Si Giovanni de Pietro Bernardone (Francesc d’Assis) neix entre 1181 o 1182 com a fill d’un ric comerciant, Clara de Scifi (Clara d’Assis) ho farà poc després (1194) en una família (paterna i materna) de la noblesa feudal d’Assis.

Ell disposava de llibres i d’una bona educació, dominava el francès (li deien el “franceset”), sent una mena de trobador del seu temps, també el llatí i les arts militars, tot un cavaller. Ella tenia l’educació que li venia del seu llinatge, amarada amb una devoció que li va transmetre la seva mare, Hortolana, peregrina de diferents enclavaments religiosos, com Roma o Jerusalem.

Uns orígens diferents, però propers, no només pel lloc de naixement, també perquè som a una època en la que el món feudal, vinculat a la terra, es veurà obligat a entendre’s amb el de les urbs, amb els artesans i mercaders i amb les noves formes de gestió política i social.

Un enteniment fràgil que s’anirà donant en petites dosis i amb molts conflictes. Quan Assis s’independitzà de l’imperi germànic, la família d’Hortolana s’exilià a la ciutat veïna de Perusa (Perúgia). Aviat aquestes dues ciutats veïnes entraran en guerra, no retornant la família a Assis fins el 1203. Poc després de que Francesc, que va lluitar al bàndol papal, tornés decebut i decidit a iniciar una nova vida reparant ermites, la primera d’elles, St. Damià, on viurà Clara, atenent malalts i convivint amb els camperols.

Ell va pel món com un pobre itinerant, tal com feien altres moviments cristians considerats herètics per una Església immersa en els afers polítics i econòmics del seu temps i per un patriarcat que no tolera que les dones prenguin part en la predicació i la celebració, com acostumava a passar en aquests grups. Els “pobres de Lió” i els albigenses o “càtars”, a  Occitània o els del “Lliure esperit”, a Milà, molt populars entre la gent, predicaven i vivien una pobresa escollida, resultat de posar en comú els propis béns. Paradoxalment, la pobresa, una característica evangèlica, serà sempre posada sota sospita.

Els grups iniciats per Francesc i Clara no són molt diferents d’aquells altres perseguits, només una dèbil línia els separa, l’obediència. Ell rep un permís papal donat de paraula i ella el sentirà predicar a la Basílica de Sant Rufí d’Assis en 1211 (dos cosins seus, ja eren framenors), tots dos tindran converses d’amagat de la seva família. Poc després (1212), Clara fuig de casa per anar a la Porciúncula (petita església, prop de Santa Maria dels Àngels d’Assis, donada a Francesc per un monestir benedictí), on la reben Francesc i els seus companys. Francesc la exhorta a l’Amor i a la pobresa.[1]   

Ella fa allí els seus vots, però, tement la reacció dels familiars, i amb l’ajut del bisbe, es portada al monestir benedictí de St. Pau de les abadesses de Bastia, una bonica ciutat, entre Assis i Perúgia, on s’arriben els seus familiars negant-se a donar-li la dot que li corresponia, ja que ella es nega a casar-se amb el noble amb qui l’havien compromès. Aviat surt d’allí (potser per no tenir dot) entrant en un altre tipus de vida al beateri de l’església de St. Àngel de Panzo, a Bastia, on se li ajuntaran les seves dues germanes menors, Inés i Beatriu.

Els beateris eren unes noves formes de vida religiosa, no compromesa pels vots. En aquesta època les comunitats femenines i mixtes florien, el que provoca la por d’una església  i d’una societat que vol tenir sota control el cos de la dona. El mateix Cister ja nasqué amb una forta misogínia, no volent assumir les branques femenines que proliferaven. Tot i que es van obrir diverses comunitats, la majoria desapareixeran aviat, davant la imposició del claustre i de les dificultats de sobreviure que això comportava.[2]

Les beguines naixeren a Brabant i a Flandes (Bèlgica) estenent-se ràpidament per altres llocs propers, sent conegudes amb altres noms, com les “Umiliate” de la Lombardia, una corrent on les dones eren al capdavant. La seva fundadora (Guillema de Bohèmia, 1210-1281), filla de la reina Constança d’Hungria, havia estat acollida i molt ben considerada per l’abadia de Chiaravall del Cister a Milà, rebent molta devoció popular. Però el 1300 serà profanat i cremat el seu cadàver amb els cossos vius del teòleg Andrea Saramita, de la que dona que continuava al capdavant, Maifreda de Pirovano i d’una altra seguidora, sor Giacoma de Biassona, condemnats tots per la Inquisició com a heretges, igual que passarà a París en 1310 amb Margarite Porete i el llibre espiritual que va escriure i que havia tingut molt ressò: “el mirall de les ànimes benaurades”[3].

