenim notícia escrita d’aquesta capella fins el segle XII, en que sabem que estava adscrita a la parròquia de Sant Feliu del Racó (o de Castellar).
De Sant Feliu del Racó es diu que pertanyia a Sant Cugat, tal com consta als béns consignats el 985 i el 1002, on apareix la cel·la de “Sant Felicis qui est in Valrà”, però ja vam veure que no va ser fins finals del segle XI que Sant Cugat es va fer realment amb els béns que gestionava Sant Llorenç del Munt.[3] Les compra-vendes de la zona de Castellar del Vallés són recollides principalment a la documentació del Munt.
Sant Feliu del Racó, l’església és del s. XVIII però conserva el campanar del fons és del s. XI. AGC, 2021
“Sant Félix màrtir”[4] és anomenat al nord d’una de les dues peces de terra que Constantí “Mascaró” i la seva esposa Preciosa venen a Giscafred el 966 al terme de Llacera, al lloc anomenat Genescar, per tres sous,[5] el que indica que la propietat era petita. En aquest cas sembla fer referència a l’ermita romànica de Sant Feliu de Vallcarca o Vallcàrcara.
Les figures martirials, com les de St. Llorenç o St. Feliu, independentment de si són històriques o llegendàries, són un indici d’una major antiguitat, ja que l’església, a Occident, comença amb el record dels màrtirs.
El 1056 els almoiners d’Enric donen al monestir del Munt vinya i terra al terme de Terrassa, al lloc de Boadella i Valltorta que limita a l’est amb la via que va “ad ipsas Arenes”, a ponent amb el torrent que corre en temps de pluja i al sud amb Sant Feliu de Castellar (en aquest cas, Sant Feliu del Racó).[6]
La bella imatge bruna de Santa Maria de les Arenes va ser cremada arran dels fets de juliol de 1936. L’any 1941 la casa Rius Massagué de Barcelona en va fer una reproducció a partir d’unes fotografies. Aquesta marededéu duia una galledeta d’argent, símbol de la devoció que li tenien els pagesos, especialment per demanar-li pluja. La primitiva talla devia ser de finals del s. XI.
La Mare de Déu de les Arenes, amb la galledeta. Foto: viquipèdia.
És una “Theotokos” (mare de Déu que, entronitzada, és ella mateixa un tron per al nen), també anomenada “sedes sapientiae” o “tron de la saviesa”, una representació típica del romànic. Tant la marededéu de les Arenes, com el nen sostenen el món a les seves mans (la representació esfèrica del món no ens ha d’estranyar, doncs ja la feien servir els grecs i en aquest temps era freqüent).
Les excursions i les estades al paratge de les Arenes, amb les seves fonts, es faran força populars entre finals del segle XIX i principi del s. XX, però tot això forma part d’una història més recent que altres ens expliquen molt bé.[7]
L’edifici annex a l’església va ser un alberg per excursionistes i estiuejants. AGC, 2021.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 22-07-2021
Als que han tingut i tenen cura del nostre patrimoni
[1] Bolòs, Jordi i Hurtado, Víctor (2018). Atles del Comtat de Barcelona (801-993). R.Dalmau ed.
[2] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera. Diplomataris, 8-10, doc. 1 i 29
Trobem el primer esment a Polinyà el 969 quan el comte Borrell i la seva esposa Letgarda venen a Galí la vila de Polinyà per set peces d’argent. Les afrontacions del terme són les mateixes d’avui en dia: Arraona (Sabadell) o Canellas al nord[1], Palazio Zalatan (Palau-Solità) a l’est, Santa Maria Antiga (Santiga) al sud i Arraona (Sabadell) a ponent (doc. 2).[2] Evidentment, el que es ven són els drets fiscals, a Galí el que serà vicari del castell d’Eramprunyà.
Església de Santa María de Santiga del segle XI, documentada des del segle X (el que ha confirmat l’arqueologia). AGC 2021
Per una venda de 973 sabem que el nom de Polinyà té el seu origen en un propietari més antic: Paulí, que genera el mot “Pauliniano”, nom que remet a la existència d’una vil·la romana d’explotació i conreu de vinya (doc. 3).
Galí mor el 981 i, entre molts altres béns als comtats de Barcelona, Osona i Manresa, deixà l’alou de Polinyà a la seva dona Ermessenda, amb la condició de que no es torni a casar, si així ho fes, les propietats passarien als seus fills.[3]
La propietat de Polinyà acabà passant al seu fill Mir “Llobet” de les Gunyoles i d’aquest a la seva filla Quíxol. Ho sabem per un plet de 1055 entre els esposos Bonfill Odesind (que provenia de Santa Maria de Barberà) i Sança, neboda de Quíxol i el matrimoni format per la germana de Sança, Ermessenda, i Odó Randolf. Les propietats en litigi eren les que la seva tia Quixol havia cedit al seu espòs Sunyer Randolf i les de Verónica, germana difunta d’ambdues (doc. 66). El cas és que les famílies arriben a un acord: Odó i Ermessenda aconseguiren les propietats en disputa a Òdena, Conangle i Matamargó més la meitat de Polinyà que Bonfill i Sança compraren immediatament per poder actuar amb tota llibertat.
Tot i quedar-se com els més importants senyors feudals de la zona no els podem considerar sota els atributs negatius que aquest títol sol comportar. Cal tenir en compte que l’església era el poder feudal més gran. El 1056 el bisbe Guislabert dona la parròquia de Sant Salvador de Polinyà (sobre la que la seva família dels vescomtes de Barcelona tenien drets) a la Canònica.[4] També l’església de Sant Miquel de Barcelona (avui desapareguda) tenia feus a Meserata (Can Marata), al nord de Sant Salvador i sabem que les propietats de Sant Miquel passaren a la Seu de Barcelona a principis del s. XI.
En 1060 Sança entra en plet amb el bisbe (sent representada pel seu marit) per les propietats que tenia al voltant de la parròquia i que li havien pervingut de la seva mare i dels seus parents. Alguns dels que hi tenien propietats juraren que tot el que hi havia als “Valls Antics” (així es deia l’entorn de Sant Salvador) pertanyia a la sagrera de l’església des de feia trenta anys, els testimonis especificaren mesures acurades (el que només podia fer en aquells temps una institució com l’església). Evidentment l’església guanyarà, delimitant a continuació el que encara podia pertànyer al matrimoni a “el Val Antic” (doc. 76 i 77). Aquests conflictes eren freqüents en aquesta època i la sagrera de Sant Salvador devia estar ben aprofitada ja que tenia diferents sagrers.
La sagrera o cellera, al segle XI, era el terreny que envoltava una església, i que es feia servir per enterrar els morts i per guardar el gra. AGC, 2021
Seguint amb el nostre matrimoni, sabem que aquest no només vivia de les rendes de les explotacions agràries directes sobre les que exercien el seu dret, sinó també de fer préstecs d’eines o de producció (el que vol dir que tenien excedents) a canvi de l’aval de les terres. Els prestadors podien –poden- quedar-se les penyores de les que no s’abonava el deute en la data establerta, però veiem al matrimoni Bonfill Odesind-Sança renovar per dos i tres cops el mateix préstec a un matrimoni i retornar carta d’empenyorament a una mare amb tres filles amb la única condició que no venguin la propietat a altres agents (doc. 82), el que ens diu d’ells que eren uns senyors que no abusaven del seu poder.
A l’absis, on es troben les pintures, és del s. XI, AGC, 2021
El domini senyorial del matrimoni decaurà amb la seva mort i la dels seus fills, Berenguer i Guillem. En 1067 es jura el testament d’Odesind sobre l’altar de Santa Coloma de Santa Maria de Barberà i de 1074 és el testament de Sança (doc. 92 i 103). Durant aquests set anys Sança actua amb el seu fill Berenguer i, a la mort d’aquest, amb Guillem i també amb Solestén, la dona d’aquest. És el que feien les dones vídues, d’acord amb la tradició germànica.
Aquest segon fill, anomenat Guillem Bonfill de Santa Coloma, repartirà les propietats entre les seves tres filles i els seus dos fills. Un d’ells, Ponç de Santa Coloma donà a la canònica de Santa Eulàlia del Camp tot el que tenia a Santa Maria de Barberà i a Sant Salvador de Polinyà quan ingressà el 1158 (doc. 315). Els canonges acabaran comprant la resta de propietats el 1197 a Berenguera l’última heretera de la nissaga.
Les pintures romàniques de Sant Salvador de Polinyà, d’inicis del segle XII, són al museu diocesà, a l’església trobem una reproducció. AGC, 2021
Santa Eulàlia del Camp va tenir el domini senyorial fins el 1420, en que els seus canonges es van fusionar amb els de Santa Anna, als priors de la qual col·legiata passà aleshores el domini senyorial de Polinyà.
Quines conclusions podem treure?
