2014. L’ermita des dels primers blocs del barri. AGC
Enguany, en el context de les festes de Bellvitge, hem fet una de les rutes que es fan al barri com a “Cròniques de Bellvitge”. Hem sortir des de l’ermita de Bellvitge, un recorregut amb un contingut que us vull relatar breument, ja que en altres articles hem explicat diferents aspectes de l’ermita i la marededéu de Bellvitge.
L’ermita actual
Hem començat a l’interior d’aquesta ermita amb més de mil anys d’història (en 995 s’esmenta el rec d’Amalvígia i en 1057 el mansum de Bellvitge amb una església), tot observant els elements més actuals que poden resultar anacrònics, però que formen part de les transformacions socials en les que un antic patrimoni s’integra en unes noves funciones.
Hem donat valor a que l’ermita, malgrat les inundacions, incendis o saquejos que ha patit, mai ha estat abandonada,[1] sempre s’ha reconstruït ja que la gent de les masies del voltant i algunes confraries de Barcelona li tenien devoció.[2]
La façana barroca
La façana actual respon a la necessitat d’alçar l’edifici (segle XVIII) que havia quedat subsumit en un terreny que anava rebent, al llarg dels segles, els materials d’al·luvió que arribaven al Delta.
La façana barroca, AGC, 2020
D’aquest temps són les llegendes de “la mare de déu del Bellviatge”, respecte del nom de l’ermita i del barri, un concepte “el bell viatge” bonic i popular, però no fonamentat en un topònim històric, com si ho està el nom de la dona Amalvígia del segle X, un nom recordat fins el segle XIII, quan ja es comença a parlar de Belvitja o Benvige.
Els porxos
Els porxos ens remeten a “la casa de l’ermitana”, una casa que els veïns i les veïnes dels primers blocs de pisos van conèixer, com a la mateixa ermitana, Esperanza Gil, a la que li van donar un pis al primer bloc, donat que les condicions de vida eren molt dures. Tot i així, la seva sogra “Pepeta” no s’en va anar, morint poc temps després a aquella casa.[3] Quan es va derruir la casa es van fer uns porxos dels que queden les columnes.
Les columnes que sostenien els porxos i el campanar, AGC, 2020
Des de aquest lloc hem mirat el campanar, tan baixet, no era així, hem recordat, en relació al primitiu edifici, ara enterrat, el campanar resultava considerablement més alt.
En aquest costat, dintre de l’ermita es defineix un arc entre les pedres que indica l’alçada de l’anterior ermita amb el campanar gòtic.
Pedres que assenyalen el pas del temps. AGC, 2024
El xiprer
A l’angle entre el campanar i el barri n’hi ha un xiprer, es va plantar després de les excavacions que es van fer entre 1979-81 dirigides per Albert López Mullor. Aquest lloc va ser el seu tercer intent i aquí van trobar les restes de l’ermita romànica i enterraments del segle XI, de quan es parla del “mansum Malvige”, un nom que no perdura com el d’Amalvígia.
AGC, 2021
Aquí hem recordat l’Amalvígia i la gran quantitat de dones que trobem entre el segle X i principis del Xi i de com comencen a desaparèixer a partir de la feudalització de mitjans del segle XI, quan el patriarcat s’imposa.
També hem citat a Arsenda Bellvitge, potser una Deodonada com les que hi havia a l’ermita de Sales de Viladecans (al Pla de les Deodonades, prop del cementiri), tot fent present el paper de les dones a les ermites i petits hospitals medievals, atenent a vius i morts, tot i que els seus noms desapareixen elles continuen fent les mateixes tasques, les de la cura.
Hem acabat recordant que va ser el donat de Bellvitge, Pau Genover, qui va fundar el primer hospital que podem anomenar com a tal a la nostra ciutat, L’Hospitalet de Llobregat, del que s’han trobat restes a la Plaça Mossen Homar entre l’església de Santa Eulàlia de Mérida i l’actual Ajuntament.
Goigs exposats a l’ermita de Bellvitge. Els goigs són derivacions dels cants provençals que deurien portar molts d’aquells deonats (i donades) que van arribar d’occitània. AGC, 2024
L’ermita i el barri
En començar, he recordat, com a una de les primeres veïnes del barri, la mirada desconcertada envers aquells blocs que anaven alçant-se entre mig dels camps, la manca de serveis de tot tipus, també d’escoles, i l’amabilitat de l’entorn de l’ermita on n’hi havia racons amb arbres i bancs i una font.
Un oblit que ara rectifico és que, davant dels absents porxos, hauria d’haver explicat la campana de “Salvem l’ermita, salvem el barri” que es va fer el 1978, abans de les excavacions per endreçar uns entorns que s’havien enfangat amb les inundacions dels anys 70. Potser sense aquella campanya no tindríem aquest patrimoni que és de totes i tots.
El monestir de Santa Maria Pedralbes és prou conegut, tot i que sempre n’hi ha, a les històries de dones, aspectes que no han vist prou la llum.
Aquest article forma part d’una trilogia clarissa que va començar amb Sta. Clara d’Assis i el seu sentit ecològic de pobresa[1] i va seguir amb la primera fundació clarissa a Barcelona (1237, monestir de St. Antoni i Sta. Clara) de la que són hereves les monges benetes de Montserrat.[2]
Elisenda de Montcada i Pinós (Aitona, 1292 – Barcelona 1364), reina d’Aragó entre 1322 i 1327 pel seu casament amb Jaume II (1291-1327), va fundar aquest esplendorós monestir gòtic sobre un pedrís anterior, denominat “mas Pedralbes” que ja comptava amb una torre de defensa.
Sepulcre de la reina Elisenda al claustre
La reina Elisenda no va ser mai monja. Vivint en un Palau junt el monestir, podríem considerar-la una impulsora i mecenes d’art.
Tampoc aquestes monges, sortides en 1327 de la primera comunitat clarissa de la ciutat, tingueren més relació amb la casa mare d’Assis que el propi nom. El “privilegi de la pobresa” que Clara va defensar i que consistia en no acumular béns, ni particular ni comunitàriament, vivint en harmonia amb la natura, va ser “mitigat” al poc de la seva mort i successivament. A les primeres concessions donades al primer convent barceloní, s’afegiran moltes altres a Pedralbes que faran, d’aquest, un lloc desitjat per a les dames nobles que no volien casar-se i per a les noies pobres que adquirien així mitjans per a sustentar-se.
El rei Jaume II va donar a la reina Elisenda el lloc de Valldaura del Vallès, on s’havia iniciat el Cister, però en haver passat a Santes Creus, es va pensar en aquest altre, conegut com a “Petres albes” pel color blanc de les argiles que baixaven per la Riera Blanca (avui carrer que separa l’Hospitalet de Barcelona) a l’ample territori denominat, llavors, Provençana.
Pedralbes des de la sala de les Claraboies del segle XVI
En 1325 Bernat de Sarrià ven a la reina el domini de Pedralbes, mentre que Elisenda, vídua d’Arnau de Pedralbes i el seu fill li venen els drets de la tinença del que seria una casa fortificada amb un terreny i diverses edificacions. El rei, que va morir al poc temps i al que la reina Elisenda va sobreviure trenta-set anys, va concedir els delmes de Piera i la meitat del molí d’en Carbonell del Rec Comtal, que també servia a la comunitat de Jonqueres.[3]
Aquesta torre formaria part del primer mas fotificat del segle XIV
Aquests béns, entre d’altres, formaran part de la primera fundació del monestir en 1327, amb les catorze monges vingudes del monestir de Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona. Aniran augmentant, especialment en vida de la reina, sent confirmats posteriorment per diferents reis, mentre el Papa i els bisbes van concedint privilegis de visites i llicències de sortides que alleugeriran la vida claustral. Cal tenir en compte que l’època d’esplendor del monestir, és també la de la Corona d’Aragó, amb la seva expansió comercial pel Mediterrani.
Escut de la Corona d’Aragó, amb les barres catalanes, i la casa de Montcada (els pans rodons) a Pedralbes
La segona “fundació” o dotació de la reina serà en 1334, quan s’afegeixen els rèdits de, entre d’altres, la parròquia de Sarrià que havia intercanviat en 1332 amb el bisbat de Barcelona per la de Sant Pere de Premià. La reina indica que les monges recluses que entrin sense dot poden ser unes seixanta, i els clergues que les “atenguin” déu, vivint quatre framenors en un edifici annex.
«El conventet», al exterior del monestir, refet al segle XIX amb elements de la canònica de Besalú
Cal tenir present que n’hi havia una gran diferència de classes entre les monges. Una situació habitual en algunes comunitats religioses, però ben lluny dels orígens de la seva orde. Així ho explicava sor Eulàlia Anzizu (1868-1916)[4] amb una mirada irònica i un català pre-Pompeu:
“Y si bé (…) no davan ni rebien cosa alguna sens llicencia, eren no obstant ben lluny de la observancia de la vida de comunitat, puig les més afavorides de béns de fortuna usavan ab deguda llicencia de tot lo que havien menester, y més si calia, mentres les que tenien poch o res, careixien sense llicencia fins de lo més precís de la vida…”[5]
La relació afectiva-espiritual de diàleg en condicions d’igualtat entre Francesc i Clara o les condicions que es donaven en aquells grups cristians perseguits i assetjats per la església on les dones tenien part activa en la predicació i la celebració, com aquell primer beateri que seria l’origen de la primera fundació clarissa de Barcelona, queda aquí ja totalment ignorada. Les accions de les dones atenent malalts, ensenyant, tenint cura de vius i morts han quedat relegades en haver de passar per la Universitat per exercir-les, el que els està completament prohibit. Els convents femenins han de ser atesos pe homes. Elles, recloses, només poden viure d’almoines i donacions, alimentant i abonant les despeses que ells generin.
Divisió de classes entre monges, una situació habitual però xocant.
La propietat de la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià comportava el dret d’enterrament i el de bovatge o pastura, béns que abans havia posseït la Seu de Barcelona i pels que ara l’abadessa rep homenatge com a Senyoria Jurisdiccional. El recinte del monestir, entre dos portals, incloïa les cases, que encara podem veure, amb fleca i carnisseria o la presó. Amb tot plegat, la tercera dotació de la reina és de 1341, sent de 1345 les pintures gòtiques de la cel·la de Sant Miquel. Cert que n’hi hagueren altres donacions, però cap d’elles es poden comparar amb les de la reina. La seva última “fundació” serà en 1363, poc abans de morir i amb les rendes poc abans adquirides sobre Berga.
