Jaume Valls, una trajectòria honesta que volem agrair.
Lo de “cavaller” potser no representa molt a Jaume Valls, d’acord amb l’imaginari d’aquesta figura guerrera. La nostra inspiració prové de ser nascut a Bellvís (1930), el lloc d’origen dels cavallers del nostre castell de la Torrassa, però també de representar aquells ideals més nobles de valor i sinceritat que les trobadores cantaven i cercaven.
Les dades són tretes del llibre de Jesús A. Vila i Jaume Valls Todo lo que pude de la col·lecció Recerques del Centre d’estudis de l’Hospitalet, amb pròleg de José Fariñas i epíleg de Manuel Domínguez.
La infància és el lloc on es modela les nostres maneres de fer, els ideals que ens donaran empenta, el desig d’allò insatisfet… tot un conjunt que anirem revisant i modificant, però que ens acaba definint. Som el que vam somiar?…
La guerra in-civil va marcar la infància i el ser de moltes persones que la van viure, Jaume era molt petit, però estava prop d’un dels fronts més importants i d’un camí molt concorregut. Els seus primers records, el de la infància més màgica i sovint feliç, són amb els soldats republicans que anaven a les trinxeres de Bellvís, o tornaven esgotats o mal ferits, però sempre amistosos, compartint menjars, cançons i jocs amb la canalla quan podien.
Bellvís, al fons, en primer pla la riera junt a la que es troben molts vestigis de la guerra (AGC, 2022)
Els seus següents records, els de la segona infància on la nostra personalitat s’estructura a partir de les normes que ens venen donades i que interioritzem i acceptem o rebutgem de tot cor, són els de la Espanya franquista, els de la repressió i la mà dura que s’administrava a les escoles i a vegades a la mateixa església a les que Jaume va dir que no.
Ja sabia el que li agradava, les relacions d’amistat i de bona companyia d’aquells primers soldats republicans i el que no acceptaria mai, la repressió, la tirania i la injustícia. Va decidir que sempre respondria sense mesurar massa les conseqüències. Tot un cavaller amb plena consciència dels seus valors.
A la joventut ens orientem cap a on volem anar. En el seu cas va ser el comunisme. A la seva família, de pagesos treballadors, ja n’hi havia consciència de la explotació que es vivia al camp, però el seu impuls, el que li venia de dins, va trobar camins gràcies als camarades i amics que va anar fent des que als seus catorze anys va començar a treballar amb diversos oficis i a algunes lectures que aquests li feien arribar. Els seus somnis eren “prosperar i conèixer”. Des de la honestedat i les relacions personals de fraternitat, justícia e igualtat que promou, Jaume comença a organitzar grups clandestins.
Els anys 60 són els de les primeres experiències polítiques i sindicals ja a L’Hospitalet, on arriba amb la dona i dues filles. Després d’altres feines, comença a treballar a la construcció en diferents empreses, però la que més coneixem és la que feia l’Hospital de Bellvitge, on demana treballar en condicions segures i amb horaris no abusius. Així arriben les primers manifestacions, detencions i tortures. Jaume fa honor al que s’havia promès a sí mateix: “yo no iba a bajar la cabeza aunque me la partieran”, com va succeir en alguna ocasió.
La construcció de l’Hospital de Bellvitge, un dels primers llocs on es reivindiquen millores laborals.
El final dels anys 60 són els inicis de les CCOO i del PSUC, encara clandestí. N’hi ha tensió entre obrers, com en Jaume, amb molta capacitat d’aglutinar, i els “intel·lectuals” o, més aviat, joves que havien pogut estudiat, alguns dels quals es posen ràpidament per sobre dels treballadors de les feines més dures que molt sovint no tenien estudis. Jaume reconeix els camarades que són també els seus amics, com Fariñas i alguns altres ens els que no es pot confiar, tot i que tinguin més popularitat i reconeixement.
L’Estaca, 1978, s’explica la repressió que van patir alguns militants del PSUC.
Totes aquestes tensions internes, la entrada massiva als grups de base de molta gent que lluita en contra del franquisme, les instruccions que venen d’Europa o la irrupció a la política de molts militants amb l’arribada de la democràcia, provocarà la ruptura del partit que ell defineix com un malson. El llibre és un recull de dades molt complerts i rigorós. Jaume, tot i que pren la seva pròpia postura, reconeix també els sentiments, pensaments i realitats d’altres sectors. Val la pena conèixer la història des d’aquesta àmplia perspectiva que el llibre presenta, amb uns anàlisis que Jaume Valls fa amb molt de seny i, des de el meu punt de vista, encert.
D’aquells difícils anys Jaume s’alegra recordant les trobades familiars que feien o quan ajudaren a fer la casa de la reconciliació a Canserra, dels cures obrers que va conèixer, de qui li va ajudar quan va passar per mals moments, dels primers regidors honestos que només van estar al primer consistori, com Antonio Ruíz. “No se podia ser concejal i activista”, resume.
Amb Pura Fernández i altres amics.
Tot i que dolgut pels conflictes mal resolts i per la ruptura i reconeixent els propis errors, Jaume sap deixar aquell camí que havia seguit per poder dedicar-se al que encara està per venir. I és que en jubilar-se, Jaume inicia una nova etapa i un nou repte, el de la recuperació de la memòria històrica antifranquista. Actualment tot el material que van reunir l’associació “Pont de Llibertat” es troba a l’arxiu municipal de L’Hospitalet.
