Archivo de la etiqueta: Canal de la Infanta

La Marina de l’Hospitalet, masies que perduren

Posted on por
6
La Feixa Llarga des de l’hospital de Bellvitge, AGC, 2024

La Marina era una gran extensió de terreny entre el mar, el riu Llobregat, Montjuïc i el carrer Enric Prat de la Riba i Major que fa de partió amb la part nord o Samontà. L’aigua regava els camps de conreu mitjançant les sèquies pluvials i les dels recs que baixaven del canal de la Infanta Carlota (1820), mentre que el riu aportava llims i sediments que conforma gran part d’aquesta zona deltaica.

Provençana, segle XVI, recreació de Valentí Julià al museu d’història de l’Hospitalet. El riu separa L’Hospitalet de El Prat

Un terreny amb usos bàsicament agropecuaris fins la industrialització de la zona, a començaments del segle XX. Administrativament es reconeixen dos termes: La Marina de Sants-Montjuïc i la de L’Hospitalet de Llobregat. A la Marina de L’Hospitalet (des de la Riera Blanca fins el riu) n’hi havia, en 1863, 123 masies.[1] La majoria foren expropiades amb la segregació de la Zona Franca en 1920 i la posterior instal·lació d’indústries, serveis i nous eixos de comunicació. Aquests terrenys s’afegiran al terme de Barcelona i als terrenys portuaris.

1914, masies prop del far o «farola» de L’Hospitalet

A la Marina de Sants-Montjuïc n’hi havia dos antics veïnatges: el Port (al voltant de la parròquia de Nostra Senyora del Port i sota l’antic castell de Port del segle X) i Can Tunis, un antic barri de pescadors. La Marina era una zona molt popular quan Sants o L’Hospitalet eren pobles, on venien barcelonins a pescar (al riu o al mar) i a fer l’aperitiu o “berenar”. A mitjans del segle XIX es van instal·lar les primeres indústries tèxtils anomenades “Prats d’Indianes”, on es blanquejava el cotó. Posteriorment, altres indústries i edificacions aniran canviant el paisatge de La Marina. [2]

Anys 50-60 La Marina amb la SEAT i Can Tunis al fons.

A tocar del riu que separa L’Hospitalet de El Prat, n’hi ha el Far anomenat torre Esllampegada al segle XII. El far tindrà també un veïnat conegut com “la Farola”. Aquest indret, avui dins les instal·lacions portuàries, era la platja de L’Hospitalet.

1969, La Marina, encara verge

A continuació farem una relació de les masies que encara perduren a la Marina de L’Hospitalet (des del carrer Major vers els mar). Més endavant farem la relació d’altres que encara perduren a l’Hospitalet i deixaren constància d’algunes desaparegudes.

Al barri de Bellvitge, al carrer Ermita, perdura el mas més antic de la Marina de Provençana. És l’ermita de Bellvitge, documentada des del segle X com a casa prop del rec d’Amalvígia i com a “Torre de Banyols” fins el segle XIII, en que ja s’anomena el “mansum ermitis”. Reedificada i reconstruïda en els segles: XIII, XV i XVIII,  tenia adossat un mas i comptava amb un petit terreny del que podien viuere els “ermitans”. Els primers habitants del barri van conèixer l’última “ermitana”.

L’ermita de Bellvitge amb un mas adosat, anys 40-50

A la Feixa Llarga tenim els últims vestigis agraris de l’Hospitalet, una zona a preservar, donada la seva connexió amb el Delta. Aquí queden algunes masies i camps de conreu:

  • Can Masover Nou, Cal Garsa o Manso Tarragona és del segle XVII. Tot i tenir els camps de cultiu en rendiment, la masia està a punt d’enfonsament.
Can Masover Nou enfonsant-se, AGC, 2020
  • Can Trabal o Cal Joan Ros, al camí de la Cadena, al final de la Travessia Industrial. És del segle XVI, reformada al XVIII. Té una extensa zona agrària que encara és regada amb aigües que baixaven del Canal de la Infanta. Està amenaçada pels plans urbanístics.
Can Trabal i l’ultim rec del canal de la Infanta que aprofiten alguns horts, AGC, 2016

Entre la Feixa Llarga i la Gran Via, també queden algunes però transformades, donat que ja no disposen de camps al seu voltant.

  • Cal Rovira o “Casa Llarga”, al camí de Pau Redó, 8, entre l’Hospital Oncològic i les instal·lacions del Tenis Gran Via. Actualment és un estudi fotogràfic.
Ca La Llarga, AGC, 2021
  • Cal Capellà. A la Feixa Llarga, 47, tocant a la Gran Via i a la Zona Franca. És una casa de pagès de finals del segle XIX dedicada, des de 1977, a la restauració, conserva un terreny que fa servir d’hort.
Cal Capellà, antics estables dels cavalls. AGC, 2021
  • La Torre Gran. A la carretera de la Vora del riu, prop de Cal Capellà. Gran masiadels segles XVII-XVIII, coneguda com la “torre dels franciscans” amb molt de terreny. En un penós estat d’abandonament.
La Torre Gran, mig enrunada, AGC, 2022
  • Can Gotlla.  A la carretera antiga del Prat, ara al carrer Salvador Espriu amb Ciències, al polígon Pedrosa de la Gran Via. Esta molt reformada, la silueta que recorda una guatlla. Actualment és la seu del Consorci de la Reforma de la Gran Via a L’Hospitalet, una empresa de serveis.
Cal Gotlla, a la Gran Via, AGC, 2022
  • Ca la Pepa. Masia restaurada, a les instal·lacions de la NISSAN, al carrer 4 de la Zona Franca que havia estat Marina de L’Hospitalet.

Al voltant de la Carretera del Mig, un antic camí ramader que connectava el Delta amb la ciutat, així anomenat des de 1211, on s’agrupaven la major part de les masies de la Marina, en queden algunes.

