L’ermita de Bellvitge a començaments del segle XX. Foto: Centre d’estudis de l’Hospitalet.
Del primer lloc de la Marina que en tenim constància, mil anys enllà, encara en trobem vestigis, era el reg d’Amalvígia, citat entre els segles X-XIII. La propietària Amalvigia era, probablement, cunyada del llavors vescomte de Barcelona. El 1001 es ven la propietat, que al 995 només era un prat junt a un rec i a un curs mort del riu (Llobregadell vell), amb terra, casa, cort, pou i arbres a Banyols. Sembla que aquesta casa seria el mas de Malvige, amb església, de 1057 i, posteriorment l’ ermita de Bellvitge (s. XIII). Tot i que hem qüestionat la evolució dels noms, tot apunta a que seria el mateix lloc.
A més dels usos espirituals o d’enterrament que pogués tenir la capella, els voltants eren terres conreades i ermes (per a pastura dels ramats) on treballaven les persones que tenien cura de l’ermita i altres pagesos i pastors.
La Marina es va mantenir en estat agrari fins mitjans del segle XX, quan es van bastir alguns barris prop de les indústries (SEAT…). Entre la via del Carrilet (inaugurat l’any 1912) i el mar, hi havia, a l’inici del segle XX, més de 150 masies!.
L’ermita de Bellvitge a mitjans del segle XX. Parròquia Mare de Déu de Bellvitge
Els Campreciós eren pagesos que treballaven a prop de l’ermita a la que estimaven i cuidaven. Joaquim Campreciós va fer el camí que portava de la Gran Via a l’ermita on hi va plantar pins i rosaredes. Mentre el feia pensava que si li deien alguna cosa ho deixaria de fer, però com que no li van dir res, el va acabar[1]. Els que vinguérem al barri als inicis coneguérem aquell camí.
Joan Casas al primer conte de Pols de terrat: “Un cinturó de joncs”, ens remet als paisatges encara bucòlics de l’ermita quan es donaven les seves transformacions.
“Sobre els camps daurats, a punt de sega, amb farbalans de patateres i feixes de cols, bledes, enciams i carxofers, es veia la rotllana de xiprers que encerclava l’ermita. Més enllà la carretera era un riu incessant de camions i cotxes. (…) Van deixar les bicicletes davant la porta de l’ermita, dins el tancat de boix, llorer i baladres. (…) Van trucar a la porteta del costat, on els ermitans tenien la casa i venien berenar i begudes. (…) Estirà la galleda que tenia al fons del pou, amb la beguda fresca i en va treure les dues gracioses…”
L’ermita i el camí que entrava des de la Gran Via, on van plantar els Campreciós. AVVB
Des de la primera meitat del segle XVI ja existia una vintena de masies en la Marina hospitalenca, alguna de les quals s’han conservat fins ara i es mantenen a la vora de Bellvitge, com la de Ca l’Esquerrer, a la Carretera del Mig, “Camí del Mig” p «de la barca de Banyols», com se l’anomena a principis del segle XIII.
A la carretera antiga del Prat, actualment al carrer Ciències amb Salvador Espriu, al polígon Pedrosa i a tocar del sector conegut com Gran Via II, es troba Can Gotlla, molt reformada. Actualment és la seu del Consorci de la Reforma de la Gran Via a L’Hospitalet, el que no deixa de resultar irònic, ja que aquests plans estan canviat el poc vestigi rural. https://historiasdebellvitge.com/2021/05/09/can-gotlla-una-masia-des-naturalitzada/
Can Gotlla, seu del consorci per desnaturalitzar el territori. AGC, 2021
De Can Jaume la Vidala (també anomenat Cal Terol·lo) de la que només queda alguna façana a prop de les cotxeres de TMB. Al 2009 llegíem:
ECODIARI “L’Associació Els Verds» ha presentat una denúncia davant la fiscalia de Medi Ambient del Tribunal Superior de Justícia ( TSJC) per l’estat de degradació que és troba el sector de Cal Jaume de la Vidala de L’ Hospitalet de Llobregat. Aquesta zona és troba un abocador il·legal de residus, de neumàtics, de peces de cotxes, de productes químics, de runa que constitueix un perill de contaminació del subsòl, de l’aqüífer així com de ris d’incendi. El sector de Cal Jaume de la Vidala és troba dins del districte econòmic de L’Hospitalet i és troba limitat per la Gran Via, el camí de Cal Pau Redó, la carretera antiga del Prat i la Ronda Litoral. Aquest terrenys formen part de particulars, de RENFE i de l’Ajuntament de L’ Hospitalet”.
A la Feixa Llarga, encara trobem CanMasover Nou del segle XVII, abandonada i molt malmesa, amenaça runa amb esquerdes als murs finestres esbotzades i enfonsament parcial de la teulada de sobre les golfes.
Cal Masover Nou en greu estat d’abandonament. Foto: AGC, 2021.
Una mica més amunt, al camí de la Cadena, al final de la Travessia Industrial, encara perdura Can Trabal, amb una extensa zona agrària al seu voltant que encara és regada amb el Canal de la Infanta. Actualment amenaçada pels plans que volen canviar la qualificació del terreny.
Cal Trabal, a la Feixa Llarga, lúltim indret pròpiament agrícola de L’Hospitalet. AGC, 2020
Ca l’Esquerrer és una casa senyorial de finals del segle XVI, a la Carretera del Mig, a tocar de Cornellà. Està ben conservada, els amos tenen un pàrquing al costat, no ens van permetre l’accés per a fer fotos des de l’exterior.
Ca L’Esquerrer a la carretera del Mig, AGC, 2021
Al que ara és la Travessia Industrial n’hi havia unes quantes: A tocar amb l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge es trobava Can Bengala, més cap a la Rambla de la Marina, Cal Pepet de la Casa Llarga i a l’altra banda de la Rambla, cap a l’Avinguda Fabregada, Cal Quimet Garro i Can Pere la Coixa.
1967. Carrer Prat de Bellvitge a tocar de la Travessia Industrial, es poden veure Can Bengala i Cal Pepet de la Casa Llarga a tocar de la Rambla Marina. AVVB
Entre la Travessia Industrial i la Carretera del Mig n’hi havia moltes masies de les que només mencionarem algunes més properes al nostre barri. El Passatge Can Polític ens recorda una de les masies de les que hi havia, Can Marcé i molt a prop Can Durban.
Ca la Marieta, a la Carretera del Mig, entre la Fabregada i la Riera dels Frares, avui núm. 74, abans número 30 i antigament al Barrí de la Marina núm.159 és una masia ocupada per la família Campamà des de l’any 1860. Al costat de Ca la Marieta, hi havia Ca la Farrereta i davant seu Cal Xic de la Laieta.[2]
A la Carretera del Mig, hi havia una altra masia, avui desapareguda, que li deien Can Modolell (no s’ha de confondre amb Can Modolell de la Torre, de la que ens queda la Talaia). Can Modolell, estava situada entre el Carrer de Campoamor i les vies del tren.
Can Modolell, a tocar del Carrer Campoamor. Foto: Mauricio Martínez Espada.
Una de las poques masies de la Marina que ha perdurat a l’Hospitalet fins fa pocés la de Can Salvador del Roig, de la família Colominas, al Carrer de Sant Roc amb el camí de la Riereta, tocant a l’Avinguda Carrilet, on fa poc temps van enderrocar les masies de Can Mas (o Cal Senyor) i de Can Borni, que havia estat seu de l’escola bressol Patufet.
Cal Peret Massaguer a la Rambla Marina entre la carretera del Mig i l’Avinguda Carrilet. Per aquest camí anàvem alguns dels primers infants de Bellvitge a l’escola de Can Bori.
Malauradament Cal Salvador Roig ha estat recentment enderrocada.
Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 03-06-2021, revisat i ampliat el 20 de juliol de 2024
Als i a les que no deixen de lluitar per conservar la natura que ens correspon.
[1] Arxius de la parròquia de la Mare de Déu de Bellvitge.
[2] Campamà, Josep (2015) “Quan Bellvitge eren camps”, conferència a Bellvitge 50.
El Camí de Pau Redó va de l’Hospital oncològic de la Gran Via al Tanatori, dos llocs que no en resulten agradables, però, si ho pensem bé, cal que estiguem agraïts de tenir-los a prop. L’Hospital perquè ajuda a que els efectes d’unes malalties, que poden tenir greus conseqüències, siguin més lleugers i que, si s’agafen a temps podem sortir bé d’elles. No oblidem que una de les tasques que es realitza en aquest Hospital és la prevenció, que salva moltes vides.
Igualment podem dir del tanatori, un lloc al que no ens agrada anar però un lloc necessari per fer els comiats dels éssers estimats o per acompanyar als que els han perdut. Ho sabem del cert en aquests tems durs de la pandèmia.
L’entorn del Tanatori, el final d’uns camins que acaben als espais del Delta, és un entorn de pau en el que encara trobem restes de la vegetació típica de la marina deltaica.