Portal on n’hi havia la presó
El tràfec de censals i diners d’aquell temps llunyà fan del nostre monestir un lloc on es mou el joc del poder més alt, assistint persones de gran llinatge que habiten al monestir fent vida secular (Anzizu: 63). Arribaren a tenir esclaves i algun esclau, com passava en altres monestirs, sent aquí a càrrec particular de les monges particulars que les tenien i que finalment serien alliberades.
El «claustre dels gats», on n’hi havien els safereig, coneguts així des del segle XIV pe tenir una gatera.
L’edifici s’enllesteix ràpidament, sent en l’actualitat una de les millors mostres del gòtic català. El claustre s’acaba en 1412 quan “només quedava un ala del pis de dalt” (Anzizu: 18). A la mort de la reina, la corona d’Aragó continua beneficiant i beneficiant-se del monestir, ja que les concessions i els privilegis rebuts comporten fer aportacions en temps de crisi i guerres. En tot cas la part artística, que és nostre llegat, prosseguí.
Vidrieres de la Sala Capituar de 1420
Els canvis substancials es produiran amb la ingerència de Ferran el Catòlic (1452-1516) i amb la fèrria clausura que imposà el concili de Trento (1545-1563) i de la que els reis catòlics són els principals impulsors. Sor Anzizu valora aquests moviments com una renovació cap a la vida en comú i l’esperit de pobresa, però no podem més que veure-ho amb els tints negres d’aquell gran patiment que caigué sobre les dones, una mostra de la misèria humana.
Lloc de lectura mentre es menjava en silenci
El rei Ferran escriu en 1475 al Papa demanant que, en morir l’abadessa que n’hi havia, no s’elegís a cap de les monges de Pedralbes, “ni que sigui de la casa dels Montcada” (Anzizu: 117). El Papa es limità a manar al provincial d’Aragó que sabia que algunes monges vagaven fora de la clausura i que si així era, les castigués i excomuniqués. Això anava per sor Violant de Montcada que vivia des de petita al monestir i serà la escollida en 1477 per les monges. Ferran entrà en Barcelona en 1479. En 1485 els visitadors manen que cap monja pugui rebre una donació particular i aconseguiran, uns anys després, que sor Violant renunciés al càrrec, d’acord amb la voluntat reial que volia posar al capdavant a sor Teresa Enríquez que havia de venir de Palència per a reformar el monestir, el que va fer en 1495 unificant el vestuari i el calçat de les monges i fent algunes millores importants com la cisterna[6] i la font de l’Àngel. Sor Violant callà quatre anys, però després emprengué un llarg plet de set anys a Roma que finalment guanyà.[7] Tornà com abadessa però jo no residí a Pedralbes sinó a Santa Clara de Barcelona, mentre que sor Teresa Enríquez entrarà a les jerònimes, on morí. El rei aconsegueix portar la seva filla Maria d’Aragó (1476-1530) del priorat de les agustines de Madrigal, on era abadessa, malgrat que ella no volia venir. Mentre, els framenors conventuals i observants, a favor d’unes o d’unes altres, entren i surten del Conventet en funció dels canvis. Les reformes per fer més fèrria la clausura ens parlen de vels negres, de locutoris, torns i reixes amb punxes (Anzizu, 115-134).
Refectori comú
Mentre es revoquen les llicències i augmenten les pressions dels reis catòlics en el control del monestir, aquest es veu obligat a vendre censals i propietats entrant aviat en decadència. La vida en comú, dinant juntes el mateix àpat, no és una senyal de goig, sinó d’humiliació i misèria. Santa Clara, proposava el dejú quaresmal només per a les joves i fortes, encomanant, en canvi, que a les malaltes i “delicades” se les tractés amb especial atenció i cura, unes diferències substancials fonamentades en l’estima que ara no es contemplen.
Sala d’infermeria on actualment es fa una exposició sobre «contenidors» com armaris o baguls de dot.
A tanta reforma i tan poca raó se li afegeixen les cada cop més freqüents i més intenses guerres. Amb ajut d’algun benefactor o amb la inclusió d’educandes, la comunitat va sobrevivint mostrant-nos, clarament, com la majoria de comunitats femenines no ho van poder fer. La clausura, com a espai de recolliment personal i comunitari, no hauria de ser, com ho va ser, en alguns temps, una presó de malviure.
Pou de la cisterna i font de l’àngel de finals del segle XV
Pedralbes s’ha mantingut, des del seu origen noble, fent front a les penúries, sent un refugi per a moltes altres comunitats femenines durant les guerres i canvis de règim del segle XIX i ajudant a les seves germanes de la casa mare d’Assis quan aquesta ho demanà (1892, Anzizu: 201)
Procures del monestir
Sor Eulàlia Anzizu acabà la seva crònica en 1897, sense ella no hauríem pogut constatar uns fets que avalen la nostra teoria de la violència institucional que han patit les dones, la que les va fer fora de la instrucció oficial i les va condemnar al paritori o al claustre, com sostenim fermament.
Malgrat tot això, els espais del monestir transmeten, potser degut a la voluntat de les últimes habitants, potser degut a un fil de transmissió que se’ns escapa, el valor de la austeritat saludable i la ecologia, que es mostra de la estima i la cura de la vida, que el nostre món necessita i que Clara i Francesc pregonaren.
Hort Petit. Totes les fotos són de l’autora de 2025
Només per això és necessari fer una visita a Pedralbes si podem.
A les persones que viuen el valor de l’austeritat i la ecologia des de l’estima.
[3] Sanjutst, Cristina “L’obra del Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes des de la seva fundació fins el segle XVI. Un monestir reial per a l’orde de les clarisses a Catalunya”. Tesi UAB per Història de l’Art. Dir. Anna Muntada. 2008, doc. p. 657….
[4] Sor Eulàlia Anzizu (1868-1916), va recollir la primera documentació sobre el monestir de Pedralbes on professava escrivint una primera crònica del monestir.
[5] Anzizu, Eulàlia “Fulles històriques del Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes”, 1ª ed. 1897, reed. 2007, p. 46
[7] Un efecte que mostra l’absurd de la clausura extrema és que sor Teresa Enriquez no es va assabentar que sor Violant havia guanyat i, com que seguia d’abadessa, va ser excomunicada per “contumaç”. Quan es va assabentar se li va retirar el càrrec i la comdemna.
El monestir de Sant Antoni i Santa Clara o de «Sant Daniel» en 1711, abans de la seva destrucció. Foto: monestirs.cat
Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona fou un cenobi femení construït a finals del segle XIII en el que avui és el barri de la Ribera de Barcelona.
Tradicionalment s’ha considerat aquesta com la primera fundació de les clarisses a la Península Ibèrica (1233/1234), per bé que la seva data de fundació ha estat molt discutida, ja que està fonamentada en una llegenda que diu que Agnès de Peranda, suposada neboda de santa Clara d’Assis, i Clara de Janua o de Gènova arribaren a Barcelona després d’un naufragi en una barca sense rems ni veles. L’imaginari ens mostra abastament aquesta icona popular.
Gravat del segle SVIII que representa la llegenda de la primera fundación clarissa a Barcelona
Realment les úniques fundacions que podem relacionar amb Clara d’Assis són algunes d’Itàlia o les de Praga i Bruixes, la resta, com la nostra, formaria part del moviment dels seguidors i de les seguidores de l’espiritualitat franciscana que iniciarien els framenors arribats a la Península en la dècada de 1220.
Monestir de Santa Clara en Assís, edificat, sobre una església primitiva dedicada a St. Jordi (S. XI), poc després de la mort i canonització de Sta. Clara. (2006)
El primer document d’aquest convent barceloní és de 1236 i correspon a una butlla papal autoritzant la fundació d’un monestir de germanes pobres recluses de l’orde de Sant Damià (de Clara d’Assis), a dotzes dones encapçalades per Berenguera d’Antic i Guillerma de Polinyà, en un solar propi (d’elles).
En 1237 el bisbe Berenguer de Palou II (1212-1241) concedeix llicència a Maria Pisana (aquesta sí deuria venir de Pisa) i “les seves germanes” (les dotze anteriors) per a construir un monestir sota la regla i l’orde de St. Damià és a dir, vivint en clausura (una mesura que només s’aplica a les dones) i amb els vots d’obediència, castedat i posant els béns en comú, condicions a les que el bisbe afegeix que no poden celebrar bateigs, ni casaments, ni enterraments públics (només per a elles i els seus familiars), ni “parteries” (costum de presentar els nadons a les esglésies)[1], el que indica que aquestes celebracions es feien en grups on n’hi havia dones. El suggeriment que fa Núria Jornet[2] de que aquest grup formaria part d’un “beateri” previ amb una comunitat de dones no-reglada, es correspon plenament amb tot el que anem trobat a la nostra investigació.
St. Damià a Assis, on va viure Clara fins la seva mort. (2006)
El bisbe cedeix un terreny entre el mar, el Rec Comtal (on n’hi havia els molins comptals i reials) i el camí que va cap a Badalona, prop dels horts de Sta. Eulàlia del Camp (que havia passat a l’església canònica en 1155), amb el permís d’utilitzar l’aigua de rec i amb la capella-oratori de St. Antoni Abad (anacoreta dels primers temps), que ja n’hi havia i que ara es posarà sota l’advocació de St. Antoni de Pàdua (Lisboa, 1195-Pàdua, 1231), a canvi d’una lliura de cera anual.
Record del monestir de Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona que n’hi havia a l’extrem sud-est de la ciutat, fins la destrucció de part de la ciutat per les tropes borbòniques i el posterior enderrocament per a fer la Ciutadella. Foto Ramon Solé
És a dir, la evolució, semblant a altres institucions de la època, seria la del pas d’un eremitori previ, on s’hauria aglutinat un grup de dones semi religiós, a una institució acceptada per l’església. Gregori IX, que va recolzar el moviment franciscà sent cardenal i va aprovar el “Privilegi de la Pobresa” que Clara d’Assis demanà,[3] procurarà ara que aquestes comunitats tinguin un patrimoni comú que permeti la seva pervivència. Les dones que, en temps anteriors i en aquests grups més lliures, formaven part de la predicació i de la celebració, seran sotmeses a l’obediència i tancades en clausura, sent substituïdes pels clergues beneficiaris dels altars que afegiran, als rèdits que abans tenien les dones que es feien càrrec d’esglésies, hospitals i/o llocs d’enterrament, els que ara els conferirà l’església.