  • Ca l’Esquerrer,  Can Sabater o Ferrer. Carretera del Mig, 267 entre la Feixa Llarga i Cornellà. Construïda l’any 1572 i reedificada el 1796, és una casa senyorial ben conservada amb un finestral gòtic. Actualment es fa servir el terreny del voltant com a pàrquing de vehicles pesants.
Entrada a Ca l’Esquerrer, a la carretera del Mig. AGC, 2022
  • Ca la Marieta, a la Carretera del Mig, entre la Fabregada i la Riera dels Frares, a l’antic barri de la Marina.[3]
  • Can Samsó, a l’Avinguda del Carrilet, és una bonica masia que encara perdura envoltada de jardí, mantenint-se com una relíquia del passat al mig dels blocs “Ciutat Comtal”, entre Sant Josep i Santa Eulàlia.
Can Samsó, Avda. Carrilet, una masia que resisteix, AGC, 2023

Can Manso. Carretera del Mig, al polígon industrial Femades de Cornellà, abans part de la Marina. Construïda cap el 1650, era coneguda com a Can Femades, doncs pertanyia a un dels Femades, família poderosa que va constituir entre els segles XV i XVIII una petita oligarquia rural. Va prendre el nom del general Josep Manso, casat amb una descendent: Felipa Juliol i Quevedo. En 1847, als 62 anys d’edat, sent “comte del Llobregat”, Manso es retira a la masia de la seva dona introduint un nou cultiu: la patata.[4]

Cal Manso, a la Marina de Cornellà, AGC, 2021

Entre les masies de La Marina de L’Hospitalet podrien incloure altres del barri del Centre com:

Can Pau de l’Arna. Carrer de Sant Roc, 7-9. Masia de 1736 reformada que perdura malgrat que es destina a usos no agrícoles.

Can Pau de l’Arna. AGC, 2020

Ca l’Esquena Cremada. Rambla Marina 447-550 (en oposició al Casino i amb un pati davanter). Actualment s’ha rehabilitat.

Ca l’Esquena Cremana a la Rambla Marina, AGC, 2020

Ca n’Arús Rambla Marina 415-427. Casa senyorial construïda en 1851 amb jardins al davant, amb una font al mig. Als anys 80 va passar a l’Ajuntament que la va reformar, actualment l’edifici és seu dels serveis tècnics de l’Ajuntament i els jardins són públics.

Can Arús, AGC, 2020

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 14-abril-2025

Aniversari de la proclamació de la República.

Als que mantenen i defensen el patrimoni comú.

[1] Marcé i Sanabra, Frances, 1980. Una mirada a la marina d’ahir. Les nostres masies.

[2] Baños, Julio, 1997.  Imatges retrospectives de La Marina.

[3] Campamà, Josep (2015) “Quan Bellvitge eren camps”, conferència a Bellvitge 50.

[4] Marcé i Sanabra, Fr. (1979) 25 imatges de la historia de l’Hospitalet. Museu d’Història, p. 61.

L’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge, l’abans i l’ara

Posted on por
Responder
L’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge amb camps (any 1968-69). Foto: AVV

L’Avinguda Nostra Senyora de Bellvitge és el primer carrer del barri, de fet aquest camí ja existia paral·lel a la sèquia del mateix nom. Era un camí que, des del nucli de l’Hospitalet i les masies de la zona, duia a l’ermita de Bellvitge.

Detall d’un plànol de principis del segle XX, on es veuen les sèquies que passaven per Bellvitge.

El 1964 el Sr. Campamà, fill d’un pagès de la zona i propietari d’una de les últimes masies que encara perduren a la Carretera del Mig “anant en bicicleta a veure com estaven els conreus, se’m va ocórrer retratar aquell edifici tant alt i sol en mig dels camps. Era una imatge impressionant. Aquell mateix dia, vaig aprofitar també per arribar fins el que era la platja de l’Hospitalet i vaig retratar la Farola i altres indrets agrícoles de la Zona Franca”.[1]

1964. 1r. bloc de pisos de Bellvitge, al costat esquerre la nau dels prefabricats. Foto: Josep Campamà.

Abans que vinguessin els primers habitants del barri en 1965, la Inmobiliaria Ciutat Comtal, principal empresa constructora, havia instal·lat la nau on farien les plaques de formigó amb els que muntarien els blocs de pisos.

1965, inspecció de les obres. Es veu el barracò que després es faria servir de temple católic. Els arbres del fons són els de la Gran Via. Com podem veure a la foto no surt ni una dona. Foto: AVV

Entre mig dels blocs d’habitatges, els locals comercials on tindrien les primers botigues: un bar, un estanc, una botiga de mobles i un despatx de pa. Als baixos una fusteria i als altells, uns anys després, una farmàcia i el primer consultori que estava en condicions penoses, no tenia ni estetoscopi.

L’estanc i el bar, dos dels primers comerços. Foto: AVV

Darrera d’aquest primer bloc (n. 10-20) hi havia un barracó d’obra que s’utilitzava pels treballadors i que després s’utilitzaria de temple parroquial, ja que l’ermita, on es feien les celebracions religioses inicialment, s’havia quedat petita. En aquest barracó d’obra, darrera la nau que feia de temple, s’obrí, al 1966, una llar d’infants o “guarderia” com l’anomenàvem. Les germanes missioneres del Cor de Maria Leonor, Teodora i Montserrat van realitzar una bona tasca educativa i social durant déu anys, van ser molt estimades.

1970. Ermita de Bellvitge. Les germanes Teodora (de front) i Montserrat (d’esquenes) i el Sr. Tomàs que va iniciar l’aprenentatge del ball de sardanes al barri.

Als següents locals comercials va obrir el primer supermercat i únic durant molt de temps, l’Spar, una botiga de electrodomèstics i altres comerços i tallers.

Dones comprant al primer supermercat del barri.
Foto: No-Do nº 1294ARTVEes.wmv del 23/10/67

Als altells les acadèmies falangistes de les que ja hem parlat en altres ocasions. Molta història passa per aquest carrer, però aquí només deixem unes pinzellades per contrastar el que era i el que és.

M. D. Bellvitge, n. 90-98. Algunes veïnes dels baixos exercien com a «porteres». Foto: 1969: Mª Carmen Monllau i família.
1967. Avinguda M. D. Bellvitge a tocar amb la Travessia Industrial. Masia de Can Bengala. Els camps que es veuen davant dels blogs es va convertir en camp de futbol en ser abandonat el camp. Ara està l’escola Joan XXIII.

La sèquia que regava els camps, es va convertir, com altres que passaven pel barri, en una autèntica claveguera, ja que el Canal de la Infanta, d’on provenia, va ser aprofitat per la industria i els residus canviarien el paisatge.