Clara, que va morir el1253, no va viure aquests dolorosos processos, però sí va conèixer la prohibició papal, en 1215, de noves fundacions d’ordes femenines i les limitacions a les permeses, no sabem ben bé com li devia afectar aquestes tensions i les que n’hi havia al mateix grup de seguidors de Francesc, però segur que ho farien.

Clara es dona i dona a les seves germanes un estil de vida propi, abraçant la “germana pobresa”, com a part de l’estima que es devien inspirar amb Francesc. Amb les seves dues germanes i altres dones inicia una comunitat a la petita ermita i casa annexa de Sant Damià on viurà fins la seva mort.

En 1215 Clara redacta la primera regla donada i escrita per una dona, diferent a totes les altres, ja que Clara parla amb el cor, insistint en tot el que es refereix a la pobresa, tant la material com la espiritual, en el sentit de posar l’estima per davant de tot. Tenim pocs escrits de Clara: la regla, algunes cartes i el seu testament espiritual. Texts senzills i propis de la seva època d’una bellesa que commou, sostinguts amb una fermesa que il·lumina.[4] De les cartes que es conserven, algunes són adreçades a Inés de Bohèmia (1211-1282), germana de la Guillerma condemnada i fundadora d’un Hospital i convent de Sant Francesc on s’afegirà la comunitat clarissa de la que en serà abadessa. Vides apassionants en temps convulsos on algunes dones encara podien decidir.

En 1216, un temps en el que Francesc està viatjant per l’Orient demanant la Pau a les hosts de les croades i al mateix sultà d’Egipte, el papa concedeix a Clara el “privilegi a la Pobresa” en el que ella havia insistit. És a dir, que ningú pugui canviar la seva decisió de no tenir, ni particular, ni comunitàriament, més béns que els estrictament necessaris per a la vida. En 1256, al poc de morir, junt al seu procés de canonització, es tornarà a ratificar aquest “privilegi”, manant que si alguna dona no pot seguir el que comporta, sigui traslladada a un altre lloc i que si algú -eclesiàstic o laic- vol pertorbar o contravenir aquesta ordre sigui amonestat i apartat del seu càrrec fins que ho repari.

En 1221 quan retorna, Sant Francesc es veu obligat a readaptar la primera regla que expressava més aviat un desig de viure d’una determinada manera, entre un grup d’amics i afins, que un conjunt de normes, que ara són necessàries, donant el creixement de la comunitat i les diferències que es donen. És llavors quan es fixa la separació en funció del sexe: Primera Orde, franciscans o framenors, Segona Orde, clarisses o “menoretes de St. Francesc”, tot i que s’obrirà una tercera via pel seguiment dels laics que també portarà conflictes. En un clima religiosament violent, aquestes normes permeten sobreviure. Francesc morirà pocs anys després (1226), deixant com a testament espiritual els seus càntics, el de les criatures o el del germà Sol (amb l’afegit d’un vers a la germana mort). Clara el sobreviu quasi trenta anys vivint i estimant en pobresa amb tendresa i fermesa a parts iguals.

No entrarem en el seguiment posterior dels convents, tan diferent i complex, ni en els conflictes que es donaren en la interpretació i aplicació d’aquest privilegi-norma de Clara, només volem ressaltar alguns aspectes concrets dels seus escrits que són llum pel nostre món, tan envoltat de tenebres com aquell.

Si la primera norma de la regla és la obediència als pares franciscans i a les abadesses (sense la que no haurien sobreviscut), la segona és la que les caracteritza: per entrar a la orde cal vendre totes les seves coses repartint-les entre els pobres. Clara, exemple i mirall, es negarà a vendre als seus familiars les terres que rebrà per herència i les repartirà entre els serfs que les treballaven.[5] Si la reforma benedictina del Cister es fonamenta en el treball manual i la gestió de les terres, Clara  promou la renúncia a l’acumulació, especificant que totes -abadesses i germanes- s’han de guardar de preocupar-se per aquestes coses, només per a encomanar la distribució entre els pobres.