El lloc era a la Vila nova del mar, a la porta de St. Daniel (el convent serà conegut també com de St. Daniel), fora de la muralla de Barcelona, talment com els dominics es situaren al portal del Mercadal o els framenors i la orde de la Mercè a l’altra banda de la ciutat, també prop del mar. A les viles noves, extra murs de la ciutat, s’aglutinen artesans i mercaders que, a redós d’aquests nous espais espirituals, mostren aviat la seva vitalitat.
Ubicació dels monestirs de la muralla barcelonina al segle XIX.
A aquestes concessions inicials, la corona afegirà unes altres, fent d’aquestes ordes, sota el papa més que sota els bisbes, un puntal per a la seva expansió territorial, administrativa i jurisdiccional i un refugi per algunes de les seves dames. En 1240 es concedeix a Violant d’Hongria (1215-1251), reina d’Aragó degut a les seves núpcies amb Jaume I en 1235, entrar en el monestir tres cops a l’any, acompanyada de les seves filles i de dues donzelles “honestes”.[4]
Gegants de Barcelona que representen el casament a la ciutat entre Jaume I Violant d’Hongria. Foto: Ajuntament de Barcelona
En 1253 ´s’anuncia a “totes les germanes de l’orde de Sant Damià, esteses per tot el món” la mort de Clara d’Assis. Les clarisses d’aquests temps tenen una llegenda fundacional similar a la de Barcelona, i és que, endemés d’un símbol, són una mostra de la seva vinculació a la “mare genealògica”, Clara d’Assis i de les relacions de sororitat que s’estableixen entre elles.
Agnès de Peranda o de Porta fou, en realitat, una abadessa dels primers temps. En 1260 signa unes ordenacions respecte dels capellans i rectors beneficiats del monestir, deixant clar que aquests estan sotmesos a l’abadessa. L’autoritat de les abadesses serà sempre discutida pel clergat.
Santa Agnès de Praga, una de les primeres fundadores clarisses. Les primeres abadesses clarisses, no renunciaren a la seva autoritat, però com Clara exercí i demanaà, es confereix des de el servei amb atenció i delicadesa
Les comunitats religioses femenines que perduren és perquè compten amb beneficis reials. En 1261 el rei concedeix permís per a tenir un forn propi intramurs del monestir (els forns, com els molins hidràulics, eren monopolis reials). Aquests privilegis mitiguen la pobresa en la que aquest monestir vivia. Les prioritats seran diferents vistes des de les necessitats pròpies de vida o des del poder que les vol controlar: en 1284 el bisbe Arnau de Gurb cedeix les rendes de Joan Corretger per a pagar un capellà que les atengui.
Entre 1280 i 1295 s’amplien les muralles barcelonines entre el portal de Jonqueres i Sant Pere de les Puel·les (on n’hi havia d’altres monestirs femenins), però el mur est o de Marina no s’iniciarà fins el 1358. En 1362 les “sors menors” i l’església de Santa Clara són ja dins els murs de la ciutat. Cal dir que en aquest lloc n’hi havia també la capella i hospital de Santa Marta, molt antic (en unes excavacions es trobaren restes d’una necròpolis paleocristiana). Aquest hospital, conegut al segle XIV com de Pere Desvilar, conseller de la ciutat, o la “Pia almoina” de la ciutat serà un dels sis que passaran, en 1401, a conformar l’Hospital de la Santa Creu.[5] Tres segles després el tornaren a refer, sent conegut com “hospital de pelegrins de Santa Marta”.
El 1327, una catorzena de monges clarisses d’aquest primer monestir de l’orde de Sant Damià, funden el monestir de Pedralbes, on es seguirà una dinàmica molt diferent en ser beneficiades des del principi amb un seguit de concessions i privilegis reals. En canvi, les “damianites” (seguidores de la primera comunitat de Sant Damià a Assis) o sors menoretes, no ho tenen gens fàcil, malgrat que aquest mateix any el rei concedeix l’exclusivitat dels forns de la zona. En 1333 Alfons el Benigne mana al bisbe Ponç de Gualba i a qui correspongui que paguin a la abadessa de les sors menoretes una quantitat que encara no havien cobrat i que s’havia de fer efectiva “atesa la seva pobresa”.[6]
Bassa de rec del monestir de Pedralbes, una de les construccions més antigues (S. XIV), AGC, 2025
Potser degut a aquest estat de pobresa, en 1406, les germanes demanen a la Santa Seu canviar d’hàbit i de regla, però no ho aconseguiran fins el 1513 quan, adoptant la regla de Sant Benet, passaran a ser benedictines.
En 1453, Rafaela Pagés havia fundat un monestir de religioses terciàries franciscanes de retorn d’un pelegrinatge a Terra Santa i de Roma, on va obtenir del papa Nicolau V el permís. A Barcelona van aconseguir del bisbe i dels canonges de Sta. Anna la cessió de la casa d’en Porta (prop de l’Hospital de la Santa Creu), que havien deixat el 1423 les dominiques de Montsió. Van posar la casa sota l’advocació de Sta. Maria de Jerusalem en record del viatge de la fundadora. A finals del segle XV la comunitat empren les gestions necessàries per a entrar a l’orde Santa Clara. En 1494, amb la incorporació d’algunes clarisses del monestir de la Trinitat de València, la comunitat de Jerusalem va professar, prosperant ràpidament, tot i que els segles posteriors seran inestables, com seran per a la majoria de convents femenins.
Durant el Setge de Barcelona (1713-1714) el convent de Santa Clara, quedà molt malmès i les religioses, ja benedictines, foren temporalment acollides en cases de familiars i amics amb la intenció de tornar quan s’arrangessin els desperfectes. Les restes del seu campanar foren aprofitades per a construir l’anomenada Torre de Sant Joan, punt de vigilància i de presó fins a la destrucció i arrasament de bona part del barri de la Ribera per a construir-hi la Ciutadella de Barcelona. El rei Felip V donà llavors a les monges el Palau Reial Major (actualment Museu Marès, Museu d’Història de Barcelona i Saló del Tinell), on visqueren entre 1725 i 1936. El 1952, amb la comunitat de Sant Benet de Mataró, funden el Monestir de Sant Benet de Montserrat, on viuen.
El carrer Baixada de Sta. Clara recorda el pas de les benetes al Palau Reial al segle XVIII, AGC, 2025
En la intervenció arqueològica duta a terme a l’exterior de la capella castrense del parc de la Ciutadella el 2011, han estat localitzades diverses estructures, entre d’altres, un possible pou pertanyent al convent de Santa Clara. Del convent de la Ribera, que incloïa una gran església gòtica, només es conserven algunes columnes i capitells del claustre al Museu Marés, i el retaule de Santa Clara a Sant Vicenç de Sarrià.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 23/05/2025
A les benetes de Montserrat, continuadores d’aquell primer convent de Santa Clara al barri de la Rivera de Barcelona.
[1] Brugés, Irene, Jornet, Núria et al. “Diplomatari de la col·lecció de pergamins del monestir de Santa Clara de Barcelona” (1039-1241). Fundació Noguera. Barcelona: 2019, n. 239
[2] Núria Jornet i Benito, 2005. “Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona: origen d’un monestir i configuració d’un arxiu monàstic (1236-1327) Tesi UB dirigida per Blanca Garí.
[4] Brugués, Irene, Jornet, Núria et al. “Diplomatari de la col·lecció de pergamins del monestir de Santa Clara de Barcelona” (1039-1241). Fundació Noguera. Barcelona: 2019, n. 300.
[6] Josefina Mutgé (2008) “El monestir benedictí de Sant Pau del Camp de Barcelona a traves de la documentació de la cancelleria reial de l’Arxiu de la Corona d’Aragó” (1287-1510), n. 46
Antic edifici de la Pia Almoina a la Plaça de la Seu, AGC, 2021
Els hospitals medievals feien més aviat funcions d’alberg, enclavats com hi eren a les rutes comercials i/o de pelegrinatge. Alguns hospitals disposaven de capella i lloc d’enterrament, funcions que també exercien monestirs, esglésies i ermites que aniran passant a les parròquies, sota control dels bisbes.
Catedral romànica de Barcelona. Ajuntament Barcelona.
Provençana, com Provençals, al voltant de Barcelona, era zona de “l’hort i el vinyet”, on els potents (laics i institucions religioses) tenien els seus masos amb conreus, arbres, vinyes, animals de granja i zones de pastura que milloren l’alimentació dels terratinents, més que la dels propis treballadors que s’anaven empobrint pagant censos a diferents senyors.
La Seu de Barcelona havia aconseguit aglutinar un gran patrimoni territorial i fiscal gràcies, entre d’altres, a les donacions inicials del comte Mir (-966) i a les compres i permutes realitzades pel bisbe Vives (-995) després de la presa d’Almansor, quan molts propietaris i propietàries es veuen obligats a vendre per a rescatar els seus captius o per a sobreviure. Al testament de Vives, entre les moltes deixes que fa, no trobem cap esment a l’hospital de la Seu de Barcelona que sí veiem, el mateix 995, al testament de Sunifred Llobet, ardiaca, que llega a aquest hospital, sota el sagristà Bonfill, algunes propietats al Pla de Barcelona i la resta al seu nebot Deusdit (futur bisbe Deodat).[1] El sagristà és una figura vinculada a l’hospital de la Seu, més endavant Pia almoina, mentre que l’ardiaca és el cap del Capítol de la Canonja, llavors encara unificats.
Claustre de la Casa de l’ardiaca, amb una de les primeres fonts que es fan a Barcelona, AGC, 2024
El 1009 es constitueix la Canònica de Barcelona amb la presència de diferents bisbes i comtes. Aeci, successor de Vives, cedí l’església de Sta. Maria del Mar (on voldran se enterrats els potents de la ciutat), un espai de l’antic claustre de la Catedral i algunes de les seves rendes. En aquest document es recullen donacions posteriors, com la de les comtesses Ermessenda de Carcassona i Guisla de Lluçà que donaren l’església de Sta. Eulàlia sota Ègara (Terrassa).[2] Aquell mateix any Trubal confirmava a Bonuç, abat de la comunitat de canonges, la donació que va fer el seu germà, el mercader Robert, de vint pal·lis de diferents colors a Sta. Maria del Mar renunciant als seus drets en favor de la Canònica on “cada dia se alimenta a cent pobres i pelegrins, cecs i esguerrats” i comprometent-se a obtenir la renúncia de la dona i fills de Robert a canvi de tres unces d’or.[3] Són anys de reforma eclesial, el clergat no podia disposar de béns propis i és la institució la que fa les transaccions sense que hi hagi una separació clara entre els béns del bisbe o els de la Seu i la Canonja.
