- Isabel de Josa. Una autoritat exercida des de la confiança.
“L’ànima es troba on hi ha l’amor” I. Josa.
Probablement la majoria sabeu quin és l’hostal més antic de Catalunya, ja que últimament se’n parla molt. Sí, és el de Pinós, ubicat justament al centre del territori català i edificat el 1524 (el que podem veure és una reedificació).
El que molts pocs sabreu és que el va fer bastir (va donar permís per a fer-ho) una dona excepcional, Isabel de Josa i Cardona (1490-1564), de soltera Isabel Orrit Pagés, a la que totes i tots hauríem de conèixer. Us faré un resum del que explica Mª Ángeles Sáez a la seva també excepcional tesi de 2018[1] relacionant les seves dades amb les que conec.
Isabel va néixer a Lleida, filla de Vicenç Orrit (-1525) i Miquela Pagés (-1526), ella i una germana més petita van ser les úniques supervivent dels cinc fills del matrimoni. Vicenç, d’origen convers, era un advocat molt entès en lleis i estava molt ben relacionat amb eclesiàstics, el que afavorirà que sigui reclamat en judicis (alguns de la inquisició contra els jueus o sobre els béns que deixaven els que fugien), assistint també a les Corts i sent molt ben considerat.
En aquest ambient, Isabel va aprendre llengües (llatí, grec i hebreu) amb les que es va fer una experta en estudis bíblics i teologia. La família vivia a Barcelona, al carrer Forn de Ripoll. En 1509 es casa amb Guillem Ramon Josa i Cardona, que havia exercit de militar a Nàpols, fill de Gaspar Joan i de Maciana Cardona, Srs. de Madrona (de Pinell del Solsonès), amb béns aquí i a Pinós, Castellar de la Ribera, Altés, Ogern o Ciuró.
Guillem Ramon mor en 1517, deixant a Isabel amb una filla, Maciana, de set anys, un fill, Guillem, de dos, i una altra filla, Anna, que encara no havia nascut. Isabel també té en acollida una òrfena de mare. El Sr. de Madrona es farà càrrec de la tutela dels seus nets d’acord amb els capítols matrimonials establerts, però, i aquí trobem el primer dels fets insòlits a la vida d’Isabel de Josa, en 1520, Gaspar convoca a tots els seus súbdits: batlles, preveres, capitans, vassalls… sota uns arbres, on solien reunir-se, i els comunica la seva decisió de traspassar el domini complert de tot el que tenia a la seva jove, Isabel, degut a la seva edat avançada, però també a la gran confiança que li té, a qui des d’aleshores hauran d’obeir i retre homenatge com havien fet amb ells i amb els seus predecessors. Isabel tindrà, endemés de la gestió de tots els béns, la facultat d’intervenir jurídicament en tots els afers. D’aquesta època (1523) tenim la carta on dona permís per a fer l’hostal de Pinós.
Durant uns anys es dedicarà a exercir les seves responsabilitats, assumint els dols de les pèrdues. Per una altra banda, es va veient més lliure per posar en pràctica el que li dicta la seva raó il·luminada per la ètica i l’amor, iniciant poc a poc una nova vida.
En 1524 visita a Ignasi de Loyola que havia rebut una pallissa en sortir del primer monestir dels Àngels[2] que estava llavors fora muralles i que, com d’altres monestirs femenins, volia reformar. Isabel forma part, com moltes dones, d’una xarxa de relacions en la que es troba Agnès Pascual, que va acollir i guiar Ignasi a Manresa i altres dames que s’ajuden entre elles col·laborant en les seves causes.[3] Probablement és en aquest entorn quan estableix amistat amb Elisabeth Roser, l’altra fundadora dels Infants Orfes de qui ja parlarem en un altre article.
En 1533 es cridada a la Cort d’Isabel de Portugal (1503-1539), filla de Maria d’Aragó i neta d’Isabel la Catòlica, com a candidata per a la formació de la infanta, però serà desestimada, probablement degut al seu origen de família conversa i a la relació que tenia el seu cercle amb els erasmistes i amb els seguidors de Ramon Llull, posant algú més afí a les corrents de la contrareforma que aviat s’imposaran, malgrat l’interès de l’emperadriu per ella.
Probablement en aquest temps redacta un tractat del que no ens queda còpia (potser algun dia es trobarà alguna), però del que queda constància en nombrosos llistats, com una de les millors obres de teologia. El “Antidotum fidei ubi de articulis fidei receptarium fàcil” o “Fidei orthodoxae antidotum” és conegut també com “Tristis Isabelle de Iosa de Cardona” (“tristis” és un apel·latiu que es donava a les vídues). El “antidotum” es refereix a que la fe, fonamentada en la raó, és un antídot contra la ignorància, una fe que necessita la conseqüència de l’acció ètica, d’acord amb les corrents intel·lectuals del moment (Lluis Vives…). L’obra era a la biblioteca de Felip II i va ser donada a l’Escorial. El 1671 va cremar la biblioteca de l’Escorial, però encara que s’hagués cremat l’original, és estrany que no hagués quedat alguna còpia, sent, com era, un dels llibres de referència per resultar molt instructiu i concís.
