Archivo de la categoría: Corona d’Aragó

Mutualitats de dones del segle XIX. Qui va ser Mercè Rius?

Posted on por
3

Una mirada al pre-feminisme a L’Hospitalet.

«Las Hilanderas» de Velázquez. A l’art trobem els oficis de dones.
  1. Les dones del tèxtil abans de la plena industrialització.

Les dones han treballat des de sempre, normalment amb les seves famílies, al camp i a l’artesanat, combinant diferents tipus de feina, sense que hi hagués una separació entre producció i re-producció. Però, a les reglamentacions dels gremis, dirigits per homes, elles no consten, amb alguna excepció com el gremi de les filadores, treball pràcticament exclusiu de dones, o entre les brodadores, un ofici en el que podien ser mestres del seu art. En ser-les prohibit fer estudis reglamentaris des dels inicis de les universitats (segle XIV), les dones mai podran ser al capdavant d’un taller, exposant-se a sancions si ho feien.

Entre les clàusules matrimonials, als testaments, als plets, a la pintura i a la literatura, trobem la constància documental d’unes pràctiques que, sent habituals, són obviades. Algunes dones tindran oficis diferents dels familiars, tot i que elles, sempre necessitaran una figura masculina per damunt. Així per exemple un teixidor podia tenir la esposa treballant al seu teler o ser el representant de vàries dones que treballaven per a ell. Les dones mouen els telers però els «teixidors» són ells. Un ofici pràcticament femení, com el de les parteres o llevadores, també necessitarà un cirurgià en casos difícils i si no el cridava podien ser denunciades.

Una mostra iconogràfica del treball de les dones als telers pot ser la màquina de teixir punt que el clergue anglès, William Lee, va inventar en 1589 inspirant-se en els moviments de les mans de la seva esposa.  

El negoci de la llana, molt lucratiu al comerç català, comptà amb la gran participació de les dones quan s’introdueix al segle XIV, però quan es fa extensiu al segle XV les restriccions augmenten amb la prohibició a les vídues de continuar al capdavant del negoci familiar si no n’hi havia a la llar un fill mascle major de dotze anys, arribant a arrencar el teler si alguna dona desafiava la norma, com va passar a Barcelona en 1486.[1]

La participació de les dones als gremis i a les confraries serà sempre molt marginal i mai dirigint. Les dones no tindran possibilitat d’associació organitzada fins la plena industrialització de finals del XIX. Les seves lluites, des de diferents sectors, adoptaran el feminisme com a senyera comuna i transversal davant la incomprensió que troben arreu.

El “Plet de les dones” serà un precedent important, diverses vídues van mantenir litigis entre 1647 i 1664 contra els mestres velers (teixidors de seda) i la Confraria de Velers de Barcelona, davant la prohibició de poder exercir l’ofici als tallers familiars.

Igualment, els conflictes entre gremis i dones per a poder vendre les seves manufactures de manera independent seran també habituals durant els segles XVI i XVII. Les diferents normatives que publiquen els organismes públics van i venen a favor d’uns o d’unes altres en funció de les queixes.

Les dones de Barcelona protesten en 1682 quan els paraires (amos i encarregats de preparar la llana en brut i de que aquesta es filés abans de donar-la als teixidors) troben mà d’obra més barata a les viles rurals.

Altres protestes es succeiran, contra les dones, quan aquestes puguin accedir a feines que abans feien homes o contra les empreses amb millor maquinària que rebaixava costos, barrejant-se amb altres aldarulls per l’encariment de preus, les lleves i la corrupció que comportaven, etc.

L’Hospitalet era als inicis del segle XVIII una petita vila rural. Les successives guerres disminueixen i empobreixen la població. A la Guerra de Successió (1705) la Corona d’Aragó es decanta per l’arxiduc Carles(1685-1740). Els majors de 14 anys són mobilitzats. El poble de L’Hospitalet  emmagatzema el gra i la collita a l’església parroquial, però la precaució servirà de poc, doncs el 1706, durant el bloqueig de Barcelona, l’església és saquejada per la tropa. En 1713 es pacta la retirada de l’exercit austríac en una reunió secreta que es celebra a la nostra ciutat. Un fet anecdòtic sense transcendència pel poble, ja que aquests dos últims anys de setge “no n’hi havia res sembrat al poble”. Els soldats se’n duien tot el que trobaven com bigues, teules i rajoles de les cases per fer-se’n barraques.[2]

Els Decrets de Nova Planta, amb la supressió de les Institucions Catalanes, com el Consell de Cent, la castellanització i la centralització, impulsen la generació de censos per a pagar els deutes generats i per futures lleves. Aquests Cadastres del segle XVIII seran per a nosaltres una font d’informació.

Cap a mitjans de segle les millores en les comunicacions aconseguiran una embranzida comercial. L’Hospitalet començarà a créixer des de tres sectors: La Vila Vella, Santa Eulàlia – La Bordeta – Sant Josep i Collblanc, aquests últims més bé connectats amb Sants i amb diferències notables respecte de la Vila.

En aquest segle es comença a regular l’ensenyament públic per a nens i nenes de sis a nou anys, a càrrec dels Ajuntaments. Algunes matèries només seran per a nens, com la història, però la majoria seran comunes, la gran diferència estarà en el temps dedicat a la instrucció pròpiament dita (tot el temps escolar dels nens) i la dedicada, en el cas de les nenes, a les labors (la major part del seu temps) i això serà així, a Espanya, pràcticament fins la República -amb el posterior retrocés del franquisme. Una altra diferència curiosa entre la educació d’uns i de les altres ja des de l’antiguitat, és que la d’ells contempla l’exercici físic o els jocs d’estratègia, com els escacs, però no la de les nenes a les que s’ensenyen labors “per tal que no estiguin ocioses”, una expressió repetida al llarg dels segles amb la que es justifica donar una mínima instrucció a nenes pobres acollides als orfenats. L’oci no és cosa de noies ni de dones. 