Camí de Pau Redó. Vegetació, primavera, AGC; 2021
Entre mig d’aquests dos llocs de malaltia i mort, però que també poden ser de prevenció, recuperació, tractament i/o d’acompanyament trobem una masia que ha persistit, l’antiga masia de Ca la Llarga, situada al Camí de Pau Redó, entre l’hospital oncològic, les instal·lacions del Tenis Gran Via i, al fons, el tanatori.
Hort de Ca la Llarga. Instal·lacions del tenis Gran Via. AGC, 2021
Aquesta masia també era coneguda com a can Rovira. En l’actualitat els néts dels Rovira han reformat la masia i l’han convertit en un estudio fotogràfic.
Actualment es diu “Masia estudio”, també es pot trobar per “Moments”, i ofereix reportatges per a celebracions com casaments.
Masia Estudio. Camí Pau Redó. AGC, 2021.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 03-06-2021
Als i a les que necessiten espais de pau en temps durs, que els puguin trobar.
Museu d’història de l’Hospitalet a l’actualita. AGC, 2021.
Can Llunell, Molinés o Espanya és una casa forta bastida en 1563 per Antic Llunell que era propietari de cent mujades de terra i diverses cases.
Escut dels Llunell. Foto: Ramon Solé
Els Llunell actuaven com a notaris i formaven part d’aquella oligarquia rural dels segles XV-XVIII, de la que en Jaume Codina en dona prou detalls a la seva obra de Els pagesos de Provençana. El 1579 Antic Llunell era un dels jurats o prohoms que s’autoimposen el pagament del trentè de les collites a fi de fer front a les obres de l’església, que estava en mal estat i s’havia de refer.
Els membres d’aquestes famílies solien casar-se entre ells o amb altres de similar nivell entre les rodalies. Normalment ells busquen dones del mateix nivell o superior, mentre que elles mantenen aliances amb estaments més baixos però prou pròspers aportant elles la dot. Així tenim que Eulàlia Llunell contrau matrimoni amb Pere Mercer el 1582, del que podríem dir que era un pagès benestant local fill d’un altre Pere Mercer, casat amb Joana amb qui tingué un fill i quatre filles. Pere i Eulàlia tingueren dos fills i dues filles.
La casa dels finestrals gòtics, la més antiga del carrer Xipreret, va ser, segons J.Codina de la familia Mercé, pagesos locals ben posicionats.
Pensem que tot i que tenien força criatures no sobrevivien moltes i el creixement de la població serà vegetatiu durant molt temps, mentre les guerres i les epidèmies no el redueixen, llavors seran els immigrants francesos els que retornaran l’equilibri o faran augmentar la població.
Entre aquests pagesos terratinents locals i els altres pagesos mitjans o menors no n’hi havia molta diferència, ens diu Codina, cap d’ells sap escriure, les diferències rauen en que els benestant fan àpats més seguits i constants, tenen roba i altres possessions, terra i sostre, potser es faran un escut heràldic que lluiran al front de casa seva i saben segur que seran enterrats a sagrat i en un futur podran donar estudis als seus fills.[1]
Roda de molí als jardins del Museu de l’Hospitalet
Restes d’una premsa de vi. Els cereals i el vi era l’alimentació bàsica de moltes generacions.
Dels inventaris i “encants” que ens han arribat, Codina reprodueix el d’Antic Llunell, el més complet i extens, on es dona compte de totes les seves possessions a la casa i a Barcelona (l’inventari ocupa cinc pàgines). D’Antic Llunell, l’historiador pratenc ens diu que era procedent de Sant Feliu de Llobregat, es va casar (o el van casar) molt jove, amb disset anys, amb Paula Martí (pensem que les nenes es casaven amb catorze anys, alguna amb dotze i sovint amb homes molt més grans que havien enviudat ja que la mortalitat durant el part era molt gran). Va enviudar i va tornar a contraure matrimoni amb Ángela Martí amb qui va tenir quatre fills (Jaume, capellà, Pere i Francesc, notaris i Antic, comerciant) i dues filles, la Eulàlia que hem vist i na Paula muller d’un comerciant de Barcelona. D’un caràcter més aviat gasiu, al final de la seva vida vivia sol amb una serventa.[2]
Degut a diferents enllaços matrimonials passà als Molinés. A l’edifici s’hi poden veure els escuts dels antics propietaris: la mitja lluna dels Llunell i la roda de molí dels Molinés.
Part posterior del Museu, al carrer Molinés, en primer terme, clau de volta de l’ermita de Bellvitge.
L’agost de 1919, per les festes de Sant Roc, co-patró de la ciutat, els jardins de Can Espanya van ser oberts al públic, es van realitzar tómboles, concerts, balls, focs d’artifici, fins i tot passejades amb barca pel llac (que devia haver-hi), però la principal atracció, diu Marcé i Sanabra, va ser el primer guàrdia urbà del municipi, Antoni Duch i Solé (L’Hospitalet, 1881-1935).[3]
Durant la dictadura de Primo de Rivera es va reduir la meitat del jardí i en temps de l’últim propietari privat, el batlle franquista España i Muntades, “de trist record” (expressió de Joan Casas aL’Hospitalet de Llobregat, un passeig per la historia), la resta amb “una colla d’arbres venerables” i l’edifici que feia d’escola, mentre es bastia un “mediocre i ofegador bloc de pisos” (les dues expressions últimes entre cometes són de Marcé i Sanabra). La casa estava llavors arraconada i pràcticament abandonada.
Gravat de la «Casa Espanya» que es va trobar tant abandonat com l’edifici.
Finalment hem de destacar la figura de Lluis Layola i Rovira (L’Hospitalet, 1909 1989), pagès de la casa coneguda popularment com Cal Gabatx. De la família Layola ja havíem parlat doncs el 1957 donaren la font que hi havia a l’ermita amb una placa de Ceràmiques Bellvitge.[4] Lluís Layola fou president de la Cambra Agrària de l’Hospitalet i vici-president de la Comunitat de regants del reial Canal de la Infanta que havia transformat la Marina en una de les àrees més productives de Catalunya. “Lluis Layola visqué i impulsà un dels moments més pròspers de la pagesia hospitalenca –que abastava fins l’espai que avui és Zona Franca- i contemplà la seva davallada definitiva a favor d’una progressiva industrialització”. En tant que president de la Cambra Agrària de l’Hospitalet es responsabilitzà, en un moment donat, de la salvació de l’edifici que avui allotja el Museu d’Història. Eren uns moments en que es va perdre la masia de Ca n’Alós o la torre de Can Serra, entre d’altres. En nom de la Cambra, Layola fa una proposta de compra per salvar la casa argumentat que es traslladarien les oficines d’aquest organisme. Els propietaris volien vendre-la i arribaren a un acord. La Cambra oferí una part de la casa a l’ajuntament per tal de muntar un museu, cedint més endavant la seva totalitat a canvi d’un pis adequat per les seves activitats.[5]
Escultura d’Hèctor Cesena d’homenatge als pagesos de Provençana.
En 1969 l’edifici fou restaurat, en 1970 passà a titularitat municipal i en 1972 s’inaugurà el Museu d’Història de la ciutat.
El Sr. Layola va viure en temps de la dictadura franquista, potser per això la seva memòria no ha estat rescatada, però a cadascú ens toca viure unes circumstàncies determinades, el que importa és com ens comportem com a éssers humans. Ramon Fernández Jurado, el poeta del poble, dedicà en 1974 al seu amic Lluís Layola, de bon record, el poema de “L’home del carro”.
L’HOME DEL CARRO
Són quarts de vuit del matí.
El dia just s’esbadella.
L’home va damunt del carro
i la boira l’acompanya.
Els qui foren camps gemats,
ara són munts de deixalles,
blocs de ciment enlairats
occiren totes les prades.
L’home del carro dempeus,
té un xic trista la mirada,
recorda el temps que visqué
lluminoses matinades.
El seu carro és el darrer
dels estols que abans passaven
per anar a segar alfals
enveja de les maragdes.
Recorda els pins i la Font
de l’ermita solitària
amb la Verge camperola
Madona del Bell-Viatge.
El temps que no tornarà
el duu arrelat a l’ànima
i el fogar dels sentiments
s’arbora de vives flames.
Dins la boira del matí
el cavall tiba i avança
per un laberint de blocs
escampats com una taca.
L’home del carro es difon
engolit dins de la xarxa,
enyoradís de la pau
de les albades llunyanes.
Ramon Fernández Jurado
1984. Foto d’en Jaume Botey. AMLH
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 30-05-2021
A les bones persones que han mirat i miren pel bé comú
[1] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807), L’Hospitalet de Llobregat. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. II, p. 66
[2] Codina, Jaume (1987), o.c. Vol. II, p.238-244.
[3] Marcé i Sanabra, Francesc (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular, p. 118-120.
El carrer de Jaume Ventura i Tort és un carrer molt petit al límit de Bellvitge, quasi tocant, en paral·lel, a la Gran Via de Castelldefels.
Només té dos edificis: l’Hotel, que supera en altura els blocs de pisos del barri, i un centre esportiu adjacent. Per un costat dona a l’ermita i parc de Bellvitge i, per l’altra banda, a la rotonda que converteix una via d’entrada i sortida al Cinturó del Litoral, la Gran Via i l’Hospital, en l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge.