Tot i que havia sentit parlar d’en Jaume Valls, el vaig conèixer personalment en un dels actes organitzats per “Bellvitge 50” en 2015. Ell va parlar una mica al “pirulo” o glorieta de la plaça de la Baldosa, en acabar vam marxar tota la gent que hi érem cap a un altre lloc del barri. Jaume se’m va posar al costat i va iniciar una conversa, no la recordo, però sé que no deia res banal. Vaig veure una persona que sap confraternitzar i crear llaços, només per això es mereix que el reconeguem formant part del nostre teixit que és plural i divers. Malgrat que, donat el llarg temps del franquisme i les escasses millores en el reconeixement de les dones del post-franquisme, Jaume deixa constància a les seves memòries, del buit socio-polític-cultural envers les dones, relegades a un paper domèstic secundari inclús pels mateixos militants d’esquerra manifestant que li sap greu, és un gran pas que agraïm. Així ho expressava:
“El activismo de género en L’Hospitalet ha sido el gran olvidado, incluso para nosotros los rescatadores de la memoria histórica y colectiva”.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 21-11-25
A Jaume Valls, a la seva família, amigues i amics. Gràcies.
L’ermita de Bellvitge s’ha mantingut durant tot el temps de la seva eisténcia.
En 1789 Francisco Zamora viatja per diferents poblacions amb un qüestionari elaborat per ell mateix amb la intenció de fer una història de Catalunya. Les respostes a la seva enquesta ajuden a reconstruir les històries locals.
A les preguntes sobre esglésies, ermites i capelles, el regidor i pagés de L’Hospitalet, Fèlix Norta, informa que n’hi ha una sola parròquia (Sta. Eulàlia de Mérida), catorze capelles, un cementiri i una ermita anomenada de “Vellviche”.
L’església parroquial, com l’ermita, tenia capelles interiors amb les seves confraries, com les de St. Roc (dels immigrants francesos), [1] però si haguessin de tenir-les en compte totes n’hi haurien més de catorze, per tant les obvien.
De la parròquia del Centre i de la ermita de Bellvitge no en parlarem més, donat que encara continuen al seu lloc. El cementiri que es menciona no és l’actual de St. Josep que, com el de Sants que tenim a Collblanc, és posterior, quan una ordre de 1852 dictarà el trasllat dels cementiris a les afores. El de 1789 estava encara, com a la Edat Mitjana, prop de l’antiga església parroquial i de l’antic hospital, amb la seva capella, de Sta. Càndida, la última notícia d’aquesta capella és de 1606 quan es diu que estava en mal estat. Si continuava en 1789 seria com a capella del cementiri.
Dibuix de l’antiga esglèsia de Sta. Eulàlia de Mérida amb el cementiri
La primera parròquia de Provençana, avui ermita al barri de Santa Eulàlia, va quedar abandonada durant uns segles degut al trasllat parroquial, sent les seves instal·lacions utilitzades com a refugi de pastor fins el 1703 quan Josep d’Alósi Ferrer comprà al Comú de l’Hospitalet la caseta-ermita de Provençana (una capella d’obra amb una imatge de santa Eulàlia darrere un reixat que substituïa l’ermita romànica, molt malmesa) i terreny adjunt amb el compromís d’invertir-ne en la reedificació de l’església. En aquest acord veiem que el Sr. Alós havia edificat casa seva pocs anys abans, “enfront de dita església malmesa de Provençana, al lloc anomenat abanslo Maset d’en Pedrosa”.[2] L’ermita de Provençana és, sens dubte, una de les catorze capelles.[3]
Volem esbrinar quines podrien ser les altres que resistien en aquest període de la Il·lustració. Jaume Codina ens dona referència d’algunes de les que les que n’hi havia al terme de Provençana, un territori molt més ampli que l’actual L’Hospitalet, ja que incloïa El Prat (independitzat el segle XVI), Montjuïc, l’anomenada “Zona Franca”, Esplugues, Les Corts, Pedralbes i part de Sants territoris que es van independitzant o cedint en diferents moments.
A la Torre del cap del riu, bastida el 1566, tot i que tenim referències des del segle XII, quan es menciona la “Torre Esllampegada” i al segle XIV “Torre Llampada”, sabem que es construí una capella en 1577. La torre va se destruïda i re-construïda durant les guerres dels segles XVII-XVIII. El segle XIX es basteix el far i un barri al voltant conegut com “La Farola”. No sabem si la capella estaria contemplada entre les que s’esmenten en 1789.
A la Torre Melina (avui hotel Juan Carlos, a la Diagonal) n’hi havia la capella de la marededéu de la Pau, tenim l’acta notarial de la benedicció de la capella en 1661.[4] També coneguda com a T. Marina i després Soldevilla pel seu propietari, era una capella que s’obria al públic, com la de la torre Girona (Can Rigalt), a la carretera de Collblanc, i la de la Pubilla Casas (1774) que havia estat residència dels jesuïtes abans de la seva expulsió.[5]. En aquella època, qui podia es feia enterrar al propi pedrís i tenia un oratori privat a casa. Aquest seria el cas dels Molinés (Casa Espanya, avui museu de l’Hospitalet) o dels Alemany (Can Buxeres). En aquesta capella, avui en dia municipal, es celebren els casaments laics de la nostra ciutat. La primera referència a l’edifici dels Alemany és de 1770 (Baró de Maldà), però probablement és més antic.
A la Carretera de Collblanc s’obriran nous establiments comercials i la capella de la Mercè, però en aquells moments encara no hi era.[6]
El casalot de la Pubilla Cases, avui escola concertada amb la seva capella
En 1798 trobem informació als dietaris del Baró de Maldà en parlar de L’Hospitalet durant les festes de Sant Roc d’una nova capella, dedicada a la marededeu del Carme a la Torre Andrade, al límit de Cornellà, que pertanyia als marquesos de la Ciutadella.