En 1783 una cèdula promulgada per Carlos III ho deixava ben clar:

“Todo el tiempo que estén en la escuela se han de ocupar en sus labores. Las labores que las han de enseñar han de ser las que se acostumbran, empezando por las más fáciles, como Faja, Calceta, Punto de red, Dechado, Dobladillo, Costura, siguiendo después a coser más fino, bordar, hacer Encajes, y en otros ratos que acomodará la Maestra según su inteligencia, hacer Cofias o Redecillas, sus Borlas, Bolsillos, sus diferentes puntos, Cintas caseras de hilo, de hilaza de seda, Galón, Cinta de Cofias…”

Fins l’any  següent, 1784, les dones no podran obrir un taller o una botiga lliurement. Aquesta possibilitat que augmenta les possibilitats de supervivència de les dones, arriba amb l’orde que també permet, a totes les dones del regne, treballar en la manufactura de fils. La indústria manufacturera tèxtil necessitava la força de treball, poc remunerada, de dones i nenes.Tots aquests plans sempre es justifiquen “a fi de que la dona no estigui ociosa”, una realitat ben lluny de les tasques que les dones (des de ben petites i fins que són a punt de morir) desenvolupen activament a les llars i als negocis en tot temps i llocs.

El primer teler mecànic duia nom de dona: La Jenny

Així explicava el Baró de Maldà (1746-1819) (una altra font d’informació del XVIII) l’activitat de la ja gran indústria del tèxtil a Barcelona entre finals del XVIII i principis del XIX (la transcripció al català actual és pròpia).

“N’hi ha cent vint-i-cinc col·legis i gremis d’arts i oficis que agrupen uns 30.000 homes; trenta grans fàbriques d’indianes, sense comptar les que es van plantant de nou, totes de mocadors y robes pintades, sens comptar les petites de vàries manufactures de cotó, en què treballen dotze mil persones, i en les preparacions de tints de seda, fil y cotó, nou mil. Les labors de puntes, blondes, rets (malles per a recollir els cabells les noies) i altres coses, entretenen a unes quinze mil dones. Les manufactures de seda ocupen a dotze mil persones. Hi ha 524 telers de “estofa” (teixit amb relleu, tipus vellut), 834 de mitges i 2.693 de vetes, galons… Les manufactures de llana compten amb nou fàbriques, de panys, franel·les i altres teixits, a les de tiradors d’or i plata falsa treballen altres onze mil persones. Endemés de totes aquestes fàbriques n’hi ha altres d’olles de ferro colat, una de xocolata, de cera, de encerats, de cartes per a jugar, tenim molt despatx (comerç) dintre i fora del regne, així que es pot assegurar que, de les vint-i-quatre mil famílies que subsisteixen o viuen a Barcelona, vint-i-tres mil ho fan gràcies al comerç i al treball de les seves mans i les altres mil restants són de  la noblesa, que té cura de les seves hisendes i dels empleats del rei.[3]

Fixeu-nos que anomena “persones” a qui treballa a les diverses manufactures tèxtils (homes, dones, nens i nenes) però només són “homes” (30.000) els que integren els grups d’arts i oficis i només són dones les que es dediquen a les puntes (15.000), un ofici molt mal pagat i poc reconegut, és a dir, propi de dones. És només una observació, però la considerem prou significativa, així com la seva qualificació d’entreteniment aplicada només a l’activitat de dones.

El 1789 l’anunci de l’augment de preus del pa -blanc, mitjà i moreno (de pèssima qualitat)- provoca uns aldarulls protagonitzats majoritàriament per dones, en les que es cremen algunes barraques de pa i el Pastim. Al dia següent es torna al preu anterior, però s’augmenten els d’altres productes bàsics, com la carn, l’oli o el vi; les protestes són ara durament represaliades per la cavalleria. Tot i que s’arriba a un pacte amb el Conde d’Assalt, aquest és exiliat i el seu successor, el comte Lacy, entre d’altres represàlies, condemnarà a la forca a cinc homes i una dona, Josepa Vilaret, coneguda com “la negreta”, amb dos fills petits. Els homes van ser esquarterats, però Josepa va ser enterrada a la Seu, ja que la comtessa de Clariana va proporcionar un vestit de monja per a poder-ho fer. Tot plegat ho relata el Baró de Maldà (entre el 28 de febrer i el mes de maig), des de una mirada compassiva envers la classe més pobre i molest davant dels enganys i de les traïdories. Aquestes revoltes van ser conegudes com els rebomboris del pa (Baró de Maldà: 447-458).

El país veí era en plena Revolució, amb una reivindicació dels drets que només eren pels homes. Olympe de Gouges (1748-1793), que defensà els drets de les dones, morirà decapitada, amb Maria Antonieta i Madame Roland, “per haver oblidat les virtuts que convenen al seu sexe, interferint en la Revolució.”

Primera pàgina dels drets de les dones que va portar a la forca a la seva defensora

El convuls segle XIX començarà aquí amb la “Guerra del francès” a la que seguirà la restauració borbònica, amb el recolzament l’Església catòlica, amb lapsus intermitents liberals i progressistes, com les Corts de Cadis (1812-14) i la Primera Constitució espanyola amb idees renovadores per a l’ensenyament públic que trigaran a aplicar-se o el Trienni Liberal (1820-23). Tanmateix, l’educació de les nenes, continuarà consistirà en labors i moral. El patriarcat i masclisme que acompanya a les institucions de poder espanyol condemnarà a la forca a Mariana Pineda (Granada, 1804-1831).