Rotonda on acaba el carrer Jaume Ventura i Tort. AGC, 2015
Entre aquest petit carrer i la Gran Via hi ha un espai verd amb una petita mostra de la vegetació pròpia de la Marina i uns arbres que fan una petita barrera a la contaminació acústica, visual i ambiental que el tràfic abundant genera.
Mostra de la vegetació típica de la Marina Deltaica en un petit espai que encara és com el que vam trobar els primers colonitzadors del barri de Bellvitge. AGC, 2021
Jaume Ventura i Tort (L’Hospitalet, 1911-1985) va ser un compositor que va dedicar tota la seva vida a la música, especialment a la sardana a la que estimava amb passió. Ell mateix escrivia moltes de les seves obres.
Jaume Ventura i Tort. Foto d’arxiu.
Era fill de Joan Ventura, sagristà i fosser de la ciutat. La seva casa pairal estava adossada al campanar de l’antiga església de la ciutat. Estudià primària a les Escoles Catalanes. De petit va patir una greu malaltia que l’afectà les cames i per distreure’l els seus pares el feren estudiar música amb la professora Josefina Coll i Barba, que vivia davant de casa seva. Posteriorment cursà estudis d’harmonia, composició i fuga amb Enric Morera i als 18 anys estrenà, al Centre Catòlic de l’Hospitalet, la sardana Llobregatana, dedicada als sardanistes del Baix Llobregat. Va ser interpretada per la cobla Catalònia rebent molt bona acollida. De jove tocava el piano al Casino del Centre però igual tocava alguna peça popular només picant gots amb diferents mesures d’aigua.
1967. Sardanes a l’ermita de Bellvitge. Foto: Mauricio Martínez Espada.
Durant la guerra civil el seu pare, sagristà i fosser de l’església del barri del centre, fou assassinat pels anticlericals. Aquest fet el marcà profundament i des de llavors va patir molts daltabaixos. Va haver de fugir. Va passar dos anys a la Manxa on va composar Ma terra plana. Es va separar de la seva dona i va tornar en els anys 40 a l’Hospitalet. Es traslladà a La Torrassa on es va fer càrrec de la delegació de la funerària que regentava el seu germà, d’aquesta època és la sardana Les noies de la Torrassa, molt popular i la més reproduïda.
Cansat del negoci familiar, abandonà la funerària i muntà, amb el tenor Sebastià Bertran, un negoci d’hoteleria a Andorra on compongué la sardana “Les valls d’Andorra” que entrà a formar part del repertori de cançons de les escoles públiques andorranes. El negoci no va funcionar i retornà a Catalunya arruïnat. Al cap de poc temps, la seva companya el va abandonar. Tots aquests fets li provocaren una gran depressió.
Gràcies a una feina a l’Ajuntament va recuperar-se i tornà a composar. El 1964 estrenà la sarsuela en tres actes La cançó de l’Empordà, que TVE emetria el 1967 en el programa “Teatre Català”. El 1975 estrenà, al Gran Teatre del Liceu, l’opera Rondallad’Esparvers, basada en l’obra teatral homònima de Josep Maria de Sagarra. Va tenir un gran èxit. Aquest mateix any, a l’Hospitalet i a la plaça Sant Jaume, es celebrà la “Diada Ventura i Tort”, on es van ballar només sardanes seves. Va composar més de dues-centes.[1]
1975. Programa de la «Rondalla d’Esparvers». AMLH
La seva obra és senzillai balladora, per això agradava molt. Segons relata una nota biogràfica: era molt crític amb “els savis” que busquen tres peus al gat en un compàs de dos per quatre. I és que darrera l’expressió seriosa que treu el cap darrera d’algunes fotos, s’amaga un home intel·ligent, sensible i amb un gran sentit de l’humor com podem comprovar llegint alguns dels seus escrits. Destaquem, entre algunes danses, la del «Ballet de Nostra Senyora de Bellvitge» estrenada el 8 de setembre de 1963 a l’ermita de Bellvitge en l’ofrena floral a aquesta mare de Déu trobada.
Grallers i gralleres de l’Hospitalet tocant el ballet de Nostra Senyora de Bellvitge. 08-09-2015.
El grup de grallers i gralleres de Bellvitge i l’Escola de Música i Centre de les Arts de l’Hospitalet han recuperat aquesta dansa adaptant-la per tal que tothom la puguem ballar sense haver-la practicat. L’estrena oficial d’aquesta adaptació es va fer el 2015 amb motiu de les celebracions del 50è aniversari del barri.
Ball de Nostra Senyora a la Festa del Sol de Bellvitge, 2015, amb alumnes de l’escola de música i Magi Serra.
És la nostra dansa.
Per acabar, volem fer menció d’algun fet més que ens explica Francesc Marcé i Sanabra sobre la casa que habitava la família del nostre compositor. La casa del sagristà estava adossada al campanar de l’antiga església gòtica, enderrocada a l’inici de la Guerra Civil, era coneguda com “Ca la Peta”, per una avantpassada anomenada Josepeta, però aquest nom femení no tingué gaire futur, ja que aviat es masculinitzà i la gent deia “el Peta” al sagristà o enterramorts.
Deixem unes estrofes d’una poesia en la que parla de la seva infantesa.
Voldria ser noi
Voldria ser noi;
voldria anar amb bata
jugant pels carrers
amb l’altra mainada.
Jugar amb els amics
a ratlla i a bales
i enfadar-nos tots
i acabar a pedrades.
(…)
Jugar a patacons
i també a les cartes,
i als quatre cantons
i batre’m a espases.
I al joc dels cartrons,
fent-hi alguna trampa!
Jugar al trenta-u!
Cantar les quaranta!
(…)
I tornar a aquells anys
que en arribar a casa,
trobava el caliu
del pare i la mare.
Jaume Ventura i Tort.
Carrer Major de l’Hospitalet abans de la Guerra Civil, es pot veure l’antiga església gòtica.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 29-05-2021
Als que estimen malgrat els cops i les pèrdues
[1] Marcé i Sanabra, Francesc (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular, p. 557-575.
Grup Ecologista de Bellvitge, 1990, algunos de los primeros integrantes: Jose, Santi, Miguel Ángel, Andi y alguno más.
El Grup Ecologista de Bellvitge (GEB) nació en el curso 83-84. En noviembre de 1983, la dirección del Aula de Cultura de Bellvitge gestionó un curso de ecología: “Las energías libres”, que impartiría Salvador Balcells. El curso se inició con la proyección de una película danesa “las energías”. Tuvieron dos exposiciones, una sobre energías alternativas y otra sobre el Delta del Llobregat.
Taller a partir del que se gestó el GEB. 1983. Aula de Cultura de Bellvitge.
Al finalizar el curso, el 13 de mayo de 1984, se realiza la primera Fiesta del sol, llamada así porque: “No ha de ser una festa oficial ni elitista perquè quan surt el Sol, surt per a tots.”
Cartel de la primera «Festa del Sol», 1984
Cómo se fue gestando
En los años 80, tras las luchas por conseguir espacios para los equipamientos y recién adquirida la democracia, todo estaba por hacer. Nuestro vecino Miquel Segovia Aparicio presentaba, en el boletín de 1981 de l’Associació de Veïns (AVV), el nuevo grupo de trabajo de “Ecología, Naturismo y Plantas medicinales”. Sea por su propia inquietud hacia lo que hoy denominamos “empoderamiento” de la propia salud, o por su trabajo en una industria química y sus conocimientos de lo nocivo de ésta, organizó el 20/05/82, desde la AVV, una charla coloquio con el Naturópata Dr. Marc Arms.
Charla organizada por Miguel Segovia. La preocupación por la salud de todos y todas es el origen del GEB.
En 1982 se comenzaban las charlas de Planificación Familiar gestionadas por grupos de mujeres, de las que l’AVV se hacía eco. También en las escuelas y AMPAS (APAS, entonces) se promovía una educación sexual de la que habíamos carecido durante largos años.
En Bellvitge, se iniciaban los cursos de jardinería que el Ayuntamiento proporcionaba gratuitamente, junto con el material necesario para los vecinos/-as que querían cuidar sus jardines, se impulsaban los huertos urbanos y una cooperativa de consumo.
1976. Vecinos plantando árboles. Foto: Miguel Segovia.
En el curso de las energías libres del 1983-84, Miguel conoce a Andrés Masip y Manuel López, que ya venían concienciados de la escuela Nuestra Señora de Bellvitge (actualmente, Bellvitge), con los que inicia el Grupo Ecologista. Poco después se incorpora Miguel Ángel Herrero. Los tres eran Objetores de Conciencia, dentro del MILIKK. Los dos últimos del Grupo de Jóvenes “Vivac”.
Las agrupaciones como el GEB serían una alternativa al Servicio Militar obligatorio.