1970, gener, caravana cap a l’ermita a rebre al patge dels reis mags, «Ben-Bell». Foto: parròquia Mare de Déu de Bellvitge. Es veu la sèquia al costat del carrer.
Anys 80 el rec convertit en clavegueram. Autor desconegut.

Ara, ja coberts la majoria de recs, ens queda un passeig a banda i banda d’un dels límits del barri que acull algunes instal·lacions esportives prop de l’ultima zona agrària de la Marina hospitalense, al costat d’un carrer que també baixava junt a una sèquia, la Feixa Llarga.

Poliesportiu Sergio Manzano de Bellvitge. inaugurat el 1995,. AGC, 2021

Un dels primers serveis que el barri va aconseguir amb la iniciativa d’alguns veïns, en aquest cas de Josep Mª García Vilamala va ser l’escola d’educació especial Estel i els tallers protegits que encara perduren en uns altells d’aquest carrer.

Tallers Bellvitge, des de 1970 oferint atenció a un sector de la població que necessita la feina i l’activitat al barri com la que es propicia des de diferents entitats.

Un dels últims equipaments és la Residencia i Centre de dia per a persones amb discapacitat intel·lectual de 2011 que, tot i les protestes que es van fer els anys previs per part d’alguns veïns s’ha demostrat que és un lloc agradable i tranquil.

Residència i Centre de Dia de la Generalitat, a la que algunes persones del barri volem anomenar com Maria Josefa Aigé. Foto AGC, 2021.
Vegetació «quasi» tan alta com els blocs de pisos.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 26-06-2021

Als meus pares amb els que vaig conviure, en aquest carrer, entre 1965 i 1987 i a la generació del seu veïnat que tant van lluitar per nosaltres.

[1] Campamà, J. Conferència 2015 “Quan Bellvitge eren camps”.

La Remunta de l’Hospitalet. Dels Fatjó i els Brugarolas als Angulo.

Posted on por
1
Entrada al recinte de la Remunta, 2021, AGC.

Al carrer Major de l’Hospitalet de Llobregat, amb el carrer Famades (abans carrer Angulo i ara Passeig de la Campsa), línia divisòria entre L’Hospitalet i Cornellà, hi ha, dins del recinte de la Remunta, la masia coneguda amb el mateix nom.

Els seus orígens són del segle XVII. A la llinda de la porta trobem la data de 1691. Antigament era coneguda amb els noms d’antics propietaris: Can Fatjó, Ca n’Agustí o Ca n’Angulo. Històries relacionades com veurem.

Part posterior de la Masia de la Remunta. AGC, 2021

Els Fatjó eren propietaris des del 1600 de la masia del mateix nom de Rubí (de la que avui només en queden alguns vestigis). Aquesta masia passà en 1696 a mans del col·legi franciscà de Nostra Senyora del Carme de Barcelona. El 1833, amb la desamortització l’adquirí la família Brugarolas, amb el que ja anem veient la relació entre noms que ens són propers aquí a l’Hospitalet.

La fàbrica d’olis industrials Brugarolas, fundada el 1885, va obrir la primera factoria a l’Hospitalet, instal·lant-se a Can Cluset (actual barri de Can Serra). A la dictadura de Primo de Ribera es va nacionalitzar i va ser expropiada per la CAMPSA (Companyia Arrendataria del Monopolio de Petróleos, SA)[1]. El 1974 es traslladen a Rubí on obren una nova fàbrica.

Can Brugarolas darrera les vies del tren de l’Hospitalet i la Torre de Can Cluset al fons (la que té la torratxa)

Les nostres relacions amb Rubí venen de lluny, ja que els senyors del Castell de Rubí tenien propietats als Banyols de Provençana des del segle XI. La masia de Can Fatjó era, en 1312, el mas Gombau que pagava delmes al senyor de Rubí.

la família Agustí Fatjó rep la masia de la Remunta per herència materna, amb la qual cosa el cognom Fatjó desapareix. Els següents propietaris, els Angulo Agustí eren propietaris del molí de Can Fatjó (Rubí).

Manuel d’Angulo i Ante, militar nascut a Popayán (actualment Colòmbia) dirigí la gestió del patrimoni i jugà un paper destacat en la construcció del Canal de la Infanta, promogut per terratinents particulars com ell. El seu fill, Isidor d’Angulo i Agustí (Vilanova i la Geltrú, 1812 – l’Hospitalet, 1854) va ser un economista agrari i terratinent resident a l’Hospitalet, com a mínim des de 1842. En 1846 introduí la cria de cucs de seda a la seva Torre “Melich”[2] i el conreu de la morera (potser d’aquí li va venir la idea al batlle Tomás Giménez pel casalot de Can Bori). A més de la introducció de noves tècniques i conreus feia divulgació mitjançant la Revista de Agricultura Práctica, que dirigí en 1853.

1987. El Pedrís de la Remunta amb la masia.Luís Bagan: imatges retrospectivas de la ciutat.

Tot i que era un burgès i que el nostre propòsit és fer memòria de les dones que han passat a l’oblit, no podem deixar de reconèixer la feina de gestió que va fer en temps difícils, les renovacions que va aportar, així com la implicació cultural i política que li va dur a estudiar el sistema repressiu de les presons i a escriure una memòria on criticava l’aïllament penitenciari.[3]

Un germà seu, Manuel d’Angulo, militar, va vendre el pedrís d’unes 40 mujades de terra, amb la seva masia, a l’Estat per a remunta d’artilleria. La remunta consistia en comprar, criar i vendre cavalls per satisfer les necessitats de l’exercit. El 1883 la remunta de l’Hospitalet es va suprimir però es restableix de nou al cap de pocs anys. L’any 1886 el Ministeri de la Guerra la va comprar, junt amb el terreny que l’envolta, a la llavors propietària, Mercedes Amat, per la quantitat de 75.000 rals de billó. Va ser destinada al cos d’artilleria fins el 1904, quan es va reestructurar passant a Dipòsit de Sementals d’Artilleria.

La Remunta de l’Hospitalet. Postal antiga.

El pedrís disposava de diferents instal·lacions: quadres, pistes, aules, tallers, magatzems, gosseres, residència i fins i tot una capella i estava envoltada de camps de conreu i d’arbres que creixien a la vora del Canal de la Infanta.[4]

2012. Encara es veu la capella del recinte.

L’ambient agrícola perdurà fins els anys 60, quan el número de cavalls es va anar reduint. El 1994 es va instal·lar una escola de capacitació agrària. A finals del segle XX, les representacions de Sant Jordi al Parc de Can Boixeres encara disposaven dels forts cavalls de la Remunta.

