Archivo de la etiqueta: Can Rigalt

L’Hospitalet segle XVIII, les seves -possibles- capelles

Posted on por
2
L’ermita de Bellvitge s’ha mantingut durant tot el temps de la seva eisténcia.

En 1789 Francisco Zamora viatja per diferents poblacions amb un qüestionari elaborat per ell mateix amb la intenció de fer una història de Catalunya. Les respostes a la seva enquesta ajuden a reconstruir les històries locals.

A les preguntes sobre esglésies, ermites i capelles, el regidor i pagés de L’Hospitalet, Fèlix Norta, informa que n’hi ha una sola parròquia (Sta. Eulàlia de Mérida), catorze capelles, un cementiri i una ermita anomenada de “Vellviche”.

L’església parroquial, com l’ermita, tenia capelles interiors amb les seves confraries, com les de St. Roc (dels immigrants francesos), [1] però si haguessin de tenir-les en compte totes n’hi haurien més de catorze, per tant les obvien.

De la parròquia i de la ermita no en parlarem més, donat que encara continuen al seu lloc, com a parròquia del barri del “Centre” i com a ermita de Bellvitge-Gornal. El cementiri que es menciona no és l’actual de St. Josep que, com el de Sants que tenim a Collblanc, és posterior, quan una ordre dictà el trasllat dels antics cementiris a les afores. El de 1789 és el que n’hi havia prop de l’antiga església parroquial i de l’antic hospital amb la seva capella de Sta. Càndida.

Dibuix de l’antiga esglèsia de Sta. Eulàlia de Mérida amb el cementiri

D’aquesta capella sabem que en 1606 estava “indecenter”, després de que l’acord signat en 1564 amb les Devotes de la tercera orde de St. Francesc o menoretes, per arreglar l’hospital i tenir cura dels malalts, no es fes efectiu. No sabem si aquesta capella, tan propera a l’església parroquial, continuava fent les funcions que feia a altres temps, quan la parroquial era a l’altre extrem.

La primera parròquia de Provençana, avui ermita al barri de Santa Eulàlia, va quedar abandonada durant uns segles degut al trasllat parroquial, sent les seves instal·lacions utilitzades com a refugi de pastor fins el 1703 quan Josep d’Alós i Ferrer comprà al Comú de l’Hospitalet la caseta-ermita de Provençana (una capella d’obra amb una imatge de santa Eulàlia darrere un reixat que substituïa l’ermita romànica, molt malmesa) i terreny adjunt amb el compromís d’invertir-ne en la reedificació de l’església. En aquest acord veiem que el Sr. Alós havia edificat casa seva pocs anys abans, “enfront de dita església malmesa de Provençana, al lloc anomenat abans lo Maset d’en Pedrosa”.[2] L’ermita de Provençana és, sens dubte, una de les catorze capelles.[3]

Volem esbrinar quines podrien ser les altres que resistien en aquest període de la Il·lustració. Jaume Codina ens dona referència d’algunes de les que les que n’hi havia al terme de Provençana, un territori molt més ampli que l’actual L’Hospitalet, ja que incloïa El Prat (independitzat el segle XVI), Montjuïc, l’anomenada “Zona Franca”, Esplugues, Les Corts, Pedralbes i part de Sants territoris que es van independitzant o cedint en diferents moments.

A la Torre Melina (avui hotel Juan Carlos, a la Diagonal) n’hi havia la capella de la marededéu de la Pau, tenim l’acta notarial de la benedicció de la capella en 1661.[4] També coneguda com a T. Marina i després Soldevilla pel seu propietari, era una capella que s’obria al públic, com la de la torre Girona (Can Rigalt), a la carretera de Collblanc, i la de la Pubilla Casas (1774) que havia estat residència dels  jesuïtes abans de la seva expulsió.[5]. En aquella època, qui podia es feia enterrar al propi pedrís i tenia un oratori privat a casa. Aquest seria el cas dels Molinés (Casa Espanya, avui museu de l’Hospitalet) o dels Alemany (Can Buxeres). En aquesta capella, avui en dia municipal, es celebren els casaments laics de la nostra ciutat. La primera referència a l’edifici dels Alemany és de 1770 (Baró de Maldà), però probablement és més antic.