La Pia Almoina (mueseu diocesà i la Catedral), AGC, 2023
En 1010, mor Aeci a conseqüència de la ràtzia a Córdoba, el succeeix Deodat (1010-1029), de la família dels Claramunt, nebot de Sunifred Llobet, de qui havia heretat el càrrec d’ardiaca i unes propietats a Montjuïc que vendrà, amb la seva mare Senegondis, en 1014, a la vescomtessa Ermengarda (filla de Borrell II i mare de Mir Geribert). Aquests anys trobem nombroses permutes i/o donacions entre l’abat del Capítol, Bonuç i Deodat, entre altres transaccions que mostren com es van aglutinant propietats.
El 1023 Deudat dona diferents propietats, entre les que trobem un hort “no lluny de la casa de St. Miquel”, on es bastirà “l’Hospital dels pobres i peregrins”, que tindrà en règim d’usdefruit, el prevere Jofre. Probablement aquest hospital és el que fundà el vescomte Guitard mencionat en 1045, quan els comtes Ramon Berenguer I (1023-1076) i la seva primera dona, Elisabet de Nimes (-1050), fan donació a “l’Hospital de pobres i peregrins deGuitard”, mig en ruïnes, de la desena part de el gra dels seus molins des del Besòs a Barcelona, confiant que algú se’n ocuparà. L’hospital limitava amb el Mont Taber (on ara hi és la Catedral).[4] Els vescomtes controlaven les vies comercials sobre les que s’establien els albergs. La Seu acabarà apropiant-se de St. Miquel.
El carrer de la Font de Sant Miquel, recorda l’església que ja no existeix. AGC, 2021
Fins a les darreries del segle XI el patrimoni de la Seu és gestionat pel bisbe que actua normalment amb l’aprovació dels seus canonges, tot i que, en alguna ocasió ho fa d’acord amb el sagristà, vinculat a la gestió de l’hospital, formant-se així dos dominis patrimonials, el de l’hospital i el del Capítol que s’anirà disgregant entre algunes famílies de canonges i l’ardiaca de la Seu.[5] Tot plegat provocarà en gran mesura la irrupció del sistema burgès, fonamentat en l’acumulació, els préstecs i l’especulació.
En 1090 Berenguer Andreu dona tot el que té a Sant Just Desvern a l’Hospital que “es fa de nou”. Aquest any es pot considerar l’inici de la gestió autònoma dels béns de l’Hospital de la Seu amb els establiments i donacions de dos canonges, Miró Goltred, que en 1090 cedeix al seu nebot Miró Balloví (també canonge) unes terres i vinyes a Abedrom (St. Andreu del Palomar) a canvi d’un alou a Reixac que aquest donarà a l’Hospital i Balloví que en 1098 cedirà els censos d’una propietat a Magòria al mateix Hospital de la Seu.[6]
Cases dels canonges, prop de la Catedral, AGC, 2023
També trobem donacions d’algunes dones, com la que fa Ermengarda, dona de Guillem Bonfill que en 1091 i entre altres donacions, deixa a l’Hospital (no sabem quin) i a la construcció del pont del Llobregat (probablement per refer el pont romà de Martorell) una aportació modesta però important per la història, ja que és un dels primers testaments de dona que dona a institucions públiques.[7]
l’Hospital, dedicat a l’alimentació de pobres, que concentra i augmenta el seu capital amb el monopoli dels forns i del pa, donant origen a la Pia Almoina, on veurem associats de manera exponencial assistència i lucre, tindrà un gran pes a la nostra zona. Entre els segles X-XI, la meitat de documents de la Seu referents al sagristà són de Provençana.
Creu pàtea, símbol dels hospitals medievals
De 1161 data la fundació de la Pia Almoina, amb el testament del sagristà de la Seu, Pere de Claramunt, que dona béns a Santa Eulàlia de Provençana i Santa Maria d’Esplugues per aquest fi, amb la voluntat expressa de que el bisbe i els clergues facin sempre almoina i no només per Quaresma, que cada dia mengin al refectori dels canonges tres pobres i que aquests acceptin tres pans amb menjar i beguda de dos clergues. Aquesta donació serà confirmada pel seu germà, Berenguer de Claramunt, que manifesta tenir aquestes propietats per la seva mare. Deixant de banda les intencions, especialment al moment de la mort, cal tenir present les pressions que rebien, com la excomunió que va patir Berenguer i el seu fill, Bernat, fins que van restituir a la Canònica un ferragenal que havia donat la seva mare i que ells havien retingut. Pere de Claramunt, després de fer de mediador amb el seu germà, per la propietat de Provençana, i entre la seva família i les institucions religioses per altres propietats que tenien a l’Anoia, es farà monjo de Valldaura. Els conflictes violents entre les ordes al servei directe del papat, el bisbat i els barons locals són freqüents. El següent sagristà de la Seu, Hug de Cervelló, morirà el 1171 a Tortosa a mans de nobles que l’acusaven d’assassinat.
Detall a la Baixada de la Canonja, AGC 2024
El procés per unificar els hospitals de Barcelona que eren sota la Seu culmina el 1275 amb unes ordenacions que generen conflictes entre les institucions religioses que tenien el seu propi hospital, cementiri i sagrera i el de la Catedral o “Pia Almoina”. Aquell any, Pere d’Illa, canonge de la Seu i administrador de la Pia Almoina, estableix a Ramon Canals en la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana “supra mansum d’Ermitis” (de Bellvitge), la propietat limitava amb la tinença d’Arbert de l’Hospital per la Pia Almoina i amb “el prat”. Una altra donació important és la del canonge Bernat de Sarrià que, malgrat no especificar al seu testament els seus béns a Provençana, sabem que havia comprat el 1283 a Pere de Torrelles el “Mas de Belvige”, amb onze emfiteutes, entre els quals, Na Cortés. Uns anys després compra drets agraris sobre algunes terres a la mateixa zona, on veiem una altra dona, Na Olivera.[8]
Al segle XIII, tot i que una part de la noblesa continuava fent donacions als antics monestirs, l’alta burgesia urbana prefereix donar als hospitals i a les ordes mendicants, com el convent de Sta. Catalina dels dominics o el de St. Francesc, salvant-se, de la Seu, el seu hospital que, estava a l’antic claustre de la Catedral, prop del lloc on es bastiria la capella de Santa Llúcia i on hi havia hagut l’antic celler dels canonges. Per la seva part, el Capítol crea la “Casa de la Caritat” que s’encarregava, entre altres qüestions, de les porcions canonicals entrant en una competència deslleial en el mercat del gra i del pa que els conselles de la ciutat intentaran contrarestar, sovint infructuosament.[9]
Capella de Sta. llùcia, on n’hi havia els cellers dels canonges.
L’edifici de la Pia Almoina no es basteix fins el s. XV, després d’enderrocar l’antic edifici de la Canonja per fer el claustre gòtic de la Catedral. Serà engrandit el s. XVI i actualment es seu del museu diocesà.
Una primera conclusió d’aquest anàlisi seria que, si bé l’atenció a pobres i malalts era necessària, també era una manera de fer-se amb un bon patrimoni, gràcies a les donacions testamentàries, al cobrament abusius dels censos i als préstecs que des d’aquestes institucions i persones potents es podien fer. Es crea així un cercle viciós que encara perdura: alimentar pobres per nodrir la maquinària que es crea per aquest fi.
Actual Museu Diocesà a l’edifici de la Pia Almoina. AGC, 2024
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 29-04-2025
A qui para atenció als necessitats desinteressadament
[1] Feliu i Montfort, G. (1971).El dominio territorial de la sede de Barcelona: 800-1010, n. 119
[2] Aquesta església, de la que no es conec l’emplaçament, va ser derruïda en 1601,
com la de St. Sadurní, amb les pedres de ambdues es bastí el pont de St. Pere.
[3] Baucells J., Fàbrega, A., et al. (2006). Diplomataris de l’Arxiu Capitular de Barcelona (ACB) segle XI. Fundació Noguera, n. 121 i 125
[4] Baucells, Fàbrega…, oc, n. 225 (1014), 368 (1023) i n. 683
[5] Benito, P. (1999) “Clergues feudataris. La disgregació del patrimoni de la Seu de Barcelona i els orígens del sistema beneficial. (1091-1157)”. CSIC. Anuari d’Estudis Medievals, 29.
[6] Baucells, Fàbrega…, oc, n. 1528 i 1524 (1090) i 1653 (1098).
[7] Baiges, I., Feliu, G., et al. (2010). Pergamins de l’Arxiu Històric de la Corona d’Aragó (ACA) segle XI,de Ramón Berenguer II a Ramón Berenguer IV. Fundació Noguera, vol. 48, n. 233
[8]López Pizcueta, Tomás. La Pia Almoina de Barcelona (1161-1350). Estudi d’un patrimoni eclesiàstic català baixmedieval. FN. Estudis, 16, 1998
[9] Serrahima, Pol: “La Catedral de Barcelona i el pa al segle XV: la Pia Almoina i la Casa de la Caritat”, a: Proveir Barcelona. El municipi i l’alimentació de la ciutat, 1329-1930, 2016, Ajuntament Barcelona.
Restes de l’aqüeducte romà a la porta del bisbe de Barcelona. AGC.
En 987 els marmessors d’un tal Seniofred donen al monestir de Sant Cugat del Vallés uns alous situats al encontorns del territori de Montem Chantanello (Montcada), prop del torrent de Tapioles que desemboca al Besós, al peu del turó de Sant Joan, entre Barcelona i Montcada. Als límits d’aquest alou hi ha el torrent de “Aquaria Antigua” en terra de Chixilo, filla de Sanla.[1] D’aquesta Chixilo que es dedicava com la seva família a la construcció de molins, ja en vam parlar.[2] Ara volem fixar-nos en les conduccions d’aigua a la ciutat de Barcelona abans del mestre de les fonts Socies (-1650).[3]
L’Aquaria Antigua fa referència a l’antiga conducció romana que portava aigua a la ciutat i que en temps medievals serà anomenat “Rec Comtal”, ja que els molins fariners i drapers que s’hi instal·laren reportaven beneficis al Comte. En temps dels romans aquestes aigües abastien les domus romanes i els seus banys, com les termes que n’hi havia sota l’antiga església de St. Miquel, a un costat de l’actual Ajuntament, on n’hi havia, des de temps medievals, una font de la que només queda el record i el nom.
Carrer St. Miquel, record de la font que duia el seu nom. AGC.