El propietari actual és l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat, la masia es troba en estat d’abandó, tot i que l’Ajuntament ha rehabilitat alguns edificis del recinte adaptant-los a serveis de la ciutat i promocionant l’edificació de pisos al voltant, destruint patrimoni artístic-cultural i natural, com la capella de la Remunta o el imponent “Pi de la Remunta”.

La Masia de la Remunta actualment en estat deplorable. AGC, 2021.
Una antiga cavallerissa rehabilitada com a seu d’un esplai de la ciutat i els pisos nous que envolten el recinte que, de cop, s’ha fet petit. AGC, 2021.

A la plaça de Catalunya una de les escultures eqüestres de Frederic Marés reprodueix un model de perxeró de la Remunta. La va fer el 1929 i es va passar quinze dies prenent apunts mentre els soldats aguantaven o vigilaven els cavalls.[5]

Escultura de Frederic Marés. El model per aquest cavall que hem vist sovint a la Plaça Catalunya era de la Remunta de l’Hospitalet.

Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 9-6-2021

Als i a les que es fan sensibles als patiments injustos i innecessaris dels presos.

[1] Castillo, Ireneu (2020) “La Campsa una pisoteada tapa y la gasolinera del Casino del Centro”. Memento Mori. https://ireneu.blogspot.com/2020/11/tapa-gasolinera-casino.html

[2] Una descendent dels Melich de Sant Just, Francesca, nascuda el 1727, casà amb Josep Fatjó.

[3] Solà, Àngels (1990) “Manuel i Isidor d’Angulo, representants de la burgesia agrària catalana de la primera meitat del segle XIX”.

[4] Bagán Nebot, Luís, L’Hospitalet de Llobregat. Imatges retrospectives d’una ciutat. https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/2011/07/14/caserna-de-la-remunta-1987/

[5] Marcé i Sanabra, Francesc (1994). Hospitalencs d’ahir. Ateneu de Cultura Popular, p. 11.

Masies de la Marina de l’Hospitalet a Bellvitge i els seus voltants

Posted on por
Responder
L’ermita de Bellvitge a començaments del segle XX. Foto: Centre d’estudis de l’Hospitalet.

Del  primer lloc de la Marina que en tenim constància, mil anys enllà, encara en trobem vestigis, era el reg d’Amalvígia, citat entre els segles X-XIII. La propietària Amalvigia era, probablement, cunyada del llavors vescomte de Barcelona. El 1001 es ven la propietat, que al 995 només era un prat junt a un rec i a un curs mort del riu (Llobregadell vell), amb terra, casa, cort, pou i arbres a Banyols. Sembla que aquesta casa seria el mas de Malvige, amb església, de 1057 i, posteriorment l’ ermita de Bellvitge (s. XIII). Tot i que hem qüestionat la evolució dels noms, tot apunta a que seria el mateix lloc.

A més dels usos espirituals o d’enterrament que pogués tenir la capella, els voltants eren terres conreades i ermes (per a pastura dels ramats) on treballaven les persones que tenien cura de l’ermita i altres pagesos i pastors.

La Marina es va mantenir en estat agrari fins mitjans del segle XX, quan es van bastir alguns barris prop de les indústries (SEAT…). Entre la via del Carrilet (inaugurat l’any 1912) i el mar, hi havia, a l’inici del segle XX, més de 150 masies!.

L’ermita de Bellvitge a mitjans del segle XX. Parròquia Mare de Déu de Bellvitge

Els Campreciós eren pagesos que treballaven a prop de l’ermita a la que estimaven i cuidaven. Joaquim Campreciós va fer el camí que portava de la Gran Via a l’ermita on hi va plantar pins i rosaredes. Mentre el feia pensava que si li deien alguna cosa ho deixaria de fer, però com que no li van dir res, el va acabar[1]. Els que vinguérem al barri als inicis coneguérem aquell camí.

Joan Casas al primer conte de Pols de terrat: “Un cinturó de joncs”, ens remet als paisatges encara bucòlics de l’ermita quan es donaven les seves transformacions.

“Sobre els camps daurats, a punt de sega, amb farbalans de patateres i feixes de cols, bledes, enciams i carxofers, es veia la rotllana de xiprers que encerclava l’ermita. Més enllà la carretera era un riu incessant de camions i cotxes. (…) Van deixar les bicicletes davant la porta de l’ermita, dins el tancat de boix, llorer i baladres. (…) Van trucar a la porteta del costat, on els ermitans tenien la casa i venien berenar i begudes. (…) Estirà la galleda que tenia al fons del pou, amb la beguda fresca i en va treure les dues gracioses…”

L’ermita i el camí que entrava des de la Gran Via, on van plantar els Campreciós. AVVB

Des de la primera meitat del segle XVI ja existia una vintena de masies en la Marina hospitalenca, alguna de les quals s’han conservat fins ara i es mantenen a la vora de Bellvitge, com la de Ca l’Esquerrer, a la Carretera del Mig, “Camí del Mig” p «de la barca de Banyols», com se l’anomena a principis del segle XIII.

Als terrenys que ara ocupa el barri de Bellvitgei als seus voltants n’hi havia unes quantes. Al bell mig de la Rambla Marina, on ara hi ha el Metro, s’alçava Cal Rei que va resistir fins que van urbanitzar aquest eix central del barri. https://historiasdebellvitge.com/2021/01/14/la-malaurada-historia-de-cal-rei-al-bell-mig-de-bellvitge/

Cal Rei al bell mig de Bellvitge va resistir tot el que va puguer. Foto: Mauricio Martínez Espada.

A l’Avinguda d’Europa, al lloc que ara ocupa l’institut Europa, hi havia Can Creixells o Cal Tubau.la masia on va néixer la reconeguda puntaire i comerciant Rosa Creixells i Valls. https://historiasdebellvitge.com/2021/02/12/la-puntaire-de-can-creixells/

Can Creixells, on ara està l’institut Europa.