El casalot de la Pubilla Cases, avui escola concertada amb la seva capella

A la Carretera de Collblanc s’obriran nous establiments comercials i la capella de la Mercè, però en aquells moments encara no hi era.[6]

En 1325 trobem esment a l’església de Santa Maria de Bellvís, de la que no tenim més noticies. [7] No és estrany que una casa fortificada com aquesta tingués capella pròpia, però no sabem fins quan va durar sense més elements documentals i/o arqueològics, ja que l’edifici va ser molt reformat mentre el nom de “Bellvís” donava pas al de “La Torrassa”.[8]

Una mica abans, en 1321, s’esmentava la capella de Sant Jaume, al terme de Provençana, però separada de la parròquia, no sabem quina seria, creiem que podria ser un oratori que fes d’indicador del terme.[9]

Imatge de St. Jaume que es conserva a l’ermita de Provençana.

Una capella que perdurà fins fa poc és la de La Remunta, al carrer Major de l’Hospitalet de Llobregat amb el carrer Famades (abans carrer Angulo, ara Passeig de la Campsa), línia divisòria entre L’Hospitalet i Cornellà. La masia, Can Fatjó, Ca n’Agustí o Ca n’Angulo, de principis del segle XVII, passà en 1696 a mans del col·legi franciscà de Nostra Senyora del Carme de Barcelona. Més endavant es dedicaria a remunta d’artilleria per l’exercit. De la història i usos d’aquest pedrís també en vam parlar.[10] Aquí ens interessa destacar que probablement la capella existiria al segle XVIII.

La capella de la Remunta recentment derruïda

Al barri de Sta. Eulàlia, davant de la església del segle XX de St. Isidre llaurador, prop de la ciutat judicial, es manté una altra casa pairal important que manté la seva pròpia capella, és Can Colom,construïda a finals del segle XVIII, com a segona residència de la família Colom de St. Boi del Llobregat. Era coneguda com la “Casona dels Arcs”.[11] No sabem si aquesta és una de les de 1789.

Can Colom, una masia que se conserva amb la seva capella.

Entre la Gran Via i la Feixa Llarga, a tocar de Bellvitge, s’alça la majestuosa, però abandonada, Torre Gran,actualment en estat lamentable. Era propietat del col·legi de St. Bonaventura dels franciscans, que, com altres propietats d’institucions religioses, seria repartida i subhastada amb la desamortització. [12] Els terrenys de la Marina, tot i que rics pels seus propietaris, resultaven insalubres i difícils per a viure, no sabem si alguna masia d’aquesta zona tenia capella, com sembla que tenia Cal Gotlla.

Sembla molt probable és que hagués una antiga capella a l’actual barri de Sant Josep, ja que des del segle XII trobem el topònim de “Frares” vinculat a un primer “hospital” de Provençana i als camins que travessaven la Marina, comunicant Montjuïc amb el cap de riu, i coneixem l’existència (testimoni oral) d’un convent, sota l’advocació de St. Josep, de carmelites. Segons aquest testimoni a la llinda de la porta d’aquest convent de St. Josep, posava 1765 i per un document de l’arxiu diocesà de Barcelona sabem que en 1780, el rector del col·legi del Sant Àngel de la orde dels carmelites calçats promou diligències per tal de que aquests obtinguin béns i terres a L’Hospitalet.[13]

Les excavacions de primers del segle XX al carrer Estrella parlen d’una antiga vil·la romana, de la que no es va recollir res a la ciutat, i les més recents al carrer Juan de Toledo (fetes a correcuita per edificar pisos) d’unes troballes d’entre els segles XV i XVIII.[14] Aquesta zona de l’Hospitalet agrari, que devia ser molt fèrtil, ja que per aquí baixaven diferents rieres (La Fabregada) i torrents, el nostre autèntic centre territorial, va ser la primera en rebre la industrialització i en rebre els seus efectes que ara es transformen en especulació immobiliària.