Unos tres años después llegaron al grupo media docena de jóvenes de la JOC de Bellvitge, entre los cuales: Olga Alonso, Robert Castillejos, Mary Gómez y Francesc Segura (Kiko), algunos integrantes más de “Vivac” como José Membrive o Santi Palomo i algunos esporádicos que participaban en diferentes momentos. Eran unas 8 o 10 personas trabajando, aunque pasaron unas 30. Algunos venían como objetores de conciencia, aunque aún no estaba aún reconocida esta labor como substitutoria de la «Mili».
Festa del Sol, 1991.
2. El GEB y el río Llobregat
Una de las primeras actividades del Grup Ecologista Bellvitge (GEB) fue participar en las acciones en contra del desvío del río Llobregat, que se derivaron de la «Marxa del Llobregat» que, en 1978, recorrió el río Llobregat, desde su nacimiento en Castellar de N’Hug, reclamando mejoras el estado del río y oponiéndose a un desvío que pretendía acabar con la zona agrícola del Delta ampliando la zona portuaria con elementos deportivos de lujo y generando una mayor especulación urbanística por la que algunos ya habían apostado.
El 10/03/1984 Salvador Ballcels i Vila redactó un texto en defensa del medio ambiente que firmaban 4 entidades: Grup ecologista de Bellvitge, Grup defensa medi ambient del Prat, Grup de defensa de la terra y Moviment de defensa de la terra. El alcalde del Prat, Lluís Tejedor, se hace eco en la prensa local de cómo el Plan Especial de la zona Costera Metropolitana puede perjudicar a toda la zona, no sólo al Prat, por las cuestiones relacionadas con el medio ambiente y recurre el Plan presentado por la Generalitat. Las poblaciones del Baix Llobregat se adhirieron al manifiesto.
Posteriormente, el GEB se implicará activamente en la recuperación del Delta del Llobregat, plantando árboles en la zona del Delta o recogiendo muestras del agua del río en diferentes zonas y llevándolas a los laboratorios del Ayuntamiento para su análisis, siempre en coordinación con otras entidades ecologistas y medio ambientales, especialmente las del Prat.
En marzo de 1986 el GEB planta medio centenar de Chopos en la ribera hospitalense del río Llobregat, el periódico comunica la noticia.
1989-90 Campaña contra el desvío del Río Llobregat por la ampliación del Puerto y del aeropuerto de Barcelona, junto con la CAME (Coordinadora Asamblearia del Movimiento Ecologista), de la que ya son miembros, y otros grupos ecologistas de la zona, como el GESE (Grupo Ecologista de Santa Eulalia), de Cataluña y algunas del resto del Estado o de Europa.
Festa del Sol 1990, plaça de la Baldosa de Bellvitge.
El 27/03/1990 el GEB firma el manifiesto creado y redactado para este tema, son el número 90. Además de la información recogida, realizan una pintada en el muro de camino al río, recogen firmas en pro de la causa concienciando a la población y hacen decenas de copias del manifiesto enviando numerosas cartas a organismos públicos y a otros Grupos en defensa de la natura.
En abril de 1990 se envían diversas alegaciones contra Desvío del Llobregat. Ese mismo año, el Tribunal Superior de Justicia de Cataluña anula la ejecución del proyecto del desvío del último tramo del río Llobregat elaborado por la Generalitat y recurrido por el Ayuntamiento del Prat por no tener aún el Plan directorio del Puerto de Barcelona, con lo que la decisión fue temporal. En junio de 1990las noticias se hacen eco de la sentencia que anula el desvío del Llobregat.
3. Campañas propias del Grup Ecologista de Bellvitge
Verano 84 Campaña “Mejor cerrados” para los contenedores de basura. Denuncian el sistema de recogida ya que deja los contenedores inservibles.
11/09/1984 Ante el incidente de la pérdida del remolque de gas propano en el semáforo del puente de Bellvitge, viniendo de la Zona Franca, de la que afortunadamente no hubo que lamentar víctimas, se pide que no pasen ni aparquen camiones con materias inflamables por el barrio. El 14 septiembre se presenta un escrito con firmas en el registro reclamando discos prohibitorios como tenían en el Prat.
En 1984 y 1985 van definiendo su proyecto que concretan en su organización por comisiones. Estas son sus propuestas:
Contaminación:
Vigilar y denunciar las fuentes de contaminación: atmosférica, acústica y radiactiva (pararrayos instalados en la ciudad y residuos radiactivos de los Hospitales de l’Hospitalet)
Exigir el desmantelamiento de la planta de Repsol Butano SA de la Zona Franca e impedir que circulen por el barrio vehículos con materias peligrosas.
Campaña para favorecer el uso de pulverizadores en lugar de los aerosoles CFCs.
Una de las campañas fue por la recogida de los residuos del Hospital.
Zonas Verdes y Urbanismo: demandan una gran zona verde entre el Instituto y la Calle Francia (que entonces llamaban “Paseo de la Libertad”) y exigen zonas verdes para la urbanización de la Rambla Marina.
Recogida deexcrementos caninos. En julio del 85 se instala el primer “pipi-can” en el barrio demandado por el GEB desde el 82.
Difusión mediante charlas y exposiciones en los colegios, en la Fiesta del Sol o en las Fiestas del Barrio, en colaboración con otras entidades.
Cartel contra el uso de sprays contaminantes.
Recuperación del Delta del Llobregat. Plantan árboles en la zona del Delta, recogen muestras del agua del río en diferentes zonas y las llevan a los laboratorios del Ayuntamiento para su análisis.
En julio del 85 participan en lacadena humana contra las centrales nucleares de Vandellós y Ascó en colaboración con la “Coordinadora Ecológica Comarcal” de Mora la Nova. Envían cartas a personalidades en colaboración con Greenpeace.
Contra la contaminación electromagnética que provoca la instalación en nuestro barrio de la Telefónica y su potente antena cerca de las viviendas.
A partir de julio del 85 encabezan ya sus cartas y documentos con el nombre de “Grup Ecologista de Bellvitge.” Aún forman parte de la AVV. En 1985 redactan su ideario y firman su compromiso.
Se inaugura el emblemático Paseo de Bellvitge. Se hace un invernadero, para las plantas de los vecinos. El concejal de barrio quería que lo gestionara el GEB, pero ellos consideran que es trabajo del Ayuntamiento y se limitan a dar ideas para su uso. El GEB sigue protestando por considerar que el nuevo paseo no dispone de suficientes zonas verdes, a pesar de los árboles plantados.
1991. Invernadero. Festa Major de Bellvitge. Passeig dels pins. Foto: AVV.
Campaña de Navidad, la VI en 1986. En esta ocasión consiguen que el Ayuntamiento de l’Hospitalet edite un Bando prohibiendo la venta de especies protegidas como el boj y fomentando la responsabilidad ciudadana, pidiendo a los vecinos que no tiren a la basura los árboles naturales, señalando espacios en cada distrito y pagando una furgoneta, con la que el Grup ecologista de Bellvitge los recogía. Se va haciendo extensiva a la ciudad la concienciación sobre la necesidad de conservar la naturaleza y la recogida de árboles, como mal menor, con lo cual la “Navidad ecológica” que siempre han fomentado, va siendo integrada en la población.
La campaña por la recogida de árboles de Navidad. Una de las que ha tenido más repercusión.
En 1987 se pone la Baldosa con el nombre “Paseo de la Baldosa” como protesta por lo que denominan “Urbanismo-Desertificación”.
El «Paseo de la Baldosa» al lado del Instituto Bellvitge, donde se pone el mercadillo de los viernes y los chiringuitos de la Fiesta Mayor. Se puede ver la placa que puso el GEB en una esquina. Años 90.
1987/88, junto con otros grupos ecologistas,empiezan a celebrar el “Día sin coches”, idea que rápidamente se extenderá a otros lugares. Encierran un coche entre cañaveras, lo “encarcelan”, la gente quedó muy sorprendida. Se realiza una carrera popular sobre ruedas.
Se crea “Onda Verde”, la primera Radio Bellvitge que emite, durante dos años en FM 87,5 “Por esa época, un tal Javier de Barcelona montó “Radio Bellvitge” con el apoyo del Grupo Ecologista, la idea es que esta radio se abriera a los jóvenes con diferentes temas: música, etc. Pero finalmente esta radio libre se emitió desde otro barrio de l’Hospitalet: San José.” (MSA)
1988. En abril se separan de la AVV creando una entidad propia. Redactan estatutos y los presentan. Utilizan un local de un miembro del grupo en la C/ Prado, 13. En mayo de este año, ya con el sello del “Grup Ecologista Bellvitge” organizan una charla-debate, en el Aula de Cultura con Miguel Correa de Badalona sobre “Elecciones y ecología”. Mantienen contacto con la entidad estatal Acción Ecologista Social en las diversas campañas que emprenden.
1988. Denuncia por la falta de espacios verdes.
1988.III Campaña de Nadal“Per un Nadal ecològic” en las Ramblas de Barcelona, con el colectivo Agudells de Sant Genís y Alternativa Verda. La prensa se hace eco.
1988-1990. Acciones reivindicativas.