La virginitat no és un requisit previ per formar part, Clara entén que poden entrar dones vídues o aquelles que tenen marit que s’han fet frares. És així com rebrà a la seva mare, l’Hortelana. La dona peregrina que es prepara per l’últim viatge al costat de les seves filles.

El treball, que ha de ser honest i útil, no ha d’estar al servei de l’acumulació. Si bé és cert que la ociositat és enemiga de l’ànima, els treballs no han d’apagar l’esperit (malauradament tenim moltes imatges d’aquest efecte del treball des-humanitzat), s’ha de distribuir en funció de les necessitats (Regla, VII).

Si bé les germanes joves i fortes han de mantenir el dejú propi de Quaresma durant tot l’any -excepte el dia de Nadal-, abstenint-se, per tant, de menjar carn, Clara es mostra dolça i atenta amb les malaltes a les que dispensa de tots els excessos que imposa la regla, com el silenci, manant que s’actuï amb elles amb afecte i de nou recorda a les que surten a demanar almoina i en totes altres ocasions, la obligació de no apropiar-se de res (Regla, VIII).

Clara demana la obediència a les germanes, a totes, la primera, l’abadessa que ha de parar atenció i donar confiança a les germanes aspirant a que la tractin amb familiaritat, com les senyores fan amb l’esclava. Però l’obediència té un límit i està en la pròpia ànima i en la nostra manera de viure conforme a les nostres eleccions. Fins el Vaticà II no es reconeix plenament el deure de seguir la pròpia consciència, però moltes abadesses, Clara entre elles, ja ho havia fet. Les abadesses deuen abstenir-se de mostrar-se airades o torbades davant de conductes que necessitin amonestació. La misericòrdia i l’amor mutu sempre han d’anar per davant (Regla, X).

“A cadascú segons la seva necessitat i de cadascú segons les seves possibilitats”, aquesta dita comunista, ja l’havia fet seva Clara d’Assis al segle XIII, però les formes també són importants. Al seu Testament Espiritual, un escrit que redacta d’una manera més lliure que la Regla, ho indica: tot es farà “per amor del nen que va néixer pobre a un pessebre, va viure sense res i va anar despullat al patíbul”. Es considera a St. Francesc l’iniciador de les representacions dels Pessebres, potser ell ho va fer públic, però cal reconèixer l’amor de Sta. Clara per la tendresa i reconèixer que ella també era, com ell, filla trobadora del seu temps.

Clara, seguint la tradició d’altres dones escriptores, com la comtessa Duoda, coneix i interpreta les Escriptures, mostrant la ferma autoritat que dona el coneixement i que el papa del seu temps va haver d’acceptar. La “planteta” de St. Francesc, com ella s’anomena, podria ser mare de la ecologia, com St. Francesc és el pare. Tots els éssers vius, per descomptat, però també la terra, assenyala Clara, ha de ser amorosament respectada, deixant a l’hort, franges de terra sense conrear, per tal de permetre que neixin herbes i flors silvestres o no treballant més terres que les necessàries per viure.

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 15-maig-2025

Les fotos del 2006 són dels amics amb els que van viatjar a Roma i Assis, ja que la nostra càmera va passar a unes altres mans, no per pròpia iniciativa.

A Clara i a qui, com ella, fa de l’austeritat i l’equilibri ecològic una forma de vida.

---

[1] Tomas de Celano (segle XIII) “Francesc i Clara d’Assis”, traducció al català en 1991: https://montserratgudiol.com/pdf/fonts_franciscanes_tomo1_llfrancesciclaraassis_sanfrancescassis.pdf

[2] Valldaura del Berguedà i de Manresa:. https://terraendins.blog/2025/05/06/santa-maria-de-valldaura-de-olvan-i-de-manresa/

[3] En castellà “simples”, la traducció a “benaurades” és pròpia.

[4] “Los escritos de Santa Clara de Asís”: https://www.franciscanos.org/esscl/escritossc.html

[5] Triviño, Mª Victoria. Francisco de Asís y Clara. Madrid, PPC: 2009, p. 59