Per una altra banda, les germanes carmelites tenien propietats prop del cap del riu, a tocar de El Prat. Ho sabem per un plànol que va fer el rector de Provençana en 1687 per reclamar censos que pertanyien a la parròquia. En tot cas la vinculació del nom de Sant Josep indica la existència d’aquest convent que probablement tenia una capella.

Sant Pere Màrtir o “Puig d’Ossa” o “monte orsa”, estava, com Montjuïc, dins del terme de Provençana, de fet la seva primera menció és en una venda que la dona Senior, que havia patit la pèrdua dels seus a la presa d’Almansor, fa en 986 al bisbe Vives a Terrers Blancs. En aquesta zona de la vall de Quart (Torrent Gornal) la Seu de Barcelona començarà a organitzar la parròquia de Provençana que limita amb aquest turó.[15] L’ermita que n’hi havia al segle XVII, en mans de Santa Caterina de Pedralbes, es va destruir per convertir la zona en un àrea militar i de comunicació, però al segle XVIII encara existia. D’aquesta capella i de la de Santa Maria del Port, ens parla el Baró de Maldà en referir-se a L’Hospitalet i és que el terme del castell de Port (a tocar d’aquesta parròquia) i la parròquia de Provençana estaven mútuament vinculats fins el segle XIX.[16]

Mare de Déu de Port, quan la «zona franca» encara era de l’Hospitalet.

Així doncs, tenim, entre probables i segures, aquestes catorce capelles:

  • Sta. Eulàlia de Provençana, abandonada, però amb alguna mena d’oratori
  • Torre Melina o Soldevilla, amb la capella de la Pau
  • Can Rigalt a la carretera de Collblanc
  • Pubilla Cases a la carretera de Collblanc
  • La casa Molinés (avui Museu d’història de la ciutat)
  • La casa dels Alemany (Palauet de Can Buxeres)
  • St. Pere Màrtir
  • Sta. Maria del Port
  • La Remunta (Can Fatjó, Ca n’Agustí o Ca n’Angulo)
  • Sta. Càndida, capella de l’hospital i cementiri
  • Sta. Maria de Bellvís
  • St. Jaume, una mena d’oratori a l’entrada del camí ral
  • St. Josep, del convent carmelita del barri de St. Josep
  • Can Colom

Si algú té més informació que la doni, gràcies.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, desembre 2024

revisat i corregit: 19 gener, 2025

A les persones que posen el seu desig en les devocions.

[1] Santa Eulàlia de Mérida: https://historiasdebellvitge.com/2021/11/17/entre-santa-eulalia-de-provencana-i-la-de-merida-s-xiv-xv-el-contrapunt-de-lermita-de-bellvitge/

[2] Can Alós: https://historiasdebellvitge.com/2021/05/06/lhospitalet-de-llobregat-les-seves-perdues-patrimonials-ca-nalos/

[3] Sta. Eulàlia de Provençana: https://historiasdebellvitge.com/2021/10/06/santa-eulalia-de-provencana-segles-x-xiii/

[4] Madurell, J. M. (1977). Fulls Històrics de l’Hospitalet de Llobregat. Notes documentals d’arxiu. Pròleg de J. Codina. Museu d’Història de l’Hospitalet, document 33.

[5] Can Rigalt i Pubilla Casas: https://historiasdebellvitge.com/2022/11/02/els-torrents-desplugues-i-els-casalots-de-can-rigalt-i-la-pubilla-casas-de-lhospitalet-de-llobregat/

[6] Collblanc: l’hostal de la creu, una capella i un cementiri desubicat: https://historiasdebellvitge.com/2022/04/27/collblanc-un-hostal-una-antiga-capella-i-un-cementiri-desubicat/

[7] Els Bellvís: https://historiasdebellvitge.com/2020/06/26/els-bellvis-de-la-torrassa/

[8] Geladó, Adriana i Salvadó, Ivan (2010) “Del Castell de Bellvís a la masia de la Torrassa”. Actes del IV congrés d’arqueologia medieval i moderna a Catalunya.

[9] Codina, J. (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807). Societat i economia a l’Hospitalet pre-industrial. Publicacions de la Abadia de Montserrat. Vol. I, p. 139.