La primera és que hem de dubtar dels judicis de valor. Sovint es parla dels senyors feudals com la bèstia negra del seu temps, però les realitats són més complexes. Hem vist que per damunt n’hi ha una institució que es fa amb tot i molt sovint trobem que, quan això passa en algun lloc, l’activitat econòmica i la dinàmica social decauen. Per una altra banda, l’església i la noblesa són les institucions que tenen el poder de jutjar i de condemnar, durant el seu temps i per a la posteritat. El fet de tenir consideració envers una mare i tres filles que no poden pagar un deute, reclama un judici no condemnatori per a la història.
El matrimoni sol actuar conjuntament, amb alguna excepció, com en una signatura referent a Barberà que només fa Odesind, però davant del bisbe, ell fa de representant de la seva dona, de la que devien ser les propietats. El masclisme ve de l’església de Roma i no de les civilitzacions que seguien les lleis gòtiques, unes lleis fonamentades en la paraula donada i en els pactes que l’església utilitza quan li convé i rebutja, quan no és el cas, fent servir les seves escriptures i mesures davant dels que no tenen aquesta capacitat.
Per finalitzar recollim les produccions que es donaven en aquesta zona als segles X-XI: la vinya no hi mancava així com els cereals, principalment ordi i blat; arbres de diferent mena: oliveres, rouredes, figueres, perers i un noguer; boscos, horts i prats per a la pastura; garrigues, farraginars i camps. Respecte dels animals es mencionen bous (dos d’ells amb nom propi: Calbó i Llunell), ovelles, mules, eugues, porcs, cavalls, ases, pollins, cabres, ocells de corral, un astor i un colomar. Es mencionen rius, rieres (com la de Caldes o la de Canyameres), torrents (Olmet), fonts, que devien ser abundants i tres molins [5]
Olivera davant l’església de Polinyà. AGC, 2021
La natura, a més de font de vida, és el millor vestigi del passat, quelcom a cuidar per a les noves generacions.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 16-07-2021
Als que recolzen les famílies que es veuen abocades a ser desnonades.
[1] Al s. XI es mencionarà Meserata (avui Can Marata) ó Sentmenat al nord (vegi’s Alturo Perucho, J. (1990) “La toponímia de Polinyà del Vallés als s. X-XI i XII”.
[2] El número dels documents són de l’obra d’en Jesús Alturo Perucho (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Fundació Noguera. Vol. 8-10
[3] Feliu i Montfort, Gaspar (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010. Tesis. UB. (Vol. I, obra i II, documentación), n. 61
[4] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, 39, n. 902
[5] Alturo Perucho, J. (1985) “Polinyà del Vallès, segles X-XI. Estudi històric i diplomàtic-paleogràfic”. Aquest resum està estret, bàsicament, d’aquest article i dels documents que el mateix autor aportà a l’obra esmentada.
Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. A dalt de la Mola es perfila la silueta del monestir. Foto AGC, 2021.
Sant Llorenç del Munt és un massís situat entre les comarques del Vallés Occidental i el Bages. La muntanya més alta és la Mola[1]. A dalt de la Mola es troba el que queda del monestir de Sant Llorenç del Munt, l’ermita i un bar-refugi d’excursionistes, ja que el lloc només és accessible a peu. Amb la serra de l’Obac forma el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.
La Mola, l’Obac i Montserrat al fons. 2020
Dos camins travessen la muntanya:
El camí ral de Barcelona a Manresa que passava pels antics hostals de Matadepera de Can Torrella i la Barata, amb els ramals que porten cap a Mura o cap a Talamanca.
El “camí dels monjos” que, des del cim de la Mola, carena la muntanya per seguir després la riera de les Arenes i comunica amb Sant Cugat.
Els orígens d’aquest monestir ens són desconeguts. Hom creu que les coves i balmes del massís propiciarien una vida eremítica similar a la que es donava a l’Orient cristià. Alguna d’aquestes cel·les es podria haver transformat en monestir, com hauria succeït amb Santa Maria de Montserrat.[2]
Aquests orígens, del final de l’antiguitat o dels inicis medievals, remeten a comunitats visigòtiques o mossàrabs però l’arqueologia no ho ha pogut confirmar. De moment s’han trobat vestigis ibers i romans i alguna sepultura del segle X que correspondria a l’inici de l’església documentada.[3]
Entre els segles V i VII aquesta hipotètica comunitat d’eremites estaria sota la seu d’Ègara, de la que en sabem molt poc i, a partir dels segles IX-X, sota el Castell de Terrassa i la Seu de Barcelona, recolzada pels reis carolingis.
Sant Llorenç del Munt “sobre Terrassa”, com apareix documentat, és, endemés d’un lloc per exercir una funció religiosa, un enclavament idoni de vigilància de la contrada i de refugi en cas necessari.
Al seu entorn trobem altres ermites com la capella de Sant Esteve de la Vall. El 970 uns esposos venen als servents de la “domum” St. Esteve una vinya a la muntanya de Sant Llorenç.[4] El fet d’anomenar-la “domum” (casa o basílica) vol dir que ja hi havia vida comunitària en aquest lloc de Matadepera (Can Pobla).
Can Pobla amb Sant Esteve de la Vall. Font: «Viu el Vallés».
El primer esment de la “domum Sancti Laurenti et Sancta Maria et Sancti Mikaelis qui sunt ecclesias” el trobem en un document de 958 quan Ansulf i la seva dona Rimuló donen a aquesta casa un alou que tenen a Castellar i que tindran en usdefruit.
Cal considerar aquestes advocacions o “esglésies” com altars, no com edificis separats. El que és curiós és el canvi d’ordre en les mencions. Aquest de 958 sembla el més lògic cronològicament, perquè la muntanya ja era coneguda com “Sant Llorenç” i les altres dues indicarien la posterior romanització que instaurava la diòcesi i l’imperi carolingi. Però el 973 el conte Borrell dona un alou a Mura a la casa de “Sant Llorenç, Sant Miquel i Santa Maria”, a condició que el retingui Ervigi sacerdot, Constable, i les seves famílies, pagant la tasca al monestir i el 975 els almoiners de Destre donen una terra situada a Arraona (Sabadell) a la casa de Santa Maria, Sant Miquel i Sant Llorenç, que és a la muntanya més alta sobre Terrassa; així mateix ho trobem el 977 quan Servusdei i la seva esposa Lívol donin unes vinyes a Castellar.[5] Aquest últim ordre a les advocacions serà el més utilitzat al segle XI, però només en les qüestions jurídiques, ja que quan es dona alguna referència circumstancial sempre s’utilitza Sant Llorenç.
Imatge de Sant Llorenç a l’ermita del monestir. 2020.
Aquests canvis senyalen els diferents dominis sobre el Munt, font de conflictes i potser una de les causes principals de la seva decadència.
Per una part està el domini dels comtes que en 1013 (Ramon Borrell i Ermessenda) el doten amb diverses propietats (alou de Matadepera, de Mura, església de St. Esteve, molí a Castellar…) amb la intenció de que esdevingui un monestir benedictí, un projecte que es retardà fins ben entrat el segle XI.
Monestir de Sant Llorenç del Munt, 2020.
Per una altra banda està la Seu de Barcelona que exerceix el seu domini sobre Ègara convertida ja en Terrassa. La Seu sembla limitar-se a tenir propietats i a signar la seva conformitat a les qüestions importants com aquesta de 1013 o la consagració de l’ermita romànica el 1064, és a dir, demana obediència.[6]
I, per un altre costat, el monestir de Sant Cugat al que li lliuren els comtes el domini sobre St. Llorenç, però no sempre aquest el va exercir, com veurem.
El 985, amb la presa d’Almansor, la comunitat de St. Cugat va ser pràcticament aniquilada i s’havia de refer. Sembla que només es va salvar un monjo amb la documentació. Les butlles papals de 1002 i 1007 confirmen els nombrosos béns d’aquest monestir, entre els quals, el de St. Llorenç del Munt, però aquesta possessió desapareix a la butlla de 1023; i és que la dotació de 1013 havia estat comprada prèviament a St. Cugat per part dels comtes Ramon i Ermessenda i del canonge Longovard, que donaven, així, liquidés a St. Cugat i obtenien de nou el domini sobre el del Munt. Segons consta al testament de Longovard va ser ell qui va fer edificar l’església de Sant Joan de Matadepera que deixà entre altres béns a Sant Llorenç del Munt.[7]
Sant Joan Baptista de Matadepera, església vella. Foto: Ramon solé, 2021.
Sant Cugat no interferirà en un principi en els dominis de St. Llorenç al Vallés Occidental, ho farà cap al Llobregat, la frontera del Penedès i el Vallés Oriental.
Els nous comtes Ramon Berenguer I i Almodis faran consagrar l’ermita del Munt en 1064. A l’acta s’estableix que St. Llorenç disposarà dels seus béns sota el domini dels comtes (que l’han dotat) i amb la supervisió eclesiàstica del bisbe de Barcelona. Amb l’abat Otger, que exerceix entre 1020 i 1075, el monestir gaudirà d’independència, exercint la senyoria sobre les seves esglésies, parròquies i viles que envolten la muntanya.