En 1325 trobem esment a l’església de Santa Maria de Bellvís, de la que no tenim més noticies. [7] No és estrany que una casa fortificada com aquesta tingués capella pròpia, però no sabem fins quan va durar sense més elements documentals i/o arqueològics, ja que l’edifici va ser molt reformat mentre el nom de “Bellvís” donava pas al de “La Torrassa”.[8]
Una mica abans, en 1321, s’esmentava la capella de Sant Jaume, al terme de Provençana, però separada de la parròquia, no sabem quina seria, creiem que podria ser un oratori que fes d’indicador del terme.[9]
Imatge de St. Jaume que es conserva a l’ermita de Provençana.
Una capella que perdurà fins fa poc és la de La Remunta,[10] al carrer Major de l’Hospitalet de Llobregat amb el carrer Famades (abans carrer Angulo, ara Passeig de la Campsa), línia divisòria entre L’Hospitalet i Cornellà. La masia, Can Fatjó, Ca n’Agustí o Ca n’Angulo, de principis del segle XVII, es dedicarà més endavant a remunta d’artilleria per l’exercit.
La capella de la Remunta recentment derruïda
Al barri de Sta. Eulàlia, davant de la església del segle XX de St. Isidre llaurador, prop de la ciutat judicial, es manté una altra casa pairal important que manté la seva pròpia capella, és Can Colom,construïda a finals del segle XVIII, com a segona residència de la família Colom de St. Boi del Llobregat. Era coneguda com la “Casona dels Arcs”.[11] No sabem si aquesta és una de les de 1789.
Can Colom, una masia que se conserva amb la seva capella.
Entre la Gran Via i la Feixa Llarga, a tocar de Bellvitge, s’alça la majestuosa, però abandonada, Torre Gran,actualment en estat lamentable. Era propietat del col·legi de St. Bonaventura dels franciscans, que, com altres propietats d’institucions religioses, seria repartida i subhastada amb la desamortització. [12] Els terrenys de la Marina, tot i que rics pels seus propietaris, resultaven insalubres i difícils per a viure, no sabem si alguna masia d’aquesta zona tenia capella, com sembla que tenia Cal Gotlla.
Sembla molt probable és que hagués una antiga capella a l’actual barri de Sant Josep, ja que des del segle XII trobem el topònim de “Frares” vinculat a un primer “hospital” de Provençana i als camins que travessaven la Marina, comunicant Montjuïc amb el cap de riu, i coneixem l’existència (testimoni oral) d’un convent, sota l’advocació de St. Josep, de carmelites. Segons aquest testimoni a la llinda de la porta d’aquest convent de St. Josep, posava 1765 i per un document de l’arxiu diocesà de Barcelona sabem que en 1780, el rector del col·legi del Sant Àngel de la orde dels carmelites calçats promou diligències per tal de que aquests obtinguin béns i terres a L’Hospitalet.[13]
Les excavacions de primers del segle XX al carrer Estrella parlen d’una antiga vil·la romana, de la que no es va recollir res a la ciutat, i les més recents al carrer Juan de Toledo (fetes a correcuita per edificar pisos) d’unes troballes d’entre els segles XV i XVIII.[14] Aquesta zona de l’Hospitalet agrari, que devia ser molt fèrtil, ja que per aquí baixaven diferents rieres (La Fabregada) i torrents, el nostre autèntic centre territorial, va ser la primera en rebre la industrialització i en rebre els seus efectes que ara es transformen en especulació immobiliària.
Per una altra banda, les germanes carmelites tenien propietats prop del cap del riu, a tocar de El Prat. Ho sabem per un plànol que va fer el rector de Provençana en 1687 per reclamar censos que pertanyien a la parròquia. En tot cas la vinculació del nom de Sant Josep indica la existència d’aquest convent que probablement tenia una capella.
Sant Pere Màrtir o “Puig d’Ossa” o “monte orsa”, estava, com Montjuïc, dins del terme de Provençana, a que venien, entre d’altres, gent del Samontà, d’Esplugues o de Sarrià, ho relata el Baró de Maldà al seu “Calaix de sastre”. L’ermita que n’hi havia al segle XVII, en mans del convent dominic de Santa Caterina de Pedralbes, es destruirà per a fer d’aquesta zona un àrea militar i de comunicació, però al segle XVIII encara existia.[15]
El mateix podem dir de la capella de Santa Maria del Port, de la que també parla el Baró de Maldà en referir-se a L’Hospitalet. El castell de Port (a tocar d’aquesta parròquia) i la parròquia de Provençana estaven mútuament vinculats fins el segle XIX.[16]
Mare de Déu de Port, quan la «zona franca» encara era de l’Hospitalet.
Així tenim com a segures o molt probables, deu capelles (deixant de banda la parròquia i la ermita de Bellvitge, així com la capella de la Mercè de Collblanc que és posterior):
Sta. Eulàlia de Provençana, abandonada però amb alguna mena de capella u d’oratori
Torre Melina o Soldevilla amb la capella de la Pau
Can Rigalt
Pubilla Cases (aquestes tres, a la carretera de Collblanc)
La casa Molinés (avui Museu d’història de la ciutat)
La casa dels Alemany (Palauet de Can Buxeres)
St. Pere Màrtir
Sta. Maria del Port
La Remunta (Can Fatjó, Ca n’Agustí o Ca n’Angulo)
MD Carme. Torre Andrade (límit Cornellà)
I com a insegures respecte del temps que ens ocupa, tot i que històriques:
Sta. Càndida, capella de l’hospital i cementiri
Sta. Maria de Bellvís
St. Jaume, una mena d’oratori a l’entrada del camí ral
Capella de la torre del cap del riu.
