Segons les excavacions realitzades entre 1979 i 1981, la primitiva ermita de Bellvitge seria de mitjans de segle XI, romànica i de tres naus, similar a la de Sta. Eulàlia de Provençana.
A partir del segle XV hi ha constància documental de diverses reconstruccions i obres a la capella de Bellvitge, gairebé cada segle, motivades en gran part per les successives avingudes del riu que anaven colgant-la progressivament, per la qual cosa hom es veia en la necessitat de sobrealçar-ne els murs.
El 1493 Barcelona dóna tota la pedra necessària per a la seva reconstrucció. Hi ha una clau de volta al Museu d’Història de la Ciutat de l’Hospitalet que probablement seria d’aquesta reconstrucció.
El 1571 es fa una concòrdia entre els obrers de la parròquia de l’Hospitalet i el mestre de cases Pere Duran, de Sant Andreu de Palomar, per raó de l’obra a practicar-hi. El 1600 es parla dels fons per a restaurar la capella.
En 1640, durant la guerra dels Segadors, va ser saquejada per les tropes del comte duc d’Olivares i es perdé la imatge que hi havia va ser reposada al 1652 i la trobem descrita pel P. Fr. Narcís Camós al 1657 a l’obra “Jardín de Maria plantado en el Principado de Cataluña”, després de peregrinar entre 1651 i 1653, en plena guerra i amb epidèmies de pesta visitant 1028 santuaris marians per tota Catalunya, abans del tractat dels Pirineus (1659).
El 1697 la capella sofrí un nou saqueig, aquest cop per part de les tropes franceses que assetjaven Barcelona durant el regnat de Carles II. En la Guerra de Successió (1714) ho fou pels exèrcits borbònics al servei de Felip d’Anjou.
El terra de l’ermita s’havia anat elevant successivament degut a l’enfonsament per l’acumulació de terres de sedimentació i d’arrossegaments pluvials. Durant s segles XVI-XVII es fan tres enllosats successius, fins que el 1718 el Vicari general dona llicència al rector de Provençana, Mn. Josep Carreras i Viladomat (Cardona, 1677 – l’Hospitalet, 1753), per reedificar-la de nou elevant la teulada uns 3 metres, ja que ja no es podia passar si no era ajupint-se.
A les notes de Mn. Guiu[1] veiem que n’hi havia un dèficit que s’anava arrossegant des del començament, per una altra banda sabem que Mn. Carrera (rector de Provençana-L’Hospitalet entre 1715-1747) i “home de negocis” com ho qualifica Jaume Codina,[2] tenia nombrosos plets oberts per delmes del Prat i amb els regidors de L’Hospitalet que l’acusaven de quedar-se els rèdits de l’administració de l’ermita, indispensables per a la seva conservació.
Alhora trobem un altre conflicte entre els mateixos actors per l’elecció de les aplegadores i dels administradors de l’ermita entre la pagesia de la Marina, elecció anual que exercia unilateralment el rector fins que el batlle va protestar públicament a la festa de la marededéu de Bellvitge de 1748, quan el vicari va proclamar les nominacions del rectos, obrint un plet per aquest motiu. El 1751 la cúria declarà nul·les aquestes eleccions, però el rector ja no exercia oficialment com a tal.
El 1769 Félix Bover (rector entre 1764 i 1783) acorda amb Pere Llunell, mestre d’obres, fer la paret nova de l’ermita de Bellvitge, derruir el sostre i la teulada vella, posar el terra al seu lloc, alçar el pis de l’ermita vella, posar bigues noves elevant la paret com el que ja s’havia fet entre 1764-65 i afegir una xemeneia que no estava concertada (suposem que a la casa annexa). Gràcies a l’interès d’aquest nou rector, l’ermita serà enllestida el 1777. La nova nau combinarà elements romànics, gòtics i barrocs.
Malauradament trenta anys i escacs més tard l’ermita tornarà a patir greus desperfectes amb la Guerra del Francés de 1808. Sembla que aleshores es destruí la imatge de 1652 i la família Golferich, de les masies de la Marina, donà una nova talla. Per una altra banda, durant el segle XIX se succeeixen quaranta-dues riuades i algunes provoquen greus inundacions.[3]
El 1936, a l’inici de la guerra civil espanyola, l’ermita és incendiada, com ho van ser els altres quatre temples que llavors hi havia a l’Hospitalet: Sta. Eulàlia de Mèrida (barri de Centre), Sta. Eulàlia de Provençana, Nostra Senyora dels Desemparats, que havia estat edificada l’any anterior a la Torrassa i Sant Ramon a Collblanc (Domínguez, 2014). L’ermita va quedar en molt mal estat i va ser destruïda la imatge gran de la Mare de Déu que va donar la família Golferich.