El monestir de Sant Llorenç del Munt. Foto Oriol-Ramon Solé
El 1021 la comtessa Ermessenda i el seu fill Berenguer Ramon I donen al monestir de Sant Llorenç l’església de Santa Maria de la Llacuna al terme del castell de Vilademàger (l’Anoia), per a la seva reconstrucció i cura. Aquesta església serà un priorat del monestir, el que dona compte de la seva expansió.
Aquesta estabilitat trontolla a finals del s. XI. Anem a veure la situació local, mirall de les tensions i lluites pel poder polític i religiós que es va fent més gran.
Sanç Berenguer o “del Llobregat”, germà de Ramon Berenguer I li cedeix els seus dominis a meitat de segle, entra com a monjo de St. Ponç de Tomeres (Lenguadoc) i és prior de St. Benet del Bages el 1075, sota l’abat de Tomeres. El 1089 St. Llorenç del Munt és unit a Sant Ponç de Tomeres, braç de la reforma de Gregori VII. Tot plegat provocarà conflictes amb aquells que veuran disminuït el seu poder: el bisbat de Barcelona, el de Narbona i Sant Cugat, que també es annexionada a St. Ponç, serà per poc temps, perquè aquest poderós monestir reclamarà al papa i aconseguirà quedar sota el seu domini directe trencant així la subjecció al bisbe de Barcelona, que en aquell moment instal·lava les canòniques agustinianes. Tanmateix l’activitat econòmica del monestir minva com a conseqüència de la seva annexió forçada a l’abadia de St. Ponç de Tomeres. I és que mai és igual la gestió directa que la subrogada i menys si és una submissió no volguda.
Sant Llorenç del Munt, postal antiga.
Sant Cugat exercirà plenament el seu control sobre el Munt a partir del 1099, amb el comte Berenguer III que potencia el monestir de Sant Cugat, expulsa els monjos addictes a Tomeres i annexiona a Sant Cugat els monestirs de Santa Cecília de Montserrat, Sant Llorenç del Munt amb Sta. Maria de la Llacuna i Sant Salvador de Breda i com a priorats, Sant Pau del Camp, Sta. Maria del Coll o de Fontrúbia (Barcelona) i Sant Pere de Clarà (Argentona). Aquestes cessions seran ratificades amb una nova butlla papal. Recordem que el 1099 estem en plena època de creuades.
La submissió de St. Llorenç a St. Cugat serà font de conflictes, alguns violents, especialment amb els parents de l’abat de St. Cugat que havien depredat nombrosos béns i havien colpit i ferit greument a l’abat de St. Llorenç escollit per la comunitat del Munt. A finals del segle XII es va intentant arribar a acords, però sempre febles, doncs el monestir del Munt es queixarà de la pressió de St. Cugat originant una sobrecàrrega de les actes notarials i un tràfec d’influences entre els que intervenen. Tot plegat va afeblint la bona marxa que tenia el monestir als seus inicis.
A partir del segle XIII, l’abat de St. Llorenç resideix a St. Esteve de la Vall iniciant-se una degradació que condueix a la disgregació de la comunitat i la dissolució del monestir que el segle XVI es troba ja en estat ruïnós. Durant els segles XVII i XVIII encara funcionarà l’església però el 1802 tancà les seves portes quedant la reduïda feligresia encomanada al rector de Matadepera. Actualment la parròquia de Matadepera celebra al Munt el dia de Sant Llorenç (10 d’agost).
Camí a la Mola. Foto: Ramon Solé-
Referent a les dones, trobem, com és habitual en altres sèries de documents, que les dones, al segle X, hi són molt presents a les transaccions econòmiques que es recullen, actuant amb el seu propi nom independentment del seu estat, el que anirà minvant entrat ja el segle XI. D’algunes d’aquestes dones ja vam parlar a l’article “Arraona (Sabadell), dones de Jonqueres i de Togores”. No ens estendrem, només dir que en aquest recull trobem, a més de moltes dones que actuen per sí mateixes, algunes que són anomenades abans de l’espòs.
Algunes dones es retiraven a aquest monestir com a donades o devotes. Del segle XII, sabem d’una dona de nom Ermenssenda que, després de passar una greu malaltia, deixà el seu marit i es lliurà al monestir de Sant Llorenç com a “sua puella et monacha”. [8] En altres moments es parla de clergues, donats, donades i servents que convivien amb els monjos i/o a les ermites que són sota el seu domini, com devia haver-hi a la cova-ermita de Santa Agnès, de la que en sabem molt poc.
Cova-ermita de Santa Agnès. Font: viquipèdia.
Una història, la de les dones al sí del cristianisme, obviada pels que ens han transmès la documentació escrita, però sempre queden petjades que anem rescatant entre allò que, o no donaren importància, o necessitàvem consignar.
Una conclusió d’aquesta visió general de la història del monestir del Munt és que, quan la gestió d’una entitat no és directa, sinó que depèn d’una supra-institució que el que vol és guanyar rèdits, aquella entitat perd. S’ha posat l’accent en la difícil accessibilitat del monestir, però als segles X i XI seria la mateixa i funcionava bé. És a partir de quedar sota Sant Cugat que es desfà.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 9-07-2021
Als que estimen la muntanya. A Rosa Costa, per exemple.
[1] La paraula “mola” prové del llatí, significa massa de farina i sal amb forma rodona que es posava sobre els animals de sacrifici, aplicat a la muntanya deuria tenir un significat espiritual.
[3] Puig i Ustrell, Pere (1995). El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomataris dels segles X i XI. Volums I, II i III. Fundació Noguera. Diplomatari 8, p. 35-39
[4] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c. Diplomatari 9, doc. 40.
[5] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c. Diplomatari 9, doc. 20, 42, 49 i 52.
[6] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c. Diplomatari 9, doc. 148 i Diplom. 10, doc. 413
[7] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c. Diplomatari 9, doc. 189
[8] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c. Diplomatari 8, p. 141.
Eixamples vuitcentistes, revoltes, contra-revoltes i un nomenclàtor a revisar.
1.- L’eixample de la Fabregada.
L’augment de població durant el segle XIX va motivar obrir nous sectors d’habitatge entorn de l’Avinguda Fabregada, on s’instal·laven algunes de les primeres indústries d’adobs, tèxtils, ceràmiques o molins.
El topònim “Fabregada” (“Fabricata”) és molt antic a la nostra ciutat, el trobem per primer cop el 1106 quan Eliarda, vídua de Pere Grau, amb el seu gendre Pere Bernat i la seva filla Agnès, muller d’aquest, empenyen a Ermengarda i al seu fill Ramon Bernat (clergue) el “mas Fabregada” amb totes les seves pertinences, a la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana, per 900 mancusos d’or de València que els devien d’un empenyorament anterior que havia fet Pere Grau a Ermengol Bernat a Sant Andreu de “Palumbario” (Palomar) i del que mare i fill tenien escriptures. L’alou de Fabregada era entre uns límits massa amples o poc definits: del coll d’Enforcats (Plaça Espanya) al riu Llobregat i de les muntanyes a la mar (és a dir, Provençana).[1] Cal dir que la família Guerau (ara Grau) tenien amples possessions al terme, també a Banyols i a la Torre Blanca.
Un pati interior dels blocs d’habitatges del barri de Sant Josep. AGC, 2021
Doncs bé, pels volts del 1860, s’obre el carrer de Sant Antoni, primitivament anomenant Trabal, Migdia (nom que encara perdura) i el suggestiu “Hort de les Cols” que es convertirà el 1865 en el carrer Castillejos, tal com avui el podem trobar, en honor al General Prim (Reus, 1814 – Madrid, 1870) que havia guanyat aquesta batalla a Tetuan el 1860. Un record d’un fet cruent que va deixar masses morts, potser es podria canviar ja aquest nom i recuperar d’altres més significatius del nostre passat.[2]
Joan Baptista Calabrés a Reus, 1953, imitant el «Prim de Reus» com li deien a la seva estàtua.
Més que un eixample podem considerar aquests primers carrers d’habitatges d’obrers com una expansió urbana provocada pels canvis de model productiu.
2.- L’eixample del mercat. Records liberals.
Joan Casas denomina a aquest autèntic primer eixample com “l’eixample vuitcentista del mercat” diferenciant-lo del noucentista de les Rambles.[3]
La Primera República espanyola (11-2-1873 / 28-12-1874) coincideix a l’Hospitalet amb la necessitat d’obrir el traçat del barri antic per a ubicar nous espais comuns i millorar els accessos a la zona de la Marina.
El 1877 existeix una “Junta de Foment de l’Eixample”, aquesta junta devia tenir molt present la primera i curta República espanyola, així com els moviments liberals i revolucionaris que intentaren fer sortir a Espanya del seu ostracisme atàvic (que encara avui ressorgeix) i deixà alguns noms que les recordaren.