Cal Miquel del Ros o Manso Guinardí, estava sota la Gran Via, era una antiga vaqueria. Quan es van fer els plans d’aquest tram de la Ronda Litoral, als anys 70, es van expropiar moltes masies com aquesta i Cal Xic de la Barca, situada una mica més cap a l’oest. https://historiasdebellvitge.com/2021/01/12/dues-masies-desaparegudes-de-bellvitge-cal-miquel-del-ros-i-cal-xic-de-la-barca/

Cal Miquel Ros, 1980

A l’altra banda de la Gran Via, es conserven algunes, amb usos diferents als agrícoles,

Cal Rovira ó “Casa Llarga” està situada al camí de Pau Redó, 8, entre l’Hospital oncològic i les instal·lacions del Tenis Gran Via. En l’actualitat els néts dels Rovira han reformat la masia i l’han convertit en un estudio fotogràfic. https://historiasdebellvitge.com/2021/06/02/el-cami-de-pau-redo-i-ca-la-llarga/

Ca la Llarga, 2021, AGC

Cal Capellà és al carrer Feixa Llarga, entre la Ronda litoral i la Zona Franca, darrera de la Gran Via, era una antiga masia que ha perdurat gràcies a la gestió i l’interès dels seus propietaris que han fet d’ella una masia restaurant: «La Marina». https://historiasdebellvitge.com/2021/01/29/cal-capella-ara-restaurant-marina-de-lhospitalet-de-llobregat/

Cal Capellà, avui restaurant Marina. AGC, 2021

A la carretera antiga del Prat, actualment al carrer Ciències amb Salvador Espriu, al polígon Pedrosa i a tocar del sector conegut com Gran Via II, es troba Can Gotlla, molt reformada. Actualment és la seu del Consorci de la Reforma de la Gran Via a L’Hospitalet, el que no deixa de resultar irònic, ja que aquests plans estan canviat el poc vestigi rural. https://historiasdebellvitge.com/2021/05/09/can-gotlla-una-masia-des-naturalitzada/

Can Gotlla, seu del consorci per desnaturalitzar el territori. AGC, 2021

La Torre Gran, a tocar del riu, una casa pairalque fins fa poc explotava les terres del voltant i que actualment està en greu estat d’abandonament.https://historiasdebellvitge.com/2022/11/27/les-esquerdes-de-la-torre-gran-de-lhospitalet-de-llobregat/

La Torre Gran en estat d’abadonament, AGC, 2022

De Can Jaume la Vidala (també anomenat Cal Terol·lo) de la que només queda alguna façana a prop de les cotxeres de TMB. Al 2009 llegíem:

ECODIARI “L’Associació Els Verds» ha presentat una denúncia davant la fiscalia de Medi Ambient del Tribunal Superior de Justícia ( TSJC) per l’estat de degradació que és troba el sector de Cal Jaume de la Vidala de L’ Hospitalet de Llobregat. Aquesta zona és troba un abocador il·legal de residus, de neumàtics, de peces de cotxes, de productes químics, de runa que constitueix un perill de contaminació del subsòl, de l’aqüífer així com de ris d’incendi. El sector de Cal Jaume de la Vidala és troba dins del districte econòmic de  L’Hospitalet i és troba limitat per la Gran Via, el camí de Cal Pau Redó, la carretera antiga del Prat i la Ronda Litoral. Aquest terrenys formen part de particulars, de RENFE i de l’Ajuntament de L’ Hospitalet”. 

A la Feixa Llarga, encara trobem Can Masover Nou del segle XVII, abandonada i molt malmesa, amenaça runa amb esquerdes als murs finestres esbotzades i enfonsament parcial de la teulada de sobre les golfes.

Cal Masover Nou en greu estat d’abandonament. Foto: AGC, 2021.

Una mica més amunt, al camí de la Cadena, al final de la Travessia Industrial, encara perdura Can Trabal, amb una extensa zona agrària al seu voltant que encara és regada amb el Canal de la Infanta. Actualment amenaçada pels plans que volen canviar la qualificació del terreny.

Cal Trabal, a la Feixa Llarga, lúltim indret pròpiament agrícola de L’Hospitalet. AGC, 2020

Ambdues tenen més de 200 anys d’història cadascuna. https://historiasdebellvitge.com/2020/10/07/itinerari-des-de-bellvitge-al-riu/

Ca l’Esquerrer és una casa senyorial de finals del segle XVI, a la Carretera del Mig, a tocar de Cornellà. Està ben conservada, els amos tenen un pàrquing al costat, no ens van permetre l’accés per a fer fotos des de l’exterior.

Ca L’Esquerrer a la carretera del Mig, AGC, 2021

Al que ara és la Travessia Industrial n’hi havia unes quantes: A tocar amb l’Avinguda Mare de Déu de Bellvitge es trobava Can Bengala, més cap a la Rambla de la Marina, Cal Pepet de la Casa Llarga i a l’altra banda de la Rambla, cap a l’Avinguda Fabregada, Cal Quimet Garro i Can Pere la Coixa.

1967. Carrer Prat de Bellvitge a tocar de la Travessia Industrial, es poden veure Can Bengala i Cal Pepet de la Casa Llarga a tocar de la Rambla Marina. AVVB

Entre la Travessia Industrial i la Carretera del Mig n’hi havia moltes masies de les que només mencionarem algunes més properes al nostre barri. El Passatge Can Polític ens recorda una de les masies de les que hi havia, Can Marcé i molt a prop Can Durban.

Ca la Marieta, a la Carretera del Mig, entre la Fabregada i la Riera dels Frares, avui núm. 74, abans número 30 i antigament al Barrí de la Marina núm.159 és una masia ocupada per la família Campamà des de l’any 1860. Al costat de Ca la Marieta, hi havia Ca la Farrereta i davant seu Cal Xic de la Laieta.[2]

A la Carretera del Mig, hi havia una altra masia, avui desapareguda, que li deien Can Modolell (no s’ha de confondre amb Can Modolell de la Torre, de la que ens queda la Talaia). Can Modolell, estava situada entre el Carrer de Campoamor i les vies del tren.

Can Modolell, a tocar del Carrer Campoamor. Foto: Mauricio Martínez Espada.

Una de las poques masies de la Marina que ha perdurat a l’Hospitalet fins fa pocés la de Can Salvador del Roig, de la família Colominas, al Carrer de Sant Roc amb el camí de la Riereta, tocant a l’Avinguda Carrilet, on fa poc temps van enderrocar les masies de Can Mas (o Cal Senyor) i de Can Borni, que havia estat seu de l’escola bressol Patufet.