[10] La Remunta: https://historiasdebellvitge.com/2021/06/08/la-remunta-de-lhospitalet-dels-fatjo-i-els-brugarolas-als-angulo/

[11] Can Colom: https://historiasdebellvitge.com/2021/12/04/can-colom-de-santa-eulalia-hospitalet-de-llobregat/

[12] La “Torre Gran”: https://historiasdebellvitge.com/2022/11/27/les-esquerdes-de-la-torre-gran-de-lhospitalet-de-llobregat/

[13] ADB, n. 37247 de març de 1780

[14] St. Pau del Camp, el primer hospital de Provençana i els camins de la marina: https://historiasdebellvitge.com/2022/09/28/sant-pau-del-camp-y-el-primer-hospital-de-provenzana/

[15] “Terrers Albos”: https://historiasdebellvitge.com/2022/01/31/terrers-albos-els-barris-de-collblanc-torrassa-de-lhospitalet-de-llobregat-als-segles-x-xi/

[16] El castell de Port a Montjuïc https://historiasdebellvitge.com/2021/07/29/el-castell-de-port-a-montjuic-segle-xi/

Quan l’aigua va arribar a l’Hospitalet. Les fonts.

Posted on por
3
Esperanza Gil, la última ermitaña de Bellvitge, tejiendo junto al pozo. Foto: 1964.

Des del segle X, quan comencem a tenir documentació, sabem de la existència de estanys a Provençana, una extensió de terreny més gran que l’Hospitalet, com el de Círculo a Montjuïc, amb cases al seu voltant, i de recs, com el d’Amalvígia que canalitzava l’aigua als Banyols o Marina deltaica, entre el Llobregat i Montjuïc, prop d’un altre estany anomenat “Llobregadell vell”. A  Montjuïc s’esmenten diverses fonts naturals com la de “Onrada” en 962, o la “Fonte Cova” en 963 (la popular font del gat). L’aigua de Montjuïc proveirà el primer mercat de la Boqueria de Barcelona (Bocateria) des del segle XIV.

La manera més comú d’accedir a l’aigua era des de rius, rieres i torrents, d’estanys i de mines i fonts naturals, mitjançant recs, basses, pous (a la zona de Banyols n’hi havia molts) o cisternes que recollien l’aigua de pluja. Aquestes primitives instal·lacions eren a les propietats importants. Quan comença a haver-hi fonts públiques l’aigua serà traginada amb carros i d’aquí aniria als càntirs que duien les dones i/o als safareigs on feien la bugada.

Antic safareig i pou de Can Riera, masia de 1684 a L’Hospitalet. AGC, 2022

Al nucli antic de l’Hospitalet es comença a canalitzar l’aigua el segle XVIII. El rector de Provençana entre 1715 i 1753, Josep Carreras i Viladomat, nascut a Cardona el 1677, fill d’un argenter i home versat als negocis que va mantenir diversos plets pels límits amb el Prat o Esplugues, el mateix que va fer construir el pont de la rectoria, fa un tracte el 1729 amb el tercer baró de Maldà, Josep de Cortada i Bru, avi matern de l’escriptor de “Calaix de Sastre”, per obtenir la tercera part de l’aigua que aquest faria portar des del torrent de la Font d’Esplugues a la seva torre del Xiprer o “Can Xerricó” a l’Hospitalet, a canvi de 550 lliures. Una part d’aquesta aigua seria per la rectoria i el seu hort i la resta la cedí per a ús comunitari. Llavors Hospitalet tenia uns 500 habitants i pocs ingressos.[1]

Brollador de la plaça Mn. Homar, on devia estar l’hort del rector. A sota, el carrer de la rectoria. AGC, 2024

Com explica Marcé i Sanabra a “petita història d’unes fonts” [2]: s’encarregà al mestre de cases Josep Tarafa la construcció d’una canonada per a conduir l’aigua des del Mas Conill d’Esplugues, a través del torrent de can Cervera o d’en Nyat, fins el safareig de la seva masia (Can Cortada o Can Xerricó).