L’antiga plaça del mercat. Al fons es veu la font que es posarà a la placeta de la Constitució.
La plaça de la Constitució (de Cadis) i la font de l’antic mercat
Aquesta placeta era, amb la de l’Església (més petita encara que aquesta), les dues úniques places de la vila vella, massa petites per a qualsevol servei públic com un mercat. Ubicada al carrer Major, va rebre el seu nom durant la Guerra de la Independència en homenatge a la Constitució de Cadis de 1812. Aquesta primera constitució, coneguda com “la Pepa”, va durar poc en una Espanya dividida i en guerra, tot i que la seva influència i record sí es van deixar sentir.
Pl. Constitució al carrer Major de l’Hospitalet amb la font que havia estat a la plaça del mercat. AGC, 2021.
Fernando VIII la suprimí en tornar a Espanya en 1814, quan implantà el seu absolutisme més dur, fins el 1820 en que, davant del pronunciament de Riego, el rei es va veure obligat a jurar la Constitució, instaurant el “Trienni Liberal”, un intent que va durar poc, ja que després va venir la “dècada ominosa”, durant la qual van ser executats molts liberals com Riego, el “Empecinado”[4] o Mariana Pineda (Granada, 1804-1831) portada a la forca més aviat com a represàlia per no correspondre l’amor d’algú que pel seu suport obert als liberals. García Lorca li dedicà una obra de teatre que representà, entre d’altres, Margarita Xirgu (1988-1969).[5]
Margarita Xirgu interpretant a Mariana Pineda, obra de García Lorca.
A la nostra placeta de la Constitució, de nit i d’amagat, es va canviar la placa que hi havia per una altra que duia el nom d’aquell dictador.
Davant de la Pl. Constitució, al carrer de St. Roc, també es va treure el nom de C. de la Revolució, després de la Guerra Civil. Cal dir que el nom de St. Roc duu, rera el nom del sant una història sobre la inmigricadió francesa a la nostra ciutat. AGC.
Actualment la plaça de la Constitució té una font que inicialment era a la plaça del mercat, inaugurada el 1898. L’actual mercat cobert va ser obra de l’arquitecte municipal Ramon Puig Gairalt als inicis del s. XX, llavors es traslladà la font a la placeta de la Constitució.[6]
El mercat ja cobert als inicis del s. XX.
La font, de ferro fos, té dos brocs, amb aixetes que surten de la boca d’uns animals fantàstics. Originalment havia sostingut un fanal (probablement de gas) del que encara queda un segment.[7]
La font de la plaça Constitució de l’Hospitalet de Llobregat.
La plaça de la Llibertat, avui de Mn. Homar
En morir Fernando VII, va pujar al tro la seva filla Isabel II. Davant del descontent general, el setembre de 1868 esclatà a Cadis una revolució promoguda pels generals liberals Prim i Topete anomenada “la Gloriosa”, com la que s’havia donat a Anglaterra al 1688. Aquesta revolta va provocar l’exili d’Isabel II i la proliferació de Juntes Revolucionàries que intentaven anar més enllà del que pretenien els militars promotors.
Aquest passatge rera la plaça de Mn. Homar du el suggestiu nom de «la Rectoria». AGC, 2021.
A Barcelona es va demolir la Ciutadella i a l’Hospitalet es va fer desaparèixer el pont del Carrer Major que comunicava l’església amb la rectoria i es va tirar una paret d’un dels horts del rector, destinant l’espai al mercat. L’espai irregular que va quedar es va inaugurar com “Plaça de la Llibertat” i es va plantar un arbre.
Finalment, amb la proclamació de la República es va acabar de derruir la paret que quedava, ampliant l’espai útil i s’obrì aquest primer eixample amb carrers rectes i deixant lloc per l’Ajuntament, les escoles i el mercat.[8]
On devia haver-hi la plaça de la Llibertat, tenim avui la plaça del rector Mossèn Homar (entre la plaça de l’Ajuntament, el passatge de la Rectoria i el carrer de Rossend Arús).
Pl. Mn. Homar al costat del C. de Rossend Arús.
Josep Homar i Duran (Horta, Barcelona, 1886 – l’Hospitalet, 1967) va ser vicari de Santa Eulàlia de Mérida el 1948 i, a partir de 1954, el seu rector. A més de les obres d’una escola o les pròpies de l’església, va ser impulsor del patronat de Santa Maria de Bellvitge, però és reconegut, especialment, com a bibliòfil apassionat, la seva col·lecció de més de 9.000 llibres va ser donada a la ciutat i actualment està en una sala de la biblioteca de Can Sumarro.
1925. Davant l’església gòtica devia haver-hi la plaça de la Llibertat que probablement ja no es deuria dir així. On passa el cotxe és el Carrer Rossend Arús. La palmera senbla ser la mateixa de l’actual Pl. Mn. Homar.
Per la seva banda Rossend Arús (1844-1891) va donar terres i diners per la construcció del llavors nou Ajuntament (1895) on també s’ubicarien les escoles.
Els jardins i la casa de Ca n’Arús a la Rambla de l’Hospitalet, prop de l’Ajuntament.
Ambdós personatges són dignes de ser recordats, però, no seria maco haver conservat el nom de la “plaça de la Llibertat”? malgrat les accepcions que aquesta paraula pot tenir per algunes i que no tenen res a veure amb el sentiment de deslliurar-se de la subjecció d’un jou dictatorial.
Durant el “sexenni revolucionari” o “democràtic” que seguí a “la Gloriosa” (1868-1875) el país es va regir per una nova Constitució, la de 1869 (la cinquena a Espanya des de la de 1812)
El Carrer príncep de Bergara
El general liberal Espartero (1793-1879), que havia estat regent durant la minoria d’edat d’isabel II, va rebutjar la corona que li va oferir el govern provisional, la corona recaigué sobre Amadeu I de Savoia (duc d’Aosta, fill del rei d’Itàlia i rei d’Espanya entre 1871-1873). El rei atorgà el títol de “Príncep de Bergara” a Espartero en reconeixement per la seva lluita contra els carlistes i per l’acord en el que el general prengué part posant fi a la primera guerra carlista. Però, com diu el nostre historiador Joan Casas: “la memòria popular, que venerava Espartero, devia haver oblidat que el general no va vacil·lar a bombardejar Barcelona l’any 1842 quan el poble revoltat volia portar el liberalisme a mesures concretes”.[9]
El rei Amadeu va tenir dificultats provocades tant pels carlins com pels republicans; no volent prendre part en divergències internes del país, va abdicar i tornà a Itàlia. Els diputats republicans, amb els radicals, van instaurar la primera República amb la que hem iniciat aquest recorregut circular pels racons de l’Hospitalet i pels de la memòria, per la història de tantes diferències que mai s’han pogut resoldre amb la violència.
Carrer Princep de Bergara a tocar del C. de la Rectoría. Casa de 1927. AGC, 2020
El no-carrer de Mariana Pineda, apunts sobre el nomenclàtor de l’Hospitalet
Mariana Pineda, de més bon record que la batalla de los Castillejos, havia tingut un lloc als carrers de l’Hospitalet, era l’actual carrer Bacardí, paral·lel al carrer Alhambra del barri de Santa Eulàlia. El seu nom va ser canviat amb Guerra Civil i ja no s’ha recuperat mai més, no és una llàstima?
«Granada triste está porque Mariana Pineda a la horca va porque Pedrosa y los suyos sus verdugos son, y esta ha sido su venganza porque Mariana de Pineda su amor no le dio».
Versos populars a la mort de Mariana Pineda Muñoz.
Per acabar alguns apunts sobre el nostre nomenclàtor. El 1988 Joan Camós posava una mica d’ordre a la història dels noms dels carrers de la nostra ciutat, el seu recull ens situa a la història i mostra, amb una claredat d’espant, l’absència pràcticament total de noms de dona, inclús el que es reivindiquen continuen sent homes. Déu anys després Isabel Segura treu un quadernet: Dones de l’Hospitalet. Itineraris històrics que recull fets i noms de la nostra història; a la part final inclou un nomenclàtor on trobem alguns noms de dona, on es pot veure com, excepte els més coneguts, alguns són noms de passatges i molts, força imprecisos. Durant aquest segle XXI s’han anat incorporant més noms de dona. El 2009 es va fer una proposta al ple de l’Ajuntament, personalment crec que aquest hauria de ser un treball amb totes les organitzacions de dones de la ciutat i amb les persones que vulguin col·laborar, un autèntic treball de ciutat que ens donés més cohesió.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 4-7-2021
A la jove i valenta Mariana Pineda que es va casar amb quinze anys i va morir, assassinada pel masclisme dels poders públics, abans de fer els trenta .
[1] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona vol. X, n. 1209
[2] Camós, J. (1988) El nomenclàtor de carrers de l’Hospitalet de Llobregat. Quadern 6 del Centre d’estudis de l’Hospitalet.