Cal Peret Massaguer a la Rambla Marina entre la carretera del Mig i l’Avinguda Carrilet. Per aquest camí anàvem alguns dels primers infants de Bellvitge a l’escola de Can Bori.

Malauradament Cal Salvador Roig ha estat recentment enderrocada.

Maria Àngels Garcia-Carpintero Sánchez-Miguel, l’Hospitalet, 03-06-2021, revisat i ampliat el 20 de juliol de 2024

Als i a les que no deixen de lluitar per conservar la natura que ens correspon.

[1] Arxius de la parròquia de la Mare de Déu de Bellvitge.

[2] Campamà, Josep (2015) “Quan Bellvitge eren camps”, conferència a Bellvitge 50.

Can Bori, una història de l’Hospitalet de Llobregat, dins la Història.

Posted on por
Responder
Edifici de Can Bori, enderrocat el 1980.

En 1847 trobem el cognom Bori en una relació de la contribució d’Hospitalet. D’entre quatre mercers, capcers o donadors (intermediaris entre les puntaires i els mercaders) n’hi ha dues dones: Paula Valls (que seria una de les iniciadores de la saga de puntaires i empresàries Valls-Creixells) i Teresa Bori. que no sabem quina relació tindria amb l’empresari Francesc Bori, al que no li van anar molt bé els negocis, però va deixar el nom a la ciutat.

El 1902 Francesc Bori i Comas (L’Hospitalet, 1840 – 1915), industrial i músic, inaugura la “Herrería de San José”, on després s’instal·laren els “Altos Hornos de Catalunya, S.A.”, al recinte avui conegut com La Farga de l’Hospitalet.

Sembla que el Sr. Bori era un senyor ric de Barcelona que, al 1878, es mostrava disposat a “donar” 10.000 pessetes a l’Ajuntament per a fer millores locals. Pot ser la comissió per instal·lar-se? El cas és que, a més d’inaugurar aquesta empresa que tanta pol·lució portaria, es va fer construir la torre coneguda com “Can Bori”, un casalot residencial amb dues plantes i un àtic.

Can Bori, Carrer Bellavista, AMLH, refª: 32 CEL AF 0624 Bori / Autoria desconeguda, Memoria del ejercicio de 1928.

Luís Bagán ens dona les referències que cal seguir per reconstruir la història d’aquesta finca i del seu nom. Així ens explica aquesta foto:

“A la dreta la casa i en primer pla els terrenys que l’envoltaven. La casa petita devia ser l’habitatge dels masovers. Just per darrere passa el canal de la Infanta, que li proporcionava aigua abundant pel reg. També es poden veure les palmeres de la finca, que encara existeixen. El arbres que es veuen més propers potser són les moreres que es van plantar per donar de menjar als cucs de seda[1].

El canal de la Infanta passava just per darrera de la casa.

Els negocis li van anar malament al Sr. Bori que es declarà en suspensió de pagaments i morí arruïnat, donat que els creditors li embargaren tots els béns.

El batlle del moment, Tomás Giménez i Bernabé, va voler transformar la finca en la primera escola de sericicultura (cucs de seda)[2], avicultura i indústries zoògenes d’Espanya. El projecte va ser aprovat per l’Estat gràcies a que la ciutat hi va posar la finca de Can Bori que va costar a la ciutat 85.000 pessetes a pagar en tres terminis al 6% al propietari Francesc Bori.

“Cesión de una finca al Estado El alcalde de Hospitalet (Barcelona), señor Giménez Bernabé, ha entregado al director de Agricultura el acta de cesión al Estado de una finca de dicha localidad para, establecer una estación de Sericicultura y Avicultura. En breve el director de Agricultura se hará cargo de la finca en nombre del Estado”.[3]

Recordem que som en plena dictadura del General Primo de Rivera, sota la monarquia de Alfonso XIII. El lliurament a l’Estat de Can Bori es va realitzar el dia 10 de juny de 1928, davant el notari de Sant Boi, en un dia que es va solemnitzat amb un banquet ple d’autoritats.[4] Com a premi, l’octubre del mateix any, el ministeri de Foment nomena al batlle “Cavaller de la  Gran Creu del Mèrit Agrícola”.[5]

A principis de novembre els propietaris i veïns del “manso Quinzà” el feliciten. El nom de Quinzà, és molt antic, probablement té un nom origen romà (del propietari «Quintius«), sent molt esmentat als documents de l’edat mitjana relatius a la zona, no sabem a quin mas en concret s’aplica en la època que ens ocupa, però ens situa la zona.

Sigui, com sigui, les felicitacions no van aconseguir que l’escola arribés a funcionar, tot i que es va contractar a Francesc Salt i la seva dona Encarnació Serra, originaris de les Borges Blanques per gestionar l’escola com a masovers, porters i vigilants. Les obres d’adaptació de la casa van estar sota la direcció de l’arquitecte municipal Ramon Puig i Gairalt.[6]

El següent any, 1929, trobem notícia, dins d’una revista d’agricultura, entre mig de temes com l’oli, el vi, les taronges i les cabres, de la disposició de la finca de l’Hospitalet, per tal que els galliners reben la llum del sol, ja que així les gallines ponien millor, com s’estava demostrant als estudis del moment.[7]

Durant l’intent de Restauració Constitucional de la monarquia, el 27 de maig de 1930, el nou alcalde, Just Oliveras i Prats, acompanyat del Diputat a les Corts pel districte de Sant Feliu, Antonio Miracle, demanà, al President de Consell de Ministres, la devolució de la finca que va ser cedida a l’Estat per la Dictadura “amb les protestes del poble i sense que s’hagi fet servir com a escola”. A l’octubre d’aquell any s’acordà al Ple Municipal declarar lesiu l’acord de l’anterior alcalde, promovent la devolució de la finca de “Can Bori”.[8]

HOSPITALET En la última sesión de pleno celebrada por el Ayuntamiento de esta ciudad, se acordó declarar lesivo el acuerdo tomado por el anterior Ayuntamiento, cediendo, al Estado, la finca conocida por «Can Bori», para instalar en ella una escuela de Sericicultura y avicultura y que costó al erario municipal la cantidad de 85.000 pesetas, sin que hasta el presente haya sido destinado al indicado uso. —El ex alcalde don Tomás Giménez Bernabé ha presentado al Gobierno civil de esta provincia la dimisión del cargo de concejal, que venía ostentando en el Ayuntamiento actual, en su calidad de mayor contribuyente.