L’ambient d’anticlericalisme, especialment entre els sectors més populars, queda reflectit en un fet que explica l’ il·lustre redactor d’aquest temps. En 1800,una predicació a l’església del Carme de Barcelona sobre els càstigs de l’infern que recauran sobre ambdós sexes, provoca entre els assistents rialles, burles i censures (Baró de Maldà, 1800: 1487-1488).

Donada l’extensió del nostre anàlisis sobre el pre-feminisme a l’Hospitalet i les primeres associacions de dones (mutualitats), deixem aquí aquesta part prèvia.

A les dones que han protestat en tots temps per les injustícies contra elles i contra altres éssers divergents o vulnerables

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, gener 2026

Quan l’imperialisme avança de nou.

[1] Vinyoles, Teresa “L’esdevenir quotidià: treball i lleure de les dones medievals” a Nash, Mary, et al. (1988) Més enllà del silenci: Les dones a la història de Catalunya. Generalitat de Catalunya.

[2] Codina, Jaume (1987) Els pagesos de Provençana, vol. II: 546-547

[3] Baró de Maldà, Calaix de Sastre, p. 3148-3149

De Sant Vicenç a les dames de Jonqueres.

Posted on por
Responder
Sant Vicenç de Jonqueres a Sabadell, 2020

La benedictina Maria de Terrassa (-1244), filla de Berenguera i de Guillem II de Terrassa, senyor del castell de Vallparadís, fundà en 1214, amb llicència del bisbe de Barcelona, Berenguer de Palau, el monestir femení de Sant Vicenç de Jonqueres, entre Sabadell i Terrassa, fent-se càrrec de la seva parròquia.

El monestir de Sant Pere de les Puel·les tenia propietats a la zona. Al testimonial de St. Pere de les Puel·les del 991, es parla d’una casa amb hort i terra a Ioncarias que “Filmera abbatissa cum sororibus” permutà amb un tal Calvello. El territori o “vila” de Jonqueres és conegut des de 973. Al segle X trobem la presència de vàries Deodicades com Maia, 969, a “el Vilar” (Togores), Teodesera, 991, a Sobarbar (Can Feu) o Guifreda, 1006, a Jonqueres[1]

Sant Vicenç Jonqueres és reconegut com a “domum” (basílica, o església amb comunitat) des de principis del segle XI, en els límits de diverses transaccions referents a l’ús de molins hidràulics, amb important presència i gestió de dones.

Gual al riu Ripoll a Jonqueres, 2025

En 1003 Adilfia i els seus fills Cast, sacerdot, Domuç i Cusca venen a Borrell, prevere i jutge, tres dies i tres nits de l’ús d’un molí a Togores o Jonqueres que afronta amb el cacavo[2] d’Engúncia, femina al nord, la via que va “at domum” Sant Vicenç (de Jonqueres) a l’est i el riu Ripoll al sud i a ponent.[3]

En 1030 els almoiners de Llobet donen a Preciosa terres, vinyes, cases, cort,  arbres, atuells, eines i un parell de bous amb llur aper a Togores i a Jonqueres que afrontaven amb terres de St. Pere i de la domum de St. Vicenç.[4]

Des de 1036 Sant Vicenç era reconeguda com a parròquia.

Però els béns gestionats per dones són exposats a l’apetència i a la violència dels senyors, especialment per part de l’església. Entre 1027 i 1028 Berenguer Ramon I i la seva segona esposa, Guisla de Lluçà, lliuren a la Catedral i al seu bisbe Deudat el monestir de St. Pere de les Puel·les, amb les seves terres i esglésies.[5] A partir de llavors les permutes o donacions a St. Pere seran en benefici de la Seu i dels seus cercles pròxims. Les esglésies van passant, amb el beneplàcit dels comtes, al domini de la Canònica, exercint la Seu el dret de sepultura. El 1072, el monestir de St. Pere de les Puel·les rep, gràcies a l’abat de Cuixà, una butlla papal per la qual queda lliure del domini episcopal i amb el dret de donar sepultura i rebre oblacions. Tot i així, els conflictes amb una església misògina que les vol reduir i controlar seguiran.

El quart concili de Laterà (1215) prohibeix la fundació de noves ordres femenines i la proliferació a les branques femenines admeses. Algunes dones troben una manera de posar en pràctica la seva espiritualitat en grups i espais independents i amb criteris acordats entre iguals (Deodonades), no serà el cas de Jonqueres, que, amb el favor pontifici i reial que rebien, subsistiran en bones condicions fins el concili de Trento i la imposició de la clausura.

El 1234 la casa de Jonqueres s’incorpora al moviment “Fe i Pau” de l’orde de Sant Jaume de l’Espasa creada a la Gascunya per Garsenda de Provença (-1263), vídua del vescomte Guillem II de Montcada i Bearn (-1229), fill de Ramon de Montcada i de Guilleuma de Castellvell (-1228) de qui ja hem parlat.[6]  

Garsenda de Provença era filla del comte de Provença Alfons II (-1209) i de Garsenda de  Sabran o de Forcalquier (-1242), trobadora. Des del casament de Ramon Berenguer III (-1131) amb Dolça de Provença (1127), aquesta zona del sud de França formava part dels comtats catalans. Garsenda tingué dos fills, Gastó VII de Montcada, que repartirà els territoris entre les seves quatre filles, i Constança de Bearn (-1310), abadessa del monestir cistercenc de Cañas, a La Rioja.