Durante las Fiestas del Sol, además de las charlas, exposiciones, talleres, mercado de productos naturales… se suele realizar alguna acción reivindicativa. Si en la de 1987 la fue la de poner el irónico nombre de “Plaza de la baldosa”, la de 1988 es la de quitar adoquines de dicha plaza plantando alcorques en los espacios liberados y poniendo, también, un banco… lo que les cuesta una denuncia de la Guardia Urbana. Pronto será retirada por el alcalde dándola por improcedente, aunque también retirarán el banco y taparán los huecos hechos entre las baldosas para los árboles. Entre otras campañas, denuncian, también, la tortura a animales, como con las corridas de toros.
Contra el maltrato animal.
Otro año hacen explotar una maqueta del barrio, denunciando de nuevo la proximidad de la planta de gas de Butano y en otro queman cartillas militares, sumándose al movimiento de Objetores de Conciencia.
Festa del Sol, 1990
En junio de 1989, como entidad legalizada y desde la nueva sede editan el 1r. Boletín Informativo del GEB. En la última página se solicita la colaboración de más personas.
Campaña Educativa. El GEB, en colaboración con el Ayuntamiento de l’Hospitalet, crea y recopila material audiovisual de temas ecológicos. Propone itinerarios de natura de ecosistemas próximos: Delta del Llobregat, Garraf, Collserola… Todo este material se entrega al Ayuntamiento en enero del 89 para que pueda ser consultado y utilizado por cualquier persona o entidad. Actualmente estas salidas forman parte del programa educativo que el Ayuntamiento ofrece a las escuelas.
Se ofrece un taller de papel reciclado para escuelas o centros de tiempo libre, así como una reflexión sobre los valores educativos relacionados con la ecología. Del 6 al 12 de marzo de 1989 participan activamente en la Farga en la muestra ecológica “Viure a l’Hospitalet.”
Tallers de Paper reciclat a les Festes del Sol
1989. Urbanización Rambla Marina, tras la inauguración del metro de Bellvitge, la AVV presiona al Ayuntamiento y a la Generalitat para que urbanicen este sector, tal como se habían comprometido. En 1991 se llega a un acuerdo y en 1992 comienzan las obras. El GEB sigue empeñado en que nuestro barrio tenga más zonas verdes, más árboles y menos cemento y baldosas.
1989. limpiando el futuro parque de Bellvitge.
1989, diciembre.Boletín de la AVV de Bellvitge. En la página 3 se menciona la 2ª plantada de árboles del Parque, y se reconoce que no se han perdido los arboles de la plantada inicial gracias al Grup Ecologista de Bellvitge. “Estuvimos decenas de sábados o domingos con mangueras de por lo menos 20 metros, regando los chopos, encinas, robles y demás, acudían jóvenes ocasionalmente y, entre muchas personas más, el Socialista Joaquin Mengual”.
1989. Plantando y cuidando árboles en los terrenos del Parque. Foto: Simon Rovira.
En mayo de 1991 editan el segundo boletín informativo. Disponen de nuevos locales en la Av. Europa, 174-176, cedidos por el Ayuntamiento de l’Hospitalet. Actualmente en este local se reúne una entidad medioambiental: Saboga.
1992 El GEB apoya las iniciativas de otros colectivos de Barcelona contra los Olimpiadas por entender que potencian la competitividad y rivalidad más que el espíritu deportivo, lúdico y comunal.
1993 10ª Fiesta del Sol. En una publicación de la ciudad, explican su trayectoria en estos 10 años. En ella encontramos también una relación de las entidades que han colaborado con las ediciones de esta fiesta, hasta la fecha fueron: El grup de joves Vivac,els Amics de la Bici de Barcelona y la escuela de solfeo y banda de música y de Bellvitge “els Amics de la Música”. En esta décima edición participan también els Diables de Bellvitge, el Centre d’esplai Bellvitge y otra entidad educativa de tiempo libre: El Alenha.
1991. Fiesta del Sol. Espacio de debate.
1995. Lucha contra las nucleares, se unen a otros colectivos y se suman a otras campañas en Cataluña, como la de la cadena humana en Tarragona. Envían cartas como GEB al gobierno francés y al español en contra de las nucleares.
Intensifican sus relaciones con otros grupos ecologistas de la zona. En 1996, alrededor del 5 de junio, día que se declara del “Medio Ambiente”, redactan un manifiesto junto con otros grupos de l’Hospitalet como ECOS l’H y ANMALH (Associació d’Amics de la Natura i del Medi Ambient)
Entre 1987 i 1998 el Grup Ecologista de Bellvitge se implicó directamente en la gestión del Parque de Bellvitge del que hoy día disfrutamos los vecinos, contando con el apoyo de la AVV y de otras entidades y personas del barrio.
1996. El grup ecologista explicant a l’Ajuntament el projecte del parc que van fer amb els suggeriments dels veïns i de les veïnes de Bellvitge.
Durante la última década del s. XX y las primeras del XXI se siguen celebrando diferentes fiestas el Sol en Bellvitge. El GEB edita un boletín anual, “El Gira-Sol”, en convenio con las entidades que les dan apoyo como la AVV, el Ayuntamiento de l’Hospitalet y la Generalitat. En junio de 2003, conmemorando la 20ª edición de la Fiesta del Sol, nos resumen su trayectoria de estos 20 años.
Además de los esfuerzos dedicados a hacer posible el Parque de Bellvitge, siguen participando en diferentes campañas del barrio y de la zona en pro de la conservación de la naturaleza y del medio ambiente, como la Campaña contra la antena de telefonía mòbil en el edificio de la telefónica, la Campaña contra la hormigonera de la Feixa Llarga o contra la Central Térmica del Puerto de Barcelona.
También realizan informes técnicos como el de la red de carril bici para la ciudad y siguen con su labor de información y concienciación de la población, a través del nuevo boletín y colaborando con otros organismos públicos y con otras entidades y personas con los mismos objetivos.
El uso de la bici siempre ha estado presente en las acciones del GEB. Festa del Sol, 1990, Foto: Vivac
4. Del GEB a Saboga
Ya en el nuevo siglo participan del “Consell de la sostenibilitat de l’Hospitalet de Llobregat”, del que surge, en 2005, el “Projecte Llobregat”
El mantenimiento del precario camino al río es una labor que llevan a cabo entidades del barrio y de la ciudad.
En 2008, nace “Saboga”, refundición del Grupo Ecologista de Bellvitge con otras personas y entidades de la ciudad preocupadas por el Medio Ambiente y la conservación de la naturaleza. Se crea la Plataforma “Salvem la Zona Agrícola a LHospitalet”.
En 2009 y 2010 se realizan marchas por la recuperación de la zona Agrícola de l’Hospitalet de Llobregat.
2009. Primera marxa en defensa de la zona agrícola del Delta del Llobregat.
Saboga lucha, actualmente, junto con otras entidades, como la de “Salvem Cal Trabal, no més blocs a l’Hospitalet” por la defensa del legado rural que nos queda en l’Hospitalet, para mejorar el acceso al río y la sostenibilidad.
El 5 de abril de 2016 se celebra el día mundial del agua con diferentes actividades en el río Llobregat. En mayo se realiza la 28ª edición de la Fiesta del Sol, por la tarde, junto con la AVV se procede a adecentar el acceso al río.
El riu Llobregat en l’actualitat. Foto: AGC
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 24-05-2021
A la carretera antiga del Prat, actualment al carrer Ciències amb Salvador Espriu, al polígon Pedrosa i a tocar del sector conegut com Gran Via II, es troba la masia o casa (ja no és una masia) de Can Gotlla, molt reformada.
Era una masia del tipus anomenat basilical, amb teulada a les dues vessants laterals, típic dels llocs plujosos dels segles XVII i XVIII, abans molt corrent a la contrada. Les reformes que s’afegien, com la elevació del cos del mig o «golfes» ens recorda la masia de Can Alós de Santa Eulàlia de la que parlàvem a l’anterior entrada o la de Cal Miquel del Ros. A aquesta també se li ha afegit un cos lateral.
Francesc Marcé i Sanabra: Una mirada a la Marina d’ahir. Les nostres masies, de 1980.
No es coneix la data concreta de construcció. La primera referència escrita és d’un llistat de masies que va fer l’Ajuntament el 1863 i que Marcé i Sanabra recull al llibret de 1980. No fa molts anys que encara estava envoltada de camps. Va estar habitada fins el setembre de 1993[1].
Del Llibre: Cop d’ull als motius de l’Hospitalet (1991) de Matilde Marcé i Piera. Ateneu de Cultura Popular.
És abandonada i en pocs anys el seu estat empitjora entrant en un procés de decadència. Els tècnics de l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat que van fer el pla de protecció del patrimoni de l’Hospitalet reclamaren el 2001 una intervenció urgent a la teulada, façana, obertures, etc. Aquesta intervenció trigaria 7 anys. [2]
Imatge de 1994 que apareix a la fitxa 84 del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic (2001).
El 2006 es presentà el projecte de restauració i el Consorci de la Gran Via s’encarregà d’executar-lo al 2008, convertint-la en un centre de serveis per les empreses que s’instal·lessin en el districte de negocis de la Gran Via.