El juliol de 1931, ja al període de la “Segona República”, el llavors tinent d’Alcalde marxa a Madrid i aconsegueix que s’assignin vint escoles noves per la ciutat de l’Hospitalet, una d’elles can Bori.

“Las gestiones llevadas a cabo en Madrid por el teniente de alcalde don Ramón Frontera, han dado excelentes resultados, habiendo logrado que se asignen a Hospitalet veinte escuelas de nueva creación. También es segura la devolución de la finca «Can Bori» que fue cedida al Estado por el Ayuntamiento de la Dictadura para escuela de Sericultura. El Ayuntamiento actual piensa destinar el edificio y jardines anexos a un grupo escolar”.[9]

1932, inauguració de l’escola amb Francesc Macià.

El president de la Generalitat, Francesc Macià inaugurà la nova escola el 18 de setembre de 1932 amb el nom de “Grup escolar Rosend Arús”.

La dictadura del general Franco va voler eliminar tot vestigi dels noms que guarden la història la llengua i la cultura dels pobles i va passar a dir-se escola Graduada nº3. Però els noms són persistents, tenen vida pròpia, viatgen de boca en boca, es transmeten de generació en generació. Per això nosaltres, infants de Bellvitge que al 1965-66  no teníem escoles al barri i anàvem a aquella escola on ens separaven els nens a un edifici i les nenes a l’altra, sense saber perquè, li deien “Can Bori”. Uns edificis escolars no gaire amables, separats per una tanca on m’acostava a l’hora del pati per trobar el meu germà, però prop d’algunes casetes semblants a les del poble que trobàvem en les anades i tornades. Novament agrairé a Lluís Bagán i ara també a Ireneu Castillo aquesta foto dels records d’una nena que arribava remugant a aquella escola que hi havia al final d’una pendent, estirada per la mà del germà una mica més gran.[10]

1967. Imagen cedida per Ireneu Castillo al blog de Lluís Bagán.

Actualment el nom perviu a l’escola de Can Serra: “L’Estel-Can Bori”, que acull l’escola d’educació especial nascuda al 1970 a Bellvitge: “Estel” (actualment llar d’infants l’Estel Blau). De l’antic pedrís encara resten dues palmeres.

L’escola Estel Can Bori, al carrer Bella vista, 2021, AGC

Les paraules, canviants, creades i recreades contínuament, conserven, com la natura, una resistència, d’alguna manera ens obliguen a llegir el nostre passat per prendre consciència del present i projectar un incert futur que només amb bones arrels pot sostenir-se ferm.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 17/03/2021

A les llengües maternes que hem rebut, les de casa, les de les veïnes, amb les que hem incorporat uns noms que ens han fet ressò.

Revisat el 30-04-2025

[1] Bagán, Luís, L’Hosplitalet de Llobregat, imatges retrospectives de la ciutat: https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/category/3-tematica/masies-indrets/can-bori/

[2] Una de les primeres indústries de l’Hospitalet de principis del segle XX va ser la sederia de “Can Vilumara”, ara institut a tocar del Centre Comercial de la Farga s de Catalunya”.

[3] Lliurament de l’acta de cessió de Can Bori al director d’Agricultura. La Vanguardia, 27.05.1928

[4] Lliurament de Can Bori a l’Estat. La Vanguardia, 12.06.1928

[5] La Vanguardia, 24.10.1928

[6] La Vanguardia, 03.11.1928

[7] “Agricultura. Revista agropecuària”, Madrid, març 1929, any 1, n. 3

[8] La Vanguardia, 29.05.1930 i La Vanguardia, 24.10.1930

[9] La Vanguardia, 05.07.1931

[10] Bagán, Luís, L’Hosplitalet de Llobregat, imatges retrospectives de la ciutat: https://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/2010/06/30/carrer-de-bellavista-1967/

Cal Capellà, ara restaurant Marina de l’Hospitalet de Llobregat.

Posted on por
3

Al carrer Feixa Llarga, 47, entre la Ronda litoral i la Zona Franca, darrera de la Gran Vía, hi ha una antiga masia que ha perdurat gràcies a la gestió i l’interès dels seus propietaris.

Aquest és el relat d’una grata visita un dia dels incerts temps de pandèmia.

Pati al recinte interior de la finca.

Arribo a les 12h., les portes encara no són obertes. A un costat de la casa trobo un senyor gran treballant un hort que encara rega el Canal de la Infanta. Passejo, faig alguna foto i converso amb ell. Li dic que està molt bé que es mantingui fent aquest sa exercici, que sóc de Bellvitge i que estic documentant les masies que queden a prop i les que ja s’han perdut.

El Sr. Masferrer, propietari amb la seva dona de la finca treballant a l’hor.

Em diu que és amo de la finca, el Sr. Masferrer, i que puc fer totes les fotos que vulgui, fins i tot a ell treballant l’hort i que de seguida obriran. Comentem la greu crisis que pateix l’hosteleria i em diu que ells, malgrat totes les dificultats, han mantingut el personal, però que si aixó no acaba aviat no sap que faran. M’assenyala la Torre Gran que des d’allí es pot veure, camino una mica i faig alguna foto del deplorable estat d’abandonament d’aquesta imponent masia.

La Torre Gran en estat d’abandonament.

Aviat obren i començo a fer fotos. Ja conec el recinte perquè havia vingut algun cop a dinar. Els galls dindi en un racó i davant el galliner.

Galls dindi a l’entrada de la masia.

Els estris antics penjats a les parets, la infinitat de detalls que no puc abastar en un moment.

Entrada al recinte. Algunes de les eines penjades a les parets

Quan arribo a l’entrada del bar, em rep la mestressa, Mª Àngels Malet, em diu que ella és filla de la casa. S’ofereix a ensenyar-me la masia abans que hi hagi més feina, ja que ara la tenen concentrada tota en l’horari que els hi és permès obrir.

Mª Àngels Malet, filla de la masia de Cal Capellà, avui restaurant La Marina. A la façana hi ha un rellotge de sol inventariat als rellotges de Sol de Catalunya.