Vistes des del pont d’Esplugues, horts de Can Clota. AGC, 2022

En un lloc oportú s’aixecà una caseta amb un pou al seu interior per a que “s’assoli tota immundícia i solatge” i, al costat del seu safareig, s’hi posaria una pica de pedra amb una planxa de bronze per al repartiment d’aigua. La porta d’entrada a aquest primer repartidor tindria dos panys amb claus diferents, d’acord amb el que s’havia convingut amb la parròquia. La primera font pública començà a funcionar quatre anys després, en acabar les obres. Des de la caseta de repartiment es feia arribar l’aigua que sortia en dos rajos. Coneguda com “Font del comú” i situada a la Placeta de la Carnisseria, tenia un abeurador pel bestiar, amb un corral a prop, dues anelles per fermar pels cavalls i una imatge de Santa Eulàlia dalt de la font.

Així es va imaginar Francesc Marcé i Sanabra la primera font del comú. Del llibre 25 imatges…

Més endavant, el cinquè baró de Maldà, Rafael d’Amat Cortada i Senjust (1746-1818), descriu al “Calaix de Sastre” les seves observacions de l’època, entre les que parla de l’Hospitalet quan s’està al seu mas Xerricó en temps de festes. Deixant de banda com l’aristocràcia anava acumulant cognoms, títols i propietats, els seus escrits són una font històrica d’aquells temps.

Al seu dietari ens diu que la festa major es fa en aquells moments per Sant Roc (18 d’agost), patró de l’Hospitalet junt a Santa Eulàlia. També es feia festa per la Mare de déu de la Font de la Salut, a l’església del Centre i per la de Vellvitja, a la seva ermita. Als peus de la imatge d’aquesta Madona de la Font de la Salut “s’ou de continuo murmullo d’aigua que mana d’una font, no veient-se en ninguna altra iglésia fora de esta”, relata el baró explicant que al carrer Major n’hi ha la font del comú.[3] Per tant, aquestes són les dues fonts públiques més antigues de l’Hospitalet de les que no queda ni el record, una d’elles sota una imatge d’una “marededeu de la Font de la Salut”, un cas ben curiós.

Tenim imatges de l’antiga església de Sta. Eulàlia de Mérida però no d’aquella marededéu de la Font de la Salut que albergava.

En 1789, entre les respostes al qüestionari de Francisco Zamora, es diu que n’hi ha cinc fonts dins del poble, quatre són particulars (com la de Can Cortada) i una d’ús públic (la font del comú que va ser refeta el 1766) i tres més a mitja hora del poble. També parla de la font als peus de la Verge de la Salut que, des d’allí passa al “Laboratori de la Sagristia! (Codina, III, doc. XXIV).

De les tres que eren a les afores una seria la de Can Rigalt, de la que sabem que, en 1741, quan es reconstrueix la casa n’hi havia, davant de l’edifici, una font amb un curiós rellotge en forma d’esfera. En aquest mateix any comença l’activitat de les tropes de remunta a la masia-caserna que prendrà aquest nom.

Can Rigalt, amb aquesta font ben representativa de la Il·lustració

Josefa Casas, la Pubilla Casas edifica el seu palau en 1771, després d’obtenir un permís del comte de Darnius, propietari de la torre Picalqués d’Esplugues “perquè pogués aconduir i aprofitar l’aigua dels torrents de les Cucales i dels Albarells, amb la qual regà les extenses terres de la hisenda i les convertí en jardins i horta”.[4]

De Can Xerricó ens queda el nom d’un passatge perpendicular al carrer Baró de Maldà, on estava situada la casa. A Esplugues queda la casa també anomenada Can Cortada, on feien estada els barons de Maldà. Respecte del mas Conill, hem trobat, a la ressenya d’una conferencia de 2009 sobre l’activitat al segle XIX de Joan Amades a Esplugues, Can Conill al carrer Laureà Miró, 192[5], on actualment està el pont d’Esplugues, sota el molí d’en Fàbregues dels jardins de l’Hospital i per sobre del parc dels torrents i de Can Clota (masia coneguda des de 1503, quan el propietari era Simó Canyet), un lloc idoni per a conduir l’aigua. De fet, a finals del segle XIX, es construirà aquí l’aqüeducte de Can Nyac (o “Nyat”?).