St. Josep del convent carmelita del barri de St. Josep
Can Colom
La Torre Gran
Cal Gotlla
Si algú té més informació que la doni, gràcies.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, desembre 2024
Revisat i corregit: 25 gener, 2025
A les persones que posen el seu desig en les devocions.
[4] Madurell, J. M. (1977). Fulls Històrics de l’Hospitalet de Llobregat. Notes documentals d’arxiu. Pròleg de J. Codina. Museu d’Història de l’Hospitalet, document 33.
[8] Geladó, Adriana i Salvadó, Ivan (2010) “Del Castell de Bellvís a la masia de la Torrassa”. Actes del IV congrés d’arqueologia medieval i moderna a Catalunya.
[9] Codina, J. (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. I, p. 139.
Frontal de l’actual reconstrucció de l’ermita de Santa Eulàlia de Provençana. AGC, 2020.
A un article anterior sobre els inicis de Santa Eulàlia de Provençana ja mostràvem com l’absentisme de rector, el sots-arrendament de càrrecs i de propietats i la desídia en les seves funcions, és el fil conductor de la història d’aquesta església i serà el principal motiu de que al segle XV s’erigeixi una nova església parroquial a «la pobla”, on començarem a trobat més activitat lligada al control de les pastures (Banyols) i el seu mercat o “carnisseria”.[1]
Al segle XIII trobem una duplicitat de càrrecs del rector, que és també canonge de Barcelona, duplicitat que agreuja la negligència envers la parròquia de Provençana. El 1324 l’església i la capellania de Santa Eulàlia de Provençana foren unides pel bisbe a la xantria de Barcelona, afegint poder sobre les terres i més abandonament de la cura. L’església recaptava delmes i rèdits per a complir unes funcions socio-religioses, com les d’enterrar els morts, celebrar els rituals de pas o exercir de notari, registrant les compra-vendes o els testaments, funcions que sovint es desatenien. Les queixes eren freqüents.
La Provençana rural, abans que l’edifici fos cremat al 1936. Foto: Arxiu parroquial de Santa Eulàlia de Provençana.
A les visites pastores del principis del segle XIV s’esmenten el mateix nombre de clergues que de pagesos que constitueixen el jurat parroquial (els més benestants, als que es demana el seu parer sobre afers morals denunciats). Evidentment n’hi hauria més gent treballant i vivint com a jornalers o mossos que no són mencionats i dones (les companyes dels clergues no són reconegudes, ja que eren considerades concubines i la resta ja no exerceixen el control sobre les seves pertinences que vèiem uns segles abans, sovint no tenim ni els seus noms, ja que són mencionades com a “dona de…”, “mare de …”, “filla de…”).
Per aquestes denúncies sabem de la existència d’un teixidor (que arribava tard a l’església) i trobem alguns noms de dones entre les nombroses acusacions de fornicacions; una d’elles, Elisenda Godai, és acusada amb una altra dona de Sant Boi de dedicar-se al curanderisme. Una de les denúncies recau sobre el regent parroquial acusat d’usurer el 1312, època del bisbe Ponç de Gualba, un reformador (amb més ombres que llum) de l’església del moment.
El 1321 trobem un forner prop de l’Hospital on s’anirà aglutinant el nucli urbà.[2] Aquest Hospital, més a prop de Cornellà, donarà nom a la nostra ciutat. Banyols, a pesar de les inclemències del terreny i del clima, continua tenint una vida dinàmica i activa, amb l’establiment de la barca de passatge i el comerç que generen les pastures i els conreus.
Degut a la deixadesa de funcions de la parròquia, el pagès Pere Duran no va poder enterrar el seu fill difunt durant la pesta de 1348 i va haver de fer un “llarg i penós pelegrinatge” a l’Hospital de Provençana.[3] Entre 1348 i 1371 es produeixen episodis de pesta que faran disminuir la població i l’economia.
Tot i així els rèdits de l’església de Provençana van a l’alça. En 1370 s’abonen 100 sous per la decoració policroma del retaule major de Santa Eulàlia a compte de les 35 lliures que s’havien de pagar al pintor barceloní Llorenç de Saragossa per la pintura d’aquest retaule a “Santa Eulàlia Emèrita”. Signen el rebut Guillem de Bellvís i Jaume Llunell, entre d’altres.[4]
Castell del Bellvís al barri de la Torrassa de l’Hospitalet, per sobre de Santa Eulàlia, actualment en procés de rehabilitació. Els Bellvís comencen a ser anomenats a partir de finals del segle XII. AGC, 2021
En 1371 s’autoritza a celebrar dues misses en dies festius (una a Provençana i l’altra a l’ermita de Bellvitge on acudeixen la gent del Delta). En 1375 l’ermità de Bellvitge, el donat Pau Genover, davant la necessitat d’atendre els caminants i en contra de la majoria de prohoms, demana permís del bisbe i compra l’hort de Paratge que ocupava Bernat Rosell, destinant a aquest fi alguns béns del que recaptava l’ermita, llavors envoltada de jonqueres (el conreu del cànem era important) i aixecant, amb el fuster Juan Ramón i l’ajuda d’alguns veïns, un nou hospital al que avui és el nucli de l’Hospitalet, «un hospital-hostal on els pobres, els captaires i les persones miserables que passin per allà o que vagin malaltes, rebien almoina i repòs», un hospital «de pobres i per a pobres» que constitueix: «la pàgina més bella i transcendent de la història de la nostra ciutat».[5]
L’ermita de Bellvitge, un lloc senzill i humil que estava fins fa poc envoltada de camps de conreu i de pastura.