La vescomtessa Garsenda dotà el monestir de Jonqueres amb diferents béns al Vallés, a Barcelona, entre Sant Andreu del Palomar i Sant Martí Provençals, on s’instal·laran per primer cop al traslladar-se i alguns a Mallorca, que seran confirmats pel seu fill “Gastonet” en 1263.[7] El 1231 Gregori IV, posava sota la seva protecció i confirmava les propietats de la comunitat de Sant Vicenç de Jonqueres. En 1246 Inocenci IV (1243-1254) confirmà les propietats de St. Pere de les Puel·les, entre les quals es troba l’església de Santa Maria de Jonqueres i la parròquia de St. Vicenç que la comunitat encara gestionava, establint la seva protecció a l’orde de Sant Jaume, però el 1252, el mateix papa, emet la butlla “Ad extirpanda” justificant la tortura com a mitjà de confessió i ordenant donar mort als heretges que no se sotmetin i en signa una altra recolzant a l’arquebisbe de Tarragona i a l’abat de Poblet que s’havien queixat de que el Temple i Sant Pere de les Puel·les no els donaven els delmes i primícies que els corresponien, no volien assistir al sínode i rebutjaven prestar-los obediència, el Papa insta que ho arreglin i, “si no en fan cas”, els imposi penes canòniques.[8] Les pressions per reduir el nombre de monges als monestirs reglats i les branques femenines de les ordes permeses són constants. A Sant Pere de les Puel·les es posa el límit de cinquanta-dos germanes que devien ser les que n’hi havia en aquell moment. Les dones hauran de buscar empara sota organismes laics com la Corona o els Consells de les ciutats.

Jaume I ofereix la seva protecció al monestir de Jonqueres. Amb aquest suport i la de algunes cases nobles, la casa segueix endavant. En 1269 s’incorporen a l’orde de Santiago castellana, ja que la de la Gascunya s’extingí, quedant la parròquia de St. Vicenç de Jonqueres sota Sant Pere de Ègara (Terrassa).

Jonqueres pertany a Sant Pere d’Ègara fins el segle XIX

Alguns familiars de Maria de Terrassa tindran present el monestir de Jonqueres als seus testaments, nomenant-lo en substitució de l’hereu. En 1279 Guilleuma de Terrassa, germana de Guillem III (-1269) anomena hereu el monestir encarregant la tutela de les seves nebodes Laura i Alamanda. Les donacions en forma de dotacions són habituals als monestirs i abundants a Jonqueres.[9]

Les comanadores eren filles de famílies privilegiades i gaudien d’una vida relaxada, amb formes de vida mixtes, com a “dames”, més que com a “monges”. Tenien cura de les famílies dels cavallers, ensenyant els seus fills i filles i podien casar-se, d’acord amb l’orde a la que pertanyien. Aquest estil de vida i la seva preponderància en la Cort causarà conflictes amb altres institucions, com les cistercenques de Valdonzella.[10]

El primer establiment a Barcelona és a la zona de “la Celada”, al camí de Sant Andreu del Palomar, fora muralles, on n’hi havia un molí anomenat d’en “Carbonell” del que reben, en 1273, el permís reial per a prendre aigua de la sèquia per a regar els horts. Aquesta zona era travessada pel Rec Comtal, i disposava de diferents molins fariners coneguts des dels segles X-XI.[11]

Jardins del rec comtal a Sant Andreu. Foro: Ramon Solé

La comunitat va considerar que aquest lloc no era adient per a viure, potser per la humitat i el 1289 Alfons II concedeix permís per tal que es puguin canviar i edificar un nou monestir, confirmant la donació de Jaume I sobre el molí d’en Carbonell que continuarà vigent. Les dames, amb tota la resta de personal que les atenien i/o que vivien al seu voltant, es traslladen dins de la nova muralla, prop de l’actual plaça Urquinaona, entre el carrer de Jonqueres, Santa Anna i Sant Pere de les Puel·les, on van perdurar fins el segle XIX.

Santa Maria de Jonqueres, arxiu Gavin

Malgrat les reparacions a l’edifici que es van fer al segle XVII i XVIII, la comunitat va finar. El claustre gòtic del segle XIV es traslladà a l’actual església de la Concepció al Carrer Aragó amb Llúria, on també trobem el campanar de l’antiga església de Sant Miquel de Barcelona.

Claustre de Jonqueres a la Concepció i campanar de Sant Miquel, 2021

Les dames de Jonqueres defensaran els seus interessos sobre el molí -o dos molins en un mateix casal- d’en Carbonell o de Sant Andreu, venent l’aigua i rebent censos sobre el seu ús i pledejant, com va ser el cas, amb el monestir de Pedralbes, amb qui havien de compartir les rendes degut a la donació de la reina Elisenda de Montcada.

En 1378 el rei Pere III, que necessitava terminar les Drassanes, acorda amb els consellers indemnitzar els monestirs de Jonqueres i de Pedralbes per a poder enderrocar els molins d’en Carbonell i aprofitar l’aigua del rec per instal·lar-ne altres més industrials (paperer, d’esmolar o per a serrar), fent servir també els que tenia Sant Pere de les Puel·les. En 1387 les Drassanes ja tenien la coberta que mancava.[12] Sembla que els molins foren reconstruïts, doncs l’abadessa de Jonqueres continuarà tenint el domini.

Claustre de Jonqueres i font, 2021

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, agost, 2025

[1] Puig i Ustrell, P (1995) El monestir de Sant Llorenç del Munt, n. 36 (969), 75 (991), 119 (1006)

[2] Part baixa del molí on hi ha el rodet que volteja amb la pressió que porta l’aigua.

[3] Puig i Ustrell, P., o.c., n. 109

[4] Puig i Ustrell, P. (1995), o.c., n. 222

[5] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona (LA),n. 434.