Aqüeducte de Can Nyac entre l’Hospitalet i Esplugues, es veu Can Cervera. Foto: Ramon Solé

Una mica abans, el 1864, quan L’Hospitalet tenia ja 3.000 habitants, el baró d’aquell moment cedeix l’aigua de la seva mina, reservant una part pel seu ús. El mateix va fer el rector oportú a canvi de que l’Ajuntament subministrés aigua de franc per a la rectoria. Som als anys de les desamortitzacions.

En 1867 es modernitza la conducció d’aigua. L’antiga caseta d’aigües es converteix en una torre-repartidor i s’instal·len cinc noves fonts a la zona: una al carrer Sant Joan; una altra al Centre; dues a la carretera, una prop de la riera de la Creu i l’altra a tocar de la sèquia del Molí i una més al carrer Major, a l’entrada del terme per Cornellà. Al sector Sant Feliu s’obre “la fonteta” que, amb aquest nom i al barranc on s’ubica, sembla ser una deu natural, quan en realitat es va treure de conducció general. El “camí de la Fonteta”, entre la riera del Canyet i la Carretera d’Esplugues, bordejant Can Buxeres, la recorda.

Horts al camí de la fonteta de Can Buxeres i «can Sisco», AGC, 2021

En 1871, en Collblanc s’instal·la la Empresa concesionaria de aguas subterraneas del río Llobregat, una de les vàries que s’instal·len en Barcelona amb capital belga o francès i que aviat farien fallida. L’empresa n’extreia l’aigua de l’aqüífer superficial del Llobregat i la impulsava amb màquines de vapor cap a Sants i Barcelona. Fruits d’aquesta infraestructura són l’aqüeducte de Can Nyac i els traçats dels carrers de les Aigües del Llobregat i de la Mina (Collblanc-Pubilla Casas-Can Vidalet), en Can Vidalet, entre l’Hospitalet i Esplugues tenim també el suggestiu nom del carrer Molí. En 1881 aquesta empresa començà a subministrar l’aigua a Sants. A la carretera de Collblanc, 117 estava fins fa poc la caseta del guarda del dipòsit que n’hi havia al costat.

Casa de les aigües a Collblanc. Foto de 1991 de Conchi López, Centre d’estudis de L’Hospitalet

La Primera República espanyola (1873-1874) coincideix amb la necessitat d’obrir el traçat del barri antic per a ubicar nous espais comuns i millorar els accessos a la Marina. A principis del segle XX, es basteix el nou mercat del Centre desplaçant la font de ferro inaugurada el 1898 a l’actual la placeta de la Constitució (en memòria de la de Cadis de 1812), a mig camí del carrer Major. Aquesta font té dos brocs amb aixetes que surten de la boca d’uns animals fantàstics. Originalment havia sostingut un fanal (probablement de gas) del que encara queda un segment.[6]

Font de la Pl. Constitució al Carrer Major. AGC, 2022

A partir de 1888, amb gran alegria per a les dones, l’aigua corrent comença a arribar a les cases, serà poc a poc, però, tot i que es seguiran instal·lant fonts a la ciutat, com la de la Torrassa al 1905, les fonts públiques seran ja un bé necessari, però complementari.

Font de la Torrassa feta en 1905 a iniciativa d’alguns veïns

En 1927 la caseta del Repartidor, prop d’un altre servei públic molt necessari en aquells moments i complementari actualment, l’edifici de Correus, es restaura afegint els brolls de la font i els fanals que encara avui podem veure.

Torre de les aigües a la plaça del Repartidor. Un bé comú que perdura. AGC, 2022

[1] Aquest documents de 1729 són al tercer volum d’en Jaume Codina: Els pagesos de Provençana (984-1807), doc. XIX i XX i a l’article: «Construcció de canonades per portar aigua des de Mas Cunill fins a la Torre del Xiprer: edició diplomàtic-interpretativa d’un text administratiu català del segle XVIII».Dins Quaderns d’estudi l’Hospitalet de Llobregat: Centre d’Estudis, 1987- Núm. 25 (novembre 2011), p. 19-53.