Finalitzada la guerra, es fan alguns arranjaments en l’ermita, es reposa la imatge gran de la Mare de Déu (una imatge feta en guix) i es restitueix en processó la imatge petita de la Mare de Déu que va ser amagada per l’ermitana Pepeta i el seu fill Antón Tubau, conegut com el «Tonet de Bellvitge».
Durant el segle XX es consoliden les festes que se celebren a l’ermita: Sant Isidre llaurador, el dia de Sant Jordi, patró de l’Hospitalet, els dilluns de Pasqua amb els «aplecs» de sardanes i les «caramelles» (cants populars), la Missa del Gall a la vigília de Nadal i el dia de la Mare de Déu de Bellvitge, 8 de setembre. L’ermita era considerada, llavors, la «parròquia dels pagesos» i a la Mare de Deu se la coneixia com «la pageseta».
“Els envelats de la “festa dels pagesos” atreien desenes de hospitalencs que a peu o en tartana, o amb un servei especial de la casa Oliveras feien cap a l’ermita i als envelats d’algunes masies com Cal Manel Nolla i Cal Puig” (L’Abans, 597).
El 1959 el patronat de Santa Maria de Bellvitge encarregà el projecte de restauració a l’arquitecte municipal Manuel Puig Janer que preveu els porxos als laterals de tramuntana i de migdia de l’ermita (no es construiran fins 1969) i la decoració interior al pintor Joan Commeleran, que hi pintà uns murals, els quals, parcialment malmesos en la riuada del 1977, es perderen posteriorment. També es realitzen alguns arranjaments com són: la neteja i revisió de sostrada i murs i la restauració del campanar, amb la col·locació d’una nova campana donada per Joaquim Campreciós i la seva dona Beatriz Colominas. La campana, que existeix actualment, va ser «batejada» amb el nom de «Eulàlia», en memòria del seu malaguanyat fill Jaume, que havia estat administrador de l’ermita. En aquesta reforma es substitueix la imatge gran de la Mare de Déu de 1939 per una altra realitzada amb materials nobles (l’actual).
Per finançar les obres de restauració de l’Ermita es fan subscripcions públiques, s’organitzen concerts i concursos i s’imprimeixen fulletons sobre l’ermita i edicions de «goigs a la Mare de Déu de Bellvitge».
El 1969 es va enderrocar la casa de l’ermità i es van construir els porxos laterals de l’ermita, dissenyats el 1959, que es van mantenir fins a les obres de rehabilitació dutes a terme el 2003 (Valcárcel, A. La ermita de Bellvitge ayer y hoy del siglo XI al XXI, p. 156-158).
En les inundacions de l’any 1971 l’aigua va arribar fins a gairebé 2 metres d’altura a l’interior de l’ermita produint greus desperfectes, entre ells el de la imatge petita de la Mare de Déu i les pintures de l’absis. La teulada va quedar en situació precària i les goteres contribuiran a la deterioració general que s’anirà accentuant amb la progressiva humitat i les successives riuades i tempestes. Des de la parròquia Mare de Déu de Bellvitge es posa en marxa una campanya per conscienciar els veïns de la necessitat que siguin ells els que prenguin la iniciativa i es cuidin de l’ermita. La premsa es va fer ressò[4].
Entre els desperfectes i l’abandonament d’aquests anys la situació empitjora ràpidament. Finalment, davant el greu estat en què es troba l’ermita, es produirà una gran mobilització per evitar que acabi ensorrant. Els veïns col·laboren fent les seves aportacions i sortint a netejar els voltants. Aquesta campanya va ser criticada per alguns que deien que no era el que corresponia fer en aquests moments, però potser si no s’hagués fet no tindríem avui l’ermita, que és per a tots i totes. Avui dia i davant les enormes pèrdues patrimonials de la ciutat, aquest fet constitueix un exemple per a cuidar i preservar el llegat que encara ens queda a la ciutat.
La reforma de 1977 va consistir bàsicament en sanejar les parets, substituir les bigues de la teulada, suprimir el cor que estava en estat ruïnós, instal·lar una nova il·luminació i reparar els porxos laterals. No es van poder salvar les pintures de Commeleran ja que, segons els tècnics, si no es treien era impossible veure i arreglar els desperfectes, una decisió que no va ser ben entesa.