[6] https://historiasdebellvitge.com/2025/08/13/dones-fortes-guilleuma-de-castellvell-i-guilleuma-de-montcada/

[7] Costa i Paretas, Maria Mercè. «Pergamins del monestir de Jonqueres a l’Arxiu de la Corona d’Aragó (segle XIII)». Analecta Sacra Tarraconensia, 1998, vol. 71, p. 213-34, n. 34

[8] Mas, Josep (1909-1914), LA., n. 2650

[9] Costa i Paretas, Maria Mercè. Pergamins…, o.c., n. 74

[10] Costa i Paretas, Maria Mercè. (2011). El món de les dames de Jonqueres. Ed. Pagés.

[11] https://enarchenhologos.blogspot.com/2013/03/laqueducte-roma-de-barcelona.html

[12] Costa i Paretas, Maria Mercè. “El segon monestir de Jonqueres i el molí d’en Carbonell” En: Anuari d’Estudis Medievals, vol. 2, 1998

Les clarisses de Pedralbes, de l’esplendor a la misèria

Posted on por
1
Claustre gòtic de Pedralbes. AGC, 2025

El monestir de Santa Maria Pedralbes és prou conegut, tot i que sempre n’hi ha, a les històries de dones, aspectes que no han vist prou la llum.

Aquest article forma part d’una trilogia clarissa que va començar amb Sta. Clara d’Assis i el seu sentit ecològic de pobresa[1] i va seguir amb la primera fundació clarissa a Barcelona (1237, monestir de St. Antoni i Sta. Clara) de la que són hereves les monges benetes de Montserrat.[2]

Elisenda de Montcada i Pinós (Aitona, 1292 – Barcelona 1364), reina d’Aragó entre 1322 i 1327 pel seu casament amb Jaume II (1291-1327), va fundar aquest esplendorós monestir gòtic sobre un pedrís anterior, denominat “mas Pedralbes” que ja comptava amb una torre de defensa.

Sepulcre de la reina Elisenda al claustre

La reina Elisenda no va ser mai monja. Vivint en un Palau junt el monestir, podríem considerar-la una impulsora i mecenes d’art.

Tampoc aquestes monges, sortides en 1327 de la primera comunitat clarissa de la ciutat, tingueren més relació amb la casa mare d’Assis que el propi nom. El “privilegi de la pobresa” que Clara va defensar i que consistia en no acumular béns, ni particular ni comunitàriament, vivint en harmonia amb la natura, va ser “mitigat” al poc de la seva mort i successivament. A les primeres concessions donades al primer convent barceloní, s’afegiran moltes altres a Pedralbes que faran, d’aquest, un lloc desitjat per a les dames nobles que no volien casar-se i per a les noies pobres que adquirien així mitjans per a sustentar-se.

El rei Jaume II va donar a la reina Elisenda el lloc de Valldaura del Vallès, on s’havia iniciat el Cister, però en haver passat a Santes Creus, es va pensar en aquest altre, conegut com a “Petres albes” pel color blanc de les argiles que baixaven per la Riera Blanca (avui carrer que separa l’Hospitalet de Barcelona) a l’ample territori denominat, llavors, Provençana.

Pedralbes des de la sala de les Claraboies del segle XVI

En 1325 Bernat de Sarrià ven a la reina el domini de Pedralbes, mentre que Elisenda, vídua d’Arnau de Pedralbes i el seu fill li venen els drets de la tinença del que seria una casa fortificada amb un terreny i diverses edificacions. El rei, que va morir al poc temps i al que la reina Elisenda va sobreviure trenta-set anys, va concedir els delmes de Piera i la meitat del molí d’en Carbonell del Rec Comtal, que també servia a la comunitat de Jonqueres.[3]

Aquesta torre formaria part del primer mas fotificat del segle XIV

Aquests béns, entre d’altres, formaran part de la primera fundació del monestir en 1327, amb les catorze monges vingudes del monestir de Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona. Aniran augmentant, especialment en vida de la reina, sent confirmats posteriorment per diferents reis, mentre el Papa i els bisbes van concedint privilegis de visites i llicències de sortides que alleugeriran la vida claustral. Cal tenir en compte que l’època d’esplendor del monestir, és també la de la Corona d’Aragó, amb la seva expansió comercial pel Mediterrani.

Escut de la Corona d’Aragó, amb les barres catalanes, i la casa de Montcada (els pans rodons) a Pedralbes

La segona “fundació” o dotació de la reina serà en 1334, quan s’afegeixen els rèdits de, entre d’altres, la parròquia de Sarrià que havia intercanviat en 1332 amb el bisbat de Barcelona per la de Sant Pere de Premià. La reina indica que les monges recluses que entrin sense dot poden ser unes seixanta, i els clergues que les “atenguin” déu, vivint quatre framenors en un edifici annex.

«El conventet», al exterior del monestir, refet al segle XIX amb elements de la canònica de Besalú

Cal tenir present que n’hi havia una gran diferència de classes entre les monges. Una situació habitual en algunes comunitats religioses, però ben lluny dels orígens de la seva orde. Així ho explicava sor Eulàlia Anzizu (1868-1916)[4] amb una mirada irònica i un català pre-Pompeu:

“Y si bé (…) no davan ni rebien cosa alguna sens llicencia, eren no obstant ben lluny de la observancia de la vida de comunitat, puig les més afavorides de béns de fortuna usavan ab deguda llicencia de tot lo que havien menester, y més si calia, mentres les que tenien poch o res, careixien sense llicencia fins de lo més precís de la vida…”[5]

La relació afectiva-espiritual de diàleg en condicions d’igualtat entre Francesc i Clara o les condicions que es donaven en aquells grups cristians perseguits i assetjats per la església on les dones tenien part activa en la predicació i la celebració, com aquell primer beateri que seria l’origen de la primera fundació clarissa de Barcelona, queda aquí ja totalment ignorada. Les accions de les dones atenent malalts, ensenyant, tenint cura de vius i morts han quedat relegades en haver de passar per la Universitat per exercir-les, el que els està completament prohibit. Els convents femenins han de ser atesos pe homes. Elles, recloses, només poden viure d’almoines i donacions, alimentant i abonant les despeses que ells generin.

