Nostra Senyora de Bellvitge era venerada, des de molt antic a la capella de l’Àngel Custodi[1] del carrer Hospital de Barcelona. Joan Amades recull la llegenda de que els mariners li tenien molta devoció doncs els hi donava un “Bell viatge.” Segons Amades van ser els mariners els que van fer l’ermita.[2]

Cert és que al carrer Hospital, 38, on hi havia la capella de l’Àngel Custodi, encara es pot veure una placa amb una inscripció de 1462 que diu “Ntra. Sra. de Bellvitja” i que, el 1493, Barcelona donar la pedra necessària per a la nova restauració de l’ermita.

La capella de l’Àngel Custodi va existir fins a 1882, quan s’obre una nova capella amb la mateixa advocació a Hostafrancs que passava de poble a barri i obtenia la seva parròquia.

Des del segle XVI trobem notícies de romeries i de diverses confraries de la gent de la contrada (Sant Boi, Sants, El Prat…) que acudeixen a celebrar la seva festa o a demanar protecció davant les epidèmies de pesta.

1624 – “…la benedicció del terme en processó el dia de Santa Creu de maig, una romeria de Sant Boi a l’ermita de Bellvitge…”

1627 – “L’ermita de Bellvitge també mereix el beneplàcit del visitador. No hi ha deutes parroquials. Les confraries funcionen d’una manera regular.”[3]

La Reforma de Luter havia combatut molts dels dogmes que durant segles havien enrocat a l’Església Catòlica, com el de la «mare de déu», la infal·libilitat de el Papa o la intersecció dels Sants. L’Església de Roma afermarà els seus símbols, promovent una imatgeria que calaria profund enmig d’un ambient de guerra, fam i epidèmies. La mariologia creixeria exponencialment desbancant alguns sants als quals, en temps anteriors, les gents senzilles els tenien gran devoció perquè els sentien més humans i propers i els demanaven protecció davant del mal i que els hi donessin bona sort.

En alguns documents i goigs s’anomena a la Mare de Déu de Bellvitge com “advocada contra la pesta”. Durant el segle XVII la “Confraria del Ciri en lloança de Nostra Senyora de Bellvija”, venien fins aquí a invocar-la a les festes patronals, el dia de la segona Pasqua, i a demanar protecció davant les epidèmies que assolaven la població.[4]Aquestes confraries eren com una mena de protecció social envers els més desfavorits dels gremis com vídues, infants i malalts.

1637 – 17 de Juny, “Acta del Consell de la Confraria de la Verge Maria de Bellvitge del carrer de l’Hospital de Barcelona. (…) Convocats y congregats en la Capella del Angel Custodi, construïda en lo carrer del Hospital, de la present ciutat de Barcelona, los confrares de la Confraria de Nostra Senyora de Bellvitja (…) anar a dita Capella ab música y altres solemnitats, y allí aportar un ciri per a fer-lo cremar davant la imatge de Nostra Senyora y fer celebrar un offici cantat, pregant a Maria Sacratíssima, que esta ciutat y habitants en aquella sien liberats y preservats de dit mal contagiós de pesta”.

Entre els oficis dels que composaven aquesta Germandat trobem els de: baster, sastre, retorcedor de seda, draper, corder, tapisser, taverner, hostaler, boter, sabater, droguer, tapiner, esparter, pedrenyaler, notari, jurista, fuster, mestre de cases, flequer, passamaner, ferrer, peller, calceter, pintor, carnisser, hortolà, moler, oller, calderer, mercader, negociant, revenedor, cirurgià, o matalasser.

El desig de festa, els rituals de pas, la trobada… formen part de la humanitat. Sovint les manifestacions religioses eren l’única manera d’expressió permesa. Jaume Codina ho expressa així parlant de 1702:

“La devoció de la gent de Marina i dels barcelonins de la Ribera s’hi manifestava en ex-vots particulars i en celebracions litúrgiques col·lectives que aplegaven bon nombre de participants, jovent sobretot, que feien decantar la festa cap a una manifestació de tipus profà amb ballades i jocs.”[5] 

Les festes en les que derivaven les celebracions religioses van ser un motiu de queixa –quan no de repressió- per part del clergat que ho mirava amb mals ulls.