M’ensenya un plànol de les masies de l’Hospitalet quan tot era camps, com ella recorda de quan era petita. El reflex del vidre no permet fer la bona foto que m’agradaria que es veiés.

Plànol de les masies de l’Hospitalet de Llobregat.

Em porta al fons del tot: – Això eren els estables, aquests últims eren els dels porquets, al fons teníem les mares amb els garrins. Em trobo a un menjador recollit que sembla una bodegueta

Àntic estable petit del fons per a les truges i garrins de llet, avui menjador recollit.

i un altre menjador on tenen les fotos de la família. Faig una foto general però m’agradaria entretenir-me en cada una d’aquelles fotos, sentir les seves històries.

Àntic estable dels garrins. Fotos familiars.

El següent era el de les vaques, ara un menjador arregladet amb un munt de coses a les parets que voldria mirar una per una.

Estable de les vaques.

L’estable que hi havia on ara estem, tocant a l’entrada del bar era el de cavalls, ara amb un munt de coses penjades del sostre i una agradable llum que entra per la finestra.

Estable dels cavalls.

La Mª Àngels m’ensenya un quadre amb un plànol de quan van fer el segon tram del Cinturó del Litoral, entre 1980 i 1983. Els plans es van fer abans, als anys 70 quan es va començar el primer tram. Moltes masies de la zona van desaparèixer durant aquest temps, com les de Xic de la Barca i Can Miquel del Ros.

La Gran Via i el cinturó del litoral quan s’estava fent aquest 2n tram al 1980.

Davant del bar, junt a l’actual galliner, on ara són els serveis, n’hi ha un altre menjador, la Mª Àngels m’ho ensenya mentre no deixa de donar instruccions als cambrers, atendre trucades o revisar la fruita que s’ofereix.

Antics galliners. Ara serveis i menjador.

Aquest menjador està ple d’estris de cuina, molts de vidre. Em diu que se li va acudir a ella. Jo penso en el que deu costar netejar tot això, però reconec que hi ha una bellesa en tot aquest popurri de flors seques d’un passat recent que resisteix davant les aplanadores que l’Ajuntament de l’Hospitalet, en conveni amb altres administracions, ha permès i permet que tot es converteixi en ciment armat.

Menjador dels antics galliners.

No vull abusar de la seva amabilitat i atenció i li dic que seuré a prendre una cervesa i em duré un dinar vegetal ja que no puc quedar-me. Em diu satisfeta que les verdures són seves. Mentre m’ho preparen i prenc la cervesa acabo de fer la ullada al pati i a la seva font.

Font de la masia amb un Sant Jordi.

En fixo en les llonganisses que pengen dels arbres.

Pati amb arbres dels que pengen llonganisses.

El Sr. Masferrer seu en una taula de davant i m’assenyala uns plàtans que pengen d’un arbre, se m’ha oblidat preguntar-li si són reals o recreats.

Parlem del covid i de les desfetes que ha ocasionat, en vides, en salut, en una economia que sempre afecta als de baix, als treballadors, sí, però també als que, a més de treballar, i molt, han sabut fer d’un bé propi, un bé que dona feina i vida a moltes persones i famílies.

Gallines que picotegen al terra al galliner de Cal Capellà, encara avui i malgrat totes les malifetes que han fet sobre aquest petit territori de l’Hospitalet.

En acomiadar-me li dic que em dic igual que la seva dona. Amb un somriure ample m’ha dit: – Són bones les Mª Àngels!. Li he donat de nou les gràcies i he marxat a casa contenta per aquest agradable matí en temps de confinament.

Mª Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 29-01-2021

Als treballadors de la hosteleria.

Als que cuiden el seu patrimoni amb estima.

Als que fan de la seva feina un art.

Itinerari des de Bellvitge al riu. Camps, horts i jardins.

Posted on por
1
Del passat al present albirant un futur més saludable.

Joan Cases al llibre de 1986, L’Hospitalet, un passeig per la història, fa recorreguts per la ciutat explicant, amb un anàlisis històric i d’una manera literària, el passat agrari de la ciutat, la expansió industrial, els barris… A l’últim capítol parla de Bellvitge, mirant els petits jardinets que cuiden els veïns, diu: “Els jardinets davant moltes de les escales dels blocs parlen d’un sentiment de respecte a la pròpia dignitat durament conquerida i difícilment esborrable”.

Un dels jardinets de sota les escales que cuiden els veïns.

Anant cap al riu, baixant cap a mar des de la Zona Industrial que separa el barri del Centre del de Bellvitge, al marge dret del Carrer Feixa Llarga, trobem l’últim vestigi del que va ser la Marina agrària (L’Hospitalet i Zona Franca), justament a tocar de la Travessia Industrial.

Entrada a Can Masover Nou, Feixa Llarga.

Abans d’abastar els conreus intensius que encara s’exploten des de les masies de Cal Trabal i, més a baix, des de la pràcticament enrunada Can Masover Nou, trobem, junt a les torres d’alta tensió, uns petits horts regats encara pel Canal de la Infanta: “uns espais menudament parcel·lats i dividits en una infinitat de petits horts, llogats a habitants del barri que així poden ocupar el temps d’una manera productiva i potser no perden del tot el personal record d’un passar recent”.

Horts del carrer Feixa Llarga amb la Travessia Industrial.

Aquests petits horts han estat insuficients per una població que recordava el seu passat rural i ho són actualment per la generació que vol conservar el que ens queda de paisatge agrari, per tal d’aprendre a cuidar el que a totes i a tots ens dona vida, per no fer més mal bé aquest Hospitalet tan massificat i per permetre que la vida que es va restaurant al Delta no es torni a fer malbé.

Horts i cablejat de les instal·lacions eléctriques de la Feixa Llarga.

L’historiador diu: “Els homes poblen la vall del riu, tallen o cremen boscos, posen conreus, erosionen el terreny i creix el Delta, l’home agricultor fa el delta, l’home industrial regula el curs dels rius, consumeix l’aigua, el mar es torna a acostar, es perd el delta”.

Així acaba el llibre, han passat 35 anys des que va fer els seus passeigs i les seves reflexions… què afegirem al 2020? No hauria de ser la bona noticia de la preservació del paisatge natural que ens queda?

2009 Marxa reivindicant la preservació de la zona agrària.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel. L’Hospitalet, 7 d’octubre de 2020

                     Per la preservació dels espais naturals que encara ens queden a l’Hospitalet