[3] Casas i Fuster, Joan (1986). L’Hospitalet de Llobregat, un passeig per la historia. Ajuntament de l’Hospitalet.
[4] Juan Martín Díaz (1775-1825), heroi de la guerra de la independència, va canviar el sentit d’aquest terme, que a la seva terra natal de Castrillo del Duero significava brut, pel que actualment té d’obstinat. El Empecinado té un carrer al barri de La Publilla Casas
[5] Segura, Isabel (1998) Dones de l’Hospitalet. Itineraris històrics. Ajuntament de L’Hospitalet. “Nomenclátor”, p. 84.
[8] Marcé i Sanabra, Francesc (1979) 25 imatges de la historia de l’Hospitalet. Museu d’Història de la Ciutat, cap. 17 “la primera eixampla”, p. 75-77.
L’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge amb camps (any 1968-69). Foto: AVV
L’Avinguda Nostra Senyora de Bellvitge és el primer carrer del barri, de fet aquest camí ja existia paral·lel a la sèquia del mateix nom. Era un camí que, des del nucli de l’Hospitalet i les masies de la zona, duia a l’ermita de Bellvitge.
Detall d’un plànol de principis del segle XX, on es veuen les sèquies que passaven per Bellvitge.
El 1964 el Sr. Campamà, fill d’un pagès de la zona i propietari d’una de les últimes masies que encara perduren a la Carretera del Mig “anant en bicicleta a veure com estaven els conreus, se’m va ocórrer retratar aquell edifici tant alt i sol en mig dels camps. Era una imatge impressionant. Aquell mateix dia, vaig aprofitar també per arribar fins el que era la platja de l’Hospitalet i vaig retratar la Farola i altres indrets agrícoles de la Zona Franca”.[1]
1964. 1r. bloc de pisos de Bellvitge, al costat esquerre la nau dels prefabricats. Foto: Josep Campamà.
Abans que vinguessin els primers habitants del barri en 1965, la Inmobiliaria Ciutat Comtal, principal empresa constructora, havia instal·lat la nau on farien les plaques de formigó amb els que muntarien els blocs de pisos.
1965, inspecció de les obres. Es veu el barracò que després es faria servir de temple católic. Els arbres del fons són els de la Gran Via. Com podem veure a la foto no surt ni una dona. Foto: AVV
Entre mig dels blocs d’habitatges, els locals comercials on tindrien les primers botigues: un bar, un estanc, una botiga de mobles i un despatx de pa. Als baixos una fusteria i als altells, uns anys després, una farmàcia i el primer consultori que estava en condicions penoses, no tenia ni estetoscopi.
L’estanc i el bar, dos dels primers comerços. Foto: AVV
Darrera d’aquest primer bloc (n. 10-20) hi havia un barracó d’obra que s’utilitzava pels treballadors i que després s’utilitzaria de temple parroquial, ja que l’ermita, on es feien les celebracions religioses inicialment, s’havia quedat petita. En aquest barracó d’obra, darrera la nau que feia de temple, s’obrí, al 1966, una llar d’infants o “guarderia” com l’anomenàvem. Les germanes missioneres del Cor de Maria Leonor, Teodora i Montserrat van realitzar una bona tasca educativa i social durant déu anys, van ser molt estimades.
1970. Ermita de Bellvitge. Les germanes Teodora (de front) i Montserrat (d’esquenes) i el Sr. Tomàs que va iniciar l’aprenentatge del ball de sardanes al barri.
Als següents locals comercials va obrir el primer supermercat i únic durant molt de temps, l’Spar, una botiga de electrodomèstics i altres comerços i tallers.
Dones comprant al primer supermercat del barri. Foto: No-Do nº 1294ARTVEes.wmv del 23/10/67
Als altells les acadèmies falangistes de les que ja hem parlat en altres ocasions. Molta història passa per aquest carrer, però aquí només deixem unes pinzellades per contrastar el que era i el que és.
M. D. Bellvitge, n. 90-98. Algunes veïnes dels baixos exercien com a «porteres». Foto: 1969: Mª Carmen Monllau i família.
1967. Avinguda M. D. Bellvitge a tocar amb la Travessia Industrial. Masia de Can Bengala. Els camps que es veuen davant dels blogs es va convertir en camp de futbol en ser abandonat el camp. Ara està l’escola Joan XXIII.
La sèquia que regava els camps, es va convertir, com altres que passaven pel barri, en una autèntica claveguera, ja que el Canal de la Infanta, d’on provenia, va ser aprofitat per la industria i els residus canviarien el paisatge.
1970, gener, caravana cap a l’ermita a rebre al patge dels reis mags, «Ben-Bell». Foto: parròquia Mare de Déu de Bellvitge. Es veu la sèquia al costat del carrer.
Anys 80 el rec convertit en clavegueram. Autor desconegut.
Ara, ja coberts la majoria de recs, ens queda un passeig a banda i banda d’un dels límits del barri que acull algunes instal·lacions esportives prop de l’ultima zona agrària de la Marina hospitalense, al costat d’un carrer que també baixava junt a una sèquia, la Feixa Llarga.
Poliesportiu Sergio Manzano de Bellvitge. inaugurat el 1995,. AGC, 2021
Un dels primers serveis que el barri va aconseguir amb la iniciativa d’alguns veïns, en aquest cas de Josep Mª García Vilamala va ser l’escola d’educació especial Estel i els tallers protegits que encara perduren en uns altells d’aquest carrer.
Tallers Bellvitge, des de 1970 oferint atenció a un sector de la població que necessita la feina i l’activitat al barri com la que es propicia des de diferents entitats.
Un dels últims equipaments és la Residencia i Centre de dia per a persones amb discapacitat intel·lectual de 2011 que, tot i les protestes que es van fer els anys previs per part d’alguns veïns s’ha demostrat que és un lloc agradable i tranquil.
Residència i Centre de Dia de la Generalitat, a la que algunes persones del barri volem anomenar com Maria Josefa Aigé. Foto AGC, 2021.
Vegetació «quasi» tan alta com els blocs de pisos.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 26-06-2021
Als meus pares amb els que vaig conviure, en aquest carrer, entre 1965 i 1987 i a la generació del seu veïnat que tant van lluitar per nosaltres.
[1] Campamà, J. Conferència 2015 “Quan Bellvitge eren camps”.
1706 Mapa de Barcelona i el seu entorn, rieres i camins de Nicolas Visscher
El terme de Provençana era, a l’Edat Mitjana, el doble d’extens que l’actual Hospitalet, ja que incloïa, a més de la zona de Marina segregada en 1920, el Prat, Esplugues, el Port, Sants i Sarrià. Tenia un poblament dispers amb una xarxa de camins consistent en vies paral·leles al mar i d’altres que les travessaven en sentit muntanya-mar. Farem un recull dels seus noms i funcions.
El Camí Ral o “de Provençana”. L’antiga ruta que es fa carrer.
Entre les primeres destaca el Camí Ral, avui carrer de Santa Eulàlia, Prat de la Riba i Major. Es tracta d’un vial d’origen romà, que partia de Barcelona, anava cap a Cornellà i a Martorell on es podia travessar el riu pel pont romà. Aquest pont, que va tenir usos militars i comercials, va ser destruït per les forces naturals i humanes en diverses ocasions al llarg de la història, també reconstruït.
El «pont del diable», a Martorell, era conegut a la Edat Mitjana, el pont de Sant Bartomeu. Foto: Ramon Solé
Al llarg d’aquest camí es va situar l’església de Santa Eulàlia de Provençana, com d’altres que aprofitaren les antigues viles romanes i, a finals del s. XII, l’Hospital –Hostal- de la Torre Blanca que es convertí en nucli aglutinador amb la nova església de Santa Eulàlia de Mérida, al que ja era “la pobla d’Spitalet”, o un altre hostal a la Bordeta que arrendava el Comú de l’Hospitalet.
Les maneres d’anomenar les vies als primers documents són descriptives de cada moment. El 986 la dona Sènior, vídua de Levisind venia al bisbe Vives un alou a Bederrida (Les Corts) i Terrers Blancs (Collblanc) que limita al nord amb la muntanya Orsera (St. Pere màrtir), a l’est amb el torrent de Pedralbes que “va fins el mar”, al sud amb “la via que va a Provençana i a tot arreu” i a l’oest amb la vall de Quart (Torrent Gornal). La propietat havia estat del seu marit i dels seus fills, probablement caiguts a la presa d’Almansor.[1]
Provençana, any 1000, projecció d’Antoni Novell Bofarull adaptada per Valentí Julià.
El 1579, als pactes per la construcció de la nova església, es parla d’aquest camí com el “camí real que és carrer del Spitalet”.[2]Una visió ajustada a la realitat d’aquell “Camí Ral” que, al seu pas pel l’Hospitalet, es fa carrer.
El Camí del Mig. De barques i ponts.