[2] Marcé i Sanabra, Francesc (1979) “Petita història d’unes fonts” a: 25 imatges de la història de l’Hospitalet, capítol 10. Museu d’Història de la Ciutat.

[3] “El Baró de Maldà i L’Hospitalet (1746-1996) 250è aniversari del seu naixement”. Ajuntament de L’Hospitalet.

[4] https://historiasdebellvitge.com/2022/11/02/els-torrents-desplugues-i-els-casalots-de-can-rigalt-i-la-pubilla-casas-de-lhospitalet-de-llobregat/

[5] https://joanamades.cat/wp-content/uploads/2020/05/Amades_Esplugues_conferencia.pdf

[6] Solé, Ramon. https://fontsaigua.wordpress.com/2021/03/06/avui-coneixerem-la-font-de-la-placa-de-la-constitucio-de-lhospitalet-de-llobregat/

Maria Àngels García-Carpintero, octubre, 2024

Als i a les que teniu cura de l’aigua com un bé comú

Els torrents d’Esplugues i els casalots de Can Rigalt i la Pubilla Casas de l’Hospitalet de Llobregat

Posted on por
5
St. Pere màrtir sobre el densificat l’Hospitalet de Llobregat Nord. AGC, 2022

Els conreus principals del que ara és L’Hospitalet i abans era Provençana eren la vinya al Samontà (falda de St. Pere màrtir) i els cereals, arbres fruiters i alguns productes d’horta a la Marina, on abundaven els prats de pastura.

El ramal de la Via Augusta que avui és el carrer Major travessava Provençana des de “Barcino” cap a Cornellà, marcant la diferència de relleu entre els terrenys plans del delta del Llobregat i els contraforts de Collserola. Els camins que baixaven envers el mar aprofitaven els cursos de les rieres i torrents que, en provocar barrancs, delimitaran espais.

Des de Esplugues fins el mar. AGC, 2022

Els casalots que es van anar edificant en aquestes zones més feréstecs, com el de Can Rigalt o el de la “Pubilla Casas”, a l’actual carretera de Collblanc, havien de trobar la manera més adient de abastir-se d’aigua, per això els trobem vora els torrents o sota d’ells.

Can Rigalt està situat entre dos torrents que baixaven de St. Pere màrtir, AGC, 2022

El pedrís que senyorejava Can Rigalt, entre el torrent de les Oliveres i el del Neguit que conformen el Torrent Gornal, abastava una àmplia zona que incloïa terrenys del que ara és Sants, Esplugues, Pedralbes o Les Corts.

Horts urbans sota el torrent de Can Rigalt, AGC, 2022

El casal de Can Rigalt havia estat refet el 1693. En 1728 compra la finca Miquel Rigalt. La seva filla, Luisa Francisca de Rigalt, heretà la propietat i el seu marit, Joan de Girona, dona l’escut a la casa. En 1741 es reconstrueix el casal prenent la forma que té ara. Davant de l’edifici hi havia una font amb un curiós rellotge en forma d’esfera.

Can Rigalt amb la font que hi havia al davant, antigament.

Actualment va deteriorant-se en mig dels litigis que, potser, és això el que busquen.

Can Rigalt actualment. AGC, 2022

La propietat de Can Rigalt es va anar segregant durant els segles XIX-XX. En ella es va instal·lar la companyia elèctrica de la Canadenca (ara FECSA), l’hospital de la Creu Roja, l’escola Puig Gairalt o el cementiri de Sants. Molt a prop hi era la torre Melina que va desaparèixer el 1992 amb la edificació d’un hotel que encara deu guardar els seus jardins.