En 1379, Pau demana llicència a el bisbe, deixa la cura de l’ermita i es dedica a l’administració de l’hospital. Aconsegueix que la casa de l’Hospital de Barcelona posi un portal amb el senyal de la ciutat (la “casa de l’Hospital” podria ser la de l’orde de l’Hospital de Jerusalem, però més aviat sembla que seria l’Hospital de la Canonja que més endavant constituirà “la Pia Almoina”).
El 1390 es demana al rei Joan I, i aquest ho concedeix, unes ordinacions per a netejar les sèquies que no desguassen prou bé amb l’augment del cabdal de l’aigua per les pluges i el baix nivell del Delta. La lluita contra les inundacions amb els recs i els terraplens serà una constant a les terres de Marina.
1390 Carta del rei Joan I als prohoms de Sant Boi ordenant la neteja dels desguassos del Delta.
En 1391 es concedeix llicència per instal·lar una carnisseria que disposarà dels seus ramats “in sacraria seu popula hospitalis vocati de provinciana”, és a dir que el lloc de l’hospital és reconegut com el nucli aglutinador on s’instal·larà el mercat i al voltant del qual es generarà l’administració pública. Els conflictes per les pastures entre els autòctons i Barcelona serà una altra constant.
Pels volts de 1410 el rector de Santa Eulàlia de Provençana registra el Capbreu de les rendes de Provençana, una mena de Cadastre que li permet controlar i recollir ingressos. Aquest capbreu és una informació valuosa pel coneixement de la distribució de la població, d’entrada el que veiem és que aquí sí que es constaten alguns noms de dona, tot i que pocs i probablement de vídues. El 1412 es fa l’inventari dels béns de la parròquia.
La visita pastoral de 1421 mostra la l’església de Provençana endreçada, amb un pal·li de cànem amb la imatge de Santa Eulàlia pintada, una Bíblia en dos volums, un Flos sanctorum (vides de Sants) escrit en romanç i una consueta (conjunt de regles eclesiàstiques) antiga amb coberta de pergamí.
Clau de volta gòtica amb la figura de Santa Eulàlia
El nou Hospital es construirà, poc a poc i amb aportacions populars, cap el 1420, prop de la capella de Santa Càndida que suplia la manca de parròquia a la zona de “la pobla”. Cal dir que les dues esglésies tenen la mateixa advocació a Santa Eulàlia de Mérida, una figura molt més antiga que la de Barcelona, el que apunta, en el cas de Provençana i degut a la troballa de la medusa, a una continuïtat entre una vil·la romana i una primera església visigòtica, el que es podria confirmar si es fessin excavacions.
El 1426 Joan Rosell, mercader de Barcelona, deixa un llegat per a la manufactura, a l’església de Sta. Eulàlia de Provençana, d’un retaule dedicat a Sant Joan Baptista i Sant Joan Evangelista. No sabem si es va fer, ja que uns mesos després el bisbe dona llicència per a construir la nova parroquial al nucli de “la Pobla” i per a traslladar l’església antiga amb els seus altars, material, construcció, cementiri i ossos dels difunts, així com d’altres pertinences i annexos de milloraments. La causa que es dona es que aquella s’ha anat despoblant mentre que el nou nucli aglutina més gent que té dificultats per desplaçar-se a l’antiga. Entre mig, un llarg plet amb els propietaris de la capella de l’Hospital que explicarem quan parlem de la Torre Blanca.[6]
El 1460 les obres encara no havien començat, al·legant els feligresos que el rector, Joan Aznar, no hi era mai, cosa ben certa, però el rei Joan II (1398-1479) l’excusa assegurant que presta serveis reials i mana que es comencin les obres, també concedeix llicència per l’establiment d’una taula de carnisseria a benefici públic d’aquesta obra.[7] Els següents anys el rei mantindrà una lluita amb Barcelona per la seva successió (“Guerra Civil Catalana”, 1462-1473) quan ja s’havien iniciat els conflictes entre la Biga (grans terratinents i/o mercaders) i la Busca (propietaris, comerciants, menestrals…) i es donava la primera revolta dels remences contra el poder feudal.
Tot i així a l’Hospitalet els obrers es deurien posar a la feina, perquè en 1475 (any de males collites i pesta) es fa una assemblea a la nova església per determinar com seguir practicant el culte a les dues esglésies, establir les quotes a pagar en funció de les diferents economies i acordar la renúncia al pasturatge privat en benefici d’un ramat comú. Seran les Primeres Ordenacions de l’Hospitalet, on es dóna veu i vot a tots els estaments socials: terratinents principals, pagesos propietaris i no-propietaris, més una representació dels “dellà l’aigua” –el Prat- i dels de “deçà l’aigua” amb el donat de Bellvitge i els caps de família de «la pobla».[8] Sembla estrany que siguin els actors locals (representats mascles i alguna vídua) els que s’ocupen de les funcions religioses, però cal recordar que l’església complia una funció social i que no havia separació entre civil i religiós, mentre que, per una altra banda, l’absència del rector motiva que es prenguin acords al marge d’aquest. El bisbat es veurà obligat a signar si no vol quedar enrere. Tot un inici de Consell Municipal amb una democràcia (si deixem de banda la no representativitat de les dones) que aviat minvarà, deixant el govern de la població en mans de tres jurats escollits anualment.