Divisió de classes entre monges, una situació habitual però xocant.

La propietat de la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià comportava el dret d’enterrament i el de bovatge o pastura, béns que abans havia posseït la Seu de Barcelona i pels que ara l’abadessa rep homenatge com a Senyoria Jurisdiccional. El recinte del monestir, entre dos portals, incloïa les cases, que encara podem veure, amb fleca i carnisseria o la presó. Amb tot plegat, la tercera dotació de la reina és de 1341, sent de 1345 les pintures gòtiques de la cel·la de Sant Miquel. Cert que n’hi hagueren altres donacions, però cap d’elles es poden comparar amb les de la reina. La seva última “fundació” serà en 1363, poc abans de morir i amb les rendes poc abans adquirides sobre Berga.

Portal on n’hi havia la presó

El tràfec de censals i diners d’aquell temps llunyà fan del nostre monestir un lloc on es mou el joc del poder més alt, assistint persones de gran llinatge que habiten al monestir fent vida secular (Anzizu: 63). Arribaren a tenir esclaves i algun esclau, com passava en altres monestirs, sent aquí a càrrec particular de les monges particulars que les tenien i que finalment serien alliberades.

El «claustre dels gats», on n’hi havien els safereig, coneguts així des del segle XIV pe tenir una gatera.

L’edifici s’enllesteix ràpidament, sent en l’actualitat una de les millors mostres del gòtic català. El claustre s’acaba en 1412 quan “només quedava un ala del pis de dalt” (Anzizu: 18). A la mort de la reina, la corona d’Aragó continua beneficiant i beneficiant-se del monestir, ja que les concessions i els privilegis rebuts comporten fer aportacions en temps de crisi i guerres. En tot cas la part artística, que és nostre llegat, prosseguí.

Vidrieres de la Sala Capituar de 1420

Els canvis substancials es produiran amb la ingerència de Ferran el Catòlic (1452-1516) i amb la fèrria clausura que imposà el concili de Trento (1545-1563) i de la que els reis catòlics són els principals impulsors. Sor Anzizu valora aquests moviments com una renovació cap a la vida en comú i l’esperit de pobresa, però no podem més que veure-ho amb els tints negres d’aquell gran patiment que caigué sobre les dones, una mostra de la misèria humana.

Lloc de lectura mentre es menjava en silenci

El rei Ferran escriu en 1475 al Papa demanant que, en morir l’abadessa que n’hi havia, no s’elegís a cap de les monges de Pedralbes, “ni que sigui de la casa dels Montcada” (Anzizu: 117). El Papa es limità a manar al provincial d’Aragó que sabia que algunes monges vagaven fora de la clausura i que si així era, les castigués i excomuniqués. Això anava per sor Violant de Montcada que vivia des de petita al monestir i serà la escollida en 1477 per les monges. Ferran entrà en Barcelona en 1479. En 1485 els visitadors manen que cap monja pugui rebre una donació particular i aconseguiran, uns anys després, que sor Violant renunciés al càrrec, d’acord amb la voluntat reial que volia posar al capdavant a sor Teresa Enríquez que havia de venir de Palència per a reformar el monestir, el que va fer en 1495 unificant el vestuari i el calçat de les monges i fent algunes millores importants com la cisterna[6] i la font de l’Àngel. Sor Violant callà quatre anys, però després emprengué un llarg plet de set anys a Roma que finalment guanyà.[7] Tornà com abadessa però jo no residí a Pedralbes sinó a Santa Clara de Barcelona, mentre que sor Teresa Enríquez entrarà a les jerònimes, on morí. El rei aconsegueix portar la seva filla Maria d’Aragó (1476-1530) del priorat de les agustines de Madrigal, on era abadessa, malgrat que ella no volia venir. Mentre, els framenors conventuals i observants, a favor d’unes o d’unes altres, entren i surten del Conventet en funció dels canvis. Les reformes per fer més fèrria la clausura ens parlen de vels negres, de locutoris, torns i reixes amb punxes (Anzizu, 115-134).

Refectori comú

Mentre es revoquen les llicències i augmenten les pressions dels reis catòlics en el control del monestir, aquest es veu obligat a vendre censals i propietats entrant aviat en decadència. La vida en comú, dinant juntes el mateix àpat, no és una senyal de goig, sinó d’humiliació i misèria. Santa Clara, proposava el dejú quaresmal només per a les joves i fortes, encomanant, en canvi, que a les malaltes i “delicades” se les tractés amb especial atenció i cura, unes diferències substancials fonamentades en l’estima que ara no es contemplen.

Sala d’infermeria on actualment es fa una exposició sobre «contenidors» com armaris o baguls de dot.

A tanta reforma i tan poca raó se li afegeixen les cada cop més freqüents i més intenses guerres. Amb ajut d’algun benefactor o amb la inclusió d’educandes, la comunitat va sobrevivint mostrant-nos, clarament, com la majoria de comunitats femenines no ho van poder fer. La clausura, com a espai de recolliment personal i comunitari, no hauria de ser, com ho va ser, en alguns temps, una presó de malviure.

Pou de la cisterna i font de l’àngel de finals del segle XV

Pedralbes s’ha mantingut, des del seu origen noble, fent front a les penúries, sent un refugi per a moltes altres comunitats femenines durant les guerres i canvis de règim del segle XIX i ajudant a les seves germanes de la casa mare d’Assis quan aquesta ho demanà (1892, Anzizu: 201)

Procures del monestir

Sor Eulàlia Anzizu acabà la seva crònica en 1897, sense ella no hauríem pogut constatar uns fets que avalen la nostra teoria de la violència institucional que han patit les dones, la que les va fer fora de la instrucció oficial i les va condemnar al paritori o al claustre, com sostenim fermament.

