Cristianismes Edat Mitjana.

Sabem dels nombrosos plets entaulats amb Sant Cugat pels senyors de la zona i dels que engega el mateix monestir reclamant terres i propietats que desitja. Aquest és el cas del judici per “Caldaria” que Sentemir reclama el 19 de març de 988[1] convençut de que diu la veritat i que Déu actuarà impedint que es cremi, ja que aquest judici consistia en ficar les mans al foc, origen de l’expressió de posar les mans al foc per algú.

Veiem com va anar. Tribunal presidit pel mateix abat de Sant Cugat i bisbe de Girona, amb un jutge, Bonhom i altres preveres, frares i laics. Es presenta Ponç, mandatari de l’abat reclamant unes propietats que el germà de Sentemir, Fredemund, havia llegat al monestir en morir durant l’assalt d’Almansor. Sentemir és acusat d’haver amagat el testament, ell diu que no l’havia vist ni l’havia esquinçat, cremat o distret, ni sabia on fos perdut.[2] Un sacerdot afirma que havia vist el testament i li havia lliurat a Sentemir. Donat que el tribunal es posa més de part del testimoni que del acusat, Sentemir reclama el judici per Caldaria. Evidentment va sortir cremat de la prova, llavors reconeix que havia amagat el testament i, davant la sentència d’esclavitud que comporta aquest delicte, implorà li sigui canviada aquesta pena, emparant-se en que la seva dona ho va fer malbé, pel lliurament de part dels seus bens.

Fredemund donava, en aquest suposat testament, la meitat de les vinyes i de tot el que tenia al lloc de Vall Major, Montcada, a Sant Cugat. Ara Sentemir dona les vinyes del seu germà, els estris que tenia a la casa del riu Ripoll i les vinyes que ell mateix té al planter de Sant Cugat, més la casa, cort, molí i planter de vinya que un tal Unifred havia legat al monestir junt al mateix riu.

El pobre Sentemir surt cremat i desposseït, el monestir guanya unes bones possessions en unes terres on va concentrant propietats.

Aquest tipus de judici era un costum germànic, dels pagans, segons l’església, però l’església, l’accepta. Sabien el que passaria, doncs era una prova destinada als pobres, els cavallers es batien. Sentemir té unes propietats que el monestir cobeja, segurament seria un d’aquells aloers lliures que anaven desapareixent engolits pels potents. En aquest document es diu que les eines eren a la casa del riu Ripoll, potser un lloc comunitari que ara passa a mans del poderós monestir. Les eines, els animals i altres estris i mobles són elements que es donen als testaments junt a les terres, vinyes, corts, horts, pous…

La qüestió moral no està en si havia vist o no el testament del germà, podia ser que l’hagués vist i no l’hagués acceptat pensant que era un frau, el cas és que Sentemir està segur que té la raó, sinó no es sotmetria a aquesta infernal prova.

Sant Cugat és qui acusa, qui jutja, qui dicta sentència, qui l’aplica i… qui relata per a la posteritat els fets, quedant com compassiu ja que li estalvia a Sentemir la pena d’esclavitud. La veritat és que tot el que anem veient ens porta a pensar que som davant els passos previs de la Inquisició.

Montcada, a l’encreuament entre el riu Ripoll i el Besós deuria ser un bon lloc per plantar vinya, fer horts i disposar de prats per la pastura. Amb aquestes propietats el monestir va apropant-se a un lloc fèrtil i ric, prop de la urbs, ho aconseguirà amb la permuta que fa Na Mello al 992 donant diverses peses de terra i vinya a Sant Andreu i Horta (Santa Eulàlia de Vilapicina) que afronten amb propietats de l’ abat del monestir de Sant Cugat, Gotmar, a canvi d’unes terres al Vallés[3].

Na Mello signa el testament del prevere Barceló, que és jurat a la basílica de Sant Pere de Reixac[4]. El prevere Barceló fa diverses deixes, entre les que cal destacar les que fa a una dona, na Truitel·la i els seus fills, i la que fa al seu nebot, Goltred, que aviat serà un dels més rics del àrea de Reixac.

Probablement Truitel·la era la dona no reconeguda com a tal del prevere. L’església de Roma condemnava els matrimonis dels clergues que abans es permetien al sí del cristianisme. Les dones d’aquests aniran sent considerades com a concubines. Ja hem vist també com es fàcil donar la culpabilitat a la dóna i més fàcil encara que els clergues ho acceptin.

Na Mello, peregrina a Roma en 1002 (1003 segons les notes de Josep Mas), anomena marmessor a l’abat de Sant Cugat i altres preveres, ho deixa tot al monestir amb la condició de que, si tornessin algun dels seus fills, Guimarà i/o Ermenelle del captiveri, ho tindran aquests en règim d’usdefruit, donant la tasca acordada al monestir[5].

Maria Àngels García-Carpintero, L’H, maig-2020

Viatjant per la història en temps de confinament.

---

[1] Salrach, J. M. i Montagut, T., dir. (2018). Justícia i resolució de conflictes a la Catalunya Medieval. Col. Diplomàtica s. IX-XI. Fundació Noguera, Textos jurídics catalans, 2, doc. 106.

[2] Mas, Josep (1909-1914). Cartulari de Sant Cugat vols IV, n. CLXXXIII.  

[3] Ibídem, CCXXXIX

[4] Udina i Abelló, Antoni, (1984). La successió testada a la Catalunya Altomedieval. Barcelona. Fundació Noguera 5. Doc. 39

[5] Mas, J., o.c., n. CCCXXIV.