Malgrat els arranjaments que es van fer el 1978, a partir dels anys 80 l’entorn de l’ermita torna a deteriorar-se. Els porxos donen recer a pràctiques no desitjables i l’ermita, per falta de cura mantinguda, va sofrint desperfectes.
El 2002, després d’àrdues negociacions, se signa un conveni entre Arquebisbat de Barcelona i Ajuntament de l’Hospitalet, mitjançant el qual l’Ajuntament expropia el terreny tocant a l’Ermita, propietat de l’Església, per destinar-lo a ús públic. L’Arquebisbat es compromet a que l’import de l’expropiació el terreny sigui destinat a les obres de rehabilitació de l’edifici de l’Ermita. L’aportació de l’expropiació cobrirà bona part de les despeses de la rehabilitació de l’Ermita.
El 2003 finalitza l’execució de les obres de rehabilitació de l’edifici de l’Ermita, donant compliment a l’acordat en Conveni entre Arquebisbat i Ajuntament. L’hotel veí va contribuir a les despeses oferint una habitació d’hotel per a una nit, amb el que es va organitzar un sorteig.
Al novembre de 2015, en la conferència sobre l’ermita de «Bellvitge 50», l’arquitecte Antoni Companys, que va dirigir aquesta última reconstrucció, ens explicà els criteris d’aquestes actuacions, especialment en relació als porxos que molts troben a faltar. Ens va dir que van deixar les columnes com a record però que els van treure perquè estaven en molt mal estat i no eren originals de l’ermita. A canvi, i amb el pressupost que tenien, van decidir deixar l’ermita bé no només per fora, com pretenia l’ajuntament, sinó també per dins, per poder utilitzar-la, com fem la gent de Bellvitge, Gornal i d’altres nuclis propers, com antany es feia.
Després de l’última restauració i per evitar arribar a la deterioració anterior, un grup de persones voluntàries s’organitzen i constitueixen el grup: «Amics de l’Ermita». Compta amb persones voluntàries que obren les portes de l’ermita per airejar-la i cuidar perquè es pugui seguir coneixent i visitant, com fan escoles de Bellvitge i de l’Hospitalet i altres col·lectius i per seguir sent utilitzada per romeries, concerts i altres esdeveniments personals i / o col·lectius, sent per a tots un lloc de repòs i / o oració.
Com va deixar dit el nostre poeta, Ramón Fernández Jurado:
«Aguantaràs la tempesta
i tornaràs a florir,
quan l’amor de tot un poble
et retrobi al seu camí».
El 2011 es publica el llibre sobre l’ermita escrit per Antonio Valcárcel, amb pròleg de Matilde Marcé de les masies de la Marina i dedicat a Josep M. Pañella, que no va poder veure completat el treball, en agraïment a la seva disponibilitat d’ànim i al seu autenticitat de pensament, paraula i obra.
Durant aquest 2020 s’han fet les últimes obres a l’ermita que han consistit en una porta des d’on es pot veure l’interior de l’ermita i en substituir l’altar de pedra, que s’ha retirat cap el fons, per uns mòduls moderns i simbòlics que es poden retirar quan l’ermita s’aprofiti per a altres activitats com concerts i exposicions.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel. L’Hospitalet, setembre 2020.
Als que cuiden el seu llegat cultural, artístic i espiritual. Als amics de l’ermita.
Alhora trobem un altre conflicte entre els mateixos actors per l’elecció de les aplegadores i dels administradors de l’ermita entre la pagesia de la Marina, elecció anual que exercia unilateralment el rector fins que el batlle va protestar públicament a la festa de la marededéu de Bellvitge de 1748, quan el vicari va proclamar les nominacions del rectos, obrint un plet per aquest motiu. El 1751 la cúria declarà nul·les aquestes eleccions, però el rector ja no exercia oficialment com a tal.
.
[1] Mn. Joaquim Guiu “Nostra Senyora de Bellvitge”. Arxiu parròquia Mare de Déu de Bellvitge.
[2] Jaume Codina, 1987, Els pagesos de Provençana (984-1807). L’Hospitalet de Llobregat.
[3] https://historiasdebellvitge.com/2021/09/10/lermita-de-bellvitge-continuament-inundada-i-reparada/
[4] 05/02/72 Hospitalet. “Debemos hacerlo nosotros, dice la parroquia de Bellvitge refiriéndose a la restauración de la ermita. En “La Vanguardia Española”.
Històries des de Bellvitge. 