Malgrat tot això, els espais del monestir transmeten, potser degut a la voluntat de les últimes habitants, potser degut a un fil de transmissió que se’ns escapa, el valor de la austeritat saludable i la ecologia, que es mostra de la estima i la cura de la vida, que el nostre món necessita i que Clara i Francesc pregonaren.

Hort Petit. Totes les fotos són de l’autora de 2025

Només per això és necessari fer una visita a Pedralbes si podem.

A les persones que viuen el valor de l’austeritat i la ecologia des de l’estima.

[1] “Clara d’Assis i el privilegi de la pobresa com a forma de vida”: https://historiasdebellvitge.com/2025/05/15/clara-dassis-el-privilegi-de-la-pobresa-com-a-forma-de-vida/

[2] “Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona, al portal de Sant Daniel, ara la Ciutadella”: https://historiasdebellvitge.com/2025/05/23/sant-antoni-i-santa-clara-de-barcelona-al-portal-de-sant-daniel-ara-la-ciutadella/

[3] Sanjutst, Cristina “L’obra del Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes des de la seva fundació fins el segle XVI. Un monestir reial per a l’orde de les clarisses a Catalunya”. Tesi UAB per Història de l’Art. Dir. Anna Muntada. 2008, doc. p. 657….

[4] Sor Eulàlia Anzizu (1868-1916), va recollir la primera documentació sobre el monestir de Pedralbes on professava escrivint una primera crònica del monestir.

[5] Anzizu, Eulàlia “Fulles històriques del Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes”, 1ª ed. 1897, reed. 2007, p. 46

[6] Sobre la cisterna: https://www.lavanguardia.com/cultura/20220525/8290617/barcelona-secreta-cisterna-monasterio-pedralbes-abadesa-teresa-enriquez-montcada.html

[7] Un efecte que mostra l’absurd de la clausura extrema és que sor Teresa Enriquez no es va assabentar que sor Violant havia guanyat i, com que seguia d’abadessa, va ser excomunicada per “contumaç”. Quan es va assabentar se li va retirar el càrrec i la comdemna.

Maria Luna, reina i llum dels països catalans

Posted on por
1
Maria Luna davant de St. Martí de Sogorb. Foto: viquipèdia

Si Martí “l’Humà” (1356-1410) és l’últim comte-rei del llinatge català, Maria Luna (1358-1406), la seva esposa, podria ser la primera reina dels “països catalans”, amb la corona d’Aragó i les terres annexionades de les illes i València.

Corona d’Aragó, segle XIV

Hereva de la casa de Luna d’Aragó, amb propietats a Sogorb (Segorbe, prop de Sagunto) i altres llocs, va ser compromesa en 1360 en morir el seu pare, Lope de Luna, amb l’infant Martí, segon fill de Pere “el Cerimoniós” (1319-1387).

Amb vuit anys va entrar en la cort d’Elionor de Sicília (1325-1375), tercera esposa del rei Pere i mare dels dos fills que serien reis: Joan I “el Caçador” (1350-1395), casat amb Violant de Bar (1365-1431), en contra del desig del seu pare, i el mateix Martí, el seu promès-nen.

Regne de Sicília a l’Edat Mitjana. Viquipèdia

El tretze de juny de 1372 es celebra l’enllaç a la catedral de Barcelona. Maria serà mare de l’infant Martí, rei de Sicília (1374-1409) i de dos fills i una filla que van morir petits, com farien els seus dos nets (de dos casaments del seu fill). Fets habituals, però no per això menys dolorosos.

El seu llinatge està doblement emparentat amb els Papes d’Avinyò. El del pare amb l’últim d’aquests, Benet XIII, nascut a Illueca (Aragó) i refugiat fins la mort a Peníscola, considerat antipapa i conegut com “el Papa Lluna”. El de la mare, Brianda d’Agout o Got, d’Aquaviva, Provença, amb el primer, Climent V (nascut Bertran de Got en 1264 i finat en Avinyò en 1314). Aquest Papa, en braços del rei de França, Felip IV, ha de ser recordat per permetre cremar vius, el deu de maig de 1310, cinquanta-quatre cavallers de l’orde del Temple, tal com volia el rei per quedar-se amb els seus béns, enviant a canvi a la foguera, sota demanda de l’església, a Margarita Porete, per un llibre que havia escrit i que tindria molta repercussió espiritual: El mirall de les ànimes simples. El record de les atrocitats comeses per aquest primer Papa del Cisma d’Occident mostra les tenebres on la noble reina Maria Luna destacarà amb llum pròpia per la seva defensa de pobres i exclosos.

El gener de 1387 mor Pere el Cerimoniós. El seu primogènit, Joan I, coronat com a nou rei, atorga al seu germà, Martí, el nou títol de duc de Montblanc, un càrrec senyorial que el situa sobre altres nobles i només per sota el rei.

El rei Joan I atorgant privilegis a la Vila de Berga. Foto: AGC, 2023

No ho va tenir fàcil, Maria Luna, ni amb la poderosa església ni amb la seva pròpia família. El 1391 l’infant Martí ordena a un comissionat per que aconsegueixi que la seva esposa signi a Barcelona la venda de les viles de -Elx i Crevillent per sufragar l’expedició a Sicília (n. 765).[2] I és que el jove Martí, en casar amb Maria de Sicília, va esdevenir rei i ell i el seu pare marxaren deixant a Maria al davant del patrimoni familiar.