El canvi de la parròquia no evita l’absentisme del rector i a vegades del vicari, ja que es sota-arrendaven els càrrecs en dos o tres graus. En 1483 el rector de Provençana, Pere Vilassaló és excomunicat després d’un procés inquisitorial que se li obre per dir dues misses diàries sense llicència (és a dir per fer més del compte). Pere té arrendades tres rectories (Provençana, Sant Boi i Gavà), deixava la de Provençana a càrrec del seu germà, Jaume, que al seu torn, tenia al seu servei a Joan Monpaller. Tots tres admeten la celebració diària de les dues misses, una a Provençana i l’altra a Bellvitge. Fan més del compte i no donen la seva part al bisbat? Menteixen i justifiquen així uns sobresous? [9]
L’hivern de 1484-1485 Jaume Huguet (Valls, 1412 – Barcelona, 1492), el millor pintor del moment, realitza un retaule a la capella de Bellvitge encarregat per Arnald Goday de la parròquia de Santa Eulàlia de Provençana “o d’Hospitalet”, pel que va cobrar 8 lliures i 8 sous el desembre de 1484 i 50 sous més el gener de 1485.[10] A la visita pastoral de 1492 a l’ermita de Bellvitge, se’ns descriu una imatge de talla de la Mare de Déu tota enjoiada. Aquesta seria una imatge petita, com deien alguns goigs i tal com eren les talles gòtiques d’ermites similars.
Les pedres que formen un arc al mig d’un mur lateral de l’ermita de Bellvitge, delimitarien la porta de l’edifici gòtic del s. XV. Foto: AGC, 2021
Com a contrapunt d’aquesta eufòria de bonança econòmica per alguns observem que a la mateixa època es venen tres esclaus: Eulàlia, de 40 anys, per 45 lliures (1488), un serf “negre” de 25 anys i de nom Joan, per 50 lliures i un noi de 18 anys, serf o captiu, de nom Cistòfor, per 40 lliures (1492).[11]
En 1493, davant els desastres que provoquen les riuades, Barcelona dóna la pedra per reedificar l’ermita des dels seus fonaments. D’aquesta re-construcció deu ser la clau de volta que tenim al Museu d’Història de la Ciutat i que podem observar en algunes fotografies de principis del segle XX, a la façana. També és gòtic el campanar que devia quedar més alt respecte d’aquell edifici que podem entreveure a les pedres que dibuixen una porteta massa petita per l’edifici actual. L’ermita de Bellvitge, malgrat tots els desperfectes patits, sempre ha estat refeta.
Clau de volta gòtica de l’ermita de Bellvitge, la figura sembla un Sant Pere amb el seu bàcul. Museu d’història de la ciutat AGC, 2020
El 1499 l’ermita de Provençana és desmantellada d’altars i ornaments per dur-los a la que encara s’ha de començar a bastir. L’antiga parròquia quedarà abandonada durant dos llargs segles en els que arriba a ser utilitzada com a galliner o refugi de pastors.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 17-11-2021
Als i a les que tenen cura de les seves responsabilitats.
[2] Codina, Jaume (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. I, p. 128 i 138
[3] Codina, Jaume (1987), vol. I, p. 139, 169 i 188.
[4] Madurell, J. M. (1977) Fulls Històrics de l’Hospitalet de Llobregat. Notes documentals d’arxiu, doc. 2
El Castell de Bellvís a La Torrassa de L’Hospitalet en restauració. AGC, 2022
Resum:
En primer lloc deixem constància de que el «Castell de Bellvís» del barri de la Torrassa de l’Hospitalet no està documentat des del segle X, com s’ha dit i es repeteix. Els Bellvís comencen a aparèixer a la documentació de Provençana al segle XII, el temps dels cavallers i de la expansió territorial dels Comtes que aviat conformarien la corona d’Aragó. En aquests segles devia ser una “torre”, o conjunt d’edificacions d’explotació agrària amb una torre de vigilància i defensa que es devia comunicar amb el Castell de Montjuïc. A finals del segle XIII serà ja una casa fortificada. Els Bellvís d’Urgell, cavallers, desapareixen aviat, però queda el topònim en diferents propietats entre La Torrassa i el Delta del Llobregat. El terme “castell” referit a Bellvís no apareix fins el 1606, quan ja es comença a dir “Torrassa”. Per una altra banda, mostrem com, en aquest temps, els noms de les dones comencen a minvar.
Bellvís és un nom masculí que significa Bella vista, del llatí Bella visu i procedeix del Pla d’Urgell. El pedrís on es va edificar era a la Torrassa, un lloc elevat des del qual es podia controlar la Marina, devia ser una concessió dels Comtes a uns cavallers que els ajudaren en la seva expansió.
No són els primers personatges de l’Urgell a Provençana. En 1045 Ramon, un levita de l’Urgell, deixava diferents béns que tenia a La Segarra, Badalona, Olèrdola o Provençana a “la seva senyora”, Sta. Maria de Solsona, i a altres institucions i persones. Els levites foren precursors dels cavallers, defensors de les “torres” que pagaven rèdits als senyors feudals, laics o religiosos, alguns d’ells empunyaren la ploma al servei de juristes, altres es fan clergues i, molts d’ells les armes, recollint els censos que pagaven els pagesos.
La vila de Bellvís de Lleida va ser “alliberada dels sarraïns” el 1149. Pere de Bellvís, cavaller que participà en aquestes campanyes, serà afavorit pel comte d’Urgell, Ermengol VII. El trobarem signant diversos documents relatius a les ordes de l’Hospital i del Temple i rebent concessions a Lleida. Els comtes d’Urgell, amb els de Barcelona, afavoreixen aquestes ordes en el seu impuls de conquista i croada envers les noves terres.
Pere de Bellvís, propietari del castell dels Àngels a Avinganya (Lleida), que s’havia recuperat als sarraïns, el nom del qual té precisament aquest origen etimològic, va ser fet presoner i, en ser alliberat, donà aquest castell a Joan de Mata, monjo provençal que fundà el 1201, en aquest lloc, el primer convent dels trinitaris, dedicats, com l’ordre de la Mercè, al rescat de presoners.
El castell d’Avinganya (Lleida) que va ser propietat d’en Pere Bellvís. Foto: viquipèdia.