Cal Gotlla, avui seu del Consorci pel PDU Gran Vía , 2021, AGC
D’acord amb les observacions de Jordi de la Pinta (Quadern d’estudi, n. 31, de 2017, del Centre d’estudis de l’Hospitalet), i tal com es veu en alguna foto antiga, tenia dos marques de rellotges de sol a la façana, als costats del balcó, un d’ells amb vareta, que la restauració no ha tingut en compte.
Actualment forma part del Consorci de la Reforma de la Gran Via a l’Hospitalet, des d’on es fan els plans coneguts com el PDU Gran Via que ja ha canviat un paisatge en el que convivien algunes indústries, cases i espais amb vegetació per la sobrevalorada i fantasmagòrica Plaça Europa. Ara aquests plans es volen fer extensius a la zona agrària de la marina. L’única resta que ens queda a l’Hospitalet del nostre passat, un espai que hauria de ser considerat sagrat per a les necessitats que tenim els éssers vius.
Cal Gotlla, 2021, AGC.
L’antiga masia de Cal Gotlla va ser profundament reformada. Tot i ser un BCIL, de l’antic edifici només es conserva la silueta. Com ens recorda L. V. Bagan, al seu inestimable blog de l’Hospitalet de Llobregat. Imatges retrospectivas de la ciutat, Gotlla és el nom que reben les guatlles a algunes comarques. Una guatlla és un au amb un aspecte similar a una perdiu però més petita. Potser el nom de la masia vingui d’aquest ocell. Recordem també que molt a prop, a Montjuïc, tenim el veïnat de “la font de la guatlla”, a tocar de l’actual Caixa-fòrum.[3]
Cal Gotlla, part posterior, 2021, AGC.
Guatlla o «codorniz» de la Manxa. Foto: Àngel Sánchez-Miguel
Tot i que es poc probable que el nom o motiu de «Gotlla», vingui de la semblança de la casa amb aquesta au, cal recordar que la zona agrària que encara perdura a la Marina és un lloc clau per la pervivència de les aus que venen i van al Delta.
Als i a les que s’estimen i tenen cura de la Natura, que és per a totes i tots.
[1] Baños Soria, Julio (1997) Imatges retrospectives de la Marina. Zona Franca i polígon industrial Pedrosa. Les indústries, les platges, les masies, els barris… Diputació Barcelona.
Ca n’Alós. Foto: Centre excursionista de Catalunya
Ca n’Alós era una de les masies més antigues de l’Hospitalet de Llobregat. Es trobava una mica més amunt de l’església de Santa Eulàlia de Provençana. Per sobre de l’espai que ocupava, ja a la Torrassa, dos carrers recorden avui els cognoms dels dos primers propietaris: Alós i Ponsich.
1958. Església de Santa Eulàlia de provençana i Can Alós, darrere. Foto: CEL’H.
El primer propietari de la masia va ser en Josep d’Alós i Ferrer, “Cavaller del Consell de Sa Majestat i son assessor en lo de la Batllia General de Catalunya” que el 1703 comprà al Comú de l’Hospitalet la caseta-ermita de Provençana (una capella d’obra amb una imatge de santa Eulàlia darrere un reixat que substituïa l’ermita romànica) i terreny adjunt, per 250 lliures, acceptant el compromís d’invertir-ne cent més en la reedificació de l’església. En aquest acord se’ns diu que el Sr. Alós havia edificat casa seva pocs anys abans, “enfront de dita església malmesa de Provençana, al lloc anomenat abanslo Maset d’en Pedrosa”. Els Alós quedaran com a administradors de l’església. [1]
L’ermita romànica de Provençana restaurada. AGC.
Potser aquesta venda està relacionada amb la necessitat del Comú de recaptar fons, doncs el 1702 s’havia establert que L’Hospitalet havia de pagar un “donatiu” al rei de 320 lliures degut a les guerres del moment (el setge de Barcelona de 1697 per l’exèrcit francès a l’anomenada “Guerra dels nou anys” va produir la destrucció parcial de l’Hospitalet). Per tractar de com fer-ho, aquell mateix any, es va reunir el Consell a la Casa Comunal (no sabem on exactament), fins al decret de Nova Planta (1716) es comptava amb la participació en l’Administració de tots els estaments socials: propietaris urbans, l’anomenat “braç major” o jurats en cap, propietaris residents a la marina (pocs) o “braç mitjà” i menestrals i comparets amb caseta pròpia a la vila o “braç menor´”, les dones quedaven fora, excepte les vídues, com a caps de família. Estava clar que les aportacions que ja es feien com la del trenté de les collites eren insuficients.
L’antiga església gòtica de Santa Eulàlia de Mérida, al Centre, va substituir com a parròquia a la de Provençana. Va ser cremada el 1937.
Poc després es va reunir al convent de Santa Catarina de Barcelona, un consell extraordinari de terratinents de l’Hospitalet (52 persones, entre les quals alguns locals, molts barcelonins i altres de poblacions properes), amb un únic tema, com fer front al pagament de les 320 lliures.
Es van revisar els arrendaments (carnisseria, fleca, l’hostal de la vila, el del Cap del Riu, els camps…), es va establir un nou hostal-tenda-fleca a Collblanc i es va refer el que n’hi havia a la Carretera de la Bordeta, convertint-lo també en fleca. [2]Malgrat tot, no era prou ni per pagar una part considerable de les 320 lliures, el que sí es podria fer amb aquesta venda. Fem constar que, en aquesta reunió extraordinària només n’hi havia homes, alguns d’ells exercint com a procuradors de les vídues.
Can Ramonet, a la carretera de Santa Eulàlia, ja derruït, antic Hostal de Provençana
Més endavant s’establirà el Cadastre sobre les propietats per recaptar més fons per pagar les despeses de les Guerres (endemés d’enviar soldats). A la relació del Cadastre de 1724, on s’especifica com es reparteix el pagament dels 43.887 Reales de Ardites que l’Hospitalet ha d’abonar a l’exercit i Principat de Catalunya, consta que la finca de Joan d’Alós té un parcer, terres, casa, bestiar i diferent personal que treballa pel parcer, per tot plegat ha de pagar 41 lliures, 13 sous i 9 diners[3], el que la situa en un terme mitjà respecte de les altres propietats que n’hi havia al municipi.
Ca n’Alós. 1969: L’Hospitalet, notícia geogràfica.
El 1757 s’establí una concòrdia entre el rector de Santa Eulàlia de Mérida (actual Centre) i els veïns de Provençana per reedificar l’ermita. S’hi col·locà una campana i na Josefa Alós presentà al barber Josep Soler per a ermità.
Pocs anys després, el 1785, el propietari és Juan de Ponsich i Alós qui, segons sembla, va manar construir la Creu de Terme[4] que encara existeix davant l’ermita, a peu del camí de Barcelona a Santa Creu de Calafell.[5]
Creu de terme al Passatge de Ca n’Alós, al costat de l’església i davant de la Vanguard.
A l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC) es conserva un mapa a color de 1782 sobre el Curs baix del riu Llobregat amb la següent descripció: “Mapa en que se representa como el Rio Llobregat antiguamente tenía su alveo en la oriental division del teritorio, que en el dia divide el Termino y Parroquia del Hospitalet, de la de Port que es Parroquia de Sans, y como en el decurso del tiempo haviendo dicho Rio (cerca de los anyos de 1080 i 1090) hecho salto, tomó su curso por la parte occidental de dicho territorio del Hospitalet”.
Plànol del curs baix del Llobregat, s. XVIII, ICGC
S’assenyalen tres camins que travessen l’Hospitalet en sentit longitudinal.
El camí de Provençana, que duia al pont romà de Martorell, actualment carrer de Santa Eulàlia, carrer d’Enric Prat de la Riba i carrer Major. Aquesta via separa la Marina del Samontà. Cal situar Ca n’Alós en aquest eix.
La “Carretera de la Barca”, que actualment coneguem com Camí del Mig, on s’establiran moltes masies de la Marina. Aquest camí duia a la barca de passatge de Sant Boi.
El Gual dels Tarongers o camí del Prat, que anava des dels espais del Delta a Viladecans fins a Montjuïc, passant prop de l’ermita de Bellvitge, vora una llera del riu.
En aquest plànol trobem la masia de Can Alós (encerclada), darrera de l’església de Santa Eulàlia de Provençana, entre les poques cases que llavors n’hi havia (unes 60 cases).
Can Alós apareix citada a la relació de 1863 feta per l’Ajuntament de l’Hospitalet que recull Francesc Marcé i Sanabra al llibret: Una mirada a la Marina d’ahir. Les nostres masies (1980). Segons les tipologies de masies que va establir Danés i Torras i que l’autor local recull, seria una masia amb teulada a dues aigües (façanes laterals), pròpies d’indrets plujosos i humits, evolucionada perquè s’ha aixecat un espai que deuria servir de magatzem.
Foto: AMHL 101 AF 0000388
Al número 274, del 15 de desembre de 1891, de La Il·lustració Catalana, primera revista gràfica catalana (1880-1894). L. Mercader parla de les vistes de la casa de la Torrassa (castell de Bellvís) i de la “vella casa Alós” a la confluència entre Sants, la Bordeta i l’Hospitalet, junt a l’església de Santa Eulàlia de Provençana, des d’on ja no es veu més que els camps de la Marina.[7]
L’antiga església de Provençana també va ser cremada al 1937. Foto: blog de Provençana
Les màquines de vapor van canviar el paisatge amb l’arribada dels trens de les línees de Martorell i de Vilafranca i les transformacions industrials posteriors. Ca n’Alós va quedar davant la via ferroviària, en mig de fàbriques.