Montcada, a l’encreuament entre el riu Ripoll i el Besós, era un lloc fèrtil i proveïdor d’aigua, on també trobem, el 992, una terratinent, Na Mello, que permuta terra i vinya a Sant Andreu i Horta (Santa Eulàlia de Vilapicina) amb el monestir de Sant Cugat,amb propietats a la zona, per unes terres al Vallés. Na Mello, peregrina a Roma en 1002 (1003 segons les notes de Josep Mas), anomena marmessor a l’abat de Sant Cugat i altres preveres i ho deixa tot al monestir amb la condició de que, si tornen del captiveri els seus fills, Guimarà i/o Ermenelle, ho tindran en d’usdefruit, donant la tasca acordada al monestir.[4]
Probablement el topònim del Clot de la Mel de St. Martí Provençals, que es comença a fer servir en 1094 (ACB, n. 1602), tindria el seu origen en aquesta dona propietària. El Rec, al burg de la ciutat, s’esmenta en 1097 (ACB, n. 1643), en una venda d’alou amb cases, cort i hort, que limita amb propietats de la Canònica i de Sant Pere de les Puel·les.
Restes del Rec Comtal a la plaça de les Glòries. Ramon Solé
Només la concessió de privilegis comtals o reials dona el dret a alguns casals de moldre i de tragí. Entre els segles XI-XII n’hi ha cinc casals amb setze molins, alguns eren: el del Clot de la Mel, el de St. Pere, vinculat a St. Pere de les Puel·les i el del Mar, del bisbe. En temps reials les concessions i els molins augmenten fins que degut a les guerres, a les epidèmies i potser a la mala gestió ja no reporten tants beneficis i són lliurats en el segle XIV al Consell de Cent o de la Ciutat, que ha d’administrar el necessari “bé comú”.[5]
Una de les primeres decisions del Consell (1301) és dur aigua de Montjuïc al Pla de la Boqueria o “bocateria”, on des de 1217 s’havia instal·lat una taula de venda de carn. En 1314 ja rajava una font d’aigua de Montjuïc a la Boqueria, el Consell publica un ban prohibint danyar les instal·lacions i imposant multes al respecte.[6] Cal dir que algunes de les fonts de Montjuïc són documentades des del segle X, com la «Fonte Onrada» (962) o la “Fonte Cova” (963, l’anomenada «font del gat»), també trobem la font “Occua” en 1015.
Sembla que la popular cançó de la font del gat s’hauria fet per la font-abeurador del barri de la Rivera (St. Agustí vell), molt més anterior que la de Montjuïc. AGC.
En 1325 ja n’hi havia, endemés de la font de St. Miquel, la de St. Honorat, al call jueu, actualment un carrer del Palau de la Generalitat (abans seu de la Diputació de les Corts Catalanes).
Carrer St. Honorat, on n’hi havia el Call jueu i la font. AGC.
En 1346 es proposa dur aigua de Collserola per tal d’abastir d’ aigua de boca a la ciutat, ja que la del rec comtal no era apta per a tal fi. En 1351 s’inicia la conducció des de la mina de Can Cortés o de la Muntanya, a l’actual carrer de Teodora Lamadrid. Aquestes aigües arribaran a la caseta de Jesús, prop del convent del mateix nom dels Franciscans (a l’actual passeig de Gràcia).
En 1355, la Catedral de Barcelona arriba a un acord amb el Consell oferint terrenys i diners per fer la Plaça Nova i que l’aigua pogués arribar a la font de Sant Jaume (al carrer Ciutat, a un costat de l’actual Ajuntament, on es reunia el Consell de la Ciutat), on es faria un aljub amb un repartidor, a canvi la Seu reveria aquesta aigua al seu claustre.
L’aigua a la Seu de Barcelona. Ramon Solé
En 1356 s’inicien les obres d’una altra font que encara podem veure al Portal de l’Àngel, la de Sta. Anna, una font llavors octogonal, que disposava d’abeurador i l’anomenat pou de Moranta. (les rajoles són del segle XX).
Font de Sta. Anna a la porta de l’Àngel. Ramon Solé.
I de 1367 és la font de St. Just o de Fiveller, on trobem un falcó que recorda la llegenda de que el cavaller i conseller Fiveller va trobar una mina a Collserola gràcies al seu falcó.
Font de Sant Just o de Fiveller. AGC.
En aquests anys es fa arribar l’aigua Palau Reial Major, on s’allotjava el rei i els seus representants, a l’actual plaça del Rei i, posteriorment, al Palau Reial Menor, antiga casa del Temple on s’allotjava la reina i la cort.
La majoria de fonts públiques seran per establiments que oferien servei a la ciutat com hospitals, mercats, alguns monestirs (altres ja tenien la seva pròpia aigua com els dominics de Sta. Caterina). Només alguns particulars privilegiats rebran d’aquesta aigua.
En 1402 es fa la font de Santa Maria del Mar, prop del seu cementiri i sagrera, de la que encara ens queda un tros, el mestre d’obres que la va fer, Arnau Bargués, va fer també de la façana gòtica de la Casa de la Ciutat. Aquesta font era coneguda com “dels senyors” perquè a Sta. Maria del Mar es feien enterrar els barcelonins millor situats.
Font de Sta. Maria del Mar o «dels senyors». AGC.
Entrat el segle XV es comença a parlar de dur aigua del Llobregat a Barcelona per regar horts i proveir millor a la ciutat, un tema recurrent que no s’enllestirà fins segles més endavant. En aquesta època tenim notícies d’altres fonts, com la de la Llotja, abastida amb aigua de Sta. Maria del Mar, la de St. Joan (a l’antiga riera del mateix nom que va desaparèixer en fer la via Laietana).
A mitjans d’aquest segle es renoven les canonades de la font de Jesús i es mira de trobar nous punts de captació d’aigua, com la del torrent de Sant Genís dels Agudells o la de Sta. Maria del Coll o de “Font-rúbia” (el topònim “rubí” o “rúbia” és degut al color vermellós de les aigües).
A principis del segle XVI es fa una nova concessió d’aigua a l’Hospital General de la Sta. Creu. Amb l’afegit de les aigües del torrent Falcó “no gaire lluny de la mare de les fonts” (Nostra Senyora del Coll), es porten aigües a la casa de la Diputació i es fa un sortidor al pati dels Tarongers.
La marededéu del Coll o de «Font-rúbia»
Altres fonts d’aquesta època que van desaparèixer foren la de la plaça del Blat o Mercadal, al portal Major o plaça de l’Àngel i la font de l’Àngel, al final de la Via Laietana, a la plaça de Correus, recentment re descoberta en unes obres.
Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel
Als i a les que estimem les fonts, els pous i tot el que ens porta l’aigua
[1] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. VI, n. MCCXL.
[4] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat, vol. VI, n. CCXXXIX i CCCXXIV.
[5] Guardia, Manuel, ed. (2011) “La revolució de l’aigua a Barcelona. De la ciutat preindustrial a la metròpoli moderna, 1867-1967”. MUHBA. Ajuntament de Barcelona.
[6] DDAA (2022) El llibre de les fonts. Aigua, clima i societat a la Barcelona del segle XVII. Ajuntament de Barcelona: Ed. Afers. Annex: “Recull de notícies històriques sobre el proveïment de l’aigua de boca a Barcelona” de Xavier Cazeneuve, p.292-320.
Frontal de l’actual reconstrucció de l’ermita de Santa Eulàlia de Provençana. AGC, 2020.
A un article anterior sobre els inicis de Santa Eulàlia de Provençana ja mostràvem com l’absentisme de rector, el sots-arrendament de càrrecs i de propietats i la desídia en les seves funcions, és el fil conductor de la història d’aquesta església i serà el principal motiu de que al segle XV s’erigeixi una nova església parroquial a «la pobla”, on començarem a trobat més activitat lligada al control de les pastures (Banyols) i el seu mercat o “carnisseria”.[1]
Al segle XIII trobem una duplicitat de càrrecs del rector, que és també canonge de Barcelona, duplicitat que agreuja la negligència envers la parròquia de Provençana. El 1324 l’església i la capellania de Santa Eulàlia de Provençana foren unides pel bisbe a la xantria de Barcelona, afegint poder sobre les terres i més abandonament de la cura. L’església recaptava delmes i rèdits per a complir unes funcions socio-religioses, com les d’enterrar els morts, celebrar els rituals de pas o exercir de notari, registrant les compra-vendes o els testaments, funcions que sovint es desatenien. Les queixes eren freqüents.
La Provençana rural, abans que l’edifici fos cremat al 1936. Foto: Arxiu parroquial de Santa Eulàlia de Provençana.
A les visites pastores del principis del segle XIV s’esmenten el mateix nombre de clergues que de pagesos que constitueixen el jurat parroquial (els més benestants, als que es demana el seu parer sobre afers morals denunciats). Evidentment n’hi hauria més gent treballant i vivint com a jornalers o mossos que no són mencionats i dones (les companyes dels clergues no són reconegudes, ja que eren considerades concubines i la resta ja no exerceixen el control sobre les seves pertinences que vèiem uns segles abans, sovint no tenim ni els seus noms, ja que són mencionades com a “dona de…”, “mare de …”, “filla de…”).
Per aquestes denúncies sabem de la existència d’un teixidor (que arribava tard a l’església) i trobem alguns noms de dones entre les nombroses acusacions de fornicacions; una d’elles, Elisenda Godai, és acusada amb una altra dona de Sant Boi de dedicar-se al curanderisme. Una de les denúncies recau sobre el regent parroquial acusat d’usurer el 1312, època del bisbe Ponç de Gualba, un reformador (amb més ombres que llum) de l’església del moment.
El 1321 trobem un forner prop de l’Hospital on s’anirà aglutinant el nucli urbà.[2] Aquest Hospital, més a prop de Cornellà, donarà nom a la nostra ciutat. Banyols, a pesar de les inclemències del terreny i del clima, continua tenint una vida dinàmica i activa, amb l’establiment de la barca de passatge i el comerç que generen les pastures i els conreus.
Degut a la deixadesa de funcions de la parròquia, el pagès Pere Duran no va poder enterrar el seu fill difunt durant la pesta de 1348 i va haver de fer un “llarg i penós pelegrinatge” a l’Hospital de Provençana.[3] Entre 1348 i 1371 es produeixen episodis de pesta que faran disminuir la població i l’economia.