Des del segle X la zona deltaica era anomenada Llanera (Llacunària,Lannaria oLandes) pels estanyols i aiguamolls. Per aquí passava el «Camí de Llanera» que anava als “prats de Llanera” (Prat-Sant Boi), travessant Banyolscap a «Enforcats» (cruïlla de camins entre Provençana, Montjuïc i Sants).
El 996 Ennec Bonfill, senyor feudal, permuta amb el bisbe Aeci, terra i casal a Sants a canvi d’un alou a Cervelló. Al nord trobem “la via que va per tot” (camí Ral o de Provençana) i al sud “la via que va a l’estany de Lanaria i per tot”.[3]
El 1013 Grudelle (segurament la Grudelle Deovota que rebia llegats d’Aurúcia Deovota el 992) ven a Guifré Carbonell un alou a Codines Antigues que limita al sud amb la via de Lanera. No està clar quina podria ser aquesta via, segons el professor Gibert podria ser la que al segle XIII serà anomenada com la “via del mig”. [4] És molt probable, tant pels límits que veiem en diverses transaccions, com per l’antiguitat del nom i del camí, un camí ramader anomenat “Carrera” o “Bovatera” que connectava el tràfec comercial dels ramats entre els espais del Delta i Barcelona.
A partir del 1210 tenim documentat el Camí del Mig (actual Carretera del Mig), també conegut llavors com “Camí de la Barca” perquè duia al lloc conegut com “La Sirga Grossa”, [5] ja que la barca de passatge de persones i ramats, era assegurada amb una corda (sirga) a les dues vores del riu. Aquest camí connectava amb el camí de la Ribera del Prat.
Barca de passatge del Prat.
La barca és documentada des de 1234, ja que el 1211 el Llobregat canvià el seu curs cap a llevant, deixant aïllada l’Illa de Banyols (El Prat). És llavors (1279) quan trobem anomenada l’ermita de Benvitge,“un servei col·lectiu, prop de la barca de passatge, necessari pel sector de la Marina, ja que la parroquial de Provençana els quedava lluny”.[6]
Antigament era un camí ramader anomenat “Carrera” o “Bovatera” que connectava el tràfec comercial dels espais del Delta amb Barcelona.
El 1303 s’acaba de bastir un pont de fusta a Sant Boi, encarregat pel Consell de Cent barceloní a iniciativa real, una obra comarcal feta a base d’aportacions en blat i d’atorgament de franquícies als que hi contribuïen. Malauradament, el 1315 va ser destruït per una riuada. Quan el pont no es podia fer servir quedava la barca de passatge. El 1335 Barcelona sub-arrenda la gestió d’aquesta barca a dos administradors locals “d’enllà de l’aigua” (El Prat).[7]
El 1343els consellers de Barcelona estableixen els preus:
“Les tarifes de passatge, estipulades, són les mateixes de cinc anys abans: Home i cavall forasters, 2 diners; foraster a peu, 1 diner; barceloní i cavalcadura, 1 diner; barceloní a peu, 1 malla; centena de caps de llana, 10 diners; un porc, 1 malla; una truja amb porcells, 1 diner; un bou, 1 malla; una vaca amb vedell, 1 diner; naturals i eclesiàstics, francs”.[8]
Els litigis pel control i els preus de la barca seran freqüents.[9]
Per altra banda, el pont de Sant Boi (a l’actual carrer del Pont de St. Boi) va patir nombroses destruccions, però sempre va ser refet o reparat, fins 1586, en que es tornaren a utilitzar les barques.
El 1566, per defensar la costa dels corsaris, s’havia construït una fortificació, a prop de la desembocadura del Llobregat, la Torre del Cap del Riu, on ja hi havia hagut a l’Edat Mitjana un petit hostal com a refugi de pescadors i viatgers. La torre tenia un pou i una capella, també una barca.[10]
1698. Detall de plànol de Sèbastian de Pontault, Setge de Barcelona.
A la costa, al voltant del far i a les ribes del riu Llobregat hi vivien algunes famílies de pescadors. En 1862, a sobre les ruïnes de l’edifici anterior, es bastí un far i el 1873, amb la revitalització agrària del delta, el pont de Ferran Puig, anomenat popularment “pont vell” (ja que va servir força temps) o pont dels carros.
Des de finals del segle XIX, hi vivien al Prat treballadors d’algunes indústries, el que augmentava la necessitat de millorar la mobilitat. El 1881 s’inaugurà la línia ferroviària Barcelona-Vilanova i la Geltrú i es basteix un nou pont que es va fer malbé amb les riuades del 1898. El 1899 es bastí un nou pont ferroviari. Les aigües l’aniran fent malbé però resistirà fins la Guerra Civil, en que serà volat.[11]
El 1910 la Diputació projecta un nou pont, serà l’anomenat “Pont de les voltes” que amb moltes dificultats s’enllesteix cap el 1929 (amb motiu de la Exposició de Barcelona), però en 1939 desapareix dinamitat, junt al ferroviari, pels soldats republicans en la seva retirada.[11]
Il·lustració del llibre del P. Andrés de Palma de Mallorca. Prat de LLobregat (ensayo històrico).
El 1950 s’inaugura el pont de l’Autovia de Castelldefels, afavorint la comunicació del Prat amb Barcelona. Aquest pont serà ampliat els anys 70, donat el creixement demogràfic i de mobilitat viària.
Podem veure com el Prat ha subsistit aïllat fins a temps recents, passant directament d’una economia precària de subsistència a la sobreexplotació.
La Marina deltaica. Els prats de Llanera i els Banyols.
Al sud de l’ermita de Bellvitge hi havia un antic braç del riu anomenat “Llobregadell vell” que s’anava convertint en estany i que apareix citat junt el reg d’Amalvigia el 995 i en diverses ocasions al segle XI.
Els ramats pasturaven al voltant de l’ermita de Bellvitge des que el Delta es va anar afermant.
En 1078 aquesta via serà anomenada com “la recta via que va de la ciutat al mar”,en una donació del bisbe Umbert a l’ardiaca d’un alou a Santa Eulàlia de Provençana a “Círculo” (cases que envoltaven l’estany de Port a Montjuïc).[12] El curs del riu, que havia desembocat a Montjuïc, ja no estava viu des del s. VIII i havia originat l’estany del Port, com ara feia el braç del Llobregadell vell.
Institut Geològic de Catalunya. Detall de la formació del Delta (s. V-XX)
Aquesta via, al sud de l’ermita de Bellvitge, seria un camí costaner ja que la línia de costa estava més endins. Seria l’actual Gran Via, segons Anscari Mundó, part de l’anomenada “Via Francisca” (dels francesos)[13]. Posteriorment tindria alguns camins paral·lels com el “Gual dels Tarongers” que anava a buscar un gual a Viladecans o la carretera nova del Prat que busca el pont vell del Llobregat.
L’eix transversal Nord. El camí ral d’Aragó i Madrid.
A finals del s. XVIII s’acaba la construcció d’un nou a Molins de Rei, un imponent pont de granit vermell conegut com el pont de les 15 voltes,que les inundacions de 1971 s’enduran. Amb la construcció d’aquest pont es feren les obres que eixamplaren el camí de Dalt, una altra derivació de l’antic Camí Ral.
Pont de Molins de Rei. Postal Antiga.
La nova carretera comunicarà millor a Barcelona amb Aragó i Madrid, ja que permetia el pas de carruatges, mentre que l’antiga via era un camí que, al mig de boscos, s’ha quedat petit i només pot ser utilitzat com a “camí de ferradura”. Aquesta nova via transversal de la part Nord de l’Hospitalet donarà nova vida a pobles com Esplugues, Sant Feliu de Llobregat i la zona de Collblanc on s’establirà un nou hostal al servei de viatgers i traginers.
Aprofitant la expulsió dels jesuïtes i l’abandonament de la torre que aquests tenien com residència de jesuïtes grans, es comença a dreçar a la vora del camí. Josefa Casas comprà, el 1771, l’estructura d’aquesta torre que després serà coneguda com “Pubilla Casas” on s’allotjaran personalitats eclesiàstiques i laiques. Can Rigalt (abans Can Girona) ja existia, havia estat refeta el 1693 i el 1741. Totes dues queden en una posició estratègica a peu de camí.
El Casalot de la «Pubilla Casas», a peu del Camí Ral. Foto: arxiu Centre d’estudis de l’Hospitalet
Al segle XVIII, les guerres del Rosselló i la de la Independència provocaren grans pèrdues com destruccions de cases i collites així com una baixada demogràfica. Però la situació canvià dràsticament durant el segle XIX amb la construcció del Canal de la Infanta (1819) que seguirà aquesta via.
Camins que seguien el curs de les rieres i torrents
Els camins que penetraven en la Marina en direcció Sud eren diversos i sovint aprofitaven els cursos de les rieres i els torrents, com la Riera de la Creu, el Torrent Gornal, la Fabregada o la Riera Blanca, frontera amb Barcelona.
Per Bellvitge passaven tres d’aquests camins:
El de la Feixa Llarga, a prop del riu.