En aquest plànol de L’Hospitalet de 1970 es veu Ca n’Alós. Foto: Fidel Rodríguez, fill de Vda. Fidel Rodríguez, imprenta que va editar vàries publicacions de la ciutat..
En 1961 se suprimí el pas a nivell i s’inaugurà el pas inferior de la Carretera Santa Eulàlia que comunica amb Sant Josep i l’Hospitalet Centre.
1961. Pas que passa sota les vies del tren entre Santa Eulàlia i Sant Josep.
Pont actual entre Sant Josep i Santa Eulàlia, amb un pas de peatons millor habilitat.
Hi ha una petita gravació del NO-DO que ens dona una imatge de la masia Alós en aquell moment, prop d’algunes bòbiles i fàbriques que anaven transformant la ciutat. Per celebrar el moment el règim va deixar anar 7.000 coloms missatgers.
L’últim masover de Ca n’Alós va ser Andreu González Dumenjó. Va viure a la casa amb la seva dona, Isabel Guasch, els avis i les dues primeres filles, Isabel (1961) i Francina (1962), nascudes a la masia, fins el 1969. l’Andreu, de jove, encara anava a vendre verdures al Born. Al final de la seva estada, ja havien deixat el conreu dels camps.
Can Alós nevat. Foto: familia González-Guasch
Ca n’Alós subsistí fins els anys 70, quan va ser desmuntada (amb el beneplàcit de l’Ajuntament) pedra a pedra per la família Cahué (amos de la Vanguard) que la havia comprat recentment a la família Ponsich.[9]
1969. Ca n’Alós darrera de la Vanguard. Foto: AMHLAF0027460
El Nadal de 1969-1970 s’inaugurà una exposició de dibuixos de Josep Soler Jové (1934) al Museu de la Ciutat. Es va editar un llibre, a la introducció es deia: “… les places ja no són com eren, les masies desapareixen, els camps s’urbanitzen. Era precís deixar constància històrica d’un ambient que canvia massa ràpidament”.
Ca n’Alós dibuixat per Joan Soler Jové
La última notícia és de 2004, quan, amb motiu de la construcció del projecte de la línia d’alta velocitat, sub-tram de La Torrassa-Sants, es va realitzar una prospecció arqueològica superficial dels terrenys afectats. Només es va poder localitzar un mur en un talús de la via del tren, on estava ubicada la antiga masia de Ca n’Alós. La zona és de gran importància ja que pertany a la línia quaternària, situada entre la fàbrica Vanguard i la sitja trobada a La Torrassa, on han sortit les restes arqueològiques més importants pel que fa a l’època romana.[10] Al talús de la via del tren existeixen unes cavitats, actualment tapades, que podrien respondre a cavitats realitzades als anys 20 del segle XX com a habitatge.[11] Malauradament l’activitat arqueològica no va continuar.
Ca n’Alós estaria entre el Pont de la Vanguard i la fàbrica. Foto presa des del carrer de Ca n’Alós ja a la Torrassa.
Ca n’Alós era una masia que va ser engolida per les transformacions industrials descontrolades. Els seus propietaris eren terratinents barcelonins, com a molts que aquí hi tenien masies i, després, indústries.
Després de passejar pel lloc on estava ubicada no ens estranya que els seus últims propietaris se l’enduguessin. On? No ho sabem. Tot canvia i és normal, però massa ràpid i sense la cura de recollir els testimonis dels que ens han precedit. Hem de córrer com va fer el dibuixant Joan Soler Jové per a donar notícia del que l’Hospitalet va ser, potser encara som a temps de defensar el que queda del nostre patrimoni.
Carrer de Ca n’Alós. 2021. AGC.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 06-05-2021
Als i a les que defensen el patrimoni de la nostra maltractada ciutat.
[1] El topònim «Pedrosa» dona nom a un polígon industrial, actualment comercial, de Santa Eulàlia.
[2] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. II, p. 504-506
[3] Com a conseqüència de la Guerra de Successió i dels Decrets de Nova Planta es va tancar la CECA de Barcelona, establint les equivalències entre la moneda catalana i la castellana.
[4] L’havia de fer en Jaume Serra, entallador de pedra renaixentista, però no ho va fer, deixant constància al seu testament de 1508. (Madurell, J. M. 1977. Fulls Històrics de l’Hospitalet de Llobregat. Notes documentals d’arxiu. Museu d’Història de la ciutat. p. 27)
[10] De la Pinta, J. L. (1991). “La investigació arqueològica en l’Hospitalet”. Butlletí del Centre d’estudis de la Natura del Barcelonès Nord, any VII, núm. 1, p. 69-85
[11] Diputació Barcelona. Mapes del patrimoni Cultural. Ca l’Alós, jaciment, l’Hospitalet de Llobregat, Jordi Montlló Bolart, fitxa 08101-257 de 15/11/201
1974. Ermita i el que més endavant seria el Carrer de la Residència. Foto: Arxius de la Parròquia Mare de Déu de Bellvitge.
El carrer de la residència de Bellvitge és transversal als carrers Ermita i a l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge. El seu nom es deu a la residència i Centre de dia de la Generalitat de Catalunya Laia González, tot i que també podria respondre a com era conegut l’actual Hospital Universitari Bellvitge, abans «Residència Prínceps d’Espanya».
1965. Inici de la construcció del barri. Els dos primers blocs de pisos entre el Carrer Ermita i l’Avinguda Nostra Senyora de Bellvitge. Davant, el que seria el carrer de la Residència. Foto: AVV.
És un carrer una mica desconegut pels habitants de barri, però que té un bon nombre de serveis de tot tipus, pel barri, per l’Hospitalet i pel conjunt de les poblacions properes.
1989. Foto: AVV. En mig dels camps la residència Laia González. Fotos: AVV.
Comença al carrer Ermita, travessa el passeig Mare de Déu de Bellvitge i l’Avinguda que duu el mateix nom, els dos carrers més antics del barri.
Carrer de la Residència amb el passeig i l’avinguda marededéu de Bellvitge. AGC
Sortint del barri trobem a un costat dependències de l’Hospital i a l’altre, equipaments esportius del barri i de la ciutat com els jocs de petanca.
Instal·lacions de petanca, passeig i part posterior del poliesportiu municipal Sergio Manzano.
Al costat tenim la residència i Centre de dia de la Generalitat de Catalunya Laia González, també coneguda com a Feixa Llarga.
La residència i Centre de Dia Laia González o de la «Feixa Llarga». AGC
El camp del «Rugbi club l’Hospitalet»
Camp de Rugby entre la residència i l’estadi de fútbol. AGC.
Nascut dins la «Unió esportista Bellvitge» el 1973 a l’escola pública Bellvitge (abans Mare de Déu de Bellvitge), el que ara és «Rugbi club l’Hospitalet» entrenava al mig del barri.
Anys 80, entrenant a una plaça de la Rambla Marina. Foto: Mauricio Martínez Espada.
L’estadi de beisbol que es va fer per les Olimpíades del 92, reconvertit en estadi de futbol. (Tenim un camp de béisbol a l’Avinguda Marededéu de Bellvitge)
Rampa que puja a l’estadi de fútbol. AGC.
Estadi de fútbol de l’Hospitalet. Al final del Carrer de la Residència de Bellvitge. AGC.
Aquest petit però intens carrer acaba a la Feixa Llarga, l’últim reducte agrari del que va ser la Marina de l’Hospitalet. Un espai necessari per la vida que cal conservar davant els depredadors urbanístics que ja tenen el peu posat.
El carrer de la Feixa LLarga amb Can Masover Nou en autèntic estat de deteriorament i abandó. AGC
Si tornem per l’altre costat del carrer ens fixen millor en les instal·lacions de la part posterior del recinte de l’Hospital. L’antic edifici que es va fer als anys 70 com escola d’infermeria i que actualment allotja odontologia i psiquiatria. Un camp, aquest últim, en el que tot i realitzar una bona tasca, disposa dels equipaments més depriments de tot el conjunt, els que els coneixem segur que estem d’acord que la salut mental necessita un ambient molt millor. Al davant han fet un nou edifici, Delta, el nou espai covid.
L’antiga escola d’infermeria (edifici blanc) i el nou módul Delta. AGC.
Urgències que coneixem millor els veïns i les veïnes del barri.
El nou servei d’urgències de l’Hospital de Bellvitge a la part posterior del conjunt sanitari. AGC.
Tornant al barri, alguns equipaments comercials i un parc de passeig i jocs infantils que ens torna de nou a l’ermita i al parc de Bellvitge.
El carrer de la residència quan encara no sabia que ho seria. AVV
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 4-maig-2021
A mi padre, que dejó su vida acompañando a mi madre al Centro de Día de la Feixa Llarga y a mi madre. A los vecinos y a las vecinas de los primeros años.