Tot i així els rèdits de l’església de Provençana van a l’alça. En 1370 s’abonen 100 sous per la decoració policroma del retaule major de Santa Eulàlia a compte de les 35 lliures que s’havien de pagar al pintor barceloní Llorenç de Saragossa per la pintura d’aquest retaule a “Santa Eulàlia Emèrita”. Signen el rebut Guillem de Bellvís i Jaume Llunell, entre d’altres.[4]
Castell del Bellvís al barri de la Torrassa de l’Hospitalet, per sobre de Santa Eulàlia, actualment en procés de rehabilitació. Els Bellvís comencen a ser anomenats a partir de finals del segle XII. AGC, 2021
En 1371 s’autoritza a celebrar dues misses en dies festius (una a Provençana i l’altra a l’ermita de Bellvitge on acudeixen la gent del Delta). En 1375 l’ermità de Bellvitge, el donat Pau Genover, davant la necessitat d’atendre els caminants i en contra de la majoria de prohoms, demana permís del bisbe i compra l’hort de Paratge que ocupava Bernat Rosell, destinant a aquest fi alguns béns del que recaptava l’ermita, llavors envoltada de jonqueres (el conreu del cànem era important) i aixecant, amb el fuster Juan Ramón i l’ajuda d’alguns veïns, un nou hospital al que avui és el nucli de l’Hospitalet, «un hospital-hostal on els pobres, els captaires i les persones miserables que passin per allà o que vagin malaltes, rebien almoina i repòs», un hospital «de pobres i per a pobres» que constitueix: «la pàgina més bella i transcendent de la història de la nostra ciutat».[5]
L’ermita de Bellvitge, un lloc senzill i humil que estava fins fa poc envoltada de camps de conreu i de pastura.
En 1379, Pau demana llicència a el bisbe, deixa la cura de l’ermita i es dedica a l’administració de l’hospital. Aconsegueix que la casa de l’Hospital de Barcelona posi un portal amb el senyal de la ciutat (la “casa de l’Hospital” podria ser la de l’orde de l’Hospital de Jerusalem, però més aviat sembla que seria l’Hospital de la Canonja que més endavant constituirà “la Pia Almoina”).
El 1390 es demana al rei Joan I, i aquest ho concedeix, unes ordinacions per a netejar les sèquies que no desguassen prou bé amb l’augment del cabdal de l’aigua per les pluges i el baix nivell del Delta. La lluita contra les inundacions amb els recs i els terraplens serà una constant a les terres de Marina.
1390 Carta del rei Joan I als prohoms de Sant Boi ordenant la neteja dels desguassos del Delta.
En 1391 es concedeix llicència per instal·lar una carnisseria que disposarà dels seus ramats “in sacraria seu popula hospitalis vocati de provinciana”, és a dir que el lloc de l’hospital és reconegut com el nucli aglutinador on s’instal·larà el mercat i al voltant del qual es generarà l’administració pública. Els conflictes per les pastures entre els autòctons i Barcelona serà una altra constant.
Pels volts de 1410 el rector de Santa Eulàlia de Provençana registra el Capbreu de les rendes de Provençana, una mena de Cadastre que li permet controlar i recollir ingressos. Aquest capbreu és una informació valuosa pel coneixement de la distribució de la població, d’entrada el que veiem és que aquí sí que es constaten alguns noms de dona, tot i que pocs i probablement de vídues. El 1412 es fa l’inventari dels béns de la parròquia.
La visita pastoral de 1421 mostra la l’església de Provençana endreçada, amb un pal·li de cànem amb la imatge de Santa Eulàlia pintada, una Bíblia en dos volums, un Flos sanctorum (vides de Sants) escrit en romanç i una consueta (conjunt de regles eclesiàstiques) antiga amb coberta de pergamí.
Clau de volta gòtica amb la figura de Santa Eulàlia
El nou Hospital es construirà, poc a poc i amb aportacions populars, cap el 1420, prop de la capella de Santa Càndida que suplia la manca de parròquia a la zona de “la pobla”. Cal dir que les dues esglésies tenen la mateixa advocació a Santa Eulàlia de Mérida, una figura molt més antiga que la de Barcelona, el que apunta, en el cas de Provençana i degut a la troballa de la medusa, a una continuïtat entre una vil·la romana i una primera església visigòtica, el que es podria confirmar si es fessin excavacions.
El 1426 Joan Rosell, mercader de Barcelona, deixa un llegat per a la manufactura, a l’església de Sta. Eulàlia de Provençana, d’un retaule dedicat a Sant Joan Baptista i Sant Joan Evangelista. No sabem si es va fer, ja que uns mesos després el bisbe dona llicència per a construir la nova parroquial al nucli de “la Pobla” i per a traslladar l’església antiga amb els seus altars, material, construcció, cementiri i ossos dels difunts, així com d’altres pertinences i annexos de milloraments. La causa que es dona es que aquella s’ha anat despoblant mentre que el nou nucli aglutina més gent que té dificultats per desplaçar-se a l’antiga. Entre mig, un llarg plet amb els propietaris de la capella de l’Hospital que explicarem quan parlem de la Torre Blanca.[6]
El 1460 les obres encara no havien començat, al·legant els feligresos que el rector, Joan Aznar, no hi era mai, cosa ben certa, però el rei Joan II (1398-1479) l’excusa assegurant que presta serveis reials i mana que es comencin les obres, també concedeix llicència per l’establiment d’una taula de carnisseria a benefici públic d’aquesta obra.[7] Els següents anys el rei mantindrà una lluita amb Barcelona per la seva successió (“Guerra Civil Catalana”, 1462-1473) quan ja s’havien iniciat els conflictes entre la Biga (grans terratinents i/o mercaders) i la Busca (propietaris, comerciants, menestrals…) i es donava la primera revolta dels remences contra el poder feudal.
Tot i així a l’Hospitalet els obrers es deurien posar a la feina, perquè en 1475 (any de males collites i pesta) es fa una assemblea a la nova església per determinar com seguir practicant el culte a les dues esglésies, establir les quotes a pagar en funció de les diferents economies i acordar la renúncia al pasturatge privat en benefici d’un ramat comú. Seran les Primeres Ordenacions de l’Hospitalet, on es dóna veu i vot a tots els estaments socials: terratinents principals, pagesos propietaris i no-propietaris, més una representació dels “dellà l’aigua” –el Prat- i dels de “deçà l’aigua” amb el donat de Bellvitge i els caps de família de «la pobla».[8] Sembla estrany que siguin els actors locals (representats mascles i alguna vídua) els que s’ocupen de les funcions religioses, però cal recordar que l’església complia una funció social i que no havia separació entre civil i religiós, mentre que, per una altra banda, l’absència del rector motiva que es prenguin acords al marge d’aquest. El bisbat es veurà obligat a signar si no vol quedar enrere. Tot un inici de Consell Municipal amb una democràcia (si deixem de banda la no representativitat de les dones) que aviat minvarà, deixant el govern de la població en mans de tres jurats escollits anualment.
El canvi de la parròquia no evita l’absentisme del rector i a vegades del vicari, ja que es sota-arrendaven els càrrecs en dos o tres graus. En 1483 el rector de Provençana, Pere Vilassaló és excomunicat després d’un procés inquisitorial que se li obre per dir dues misses diàries sense llicència (és a dir per fer més del compte). Pere té arrendades tres rectories (Provençana, Sant Boi i Gavà), deixava la de Provençana a càrrec del seu germà, Jaume, que al seu torn, tenia al seu servei a Joan Monpaller. Tots tres admeten la celebració diària de les dues misses, una a Provençana i l’altra a Bellvitge. Fan més del compte i no donen la seva part al bisbat? Menteixen i justifiquen així uns sobresous? [9]
L’hivern de 1484-1485 Jaume Huguet (Valls, 1412 – Barcelona, 1492), el millor pintor del moment, realitza un retaule a la capella de Bellvitge encarregat per Arnald Goday de la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana “o d’Hospitalet”, pel que va cobrar 8 lliures i 8 sous el desembre de 1484 i 50 sous més el gener de 1485.[10] A la visita pastoral de 1492 a l’ermita de Bellvitge, se’ns descriu una imatge de talla de la Mare de Déu tota enjoiada. Aquesta seria una imatge petita, com deien alguns goigs i tal com eren les talles gòtiques d’ermites similars.
Les pedres que formen un arc al mig d’un mur lateral de l’ermita de Bellvitge, delimitarien la porta de l’edifici gòtic del s. XV. Foto: AGC, 2021
Com a contrapunt d’aquesta eufòria de bonança econòmica per alguns observem que a la mateixa època es venen tres esclaus: Eulàlia, de 40 anys, per 45 lliures (1488), un serf “negre” de 25 anys i de nom Joan, per 50 lliures i un noi de 18 anys, serf o captiu, de nom Cistòfor, per 40 lliures (1492).[11]
En 1493, davant els desastres que provoquen les riuades, Barcelona dóna la pedra per reedificar l’ermita des dels seus fonaments. D’aquesta re-construcció deu ser la clau de volta que tenim al Museu d’Història de la Ciutat i que podem observar en algunes fotografies de principis del segle XX, a la façana. També és gòtic el campanar que devia quedar més alt respecte d’aquell edifici que podem entreveure a les pedres que dibuixen una porteta massa petita per l’edifici actual. L’ermita de Bellvitge, malgrat tots els desperfectes patits, sempre ha estat refeta.
Clau de volta gòtica de l’ermita de Bellvitge, la figura sembla un Sant Pere amb el seu bàcul. Museu d’història de la ciutat AGC, 2020
El 1499 l’ermita de Provençana és desmantellada d’altars i ornaments per dur-los a la que encara s’ha de començar a bastir. L’antiga parròquia quedarà abandonada durant dos llargs segles en els que arriba a ser utilitzada com a galliner o refugi de pastors.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 17-11-2021
Als i a les que tenen cura de les seves responsabilitats.
[2] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. I, p. 128 i 138
[3] Codina, Jaume (1987), vol. I, p. 139, 169 i 188.
[4] Madurell, J. M. (1977) Fulls Històrics de l’Hospitalet de Llobregat. Notes documentals d’arxiu, doc. 2
Claustre del monestir de les dominiques de Montsió a Esplugues de Llobregat. AGC, 2021.