El cementeri de Sants al barri de Collblanc de l’Hospitalet de Llobregat, AGC, 2022

La casa i pedrís de Josefa Casas i Clavell, casada amb Josep Martí, va ser anteriorment una residència dels jesuïtes grans i/o malalts. En 1767, durant el regnat de Carles III, es promulga l’expulsió de la Companyia i poc després, el 1771, Josefa Casas compra el terreny, fa demolir l’antiga casa i edifica el seu palau. L’any abans Josefa Casas s’havia fet amb un permís del comte de Darnius, propietari de la torre Picalqués d’Esplugues “perquè pogués aconduir i aprofitar l’aigua dels torrents de les Cucales i dels Albarells, amb la qual regà les extenses terres de la hisenda i les convertí en jardins i horta”.[1]

Edifici de la Pubilla Casas actualment integrat a un centre escolar. AGC, 2022

Recordem que en 1764 s’acaba la construcció d’un nou pont sobre el Llobregat a Molins de Rei i la reconstrucció i millora de la carretera de Madrid (avinguda Carlos III) havent dessecat els terrenys del que havia estat un camí de ferradura en mig de boscos i revitalitzant la zona, establint un hostal a Collblanc (antiga casa Bou) per a traginers i gent de tota mena en una època de bonança econòmica, mentre la casa de la Pubilla Casas hostatjava gent benestant.

Edifici a la carretera Collblanc de l’hospitalet de Llobregat. AGC, 2022

La casa era envoltada d’un gran jardí. Fins fa poc (1957, quan s’obrí l’avinguda d’Isabel la Catòlica) la rodalia de Pubilla Casas encara estava envoltada de vinya, amb algunes bòbiles i cases barates. Durant la guerra del francès va patir molts desperfectes i restà abandonada duran uns anys. Actualment el casalot de la Pubilla Casas és dintre el recinte d’una escola. Com element curiós cal destacar que l’antic celler des d’on es carregava el vi és avui la capella de la congregació que dirigeix l’escola.

El Casalot de Pubilla Casas. Foto Ajuntament l’Hospitalet, 1996

Can Rigalt i Pubilla Casas han conservat els cognoms de les seves pubilles.

Aquestes són dades que trobem fàcilment als documents de la nostra històrica local, però ens hem volgut fixar en una part no tant coneguda, la del relleu. Gairebé tots els torrents que baixaven pel nord-oest de l’Hospitalet, entre Pubilla Cases i el barri de St. Feliu, venien d’Esplugues que, com hem dit, era part de Provençana, tot i que amb la seva pròpia demarcació.

Horts urbans entre Can Serra i el sector St. Feliu de l’hospitalet. AGC, 2021

Altres torrents, com el de Cervera (o Clota), Nyac o els del Canyet al sector St. Feliu, conflueixen a la Riera de la Creu. Aquí trobarem Can Cervera, que encara existeix a Esplugues, tocant a l’Hospitalet i, més avall, altres torres senyorials com la Torre Cluset, la torre Serra i la Casa Alemany a Can Serra.

Can Cervera d’Esplugues en el límit de l’Hospitalet. Foto: Juan Manuel Díaz

Per sobre dels torrents de Can Clota (Esplugues) i Can Nyac (L’Hospitalet) es va construir a finals del segle XIX un gran aqüeducte per proveir d’aigua a algunes poblacions del Baix Llobregat i L’Hospitalet. Al costat de la nostra ciutat es conserva també la xemeneia d’una de les bòbiles que s’instal·laren a la zona per aprofitar les bones argiles dels torrents.[2]

Aqüeducte per sobre de Can Nyac a l’Hospitalet, prolongació del de Can Clota d’Esplugues. Foto Ramon Solé

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 31-10-2022

Als i a les que van dedicar esforços per dur aigua per a bé de totes i tots i a qui s’esforça en mantenir aquests béns comuns.

[1] Marcé i Sanabra, Fr. (1979) 25 imatges de la historia de l’Hospitalet. Museu d’Història, p. 55.

[2] Per a més informació sobre l’aqüeducte: Fonts naturals, aigua, muntanya i més https://fontsaigua.wordpress.com/2017/03/28/laqueducte-de-la-clota-desplugues-de-llobregat-part-1/ i https://fontsaigua.wordpress.com/2017/03/29/laqueducte-de-can-nyac-de-lhospitalet-de-llobregat-part-2/