Cal Manso és un mas que encara perdura a la Carretera del Mig, al polígon industrial Femades de Cornellà de Llobregat. El carrer Femades fa de límit entre L’Hospitalet i Cornellà.
Aquesta masia, construïda aproximadament cap al 1650, era en principi anomenada Can Femades, doncs pertanyia a un dels Femades, família poderosa que va constituir entre els segles XV i XVIII una petita oligarquia rural.
Dels Femades, passà en una herència a Gaspar de Sabaté i continuà dins de la seva família fins que una hereva femenina, anomenada Felipa Juliol i Quevedo, casà amb Josep Manso, militar que donà a la casa el nom de Can Manso, instal·lant a la façana principal el seu escut d’armes.
A la façana es pot veure l’escut d’armes de Josep Manso. AGC, 2021.
Les històries del General Manso (Borredà, 1785 – Madrid, 1863) a la Guerra del francès i a les carlistes són fàcils de trobar a la xarxa. Només ens farem ressò de la seva gesta, cantada per Isidre Clopas, potser un tant exageradament, al costat de l’ermita de Bellvitge.
“El teniente Manso, con un reducido destacamento de infantería de la compañía de indultados, unos cuarenta infantes y cuarenta caballos, salió de Martorell en la madrugada del día 15 de mayo de 1809.
Sabedor de que los franceses, con una escolta de treinta infantes e igual número de soldados de caballería, salían a recoger forrajes por las cercanías de Hospitalet, se ocultó en la ermita-santuario de Bellvitge.
Al amanecer, acometió por sorpresa a una fuerza enemiga procedente de Barcelona compuesta por cincuenta jinetes franceses y cincuenta infantes. En la escaramuza hizo treinta y cuatro prisioneros y se apoderó de treinta y seis caballos, así como del furgón, mulas y criados del general Duhesme”.[1]
El resto de la fuerza se dispersa abandonando a los heridos. El teniente Manso, prohibe a sus tropas que molestaran a los prisioneros (…) y los lleva al hospital de Martorell, donde personalmente ayudó a curarlos. El general francés Duhesme agradecerá su trato humanitario.
En 1844 la reina Isabel II li concedeix el títol de “Comte del Llobregat”.
En 1847, als 62 anys d’edat, es retira a la masia de la seva dona.
Per cert, cal dir que tot i lluitar contra els francesos no deixà d’introduir les novetats que dugueren com el conreu de la patata.[2]
1923. Feines agrícoles a Can Manso.
Masia de cinc cossos. La seva coberta té terrat de rajola i teulada a quatre aigües.
D’acord amb la seva data, es ressalta la planta noble del primer pis, construint l’entrada de la casa a aquesta alçada mitjançant una escala de doble tram. D’aquesta manera la porta d’entrada té també la funció de balconada. Can Manso és a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Per una altra banda ens podem preguntar pels Femades, els propietaris inicials de la masia … què en sabem dels Femades?
Carrer Femades, entre Cornellà i L’Hospitalet, abans anomenat Carrer Angulo, a la Masia Museu Casa Serra.
A finals del segle XV trobem un Jaume Femades com a pagès propietari de Cornellà. Devia ser un ric propietari doncs l’any 1499 rep un deute de quinze lliures deixades a Pau Busera. Del següent Femades que trobem, Antoni, sabem que a inicis del segle XVI era casat amb Àngela, amb la que tingueren tres fills: Jaume, Antiga i Paula. El seu mas a l’Hospitalet era, llavors, al Torrent Gornal. A mitjans del mateix segle trobem a Pere Esquerrer (Ca l’Esquerrer és una altra masia que encara perdura), un jove casat amb Margarida Femades que habitaven en un mas al Prat “deçà de l’aigua”, mentre que Ferran Femades habita un mas al Prat “dellà de l’aigua”, és a dir a banda i banda del Llobregat.
Representació de 1715. Dibuix de Valentí Julià a «L’Hospitalet és escola». Les cases més a l’esquerra són Casa Serra i, a l’altra banda, la de la Remunta, també denominada Can Angulo, a tocar de Cornellà.
Tornem a trobar un Jaume Femades, potser el fill de l’Antoni, casat amb Jaumeta, ambdós són pares de la Margarida i habiten el mas de Cornellà “deçà de l’aigua”, mentre que un altre Jaume Femades ho fa al mas del Torrent Gornal[3].
Probablement eren dos hereus, un del Jaume de Cornellà i l’altre de l’Antoni del Torrent Gornal En tot cas ja veiem com aquests primers pagesos propietaris de la Marina es van diversificant i creant vincles amb altres veïns.
Un altre edifici que prové de la família Femades és l’actual Masia Museu Casa Serra, antigament anomenat Can Femades.
És un edifici aixecat per la família Femades de l’Hospitalet el 1667, va ser reformat durant el XVIII i adquirit per la família dels ceramistes Serra l’any 1927. És de planta quadrada i té tres pisos. L’exterior és de paredat de pedra vista. La coberta és a quatre vessants de teula àrab.
L’any 1990 va ser convertida en museu i espai polivalent. Acull una valuosa col·lecció privada d’art ceràmic i és, alhora, el taller del ceramista Jordi Serra.
Actual Masia Museu Casa Serra. Foto: AGC, 2021
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 7 d’abril de 2021
Als nostres predecesors, especialment als treballadors i a les dones.
[1] Clopas Batlle, Isidro (1961) El invicto Conde del Llobregat y los Hombres de Cataluña en la guerra de la Independencia. Luchas Civiles de la primera mitad del siglo XIX. Barcelona, p. 20.
[2] Marcé i Sanabra, Fr. (1979) 25 imatges de la historia de l’Hospitalet. Museu d’Història. Ajuntament de l’Hospitalet, p. 61.
[3] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807), Vol. I. p. 361… 553 (vàries). L’H de Llobregat. Publicacions de la Abadia de Montserrat.
El Carrer Prat de Bellvitge està situat entre l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge i la Rambla Marina, tocant a la Travessía Industrial. És un carrer petit del barri.
Potser el seu nom és degut a que entre la primera fase d’edificis a prop de l’ermita i la segona a tocar de la Travessia Industrial hi havia un prat i camps.
1968. Prats i camps entre els primers blocs, més al Sud i els que són a tocar de la Travessia Industrial. Foto: AVV
Aquest espai era utilitzat per algunes festes
1968. Festival de Pallassos organitzat per CIDESA (empresa que fabricava els blocs de formigó) a l’espai buit del Carrer Prat. Foto: AVV
1970. Festa major amb l’envelat aixecat en aquest espai. Foto: Berna.
Aquest espai va ser utilitzat com a primer i provisional camp de futbol. El problema era que el nivell del terreny era més baix i a partir de les fortes pluges del 71 s’inundava amb facilitat.
1971. Inundacions. Tot i la escassa qualitat de la imatge, té un valor testimonial. Es pot veure els ferros de la porteria de futbol. Foto: AVV
El 1971 es va inaugurar la primera biblioteca del barri, una obra social de la «Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Barcelona». L’edifici singular és dels arquitectes Pere Llimona i Xavier Ruíz que també van dissenyar els edificis més alts del barri coneguts com «torres».
La Caixa amb la primera biblioteca al mig del carrer Prat. Actualment l’espai de la biblioteca és utilitzat per un casal de gent gran.
Al carrer Prat va iniciar la seva trajectòria l’escola Joan XXIII, l’esplai Bellvitge i l’actual escola pública Bellvitge, abans: «Mare de déu de Bellvitge»
1975. Nens esperant per pujar als locals de l’esplai del carrer Prat on es feien sessions de cinema. Foto: I. Gàmez, esplai Bellvitge.
1975. Passeig entre les escoles Bellvitge i Joan XXIII. Foto: I. Gàmez, esplai Bellvitge.
A l’escola Bellvitge es va iniciar aviat la pràctica de l’esport com activitat extraescolar promoguda per les AMPES i, més endavant, també per la Bellsport.
Escola Bellvitge. Anys 80. Foto: escola Bellvitge.
L’escola ha col·laborat amb les festes del barri. Foto: escola Bellvitge.
Al carrer Prat treballa laFundició espai físic amb els veïns i les veïnes, des dels més menuts als més grans, amb un munt d’iniciatives artístiques, socio-culturals i de natura com podreu veure si us passeu pel Carrer Prat, 11
Hort al Carrer Prat, 11-13 per iniciativa de laFundició. Foto: AGC, 2021
Com a curiositat… encara queda una cabina telefònica. Una mica feta malbé…
Carrer Prat, 11. Foto: AGC, 2021
Caseta on vivia el conserge de l’escola Bellvitge, seu actual de l’AMPA de l’escola.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 5-4-2021
A les mares i pares que han col·laborat i col·laboren amb les AMPES, oferint millors oportunitats per a tota la canalla.
Fem una ullada fora de Catalunya és una ampliació d'altres blogs com: "Terra, aigua i racons", "fonts naturals, aigua, muntanya i més" i "Fonts i natura" ampliant horitzonts.
Històries des de Bellvitge. 