El de l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge que duia a l’ermita.
La “carretera de la farola” que comunicava el poble amb aquest lloc (l’actual carrer de Miguel Hernández).
Detall de les rieres i sèquies que baixaven del Canal de la Infanta.
Aquestes vies, de caràcter més local, seran els recs naturals que aprofitarà la xarxa del Canal de la Infanta originant noves canalitzacions.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 17-06-2021
Als treballadors dels camins: traginers, barquers, enginyers, hostalers, comerciants o peons de camí, com va ser el meu avi matern.
[1] Descarrega i Martí, Francesc. Santa Eulàlia de Provençana. Segles X-XI. Doc. 7.
[2] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. II, p. 80.
[3] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona. Vol. IX, n. 169.
[4] Gibert Rebull, Jordi (2013). A l’ombra de Barchinona. Antecedents i gènesi de la societat feudal a l’entorn del delta del Llobregat (segles VI-XI).
[5] Ferret i Pujol, J. L. (2012) “Formació del Delta del Llobregat” VI Trobada d’estudiosos i Centres d’estudis d’Eramprunyà
[6] Codina, Jaume (1987), o.c, vol I, p.78, 82 i 112.
[7] Codina, Jaume (1987), o.c, vol I, p. 141 i 152-154.
[9] De Palma de Mallorca, Andreu, P. (1958). Prat de Llobregat (ensayo histórico). Introducció de Joan i Josep Fernández Trabal. Ed. Facsímil de 2009. Ajuntament del Prat. p. 261-279.
[9] Codina, Jaume (1966) Delta del Llobregat. La gent del fang.(El Prat 965-1965) Ed. Montblanc.
Ca n’Alemany o bé “Casa Alta”, com se la coneixia antigament, era una de les masies més importants del Samontà. Va ser propietat dels comtes d’Alemany, de la noblesa catalana, ja desapareguts. Pels escrits del Baró de Maldà sabem que el 1770 era un pedrís agrícola propietat d’Antoni Alemany i Berozi.
1911. Can Alemany. A dalt de la torre quadrada es veu encara la roda metàl·lica que feia pujar l’aigua del pou..
En una data no determinada entre els anys 1850 i 1854 es va aixecar la muralla de tancament sobre la qual passa la via del tren (l’estació de L’Hospitalet es va inaugurar l’any 1854), les arcades del pont són l’accés a la finca.[1]
Entrada principal al parc. AGC, 2021.
El 1875 la propietat passà temporalment a Joaquima Casanovas que en dos anys que la té, mitjançant el pagament d’un cens, fa construir la torre d’estil neo-mudèjar, que en realitat era un Molí de Vent destinat a extreure aigua del pou de l’antiga masia.
El 1877 va ser adquirida per Lluís Buxeres i Abat (Martorell, 1838 – Barcelona, 1909)[2], notari que recentment s’havia traslladat a Barcelona. Ell la convertiria en palauet senyorial, donant-li el nou nom que tots coneixem.
1969. A: L’Hospitalet Notícia Geogràfica. Can Boixeres quan l’Ajuntament el va comprar.
Per altra banda, sabem que Lluis d’Alemany i Rafols (l’Hospitalet, 1858-1925), hereu d’Antoni Alemany va treballar a la casa de la Vila com a auxiliar administratiu en 1887 i, anys després, el 1913, com a Oficial Major i Secretari municipal, quan el fill dels seus masovers, Francesc Marcé i Codina, era anomenat batlle, tot un canvi de papers que il·lustra els canvis socials d’aquesta època.
Casa dels masovers d’estil modernista. AGC, 2020.
Amic de Pau Sans es dedicà també a la poesia entre les que cal destacar “Enyoradívola”, publicada el 1902 a la revista Catalunya Artística i dedicada a aquest batlle i en la que parla dels seus records a la masia i a l’Hospitalet. [3]
“ … A part d’amunt de la vila,
d’arbres i vinyes voltada,
coneguda pels del poble
amb el nom de la Casa-Alta
veig, grandiosa, senyorial,
i amb ses antigues muralles,
la Masia en que nasquí…
i on la mare em bressolava!
Amb els fills dels masovers
Com corríem i saltàvem
Per les vinyes i per l’era
I per tota l’encontrada!…”
Cap a començaments de segle Lluís Buxeres començà les obres per reconvertir la casa pairal en palauet senyorial que seria estrenat per la família Buxeres el 1906. La reforma va modificar l’interior i va afegir les galeries laterals i les terrasses a la façana posterior de la casa, també es van dissenyar i fer els jardins exteriors que canviaria l’ús agrari per l’ornamental.
Palauet, façana posteriors, remodelacions de Lluis Buxeres. AGC, 2020.
L’únic vestigi conservat de Ca n’Alemany és la Torre que subministrava aigua a la casa i al regadiu del pedrís, però l’estructura metàl·lica del Molí de vent que es podia veure en la fotografia de principis del segle passat ja no hi és.
Jardins laterals i torre. AGC, 2020.
Sembla ser que els Buxeres havien fet fortuna amb plantacions de cafè i cacau a l’actual Guinea. Tingueren set fills i una filla, arribaren a tenir dotze minyones i un criat de Guinea. En 1927 Enric Buxeres, l’hereu, amb la seva germana Joaquima Buxeres de Dolcet, la seva dona i algunes cunyades reberen a la reina Victòria Eugènia i les infantes Beatriz i Cristina. Tot un exemple burgés de transformació d’un entorn rural en benefici propi, com la noblesa d’abans.
Però la vida sempre segueix girant, com aquell antic molí de vent, i durant els anys de la guerra la casa va ser requisada i utilitzada com a escola. Una “Tara” com la del film “Allò que el vent s’endugué”.
Després de la Guerra Civil, la família va abandonar la finca com a residència i només la va tornar a utilitzar com a finca d’estiueig.
Glorieta. AGC, 2020
L’any 1968, els descendents de Lluís Buxeres van vendre la finca i el jardí a l’Ajuntament per 32 milions de pessetes.
El 1972, l’Ajuntament la convertí en el Parc Municipal de Can Buxeres, amb una extensió de 5 hectàrees al servei de totes i tots. El parc compta amb diversos elements arquitectònics d’interès, com la casa modernista dels masovers o la glorieta, així com una gran varietat d’arbres on fan niu els ocells.
També trobem dues boniques escultures: “La família”, d’Hèctor Cesena, i “la noia del colom”, de Rafael Solanich.
«La familia» d’Hèctor Cesena, un homenatge a les families emigrades que conformen en gran mesura l’Hospitalet d’ara i de fa segles. AGC, 2020.
El Parc de Can Buxeres, situat entre l’avinguda de Josep Tarradellas, la carretera d’Esplugues i el camí de la Fonteta, uneix els barris de Sant Feliu, el Centre i Can Serra de L’Hospitalet de Llobregat.
Noia amb colom de Rafael Solanich. AGC, 2020
Els seus horts, situats als terrenys de l’antic viver que l’ajuntament va cedir a la Creu Roja, són fruit de les remodelacions del 2004 que van donar lloc a 40 horts urbans de 35 m2 cadascun, cedits de manera gratuïta a persones que es poden beneficiar d’aquesta activitat, gràcies a una iniciativa conjunta de la Creu Roja, la plataforma Espai de Ciutadania i l’Ajuntament.
Horts urbans de Can Buxeres
Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 12-06-2021.
A les persones que amb procurat i procuren pel bé comú, més enllà del propi.
[1] Rodríguez, Manuel (1991) Can Boixeres. Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat.
[2] Fill d’Antoni Buxeres i Rosés (1780-1872) militar i escriptor que durant la Guerra de la Independència va ser ajudant de camp del Tinent Josep Manso.
[3] Marcé i Sanabra, Francesc (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular, p. 1-3.
L’ antiga fàbrica Cosme Toda i els nous edificis d’habitatges. AGC, 2021.
Com «la bòbila de Catalunya» era coneguda l’illa de cases que ocupaven les indústries ceràmiques del Carrer Prat de la Riba o Carretera de Santa Eulàlia de l’Hospitalet i de les que encara queden uns edificis abandonats envoltats d’unes ombres molt fosques, les de l’augment de massificació de la ciutat amb els barris més densificats d’Europa.
La fábrica Cosme Toda, els nous pisos i els solars a punt per les noves edificacions. AGC, 2021.
La indústria ceràmica té una llarga tradició a l’Hospitalet: el 1856 ja hi havia una bòbila, el 1878 hi havia cinc indústries i el 1912 arribaven a la dotzena.
La primera és la de Can Batllori. L’edifici va ser construït per la família Collet l’any 1874. La fàbrica començà a funcionar el 1883. Estava especialitzada en atuells, balustres i elements decoratius de terra cuita.
Can Batllori, en molt mal estat com es pot veure al mosaic. AGC, 2021.