Si els primers cognoms feien referència al nom del pare, a finals del segle XII tenen més èxit els topònims com Provençana, Sants, Bellsolà, Banyols o Granera. En canvi, al segle XII les dones encara no tenen cognoms, excepte algunes nobles. Trobem els primers Bellvís a Provençana signant documents relacionats amb les ordres religiós-militars com la del Sant Sepulcre. El Castell de Bellvís, com la Torre Blanca, tenia jurisdicció feudal pròpia.
El 1188 Pere de Provençana i Ermessenda donen un generós dot a la seva filla Catalana de tot el que tenien a Barcelona, St. Boi i Provençana, excepte l’honor que tenien a la Torre Blanca. Signen el document Pere i Guillem de Bellvís. El 1193, Ermessenda, ja vídua, dona a St. Cugat l’alou que el seu marit tenia amb el seu germà Bernat de Canals al Vallès disposant que si algú, amb raó, s’apodera d’aquesta propietat, St. Cugat es quedi amb la vinya de Rodamilans fins que la família aboni cinquanta sous. El 1198 Ermessenda de Torrenova (la mateixa vídua) i la seva filla Catalana mantenen un plet amb l’ordre del St. Sepulcre per dues terres, una anomenada Feixa d’Austor i l’altra a la Torre Blanca. L’orde guanya el judici, encara que els restitueix l’import d’un deute. Al judici actuen com a consellers Arnau de Caldes i Pere, sagristà d’Osona.[1] Ja el 1201 Berenguer i Bernat de St. Cugat retornaran al Sant Sepulcre la vinya a Rodamilans que tenien per Ermessenda de Torrenova. Els conflictes entre algunes institucions eclesials són freqüents.
El 1194 Pere de Bellvís, segurament el fill, apareix als límits d’una venda de dues peces de terra i vinya que fa Guilleuma vídua de Ramon de Palou a Joan de Ferses (Feixes?) i els seus a Bederrida (Les Corts).[2] El 1195 el prior del St. Sepulcre estableix a Pere de Bellvís a Remolins (Tortosa).[3]
El 1197 el prior de la comunitat agustina de St. Pere de Cercada de Sta. Coloma de Farnés permuta amb els esposos Pere de Bellvís i Ermessenda i amb Bernat de Bellpàs i Arnau de Banyoles un camp situat a St. Boi de Llobregat, a Llanera , per una propietat que aquests tenien a Gallecs (Mollet del Vallès). Bernat de Bellvís (probablement el fill) vendrà el 1234 a Berenguer de Roca dos bancals de terra contigües que tenia a St. Boi de Llobregat.[4]
El 1198 Pere de Bellvís signa, juntament amb Pere, sagristà d’Osona, i altres cavallers, un document pel qual es concedeix a l’orde de l’hospital part d’un canal que portava aigües del Llobregat, on hi havia alguns molins del Rei, perquè ho prolonguin fins a Montjuïc i ho puguin explotar, a canvi que el rei rebi la quarta part dels rèdits que generi la concessió.[5] Els Bellvís, encarregats de “la defensa de la Marina”, rebien delmes dels pagesos de la rodalia i de les parròquies de Sta. Eulàlia de Provençana i de St. Bartomeu de Sants[6]. La defensa estaria encaminada a protegir els béns dels comtes. La primera edificació de la “casa forta” dels Bellvís (finals segle XII-segle XV) ja disposava d’espitlleres i fossars oberts a les seves façanes.[7]
Lateral del castell de Bellvís des d’on es pot veure la visibilitat sobre la Marina
En 1236 Berenguer Andreu ven a un canonge, per tres-cents quaranta-tres morabatins, un alou que limita amb el de Bernat de Bellvís i els d’altres personatges com Arnau de Pallejà, Bernat Romeu (de l’altar de St. Joan de l’església de Provençana), Guillem de Guardiola (del lloc dit Llacuna), Pere Roig i, entre d’altres més, Berenguera de Mas (filla de Guillem de Mas, difunt) al Pla, a la Vall de Quart (Torrent Gornal) i a Bederrida. En 1264 veiem a Bernat de Bellvís als límits de la venda que fa Guilleuma, filla de Llorenç de Provençana, d’una casa i hort “in villa provinciane”, que tenia pel monestir de St. Pere de les Puel·les, per 20 sous.[8] En aquests anys la expansió es feia per la Mediterrània: Mallorca (1229) i Sicília (1282-1302), en les que participà Bernat que, en morir en 1300, deixà els seus béns al seu fill Guillem que, com a menor d’edat rebé la tutela del seu oncle, Pere de Bellvís, canonge.
Els noms de dones soles que vèiem actuant per sí mateixes han minvat molt, han de ser reconegudes com a “filla de”, “mare de”, “vídua de”, etc. Les Deovotes, que tenien una vida religiosa lliure, ja estan totes als monestirs amb l’amenaça del claustre que se’ls anirà imposant. Cal fer menció, en aquest sentit i donada la proximitat de les dates i de l’àrea d’influència, que en 1252 el papa emet una butlla donant suport a l’arquebisbe de Tarragona i a l’abat de Poblet davant les queixes sobre el monestir de St. Pere de les Puel·les i l’abat del Temple que “no volen donar-li los delmes i primícies que li pertanyen, no volen assistir al sínode i refusen prestar-li obediència fallant a moltes altres disposicions canòniques”. El Papa els insta a que ho arreglin i, si no fan cas, els imposi penes canòniques. Les croades comencen perseguint els catòlics que no paguen rèdits al poder més gran. Les monges van haver d’acceptar, alguns dels cavallers del Temple moririen cremats poc després. Curiosament, els noms de propietàries “soles” sí que apareixeran als registres cadastrals que assenyalen els censos a pagar.