Expansió catalana pel mediterrani, segle XIV

Les preocupacions de la noble dama s’estenen a totes les persones, independentment de les seves creences. En 1392 demana als jurats d’Algímia (Almonestir) que prestin aigua als “moros” per regar llurs camps, degut a la sequera que imperava (n. 771), no serà l’únic cop que miri pel benestar de la població musulmana, com per la jueva i no només per les seves obligacions.

En 1395 demana al batlle de Montblanc que no executi a un jove reu sense comprovar que és major de vint-i-cinc anys i que, si es considera que pot ser menor, com ella creu, faci un nou procés amb un procurador adient (n.797).

Montblanc, ciutat enmurellada. Viquipèdia

El 1396, en morir el Joan I sense descendència masculina, Maria reclama el tro pel seu marit i per ella mateixa, el que també van fer Violant de Bar, que va fingir que esperava un fill de Joan I i la filla d’aquesta, casada amb Mateu de Foix. Maria, amb les tropes lleials a Martí, aconsegueix frenar les tropes del compte de Foix que entraren en Catalunya i part d’Aragó entre 1396 i 1397, demanant al mateix temps al seu marit que torni aviat de Sicília (n. 807).

Martí tornà en 1397, però ella continua fent-se càrrec, com a lloctinent, d’algunes qüestions del govern. Com a devota cristiana demana al Papa que enviï visitadors als menorets (tercera orde franciscana, sempre sota vigilància i sospita) i que s’eviti la prostitució entre les hostes (n. 808).

Martí i Maria esdevindran els nous reis de Aragó, Mallorca, València i Sicília, comtes de Barcelona i ducs de Montblanc sent coronats en Saragossa en 1999. Respectuosos amb les institucions pròpies dels comtats catalans, com la Diputació General (Generalitat), Maria envia cartes al seu fill explicant com ha anat el jurament i expressa el seu agraïment a les Corts (n. 812 i 820).

Maria no tremola davant dels enemics, demana al poderós Ramon Alemany de Cervelló que executi al comte d’Empúries, tal com ha manat el rei (n. 826).

Com a totes les vides, les alegries són tan presents com les penes, Maria anuncia amb alegria al Consell de la Ciutat de Barcelona, el naixement del seu primer net, prepara els festejos de la coronació, sense deixar de donar el condol a la comtessa de Peralta per la pèrdua d’un fill (n. 827, 828 i 830).

En 1399 informa al rei Martí que ha aconseguit posar el comte de Foix sota la seva obediència, així com d’altres bones relacions que ha establert, d’acord amb les institucions aragoneses (n. 833 i 834). Per altra banda, no dubta en recriminar a R. Alemany de Cervelló que no ho hagi fet el que li va manar, acusant-lo de mirar més pels seus interessos que pels de la corona (836).

Poc després mor la seva jove Maria de Sicília (1363-1401) i el seu primer net. L’infant Martí es tornarà a casar amb Blanca de Navarra (1387-1441) de la que naixerà un altre nen que morirà amb quatre anys, però serà després de morir Maria.

La petició més notòria de la reina Maria Luna i més digna de ser recordada és la que fa en 1403 a Benet XIII demanant una butlla (que mai s’emetrà) en favor de l’abolició dels mals usos que pateixen els pagesos de remença en les senyories eclesials, unes pràctiques abominables i escandaloses que provoquen servituds injustes i impròpies de cristians (n. 853).

Miniatura medieval, pagesos de remença sota l’administrador del senyor que els sometia a la servitut. Viquipèdia.

Els pagesos ja havien acudit als reis (Joan I i Martí) demanant protecció i aquests havien donat algunes mesures, però la davallada econòmica provocada per la expansió mediterrània, les guerres i les pestes els posen en una situació de dependència respecte del finançament dels senyors mantenint, a canvi, els seus privilegis.

Maria pro-cura la vida dels seus súbdits. En 1405 demana la col·laboració dels jurats municipals de Girona, de les institucions eclesiàstiques i de les aljames de jueus per a construir el pont de pedra de St. Miquel de Fluvià evitant morts (n. 872). És el romànic de Besalú amb diverses reformes degut als aiguats.

Pont romànic de Besalú, refet en nombroses ocassions a causa de les riuades. Foto: Ramon Solé

En 1406, poc abans de morir, exhorta vehement al rei Martí, sense estalviar retrets a la seva passivitat, a anar a València a fi de pacificar les bandositats que posen en perill la ciutat. Poc després, amonesta al bisbe de València per vexar els jueus de Morvedre, mogut per la seva avarícia. Li avisa que ha envaït la seva jurisdicció i que si persisteix informarà al Papa (n. 878 i 879).

Inici de les Corts a Sogorb, quan el rei anà a pacificar València d’acord amb la petició de la reina.

Maria ja no es trobava bé, la mort la troba a Villareal, camí a Segorbe per a reunir-se amb el seu espòs. Va deixar tots els seus béns al seu fill, que morirà poc després i en usdefruit al rei Martí, que encara va tenir temps de casar-se de nou amb la jove Margarida de Prades, però aquesta ja és una altra història.

De Maria de Luna ens quedem amb el seu bon nom, les seves virtuts, malgrat les dissorts que va haver de patir i, especialment, amb les seva fermesa per enfrontar-se al poder més alt defensant la justícia per tothom.

A les dones que s’enfronten als estaments més alts protegint els més fràgils.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 9 de novembre de 2024

[1] Butllari de Catalunya: documents pontificis originals conservats als arxius de Catalunya (1198-1417). Fundació Noguera, col. Diplomataris, n. 1190.

[2] Els documents, si no especifiquem res més que el números, són recollits a la Col·lecció de documents de la Cancelleria de la Corona d’Aragó (1291-1420). Textos catalans publicats per la Universitat de València en 2013.