Dos anys després obriria Can Llopis o Ceràmica Llopis, especialitzada en lloseta fina -coneguda amb el nom de «cairó català», igual que la fàbrica de Cosme Toda (1985 i mateixa especialitat). De fet, les cases dels directors de Cosme Toda i de Can Llopis són adjacents.
Can Llopis i la casa del director de la Cosme Toda. AGC, 2021.
Cosme Toda i Vives, terrisser del Baix Camp, va començar treballant a una fàbrica més antiga de l’Hospitalet: Romeu i Escofet i Cia. Aquesta fàbrica, dedicada a la fabricació de la teula plana, estava a l’alçada de la Fabregada on hi havia instal·lat en 1882 el generador de vapor més important del sector.[1]
Cosme Toda postal antiga. Blog de Natalia Piernas
Sobre la història de Cosme i Toda podeu consultar el blog de Natalia Piernas, on trobareu unes magnífiques fotos de l’interior de l’edifici.[2]
Al llibre de Pilar Giménez i altres autors[3] descobrim el valor històricd’alguns elements que encara perduren com les naus, obra de Antoni Puig i Gairalt (1923) igual que l’edifici de pisos, la xemeneia de Lluís G. Colomer, que també va dirigir la construcció de tres forns o la casa del director d’estil modernista.
Part lateral de la casa del director, on es pot veure els enreixats típics de la època i l’estil modernista. AGC, 2021.
La premsa de ceràmica, com la que ornamenta l’entrada del recinte, funcionava a vapor en un inici i elèctricament després, representa el canvi del treball manual, mitjançant motlles, al treball mecànic.
Antiga premsa com a ornament a l’exterior del recinte. AGC, 2021
Els soterranis són un entramat de túnels que s’utilitzaven com a magatzem de fang gràcies a la humitat que es mantenia en aquest recinte. Al llibre de 1992 se’ns informava que encara es conservaven els rails per on es feien passar les vagonetes que transportaven les argiles.
Excavacions a la Cosme Toda. AGC, 2021.
A la planta baixa hi havia els forns i les premses per fabricar la ceràmica.
Als quatre pisos es duia a terme l’assecatge de les peces. Amb un gran nombre de finestres, aquestes s’obrien o tancaven segons les condicions meteorològiques exteriors (temperatura, vent, humitat).
A les excavacions que s’estan fent per construir nous edificis d’habitatges es van trobar una sèrie de dipòsits i galeries subterrànies que connectaven les tres fàbriques de Cosme Toda, Can Llopis i Can Batllori.
La xemeneia, de Cosme Toda amb decoració de maó vist a la part superior. AGC, 2021
Els veïns i les veïnes del barri de Sant Josep i de l’Hospitalet estan fent diverses manifestacions i actes per aturar l’edificació massiva de més blocs de pisos i saber del cert que es respectarà i conservarà aquest valuós patrimoni industrial de Catalunya.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 09-06-2021
A les treballadores i als treballadors de les fàbriques.
A les persones que tenen cura del patrimoni de totes i tots.
[1] Casas, Joan (1985). La formació de la industria a l’Hospitalet del segle XIX. Centre d’estudis de l’Hospitalet, p. 56.
Al carrer Major de l’Hospitalet de Llobregat, amb el carrer Famades (abans carrer Angulo i ara Passeig de la Campsa), línia divisòria entre L’Hospitalet i Cornellà, hi ha, dins del recinte de la Remunta, la masia coneguda amb el mateix nom.
Els seus orígens són del segle XVII. A la llinda de la porta trobem la data de 1691. Antigament era coneguda amb els noms d’antics propietaris: Can Fatjó, Ca n’Agustí o Ca n’Angulo. Històries relacionades com veurem.
Part posterior de la Masia de la Remunta. AGC, 2021
Els Fatjó eren propietaris des del 1600 de la masia del mateix nom de Rubí (de la que avui només en queden alguns vestigis). Aquesta masia passà en 1696 a mans del col·legi franciscà de Nostra Senyora del Carme de Barcelona. El 1833, amb la desamortització l’adquirí la família Brugarolas, amb el que ja anem veient la relació entre noms que ens són propers aquí a l’Hospitalet.
La fàbrica d’olis industrials Brugarolas, fundada el 1885, va obrir la primera factoria a l’Hospitalet, instal·lant-se a Can Cluset (actual barri de Can Serra). A la dictadura de Primo de Ribera es va nacionalitzar i va ser expropiada per la CAMPSA (Companyia Arrendataria del Monopolio de Petróleos, SA)[1]. El 1974 es traslladen a Rubí on obren una nova fàbrica.
Can Brugarolas darrera les vies del tren de l’Hospitalet i la Torre de Can Cluset al fons (la que té la torratxa)
Les nostres relacions amb Rubí venen de lluny, ja que els senyors del Castell de Rubí tenien propietats als Banyols de Provençana des del segle XI. La masia de Can Fatjó era, en 1312, el mas Gombau que pagava delmes al senyor de Rubí.
la família Agustí Fatjó rep la masia de la Remunta per herència materna, amb la qual cosa el cognom Fatjó desapareix. Els següents propietaris, els Angulo Agustí eren propietaris del molí de Can Fatjó (Rubí).
Manuel d’Angulo i Ante, militar nascut a Popayán (actualment Colòmbia) dirigí la gestió del patrimoni i jugà un paper destacat en la construcció del Canal de la Infanta, promogut per terratinents particulars com ell. El seu fill, Isidor d’Angulo i Agustí (Vilanova i la Geltrú, 1812 – l’Hospitalet, 1854) va ser un economista agrari i terratinent resident a l’Hospitalet, com a mínim des de 1842. En 1846 introduí la cria de cucs de seda a la seva Torre “Melich”[2] i el conreu de la morera (potser d’aquí li va venir la idea al batlle Tomás Giménez pel casalot de Can Bori). A més de la introducció de noves tècniques i conreus feia divulgació mitjançant la Revista de Agricultura Práctica, que dirigí en 1853.
1987. El Pedrís de la Remunta amb la masia.Luís Bagan: imatges retrospectivas de la ciutat.
Tot i que era un burgès i que el nostre propòsit és fer memòria de les dones que han passat a l’oblit, no podem deixar de reconèixer la feina de gestió que va fer en temps difícils, les renovacions que va aportar, així com la implicació cultural i política que li va dur a estudiar el sistema repressiu de les presons i a escriure una memòria on criticava l’aïllament penitenciari.[3]
Un germà seu, Manuel d’Angulo, militar, va vendre el pedrís d’unes 40 mujades de terra, amb la seva masia, a l’Estat per a remunta d’artilleria. La remunta consistia en comprar, criar i vendre cavalls per satisfer les necessitats de l’exercit. El 1883 la remunta de l’Hospitalet es va suprimir però es restableix de nou al cap de pocs anys. L’any 1886 el Ministeri de la Guerra la va comprar, junt amb el terreny que l’envolta, a la llavors propietària, Mercedes Amat, per la quantitat de 75.000 rals de billó. Va ser destinada al cos d’artilleria fins el 1904, quan es va reestructurar passant a Dipòsit de Sementals d’Artilleria.
La Remunta de l’Hospitalet. Postal antiga.
El pedrís disposava de diferents instal·lacions: quadres, pistes, aules, tallers, magatzems, gosseres, residència i fins i tot una capella i estava envoltada de camps de conreu i d’arbres que creixien a la vora del Canal de la Infanta.[4]
2012. Encara es veu la capella del recinte.
L’ambient agrícola perdurà fins els anys 60, quan el número de cavalls es va anar reduint. El 1994 es va instal·lar una escola de capacitació agrària. A finals del segle XX, les representacions de Sant Jordi al Parc de Can Boixeres encara disposaven dels forts cavalls de la Remunta.
El propietari actual és l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat, la masia es troba en estat d’abandó, tot i que l’Ajuntament ha rehabilitat alguns edificis del recinte adaptant-los a serveis de la ciutat i promocionant l’edificació de pisos al voltant, destruint patrimoni artístic-cultural i natural, com la capella de la Remunta o el imponent “Pi de la Remunta”.
La Masia de la Remunta actualment en estat deplorable. AGC, 2021.
Una antiga cavallerissa rehabilitada com a seu d’un esplai de la ciutat i els pisos nous que envolten el recinte que, de cop, s’ha fet petit. AGC, 2021.
A la plaça de Catalunya una de les escultures eqüestres de Frederic Marés reprodueix un model de perxeró de la Remunta. La va fer el 1929 i es va passar quinze dies prenent apunts mentre els soldats aguantaven o vigilaven els cavalls.[5]
Escultura de Frederic Marés. El model per aquest cavall que hem vist sovint a la Plaça Catalunya era de la Remunta de l’Hospitalet.
Fem una ullada fora de Catalunya és una ampliació d'altres blogs com: "Terra, aigua i racons", "fonts naturals, aigua, muntanya i més" i "Fonts i natura" ampliant horitzonts.
Històries des de Bellvitge. 