El tractat pedagògic-teològic va quedar a la Cort i Isabel se’n torna a Lleida, on ingressa (1534) com a novícia a l’orde clarissa, en un convent que havia estat encomanat a Santa Isabel d’Hongria (1207-1231, princesa i terciària, dedicada a l’atenció de malalts), sense deixar d’atendre les seves funcions familiars.
En 1535 casa el seu fill Guillem amb Elena de Cardona, filla del bisbe Joan de Cardona (casat abans de ser bisbe) i de Lluïsa de Blanes. Isabel li traspassa els béns que van ser dels Madrona, quedant-se l’usdefruit d’algunes cases. L’any següent professa com a clarissa a Lleida, però rep una dispensa especial que li permetrà deixar el claustre per a dedicar-se al servei assistencial i docent a Barcelona d’acord amb el bisbe Cardona, el seu consogre. També rep dispenses del Provincial dels framenors per vendre part dels seus béns per a fer front a les despeses que causaran la seva nova vida.
El primer que fa a Barcelona és fundar una comunitat de beates al monestir del Peu de la Creu que havia estat dels servites[4] (congregació mixta, fundada per uns mercaders a Florència, on hi havia frares, beates o “mantellate”[5] i matrimonis) i on hi havia algunes terciàries franciscanes.[6] La comunitat inicial estaria formada per les terciàries o “menoretes” que ja n’hi havia i potser amb companyes de Lleida, sent Isabel l’abadessa, el que la revesteix d’una autoritat reconeguda (amb dificultats) per l’església. Del monestir de Santa Magdalena del Peu de la Creu, sobre el que s’aixecarà el de les dominiques dels Àngels, no en queda res, però sabem que tenia capella, sagristia, dormitoris, refectori, cuina, hort i cementiri.
En tot cas, Isabel Inicia aquí el servei assistencial acollint nens i nenes orfes o abandonats, molts dels quals havien perdut les famílies durant les epidèmies prèvies i, temporalment, especialment en Pasqua, també a dones prostituïdes.
En 1536, com abadessa, funda una confraria “de la Sang de Crist i dels Desemparats” que posteriorment passarà a la parròquia del Pi, perdent la última advocació. Aquesta confraria tenia permís per enterrar els ossos dels ajusticiats, potser d’aquí l’encomanament a la marededeu dels Desemparats, però també donat el tipus d’assistència que donaven. Aquesta confraria serà una de les que més vitalitat mostrarà a Barcelona al llarg del temps. [7]
I aquí deixarem la vida de Isabel, impossible de resumir en un article, només dir que per ara es conserven dos escrits d’ella: la carta sobre l’hostal de Pinós de 1523 i una que va escriure a Sant Ignasi, responent a una pregunta que el peregrí li va fer i que va circular per tots els llocs on hi havia en aquells moments jesuïtes, és en aquesta carta de 1543, en la que parla del seu proper viatge a Roma amb Elisabeth Roser per tal de poder continuar la seva tasca (potser en busca d’un permís especial, no queda del tot clar), on trobem la cita del començament d’aquest escrit “l’ànima és més esperit quan estima que quan informa al cos” o “l’ànima habita on hi ha amor”, una frase que sembla un vers dels provençals i que es refereix a la vinculació que la uneix amb Elisabeth Roser, amb la que seguirem el nostre camí des de Santa Magdalena del Peu de la Creu als Infants Orfes de Barcelona, un servei assistencial fundat per dues dones amb camins propis que es trobaren ocasionalment en una mateixa inspiració: atendre els més vulnerables i necessitats.
Maria Àngels García-Carpintero Sánchez-Miguel, 28-gener-2026
Al meu germà, Santi, que avui fa els anys i a totes les criatures que hem tingut la sort de riure i aprendre amb ell i la seva bonhomia.
[1] Sáez, M. Ángeles: Creure, somiar, lluitar. Barcelona en femení i l’aventura espiritual d’Isabel de Josa (1490-1564). Tesi UAB, 20218
[2] Sobre el convent dels Àngels: https://historiasdebellvitge.com/2024/07/09/les-dominiques-dels-angels-i-les-beates-de-st-domenec/
[3] Sobre les ínyigues de Manresa: https://terraendins.blog/2025/03/17/dones-de-la-manresa-ignasiana/
[4] Els servites de Barcelona van marxar a Roma durant el Cisma d’Avinyó, tornaren a finals del segle XVI i el segle XVII edificaren la església del Bonsuccés.
[5] Santa Catalina de Siena era una de elles, relacionant-se amb un grup de seguidors i seguidores mixt, posteriorment es farà terciària dominica.
[6] El 1515, quan un grup de clarisses observants de Pedralbes ve a viure al Peu de la Creu es parla de “les pobres Clares”, entre les que hi havia alguna terciària que hi vivia.
Històries des de Bellvitge. 