Les propietats dels Bellvís a Provençana són àmplies, variades i disperses. En 1328 es parla d’un alou “sota el camí ral i prop de l’hort i casa de Bellvís” i de 1336 és la primera menció a la “torre” de Bellvís. En aquest segle XIV trobarem diverses mencions a l’hort, la casa, la torre, vinyes i terres.[9] També trobem un Simó Bellvís, militar a Rodamilans. En 1370 encara apareix un Guillem de Bellvís (fill o nét d’en Bernat) entre els prohoms de Provençana que paguen un retaule.[10] En 1375 Francesc Guerau, amo de la Torre Blanca, ven una vinya amb una peça “que fou de Guillem”, a partir d’aquí sempre es mencionen en passat.[11] L’últim descendent dels Bellvís a Provençana es va vendre o traspassar les propietats a la cartoixa de Montalegre en una època en la que les epidèmies van reduint la població.
Els Bellvís que acompanyaven als comtes a les batalles i signaven documents vinculats a les ordes religiós-militars, apareixen com a col·laterals en les transaccions econòmiques de Provençana, tenen la jurisdicció però no sembla que s’ocupin molt de la seva propietat. Potser als comtes els hi interessava que hi fossin per garantir els seus béns a la zona, en tot cas ells no actuen gaire com a terratinents, dedicant-se més aviat a tasques pròpies dels cavallers.
Entre 1408-1411, en un capbreu de béns a Provençana demanat pel rector, apareix un colomar, “sota la torre d’en Bellvís”. En 1414 es venen terres, vinyes i arbres al lloc dit “Colomar d’en Bellvís”. Un colomar era un bé molt preuat, pels cavallers, però sembla que ara el nom ha quedat com a topònim. Els amos del moment són de St. Just i d’Esplugues. En 1424 es fa una concessió a un ric barceloní: Lleonard Antich, de la devesa de Bellvís, al Prat, un terreny ric en vegetació i caça que fa tancar quedant legitimat a imposar sancions i a prendre els enginys de caça o tala de qui entri sense permís. El 1512 sota la jurisdicció la cartoixa de Montalegre, “el senyor d’aquesta terra suplicà al papa que li plagués dar-li los delmes que es rebien en les faldes de Montjuïc i les primícies del prat fins el Llobregat”, tal com els va ser concedit. La propietat estava molt repartida entre propietaris d’Esplugues, Sant Just i Sarrià, endemés dels Femades del Torrent Gornal que encara vivien a Cornellà.[12]
El terme “castell” no es menciona com a tal fins 1606 quan els curadors de la pubilla Femades venen a Pau Ramon d’Esplugues terra amb olives sota el castell de Bellvís dit “Torrassa”. Probablement en aquest temps la masia fortificada es dedicava al control de la pirateria ja que s’han trobat noves espitlleres amb forats més petits pròpies de l’ús d’armes de foc. En 1631 es torna a mencionar la torre de Bellvís. En un registre de la parròquia de Sta. Eulàlia de Mérida encara es menciona el Castell de Bellvís que, amb Collblanc, conforma aquesta quadra o “barri”.[13] A partir del segle XVIII, quan la masia ja només s’utilitzava com a tal, el nom que es manté és el de La Torrassa.[14]
En 1886 la propietat va passar a la família Alós propietària de Can Alós, una masia propera a l’església de Provençana. Els Alós promouran la recuperació d’aquesta ermita que va romandre abandonada durant dos-cents anys.
Al subsòl del “castell de Bellvís” es va trobar una galeria subterrània que conduïa a una sortida uns metres més enllà. Durant la guerra civil va ser utilitzada com a refugi antiaeri.
Dibuix de P. Roca de 1889 a la Il·lustració Catalana
A Ramon Solé qui, amb la seva entrada sobre els monestirs, santuaris i demés dels àngels m’ha fet acabar de donar forma a un article que tenia aturat.
Als veïns de la Torrassa i als que unim forces per recuperar el patrimoni històric, cultural i natural de la ciutat de l’Hospitalet, tant castigat (2020).
Viatjant apassionadament en aquest nou món de les connexions.
[1] Alturo i Perucho, Jesús (1985). L’arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Fundació Noguera. Textos i documentos, vol. 10, n. 537 (1188) y 635 (1198)
[2] Mas, Josep (1909-1914). Notes històriques del bisbat de Barcelona. Rúbrica dels Libri Antiquitatum de la seu de Barcelona, vol. XII, n. 2238.
[4] Baucells i Reig, Josep (1984) El baix Llobregat i la Pia Almoina de la Seu de Barcelona: inventari de pergamins. Generalitat de Catalunya. (p. 72 i 73, n. 63, 67 i 68)
[5] Miret i Sans, J. (1910) Les cases de templers i hospitalers a Catalunya, p. 229
[6] Sembla que la primera parròquia estaria consagrada a aquest apòstol, abans de dir-se de Sta. Maria on n’hi havia un altar de dedicat a aquest sant, patró de Sants. Les festes de Sants es celebren justament al voltant del seu dia (24 d’agost)
[7] Geladó, Adriana i Salvadó, Ivan (2010) “Del castell de Bellvís a la masia de la Torrassa”. Actes del IV congrés d’arqueologia medieval i moderna a Catalunya.
[8] Codina, Jaume (1987) Els pagesos de Provençana, vol. I, p. 89 i 105
Fem una ullada fora de Catalunya és una ampliació d'altres blogs com: "Terra, aigua i racons", "fonts naturals, aigua, muntanya i més" i "Fonts i natura" ampliant horitzonts.
Històries des de Bellvitge. 