Els germans de la penitència o “frares del sac”, orde exterminada
Des de 1261 hi ha constància de l’establiment a Barcelona dels Germans de la Penitència, coneguts popularment com a “Frares del sac” per la seva indumentària. Aquests frares mendicants, procedents molts d’ordes religioso-militars, tenien força popularitat i rebien prou almoines i donatius. Ells van iniciar la construcció del convent del recinte protegit per la nova muralla, a la “plaça” de Santa Anna[1], en uns terrenys donats per Berenguer d’Espiells, xantre de la Seu de Barcelona, que es van ampliar amb la compra de finques veïnes al llarg del segle XIII. Actualment aquest espai correspon a la cantonada de l’avinguda del Portal a l’Àngel amb el carrer de Montsió. Les dependències es van estendre fins a l’actual carrer d’ Espolsa-sacs.
Placa al Carrer Espolsa-sacs. Foto: Ajuntament Barcelona
La comunitat va tenir una curta existència degut a la supressió de diverses ordes mendicants en el Concili de Lió de 1276, que només va confirmar els privilegis de quatre d’aquestes ordes: dominics, franciscans, agustins i carmelites. La supressió dels frares del sac no tingué efectes immediats a Barcelona, ja que es mantenia l’esperança de que l’església reconsiderés la seva decisió, però el cert és que va acabar desapareixent. Malgrat l’escassetat de documentació, es deixa entreveure que era una comunitat àmplia, culta i curosa amb els seus afers.
Els canonges de Santa Eulàlia del Camp, sota el bisbe
Els orígens de Santa Eulàlia del Camp són incerts, en general s’accepta que el primer monestir era entre Sant Pere de les Puel·les i Santa Maria del Mar i sabem passà a ser “de dret de l’església” el 1155 quan el bisbe de Barcelona, Ramon de Castellvell (-1199) que perseguia valdesos i havia excomunicat temporalment a l’abadessa de Sant Pere per a fer-se amb la jurisdicció parròquia de Montmeló, que elles administraven, li confereix els terrenys que l’envolten, constituint-se com a canonges reglats de Sant Agustí, quedant directament sota seu amb la ordre explícita que “no poden sepultar a ningú sense llicència del bisbe”.Tot plegat va comportar les queixes dels parroquians que van fer rectificar al bisbe.[2] El 1173 Alfons I va encomanar als canonges de Santa Eulàlia el culte de la capella del Palau Reial dedicada a Santa Maria (ara Santa Àgata, bastida el 1302 amb Jaume I).
Actual capella de Santa Àgata a la Plaça del Rei. Foto: Ramon Solé.
El 1293 la canònica de Santa Eulàlia del Camp va traslladar-se al convent dels frares del sac. Els cinc últims frares que quedaven, es van fer canonges. El trasllat va ser autoritzat per una butlla papal de 1295, que va encomanar al bisbe negociar la venda del convent. Degut a discrepàncies en el preu, la compra no conclou fins el 1308. Amb el suport de Joan I, es va bastir, el 1388, una primera capella annexa dedicada a Santa Maria de Montsió.
Durant el segle XIII es va crear un annex hospitalari on s’hi va instal·lar l’orde de la Mercè, afavorida per Jaume I. Aquest hospital, amb donats i donades al seu servei, quedarà integrat, el 1401, a l’Hospital de la Santa Creu. El 1420 la canònica de Santa Eulàlia es va fusionar amb la del Sant Sepulcre de Santa Anna constituint el Priorat de Santa Anna i Santa Eulàlia, al que es van adscriure les ordres religiós-militars i hospitalàries.
La creu doble del Sant Sepulcre és una creu patriarcal d’orígen bizantí. Foto: Ramon Solé, Santa Anna de Bercelona.
Les germanes dominiques. El suport reial.
El primer monestir de l’orde femení dominicà a Barcelona es va edificar al costat de les Drassanes Reials de Barcelona, fora muralla, gràcies al llegat de la infanta Maria d’Aragó i d’Anjou (1299-1347). Filla de Jaume II, es va casar el 1311 amb l’infant Pere de Castella que set anys després moria a Granada, vídua als cint anys i amb una filla póstuma, Blanca, va optar per entrar al monestir de Sixena (Osca) de l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, on hi havia la seva germana, Blanca, priora des de 1321. Després, va entrar en contacte amb l’orde dels predicadors i va aconseguir els permisos per la fundació de la primera comunitat de dominiques a Barcelona. En morir va llegar tots els seus béns per la construcció del nou convent. La seva germana, Blanca, va posar en marxa el seu llegat.
El 1351 es posà la primera pedra extramurs de la ciutat, a les Drassanes, al lloc conegut com Mas d’en Bissanya, on avui hi és el Museu Marítim. La primera comunitat de germanes, amb la primera priora Constança de Bellera (-1375)[3], provenien del Llenguadoc, del convent de la Prouille fundat per Sant Domènec el 1206.[4] Durant les obres s’allotjaren en una casa del portal de Jonqueres i en 1354 van ocupar l’antiga encomanda templera de Santa Maria del Palau, clausurada el 1317.[5] El 1357 les dominiques van ocupar el nou monestir que anomenaren “Sant Pere Màrtir”.
Santa Maria del Palau de l’orde del Temple es va convertir en Palau Reial Menor, del que només queda la capella de la Mare de Déu de la Victòria i les imatges. «Sala dels cavalls». 1858. Arxiu de Barcelona.
L’atac a Barcelona de 1359 de Pere el Cruel de Castella i la inseguretat davant les incursions dels pirates, van motivar el trasllat de la comunitat de dominiques dintre del recinte emmurallat de la ciutat, allotjant-se, a partir de 1371, a Can Porta (avui Plaça Gardunya), un pedrís amb casa i patis cedit pel rei Pere el “Cerimoniós”, prop de l’Hospital d’en Colom, que seria aprofitat, el 1400, per la reconversió de sis petits hospitals en l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona (avui Biblioteca de Catalunya).[6]
«Corralet» de l’antic Hospital de la Santa Creu. Postal antiga.
Mentre els frares agustins de santa Eulàlia del Camp negociaven per passar al convent de Santa Anna, sent abadessa Elisenda de Togores i gràcies a la llarga mediació de la reina Maria de Castella (1401-1458), esposa d’Alfons el Magnànim, les dominiques s’instal·len en el convent de Montsió (1423), prenent aquest nom i deixant els edificis de Can Porta als canonges. Aviat la comunitat comença a ampliar edificis iniciant una època d’esplendor durant la qual s’hi van edificar l’església, el claustre gòtic i la majoria de dependències. Cal dir que les propietats eren de la mateixa comunitat, ni del bisbat, ni dels dominics.
Antic monestir de Montsió, prop de l’Hospital de la Santa Creu. Foto: Arxiu Gavin.
Amb la invasió francesa de 1808 comença la destrucció d’obres religioses de la ciutat: els francesos fan servir el monestir dominicà de magatzem de les obres d’art robades. El 1835 les monges foren exclaustrades a causa de la desamortització. Entre 1835 i 1845, en les dependències s’hi va instal·lar una caserna miliciana[7] que es va convertir en sala de ball i en el Teatre Montsió, inaugurat el 1837, quan es va suprimir el batalló. Aquest Teatre va ser la primera seu del Liceu que finalment es va instal·lar a les Rambles.
Imatge antiga del claustre de Montsió a l’eixample, al que avui és l’església de Sant Ramon de Penyafort.
Les germanes retornaren entre el 1846 i 1868 però després de la Revolució de 1868 (La “Gloriosa”), el govern torna a confiscar el convent. Durant aquest temps s’allotgen amb les dominiques del Convent dels Àngels (avui a Sant Cugat). Els és retornat el 1875, però degut al seu estat ruïnós opten per traslladar-se a un altre indret.
Convent dels Àngels de Barcelona, abans de les dominiques. AGC, 2020
Entre el 1882 i 1888 l’església, el claustre i la sala capitular foren traslladats, pedra a pedra, a la Rambla de Catalunya, a la vila de Gràcia, encara municipi independent. El restant de l’antic monestir de la plaça de Santa Anna es va vendre i va ser enderrocat, aixecant-se en el seu lloc els edificis que avui encara es conserven.
Claustre Santa Maria del Montsió. Postal antiga.
Durant la Guerra civil el monestir de la Rambla de Catalunya va ser assaltat i va sofrir diversos desperfectes, entre els destaca la desaparició de la cripta gòtica de l’església que albergava els sepulcres de la infanta fundadora de l’orde, Maria d’Aragó i de la seva germana Blanca.
El 1947, davant la impossibilitat econòmica de restaurar el monestir, la comunitat decidí tornar-se a traslladar. Compraren el mas Can Casanovas a Esplugues, amb una torre modernista que havia estat reformada el 1915 per Lluís Domènech i Montaner, amb horta, bosc i una mina d’aigua.
Convent de Santa Maria de Montsió a Esplugues.
Traslladaren el claustre gòtic de nou, pedra a pedra, edificant una església dedicada a l’Assumpció. La resta de dependències del monestir de la Rambla de Catalunya, incloent la sala capitular gòtica, van ser venudes i enderrocades, excepte l’església, que esdevingué parròquia de Sant Ramon de Penyafort. La comunitat es traslladà finalment a Esplugues el dia de Tots Sants de 1950.
Esglèsia de l’Assumpció al costat del convent de Montsió. AGC, 2021
El claustre de les dominiques de Montsió és de la mateixa època que el de la Concepció que havia estat de les comanadores de Sant Jaume de Jonqueres i també va ser traslladat. El de Montsió constava, en el seu primer emplaçament, amb 82 ogives. Dintre del claustre, també es pot admirar, el sepulcre de Caterina Amat de Palou (-1530), priora del monestir, i una font gòtica.
Font gòtica al claustre de Montsió d’Esplugues.
L’any 2019 les poques religioses que romanien allà es van traslladar a dos convents, el de Manresa i el de Sant Cugat,;elles, com a depositàries del seu llegat estan en tràmits de decidir què fer amb l’edifici d’Esplugues.
Resumint, la vida del convent de les dominiques de Montsió seria així:
1347 Fundació de la orde de les dominiques de Barcelona per la infanta Maria d’Aragó (-1347)
1357 Primera comunitat de germanes provinents de Llenguadoc. Primer convent de “Sant Pere Màrtir” a les Drassanes.
1371 Trasllat a Can Porta, prop de l’Hospital de la Santa Creu.
1423 Convent de Santa Maria de Montsió, al carrer del mateix nom, que havia estat dels “frares del sac” i de Santa Eulàlia del Camp. Claustre.
1808-1875 Guerres i revolucions: sortides del convent.
1882-1888 Trasllat a la Rambla Catalunya, on avui hi és la parròquia de Sant Ramon de Penyafort.