Per l’acta de 1702 sabem que els confrares de Nostra Senyora de Bellvija es van unir als de Nostra Senyora de la Consolació, ambdues compartien llavors la Capella de l’Àngel Custodi, al cantó del carrer que va al convent de les germanes de Jerusalem (avui edifici de l’escola Massana). El 1725 l’abadessa d’aquest monestir declara davant notari que l’altar, i tot el que es troba a la capella de l’Àngel Custodi, és propi d’aquestes dues confraries, a més els concedeix permís per guardar els seus paraments i ornaments a un armari del convent.[6]

Al carrer Espaseria (o «dels sabaters» fins el segle XVI, quan es van instal·lar uns espasers), n’hi havia una imatge de la Mare de Déu de Bellvitge en una capelleta oberta a la façana d’una de les cases del veïnat. Joan Amades ens explica que la gent es reunia davant d’aquestes imatges amb les seves cadiretes per pregar o cantar. Van oferir una imatge a l’església de Sant Sebastià. Li demanaven protecció davant les epidèmies de pesta que assolaven la ciutat i venien cada dilluns de Pentecosta a l’ermita de Bellvitge.

Les festes d’aquests carrers barcelonins ja no es celebren, però ens ha perviscut els goigs, el rètol del carrer Hospital i un banc que diu: “Confraria i germandat de carrer Hospital, 1766”.

Ja al segle XIX, al convent de Sant Sebastià dels Clergues Regulars Menors “caracciolins”, annex a l’Església del mateix nom[8], es reunia la Germandat de la Pia Unió de Nostra Senyora de Bellvitge, així ho manifesta un acta del 1819, en el que donen l’estat de comptes, renoven la junta i aproven fer un donatiu. Com exemple del clima de tensió que es vivia en aquells anys tan convulsos transcrivim l’inici de l’acta:

“Convocat lo Consell general de la Pia-Unió de Nostra Senyora de Bellvitge, en una de les pesas (peça, part) de la Casa de Sant Sebastià de es ta ciutat, en virtut de permís de paraula concedit por lo il·lustre senyor don Joseph de Cherif, ministre del Crimen de la Reial Audiència, segons així ho ha manifestat lo algualcil Pere Ayats, present.”[9]

Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, L’Hospitalet, 9, 9, 2021

Als que busquen la manera d’ajudar-se uns als altres.

[1] L’Àngel Custodi fa referència a l’àngel que va dir a Sant Vicenç Ferrer que “guardava la ciutat”, molt popular entre els barcelonins, d’aquí ve el nom de “Porta de l’Àngel”

[2] Amades, J. (1989). Imatges de la Mare de déu trobades a Catalunya. Barcelona: Selecta. Catalònia, p. 82-84.

[3] Codina, Jaume (1987), Els pagesos de Provençana. Publicacions de la Abadia de Montserrat, vol. II, p. 234

[4] Madurell, J. M. (1977) Fulls Històrics de l’Hospitalet de Llobregat. Notes documentals d’arxiu. Museu d’Història de la ciutat. Ajuntament de l’Hospitalet (Premi d’assaig d’investigació històrica “Ciutat de l’Hospitalet”, 1972). doc. 28, 29, 30 i 31 de 1637 i doc. 32 de 1638, p. 93-108.

[5] Codina, Jaume (1987), vol II, p. 506-507

[6] Madurell, doc. 34 (1702) i 35 (1725)

[7] Valcárcel, p. 94-96, cartes de 1771-1773

[8] L’església de Sant Sebastià es va fundar als inicis del segle XVI, com exvot per les epidèmies de pesta. El 1719 Felip V estableix el convent de Sant Sebastià dels Clergues Regulars Menors o “caracciolins” com a compensació per la pèrdua del seu convent a la Ciutadella. El convent va estar actiu entre 1719 i 1835. L’església (a la plaça d’Antonio López, abans plaça de Sant Sebastià) va ser enderrocada el 1909 amb l’ampliació de la Via Laietana.

[9] Madurell, doc. 36, p. 113-115