1950 Trasllat a Esplugues.
2019 Les germanes que queden s’incorporen a altres monestirs de la mateixa ordre.
Com podem veure, una història no gaire fàcil. Són cinc trasllats del convent i nombroses sortides de la comunitat. Malgrat tot, van sobreviure, degut principalment a ser una orde reconeguda eclesialment i degut també a la pròpia gestió dels seus béns, el que no era gens fàcil per a les dones.
Claustre de Montsió. Postal antiga.
Hem vist altres corrents i ordes que, tot i ser cristianes, no ho han pogut fer, havent estat perseguides o menys tingudes pel catolicisme: els frares del sac, els càtars, l’ordre del Temple o les comanadores de Sant Jaume. De tot això que va ser i no va poder resistir anirem parlant.
Per acabar, i en reconeixement a les persones que integren aquesta orde religiosa, deixo constància d’una experiència personal. Fa uns anys van fer un seminari a la casa de les dominiques de Sant Cugat, entre les activitats programades havia una trobada amb les monges, sent totes elles de clausura i molt grans, vam mantenir una bona conversa sobre la vida política, social i cultural del país de la que estaven assabentades. Per una altra banda l’esperit d’austeritat i disciplina les feia connectar amb els més pobres o amb els obrers que es lleven tan d’hora com elles. Tot un xoc per fer-nos sortir dels prejudicis.
Monestir de les dominiques a Sant Cugat, un recinte de pau per obrir uns sentits nous. AGC, 2005
A les germanes dominiques de Montsió i a les del convent dels Àngels per la seva vida activa i generosa envers els altres.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 16-08-2021
[1] La plaça de Santa Anna era llavors un carrer més ample que la resta. També s’anomena així el portal d’entrada a les noves muralles del s. XIII de gent provinents del Pla de Barcelona.
[2] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona (vols. IX-XII), p. 165, n. 1730
[3] Roca, M. Carme (2014). Abadesses i Priores a la Catalunya Medieval. Barcelona: Ed. Base.
[4] La primera comunitat de Prouille es va constituir amb dames de la noblesa que abandonaren el catarisme: El Monasterio de Monte-Sión, su historia y su arte. Comunidad Dominica.
[5] En 1312 els béns del Temple van passar a l’ordre de l’Hospital, després que el 1307 fossin cremats vius els Templers de França, acusats injustament pel rei que volia fer-se amb els seus béns. De Santa Maria del Palau només queda la capella (avui Nostra Senyora de la Victòria), l’edifici es convertí al segle XIV en Palau Reial Menor, enderrocat el s. XIX.
Museu d’història de l’Hospitalet a l’actualita. AGC, 2021.
Can Llunell, Molinés o Espanya és una casa forta bastida en 1563 per Antic Llunell que era propietari de cent mujades de terra i diverses cases.
Escut dels Llunell. Foto: Ramon Solé
Els Llunell actuaven com a notaris i formaven part d’aquella oligarquia rural dels segles XV-XVIII, de la que en Jaume Codina en dona prou detalls a la seva obra de Els pagesos de Provençana. El 1579 Antic Llunell era un dels jurats o prohoms que s’autoimposen el pagament del trentè de les collites a fi de fer front a les obres de l’església, que estava en mal estat i s’havia de refer.
Els membres d’aquestes famílies solien casar-se entre ells o amb altres de similar nivell entre les rodalies. Normalment ells busquen dones del mateix nivell o superior, mentre que elles mantenen aliances amb estaments més baixos però prou pròspers aportant elles la dot. Així tenim que Eulàlia Llunell contrau matrimoni amb Pere Mercer el 1582, del que podríem dir que era un pagès benestant local fill d’un altre Pere Mercer, casat amb Joana amb qui tingué un fill i quatre filles. Pere i Eulàlia tingueren dos fills i dues filles.
La casa dels finestrals gòtics, la més antiga del carrer Xipreret, va ser, segons J.Codina de la familia Mercé, pagesos locals ben posicionats.
Pensem que tot i que tenien força criatures no sobrevivien moltes i el creixement de la població serà vegetatiu durant molt temps, mentre les guerres i les epidèmies no el redueixen, llavors seran els immigrants francesos els que retornaran l’equilibri o faran augmentar la població.
Entre aquests pagesos terratinents locals i els altres pagesos mitjans o menors no n’hi havia molta diferència, ens diu Codina, cap d’ells sap escriure, les diferències rauen en que els benestant fan àpats més seguits i constants, tenen roba i altres possessions, terra i sostre, potser es faran un escut heràldic que lluiran al front de casa seva i saben segur que seran enterrats a sagrat i en un futur podran donar estudis als seus fills.[1]
Roda de molí als jardins del Museu de l’Hospitalet
Restes d’una premsa de vi. Els cereals i el vi era l’alimentació bàsica de moltes generacions.
Dels inventaris i “encants” que ens han arribat, Codina reprodueix el d’Antic Llunell, el més complet i extens, on es dona compte de totes les seves possessions a la casa i a Barcelona (l’inventari ocupa cinc pàgines). D’Antic Llunell, l’historiador pratenc ens diu que era procedent de Sant Feliu de Llobregat, es va casar (o el van casar) molt jove, amb disset anys, amb Paula Martí (pensem que les nenes es casaven amb catorze anys, alguna amb dotze i sovint amb homes molt més grans que havien enviudat ja que la mortalitat durant el part era molt gran). Va enviudar i va tornar a contraure matrimoni amb Ángela Martí amb qui va tenir quatre fills (Jaume, capellà, Pere i Francesc, notaris i Antic, comerciant) i dues filles, la Eulàlia que hem vist i na Paula muller d’un comerciant de Barcelona. D’un caràcter més aviat gasiu, al final de la seva vida vivia sol amb una serventa.[2]
Degut a diferents enllaços matrimonials passà als Molinés. A l’edifici s’hi poden veure els escuts dels antics propietaris: la mitja lluna dels Llunell i la roda de molí dels Molinés.
Part posterior del Museu, al carrer Molinés, en primer terme, clau de volta de l’ermita de Bellvitge.
L’agost de 1919, per les festes de Sant Roc, co-patró de la ciutat, els jardins de Can Espanya van ser oberts al públic, es van realitzar tómboles, concerts, balls, focs d’artifici, fins i tot passejades amb barca pel llac (que devia haver-hi), però la principal atracció, diu Marcé i Sanabra, va ser el primer guàrdia urbà del municipi, Antoni Duch i Solé (L’Hospitalet, 1881-1935).[3]
Durant la dictadura de Primo de Rivera es va reduir la meitat del jardí i en temps de l’últim propietari privat, el batlle franquista España i Muntades, “de trist record” (expressió de Joan Casas aL’Hospitalet de Llobregat, un passeig per la historia), la resta amb “una colla d’arbres venerables” i l’edifici que feia d’escola, mentre es bastia un “mediocre i ofegador bloc de pisos” (les dues expressions últimes entre cometes són de Marcé i Sanabra). La casa estava llavors arraconada i pràcticament abandonada.
Gravat de la «Casa Espanya» que es va trobar tant abandonat com l’edifici.
Finalment hem de destacar la figura de Lluis Layola i Rovira (L’Hospitalet, 1909 1989), pagès de la casa coneguda popularment com Cal Gabatx. De la família Layola ja havíem parlat doncs el 1957 donaren la font que hi havia a l’ermita amb una placa de Ceràmiques Bellvitge.[4] Lluís Layola fou president de la Cambra Agrària de l’Hospitalet i vici-president de la Comunitat de regants del reial Canal de la Infanta que havia transformat la Marina en una de les àrees més productives de Catalunya. “Lluis Layola visqué i impulsà un dels moments més pròspers de la pagesia hospitalenca –que abastava fins l’espai que avui és Zona Franca- i contemplà la seva davallada definitiva a favor d’una progressiva industrialització”. En tant que president de la Cambra Agrària de l’Hospitalet es responsabilitzà, en un moment donat, de la salvació de l’edifici que avui allotja el Museu d’Història. Eren uns moments en que es va perdre la masia de Ca n’Alós o la torre de Can Serra, entre d’altres. En nom de la Cambra, Layola fa una proposta de compra per salvar la casa argumentat que es traslladarien les oficines d’aquest organisme. Els propietaris volien vendre-la i arribaren a un acord. La Cambra oferí una part de la casa a l’ajuntament per tal de muntar un museu, cedint més endavant la seva totalitat a canvi d’un pis adequat per les seves activitats.[5]
Escultura d’Hèctor Cesena d’homenatge als pagesos de Provençana.
En 1969 l’edifici fou restaurat, en 1970 passà a titularitat municipal i en 1972 s’inaugurà el Museu d’Història de la ciutat.
El Sr. Layola va viure en temps de la dictadura franquista, potser per això la seva memòria no ha estat rescatada, però a cadascú ens toca viure unes circumstàncies determinades, el que importa és com ens comportem com a éssers humans. Ramon Fernández Jurado, el poeta del poble, dedicà en 1974 al seu amic Lluís Layola, de bon record, el poema de “L’home del carro”.
L’HOME DEL CARRO
Són quarts de vuit del matí.
El dia just s’esbadella.
L’home va damunt del carro
i la boira l’acompanya.
Els qui foren camps gemats,
ara són munts de deixalles,
blocs de ciment enlairats
occiren totes les prades.
L’home del carro dempeus,
té un xic trista la mirada,
recorda el temps que visqué
lluminoses matinades.
El seu carro és el darrer
dels estols que abans passaven
per anar a segar alfals
enveja de les maragdes.
Recorda els pins i la Font
de l’ermita solitària
amb la Verge camperola
Madona del Bell-Viatge.
El temps que no tornarà
el duu arrelat a l’ànima
i el fogar dels sentiments
s’arbora de vives flames.
Dins la boira del matí
el cavall tiba i avança
per un laberint de blocs
escampats com una taca.
L’home del carro es difon
engolit dins de la xarxa,
enyoradís de la pau
de les albades llunyanes.
Ramon Fernández Jurado
1984. Foto d’en Jaume Botey. AMLH
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 30-05-2021
A les bones persones que han mirat i miren pel bé comú
[1] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807), L’Hospitalet de Llobregat. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. II, p. 66
[2] Codina, Jaume (1987), o.c. Vol. II, p.238-244.
[3] Marcé i Sanabra, Francesc (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular, p. 118-120.
Fem una ullada fora de Catalunya és una ampliació d'altres blogs com: "Terra, aigua i racons", "fonts naturals, aigua, muntanya i més" i "Fonts i natura" ampliant horitzonts.
Històries des de Bellvitge. 